la funesta mania de pensar

Acabava una conversa aquesta tarda amb uns amics quan un d'ells ha dit que per els governants encarapatim la funesta mania de pensar que volien eradicar els franquistes després de la guerra qu'ells, apadrinats per l'església catòlica, convertiren en cruzada contra el comunisme, l'Espanya roja. El règim va crear un sistema institucional de silenci, disciplina i obediència. Els Diputados a Cortes eren gent que no debatien res, només anaven a Les Corts a Madrid a votar, como ara està passant amb els dipuyats al Congreso de los Diputados. El Reglament actual del Parlament espanyol que sembla copiat del de la dictadurano preveu que els diputats tinguin dret a l'ús dela paraula en les sessions. Només parlarà el portaveu designat i els demés tant sols escoltaran i acabaran votant el que el partit els ordeni. Per tant tenim un Reglament parlamentari segons el qual els diputats no puguin parlar i només estiguin ocupant escons per votar i cobrar un bon sou perquè no protestin. La intel·ligència no interessa en aquesta política del silenci, i menys les ments brillants i creatives, els pensadors i els polítics de vocació que possiblement no tinguin entrada a cap llista. El que interessen són els pactes segons els interessos dominants. I al senat, quina importància té en aquestes condicions que no hi vagin ni la Sra. Barberà ni el Sr. Montilla. Ells són Senadors i ja n'hi ha prou, doncs el sou el tenen assegurat encara que no hi vagin Fer carrera política vol dir ésser obedient i callat, sense deixar-se portar per sentiments ni consideracions, no assumir les mutacions naturals de la vida política, deixar que pactin i negociin els caps de grup. Aquesta realitat den o gaudir els diputats de drets individuals a l'opinió en sessió parlamentària ha sobreviscut anys i generacions després de la desaparició del dictador i el Reglament actual ho manté com un corsé a la iniciativa individual i de petits grups. No és diferent al Parlament de Catalunya on veiem que només decideixen i manifesten el vot en nom de tots els portaveus dels grups parlamentaris.Són els mateixos efectes d'un Reglament del Parlament transposant l'espanyol. De cara a la futura democràcia que molts esperem per la nova Catalunya aquest Reglament ha de ser modificat retornant al Parlament la seva funció i als diputats la seva llibertat i veu en sessió parlamentària, agradi o no agradi a la Mesa del Parlament, President o Presidenta inclòs. La imatge actual de la Presidència dels Parlaments tallant les intervencions als diputats per raó del'esgotament del temps assignat a l'orador de torn, a més de les advertencies de la Presidència al diputat indicant-li els pocs minuts que li queden per acabar el discurs, ésdemostratiu de que la paraula no interessa, que els diputats només hi són per votar allò que hagi decidit la direcció del seu partit o grup parlamentari. L'exemple més mrecent l'hem tingut amb l'abstenció dels diputats del PSOE a l'hora de votar la investidura del Sre. Rajoy com a President del Govern Central o els dits que aixequen al Parlament cinc persones per decidir el resultat d'una votació no uninominal, mentre els diputats de cada grup parlamentari segueixen assentas i en silenci oapluadint les intervencions del seu portaveu corresponent, l'únic que té dret a parlar. La tesi de la funesta mania de pensar segueix vivaen la vida parlamentària i també en molts centres de decisió als que no interessa el debat, sinó el compliment dels objectius. El futur passa per un canvi radical en la vida parlamentària i les obligacions de Diputats i Senadors.

