Nou Estatut no és cap solució

El socialista espanyol Pedro Sánchez s'ha llençat a proposar des de la seva tribuna parlamentària que  cal fer un nou Estatut o  corrregir el que tenim per què  aquest no ha sigut votat pels catalans.   I proposant votar un Estatut es pensa qwue ja està tot resolt, mentre  mig govern català ñés a la presó acusat de rtebel·lió. No es pot parlar de propostes si no hi ha diàleg constructiu i aquest comença pwer    obrir les portes de la presó als presos polítics.  No vulguin fer la glorieta simbòlicca imperial intentant imposar a Catalunya una nova febre. Fer Espanya dia a dia i afeblir Catalunya forma part del joc d'aquest Estat que bomés valida el que ja està fet per l'Estat controlat per la dreta reaccionària il'Estat judidial dins de l'Estat. Fins hi tot hem de veure com la administració judicial espanyola rebutja escoltar la justícia dels estats europeus que li diuen que s'equivoca. La resposta del jutge molest que diu que la justícia alemanya vulnera l'ordre constitucional espanyol és tant com dir que Espanya és un país que viu en el retard històric de la llei i d'Europa li interessa ben poc més que les subvencions. No sé si entenen en dret espanyol que vol dir el dret a la vida i les llibertats. Però l'Estat espanyol, allunyant-se de la idea europea de la justícia, ha decidit abandonar aquest dret aabraçant la intransigència i sacrifica el prestigi de l'Espanya democràtica de que tant es va vanagloriar el 78.El dilema politic la justíicia espanyola el resolt a cop de presó contra gent honesta i possiblement innocent. Molts déus apareixen a l'hora de pensar com es reprimeix  la protesta i les reivindicacions catalanes. heroic i estrany. Però manquem dels àngels que poden moldejar la justícia.  No s'enten el perquè de les energies que esmerça l'Estat per impedir que Catalunya segueixi el seu propi destí. Tornar a parlar ara d'Estatut com alternativa sense resoldre elconflicte és un nou error del'Estat o una demostració de que els socialistes segueixen adherits a la ideologia  de l'Espanya Imperial, just com el que ha fet l'aparell judicial rebutjant el resultat contrari alemany de l'euroordre contra Puigdemont. Exigir ara que acceptem un Estatut redactat al gust socialista,  i a mida i conveniència del PSOE,  no és diàleg. És una presa de pel.     

Declaracions de Drets expressió de principis constitucionals

Fou a finals del segle XVIII que els rebels americans i després els francesos van publicar les primeres declaracions de drets de  l'homei del ciutadà, el nou evangeli polític, els nous manaments. Són l'expressió autèntica d'un ideal polític i social. La Declaració francesa de 1789 fou la que va tenir major influència en la construcció e les noves constitucions dels Estats europeus. França va esdevenir un 14 de juliol de 1789 el país dels Drets de l'Home, tot superant l'estret punt de mira de les Constitucions reduïdes a la condició de monument històric  com ha succeït al Regne d'Espanya. La Declaració francesa permet tota mena de discussions doctrinals influenciant les constitucions dels Estats i les Declaracions de Drets Humans posteriors. Ara sabem que els homes neixen i són lliures i iguals i tothom té dret a fruir dels mateixos drets. Tothom té té dret i les associacions polítiques tenen com finalitat conservar els drets naturals i imprescriptibles de l'home sobre la llibertat, la propietat, la seguretat i la resistència a l'opressió. De cara a l'aplicació de les lleis, la Declaració recorda que  ningú pot ser obligat a fer el que la llei no ordena, doncs és l'expressió de la volutat general, de la nació, igual per a tots, doncs ningú no pot exercir una autoriat que no li correspon, excepte defensar les accions que produeixen danys a la societat. No produeix danys allò que la llei no prohibeix.  Freedom and Liberty fou el gran missatge de la Declaració de Virgina de 1776. La llibertat no pot anar contra la llibertat com alguns van pretende implantant les dictadures, doncs també el feixisme ha parlat de llibertat, impossibilitatnt el seu exercici. És el contrasentit deles extremistes de dreta, també a Espanya. No derixa de ser curiós que cap mitjà hagi recoat avui la importància històtica del 14 de juliol i el que significà la Revolució francesa i la Declaració de Drets de l'Home i del Ciutadà per els esdevenimets futurs i l'alliberamtent del poble dels abusos dels cacics i les monarquies.

