la dignitat de la persona
by
Pau Miserachs
/
dimecres, 18 de març del 2015 /
Posted in
llibertat,
ponderació,
societat democràtica. justícia,
valors
El principi de la dignitat de la persona el van introduir els alemans a la seva Constitució de 1949. Aquesta Constitució va declarar intangible la dignitat de l'esser humà. Aquests drets foren declarats inviolables i inalienables com a fonament de tota comunitat humana, de la pau i de la justícia. En el sector judicial s'acabaria declarant que no és admissible una condemna sense proves, proves que s-havien de practicar, amb totes les garanties, en el judici oral anterior a la sentència. La llibertat es considera l'essència dels drets de l'home i la dignitat és l'essència de la mateixa humanitat. la dignitat és una noció jurídica, però de caràcter subjectiu, la qual cosa no vol dir que la persona sigui digne d'acord amb allò establert a la norma jurídica. La dignitat en realitat ha sigut una expressió utilitzada per reforçar la protecció dels drets garantits. Cal preguntar-se ara si la prova es pot considerar compresa en el cercle dels drets garantits al ciutadà. Un abús de l'us de la terminologia pot banalitzar la qüestió, doncs fins a quin punt pot considerar-se contrari a la dignitat de la persona una modificació per un Tribunal Superior de la declaració de fets provats de sentència absolutòria per construir una sentència penal condemnatoria. S'hauria de descobrir un tracte discriminatori envers els justiciables per justificar un acte d'indignitat o una alteració de les regles essencials del procediment. L-exercici de drets no està forzosament marcat per la dignitat de la persona. La dignitat ha sigut considerada com la posessió de drets segons deia el filòsof J. A.Marina en la seva obra "valores en una sociedad plural". El Tribunal Constitucional espanyol en la sentencia 53/85 que cita el professor Tomás Prieto en el seu estudi sobre la dignitat de la persona (Aranzadi, 2005), precisa que la dignitat és un valor espiritual i moral inherent a la persona. La dignitat és doncs un valor superior que obliga al tractament objectiu dels procediments, limit exigible en una societat democràtica al poder de les institucions de l'Estat. Tot ordre públic no és un ordre moral i tota infracció o situació de pèrill de 'ordre públic no es pot considerar una violació de drets ni de dignitat individualo ni institucional, doncs és admissible considerar indigne i protestar contra un pressupost d'un govern que comporti retallades econòmiques i pressió fiscal que degradin la societat del benestar i fomenti les desigualtats socials i els seus defensors. Els Tribunals han d'entendre que la dignitat no és un concepte amb valor d'absolut situació que exigeix criteris de ponderació, com també a l'hora de jutjar i declarar fets provats a la vista de registres audiovisuals. La Sentència del Tribunal Suprem espanyol condemnant a tres anys de presó manifestants que protestaven davant el Parlament de Catalunya, separats de l'edifici per tanques i per la presència policial no és més que un acte de desordre públic que no impedí celebrar la sessió parlamentària. Segueix amb la sentència que rebutja la mateixa societat per excessiva condemna, la pugna jurídica entre el dret a la llibertat de manifestació i expressió i la dignitat institucional representativa. Són dos dignitats enfrontades, la del poble indignat i antisistema i la del govern legítim i parlamentari. La Justícia com àrbitre no ha obert conciliació, ans abans ha agreujat el sentiment de maltractament d'un jovent que ha de marxar del país a cercar feina a l'estranger perquè no té futur a la terra que el va veure nèixer. Protestar és legítim, manifestar el descontentament també, però les sancions pels excessos en els actes públics s'han de mesurar i graduar pels tribunals d'acord amb principis d'equilibri i ponderació d'acord amb les circumstàncies socials abans que per criteris de repressió i exemplaritat.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada