Sense por a la majoria silenciosa

És el darrer argument que han llançat, a més de dir que amb la independència Catalunya faria fallida immediatament, contràriament al que diuen molts economistes en el sentit que Catalunya, sense el pes del deute espanyol i amb plena sobirania fiscal, és econòmicament factible. Doncs recuperaria la capacitat recaptadora i a un empresariat alliberat que augmentaria els pagaments a la Hisenda pròpia i generaria riquesa perquè el país pogués funcionar amb normalitat. Perquè cada dia som més els qui creiem en el dret de Catalunya a ser Catalunya, i La Vanguardia reconeix avui, en enquestes que publica, que ja som més del 55 per cent. Ara, ens diuen des de Madrid que hi ha una majoria a Catalunya que no surt al carrer a manifestar-se, que no és independentista, que no vol un estat propi, que no vol patir la incertesa de si cobrarà o no la ja minvada pensió de jubilació o la de viduïtat. Els socialistes ens diuen que ells no són independentistes i que són partidaris d'un federalisme. No cal anar gaire lluny, doncs; si bé parlen d'autogovern, per a ells el federalisme ja es troba en l’Estat autonòmic actual. Proposen revisar la Constitució, segurament pel tema de les competències. Però cada vegada que han tocat aquest tema Catalunya ha sortit perdent. Millor que no segueixin per aquest camí.  El dia 25 de novembre votarà una part molt considerable d'aquesta majoria silenciosa que diuen els unionistes. Pot ser que s'emportin la gran sorpresa, en català i en castellà; Catalunya, el poble, vol la llibertat i que ens tornin el que és nostre. A qui ha de fer por la majoria silenciosa és als escandalosos i autoritaris representants de l'anticatalanisme que llancen a diari tota mena d'amenaces contra el poble de Catalunya, sense parar-se a pensar que Catalunya és una realitat social plural i ben diversa. Si volen que tot Catalunya surti al carrer demanant l'Estat propi, que ens ho demanin com a prova i el poble farà el gran acte. Però al dia següent que no ens vinguin amb més bajanades. El camí ja no té retorn. La paciència dels catalans té un límit que els espanyols han esgotat.

Ara, enemics de la recuperació econòmica

Volem trencar Espanya, som els enemics de la recuperació econòmica i anem de cap a l'abisme. Portarem el poble a la misèria, amenacen amb que les empreses marxaran. La consulta catalana, sigui la que sigui, serà il·legal i el Govern espanyol la farà prohibir. El front de la guerra freda és obert. Inimaginable tanta manca de diàleg, tanta tossuderia en voler imposar-nos el règim espanyol com sigui. L'autoritarisme es veu d'una hora lluny. El PP surt de l'armari com el que és, els hereus del franquisme. Ells han destruït les possibilitats de la Constitució i no ho volen reconèixer. La Constitució és morta i ja no serveix. Per al Govern, la solució és carregar d'impostos i retallades el poble, en comptes de tancar els bancs dolents i amb pèrdues. Segueixen una política d’escanyar treballadors i empreses per a pagar el deute, més el cost de l'exèrcit, més els alts càrrecs, més la monarquia, i més i més. Al Govern espanyol li convé trobar enemics i ja els té. Hannah Arendt deia que aquesta manera de governar és el símbol del totalitarisme. Que vagi en compte Europa si el totalitarisme s'instal·la al poder a Espanya. Alemanya ja va tenir una experiència sagnant.

Tan sols immigrants, no delinqüents

Ja som en temps electoral i ara els immigrants sense papers seran considerats com a presumptes delinqüents per una part de la classe política. Ja hi estem acostumats a aquesta mena de coses. És veritat que molts robatoris i atracaments a la sortida dels bancs, a gent gran en plena via pública i als turistes en plena plaça de la Sagrada Família són fets per gent magrebí i llatina. És veritat que part dels robatoris de coure i cablejat de les estacions fotovoltaiques o de les finques de l'Eixample i a la plaça de la Sagrada Família és feina de gent dels països de l'est europeu. És veritat que una nova delinqüència apareix amb bandes llatines. És veritat que la violència es globalitza i ja no té un color ni una raça determinada. No tot és cosa de nazis. Però els immigrants que volen treballar i integrar-se en la terra que els acull no són delinqüents per naturalesa. Necessiten immersió, cooperació, formació, assistència, papers per a ser persones. Moltes coses hauran de canviar si volem que la societat no degeneri en el que ja tenim.

Quinze abocadors il·legals a l'Empordà

Després dels incendis d'aquest estiu a la frontera amb França, s'han descobert quinze abocadors clandestins, veritables amagatalls de deixalles. No se n’ha tornat a parlar. També es va dir que els incendis van ser provocats. Acabes de deixar la ciutat de Figueres, camí de la frontera, o Agullana i La Vajol, quan, passats uns quilòmetres, encara es veuen les terres ennegrides a una banda i l'altra de l'autopista, camí de França o entrant a Catalunya. És la imatge d'un poble cremat, la terra cremada, amb la foscor pròpia de les tragèdies. La terra i els arbres cremats són com la negra nit, nit de plors sense lluna, nit de mals auguris. Anem en compte: que no vulguin convertir Catalunya en un abocador del que no vol Espanya. Treballem per a què Catalunya sigui una terra plena i no una terra cremada pels odis, la discriminació, la manca de respecte a les minories, la negació de la diversitat, la pobresa creixent d'una bona part de la societat catalana. Treballem per a reconstruir l'economia dels catalans, la societat lliure del sol i l'esperança, l'oasi català.