drets humans i democràcia a mig camí

El periodista Bonifacio de la Cuadra, antic col·laborador de El País, explica en el seu llibre DEMOCRÀCIA DE PAPEL, editat per los libros de la Catarata que existeix una tendència a inventar-se la transició, la qual cosa no permet les explicacions racionals del passat i del que passa ara. de la Cuadra reconeix l'existència d'un pragmatisme polìtic en els franquistes que van pactar amb l'opoisició les regles de joc de la neixent democràcia, sense preveure, però el deteriorament que patirien les institucions en el futur, fent inservibles les regles de joc. ´·Es el que està passant amb el nacionalisme democràtic vist que la dreta governant ha trencat el consens d'aquella transició que, servint-se del'excusa de la llei positiva interpretada amb criteri restrictiu i contradictori amb els dret internacional aplicable a Espanya com a dret intern supraconstitucional, nega els drets que legalment li pertanyen al poble català. Ens varem voler allunyar d'un règim postfranquista mitjançant l'evolució democràtica sense pensar que la implantaciò del nou sistema estaria plé d'errors, mancances i oblits, alguns interessats. Deixant de banda els inicis del canvi dela dictadura a la democràcia formal, Bonifacio de la Cuadra recorda que el juliol de 1983 feia balanç periodístic del primer any de legislatura socialista criticant la feble política del període sobre drets humans. Es van produir retards i vacilacions en la conversió en lleis dels principis i drets essencials de la persona pels que els mateixos socialistes s'havien pronunciat a l'oposició. Van començar les primeres comntradiccions del socialisme amb la realitat que es volia transformar. A finals de Desembre de 1983, el mateix de la Cuadra recordda haver publicat un article parlant d'un balanç pobre en la defensa, el desenvolupament i l'aplicació dels drets humans. No s'arribava a legislar amb el nivell exigible a un país que volia viure en el progrés i la modernitat. Moltes reformes querdaren frenades per interessos de poder i de reaccionarisme externs al Govern. Es va donar prevalència a la seguretat, o sigui la lluita contra la inseguretat, sobre les llibertats, com ara veiem segueix succeint contrariament a l'exigència de la Constitució que dona prioritat al valor de la llibertat. Es jugava amb l'excepcionalitat que va permetre l'aparició dels GAL. Avui Justícia i Interior treb allen de comú acord i pretenen seguir mantenint desde'l poder els jutges i jutgesses en la categoria de jutges governats en lloc de respectar i fomentar la independència judicial. Oblida el Govern Central que segons l'article 24.1.a, totes les persones tenen dret a obtenir la tutela efectiva de Jutges i Tribunals en l'exercici de llurs drets i interessos legítims, afirmació que inclou la Justícia Universal en materia de drets humans, doncs som en un món global on les autarquies han desaparegut amb l'internalització. Les fronteres avui ja no existeixen ni per la justícia, excepte per interessos diplomàtics i polìtics amb els que es vol neutralitzar l'eficàcia dels drets humans garantida pels tribunals de la nova justícia democràtica adequada a la Convenci+o Europea dels Drets Humans de 1950 i a la Declaració Europea de Drets Fonamentals incorporada al Tractat de Lisbona de 2007. Com diu Bonifacio de la Cuadra, els drets fonamentals s'han quedat a Espanya a mig camí en aquesta democràcia de paper com valora i qualifica la situació espanyola. En aquesta sityuació no podem creure en promeses de diàlegque no tinguin seguiment real, doncs Catalunya és un poble amb identitat nacional que té tot el dret a ser reconegut com a nació i ser Catalunya.