justícia impròpia teoritzant sobre delictes

Ara que ha passat el que ha passat al Tribulan de Sllevig Holstein que no reconeix el delicte de rebel·lió pel que reclama el Tribunal Suprem espanyol contra Puigdemont, comencem a aprendre que el dret penal espanyol està desfassat. Existeixen qüestions fonamentals en la teoria del delicte   que la magistrartura espanyola no ha tingut en compte ili ha hagut de recordar la magistratura alemanya. La justícia ha quedat clar que no pot ser de manual, de formulari ni  segons conveniència politica. No feia falta descobrir que la justícia es va fent 3n forma diferent a la que molts pensen. L'anàlisi dels casos ha de condir a na visió panoràmica de les qüestionsque es presenten davantg els tribunals. A Espanya no funciona el "case methode" americà, però si pot funcionar una sistemàtica diferent            feta partint dels principis generals del dret i dels drets humans que pot portar a un sistema juerídic ben diferent de l'actual. Ens sembla que ja sabem molt dret penal perquè no hi ha tertúlia on surti el tema. I més ara amb la resolució que barra el pas a la detenció de Puigdemont  i portar-lo a ser jutjat a Espanya sota l'acusació del delitcte de rebel·lió. No sabem ben bé com s'ho ha fet ni quins criteris ha seguit el Jutge Llarena per arribar al desastre jurídic al que ha arribat. Va seguir el Magistrat una reacció impulsiva amb aparent fredor? De fet ha perdurt el domini de la causa. Fou correcte el denominat "reproche" en la forma que l'ha fonamentat  tancant la instrucció del procediment? Ha treballat el jutge sobre fets punibles o se li va anar la mà impulsat èr la Fiscalia i l'acusació particular? En penal no hi cab l'analogia, ni les situacions imaginàries. Fou orrecte la valoració judicial dels fets que han sigut investigats? Eren desordres públics? És desobediència obeir les regles democràtiques? Hi ha hagut o no arbitrarietat judicial a Espanya?  Existeix el concepte penal de l'il·lícit o fet antijurídic? Quins criteris ha seguit el magistrat instructor de la causa contra els politics catalans? Existeixen elements subjectius  per poder dir que hi ha hagut "menoscabo" d'un bé jurídic? No seriem davant l'apicació de criteris dogmàtics? Comportaaments convertits en normes, formalismes i accions de resultat. Peò ara existeixen impediments per la punibilitat que preten la justícia espanyola. S'ha delimitat el dolo d'alguna manera? Existeixen fonaments jurídics aplicables als fets perseguits?  No deia fa uns dies Pablo Casado que el referèndum i·legal no és delicte? Què passa a la justícia espanyola que ja ha debut la primera qerella popular per prevaricació?

La història no és alternativa ni solució.

Karl Popper deia en el seu estudi sore "La sociedad abierta y sus enemigos" (Paidós, Barcelona 2017), escrit els anys 40 del passat segle,  que ens podem bellugar entre el racionalisme i l'irracionalisme. N'hi han que passen de l'amor inles bones relacions a l'odi en forma quasi instantània si els dus la contrària, per raons emocionals, idees preconcebudes i fixes, en lloc per un principi d'autoestima i de fraternitat social. L'irracionalisme és doncs la mostra  de la insatisfacció i la desigualtat. I en aquesta situació Popper es preguta si la història té algun significat, doncs moltes interpretacions sobre la història són falses o incompatibles, generant conflictes absurds i antihumans, contraris a la dignitat humana. S'ha volgutreduir lahistòria alsfets dels grans i poderosos i a la piràmide de guerres i saquejos, mostres de supèrbia i poder contràries al missatge de l'estimació evangèlica entre persones i germans. Segons Popper la història no té significat, però podem interpretar la història del poder polñitic dews del punt de vista, diu Popper, de la nostra lluita per la societat oberta, per la primacía de la raó, la justícia, la llibertat, la igualtat i el control de la delinquència internacional. Li podem donar finalitats i significat a la història, doncs ella no pot dir-nos el que hem de fer i no ens permet dominar els tombants i objectius que ens hem proposat d'elegir.

Volen esclaus!

Pablo Casado, candidat a dirigir el PP, en declaracions fetes pels mitjans en defensa de la seva candidatura, competint amb Soraya Sáenz i Mª Dolores de Cospedadl, ha dit avui, segons recull El Nacional.cat, que Catalunya serà sempre España i si no ens agrada als indeoendentistes que marxem a Alemanya o a Brussels, és a dir que marxem al exili si volem ser independents. Aquest senyor legitima viure a Catalunya sense sentir-se català, per què primer és ser espanyol. Negar-se a parlar català és un dret que menysté, desprecia la llengua natural del país d'acollida i demostra incultura del que es proposa ignorar cultura i tradicions de la terra nova. Aquest senyor sembla  ser dels que deien "resistiré", "sobornaré", "hoy como ayer"  amb un missatge gens carinyós pels catalans, però aclarifor d'un pensament que fa vergonya en una societat democràtica liberal. Sento dir-li al Sr. Casado que Catalunya no va a l'exili i els independentistes no marxarem. Aquesta terra és nostra i està oberta als que no volen ser catalans, però socialment els catalans rebutgem insults i amenaces. Respecte, generositat i decència són exigències que cal recordar a tots els  actors polítics espanyols que han vist el flaire del negacionisme i la corrupció en les seves rganitzacions, i també l'obligació de no pretendre imposar utopies erràtiques properes del totalitarisme, creant la utopia reaccionària que tant bé els va als partits espanyols per conquerir vots a les eleccions generals fora de Catalunya i primar la posició de les escurrialles del règim caigut del 78 que encara que no coneix el valor de les reformes i l'evolució, el respecte, la tolerància i l'equitat. Però aquesta gent que es fa la vaenta i es creuen emetre força i valor a España, no volen ciutadans. Volen esclaus de les seves imposicions. Però obliden que ja no som a l'edat medieval  i no hem de fer de soldats o "mesnada" per anar a ocupar altres terres, destruir cultures autòctones i fer-se amn les dones i les riqueses dels envahits en nom de la Corona i de Déu. Que vagin a enganyar a un altra, si els plau.