Bankia abans que Catalunya

Han tornat a repetir l'operació: diners per als bancs caiguts, que tothom els recomana que tanquin. No hi ha diners per a Catalunya. Ens deixen sense liquiditat per a tornar el deute de la Generalitat, reduït a valor escombraria, mentre a València cada dia demanen més diners. No se sap si per a gastar o per a anar inflant el deute. Avui, ens hem assabentat de les noves mesures per a fer retallades: eliminant l'assistència als immigrants tant com es pugui. Potser decidiran portar-los a una mena de Molokai de leprosos, a l'illa Perejil o a les Chafarinas, com els d'Austràlia volen fer amb una illa perduda del Pacífic per a frenar l'arribada d'il·legals. I no sabem què estan negociant amb els responsables polítics i de la direcció econòmica d'Europa. Els governants espanyols parlen amb els diaris estrangers abans que amb els espanyols. No informen de les coses i tot ho veiem a toro passat. Si és veritat que no hi ha diners, com ja va dir el senyor Rajoy només arribar al poder, el que no s'entén és per què no marxem d'una vegada de la guerra d'Afganistan si no tenim diners per a pagar la soldada ni el material nou que s’ha comprat. Menys mal que el dia 11 és més a prop i no s'atreviran a prohibir-lo.

Sense papers però amb rescat

L'economia pública catalana ha de pagar el deute. Com els diners no arriben, el Govern ha demanat al ministeri d'Hisenda espanyol els diners del Fons de Liquiditat, o sigui el rescat. La contrapartida sembla que és financera, o sigui continuar fent ajustos i reduir la despesa. Alguns viatges oficials hauran de ser suspesos. I ara començaran les demandes del PP per a fer tancar les oficines comercials catalanes a l'exterior. També demanaran que reduïm els diputats del Parlament de Catalunya com qui talla un formatge. I, després, començaran amb l'exigència política de les fusions de municipis. Com més ajuntaments desapareguin, menys poder municipal dels catalans. És ben clar que no poden derogar l'Estatut d'Autonomia. Però faran els impossibles per a fer possible que estiguem lligats de mans i peus i per a que la nostra legislació sigui paper mullat. Ens volen sense papers, quiets i callats. Per a començar a marcar distàncies, els polítics del Partit Popular, simbiosi de demòcratacristians i liberals en clau espanyola, han decidit no participar en l'ofrena foral a Rafael Casanova ni en la Manifestació del dia 11 de Setembre. El Partit Popular de Catalunya no se sent identificat amb la resistència catalana de 1714 ni amb qualsevol altra. El dia 11, per al Partit Popular no serà un dia de pau i ordre. Són, segons diuen, un partit d'ordre i volen participar en el Govern de Catalunya. Però no estan al costat del poble que reivindica la seva llibertat i honora els defensors caiguts. Segueixen sense voler declarar la nul·litat de la causa criminal contra el president Companys. No troben ara altre paper que posar-se en contra del que faci el poble. Ells parlen de l'imperi de la llei sense parar-se a pensar si l'imperi genera discriminacions, esclavatge, misèria, destrucció cultural o diàspora dels joves. Volen ser, avui a Catalunya, l'oposició constitucionalista. Com al País Basc. Fa temps que han perdut els papers, el discurs de la unitat espanyola està molt gastat i no entusiasma a les butxaques buides dels ciutadans catalans, d'origen i immigrants. Són més feliços a casa nostra, ara, els sense papers que tenen deu euros a la butxaca per a enviar-ne cinc a les seves famílies que viuen amb menys d'un euro al dia. No paguen impostos ni tenen assegurances. Però fan les feines que no volem fer els altres: recollir ferralla, aliments que llencen els supermercats a les deu de la nit, vendre el que troben i sobreviure amb paciència, confiant i esperant el miracle. Per a ells, viure ja és un miracle. Que no ens trobem ara que, a més de quedar-nos sense diners públics, ens treguin el poc paper que ens permet hissar la senyera.

Catalunya i la diàspora senegalesa

Són 20.000 els senegalesos empadronats a diferents municipis de Catalunya. No es coneix una estadística exacta de les activitats ni del nivell de vida que assoleixen. Tan sols ens arriben els escàndols dels 180 instal·lats a les naus del carrer Puigcerdà de Barcelona amb marroquins i gent d'altres nacionalitats. Ens arriben els problemes dels manters amb les policies locals a Salou i Roses. Però són minoria. On són i què fan els altres 19.000 que continuen censats a Catalunya?. En coneixem molt pocs a la presó. La població penitenciària a Catalunya és de majoria marroquina, colombiana, romanesa, segons les estadístiques. Manca informació. Manca contacte amb aquest poble que viu la diàspora a casa nostra. Marginar, oblidar, passar de llarg, excloure informació i investigació és discriminar. Què passa a nivell sanitari?. Què passa a nivell educatiu?. Quants nens senegalesos són a les nostres escoles? Quants joves senegalesos estudien Formació Professional i treballen com aprenents en tallers que es puguin instal·lar a Senegal?. Quina és l’oportunitat universitària?. Quina és la cooperació real a seguir, a la vista de les desgràcies d'aquest dissortat país de l’Àfrica? Quina és la veritable situació de la integració social, cultural, laboral i humana d'aquesta immigració?.

