decepció i indignació col·lectives

La història que ha aixecat avui El País amb la reproducció de les anotacions de pagaments rebuts sense justificant sembla per persones de relleu i amb forta presència a la vida polìtica del partit conservador, sigui veritat o no al final, ha indignat del tot a la ciutadania. És un seguit de notícies sobre actes de corrupció, fraus, robatoris, comissions o donacions no declarades oficialment per serveis i mesures adients als interessos dels amics, diners portats a l'estranger sense declarar i que no tornen. Molta gent s'ho passa malament, pensions justes, sous retallats, reducció del nivell de vida per devauació real amb pujades d'impostos i de preus de serveis i determinats productes. Uns ho perden tot, altres ho volen tot. La gent jove sent un sentiment de decepció i s'allunya dels anomenats polítics. Un diputat és avui una persona detestable. Els mateixos representants  es guanyen el desprestigi quan no se sap quina feina fan, quin equip tenen,  quins ingressos tenen ralment, no parlen amb la gent, gairebé no s'els coneix no donen cap pas per aclarir les coses i els seus bens, el que també passa a l'Ajuntanent de Barcelona, com a mostra de no voler dir quins són els patrimonis dels electes i l'origen de certes fortunes de professionals del càrrec. La decepció general no ens ha de fer desistir del desig de canvi i de lleis de transparència informativa de tot, de nou sistema electoral i nova política, més social, més democràtica, més al servei del poble, del tot. Cal canviar urgentment de sistema. Cal acabar amb les actuals organitzacions endogàmiques i d'endolls  de conveniència que faciliten la corrupció com a pilar del sistema. Calen noves organitzacions polítiques netes, democràtiques, socialment transversals, defensores de les llibertats i de la societat oberta al mèrit i a l'esforç. No pot ser que els primers candidats de llistes tancades siguin triats per les secetaries i coordinadores amb independència del que diguin els militants. No canviar el sistema electoral és mantenir la corrupció política que ha contaminat tots els actuals partits que només es miren el melic i, sense cap altre consideració, es reparteixcen càrrecs entre els seus adictes quan han acabat les eleccions.

llei i justícia no són el mateix

Encara hi ha qui es creu que el dret és l'obra del legislador i la justícias l'aplicacio del dret positiu sense més, sense tenir en compte la realitat que imposen els fets i les circumstàncies socials i internacionals. La història de l'obra "Els Miserables" de Victor Hugo n'és un exemple de la injustícia  en l'aplicació rígida i antisocial de les lleis repressives. Els codis i les lleis poden romadre escrites amb textos rígids, gairebé intocables. Però existeix una pressió constant dels fets i de les necessitats de la societat que donen vida a noves institucions jurídiques. Els textos de les lleis poden quedar sense vida, sense força o canviar de sentit allunyant-se d'allò volgut pel legislador quan els va redactar. En aquests moments existeix un desordre per les diferents aplicacions i  interpretacions que poden tenir les lleis, més la manca de protecció de la funció social de les persones. La interdependència social que és com podem entendre la solidaritat social és mostra de la mateixa estructura social. El sociòleg Emile Durkheim ho entenia com la divisió del treball social, la qual cosa implica una transformació del sistema individualista de la nostra legislació hereva del Codi civil napoleònic.Leon Duguit, en la seva obra <<les transformacions del dret públic i privat>> defensa aquest plantejament i considera la llibertat individual com a dret de voler jurídicament i de poder crear una situació jurídica sota certes condicions. Friedrich A. Hayek, en el seu  << dret, legislaciò i llibertat>> analitza el dret com a limitacio del poder del legislador. La justícia esdevé d'aquesta manera el fonament i limitació indispensable de qualsevol llei, una valoració dels efectes de les actuals institucions en la societat. El mateix Stuart Mill, que cita Hayek, afirmava que <<la societat hauria de tractar igualment bé a tots els que ho han merescut igualment,  alt grau en el que haurien de convergir les institucions i eñs esforços de tots els ciutadans virtuosos>>. D'aquesta manera, les lleis que fan referència a l'organització i acciò de givern no són immutables, sino que estan sotmeses a canvis segons la voluntat lliure dels individus les exigències de les circumstàncies socials. LLei i Justícia no són doncs la mateixa cosa.