Pèrdues de joc deduïbles i Catalunya, a pagar

La gran notícia no és que el Govern espanyol estigui estirant el temps per a demanar el rescat provant de reduir el deute fent més retallades. Però no les essencials, que queden al calaix. Ara, a més, resulta que les pèrdues de joc en casinos o per apostes fetes a internet són deduïbles. El joc permet no pagar impostos, cosa que ja anirà bé als casinos de nova generació que es volen crear a territori espanyol. La inversió improductiva es prioritza i rep avantatges fiscals. Mentrestant, Catalunya, com deia el president Artur Mas, amb un 16 per cent de la població d'Espanya en el seu territori, paga el 19 per cent de la recepta fiscal que recull l'Estat espanyol per l'Impost de la Renda de les Persones Físiques i el 43 per cent de l'impost sobre el patrimoni recaptat a tot l'Estat, doncs a Madrid, Balears i València no es paga; l’asfíxia i la guerra freda contra Catalunya segueixen a tot ritme. Mentides que van sembrant intranquil·litat en els empresaris. La pèrdua de mercats espanta en aquests moments i Espanya juga fort amb el boicot i la marginació, la suspensió d'obres públiques a Catalunya; amb lliurar-nos els diners que ens deuen amb comptagotes i, a sobre, amb anar-nos recordant que volem marxar i no parem de demanar. Però, tot i així, Catalunya ha donat el gran pas cap a la via de llibertat possible i ben entesa pel poble. Cal no fer cas de les pressions, mentides, enganys i fraus que ens plantejaran per a desanimar a la gent i espantar als avis. Però si acaben mancant diners per a pagar pensions que no dubtin que se'ls han menjat a Madrid per a pagar deute. La culpa no serà de Catalunya ni de les autonomies.

No som un país mesell

Semblava que les desqualificacions dels polítics de Madrid i rodalies havien acabat, quan tornen a estrènyer el cinturó de la política de la por, servint-se de polítics catalans que es troben vinculats a partits espanyols. Dóna la sensació de que volem menjar llagosta i ens serviran en canvi un llamàntol petitó. Ara, s'han convocat eleccions, sense haver canviat la llei electoral i sense haver canviat el sistema d'elecció de candidats per a les llistes electorals, per a saber quina força té cada agrupació política i, d'alguna manera, el que pensa el poble de Catalunya en l'horitzó de la llibertat i la transició nacional cap a un estat propi. Jo hauria preferit una formulació diferent: que el poble fes la tria entre unionistes i independentistes. És l'hora de triar, no de tornar a esmicolar la política catalana i desprès recompondre-la en funció de la força electoral rebuda. Però és el camí triat. Pot ser que sigui el més prudent, doncs els partits espanyols, tot i que portaran les eleccions al Tribunal Constitucional espanyol demanant la nul·litat jurídica de la contesa electoral, tindran totes les oportunitats d'una democràcia per a fer sentir la seva opinió contrària a l'Estat propi i la bondat de la dependència d'Espanya. Que senzill hauria estat proclamar la independència aprofitant el ple del Parlament d'aquests dies!, doncs els partits catalans tenen majoria parlamentària suficient. Esperem que entre unes coses i les altres no ens quedem sense un estat social, doncs sembla que anem per aquest camí, retallada rere retallada. El president Artur Mas ha dit, però, que no som un país mesell. Ara, cal treure el veritable sentit d'aquesta afirmació.

Desnonats pels deutors, camí cap a la llibertat

No calia anar a Madrid per què li diguessin al president Mas que de pactes, res de res. El bateig de foc en plena guerra freda entre Espanya i Catalunya no és per a deixar anar un “no ha passat res”. Ha passat, i molt. Espanya ha enterrat, per veu del seu president del Govern, l'Espanya autonòmica. Negant-se a dialogar, avançant ahir, a darrera hora en ple partit del Barça, que no hi hauria pacte fiscal: han creat més desafectes al règim espanyol que mai. Ho esperàvem com ha passat. El president Artur Mas ha complert amb les formes, amb elegància i educació. La incorrecció ve de la part dels que ens diuen, dràsticament, que Europa ens desterrarà per sempre si ens declarem independents, que abandonem les barricades, que no fem bogeries, que ens estiguem quietets i un llarg etcètera d'afirmacions i dites que no s'entenen. Quan parlen de desterrament de Catalunya, ens diuen que ignoren que hi ha més organitzacions a Europa que la UE, que practiquen el lliure comerç i la circulació de béns i capitals amb la UE; com Suïssa, per dir-ne un de conegut, que també hi ha la Commonwealth, que no necessitem posar fronteres als espanyols i als seus productes. Per les manifestacions de Mariano Rajoy, es veu que a Espanya els polítics espanyols tan sols veuen una lectura restrictiva de la Constitució i ignoren la ratificació del dret d'autodeterminació com a article 1 del Tractat dels Pactes Civils i Polítics de Nova York, de 1966, feta per l'Estat espanyol l'any 1977 i publicada al BOE del 30 d'abril de 1977. D'acord amb la Constitució, que integra en el dret intern els tractats internacionals ratificats per l'Estat espanyol i també els drets humans, Catalunya té perfecte dret a exigir aquest dret. Catalunya també té dret a proclamar la seva independència, digui el que digui el Govern de Madrid, si la voluntat dels catalans en aquest sentit és majoritària. Ens tracten com una colònia, com un país sotmès, reduïts a província sense cap poder i sense història, sense esperit i sense dret, sense llengua pròpia, sense cultura, sense ciència. I, a més, encara ens tracten al president de totalitari. Per què no es pregunten què son ells?. Per a Espanya, el problema és que marxem; ells saben que perdran capacitat econòmica, part del PIB i de les rendes dels espanyols. Però és una realitat que hauran d'afrontar. No han fet cas de les recomanacions que els feia el senyor Almunia des de la Comissió Europea. Es creuen que aixecant el bastó de comandament ja és suficient per a fer abaixar el cap als catalans.