Uns mengen i altres passen gana

Acabo de veure per Seneweb els vídeos de les inundacions a Dakar i la Ciutat Santa de Touba. El resultat és que Senegal té ara milers de desplaçats i de gent que ha perdut el poc que tenia. I manca menjar, manquen medicines. La situació apunta a un fracàs o frau de les polítiques anteriors a la independència. Algú no ha dedicat a les obres de sanejament i urbanisme els diners que calia, algú haurà posat segurament la mà on no havia de posar-la. I ara es descobreix. Almenys, som en una democràcia on les coses se saben. El president s'ha posat immediatament al capdavant de la situació d'emergència que viu el país. Sobta, en canvi, el silenci dels mitjans informatius espanyols i catalans. Veiem la guerra a Síria, la guerra a Afganistan... Però no veiem què passa a l'Àfrica Occidental. Sembla un territori equiparat als pobres de la porta de la parròquia dels anys 50. Se'ls dóna uns cèntims, unes poques medicines i ja hem fet caritat. Quin interès tenim fent això per un poble ara envaït per les aigües, famèlic i destrossat, que necessita ajudes vitals? Per què no en parlen les nostres televisions, molt interessades amb els aiguats i inundacions de Nova Orleans i de la Xina, Taiwan o qualsevol altre país. Senegal sembla que no compta en els nostres informatius. El món de les ONGs sols interessa a programes de propaganda i exhibició de les ajudes. Senegal és un país pobre, segons diuen els economistes i els informes que trobem penjats a internet. Però resulta que Senegal és un país ric en gent emprenedora, lluitadora, en idees i espiritualitat, en pesca, agricultura, i molt més. Senegal és el centre d'un món de 200 milions d'africans. És una democràcia estable. A Senegal es respecta la llibertat. No volen la pena de mort que aplica Gàmbia. Aquests són valors suficients per a decidir ajudar-los. Cal més contactes dels governs i entre els governs. Cal posar d'acord interessos i projectes. Senegal és ara un país lliure i no s'ha de colonitzar amb mètodes d'ensenyament ni financers ni culturals. Hi ha molta feina a fer en matèria d'infraestructures, formació i petita i mitjana indústria. Però la cooperació, avui, exigeix transparència i lluita contra la corrupció. Els mals de Senegal vénen des de la independència de França els anys 60. No es poden seguir mantenint en els moments actuals.

Països catalans, nació catalana

Ho va posar de relleu Joaquim Auladell a la Universitat Catalana d'Estiu, el passat 21 d'agost. L'apèndix del llibre de Josep Armengou és obra de Joan Fuster. Joan Fuster defensa l'existència dels Països Catalans. El llibre va ser publicat de forma clandestina el 1958. El fet és que la nacionalitat catalana no queda reduïda en els límits geogràfics de la Catalunya estricta. En fan part el Rosselló, les Illes Balears i el País Valencià, a més de la Franja Occidental. Històricament, Catalunya hauria de ser més gran, prenent tot el món occità. No podem oblidar que un dels nostres reis, potser el més gran, era fill de Montpeller. I no podem creure avui que Jaume I fos un immigrant elegit Rei de Catalunya per un cop de força o per un cop de sort. Molts territoris a França i Espanya haurien de tenir l'oportunitat de demanar l'adhesió a Catalunya per a reunificar-se amb ella si Catalunya fos admesa un dia com a nou Estat europeu. El mateix passa amb Sardenya. El català encara hi és present. No som un món mort per fer desaparèixer demà passat, com una empresa en fallida.

Democràcia inversa

Ara, s'està posant de moda fer amb la democràcia allò que van fer algunes entitats financeres amb les hipoteques a la gent gran sobre la llar pròpia. Com diu un polític, ha aparegut la democràcia inversa. Cal fer marxa enrere en el progrés assolit als primers temps de la Transició. La nostàlgia del vell centralisme ha aparegut en el Govern conservador espanyol i ara preparen un paquet legislatiu fins final d'any que, diuen, ha de servir per a lluitar contra la crisi. Es pensen que la crisi se superarà a cop de llei i de decret llei. Segueixen sense parlar amb al poble i tractant de pròpies de fantotxes les accions per a despertar una conscienciació social que duen a terme polítics radicals d'esquerra. Ara, afegirem la lluita política i electoral entre els que es diuen partits constitucionalistes i demòcrates, i els nacionalistes. És evident que la democràcia és a la inversa del que ens plantegen.

Torna el discurs de la por i l'antisobiranisme

De cap manera ens pot sorprendre que la vicepresidenta del Govern espanyol, senyora Soraya Sáenz de Santamaría, digui que el nacionalisme i l'independentisme espanten i allunyen les inversions estrangeres. L'afirmació és falsa. L'argument és clarament interessat i demagògic. Com li ha contestat el diputat de CiU Duran Lleida, la incapacitat del Govern de Madrid ja ha quedat ben demostrada amb la seva política econòmica i social. Catalunya rep inversió productiva i lluita per evitar la deslocalització de seus socials d'empreses que se’n van a Madrid per raons empresarials i fiscals. No és pot culpar al catalanisme de la pèrdua de llocs de treball a Catalunya. La crisi no té res a veure amb les reclamacions polítiques dels catalans. Tothom sap que els estrangers prefereixen Catalunya a Espanya. Tothom coneix l'estil empresarial català. Els turistes ja ho han demostrat amb les pernoctacions d'aquesta temporada. Ara, al Govern espanyol li cal culpar a Catalunya com sigui i preparar el terreny per a què els espantadissos, els immigrants castellans, els jubilats o la gent gran no abonin les actituds sobiranistes. Faran la crida als castellanoparlants de rodalies per a què no es posin al costat dels catalanistes. Criden a la fractura política i social a Catalunya. Ràpidament, veurem els partits no nacionalistes repetint el mateix que els dirigents del PP. Ara, per a ells és l'hora de pescar. Amb el discurs de la por, apareix el discurs de la sang amb la programació a la televisió pública de corrides de toros en horari infantil, sembla que impulsada pel senador del PP i president del Senat, senyor Pío García-Escudero, segons informen els mitjans de comunicació. Por, toros i futbol encisador a les televisions, a més de programes de bugaderia, com a elements per a fer oblidar al poble els problemes de cada dia. Amb diaris esportius que venen més que els informatius: són bons instruments potenciats pel poder central per a dividir l'opinió pública catalana i lluitar contra el sentiment sobiranista. Malgrat aquesta situació l'alcalde de Barcelona, Xavier Trias, ha anunciat que possiblement anirà a la manifestació sobiranista del dia 11 de Setembre. Esperem també el president Mas a la capçalera.

