la justícia no és un martiri

Que es digui pel Cap de la Casa Reial que el retard en l'administració de justícia és un martiri, em sembla una expressió ben desafortunada. Parlar en plenes festes i dies de descans de retard judicial i de martiti per manca de resolucions suposadament favorables als membres de la família reial segons esperaven, tenint en compte que la Fiscalia de l'Estat no acusa ni vol acusar la Infanta Cristina de cap suposat delicte, pot interpretar-se com una pressió injustificable cap el Jutge instructor d'una causa en la que sembla apareixen com a mínim, segons va valorar la Audiència Provincial de Palma resolent anterior recurs elements de frau fiscal i de blanqueig de capitals. La Justícia no pot ser valorada com un martiri quan la lentitud en el tràmit és deguda als recursos i joc processal de les defenses, inclosa la Fiscalia de l'Estat que sembla posar pegues a tot el que fa el Jutge d'Instrucció per aclarir els fets i determinar els responsables materials i directes d'allò que resulti punible. Ara sewria el moment de que la ciutat de Barcelona acordi retirar la medalla d'or en el seu dia concedidda a la Infante Cristina. No mereix portar aquesta medalla una Infanta directa o indirectament vinculada a casos de frau i abús de situació social aprofitant-se dels diners públics, sigui o no sigui delictiva la seva actuació depredadora i aprofitada. El martiri és portar al damunt la llosa de la veritat i no voler reconèixer ni demanar perdó a la societat pel mal fet. Pels fraus no existeix cap mena de martiri. Coneixent la manca d'exemplaritat de la casa reial no es pot pensar quie la Infanta o la Casa reial es mereixin el que en el món religiós es conegui com martiri. Defraudar i abusar del cognom i la vinculació familiar de privilegi inclús per conseguir feines ben remunerades no és el camí de la santedat. La resposta practicament immediata del Jutge a les queixes inadmisibles del cap administratiu de la casa reial mereix un aplaudiment. Digui el que digui la casa reial, la justícia no és un martiri. El que és un martiri és la injustícia de la manca d'exemplaritat i abús d'uns pocs privilegiats en la falsa creença de la impunitat i permetre l'augment de la desigualtat i la misèria en el poble que la casa reial hauria de protegir.

democràcia sense ideal

El que estem vivint a Espanya és una democràcia sense ideal. No es respecten les llibertats democràtiques definides per la Declaració dels drets humans. La llibertat no permet que el fort aplasti el feble, el boicot i la intolerància contra els que pensen diferent. Una moral no es pot imposar a tot un poble. S'ha de respectar la dignitat i el valor humà de tots, el dret de tot poble i de les minories al lliure desenvolupament de la seva personalitat. No existeix doncs una definició única, sinó el coneixement de les condicions perquè existeixi una democràcia que són la informaciò i la educació del poble. La moral i la ètica en canvi en els periodes d'autocràcia s'utilitzen contra el poble per fer que el poble vagi contra el seu propi interés. És la societat de la perversió de la moral, és la ètica capgirada contra el no res. L'ideal es vesteix d'una marca que es converteix en depositària de les consciències. La consciència democràtica és inexistent. El boicot dels uns contra els altres és tornar una part del poble contra els altres. Ni l'Església acdepta que un govern pugui disposar del poder absolut sobre els seus sùbdits, l'autocràcia. No regulaciò no vol dir ambigüitat. Tota reestructuració política ha de lluitar contra la desigualtat social i la misèria creixent. L'autocrítica constant és la pràctica de la democràcia, doncs la democràcia és tant fràgil com la vida mateixa i tant sols la poden guarir el respecte a les llibertats i no considerar la sobirania com el principi rector, doncs en democràcia no hi poden haver sobirans ni senyors absoluts. La utilitat de la democràcia és finalment donar a la societat un ideal, un règim polìtic, una filosofia de la vida humana i de la vida política. La veritable democràcia reconcilia llibertat i igualtat, converteix el poble en l'element decisori i control de l'Estat i els governant elegits per una funció determinada. Encara som a temps de construir una democràcia amb ideal al servei del poble.