Espanya no es desintegra

Molts creien que l'aprofondiment de l'autogovern, la  transició nacional, la creació d'estructures d'Estat a Catalunya serien cosa senzilla. Una gran manifestació, un acord al Parlament de Catalunya, molts articles als diaris sobre la bondat de la independència i cosa feta.  Algú va creure en la ingenuïtat i l'amor fraternal dels que governen Espanya des de els Ministeris. Algú, amb visió curta va creure que no feia falta dialogar amb Espanya, qu'era perdre el temps. Però molts sabiem que ni els empresaris i banquers seguirien, que la influència del poder central és més forta del que es creia el govern català, que una bona part del poble treballador es deixarà influenciar per les pressions dels mitjans unionistes. La força del castellà com a cultura i forma de poder es farà notar més a Catalunya a partir del moment  en que el Parlament ha aprovat la declaració de sobirania. No sabem els ciutadans si tots estan improvisant o si som davant d'un enfrontament de trinxeres amb declaracions unilaterals i sense cap mena de diàleg Govern/Govern. Pot ser que la visita del President Mas al Rei d'Espanya ens permeti aclarir alguna cosa. De moment a nivell interrnacional les limitacions als moviments de  Catalunya ja han començat. Però el que és curiòs és que a Espanya la gent senzilla que no exerceix de polític no veuen tant malament les aspiracions de Catalunya. A cap i a la fí seguirem sent veïns i tots sabem que ens hem d'entendre i no hem de trencar, diguin el que diguin els Governs de Madrid. Els capitals, les persones i profesionals i empreses seguiran tenint lliure circulació per tot el territori. L'espai econòmic europeu està avui per damunt de les pretensions polítiques i territorials.Estem tots integrats a Europa.

atur i salari més baix, els nous ajustos

L'atuir i les retallades salarialñs són els nous ajustos necessaris per permetre que les empreses retrobin beneficis a l'alça. L'Estat segueix una estratègia paternalista de devauacions encobertes per resoldre els problemes de la justícia social amb el càstic dels acomiadaments low cost, menjadors socials a càrrec de les ànimes solidàries, pensions de supervivencia inferiors al salari mínim. L'Estat paternalista, deia Montesquieu que acabarà obrin les portes al despotisme de la consciència moral individuall i la llei religiosa feta des de'l poder. L'Estat de dret consisteix en no lliurar-se de bona fe a la consciència del governant i la regulació. És el govern per lleis, l'imperi de la llei. Aquest no existirà si el poder de dictar lleis, interpretar-les o executar-les es confon en la mateixa persona. La solució és la divisió de poders, la moralitzaciò de l'Estat i l'idealisme de la República, Els nous ajustos ideats per el govern cinservador són un mal servei  a la Justícia social quan es condemna les llars a la misèria, quan  la intel·ligència del treballador s'ha de dedicar a trobar mitjans de vida, a sobreviure en lloc de pensar en crear riqueza  i fer una societat més solidària. Tanbé els partits  polìtics s'han de moralitzar i canviar les seves estructures antidemocràtiques, les oligarquies que dirigeixen els partits que es creuen invencibles. És el mateix que està passant a la societat dividida entre rics i pobres. Els rics es creuen intocables. Cada dia són més els polítics que cauen en mans de les selectes families econòmiques sempre fidels al poder que controlen els pocs mitjans ded producció de que gaudim encara. Mai la selecte burgesia s'ha distingit per la preocupació social però si de teixir fidelitats i de posar la seva riquesa i forma de vida elitista com a ideal de vida a assolir. No dubtem dincs que l'atur i el salari més baix són els nous ajustos que ens esperen perquè les èlits puguin gaudir dels seus ressorts i fortunes acunulades amb la pobresa creixent dels demés. La divisió de poders no hi pot res contra aquest tipus de societat que la controla i la devaluació necessària per la via deles retallades salarials. Montesquieu  en molts aspectes està encara per reinventar.