El desgast del poder

S'equivoca qui es cregui que després de les eleccions la gent comenci a pensar que s'ha equivocat a l'hora de votar o que no vulgui veure que els sondeigs d'opinió diuen com es perden en el paper i ‘online’ les majories. Els primers mesos de Govern defineixen una política ben diferent del què es va prometre en temps electoral. Quan un arriba al poder, es troba amb coses que no sabia. El poder i el seu exercici tenen secrets. Els secrets no arriben a la lluita electoral. Però el poder és evident que desgasta a un ritme abans insospitat. Els mitjans de comunicació, amb el seu bombardeig diari, ajuden a que el desgast es produeixi abans d'hora. Del desgast al rebuig hi ha poca distància. Els governs conservadors afegeixen el malestar de l'esquerra, que els sacseja amb moviments més o menys radicals segons el moment. Vagues contra mesures econòmiques, manifestacions, activitat intel·lectual, twitters, Facebook, missatges ‘online’, discursos a Youtube... Els temps han canviat. Ja no calen grans concentracions de persones, doncs la comunicació electrònica permet traslladar les informacions amb immediatesa a qualsevol indret. Les opinions dels ciutadans prenen cos en funció del què passa, del què viuen i de l'opinió pública. El desgast del poder és inevitable quan les situacions són de temps difícils. En democràcia, cal admetre la discrepància. Les conferències de premsa i les entrevistes no són instruments de propaganda sinó eines de comunicació i de resposta a les inquietuds del moment. Molts polítics s'equivoquen negant-se a contestar o defugint contestar a determinades qüestions. L'ambició de poder no ha de fer perdre el dret del públic a saber què passa i què pot passar segons quines siguin les mesures d'un govern. El desgast també va lligat a la manca d'informació, el secretisme i l'engany.

Tornen els monòlegs, la segregació i els interessos

Ens han acostumat a la bugaderia i a les crítiques de tota mena. Els atacs verbals són més forts en temps electoral. Ara, es tracta d’aconseguir que la gent desconfiï del contrari. El que no vèiem feia temps eren les discussions entre ministres del mateix Govern. Finalment, s'han produït abans d'arribar a la sessió del Consell del divendres mentre el Rei rebia al president del Govern espanyol, per segona vegada aquest estiu, aquesta vegada al seu palau a Madrid, per a parlar de la situació econòmica, segons han dit. Cal creure que han parlat de més coses, que no han transcendit a l'opinió pública. Però la vicepresidenta, senyora Soraya Sáenz de Santamaría, sí ha parlat de la preocupació, més aviat por, que tenen de que al País Basc guanyin les eleccions les forces sobiranistes. Ara, veuen clar que el sobiranisme guanya terreny al País Basc i a Catalunya. També ha censurat públicament la vicepresidenta les discussions públiques dels ministres d’Hisenda i d'Indústria. Els mitjans informatius diuen que el senyor Montoro té familiars en empreses energètiques a les que el d'Indústria volia imposar una taxa especial amb un pla energètic que ningú no coneix. I, avui mateix, la fiscal senyora Compte, en una entrevista al diari Ara, ens recorda que la corrupció fa mal a la democràcia. Caldria saber quins interessos conflueixen en les famílies dels ministres i presidents de Comunitats Autònomes, ja no diem dels senyors i senyores diputades. Hi ha interessos a protegir?. Per què el ministre d'Educació i Cultura, senyor Wert, es manifesta contra la sentència del Tribunal Suprem que suprimeix el concert econòmic per als centres educatius que segreguen nens i nenes?. Estem parlant d'escoles dirigides per idees religioses. Les llibertats tenen límits. La laïcitat i el no segregacionisme de qualsevol mena s'han d'imposar arreu. L'educació ha de ser per a formar generacions lliures, amants de la llibertat, el respecte, la tolerància i el diàleg; no de la incomprensió, acomplexats i psíquicament dependents.

L'heretgia de voler ser lliures

He sentit a dir vàries vegades que ens hem d'alliberar d'Espanya, que és cosa fàcil amb un divorci amistós. Però resulta que no estem casats amb Espanya i la idea no és vàlida. Per a haver-hi divorci, hi ha d'haver abans un matrimoni. Per a alliberar-nos d'Espanya, el que ens cal és un acord polític i una decisió parlamentària facultant al Govern de la Generalitat per a dur a terme les negociacions amb el Govern de l'Estat espanyol, del qual marxem. Hem de tenir en compte que som un país que ha estat ocupat militarment varies vegades: per Castella, primer, i per Espanya, després, en una cruenta guerra civil entre 1936 i 1939. En ambdós casos, intentant destruir i fer desaparèixer les nostres institucions, llengua, cultura, símbols i iniciativa. Ara, som dins d’un camí democràtic, pacífic i vinculat a les resolucions de les Nacions Unides. No malbaratem aquesta magnífica oportunitat, vista la barroera i bàrbara manera de produir-se el Govern d'Espanya envers Catalunya. Respectem l'imperi de la llei. Però exigim la nostra llibertat, donat que la llei democràtica i els tribunals de justícia espanyols es fan servir contra les decisions del poble català, lliurement expressades a les urnes electorals. Ara que ja sabem que la Constitució va ser una farsa per a fer-nos creure que ens donarien l'autogovern i que disposaríem del diner públic corresponent als ingressos fiscals obtinguts a Catalunya, malgrat la deslocalització d'empreses en favor de la Comunitat de Madrid per raons polítiques. Ara que ja sabem que volen reduir el català a una llengua exòtica i de museu.

La plaça de l'Home

Trobem a Castelló d'Empúries la plaça de l'antic ajuntament. A una alçada prudencial, hi veiem una placa que, en lletres grosses i fàcils de llegir per molt estigmatisme i miopia que un tingui, diu “Plaça de l'Home”. A Perpinyà, camí de l'estació del TGV, hi trobem un carrer amb una placa que diu “Benjamin Franklin” i a sota del nom l'expressió “Home polític”. No he anat als respectius ajuntaments a preguntar el perquè d'aquestes plaques, el significat que volien donar; si els de Castelló havien volgut discriminar a les dones o havien previst una altra plaça per a elles. A Perpinyà, no vaig anar a preguntar per què posen si va ser polític o metge el personatge honorat amb el seu nom per a senyalar un carrer. Hem pensat moltes vegades tots en l'heretgia de voler ser lliures i hem llegit a molts rètols les fantàstiques idees de la llibertat, la igualtat i la fraternitat. Desconec la raó del perquè posen qui va ser el personatge. A casa nostra, tenim carrers com Casanova, Villarroel, Roger de Llúria, Muntaner o Aribau que crec que haurien de tenir una explicació indicativa de qui va ser el personatge en la història catalana. No confonguin els usuaris dels carrers: per exemple, l'heroi Rafael Casanova amb en Casanova, el conqueridor de senyores. També trobo a faltar a l'alçada de la frontera amb França un rètol ben gros de la Generalitat de Catalunya, amb l'escut tradicional de la institució, donant la benvinguda al viatger en diferents idiomes, desitjant-li un bon i agradable viatge i demanant-li que respecti les lleis i costums del país. No he vist, o no he sabut veure, cap menció de la Generalitat en l'autopista diferenciant al menys Catalunya d'altres territoris. Per cert, que recordar les velocitats i que hi ha risc d'incendi en diferents idiomes, a més del català i el castellà, seria bona cosa. No estaria de més posar-ho en francès, anglès, alemany i àrab. I a les estacions de servei, posar advertiments de la necessitat de descansar, de no veure alcohol al volant i de tot el que sigui convenient per a la seguretat. I, com a mínim, prohibir la venda als conductors de licors i vins als serveis de restauració i botigues de les àrees de servei.