Constitució i Codi Penal de dretes

No trobo a la Constitució de 1978 cap article que prohibeixi expressament la celebració d'un referèndum a Catalunya. Tampoc en el Codi Penal vigent desde 1995 trobo cap article que sancioni de mane5ra expressa i concreta la celebració d'un referèndum. El Codi Penal es refereix a la defensa de les llibertats públiques i contra les coaccions, és a dir impedir a algú fer el que la llei no prohibeix. Aquest Codi parla de la defensa de la dignitat de les persones, de la protecció del medi ambient, de la protecció dels ciutadans davant l'abús dels funcionaris públics, la protecció dels drets individuals i cívics reconeguts per la Constitució, de la llibertat d'expressió prohibint la censura prèvia. Però aquesta Constitució conserva un petit cul de sac amb les expressions sedició, que no vol dir secessió i amb la tipificació del delicte de desobediència als funcionaris de manera greu en l'exercici de les seves funcionsque permet moltes interpretacions i valoracions de fets. Tampoc és un ultratge a Espanya, segons la definició d'aquest delicte pel Codi Penal, declarar la independència de Catalunya. El mateix exministre Sr. Garcia Margallo que volia substituir el President Rajoy va reconèixer més d'una vegada que Catalunya podia ser un Estat independent, tot i que anunciava que Espanya li faria el boicot a totes les instàncies internacionals. I desde la presidència del Govern tots els missatges han sigut de negar la secessió o independència de Catalunya com també prohibir amb la seva paraula i recursos d'inconstitucionalitat la celebració d'un referèndum d'autodeterminació d'acord amb l'article 1.2 de la Carta fundacional de les Nacions Unides de 1945. Quan un Tribunal Constitucional va negar el 2010 a un poble ser una nació, està contradint la mateixa Constitució que reconeixia les nacionalitats històriques, negant ara el respecte a la llibertat d'aquest poble que presenta característiques singulars de tot ordre diferenciables d'Espanya constituïda com ampliació de Castella fins i tot en l'ordre dinàstic dels titulars de la Monarquia. La negativa del Govern Central per resposta a les demandes catalanes es pot entendrfe com un menyspreu greu de la sobirania individual dels ciutadans de Catalunya, intentant desligitimar el que le eleccions democràtiques han decidit a Catalunya. L'Estat se revalida amb el nou Govern la tradicional autoritat imposada, invertint els termes en les zseves relacions amb Catalunya. El nou Govern s'ha estrenat dient que oferiran una illor financiació dde Catalunya i porou més, negant-se a parlar i rebre reclamacions del dret a celebrar el referèndum que vol el Govern de Catalunya desprès d'un acord parlamentari que ha sigut impugnat i la Presidenta del Parlament de Catalunya sotmesa a un procediment de possible inhabilitació per càrrec públic per incompliment d'una ordre del mateix Tribunal Constitucional amb un acte de discutible infracció en quan diputats i Presidenta exercien el dret sobirà del seu mandat i, coinsequents amb el dret a la llibertat de penasament, ideologia i d'expressió posaven a debat lliurament en seu parolamentària quelcom que no agradava gens al Govern espanyol. El Govern central té una difícil relació de futur amb el nacionalisme democràtic català, fracassat electoralment a Catalunya el vot unionista. En lloc de celebrar un pacte de pau i treva ens anuncien desde la dreta governant tots els mals si Catalunya segueix aferrada al desig d'independència. El govern ens adverteix sabentque té al seu costat contra les aspiracions catalanes una esquerra que ha deixxat de ser internacionalista i només defensa el sobiranisme inter-regional sense cap mena de voluntat nacional catalana, perdent tots rellevància social com li està passant al PSC que no es veu capaç d'exercir la sobirania política que li correspon davant el PSOE, intentant apropar-se d'altres forces similars en l'aspecte no nacionalista català, no partidàries de la independència de Catalunya. Voler convertir la pugna Catalunya/Espanya en una lluita de dretes contra dretes amb el Codi Penal a la mà és oposar-se a seguir l'evolució històrica, posar-se al costat de les oligarquies inventant el caràcter d'egoísta i cobdiciós en el nacionalisme, com molt bé explica Ramon Cotarelo en el seu llibre "La República Catalana", donc s la prosperitat de Catalunya es deu a l'esforç de tots els que viuen i treballen a Catalunya, no a subvencions de l'Estat ni a negocis especulatius fets a Espanya per catalans. La nació, segons Luis Racionero, no és una figura fruit d'un invent retòric. Puig quer Catalunya çes una realitat concreta en la història, el dret, la cultura, el món empresarial, l'organització social, la cultura política i la internacionalització, per molt que el Parlament espanyol i el Govern Central ho rebutgin. A la ciutadania se li nega el dret a ser lliure que vol dir decidir el seu futur, agradi o no als polítics espanyols que no volen entendre ni respectar la realitat nacional catalana. Com deia Ridao, citat per Cotarelo, és clar que les normes jurídiques no poden frenar la voluntat d'un poble, com també va acabar per reconèixer l'exmagistrat del Tribunal Constitucional Sr. Rubio Llorente el 2012. Catalunya, doincs, té dret a tenir drets i exercir-los no a que els drets fonamentals emparats en el principi democràtic li siguin negats per l'Estat i el Govern Central. El nacionalisme espanyol ha de comprendre i entendre que el nacionalisme català i el seu desenvolupament en llibertat és legítim un cop recuperada la democràcia desprès de la mort del dictador. Contra aquest desenvolupament democràtic èticament no es pot fer servir Constitució ni Codi Penal.