separadors amb cólico miserere

Mentres les famílies de catalans i no catalans es troben i es reuneixen aquestes festes per restar junts, recordar els traspassats, donar-se els obsequis de nadal, desitjar-nos tots un millor 2014 malgrat la política del Govern central i parlar fraternalment de la situació, un enfurismat Ministre de l'Interior apareixia per televisió donant mostra d'intolerància blasmant contra les persones dels presos legalment sortits de la presó que participaran en un acte públic avui dissabte. Sembla voler partitipar de l'esperit de revenja més ennlà de la presó en lloc de fer vots per la recuperació i reinserció social dels que han complert el seu deute amb la llei i l'Estat. També va parlar del cas català atribuïnt a les reivindicacions catalanes un objectiu separador de les famílies que no es limiten al territori català. Res més trist que escoltar aquest fals missatge d'un Ministre que hauria de vetllar per la pau i l'armonia de les families amb independència del lloc de residènciax i de la nacionalitat que voluntariament hagin escollit. Aquest Ministre sembla no saber que a tota Espanya hi ha un respecte per els catalans vinculats a famílies no catalanes. Les famílies no es barallen per qüestions polìtiques ni esportives aquests dies. La inteligència natural és més savia que la racional, sembla. En ple segle XX La família està per damunt de les pugnes ideològiques que promou el Ministre de l'Interior. La única cosa que ha conseguit el Ministre ha sigut un augment del despreci ciutadà a la seva política fatalment depressiva i manca d'esperit de pau i bons desitjos per els ciutadans durant aquestes festes. Les seves paraules han arribat a sentir-se com ofensives, una agressivitat fora de to. Una vegada més el Govern central demostra una voluntat separadora i excloent que no és la seva funció constitucional ni la seva finalitat com a governant d'un poble divers i plural. Aquest Ministre que és eficaç contra la criminalitat organitzada, en canvi és un mal polític i un mal visionari d'infraccions per totes bandes. Li caldrien uns dies de vacances lluny del seu Ministeri i una visita al Papa Francesc al Vaticà per començar a entendre que les coses reals i humanes són diferents a com ens les vol fer veure amb les seves crítiques sortides de to. Llegir les encícliques Papals sobre la pau i el progrés li vindria molt bé per adonar-se de que ha de moderar el seu vocabulari pensant que governa a molta gent que no pensa conm ell. L'esperit fraternal i de pau és necessari al Govern.