Frivolitat política i generació perduda

Podem arribar a creure’ns que existeixen sistemes jurídics necessaris o que es poden trasplantar d'unes societats a les altres. El congrés de juristes catalans de 1881, que no va acceptar l'extensió de les lleis castellanes, va ser demostratiu de l'existència d'un dret peculiar i propi del territori català que no es podia suprimir. En aquest sentit, com deia el professor Ferran Badosa fa un parell de dies a la Universitat Catalana d'Estiu, el catalanisme neix del Dret. Però el catalanisme no té un fonament científic sinó una voluntat de ser i de desenvolupar la personalitat nacional de Catalunya en llibertat. El fonament és polític i espiritual, de sentiment i de voluntat. Podrem discutir quines són les aportacions de les diferents estructures socials del país, podrem discutir les etapes històriques seguides pels diversos moviments catalanistes, tant en el món obrer com en les classes mitjanes i la burgesia empresarial des de la seva vinculació al republicanisme fins a l'actual accidentalitat que, segons Josep Termes, es produeix a partir de 1968 i que han consagrat PP, CiU i PSC-PSOE. L’actual política conservadora que governa a Espanya i a Catalunya sembla seguir, sense diàleg, el camí de les retallades i les limitacions pressupostàries. No es plantegen reduir l'impost especial sobre la benzina i el diesel, encara que sigui un euro, per a fer baixar la inflació; no es plantegen posar en vigor la taxa municipal d'un euro als usuaris de serveis d'hostaleria; no es plantegen decidir quina energia ens mourà en el futur ni si han de continuar funcionant fins a l'esgotament o hem de substituir les centrals atòmiques per altres energies. Tampoc es defineixen pels transvasaments d'aigua que Catalunya necessitarà en el futur. Serà del Roine?, serà de l'Ebre?, dessalarem l'aigua de mar?. Encara dura la lluita del ministeri de Foment espanyol per a definir un corredor ferroviari central quan Europa ha decidit que sigui mediterrani. No saben què fer amb aeroports sense viatgers i sense avions, producte del caprici polític. No s'ha planificat la producció ni la productivitat que necessitem per a lluitar contra la crisi. Deixem que la gent jove preparada marxi a donar rendiment a països estrangers. Vivim, sembla, la frivolitat de la improvisació en les decisions polítiques que es prenen al complex de la Moncloa. Tenim una generació perduda que no té, no troba, no sap on anar, no surt de casa dels pares i no sap si es jubilarà un dia o estarà condemnada a viure de la feina i dels béns d'altres. Sembla que els governs no han previst la generació perduda que ara ronda ja els 37 anys. La frivolitat és creure que el problema se solucionaria amb beques per a anar estudiant o amb contractes a temps parcial i limitats a uns mesos. Creure que el jovent serà feliç amb la incertesa del futur i que els concerts de rock, el ‘botellon’, l'èxtasi i la marihuana entre d'altres són elements alienadors que cal tolerar per a tenir entretinguts i callats als joves és un altre dels errors del règim conservador.

Protegir informació confidencial

Resulta que la seguretat nacional i la protecció de la informació confidencial no interessen als periodistes que ho volen donar tot a conèixer. Ara, es considera que el bon periodisme és revelar secrets d'Estat, obrir les fonts. Sembla que sobra el segon paràgraf de l'article 10 del Conveni Europeu de Drets Humans, que legitima als Estats per a impedir la divulgació de secrets d'Estat, d'informacions que puguin afectar a la seguretat nacional i les informacions confidencials. Si destapar secrets d'Estat no es considera delicte, no s'entendria que els Estats Units vulguin un dia jutjar al responsable d'uns fets que han posat en entredit a moltes institucions i persones. També aquesta situació ha enfortit la protecció de la informació a països tradicionalment gens amics de la llibertat de premsa. Cal reconèixer que la informació publicada va ser furtada. No té, per tant, un origen lícit. La finalitat era informar i publicar documents secrets. Per a fer-ho, es van saltar els protocols de protecció de la informació. Alguna normativa, doncs, van infringir els autors materials dels fets.