Rei no infalible, s'extralimita i pren partit

El Rei d'Espanya no dirà de nou “ho sento, m’he equivocat”. Pot ser que digui en privat que ha dit el que no havia dir. L'home que va dir, abans de ser rei, fa bastants anys, que Franco va ser un home decisiu per a Espanya per treure’ns de la Segona Guerra Mundial i que li tenia afecte i admiració, ara ens surt parlant de la vel·leïtat catalanista, com si el que ha fet el poble català l'Onze de Setembre no fos més que una criaturada, un esvalotament infantil. Ha dit que ell està per la unitat d'Espanya i punt, s'ha acabat. El cap de l'Estat que té la missió de no governar s'ha arrenglerat contra Catalunya una vegada més, com tots els Borbons. Ha parlat de la independència de Catalunya que demana el poble català  com d’una quimera. Pot ser que algú li hagi dit que això de l'Estat propi és com la quimera de l’or de la pel·lícula de Xarlot. Mal consell. Algun dia, haurà de reconèixer de nou que s'ha equivocat. Els Borbons, històricament, sempre han conspirat contra Catalunya. S'ha guanyat aquesta vegada dos o tres milions més de desafectes a la seva corona. El Rei, segons la vigent Constitució, és inviolable. Però no és infalible. El poble li pot dir : “¡Señor! Nos que somos tanto como vos, pero juntos más que vos”. És molt fàcil perdre tot el crèdit davant del poble i parlar contra la llibertat col·lectiva que demana un poble al que coneix menys que Botswana i Aràbia Saudí. Amb aquest acte, el Rei acaba de declarar difunta la Constitució de 1978. Per a acabar d'espatllar les relacions d'Espanya amb Catalunya, el president del Govern espanyol, senyor Mariano Rajoy, ha dit aquest matí que del concert econòmic, Catalunya que se’n oblidi. Decididament, interpretaran la Constitució contra Catalunya, no havia de ser menys manant qui mana. Ens volen servents i amb servatge, continuar amb l'espoli fiscal i reduir el poder de Catalunya en tots els àmbits, peça per peça. El Rei, que ja té prou feina per esborrar el seu passat de fidelitat i homenatge al dictador Francisco Franco, hauria d'haver-se abstingut en aquesta qüestió. El rei  Joan Carles I vincula ara la seva sort a la vida que pugui tenir aquesta Constitució que es fa servir con a instrument de lluita  del Govern espanyol contra Catalunya.

Federalisme per a dissimular una descentralització de mínims

El senyor Pérez Rubalcaba se les ha donat de federalista aquesta nit durant l'entrevista que ha concedit a diversos periodistes a RTVE. Però el seu federalisme, tot i que ha parlat d'un Senat com a cambra territorial, no podia dissimular el que passa al PSOE. Primer Montilla, abans que Maragall; primer Espanya, abans que Catalunya. No ens enganyem i que amb paraules suaus no ens vulguin fer un embolic de conceptes, idees i institucions. Parlen ara de federalisme per a dir-nos que no volen que tinguem pacte ni concert fiscal. Res d’Hisenda pròpia, res d’Estat propi, res de nació. Parlen de particularitats culturals i lingüístiques. Però cap paraula reconeixent el que és Catalunya. De fet, Pérez Rubalcaba va ser el vicepresident i abans ministre de l'Interior del president Zapatero. La seva campanya electoral no va donar cap pas per a resoldre els problemes de Catalunya. La seva candidata, la senyora Chacón, amb el que la senyora significa per a Catalunya. I que no digui el senyor Montilla que ara fa de senador i l'altre dia es mirava com sorprès al senyor Mas mentre s'explicava al Fórum Europa. El federalisme socialista no va més enllà de l'Estat de les Autonomies. Tan sols canviarien el nom. La resta seria igual, amb els mateixos problemes, amb la lluita permanent per a sotmetre als catalans als dictats del Govern de Madrid. Si no es plantegen una cosa diferent, els socialistes ho tenen malament a Catalunya. La poca gent gran que van reunir a la seva festa a Gavà no significa res electoralment i s'han d'adonar de que les coses han canviat a Catalunya i també entre els mateixos socialistes. No poden seguir predicant el mateix que fa 30 anys. No poden oblidar Catalunya i donar per bo el que ha dit el Tribunal Constitucional respecte de l'Estatut de 2006. Ara, les coses han canviat i després del dia 11 de Setembre de 2012 el discurs polític socialista hauria d'haver canviat. Els socialistes es queden endarrere. Els temps nous porten altres vents. El federalisme no es pot limitar a repetir el que diu la sentència que va posar Catalunya dempeus protestant al carrer el 10 de Juliol. Que no vulguin crear embolics i enredar la troca ni servir-se de la paraula federalisme, que no practiquen a la hora de la veritat.

Estat propi, error històric?