el referèndum segueix igual

Parlo avui de l'oportunitat democràtica de resoldre un conflicte que té perspectives de continuar agrujat per la possible violència del'Estat que confon a la inversa llei i ordre amb drets democràtics i dret internacional. L'expressió "segueix igual", la referim sempre als processos judicials llargs i als malalts de difícil curació. Però el tema del referèndum que vol el poble català no pot ser considerat d'aquesta manera. En ocasió d'una conversa amb uns amics ha sortit el text de l'article 152.2 de la Constitució que exigeix la celebració d'un referèndum entre els electors inscrits en el cens del territori corresponent per modificar un Estatut d'Autonomia. Es tracta del reconeixement per la Constitució espanyola del referèndum vinculant com a legal. Que la Constitució no digui res del possible referèndum d'autodeterminació que si reconeix, sense limitacions ni exclusions de pobles la Carta Fundacional de les Nacions Unides de 1945, no impossibilita la seva celebració si és acordadaper els representants democràtics del poble afectat que es vol separar d'un Estat i consrtituir-ne un de nou. Catalunya reuneix els requisits per ser considerat Estat segons el Tractat de Montevideo de 1933 perquè disposa d'un territori, un poble estable, un govern i capacitat per les relacions internacionals. Però el Tribunal Internacional de Justícia ha obert altres vies des del 2010 perquè a més qualsevol separació unilateral pacífica i democràtica d'un poble per esdevenir independent del'Estat actual es pugui considerar legal d'acord amb el dret internacional. És a dir que el Tribunal Internacional de Justícia ha validat desde 2010 amb el cas Kosovo, que Catalunya pot ser Estat independent i la Constitució espanyola no té cap valor davant el dret internacional per intentar impedir la declaració unilateral d'independència o la celebració d'un referèndum vinculant com expressió de la democràcia. Si a més afegim la resolució del Tribunal Suprem del Canadà de 10 d'agost de 1998 sobre el dret de Quèbec a celebrar un referèndum d'autodeterminació en base al principi democràtic, queda palès que la solució democràtica és un referèndum vinculant,lliure i amb totes les garanties. El referpendum no espot impedir intentant afeblir el país afectat desprestigiant els seus liders, manipulant la realitat i servint-se d'una legalitat que xoca amb el dret internacional, sense importar-li al Govern obrir una crisi constitucional malinterporetant el dret dels Estats a la integritat dels territoris davant d'agressions externes amb el dret a impedir la secessió democràtica d'un poble que exigeix per la via democràtica i d'acord amb el dret internacional el reconeixement de la seva nacionalitat. Joan Ridao defensava que podem ser independents. Efectivament, Catalunya no és una colònia d'Espanya, sinó un territori i un poble que forma part d'una democràcia aparentment consolidada amb el comú denominador dels valors propis del pluralisme democràtic que cap partit parlamentari nega. El que és democràtic i reconegut internacionalment no pot ser considerat subversiu ni perseguit per la llei penal. Espanya és una realitat multicultural, plurinacional, amb pretensió, però de l'hegemonia del poder central tradicionalment contrari a permetre el desenvolupament de les llibertats i drets fonamentals que justifiquen que el nacionalisme democràtic i l'independentisme siguin majoritaris en el territori, aixecant tensions. L'Estat vol evitar a tota costa, negant els drets i llibertats contemplats pel dret públic català històric el trencament de la unitat imposada per la força de les armes. Com diu el Professor Ridao existeix un conflicte de visions dins d'un mateix Estat. Centralisme i intervencionisme agreujats han obewrt la porta del salt democràtic i pacific cap a la independència de Catalunya encara que l'Estat espanyol no accepti el principi democràtic i pretengui servir-se del Codi penal com eina de paralització del procés tot i sabent que la Constitució de 1978 no impedeix ni prohibeix, ni pot impedir ni prohibir la celebració d'un referèndum d'autodeterminació de Catalunya com a nació. A més entre Catalunya i Espanya no hi ha hagut mai cap tractat celebrat desprès de la ocupaciò militar de 1714 que limités els drets de Catalunya a una autonomia més o menys descentralitzada, doncs el que es va fer fou derogar totes les Constitucions i Drets de Catalunya del país ocupat i vençut militarment, situació repetida el 1939 amb la victòria militar dels aixecats contra la IIª República i la nova ocupació militar de Catalunya per una dictadura sagnant amb els vençuts. Aquest període històric d'imposicions i abusos, a més de l'anticatalanisme lerrousista que avui representen el PP, Ciutadans i PSOE, ha sigut històricament el greu error que ha dut a la desunió consolidada per el tracte fiscal i la manca d'inversions de l'Estat a Catalunya, a més de la temptativa d'espanyolitar la població catalana amb l'imposició legal o de fet del castellà aprofitant el funcionariat i els immigrants arribats a Catalunya des de els anys 60 que són els primers a entendre que la situació impulsada pel negacionisme i l'immobilisme ha esdevingut insoportable per la manca de respecte a l'empreneduria catalana, la necessària descentralització i desconcentració, a més de l'aïllament cultural i lingüístic catalans a que ens han volgut sotmetre injusta i indignament. El que Espanya no pot fer és seguir en la seva política coercitiva i vulneradora dels drets humans fonamentals reconeguits al Pacte de Drets Civils i Polítics de Nova York 1966 i de la Carta fundacional de les Nacions Unides de 1945. El nou govern té ara l'oportunitat de rectificar dignament la política seguida i pactar amb Catalunya les futures relacions entre dos estats germans europeus. L'Estat ha de ser conscient que en el món democràtic modern, la coerció, la repressió, l'ofec econòmic i cultural, no faran canviar la opinió pro independència dels ciutadans catalans fastiguejats per tanta manca de tacte i de respecte a la dignitat del poble català.