Llibertat d'expressió, profanació i crítica desafiant

Unes noies joves, un grup musical, que manifesten el seu desafecte al règim polític del seu país cantant i ballant, van organitzar un espectacle en una església de Moscou. La reacció va ser la criminalització de la conducta de les noies. Ràpid judici i condemna a dos anys de presó. Podem manifestar nosaltres el nostre desacord en la utilització d'un lloc religiós per a celebrar una missa revolucionària, nou model de missa que encara no té església. Tant s’hi val que haguessin volgut fer una bacanal. Però les noies van saltar per damunt de l'altar major i tot feia pudor de profanació publicitada per via audiovisual en nom de la llibertat d'expressió. El país en qüestió no forma part de la normalitat democràtica occidental encara que forma part del Consell d'Europa. Tampoc és un país que destaqui precisament pel respecte a les llibertats i els esforços per la pau a Síria. Les noies feien palès el seu descontentament criticant, a més, el procés comparant-lo amb la justícia estalinista. Calia valorar avui si la irrupció de les noies en una església per a fer l'acte irreverent pot ser o no considerat un delicte. Fins a quin punt les esglésies han de gaudir de protecció penal?. Cal veure, també, si criticar al president del país per molt dura i desagradable que sigui la crítica pot ser considerat delicte. Al meu petit entendre, els actes irreverents i profanacions no haurien de ser considerats com a activitats criminals per molt que dolguin. La protecció penal de les esglésies pot arribar a ser utilitzada com un fre a la creació, la crítica i la llibertat d'expressió en general. Una sanció mínima d'una multa i uns mesos de treballs socials serien càstig suficient per l'ús d'escenari inadequat com a lloc per a fer pública una opinió crítica i criticable a la vegada, encara que sigui sota la disfressa d'un acte musical. La revolució per la via de missa revolucionària no justifica l'ocupació d'una església, un lloc de pregària o una mesquita per finalitats distintes a les religioses. Per molt cap buit que puguin tenir les noies en l'aspecte de valorar el respecte a les religions, qui es mou públicament ha de saber que certes institucions i valors s'han de respectar encara que no hi estiguem d'acord. No som en temps revolucionaris. No es fa la revolució ocupant una església i passant l'acte per Youtube. No són temps d’avantguardes autoerigides en efectes mobilitzadors de les masses contra el poder. Som en temps de moure les consciències cap a l'autoresponsabilitat. Qualificar el fet com una bretolada sembla una mala aplicació tècnica de la llei penal. Sembla que vulguin convertir la llibertat d'expressió en una cosa excepcional. El Tribunal Europeu dels Drets Humans, sens dubte, tindrà molt a dir quan les jovenetes revolucionàries plantegin recurs d'empara. Sent Rússia un Estat laic, els actes irreligiosos, irreverents o irrespectuosos haurien de tenir un tracte menys repressiu. A més, si l'Estat judicial no fa cas del perdó de l'església ortodoxa a les noies, és evident que el que es persegueix és intentar fer callar l'oposició. Les noies, a més feministes, acabaran guanyant més consciències contra la forma de Govern actual. Error sobre error, la manca de diàleg i de comprensió acaba produint la manca de respecte i el que ara qualifiquen de bretolada.

El primer de la classe

Oriol Junqueras, jove polític de Sant Vicenç dels Horts, ha anunciat, a través dels mitjans de comunicació, que vol ser el primer candidat de les llistes d'Esquerra Republicana de Catalunya a optar a la presidència de la Generalitat. Ho diu públicament i dóna per fet que ningú no li portarà la contrària. És tant com voler escombrar la possible competència abans de que aparegui algú o alguna postulant-se. Monolitisme piramidal, doncs, al vell partit. Qualsevol discussió s'haurà de plantejar fora del partit, com va passar amb Uriel Bertran o amb Joan Carretero . Lamentable, doncs, que les coses es decideixin en els partits, sense debat intern i sense debat extern. Lamentable que es doni per fet que qui arriba a la presidència d'un partit es doni com a candidat segur i se'ns torni tradicionalista la gent d'esquerra que es diu progressista. Novament, se'ns demostra que, en política, els partits assentats al Parlament no donen opció al que es pugui escriure al marge d'ells. Lamentable que la llibertat d'acció política del poble s'hagi reduït de tal manera que la vida política només es pugui produir dins dels partits. Lamentable que l'esquerra de tota la vida se'n vulgui aprofitar ballant el vals dels fets consumats i de l'organització. No tinc notícia de que els 'indignats' hagin debatut en assemblea la candidatura d'Oriol Junqueras. Apareixerà també en la llista dels que els 'indignats' diuen que no els representen?. La gent de les CUPs, que sempre obre debats per tot, d'entrada ja dona per segur que no estarà d'acord amb l'Oriol autopostulat. Senzillament, és una qüestió de gustos i de criteris sobre com entendre la democràcia i com practicar-la. No és el mateix dirigir un ajuntament amb el poder que dóna ser alcalde i dirigir els estudiants d'una classe, amb el poder que dóna ser el professor que els ha d'examinar i decidir qui aprovarà o qui suspendrà, que presidir una organització política que segons els seus estatuts i reglaments és una organització democràtica que ve des de 1931, amb la diferència de que, amb el decurs del temps, els vells principis i l'assemblearisme fundacionals ja no es tenen en compte. L'anunci el trobo precipitat quan no sembla que la Generalitat tingui previst avançar les eleccions. Per a molts demòcrates que estimem la llibertat encara no s'han apagat les amargues queixes de l'exsenador i precandidat a la presidència del partit Carles Bonet manifestant, fa un any, a la seu del mateix partit, que ERC patia un greu dèficit democràtic. Sembla que les maneres de fer no han canviat amb el nou president que es postula prematurament com a candidat a la presidència de la Generalitat si hi haguessin eleccions. Millor que comencin a pensar tots plegats que la política la decideix el poble i que per a definir-la no són vàlides les fórmules matemàtiques. Convé, doncs, que no es passi de modest i no jugui a autoerigir-se en el capdavanter de l'avantguarda virtual per la defensa de les llibertats catalanes si prèviament no torna a posar en vigor els principis de 1931 en el partit que presideix.

L'imperi encara fa ostentació

La cerimònia final dels Jocs Olímpics de Londres, Monty Python inclosos, ens ha recordat que l'imperi britànic és viu encara. Banderes a dojo del Regne Unit amagant les d'Escòcia i Gal·les, artistes cantant les excel·lències de la civilització del nou rock, que ha fet guanyar molts diners als artistes i al tresor britànic, van ser la mostra del món superficial i sense esperit que ara es porta arreu. Els Stones, sempre contestataris, van declinar diplomàticament la invitació per a participar en l'acte. 'Her Majesties', que n'eren varies les invitades, van quedar ben servides i divertides amb l'espectacle que els van servir gratuïtament. El que no ens diran és el que han costat als contribuents de l'Estat espanyol els dies que la reina Sofia i el príncep Felip han passat a Londres. Cal incloure en el cost els guardaespatlles i tots els serveis que els acompanyen en cada desplaçament. Els ciutadans que paguem els impostos tenim dret a saber-ho.