l'imperi de la llei vol controlar la sobirania

Sobirania és un concepte polèmic. No existeix un concepte únic. Peró sí que existeix una iodea clara de que la sobirania té molt a veure amb el poble, mérs que amb els governants. Podem atribuir a aquest concepte de poder al dret del poble a triar els seus representants polítics i lleis. Sobirania vol dir també sufragi universal, un concepte lligat al poble en la seva lluita contra l'Estat,  un poble que en exercici de la seva sobirania pretén tenir més poder que l'Estat. Segons la Constitució de 1978 la sobirania rau en el poble que està constituït per una pluralitat de pobles, cultures i per nacionalitats històriques. L'Estat ha de ser un reflexe d'aquesta sobirania, no un poder que s'imposi  al poble per la força d'una llei contrària a la sobirania d'una nacionalitat històrica  en nom d'una part  d'aquesta realitat composta o plural realment existent en un territori compartit avui dia, o minoritària en el territori.  Que els partits unionistes es manifestessin contra la declaració de sobirania de Catalunya és cosa normal coneixent llur pensament i criteris polìtics. El que no és nórmal fou l'abandó  de la Sala de sessions del Parlament pel PP en el moment de la votació de la declaraciò Parlamenària. En política s'ha de saber perdre les votacions, com les eleccions. S'ha de saber dialogar, escoltar i comprendre els drets dels territoris, dels pobles i de les nacionalitats. Espanya no és un Estat únic. Aquest és l'error del PP avui dia: Creure's que a cop de llei i de Sentències del Tribunal Constitucional poden imposar al territori català el poder vist com la sobirania de l'Estat controlat per ells, ofegant la del poble de Catalunya malgrat els principis democràtics, confonent legitimitat democràtica, l'aplicació de l'equitat i el dret natural no escrit a la llibertat, amb legitimitat legal inadaptada i incompatible amb  als temps actuals i la realitat històrica.

independentisme o democràcia

Sembla que tot el debat parlamentari del dia d'avui al Parlament de Catalunya hagi girat al voltant d'aquestes dues paraules, com si estiguesin els diputats davant d'una decísió trascedent que no històrica. Contraposar democràcia  no identificada a independència sense programa és un error dialèctic i polític.  Pel sol fet de tenir autonomia i d'haver-li sigiut restablerta la Generalitat Republicana Catalunya, ja gaudeix de sobirania, ja és subjecte jurídic i polític. Aquesta declaració reforça quelcom que ja existeix. La paraula democràcia oposada pels contraris a la declaració de sobirania i del dret a decidir quina sobirania, és una paraula no adequada, és en realitat una falsa manera de dir submissió a l'Estat central o autonomia política de veritat en el concert de les nacions europees. El que es defensa desde la falsa acepció democràtica emprada és precisament la negació constant de Catalunya com a nació plena. La democràcia és un altra cosa i l'indeoendentisme pot ser en democràcia no no ser deocràtic. Tot depen de com es facin les coses i de les actituds dels actors dela marxa cap a la sobirania.

per una llei anticorrupció

La corrupció no és un invent de la democràcia. La coneixem desde molt abans del franquisme. L'estraperlo va  donar molt que parlar durant la  Segona República. Després foren els càrrecs i llicències, premis i "payolas". I molt més. Ara són les comissions directament, a més dels càrrecs de favor, de les jubilacions polìtiques daurades i els silencis del passat. Afecten tant als partits com a moltes empreses que és públic han donat comissions dins i fora d'Espanya per conseguir els objectius comercials. La corrupciò no és resoldrà amb una reforma de la llei de partits. Cal un marc jurìdic més ample. Cal també una vigilància social més estricta en l'administració diària. La corrupció fomenta la intolerància, la manca de diàleg, les injustícies socials, el nepotisme, l'endogamia dels partits, les màfies, els interessos creats de que parlava Larra. El Codi Penal és insuficient o no fa por als corruptes. Una normativa especial i dura contra la corrupció privada dins i fora de les fronteres del Regne d'Espanya és un bon instrument. Millor seria fer una llei especial anticorrupció amb modificacions precises del Codi penal, per començar a frenar els saqueigs actuals que es van posant al descobert en tots els sectors. Permetre o tolerar la corrupció és desligitimar la democràcia de 1978. Per atacar el problema necessitem polítics desvinculats dels actuals partits tacats i contaminats per la corrupció.