Espanya carregada de deute

Mentres el Ministre d'economia va dient que la crisi serà superada i la recuperació comença, l'Estat va camí d'endeutar-se com mai. Els diaris parlen ja de 244.000 milions d'euros per 2014, dels quals una bona part servirà per pagar venciments de deute. Està per veure què farà davant d'aquest nou repte de l'Estat la banca espanyola que ja ha rebut sense obligació de retorn una bona injecció de diner públic per sanejar els seus comptes i morositat. Però fa uns dies deia el Ministre d0Hisenda que haurà de pujar la recaptació fiscal. És cert que els impostos recaptats no són suficients per pagar tot el que consumeix l'Estat. SDeguim pagant més les persones físiques que les societats, segueix donant més guanys a l'Estat la recaptació de l'IVA, els impostos indirectes i els impostos especials. Però el total de la recaptació tributària no passa de 155.000 milions d'euros, recaptació insuficient per oagar la despesa del funcionament de l'aparell de l'Estat, comunitats autònomes incloses. Les previsions de recaptació són molt inferiors a les presspostades. La situació demostra que Hisenda i economia no van d'acord. Un Ministre diu una cosa i l'altre una de diferent. La realitat és també contradictòria. El que és rigorosament cert és que l'atur continuarà, que Hisenda no recaptarà allò previst per manca de pagadors, que el PIB, o sigui la riquessa de la ciutadania quedarà compromesa per pagar el deute de l'Estat si l'Estat falla. El café para todos ha sigut una enganyifa, i que ara ens parlin de desigualtat i privilegis per imppedir una millor justícia tributària, reindustrialitzar i innovar, promoure el progrés on sigui possible, millorar les comunicacions internacionals i adaptar-se a la globalització, és un parany neocentralitzador propi de gent sense pràctica democràtica, acostumada a "l'ordeno y mando por què lo digo yo que estoy poseido de la verdad". Menteixen els que parlen com posseïts per la veritat absoluta sense saber, sense escoltar, sense veure, sense parlar, sense dialogar, sense assumir els errors i els defectes de funcionament de l'Estat. És injust carregar als catalans el deute que no els correspón i obligar-los a pagar més tributs encara per salvar el deute de l'Estat. Per Catalunya ña desigualtat és manifesta, encara que diguin el contrari o ens vulguin enganyar inventant fons per la liquiditat de les comunitats autònomes que no serien necessaris si la fiscalitat estigués millor organitzada. No existeixen motius per l'optimisme que comunica el Ministre Sr. Guindos. Pel que fa a l'Estat espanyol, cap motiu d'optimisme, més aviat malestar i pèrdua de serveis i qualitat. Cal fiar en els empresaris i els autònoms, els lluitadors amants del risc, els treballadors que són capqaços d'aixecar empreses quan cauen els empresaris de tota la vida. El geni de la recuperació estrà en el poble, no a les faldilles de l'Estat. Cal que els Ministres responsables ho vegij i ho diguin ben clar. Cal que l'Estat faci costat als que arrisquen feina, bens i joventut per obrir i cintinuar emprenent, per crear llocs de treball. Molts exemples són vius i presents en el mercat. Cal que l'Estat estimuli el comerç electrònic. Internacionalitar l'economia i actuar en el mercat global no exigeix obrir botiguetes. El que cal és adaptar el món del treball, de les finances i la fiscalitat a un món sense fronteres. Cal que l'Estat es posi al servei del poble, sense limitacions ni reserves.