Preus polítics i serveis públics

Sembla que a la tornada de vacances ens trobarem amb noves apujades de preus. Els transports s'apujaran amb l'aplicació del nou IVA. Abans, els transports públics anaven amb preus polítics: els preus posats a dit i tirant cap baix. Ara, es volen posar al dia per a anivellar costos. El concepte de servei públic perd sentit. Ara, el transport públic pot ser gestionat com un negoci, com les televisions. El veritable servei del transport públic és reduir l'ús del transport individual. La pol·lució que ens estalviem amb els transports col·lectius compensa el cost. La salut pulmonar dels ciutadans val molts més diners que l'apujada de l'IVA. Podrien dedicar una part dels ingressos per ús de transport col·lectiu a la creació d'espais verds a la ciutat i, també, posar una taxa d'ús de l'aire urbà als vehicles que malmeten l'oxigen matinal en posar-se a circular pels carrers de les grans ciutats. La gent no pensa que es pot anar a la platja amb tren i bus públic, banyador i tovallola posats. L'estalvi d'energia que no podem pagar i el cost en vides humanes que es perden a les carreteres són dues bones recompenses per a un canvi d'actituds i mentalitats.

És del poble, senyor

El restaurant està molt ben situat, al bell mig de l'avinguda principal de la població, davant la platja i l'espigó d'atracament dels vaixells que arriben d'altres pobles de la costa nord del país. Quan entres, un cambrer et rep dient-te "bona nit" en llengua estrangera, sense comprovar si ets o no del país, i ràpidament et vol situar en una taula col·locada a prop dels tancaments sense vidre del restaurant que el separen del carrer. El carrer és de tots i no pots impedir que un suposat músic t'arribi amb un acordió i es posi a amenitzar l'àpat sense demanar-li amb tangos, pasdobles i cançons com La cucaracha i Amapola. Quan acaba el concert, que normalment coincideix amb el final del primer plat dels clients, veus una persona que amb un somriure ensenya un moneder obert i demana d'alguna manera una aportació voluntària com a reconeixement del seu art musical, tot passejant entre les taules del restaurant. Recollits el diners, el músic no desapareix com els romanesos que també amenitzen els dinars i sopars a totes les taules exteriors dels bars i tasques de la població, i que surten corrent quan els demanes que toquin l'himne de la República. Sembla que els romanesos confonen república amb repressió policial o no s'entén que no diguin paraula i se'n vagin a un altre lloc. El nostre artista, que també diu "merci" quan li cauen unes monedes, veus que, finalment, va a un racó del mostrador i un cambrer li ofereix una copa de conyac. El músic es pren la copeta amb un altre somriure, agraeix el detall i marxa per la porta que hi ha més a prop del mostrador. Li vaig preguntar a la senyora de la caixa per què ho permetien, jugant-se el no ser citats com a establiment recomanat. La senyora em va dir, amb veu amorosa: "és un músic del poble". Jo vaig entendre que l'expressió era discriminatòria. Per què un sí i els altres, no. La resposta fou clara: "és del poble". No cal dir que les donacions eren sense rebut i, per tant, la recaptació dels serveis musicals sense IVA. Em vaig trobar en una situació similar fent una excursió en vaixell i una altra excursió amb vehicle col·lectiu estirat per un tractor guarnit com una màquina de tren antic. Les senyoretes que pujaven als vaixells i al tren, amb la màquina a punt per a disparar, anaven fent fotos a la gent sense demanar cap mena de permís i si deies que no volies foto, que és una il·legalitat retratar-te sense permís, es posaven a riure i contestaven: "si després no la vol ens la torna i en pau, no passa res". Una foto val cinc euros i tres, dotze. També sense factura i sense IVA declarat. Estic parlant de quantitats. Dono per suposat que els inspectors d'Hisenda també fan vacances i prenen refrescs als pobles de platja sense demanar ticket i sense pagar IVA. Segur que no m'equivoco. El frau fiscal és viu també als pobles de la costa en plenes vacances.

El gran circ i la farsa dels esports

Sempre hem vist com des de tota mena de mitjans públics es publicaven les excel·lències de l'esport. En temps del franquisme, era el ministre secretari general del 'Movimiento' José Solís Ruiz el que impulsava la idea de 'mens sana in corpore sano' i també deia que s'havia de democratitzar el futbol. Ara l'esport serveix per a distreure l'atenció de la gent, a més de per a fer substanciosos negocis amb la compra i venda de jugadors. Futbol, bàsquet o toros poden arribar a aturar una sessió parlamentària en el que els francesos anomenen el gran circ: El parlament. Es pot creure en la democràcia com a règim polític però no en l'actitud demostrada dels parlamentaris -que no trobem enlloc- quan als incendis deixen sol el conseller Puig. Algun diputat apareixerà a Eivissa rodejat de formoses senyoretes. Tenim molts diputats dels quals en desconeixem el que fan durant la setmana i els caps de setmana. No els hem vist a cap incendi. 'Mens sana in corpore sano' deu ser el que també practiquen alguns parlamentaris que segueixen cobrant el sou durant les vacances d'estiu i d'hivern. No veiem llibres escrits per parlamentaris. Els diputats que no sabem avui qui són, ni quantes feines tenen entre mans, són les persones més desprestigiades del país. I ells ho saben. El poble ja no creu en ells. No donen solucions als problemes socials. No escolten al poble. No critiquen al Govern, ni al de Madrid ni al de Barcelona. Només quan surten a la foto, només quan poden pontificar. Les iniciatives legislatives no arriben al coneixement del poble, del gran públic que les espera. Cal preguntar-se qui mana en realitat. Tot serà que arribin de nou els toros, de moment a través les emissions de Televisió Espanyola com a acte de desafiament a la llei catalana.

Quin és el fonament de l'Estat?