Ens volen fer creure que Catalunya no ha d'aspirar a altra cosa que a ser una regió d'Espanya sotmesa als dictats del Govern espanyol. No es cansaran de dir que la independència és un error històric, que provocarà la fractura social. Però el que és cert és que les classes mitjanes estan desapareixent. La pobresa i la misèria arriben a tothom i ara en tindrà la culpa el nacionalisme. També ens diuen que no ens voldran a Europa, que ens quedarem fora de l'euro. Què saben ells, si no existeix un protocol sobre aquest tema de la sortida d'una nació d'un estat que ja forma part d'Europa.?. No saben que, en tot cas, hi ha una organització d'estats que practica el lliure comerç i té un acord preferencial amb Europa. Suïssa podria donar-nos lliçons de com operar sense formar part de la Unió Europea. Val més que els de Madrid no llancin afirmacions precipitades i escoltin el poble català, que no vulguin imposar una unió que s'ha trencat per l'abús i l'asfíxia de tot el que fa olor a català. El procés ja no té marxa enrere. Ni el senyor Bono ni el senyor Corbacho ni la senyora Sánchez-Camacho ni el senyor Rivera de Ciutadans poden, amb les seves proclames i brams, fer canviar el curs de la historia. Ja poden dir que el PSC i el PP votaran ‘no’ a la llibertat de Catalunya. Ja sabem des de fa temps el que pensen del poble al que demanen el vot. Però la resposta ja la tenen, també, en els sondeigs d'opinió que s'estan fent. Les sigles no diuen res a la ciutadania si no representen més que interessos de l'Estat espanyol, contrari clarament al camí de Catalunya cap a la transició nacional. L'error històric es troba en l'actitud del Parlament espanyol i del TC el dia que ens van retallar l'Estatut de 2006, van negar el caràcter nacional de Catalunya i han continuat amb l'espoli fiscal de Catalunya. Però costi el que costi ens en sortirem. Ara, estem recolzant al president Artur Mas i hem de seguir al seu costat. El president de la Generalitat no és un error històric, va ser elegit democràticament. I és que la democràcia està amb Catalunya i es practica a Catalunya. Queda per veure si els ‘barons’ dels grans partits espanyols i els mitjans de comunicació espanyols respectaran el joc o faran el joc brut que ja ha començat. Telecinco, en el programa El Gran Debate, ja s'ha endut el primer ensurt amb el sondeig que van fer ahir. La majoria de catalans els ha dit que volen ser lliures i tenir Estat propi. Llavors?. Per què no fer la consulta que proposa el president Mas?. És que no volen que espanyols i catalans siguin amics?. Tornaran a parlar de boicot respecte dels productes fabricats o comercialitzats des de Catalunya?. Què han après de la democràcia com a forma de vida i de govern en 35 anys?. Curiosament el senyor Pérez Rubalcaba, avui mateix a la Festa de la Rosa a Gavà,  s'ha manifestat en nom del PSOE contra  la independència de Catalunya dient que si el president Mas segueix endavant tindrà el PSOE enfront. Claríssimament, PP i PSOE van d'acord en voler mantenir la submissiò de Catalunya a España. A Déu gràcies la gent d'esquerres a Catalunya no necessita del PSOE per lluitar  per la democràcia social.

El galliner s'esvalota

Ja han començat a llençar míssils contra el projecte sobiranista de Catalunya. Diuen que fem xantatge, que els amenacem i que volem ensorrar Espanya. Que jo sàpiga, el dia 11 no varem dir res de tot això que s'inventen a la secretaria general del Partit Popular. I tampoc ho va dir el president Mas a Madrid en la seva conferència al Fórum Europa. Parlem de diàleg, de parlar, de preguntar al poble. I això s'interpreta immediatament com amenaces. Parlem de la necessitat d'Estat propi i ja parlen de separatismes, que és la paraula que més agrada als impulsius unionistes. Es neguen sistemàticament a reconèixer la nació catalana i ara es fonamenten en el Tribunal Constitucional. Jo no sé si els magistrats són conscients de que es van convertir al 2010 en metxa de guerra contra Catalunya. Ens volen quietets com a l'escola i que anem donant a Espanya tots els nostres fruits. No escolten el ‘ja n'hi ha prou’ que clamava el poble. No volen escoltar, volen que els obeïm i calladets, sense protestar. Seguiran amb l'asfixia de Catalunya i el que faci falta. Ja ha dit la senyora Sánchez-Camacho del PP català que no ens permetran fer l'Estat propi. On volen arribar amb les seves proclames esvalotades?. Cal preguntar-se on són el seny i la mesura que hauria de demostrar un govern democràtic en el dia mundial de la democràcia que celebrem avui.

El federalisme com a temptació

El federalisme es troba en molts escriptors i polítics liberals i d’esquerra. El mateix partit socialista té uns principis bàsics d'ordre federal. Però és ara que apareix el federalisme en alguns dirigents del PSC. Abans, els socialistes no xisclaven quan ens retallaven competències a Madrid, quan es proposaven lleis limitadores dels drets competencials de Catalunya, en plena autonomia. Els vots en contra del que ha demanat sempre Catalunya els podem acumular i faríem una bona pila de greuges. Ja varem veure el tracte que van donar a Pasqual Maragall i el que donen al seu germà Ernest. El federalisme ara arriba tard. S'entendria per a temps com els de la República d’entre 1931 i 1938, on cada estat europeu anava per lliure o intentava dominar els altres. Ara, l'únic federalisme que valdria és el de la Unió Europea: un estat, un vot. El federalisme espanyol no és un remei recomanable com a solució d'últim recurs, seria clarament una nova edició del fracassat Estat de les Autonomies. Catalunya no té encaix a Espanya. Ho veu tothom. El Govern de Madrid ha destapat la maquinària per a fer la demolició de l'edifici català. Però se li resisteixen les bases. Ara, és el poble el que parla i és el poble el que haurà de decidir què fer i a on anar. Davant el poble català, el Govern de Madrid ha perdut tota la autoritat moral.

