mentides a dojo. Però qui menteix?

El Senyor Rajoy diu que el President Artur Mas i el dirigent d'ERC Oriol Junqueras diuen mentides i enganyen el poble català. El Secretari General del PSOE Sr. Sanchez diu el mateix sobre les mentides dels altres, afirma que que tots menteixen. Els de Podemos també diuen que els que enganyen són els altres. I ha començat un espectacle que ha de durar nou mesos fins a les eleccions generals. Ara passarem tot el temps fent campanya, reunint gent dels partits en tota mena d'actes per que es vegi força gent en els informatius de la televisió. Res de nou, el de sempre. NO trobarem massa diferpències entre els programes dels uns i els programes dels altres. Tots donen prioritat a parlar de les mateixes polítiques socials, reduir l'atur, reactivar l'economia, innovació, millorar la sanitat i l'educació. Però no passen de generalismes, no concreten com i de quina manera. Pocs parlaran de la contrucció de la Catalunya nova i de suprimir les Diputacions provincials i Consells comarcals per crear les vegueries. Pocs parlaran de reformar la Justícia perque pugui actuar com a poder independent i proper al poble, fer una política penitenciaria diferent i perfeccionar i potenciar el dret civil català. Gairebé ningú parlarà de la llibertat de premsa que hauria de ser el primer punt, la primera reivindicació de tots els partits junt amb el reconeixement del dret de Catalunya a forjar el seu destí lliurament. Els polítics de Madrid parlen de mentides a Catalunya i troben el màxim ressó en els mitjans que no volen tractar la qüestió catalana amb objectivitat. En la lluita pel poder a Catalunya sembla que el catalanisme, lo català, no interessa als partits sucursal dels espanyols. Tots volen lligar lo català a les decisions del Congreso de los Diputados, invadir les competències de Catalunya i controlar la despesa pública amb retallades tractant de fracàs la política econòmica de la Generalitat, sigui la que sigui. L'espectador dels telenotícies veu amb estupor com se succeixen les acusacions i denúncies dels uns contra els altres. Todos contra todos és la regla. És aquesta la manera de fer política? No podrien presentar els de Madrid un projecte de política constructiva? No seria bona idea facilitar que la gent faci horaris europeus i tingui temps per la formació personal i el lleure? No seria millor que parlessin de canviar la política laboral i salarial per què la gent se senti més lliure i menys esclavitzada a la feina? No podriem escoltar i veure de tans en tant sardanes i cançó catalana a les emissores de radio i televisions públiques i privades amb centres emissors a Madrid i rodalies? És el català llengua maleïda a Espanya?

arribarà la tardor

Volem una democràcia no contaminada que és el que ens estan servint les clavegueres de l'Estat. Tracten els polítics catalans com presumptes delinquents i carreguen la societat espanyola de prejudicis socials contra la vida catalana. Espanya no entén la dissidència i converteixen els partits polítics espanyols en guardians d'una presó que anula les persones amb un discurs irreal, escoltant-se només ells mateixos, però amb l'apariència de llibertat de discrepar. Conservadors i socialistes espanyols amb els seus acòlits de Catalunya semblen voler convertir els partits catalanistes en un problema de salut pública. La única marca viable admesa per aquests partits és la anomenada marca Espanya. I fan aquests paper quan descobreixen que el moviment "Podemos" els pot desbancar i prendre el poder. S'han proposat llençar tota mena d'improperis i culebres contra Catalunya i els partits catalans que defensen el dret dels ciutadans de Catalunya a decidir el seu futur polític. L'existencia del fenòmen identitari català és l'estètica desagradable pels partits espanyols que només volen imposar el seu dictat, que mai han entès Catalunya ni donat satisfacció als greuges i drets de la societat catalana. Aplegar-se contra Catalunya és consigna obligada per aglutinar vots a Espanya. Catalunya en canvi vol resoldre els seus desequilibris de tot ordre en llibertat, amb els seus propis recursos, amb els seus propis polítics, amb la seva pròpia ciutadania. Catalunya vol una polìtica de realitats pensada i definida a Catalunya amb tots els partits`presents a la vida política catalana, una política econòmica i social feta a Catalunya, partint de les dificultats i insuficiències actuals com denunciava el mateix Joan Reventós el 1980 en el programa de govern socialista que va presentar per la Catalunya nova que volia fer aquell PSC que va tenir grup parlamentari propi al Congrés dels Diputats. Tothom savia aquell 1980 que les primeres eleccions al Parlament de Catalunya serien sinó decisives de gran trascendència per el futur de Catalunya, com ara ho seran les eleccions convocades pel 27 de setembre. La gent d'esquerres per aquest 2015 ha de fer demostració d'un sentit de responsabilitat com mai no s'haurà vist a Catalunya, amb la convicció de que el partit Popular no tornarà a revalidar a Madrid un mandat de govern. Els partits catalanistes estaran obligats pel vot que rebin fer una política més enllà de les posicions partidistes, amb un acord polític marc ben definit per construir la Catalunya nova. Una Catalunya que es descontamini de les debilitats i mentides de la política espanyola i de les pròpies. Fugir de la política de frustracions a que ens han acostumat amb unes institucions amb competències limitades i retallades judicialment. La política de la nova realitat catalana ha de democratitzar més i més Estat i societat, fent una política de govern de realitats per homes i dones lliures.