Un dels grans debats dels nostres dies és aclarir quin és el fonament de l'Estat. Si l'Estat és un element necessari per a la solidaritat, haurem d'entendre que l'amor pels altres és un dels seus fonaments essencials. El seu fonament és l'energia per a impulsar la renovació social. Però els grans enemics d'aquesta renovació són la cobdícia, l'egoisme, el desig d'acumulació, el control de la fe i de les llibertats, l'amagar la realitat del que passa al poble o el predicar la por i el temor al futur en lloc de la fe i la confiança. Fe i confiança són els elements imprescindibles de les noves polítiques. L'Estat pot esdevenir una llei impenetrable, com Déu, sense definició. A l'Estat no el mouen el penediment ni el remordiment pel passat. L'Estat no és com alguns industrials i comerciants rics que volen guanyar-se un lloc al cel construint basíliques. L'Estat està compost de servidors i proveïdors enfrontats amb les exigències dels beneficiaris dels seus serveis. Podem trobar el fonament de l'Estat en el sentit de responsabilitat, doncs hem de considerar que el caos no soluciona res. Els límits de la solidaritat que rauen en els pressupostos generals de l'Estat quan s'han esgotat desvien les ajudes a les esglésies i els particulars. L'Estat necessita la beneficència per a suplir les seves deficiències. Aquesta mancança demostra que l'Estat no disposa del poder solidari, doncs permet la corrupció, l'evasió de capitals, l'autoritarisme cultural i social, la política de contenció del progrés social o la justícia distributiva i de la democràcia participativa. L'Estat pot arribar a ser el primer enemic del poder democràtic i de l'evolució social. Cal cercar nous fonaments per a l'Estat. Cal reconstruir l'Estat amb nous fonaments, menys rígids i més moldejables a la realitat social.

Marivent, diners al vent

El Rei d'Espanya ha passat uns dies a Marivent, la residència que fa servir quan es trasllada a la ciutat de Mallorca. Diu que no hi ha anat de vacances, que hi ha anat per feina. La Reina ja no hi és. Després de la recepció oficial, ha marxat a Londres amb el príncep Felip i la princesa Letizia. Són al final dels Jocs Olímpics. És més important Londres per a ells que passar uns dies a Mallorca. Algú els ha assessorat en el sentit de que dóna ara més imatge anar als Jocs Olímpics que venir a Catalunya a parlar amb la gent que ha vist cremades les seves terres o que anar a La Gomera a acompanyar la gent que ho perd tot amb els incendis sense control. Marivent obert costa molts diners als contribuents. Per a fer aquest passeig 'expréss', podien haver-se instal·lat en un hotel. Hauria sortit més barat. Trobem malament que el Rei no es reuneixi amb els polítics del Govern de les Balears i amb l'oposició. Un es pregunta a qui escolta per a conèixer els problemes de les Illes. No visita els parlaments. Rep a palau presidents i ja en té prou. L'interessa qui ha guanyat, no qui perd; no parla amb el poble. No ens preocupem, no vindrà a Catalunya a dialogar amb el Parlament. Tenir que donar explicacions no interessa a la Casa Reial. Amb un comunicat dient "ho sento. M'he equivocat", pensen que ja n'hi ha prou. Es pensen que el poble calla i seguirà callant. Ja veurem quina cara posen tots a Madrid l'Onze de Setembre quan vegin la gent catalana al carrer. Ens començaran a valorar o també diran que som dissidents a fer callar? On es pensen que es cuinen les llibertats dels individus? Es que es pensen que donem per bo tot el que estan fent? Es creuen que controlant els mitjans de comunicació tots ens empassarem les informacions que ens donin ben filtradetes?

Ataquen de nou

La senyora De Cospedal no s'ha amagat de dir que a Catalunya tenim un Govern sense sentit d'Estat i que no estem a l'alçada que esperaven de nosaltres. I tot això, per dir que volem un pacte fiscal, una Hisenda catalana pròpia per a no dependre fiscalment de Madrid. I també diu que demanar això és incompatible amb demanar Catalunya les ajudes econòmiques de l'Estat. Cal preguntar-li si pot aclarir com ens volen. Cal preguntar-li si s'ha parat a pensar que posar la llei i les paraules de la secretària general del partit que governa Espanya amb poder absolut contra Catalunya és un acte democràtic. Cal preguntar-li si entén que a Catalunya tenim un Parlament democràtic i plural que ha votat favorablement demanar un pacte fiscal.

Marinaleda, senyor

Ens podríem creure fàcilment que el que ha passat a Marinaleda no és més que un acte reflex de la misèria en què viu una part de la població que vol defensar la gent d'Esquerra Unida. Sindicalistes amb un diputat al capdavant han decidit buidar un supermercat per a repartir els aliments agafats per la força entre la gent necessitada de la població. Els aprenents de revolucionari han batejat el fet com una expropiació, evidentment sense cap mena d'expedient. Ha estat un acte passant de tot acord parlamentari i de Govern. Una decisió d'uns quants ha estat suficient per a posar en perill les bases del capitalisme i la llibertat de comerç. Han saltat totes les alarmes. El ministre de l'Interior ràpidament ha donat la seva qualificació. Ara, començaran les discussions sobre la valoració jurídica del fet. Una rebel·lió contra la diferència de classes, contra la misèria obligada, contra l'aplicació de la llei feta al Parlament de Madrid que poc ha retocat el Codi Penal franquista. El fet posa en discussió la justícia distributiva, la funció social dels béns. El fet recorda l'actuació de l'alcalde de Florència Giorgio La Pira en temps de necessitat, més pròxima al comunisme que a la dreta. No som davant un fet delictiu qualsevol. No són atracadors. Són revolucionaris d'avui, sense títol universitari, en temps on la revolució no té espai. El Che Guevara ja fa temps que va desaparèixer. Les imitacions no són recomanables i menys contra la maquinària d'un Estat que té tot el poder.

Expressió sense llibertat

Ens assabentem de l'acomiadament de presentadors i periodistes de RTVE que no són persones grates al partit conservador que governa l'Estat espanyol. Ens arriben notícies de la preparació de cessions de gestió d'ens públics autonòmics a empreses privades, o sia a interessos particulars. Combinaran negoci amb informació sense llibertat, o sigui conduïda als interessos de la gestora de l'ens en qüestió. L'expressió comença a ser avui a tot el territori una expressió sense llibertat. No veiem que els mitjans públics prenguin posició contra el que està patint el poble de Síria. Una guerra civil clarament interessada. Un poder totalitari, recolzat pel totalitarisme islàmic i pels interessos geoestratègics. Poc importa la sort d'una població i la destrucció de béns. És el poder el que importa, és la llei de la força. No es reconeixen la llibertat ni el diàleg. No s'escolta a les Nacions Unides. És també preocupant el silenci dels partits a Catalunya. És preocupant que l'independentisme català i el d'Euskal Herria no es pronunciïn contra la massacre de població civil i la destrucció de les llibertats a Síria. Sembla que la violència no tingui importància davant els interessos de les potències actuals. Seria bo que les forces democràtiques i liberals plantessin cara a una situació que, a més d'inadmisible, és inhumana. Cal demanar a tots els déus coneguts que no torni la Inquisició. De fogueres per a apagar ja en tenim prou amb les de les Falles, les de la nit de Sant Joan i les que ens cremen els boscos. La llibertat d'expressió és ben bé en perill.