Esforç equivalent, diàleg i equitat

Esforç equivalent per a reduir la despesa pública a l'Estat central com s'exigeix a les autonomies és el que exigeix el president Mas a Madrid aquest matí, a més de recordar que Catalunya és una nació que ve de lluny, que ja era a l'Europa del segle IX mentre Espanya encara no existia. Es demana a l'Estat espanyol que no malbarati i que no somniï amb una Espanya federal que a Espanya no vol ningú, excepte alguns catalans i alguns ciutadans d’Euskal Herria. Mas ha denunciat l'estratègia d'assetjament contra el que és Catalunya. Demana parlar civilitzadament, com és característic en una democràcia, i recorda que l'insult, el tracte degradant i el boicot no són propis d’una democràcia i corresponen a altres temps d’una Espanya que no existeix. Recorda també que la Constitució, que ara serveix per a negar-nos el caràcter nacional de Catalunya, va ser aprovada quan la Generalitat republicana ja havia estat restablerta a Catalunya. Ha dit ben clar, per a què tothom ho entengui, que Catalunya ni és una província ni som una regió com s'intenta fer passar. Encara bo que el senyor Adelson ha triat Alcorcón per a implantar la seva república personal malgrat la condemna moral del cardenal Rouco al seu projecte, que tant agrada a la presidenta de la Comunitat de Madrid, senyora Aguirre. Ens hem estalviat haver d’enderrocar l'estadi del RCD Espanyol i canviar l'Aeroport del Prat de lloc. Abans d'Alcorcón, ha demanat que li donin deu anys sense pagar impostos, no vol sindicats ni treballadors sindicats i demana que es derogui la llei antitabac per els seus xiringuitos. I no sabem què més ha demanat per a cercar inversors, que no sabem d'on sortiran ni què portaran. Tot això ens hem estalviat a Catalunya. Veurem el que es troba a Alcorcón quan els madrilenys descobreixin que Adelson no és l'equivalent del Pla Marshall. Més val que vagin veient la pel·lícula Bienvenido Mr. Marshall, per si de cas. Nosaltres, a Catalunya, seguim el programa de la transició nacional, el camí de la llibertat. No volem més que ens sotmetin a tractes i condicions de degradació de la democràcia, la vida social i el respecte als símbols del país. La marxa d'Adelson a Madrid va ser un bon presagi per a Catalunya. Era una organització clarament ultraimpositiva, destructora del diàleg, demanant condicions i avantatges inacceptables i contraris a la llei i a l'equitat.

Ens volen febles i dividits

La reacció freda dels polítics de Madrid i dels mitjans de comunicació espanyols no ens ha de sorprendre. Ens negaran tot el que vol i demana el poble de Catalunya. Ens amenaçaran amb una actuació inflexible en el moment del rescat de les finances de Catalunya. Haurem de convocar eleccions anticipades al Parlament de Catalunya i serà, sens dubte, el moment de la unitat, doncs el poble haurà de decidir el que vol. Prou de guirigalls i de voler marcar la diferència uns i altres. La resposta a Madrid ha de ser unitària. La unitat fa la força de Catalunya contra l'adversari. I ara l'adversari són els que es diuen constitucionalistes, partidaris de la pàtria Espanya com a única nació; unionistes, partidaris de la submissió de Catalunya a Espanya. No pararan de fer els possibles per a desarmar moralment a Catalunya, enviaran agents del CNI a generar tota mena de dificultats, a ensarronar la gent amb això que el president Rajoy qualificava d'algaravies. Però no ho seran si són proEspanya, fomentant l'unionisme. Han de fer passar Catalunya per poble ingovernable. El millor que podem fer és descobrir-los i denunciar-los, als partits unionistes, els partidaris de llençar míssils demagògics per a crear dubtes. Però callaran que el ministre d'Economia, senyor Guindos, ha dit que les prestacions socials perillen per manca de diners. Possiblement perillin les pensions dels jubilats, si les considerem prestacions socials, però per la mala gestió del Govern espanyol. De moment, la caixa se'ls va buidant dia a dia. Però s'han gastat una bona partida defensant als bancs, quan al Parlament espanyol diuen que la seva política prioritària no és salvar bancs. Faran la política de l'engany i la mentida, la falsa acusació i la guerra bruta del desprestigi per a intentar capgirar la gent de bona fe, la que no llegeix els diaris, la que encara dóna per bo el que diuen a la tele; sobretot els jubilats, que són molts a Catalunya. Intentaran també mobilitzar contra Catalunya, dient que és pel bé de Catalunya, capellans i monges, funcionaris de l'Estat a Catalunya, treballadors no nascuts a Catalunya, castellanoparlants... Seguirà la política de la por. Les pel·lícules que veurem programades a les televisions espanyoles a partir d'ara aniran en aquest sentit. Cal aprofitar el vot espantadís de les dones que no llegeixen, aprofitar la baixa cultura política. I trauran allò d’“ara convé”. S'ho faran seu. Aprofitaran la feble situació econòmica de molta gent, la por al demà. Ens faran passar per insensats. La sensatesa, ara, serà al PP, que es presentarà com l'únic partit seriós. Contra aquesta situació, unitat, doncs, i no pensem-ho tant.