avui com ahir, el cinisme del silenci

M'ha sorprés tenir que sentir la queixa en forma de comentari d'un bon ciutadà de fora de Catalunya a l'hora de felicitar-nos l'any nou i desitjar-nos un any millor que el que deiem enrera. El bon home em deia veient ahir les notícies de la primera cadena, la de RTVE que no entenia per què el president de Catalunya parlava en català als espanyols. Li he explicat que es tracte d'un missatge del President de Catalunya als catalans que la televisió espanyola ha retransmés en la llengua en que ha sigut pronunciat amb subtítols en castellà. L'home continuava dient que per què ho feia en català si molta gent parla castellà i seria millor que ho fés en castellà. Li he explicat de nou que és un missatge original en una llengua oficial a Catalunya que és la lengua pròpia dels catalans, emés a Catalunya per la televisió catalana i per la població de Catalunya que es dona com a notícia, com ho és el missatge del President de Madrid oposant-se a la política fiscal del Govern Central. La preocupació del bon home castellà és el per què aquest President català diu que els catalans tenen dret a decidir el seu futur polític, si ja han votat en successives eleccions els partits que han volgut i també van votar els catalans la Constitució de 1978, que no hi ha cap motiu per canviar-la, doncs el Rei tampoc ho veu necessari. Novament li explico que el problema no són les eleccions passades, sinó el rebuig general de la societat civil catalana des de 2010 a l'actitud del Govern central i els partits espanyols intentant la destrucció de tot el que significa ser català per acabar d'arrodonir l'obra anticatalana dels franquistes. Li he explicat que som una nació que demana un Estat propi per governar-se sense dependre de l'Estat espanyol, que no podem suportar més l'ofec i el maltractament de l'Estat espanyol a Catalunya, el setge internacional impulsat i acció de cínic silenci i despreci com a resposta a les reivindicacions catalanes. El problema és polític, clarament polític encara que ens posin la llei, la que sigui, i l'horitzó dels Tribunals per davant, a més de l'amenaça de suspensió de l'autonomia catalana, la prohibició del català, la prohibició de les concentracions i manifestacions de protesta, la supressió de la llibertat de la paraulaamb noves lleis limitadores de la llibertat per raons d'un ordre públic només comparable amb sistemes autoritaris. Li he preguntat també al bon home amb el que parlava d'aquesta qüestió si no ha advertit que les televisions espanyoles i regionals ignoren la cultura, la música i els artistes catalans, que segueixen una pràctica d'aïllament cultural i informatiu de tot lo català. Es pensen que omplint programes amb la cançó espanyola i el flamenc ja no hi ha res més a Espanya. Tracten Catalunya de la mateixa manera que ocultaran als espanyols el que és Europa i el que Europa espera dels espanyols. També li he explicat que els diaris espanyols no donen notícies sobre els avenços de Catalunya en els ordres socials, culturals i científics. Li he desitjat finalment que tingui esperança d'una possible entesa si el Govern central manifesta una bona voluntat, en lloc de criticar el que diem i demanem els catalans. El diàleg és la última oportunitat que no poden perdre. El cinisme del silenci i el negar-se a parlar per trobar un punt d'entesa en el que s'ha de fer, no és la política que correspondria seguir a un poble i uns dirigents vinculats als desitjos de les jerarquies eclesiàstiques espanyoles avui en el poder que sempre s'han reivindicat com defensors de les doctrines cristianes per ells interpretades restrictivament. Un Govern tan cínicament humanista com l'espanyol que marxa de vacances i deixa a la caritat dels ciutadans la solució dels greus problemes de la misèria que pateix un bon gruix social i fa la vista grossa a molts corruptes demostrats ja demostra quina sensibilitat humana i de servei al poble pot tenir. És la polìtica del cinisme del silenci i no contesrtar allò que no convé ni interessa.

temps de compromís

Els plantejaments del President Rajoy per desitjar-nos un bon any 2014 semblaven una broma del dia dels inocents. Tota la política espanyola sembla fora de lloc. Estrenyen cada dia més el cercle contra Catalunya tractant-nos d'irracionals, sense voler parlar, sense vler escoltar. Finalment el President Mas ha dit clarament el que vol Catalunya, el que no és Catalunya i les capacitats d'aquest poble, mentres des d'Andalusia desconeixent les coses i la realitat del per què i el com ens tracten de privilegiats i de gent que vol viure en la desigualtat, gairebé de desagraïts del que segons ells fa la resta d'Espanya per Catalunya. És la cerimòbnia més surrealista que s'hagi pogut veure la política espanyola. Arriba el darrer dia de 2013 i apareixen caps de govern per totes les emisores espanyoles donant el seu missatge de cap d'any, la majoria fent cants a l'unitat d'Espanya, sense voler saber ni veure el què passa a Catalunya. Un es pregunta què està passant a la política espanyola que es torna irreflexiva i políticament tancada, carregada de deutes i preparant l'emissió de més deute per cobrir els deutes de l'Estat de 2013. Volen mantenir un Estat basat en el deute permanent que haurem de pagar tots els ciutadans. El més sorprenentés el missatge el que ens ha vingut des de l'Alhambra de Granada. No tenia cap necessitat la Presidenta d'Andalusia de produir el cost que significava organitzar l'emissió del seu missatge des de un lloc tan delicat i emblemàtic per el món àrab com l'Alhambra, el símbol del poder i del benestar, de l'abundància dels poderosos. Més senzill i directe, el President Mas ha dit el que havia de dir. No ha dit cap paraula malsonant, no ha denunciat l'aïllament cultural ni l'ofec internacional que promou el Ministre espanyol d'exteriors que patim els catalans.I ho fan quan els catalans demanem a Espanya ser pobles amics, que no ens vegin com enemics, sinó com iguals en drets. Els catalans ens resignem a ser mal vistos arreu d'Espanya gràcies a la campanya de desprestigi de Catalunya que ha posat en marxa el Govern Central, però no cedirem en l'exigència del que ara diuen és irracional el dret a votar. Esperem que alguna veu assenyada els digui a l'estranger que l'irracional es negar el dret d'un poble ben definit, plural i divers que no planteja qüestions ètniques, que practica el laicisme i el respecte a les minories religioses i lingüístiques, que es divers, que és composat de moltes procedenències estrangeres a més de les propies, que vol governar-se sense interferències ni imposicions de l'Estat espanyol, que és reconegut com el més culte i il·lustrat de la peníncula ibèrica. Precisament és el dret al respecte reconegut com a dret internacional el que reclama la minoria catalana a Espanya. I mentres Catalunya segueix esperant una mostra de respecte als seus drets nacionals, els que deixen podrir-se el seu règim en la corrupció i el descrèdit internacional, els governants epanyols s'en van de vacances a celebrar l'entrada d'un any decisiu per les relacions hispano-catalanes desprès de dir-nos que no volen parlar de cedir sobirania a Catalunya.