el dret i les injustícies històriques

Acabada la Segona Guerra Mundial  hem vist com Alemania ha pagat mils de milions de dòlars en reparacions per l'Holocaust en forma d'indemnitzacions als supervivents i a l'Estat d'Israel. Els Governs democràtics van condemnar  els crims del règim nazi. Les injustícies històriques exigeixen reparació moral com a mínim. L'any 1993, el Congrés dels Estats Units va demanar perdó públicament pel derrocament un segle abans del Regne independent de Hawai. El que compte és el reconeixement de Al Regne d'Espanya ningú ha demanat perdó pel que van fer els franquistes en acabar la Guerra Civil 136/39. Ningñu ha condemnat la barbarie de la dictadura contra el poble ccatalà. Aquesta concepció de la llibertat correspon a un fals liberalisme insolidari. La Justícia esdevé segons aquest pensament molt actual el que la societat defineix en cada moment amb independència els principis morals i de la dignitat humana. Maimonides en la seva ètica parla d'un ideal de la conducta humana basada en la virtut, que l'home camini per la via de l'equilibri com diu la Torà. Martin Wolff, Professor de la Universitat de Berlin parla de limitacions a l'aplicació del dret d'un Estat, doncs el dret s'aplica a relacions determinades en la vida real. Les regulacions juridiques. El Canónigo Antonio José Pou i Ordinas va definir el dret com una facultat moral i inviolable de fer, no fer o exigir alguna cosa. També va dir com el Papa Pio IX que l'Estat no és l'origen de tots els drets i que el poder lesgislatiu  ha de conèixer les necessitats, les idees i l'esperit de la societat com també lels millors mitjans per donar-lis satisfacció. Com deia Joaquim Costa en el seu assaig sobre la vida del dret, aquest no s'esgota amb la llei.El mateix Codi Civil que ni va ser capaç de modificxar la dictadura, senyala que la llei no és la única font del dret. El mateix Codi diu que les lleis no estan subjectes a una interpretació literal o restrictiva per se, sinó segons el sentit propi de les seves paraules amb relació al context, els antecedents històrics i legislatius  i la realitat social del temps en que han de ser aplicades, atenent fonamentalment al seu esperit i finalitat. També haurà de ponderar-se l'equitat en l'aplicació de les normes. Savis principis que els polìtics i  legisladors espanyols que tant es molesten per les reivindicacions de Catalunya no poden desconèixer ni oblidar, doncs el Codi Civil segueix vigent.