La política de sempre

No s’ha pres gens bé el Govern espanyol la massiva concentració de catalans de totes les ètnies i llengües d'ahir a Barcelona. Ara, els mitjans més ultres diuen que ha estat una maniobra de CiU per a encobrir o tapar “la corrupció” i “la gestió nefasta” (transcric literalment). També diuen que és un xantatge del president Mas per a treure endavant un acord fiscal. A l’informatiu d’RTVE ha estat la setena notícia, han intentat treure-li importància i reduir per als espanyols la manifestació a 600.000 persones. Els diaris espanyols ens ignoren. Val més que els espanyols no sàpiguen el que passa a Catalunya. Neofranquisme pur als mitjans d'informació espanyols i espanyolistes. Després, ha començat l'atac verbal contra els plantejaments catalans. Uns, parlant de l'Estatut sense les retallades del Constitucional; altres, d'anar cap a un Estat federal o de traspassar més competències a Catalunya. Segueix la contraposició del constitucionalisme contra el nacionalisme, converteixen la Constitució en un arma contra les pretensions de Catalunya. El PP, per veu de la presidenta del partit a Catalunya, senyora Sánchez-Camacho,ja anuncia que no vol independència per a Catalunya i que els tindrem "enfrontats". A Madrid, segueixen amb el poder absolut del PP al Parlament i exigeixen unió, segons ells per a fer front a la crisi i generar llocs de treball. Veurem les informacions d'aquesta setmana. La veritat, però, és que la contraprogramació del senyor Rajoy del dia 10, referida a Catalunya, va ser un fracàs total. Ahir, a més, el senyor Rajoy es va mostrar com a representant de l'absolutisme negacionista, negant a Catalunya el dret a decidir el seu futur. Ens tracten d’"algaravia", segons deia el president del Govern espanyol a RTVE dilluns a la nit, i ens exigeixen unió amb Espanya. Se’ns posen d'esquenes. Ara, tots els partits catalanistes voldran posar-se al davant i empènyer el president Mas. Caldria deixar assentar les coses i veure si el dia 20 el senyor Rajoy es reuneix o no amb el president Mas i es posen d'acord. Si no hi ha acord, és molt clar que comença, com ha dit el president Mas, el camí de la llibertat. Catalunya s'ha d'internacionalitzar més i més fins a convèncer a tothom de la realitat catalana i de la capacitat de Catalunya. La nova transició, vulguin o no, ha començat.

Seguim el camí

Ja no hem de tenir dubtes. Els catalans s'han manifestat. Massivament, hem sortit al carrer a demanar la independència. Volem que els nostres representants polítics i governants proclamin la independència. Ja n’estem tips d’haver de pagar-ho tot i de que ens diguin que no som solidaris, de que se’ns menystingui; de que ens diguin, com aquesta mateixa tarda la senyora Aguirre, a Madrid, que l'Estat de les Autonomies es va fer per a acontentar a Catalunya i al País Basc. Què en sap ella d'aquesta part de la història?. Aguirre, presidenta actual de la comunitat autònoma de Madrid, sembla no saber que l'autonomia de Catalunya va ser recuperada gràcies a un pacte polític per al retorn del president Tarradellas i el reconeixement de la Generalitat històrica. Com s'atreveixen a voler canviar la veritat històrica dient mentides?. I amb la idea de retornar competències, l'Estat central afegeix, a més, que s'ha de reformar això de les autonomies. Però Catalunya no farà cap pas endarrere. La decisió està presa i si hem de convocar noves eleccions, amb una candidatura única i unitària amb la finalitat clara de proclamar la independència, ho farem. Som capaços d'unir-nos, renunciant els dirigents de partit a voler ser el primer de la llista. La meva proposta, feta avui durant la primera presentació del meu nou llibre Democràcia potes enlaire. La llei contra el poble, és que posem com a cap de llista, amb la missió de proclamar la independència, a l'expresident Jordi Pujol. Després, ja tornarem a fer eleccions perquè la pluralitat i diversitat de forces polítiques rebi els escons que el poble els confiï, sota un Govern de concentració que negociï amb Espanya les condicions de la independència catalana. PP i PSOE es posaran en contra de la independència. Però tant s’hi val. Qui ha de parlar, és el poble. Els partits han perdut el protagonisme. Ara mana la societat civil.

La Constitució, contra Catalunya

Quan varem anar a votar la Constitució, mai no varem pensar que un dia seria esgrimida com a argument jurídic contra el dret de Catalunya a la seva llibertat. La Constitució, contra la llibertat nacional de Catalunya. Inimaginable!. Ens ho acaba de dir la secretària general del Partit Popular, senyora Dolores de Cospedal. I s'ha quedat tan ampla. És la seva divisa. Ells són constitucionalistes, nosaltres som el maligne; estem posseïts pel dimoni. La Constitució ja ens la van posar com a llosa l'any 2010, contra l'Estatut de 2006, per a negar-nos el dret a l'autodeterminació, el català com a llengua prioritària, preferent i pròpia, i per a discutir-nos el dret de Catalunya a organitzar la seva administració fiscal i a disposar dels diners que recapti, pagant a Espanya el que li correspon segons els tractes que es facin. Catalunya molesta, molesta el que és català. Sembla que Catalunya no té encaix en la Constitució i ens ho diuen 35 anys després d'haver-la votat. Ens ho podien haver dit abans i la resposta hauria estat contundent. Ara, ens conviden a la ruptura, no ens deixen altre camí que el trencament amb els governs de l'Espanya imperial, continuen sent l'Espanya dominadora que ha perdut tots els dominis. No li queda ni la Guinea Equatorial. Però no vol deixar anar Catalunya, la Catalunya que té unes classes populars disposades a lluitar pel progrés de Catalunya amb els senyorets d'empresa sortits d'ESADE, IESE i EADA. La Catalunya oberta als immigrants, que no posa dificultats als emprenedors de veritat, que no els pregunta pels fracassos passats i d'on venen. Aquest poble unit en allò més essencial que és la llibertat d'emprendre ha de donar resposta a l'insult de llançar les lleis mal interpretades d'una democràcia de transició, feta per franquistes, contra les essències de la llibertat i la democràcia. Això de que tot està lligat i ben lligat no és veritat. Catalunya es deslliga per ella mateixa de la corrupció, de l'engany, del bipartidisme, de la mentida, dels llepaculs, de l'autoritarisme o de l'afront. De l'insult permanent i la calumnia dels governants enganyats pels serveis d'informació dels seus partits que ignoren la veritat de les coses. Vinguin a Catalunya i observin amb plena llibertat. Després de veure, podran jutjar qui té raó. Veuran, també, que això del maligne, com a impulsor de la manifestació nacional per a la independència del dia 11 de Setembre, és un invent que no s'atreveix a defensar cap bisbe amb sentit de raó.