cap un nou Pacte Social

La aprovació pel poble espanyol del que forma part encara Catalunya, votant, de la Constitució de 1978, va significar un Pacte Social sense duració prefixada que ara sembla extingit amb la decisió del Govern espanyol secundada pel Tribunal Constitucional i la Fiscalia de l'Estat de procedir a la persecució judicial dels carrecs polítics catalans rebels a les pretensions unitaristes de l'Estat que creuen en la necessitat de dotar Catalunya d'un Estat propi. Si la manifestació del 9N com ara diuen Referèndum fos un Referèndum, el que s'ha de recordar és que el va guanyar la indeoendència, dincs van anar a votar partidaris i contraris de la independència, sense que comptin les abstencions i vots nuls. Però aquesta veritat refrendària favorable ala independència que fou en la realitat legal una mobilització per una consulta d'opinió, l'Estat només la reconeix per obrir procediment penal per ús il·legal d'urnes aquell 9N contra l'expresident de la Generalitat Sr. Mas i part del seu Consell. Però és la desigualtat social en augment en tots els sectors, la pobresa, l'exclusió social dels jubilats, la forma de fer política i de nomenar els alts càrrecs dits de confiança els partits amb espais de poder, la reducció dràstica dels ajuts i subvencions a les ONG's socials que els són necessaris per la seva supervivència com entitats no lucratives, la destroça de les organitzacions sindicals que han arribat a que la classe obrera no és sindiqui i oblidi la seva pròpia condició de classe obrera i de l'explotació a la que està sotmesa amb baixos salaris i jornades més enllà dels horaris normals sense remuneració digna. No existeixen en la vida diaria la convivència i la solidaritat social que esperavem foimentés la nova Constitució de 1978, sinó l'egoísme més acusat, el frau, l'engany, l'abús i la mentida com eines de venda del futur sense esperança pel jovent. La situació exigeix un nou Pacte Social al que no es pot arribar amb propostes reformistes plantejades com úniques i possibles pels neoconservadors en el poder. Espanya i Catalunya no poden tirar endavamt sense implantar una democràcia real, doncs la sola formal que tenim desde 1977 no serveix per atacar la problemàticca actual. Som en temps de transparència, govern obert i participació. Som en temps de crear nous espais polítics vinculades a la realitat social de les ONG's i moviments socials fugint del reformisme i del revolucionarisme inconstructius. Cal aclarir el perquè la gent es desentén dels partits actuals, la vida diaria, al treball, l'empresa, l'Hospital, la llar d'avis, grups esportius i els mercats és indiferent a les discussions parlamentaries i canvis de govern. El poble sap que el Pacte de 1978 ja no té recorregut en no donar compliment a les exigències ètiques i legals dels Drets Humans, cosa que no veuen o no volen veure els polítics actuals dela dreta. Els Pactes de Toledo, tampoc tenen recorregut en el món actual globalitzat i pendent de la propera retallada a més de sostres pressupostaris que impossibiliten parlar de normalitat en la solució de problemes com el de les pensions que perden capacitat adquisitiva i pretendre pagar-les amb una recapta per vies fiscals. Les mesures d'urgència que vol posar en martxa el nou President del Govern, segons anuncia avui el diari Expansión, tampoc resolen el problema, doncs apujar el sou dels funcionarisen el moment que no poden augmentar el nivell de despesa pública ni generar més dèficit és voler crear una noblesa o èlit salarial fidel pròpia dels països que involucionen cap un conservadurisme ranci. A més, amb el pacte polìtic fet amb Cijudadanos, el nou Govern haurà de centraltzar més els serveis públics i la financiació autonòmica, a més d'oposar-se frontalment a la independència de Catalunya. És evident que no hi haurà neutralitat política en els mitjans de comunicació de l'Estati que no es podran complir la majoria dels acords PP/C's. La desconfiança ciutadana i de la oposició per les reformes que volen fer PP i Ciutadans a l'arrancada del nou Govern és una demostyració més de que cal un nou Pacte Social a Espanya i que el Govern Central no impedixi que Catalunya pugui establir el seu en llibertat, respectant l'article 1.2 de la Careta fundacional de les Nacions Unides de 1945 que disoposa l'obligació dels estats membres a respectar el principi de la lliure determinació dels pobles, sense establir cap limitació ni exclusió.