un país nou lliure i democràtic

La convocatòria d'elecions a Catalunya pel proper 27 de setembre obre la perspectiva de poder construir un país nou, com diu l'Oriol Junqueras, però lliure i democràtic. Ni volem un país de guanyadors i vençuts, ni d'odis ni revenges. Catalunya ha der ser un país d'inclusió i de cohesió social de ser un país obert al diàleg i obligat a no convertir la democràcia representativa en una ficció com ha passat a Espanya. Cap partit que guanyi les eleccions podrà confiscar la sobirania popular al servei d'una classe política convertida en casta autònoma, una categoria de càrrecs electes o arribats al poder per designació dirtecta convertits en polítics professionals com els Notaris, els advocats, els metges, els camioners, els xòfers de taxi, els conductors d'autobús, els Chefs de restaurant. Aquesta vida política professional es volia fins ara una societat de privilegis que l'acció sanejadora dels Jutges ha començat a liquidar, trencant l'aparent impunitat amb la que molts polítics sense escrupols aprofitaven per omplir-se les butxaques amb diner poúblic. S'ha d'ac abar el divorci entre l'esquerra i els votants. S'ha d'augmentar el nombre de possibles dirigents i persones amb inquietud política que puguin ser elegits per les tasques de gestió pública i institucional. Reequilibrar el sistema i revaloritzar les institucions parlamentàries vol dir canviar de sistema i eliminar definitivament els privilegis dels càrrecs institucionals i orgànics dels partits, suprimir a més la classe política com a concepte i expressió d'una falsa èlit en decreixement i endogàmica al màxim. Hem d'abolir també i amb urgència les candidatures amb llistes tancades doncs poden ser un frau per la forma de la seva disposició, la consolidació de monopolis i el manteniment de la casta. Els partits han de ser obligats a celebrar sempre primàries obertes i no tant sols als inscrits, tornant tots als origens de la democràcia, desprofessionalitzant la política i impedint les reelecions més enllà de dos mandats. Cap polític ha de veure assegurada la seva continuïtat en el càrrec. Acabarem d'aquesta manera amb els monopolis del poder, les aparences de llibertat d'expressió i de discrepància dins dels partits.

res no ha canviat. Lloances

Els diaris de Madrid parlen de fracàs i de desgovern de Catalunya pel fet de la convocatòria d'eleccions autonòmiquee pel 27 de setembre que va fer pública ahir el President de la Generalitat. El Senyor Rajoy ha dit que el Sr. Mas ha fet be de aplaçar les eleccions i l'emplaça a posar-se a governar. Li dedica lloances per no convocar eleccions plebiscitàries. En canvi a Catalunya segons sembla tothom es mostra satisfet. Eleccions per fi és el crit de joia d'algunes entitats, però amb molts ciutadans descontents per la llunyania de la data. LÑa vida al carrer i a les empreses segueix igual. NO s'adornen els balcons aquesta vegada amb domassos ni amb senyeres ni estelades. Els partits amb reprtesentació parlamentària, però ho valoren amb recel. De fet CiU s'ha sortit amb la seva que era guanyar temps per refer-se a costes d'ERC, dilatar la situació d'impasse esperant el miracle. Ara faran discurs des de la Generalitat dient que l'economia va bé i Catalunya torna a ser l'oasi, igual que el President Rajoy fa a Madrid o per on es passeja parlant d'Espanya. Mas confirma que la seva política és la mateixa del Senyor Rajoy. Als informatius taparan la conflictiva situació social i repartiran crèdits al consum per pagar els banquets de les primeres comunions. Els que queden realment desmarcats són els partits unionistes, els anacionalistes i els no independentistes. Ara no tenen tant de joc davant l'impuls de "Podem", la versió catalana de Podemos que les enquestes situen com a segona força política de Catalunya si a més va coaligada amb ICV, la monja revolucionària Forcades i la lluitadora social Ada Colau. La construcció d'una esquerra pragmàtica, plural i no dogmàtica queda en stand by mentre es reagrupen càrrecs fugats del PSC-PSOE,socialdemòcrates, gent nova i gent d'esquerra liberal sota noves sigles que també poden ser marques blanques per reciclar polítics i càrrecs caiguts o a punt de caure. Som a la era de les marques i els partits no han de ser menys. El que no podia ser és que les associacions que han mogut el poble diguessin que es presentarien pressionant constanment si els partits no movilitzaven. No és temps de la movilització permanent de la gent que vol la independència, sinó de treballar per sumar el poble de Catalunya en una voluntat unitària per la creació de la República Catalana independent de l'Estat espanyol, crear estructures d'Estat i fer front a la destrossa de la política social que ha fet la dreta conservadora al poder. Lloances doncs si es fa aquesta feina. I si arribem a les eleccions per discutir només espais de poder i cadires com ha passat altres vegades, tant amb les dretes com amb les aparent esquerres, llavors haurem de dir que res no ha canviat i que l'independentiusme queda com excusa refugi.