Els silencis insolidaris dels mitjans

Els mitjans públics segueixen practicant la política de la por. Força notícies sobre la guerra a Síria, els atemptats a Iraq o Afganistan. Cercarem ara guerres a l'Àfrica. La qüestió és que la gent visqui pensant en els mals de la guerra i segueixi sent dòcil com les ovelles. Ara, ens amaguen els desastres ocasionats per les inundacions a Senegal. Quina importància té ara el país del Ral·li Paris-Dakar?. Ja no serveix per a portar-hi les televisions i aprofitar la bellesa natural d'aquesta terra per a filmar espots de publicitat i donar notícies i reportatges. No sabem quanta gent ha mort. No sabem quantes cases han quedat destruïdes. No sabem quanta gent viu ara en escoles a falta de vivendes. No sabem la incidència entre la població autòctona de les malalties com el tifus, el còlera o la malària. El crit és ara SOS SENEGAL. Els mitjans públics i privats haurien d'ajudar al Senegal i promoure una campanya de recollida de fons per a ajudar el nou Govern a cobrir les despeses per a alimentar a tanta gent i obrir-los camins. El país necessita infraestructures, desguassos, clavegueram, urbanisme; a més de menjar, material escolar i sanitari. Representants diplomàtics de Senegal han obert un compte a La Caixa nº 2100 2927 91 0700002534. Ara, cal omplir-lo amb donacions voluntàries: aquell euro que ens balla a la butxaca, el que posaríem en un menú del restaurant del barri, una cervesa que sacrificarem per aquesta gent. Aquest és el sentit de la solidaritat activa. Els mitjans públics i privats haurien de col·laborar donant notícies del que passa al Senegal. Els governs, en comptes de criticar-se, haurien de pensar que Àfrica ens crida i demana ajuda, Una nova cooperació és necessària amb criteris diferents als del paternalisme actual. Parlem d'ajudar als nostres iguals. La solidaritat és, també, reconèixer la igualtat sigui quina sigui la ètnia, el color de la pell, les creences, l'idioma del poble i la cultura. La campanya és oberta. SOS SENEGAL.

Antieuropeísme com a feixisme encobert

Comencem a veure manifestacions de gent que diu que els terroristes tenen immunitat davant la justícia. Aquesta expressió no té ni cap ni peus quan resulta que els condemnats amb penes de privació de llibertat són a la presó i es compleix la legalitat, que és el que correspon fer a un país on es respecta l'imperi de la llei. El mateix moviment el veiem en polítics i organitzacions, tant a Espanya com a Europa, que ara es queixen d'Europa. Caps rapatanis no volen homologar l'IVA espanyol al que es paga als països europeus. No volen una Hisenda europea. No volen donar més diners a l'Estat i tampoc aclareixen com substituir aquests diners que no volen pagar. No volen comprendre que l’abans rica Espanya, l'Espanya de l'especulació, la bombolla i la corrupció, depèn del rescat financer europeu. La democràcia viu moments difícils a Espanya. Ara, a Alcorcón demanen feina al magnat americà que ha anunciat que hi farà un macrocomplex de joc, congressos i ‘entertainment’ com a Las Vegas. Però no expliquen que no vol sindicats de treballadors, que vol vacances fiscals durant deu anys o que deixin fumar arreu; és a dir, fer el que li doni la gana i imposar les lleis que li semblin al senyor. Serà, per concessió del Govern conservador de Madrid, un nou senyor feudal que, sembla, compta amb les simpaties de la presidenta de la Comunitat de Madrid i de la senyora alcaldessa del municipi de Madrid. Limitar els drets dels treballadors, que reconeixen els tractats internacionals i la mateixa Constitució espanyola, i viure dels privilegis pot arribar a ser quelcom il·legal i discriminador. Millor que els terrenys que pugui adquirir es cedeixin a la ciutat de Las Vegas i a l'Estat americà, doncs el que no pot fer aquest senyor és derogar pel seu compte la legislació del Regne d'Espanya. Els ultres s'apunten ara a tot el que sigui potenciar bandera i patriotisme de la vella Espanya. Espanya abans que Europa: comencem a escoltar-ho dels grups populistes i, a la vegada, ultres. Espanya sí, Catalunya no és un altre crit de guerra del populisme. El problema s'agreuja quan els desitjos i somnis passen a ser realitat. Veurem com ens intenta donar la volta el senyor Rajoy, el dia 20, quan el president Mas li reclami el reconeixement per part de l'Estat espanyol i del Govern central del pacte fiscal aprovat pel Parlament de Catalunya. Ens trauran, també, banderes espanyoles per a dir-nos que senyera, Govern i Parlament catalans no serveixen més que per al que ens deixen fer, i que hem de ser bons xicots i no crear més problemes ni deixar-nos dur per les temptacions del nacionalisme?.