El Dret Públic Català té esperit

Enguany, el dia 24 de novembre commemorarem el 50 aniversari de la mort de Francesc Maspons i Anglasell, jurista català quel'any 1931 fou membre de la Comissió per les Minories nacionals de la Societat de Nacions. Maspons Anglasell, en el seu Informe de 1932 "A l'entorn de la Generalitat de Catalunya i la República Espanyola" es preguntava quina era la personalitat jurídica del Govern de la Generalitat de Catalunya. Maspons començava el seu informe comentant que el 14 d'abril de 1931 va ser proclamada la República Catalana i tres dies después es va proclamar la República Espanyola. La proclamació tenia com a finalitat expressa i concreta retornar a Catalunya la seva categoria d'Estat i fou feta sense contradicció. El Govern espanyol va venir a Catalunya per convenir diferents extrems, diu en Maspons, de mútua conveniència. Es va acordar fer un Estatut que fixés les normes de les futures relacions de Catalunya amb l'Estat Espanyol. Catalunya va preparar el redactat de l'Estatut de Núria. Catalunya no havia signat cap pacte de vassallatge amb Espanya. Catalunya gaudia del perfecte dret a establir la seva pròpia Constitució, com a competència exclusiva de la Generalitat, segons Decret del Govern provisional de la República Espanyola de 9 de maig de 1931. Se li va reconèixer a Catalunya plena sobirania per decidir, sense que l'Estat espanyol deixés de ser sobirà, doncs és principi de Dret Internacional que les limitacions a la independència dels Estats no és presumeixen, segons Sentència del Tribunal de Justícia Internacional de 7 de setembre de 1927 que cita Maspons i Anglasell en el seu informe, doncs s'entenia que no existia cap document que declari la submissió del nou Estat Català a l'Espanyol. L'afirmació de Maspons de que Catalunya fou un Estat amb plena sobirania fins 1714, de la que no en va perdre el dret a l'exercici perquè reconegués la seva submissió a un acte de força unilateral que se li va imposar per la violència de les armes. El Decret de Nova Planta de Felip Vé declarava que "havia reduit enteramente Catalunya con mis armas". Era doncs una submissió forçada que va provocar una dependència de Catalunya a l'Estat espanyol, de la que la República desfeia el lligam recuperant el Dret a exercir la sobirania reconeixent de nou la Generalitat de Catalunya i el seu Govern. La resta ja la sabem i alguns l'hem viscut després de la victòria militar del General Franco contra la República i la nova invasió de Catalunya, derogant la normativa pública catalana per tornar a imposar l'espanyola, senswe tenir Espanya a favor cap regla de dret internacional escrit o consuetudinàri, doncs al territori català la sobiraniaq continuava residint en el poble de Catalunya que té la facultat d'acceptar, ratificar o rebutjar el que proposi la Generalitat. La Sentència del TJI de 17 d'agost de 1923 que estableix que no es acceptable o vàlid un Tractat pel que un estat es compromet a l'abandó de la seva sobirania, i menys per un cop de força militar. El dret segueix vigent tot i la Constitució de 1978.