els valors reals de la transició

S'ha parlñat ara dels valors de la transició. El desig de sortir de la dictadura amb pau i llibertat com ja havia fet Portugal i evitar un posible cop d'estat militar i seguir sota una dictadura. No es veía clar el paper de la Corona, doncs la institució monárquica havia quedat abolida amb la proclamació de la Segona República, havia col·laborat amb el franquisme, no era clar qui tenia dret a ser Rei i no s'obria als polítics republicans i d'esquerra com Santiago Carrillo que acabrien dient un "Viva el Rey" al sortir de l'edifici de Les Cortes després de l'aventura del 23 F de 1981. Varem arribar a la mort del General Franco amb una situació d'exclusió de la tolerància i el respecte als contraris. Es parlava de la llibertat dins d'un ordre. Totes les institucions de govern i de seguretat ciutadana estaven ocupades pels servidors de la dictadura. La religió dominant volia continuar gaudint de drets i ventatges. No es volien considerar els separatismes basc i castalà. Una autonomia controlada seria suficient per contentar tothom. No es volia una aventura política a la mort del dictador que ho volia tot lligat i ben lligat pel futur i controlat per els seus fidels, els guanyadors de la guerra civil i els fidels. No es fiava en la tradicional indisciplina social dels espanyols. Es volia un únic projecte de futur, es volia un enteniment de les dues Espanyes enfrontades durant la guerra civil, es volia esborrar el temps de la dictadura i fer aparèixer uyna democràcia homologable a Europa sense variar gaires coses. Era la teoria de "cambiemos algo para que nada cambie" Es va decretar una amnistia general per consolidar la impossibilitat de demanar explicacions de fets passats. Aquest fou el començament del canvi evolutiu del règim sota l'arbitratge d'una monarquia de nova creació dissenyada pel mateix franquisme. La Constitució de 1978 fou un reflexe fidel de la situació polìtica limitada per les pressions militars i del franquisme viu, i de la necessitat de seguir la via pacífica per arribar a implantar un sistema democràtic de primera generació substituïnt la dictadura. Els moviments antiautoritaris que han reunit liberals i radicals d'esquerra i ecologistes, desenganyats, lluitadors pels drets cívics i humans contra els rivilegis i els excessos del poder i la corrupció de tot ordre. és l'antiautoritarisme el que permetrà fer un canvi real d'un sistema degradat i desbordat per les protestes ciutadanes, doncs ja no és la fé religiosa l'aglutinant històric d'una nacionalitat única com l'espanyola segons va dissenyar el franquisme en acord amb l'església católica, tot i que l'alçament militar de 1936 no tenia autèntic sentit religiós. El gran problema ha sigut la no evolució de la nova democràcia de 1976 que encara segueix de primera generació.