És cristià, el diable?

No acabo d'entendre això de que les manifestacions les carrega el diable, segons acaba de dir la vicepresidenta del Govern espanyol, senyora Sáenz de Santamaría. Jo pensava que el diable era cosa d’Els Pastorets i que apareixia a l'escenari identificat com el ‘banyetes’, sempre vestit de vermell. Ara, resulta que el diable no se sap com va vestit ni si és humà o un invent de l'esperit, una imatge que ens passa per la ment. No sabem si el xofer que ajudarà a carregar autocars serà una imatge del diable. Ho serà, en tot cas, la presidenta de la nova Assemblea de Catalunya? És clar que per als jutges eclesiàstics de l'Edat Mitjana el diable podia prendre forma de dona. Les bruixes condemnades a Salem, per exemple, van ser inspirades sembla pel diable. Ara, ho és el catalanisme. Tant sols manca el cardenal Rouco dient que catalanisme i cerimònies satàniques són el mateix. Que encara és possible que ens puguin excomunicar de l'Església als cristians per la independència. Els monjos de Montserrat tindran feina per a convèncer a Roma i al món de que el catalanisme no és una secta satànica i de que el cristianisme combrega amb Catalunya. La Bíblia de Montserrat no pot ser ara condemnada per la Inquisició. O no serà que el satanisme i el culte al diable s'han instal·lat al poder espanyol i ataquen a Catalunya per a dissimular la seva malifeta? La pregunta queda per contestar. El diable va ser una creació del cristianisme. Però la utilització del diable en política, no. Agraïm a Déu que s'ens ha afegit el Bisbe de Solsona. Algí ha de  perdonar moralment i beneir  els més de dos milions de  posseïts pel diable que ahir demanavem independència a Barcelona. I ara si volen, que ens enviin els homes de negre a fer el paper d'exorcistes.

Estat propi, per a fer què?

Aquest és un dels grans temes. Catalunya té molt a prop poder decidir si ha d'exigir un Estat propi separat de l'Estat espanyol. Separació no vol dir aïllament, doncs Catalunya, com Espanya, forma part del món, d'Europa i els seus valors. Josep-Lluís Carod-Rovira ho explica avui en un article a Nació Digital: independència no vol dir aïllament. Espanya mateixa, com a Estat independent, no es troba aïllada en el món, doncs forma part de la Unió Europea i espera el rescat que li ha de proporcionar aquest bloc de països. Però la gran pregunta és al títol d'aquest treball. Volem l'Estat, no tan sols per a deixar de pagar impostos a l'Estat espanyol sinó també per a organitzar la vida dels ciutadans de Catalunya en llibertat, amb polítiques adequades als convenis internacionals sobre drets humans, amb governs orientats cap al progrés social. Amb la sola independència no n'hi ha prou. La independència per si mateixa no resol res. És un sistema democràtic, transparent i participatiu l'únic que pot tornar la confiança del poble envers els polítics, l'únic que ens pot permetre recuperar l'Estat del benestar ara perdut sota la gestió del Govern espanyol, l'únic que ens pot permetre lluitar amb eficàcia contra la corrupció.

Lloable missió

Organitzacions com Justícia i Pau, les obres socials de les caixes d'estalvi, la Creu Roja, Metges sense Fronteres, Medicus Mundi, Intermón Oxfam o moltes ordres religioses dedicades al servei als altres ens ensenyen que el valor de les coses no es correspon amb els preus que posen a les botigues. Les coses poden tenir un valor de rebel·lió i de resistència, com la pedra, l'aire i l'aigua. Ens ensenyen que hi ha un altre model econòmic: l'economia civil, l'economia social, l'antic bé comú. De la mateixa manera, es posen en dubte les matemàtiques quan observem que democràcia i resultats electorals no són la mateixa cosa. La base matemàtica en economia i en política no dóna solucions socials. Calen noves i lloables missions, nous plantejaments, una legislació al servei del poble i no per a conduir el poble contra els seus propis interessos, contra el bé comú de sempre.

Ni pau ni treva per al diner públic

En altres temps, es parlava de pau i treva. Ara, de retallades per a donar diners a la banca. Ells mantenen els seus privilegis mentre la gran majoria està obligada a pagar el que s'han endut polítics corruptes. La gent ha pres consciència de que hi ha polítics que saquegen amb impunitat i el poble no vol pagar el que s'han endut els polítics corruptes. El poble té la força de la raó contra els que tenen la raó de la força. Molts es van presentar a les eleccions oferint tota mena de serveis i benestar. Ara, tan sols intenten mantenir els privilegis del càrrec, evitar les investigacions del que han fet. Volen convertir-se en inviolables contra totes les regles de la democràcia. Deu ser aquesta una de les raons per les que el Regne d'Espanya no té credibilitat. També s'ha descobert que, des de fa 36 anys, els partits són una agència de col·locació. Els millors i més ben pagats llocs de treball a l'Administració són per als endollats i recomanats. Cal tenir padrins per a aconseguir bons llocs. L'‘amistocràcia’ ha arribat també al món de les concessions i les auditories. Molt queda per a investigar. Moltes condicions haurà de posar Europa al Regne d'Espanya per a evitar que els diners que es donin en préstec de rescat no es perdin en els pous del pastís de la misericòrdia dels governants, que tenen la mà foradada quan disposen de liquiditat. Molts polítics haurien de ser inhabilitats per a disposar de diner públic.