consciència nacional i sobirania

Som en un procés accelerat de consolidació institucional de la nació catalana. La nostre nació sempre ha existit encara que els Tribunals, els partits espanyols majoritaris a Madrid, el Govern del Regne d'Espanya i el mateix Rei constitucional actual ens ho discuteixin. Catalunya i la seva llibertat com a poble és un marc de lluita comuna que no podem limitar a l'aspecte econòmic que tots sabem com els poders conservadors converteixen des de l'Estat central en un projecte mancat de mecanisnes generadors d'igualtat d'oportunitats i de redistribució de la riquesa i el treball .L'asumpció d'una veritable consciència nacional exigeix que siguem plenament conscients de l'arrelament dels sentiments diferèncials. Veure lliure la naciò catalana exigeix unitat al marge dels diferents camins que puguin proposar les forces polìtiques catalanes dins la pluralitat que els resultats electorals han construït.Ara ens adonem que la proposta federal és una proposta unionista, d'unitat sota l'Estat espanyol i d'uniformisme com el que ja patim en nom d'una falsa i inexistent igualtat. Fan i faran sempre des de la cdentralitat espanyola una interpretaciò inrteressada de la història, norecineixent l'existència de Catalunya i els països catalans molts anys abans de l'existència de França i la mateixa Espanya. La senyera fou abans que les banderes espanyoles monàrquiques i republicanes, abans que les seves constitucions, abans que els seus exèrcits. Ens han  volgut dividir la llengua, acusaant-nos de pancatalanistes fins i tot, creant un valencià, un balear, un aragonés oriental desconeixent l'occità, el gascó, el patois i el català. La concepció de Catalunya en la seva pròpia realitat social o ciutadana és solidària en el sentit més ampli del terme. Ho han demostrat les successives maratons pel banc dels aliments, les aportacions individuals  a Caritas i la Creu Roja, les diverses institucions que lluiten contra la marginació social. Catalunya com a nació històtica viva,  superant totes les persecucions i actes de repressió, en la via política disposa de la força de la raó. Combinem a Catalunya el dret democràtic i la mobilitzaciò com acte aformatiu des drets que defensem amb perseverança, com un ideal irrenunciable. Agradi o no, tots som iguals davant el dret  col·lectiu a garantir la nostra identitat nacional que no es confon amb la castellana ni la galega ni la marroquina, ni la rumanesa, ni la llatina, que ens permeti reconstruir la nació catalana possible en els nostres dies,  que el Parlament i el Govern de la Generalitat han de garantir amb actes i prerrogatives de plena sobirania.

més que indignació

Les notícies que ens arriben per les radios i els diaris informen dels diversos casos de corrupció que van esclatant als partits governants. És com una esta de creació de falsos oasis econòmics en paradisos fiscals, voler desorbitar el descontrol del poder, la inconscièncis del disbarat continu.  La gent diu prou a la disbauxa dels corruptes i exigeix als partits una actuació ben diferent de la que estem vivint i veient. Per uns quans la polòtica és poder. Qui té poder no ha de donar explicacions. Alfonso Guerra ja va treballar a fons per la  mort de Montesquieu i la confusió de poders  que ara continua. Si no funciona la divisió de poders, la Justícia es confon amb la llei i el poder polìtic, la pluralitat de poders és un sol poder, tot el poder. No sorprengui a ningúi la indignació del poble, l'exigència d'un aclariment judicial independent i ràpid a tanta porqueria humana. Molt ha de canviar a la nostra societat perquè no apareguin en pantalla politics que ens diguin, com l'Alcaldesa de Madrid fa uns dies,  que els polítics són un reflexe de la societat. No sabem a quins polítics es referia, doncs la societat és patidora i soporta amb molta dignitat les retallades dels drets socials imposades pels seus governants que no saben com sortir de la crisi més que retallant  despesa pública i inversions i privatitzant els serveis públics. Els polìtics conservadors com la Presiodenta del Parlament de Cartalunya o la mateixa Secretària General del Partit Popular no viuen amb el poble, no viuen escanyats ecnòmicament com el poble. No podrien viure amb sous o pensions de 636 euros mensuals. Mai han provat de fer-ho. El càrrec s'allunya del poble immediatament que reb la primera paga i menja calent. No es gens estrany el que passa., La nostra democràcia ha permés la dictadura dels partits i la disbauxa financera. La dictadura es fonamenta en la corrupció. La societat ni és corrupta. Els que la governen, però no s'en amaguen. La confusió de la corrupció generalitzada voldria dir els que es passen per malalts, no van a la feina i cobren de la seguretat social, els que viuen de l'atur, subvencions i ajudes. La petita corrupció genera la gran. Els més espabilats'han vist amb possibilitats derecollir el sac gros. És la cultura del pelotazo. La van inventar els conservadors. Però l'han aprofitat tots, com l'acomiadament barat.  Uns  quans que es creuen selectes ho volen tot, molts, que són els més, la societat que no veuen ni volen veure els qui manen no tenen gairebé res. No sabem encara de quina societat parlava l'alcaldesa de Madrid. De la nostra, segur que no.