Llibertat de consciència contra la disciplina

Fa cinc cents anys l'esglèsia no era tolerant, no admetia els transgressors i perseguia els heretges amb l'espasa. Les fogueres de la repressió bíblica cremaven els protestants en nom de l'Esglèsia amb una doctrina intocable que no admetia cintroversies, de la mateixa manera que a Espanya la Inquisició feia també la seva feina plena d'injusticies i abusos en defensa de la ortodoxia definida pels més hipòcrites que es deien seguidors de Crist, vivint de l'exageració, la por al més enllà, la ingenuïtat i ignorància del poble.Només savien de lletra els nobles i els sacerdots. Lutero es va manifestar contra la esglèsia captiva fixant un 1517 le seves 95 tesis de controversia amb la doctrina oficial que desvirtuava el pensament i els ensenyaments d'amor, pau, tolerància i misericòrdia de Crist. El teòleg Lutero volia parlar de la veritat. Lutero es va manifestar contra la afirmació de que l'ànima dels morts volava al cel en el mateix moment que la moneda donada al sacerdot se sentia en el fons de la sistella recaptatòria. Lutero defensava que tot cristià que mostra veritable apenediment per les seves faltes obté la remissió plenària de la pena i de la culpa, sense necesitat d'adquirir cartes d'indulgència. A més de guerra, persecució i mort als seguidors de Lutero declarats heretges per una Esglèsia aferrada a les riqueses i els favors del poder, un Concili a Trento en ple segle XVI va fixar les bases d'una esglèsia allunyada de la realitat humana fins el Concili Vaticà II del segle XX, doncs finalment ha sigut reconegut que obra millor el que dona almoina al pobre a ajuda a qui ho necessita que qui compra indulgències. Per Lutero i avui pel Papa Francesc, és millor persona qui practica la caritat i la misericòrdia. El Papa Francesc s'ha avançat al reconeixement del luteranisme obrint el Vaticà als refugiats. Per Lutero calia lluitar contra els pocavergonyes que s'aprofiten de l'esglèsia i defrauden la caritat, doncs els tresors de l'Esglèsia són els pobres, no els rics. Lutero es va llançar contra l'acumulació de riqueses en el Papat i demanava als cristians penitència i seguir els ensenyaments de Crist en lloc de creure's comprar amb diners un lloc al cel, creient aquests fidels embogits per les indulgències de paper en una seguretat i una pau perpètua irreals.Lutero volia alliberar els creients de servituds abusives intetant ensenyar que existeix la llibertat de consciència en la persona. Definitivament va ser el començament de la fi de l'església dels privilegiats i dels interessos corruptes dels governants afins. Pensant en Lutero avui, l'home que va apropar la cultura religiosa al poble incult, la cultura religiosa actual deixa molt que desitjar per la manca de lectura i reflexió sobre la Biblia. Encara hi ha molta gent que es creu que donant unes poques monedes a la caixeta d'almoines durant la misa setmanal ja té resolta la penitència que Déu li demana pels mals i dolors que ocasioni als demés durant la setmana. També hi havia qui pagava altars i capelles per guanyar-se millor lloc al cel al costat del Pare, tot i obrint comptes bancaris al Panamà o a Belize. Luteranisme i Papa Francesc són avui mostra de reconciliació i comprensió entre pensaments abans irreconciliables. Ara queda per recuperar Hans Küng, la doctrina de l'alliberament i quelcom més.