discursos per no arribar a acords

Comencem a llegir articles parlant de la senzillesa del fet de convocar unes eleccions i discursos de lamentacions del que s'escampa, de que els partits de la lleial oposició vulguin fer les llistes electorals sense demanar permís al President de la Generalitat sobre qui n'ha de formar part, i d'altra banda veiem que la gent està cansada d'aquesta manera tant poc comunicativa de conduir la política, de les discordies internes del catalanisme. Un cert desànim en veure objectius no clars es detectava en el moment de fer les piulades i cassolades que demanava l'ANC per recordar al President Mas que ha de convocar eleccions en lloc d'aplaçar-les fins a final de legislatura com demana Unió Democràtica de Catalunya. às que "el procés s'ha embolicat". Però no entra al Parlament una moció de censura. S'està desinflant el globus del 9 N del poble? Uns volen eleccions i altres no. Uns volen continuar en el poder com sigui i altres que Mas dimiteixi. Uns les volens constituents, altres simple renovació de Diputats al Parlament i també n'hi ha de nous que volen entrar-hi per influir dins d'un accentuat multipartidisme o abonar l'anacionalisme, i altres s'uneixen per proclamar la independència demà mateix, reclamar decidir no pagar el deute, sortir de la OTAN, el FMI, la UE i el que faci falta. Pocs pensen que a Madrid haurem de tornar a enviar-hi Diputats i Senadors que facin una tasca d'obrir ponts per la negociació futura Catalunya/Espanya, doncs no tot serà cosa d'un equip de govern ni les eleccions muinicipals seran definitòries tal com s'estan preparant per totes les formacions. Catalunya no és una empresa que es dirigeixi per una direcció d'una gran corporació com podria ser La Caixa o Abertis Tampoc veiem que serveixi d'alguna cosa la Taula de Partits mentre és cada dia més patent la desunió de les esquerres. El partit que encara governa a Catalunya que vol atraure a les seves llistes gent d'esquerres amaga ara que feu una política nefasta a Madrid per les classes treballadores i el petit empresari. No volen veure tots plegats que l'ascens de Podemos es produeix perquè la gent ha deixat de confiar en els polítics. Notícia rere notícia, com un goteix constant, ens dona coneixement de casos i més casos de corrupció de gent que ha viscut del poder. Fins ara que no seguin a parlar i govern i oposició es comuniquin per SMS o per comunicats als informatius no sembla una bona manera d'establir diàleg constructiu. Reunions practicament secretes, sense que trascendeixi el veritable contingut de les converses desinfla uns i altres. De tot aquest lamentable mal fer en pateix el procés cap a la independència. Ja només falta ara que surti algun polític o alguna política, ambdós carregats de divinitat, dient que hem de tornar a demanar un referèndum encara que triguem 20 anys per conseguir fer-lo. L'objectiu del Govern català ja no és aplaçar les eleccions, sinó que no saben com dir que no estan per la independència, que el procés es va acabar el dia que es van deixar de trobar i actuar conjuntament tots els partits que van donar suport incondicional al 9N convocat en el Diari Oficial de la Generalitat. El vaixell de la independència canvia de rumb. Queda per veure quin paper juguen i seguiran jugant els no independentistes i la nova categoria de catalans anacionalistes, els que no són partidaris de la independència de Catalunya en referència a l'Estat espanyol amb el que tots tenim molt clar que s'haurà de dialogar i arribar a acords, com també amb Portugal i l'Unió Europea.