Tancat per vacances

A les grans ciutats veus menys gent autòctona pels carrers. Són a les platges o a les piscines. Els primers que informen on van són els nens. Els bars i restaurants romandran tancats molts dies, molts fins el vint i escaig d'agost. Botigues, fins Setembre. Alguns no tornaran a obrir i aprofitaran ara per tancar portes definitivament. Els serveis públics comencen a anar al ralentí. El dissabte a la tarda el CAP era buit. Els malalts també deuen fer vacances de les seves malalties. Els serveis públics han baixat la feina. Els jutjats segueixen amb el mes d'agost declarat inhàbil. Els civils i mercantils no treballen durant el mes d'agost. Els penals no fan judicis. El país s'atura durant l'estiu. La crisi no atura les vacances encara que es passin a casa. La gent no decideix seguir treballant. Ningú treballa amb la idea de fer créixer el país. Són molts els que treballen per a no perdre els seus marges de benefici. Els governs, el central i els autonòmics, també marxen de vacances, a seguir conspirant. Els bombers no faran vacances, com passa cada estiu. Els pagesos se seguiran queixant de que els governs no volen pagar la neteja dels boscos. Hi haurà noves queixes contra els senglars i tota mena de bestiar que corri pel camp. No són excursionistes. No se'ls reconeix el seu hàbitat natural. La policia descobrirà més trames corruptes. Sembla que ni Espanya ni Catalunya es lliuren dels abusos i els saqueigs. Trobarem en les trames corruptes i màfies els diners que desapareixen legalment de les caixes públiques. Tot i estant tancat el país per vacances, no per fallida. Esperem que quan Europa ens doni els diners del rescat financer no vagin a parar a mans de les màfies i trames corruptes que encara no han passat per la justícia, les mateixes trames que ja els esperaven rebre fa mesos.

La llei contra el poble

Quan qui té la possessió del poder en forma absoluta pot canviar les lleis, pot destruir l'obra legislativa dels seus antecessors. Ara, ens retallen els drets econòmics, apugen els impostos, empobreixen els més pobres, permeten l'acomiadament barat i ràpid dels treballadors que no interessen a les empreses, pretenen reduir els representants elegits en les democràcies municipals, potencien les diputacions provincials sense pensar que a Catalunya haurien de ser transferides les seves competències i mitjans econòmics a la Generalitat o dependre de la Generalitat... Ens augmenten, en benefici de l'Estat, el cost de la benzina, els medicaments, l'ensenyament... Interpreten la llei contra les llengües minoritàries o en fan d'autonòmiques per a reduir-les fins a la desaparició pràctica en benefici de la llengua comuna de l'Estat: el català és la llengua minoritària que, en lloc de ser protegida, resulta més perseguida per via legal, reglamentària i judicial. Impedeixen que la gent es pugui jubilar per a gaudir una mica del món que no han viscut de joves esclavitzats a la feina. Ja no podrem creure més en els programes electorals ni en els programes de Govern. Menys encara en els eslògans i la propaganda electoral. Ens han convertit la política en una farsa. La llei actua contra el poble negant tota demanda de democràcia participativa. Els mitjans de comunicació informen superficialment. No es diu tot el que passa. El que no convé s'amaga. El poder absolut està al servei de les classes conservadores.

Viure sense IVA

La gent demana ara ja les factures dels serveis que es donaran al setembre. El malestar i mal ambient creats als departaments de facturació de les empreses és un efecte prou clar del descontentament de la gent. Petits industrials no volen facturar. Tot es fa amb diner negre. La gent està disposada a no donar diners a guanyar a l'Agència Tributària. Es considera que l'actual règim fiscal és un espoli. És realment abusiu cobrar complet l'impost de patrimoni quan s'ha de tornar part del ja recaptat prèviament per la renda de les persones físiques. Per què no permetre una compensació?. Per què Hisenda té com a principi de tracte la desconfiança vers el contribuent?. S'amplia, doncs, el rebuig empresarial i les mencions del no IVA. Tornaran a partir de setembre les dobles caixes, els dipòsits amagats en bitllets de curs legal i l'evasió de capitals, les SICAV i més. La puja d'impostos estimula el frau, sens dubte. Recordem aquelles formules de "por avión" en els pressupostos per dir, dissimuladament, pagament sense IVA.

Els silencis de la desestructuració política

El règim polític actual treballa d'esquenes al poble, no escolta al poble. Veu que Espanya i Catalunya s'ensorren i encara discuteix als senyors del Govern a la Unió Europea les condicions d'un rescat necessari. La ciutadania no dissimula la seva indignació per aquesta manera de governar. La democràcia espanyola no va ser concebuda com a representativa sinó com a forma de delegar el dret a decidir en els governants de torn. Aquests, han après a callar el que no convé que sàpiga el poble. Alhora, molta gent del poble ha promès no tornar anar a votar. La seva desafecció d'una democràcia que permet el poder absolut a un partit polític és gairebé total. La política dirigida per la dreta conservadora ha sotmès l'economia espanyola als dictats dels mercats, prioritzant el món financer sobre les polítiques socials. Es desconeix quina política antifrau segueix el Govern de l'Estat contra els evasors de capitals i els defraudadors fiscals. És inadmissible que es castigui als pobres amb retallada rere (detallada o no) retallada, que es deixi als avis a la seva sort en els centres d'acolliment, que els aturats no sàpiguen si els continuaran donant l'almoina de 400 euros mensuals, que la immigració sigui tractada amb criteris de discriminació colonialista. La situació general de passotisme per a amagar la preocupació creixent del poble pel que fa el Govern de l'Estat revela la desestructuració social i de la política, el retorn a una democràcia inestable, la manca d'un parlament temple de la llibertat.