foment de desacords,política per aplaçar

La política catalana s'esmicola. Nous partits que arriben al mercat electoral, gent nova, progressisme d'anada i tornada. Per`+o tots volen ser de centre esquerra. Està de moda ser progressista i cal fer tot el possible per ser-hoi. El mateix agrupament de partits governant a Catalunya permet que li aparegui una ala socialdemòcrata a veure se aplega al seu voltant més gent del centre esquerra, ex socialistes com diuen. Avui mateix el diari ara fa menciò, sense identificar-los, de dirigents de MES que acceptarien anar a la llista unitària proposada pel President Artur Mas. Podemos reforça els quadres a Catalunya enviant-lis un dels seus cervells electorals. Podemos vol un triomf a Catralunya, ser segona força política per damunt de la mateixa ERC. Seria un bon cop per preparar el salt al Govern de l'Estat. I sembla que aquesta irrupció inesperada de Podemos a la vida política catalana a enterbolit tot a la Generalitat. El Preswident Mas no ha reunit més els dirigents dels partits que varen acordar, millor pactar resistir amb ells totes les embranzides de l'Estat i posar les urnes el 9N passés el que passés malgrat la prohibició del Tribunal Consztitucional. Mas ha fet marxa enrera i ara o aplaça tot. Li cinvé pactar amb Espanya com ja va fer amb en Rodriguez Zapatero d'esquenes del President Maragall amb la Constitució de 2006. És evident que Artur Mas fa el joc del partit de govern, no el del país, ni el del procés cap a la independència. Ara és immune a tot el que se li digui, a les cassolades i piulets. Lo millor és programar desacords dels que sempre en seran responsables els altres i com a primer responsable els d'ERC. Li cal fer quedar malament a ERC. La lluita política és presenta amb el negre com a color de moda. És el negre de l'obscuritat i del secretisme. A l'opinió pública només arriba el que convé i ben escrit, com en els vells temps del pujolisme.

quadern negre de la independència

Josep Pla va escriure el Quadern Gris com a fidel retrat d'una època, uyna manera de viure i de ser, la història d'un temps. Ara convé fer l'anàlisi del que passa, del que fem, de com fem la política i del que convé fer. Una primera proposta després del 9N fou pretendre hivernar els partits polìtics i fer una sola llista electoral de país, amb el President Mas com a capdavanter. Tots darrera el President era el crit. Es volia deixar els partis sense força. Es volia posar de nou el poble al davant. Però com a capdavanters del poble es presenten persones que presideixen associacions de masses, algunes dolgudes amb els partits. Quan han proposat anar a la llista del President li han donat força, energia. Han volgut desinflar la lleial oposició. Entre mig ha aparegut una nova força política anacionalista que es diu d'esquerres que parla malament de la vella política. Segons els sondeigs de El País, Podemos ja és la primera força política a Espanya i amb garanties de ser la que rebi més vots en unes eleccions generals, el doble que el mateix PP avui al Govern. Ciutadans també es troba en ascens com les CUP. I sembla que es desinfla ERC. No es valora l'aparició del Moviment d'Esquerres català símil d'una Unió Socialista plural, queda en "varios", a un nivell inferior a UPyD. També es desinfla l'independentisme amb els problemes de cada dia. La movilització permanent no és posible en la nostra societat i noi v eig gens positiu que ANC am enaci amb cassolades i piulades contra els partits de Mas i Junqueras si no es convoquen eleccions abans d'aquest dijous. ANC es vol posar en el lloc del President Mas que fou elegit majoritàriament per la via democràtica. I una associació de cent mil persones no pot ordenar a un President de la Generalitat el que ha de fer, l'ha de respectar en les seves decisions, encertades o no, encara que no hi estiguin d'acord. Amb aquest acte ANC perd tota la credibilitat democràtica com institució. El poble no està per seguir dictats de ningú. Tampoc seria fiable ara que ANC es vulgui transformar en partit polític o col·locar-se en llistes de partits als que ha combatut amb la seva darrera política. Molt queda per fer en aquesta feble democràcia, per sanejar-la i conseguir una governança honesta al servei del poble. Encara som en els temps de les combinacions i els buscacadires. La vella política de la pressió per objectius segueix vigent. Només falta ara per confondre més la situació i acabar de desacreditar l'acció polìtica actual que vulguin imposar els que manen condicions als que no manen sobre els continguts de les llistes electorals. Seguim llegint als diaris nous casos de corrupció. Ara ens hem de preguntar si queda algun polític que no estigui embolicat en més històries.