light, descafeinat, sense calories

Sembla que els plantejaments comencen a baixar. Ara ja es parla d'una consulta sense valor jurídic, encara que s'en derivin conseqüencies polìtiques,. Ho volen fer passar ara com una enquesta d'opinió? L'Estat espanyol, o sigui el Regne d'Espanya no té  per què fer cas de consultes light per les que es preveu escassa participació.  Per`+ol'ha d'amuinar que la gfent es mobilitzi i torni a sortir el carrer. Veurem el dia 23 si Catalunya torna a manufestar opinió mòbil com l'11 de Setembre. Si que la gent comenta que a les properes votaran en blanc. Hi ha descontentament de com van les coses i de com governa ara. El PSC diu que no podem dir que Catalunya és un subjecte jurídic i polític si abans no decidim si acordem decidir i el que acordem decidir. I el Partit Popular a Catalunya ara diu que amb una financiació singular es soluciona tot. Tots sonrients, tots amb les dents netes i pulides. Però la política catalana amb un to descafeinat i sense calories, sense centralitat, tant a dretes com a esquerres. Carme Chacón, per la seva banda diu que el dret a decidir és un instrument falaç. La Vanguardia d'ahir publicava una entrevista a la seció "La Contra"  amb el sociòleg alemany Ulrich Beck que diu que el nacionalisme és avui el pitjor enemic de la nació. A la fí, serà l'opiniò mòbil la que decidirà el camí a seguir. El tema es com es manega aquesta opinió, si tindrà  no valor jurìdic, si tindrà o no efectes polítics. També cal saber qui decretarà els indults als futurs condemnats per no voler posar banderes espanyoles als poliesportius, Biblioteques públiques, escoles, Ajuntaments i camps de futbol, com s'indulten kamizakes de l'asfalt i directius de banca.

federalisme,autonomia o independència

El debat polític a Espanya es configura entre autonomia, recentralutzaciò i federalisme. No entenen que una part del territori demani l'accés a la independència. Autonomia i federalisme no milloren la situaciò actual de dependència dels pobles perifèrics de la capital en base a una igualtat que no admet diferències peer causa d'una lectura restrictiva dels principis morals i jurídics de la Uniò Europea. ERn els territoris europeus com passa a Bèlgica les legislacions terrirtorials han de recionèixer drets diferents per situacions diferents, per exemple el règim de teritorialitat lingüística. La independència a la que vol accedir Catalunya vol dir no estar sotmesos a l'autoritat d'un Estat diferent del del territori català i aquesta aspiraciò no és contraria a la integració dins d'un procès d'unió europea com a Estat.
L'article 14 de la Convenció europea de Drets Humans del Consell d'Europa permet les diferències dins de la igualtat que sembla no valora el PSOE a l'hora de parlar de proposta federal contra la independència de Catalunya, confonen la singularitat catalana amb un règim especial administratiu. Seria interessant que llegeixin la proposta d'Estatut de Núria de 1932. Els farà veure coses diferents del que ara plantegen. El dret a decidir ni es pot posar en mans de pobles estranys al que reclama la llibertat d'organitzar-se, és un contrasentit que siguin els amos els qui decideixin si els servents tenen dret a l'emancipació, tenir casa pròpia  o canviar de casa. És el mateix respecte des pobles que se senten sotmesos i maltractats per un altre. El PP a Catalunya s'equivoca al confondre el dret a decidir amb la pena de mort, és una afirmació categoricament demagògica i sense sentit racional. El PSOE s'equivoca en defensar per la seva banda un dret a decidir dels espanyols sobre el futur de Catalunya. Mai no s'ha vist aquest disbarat en la història. L'any 1776 els Estats Units d'Amèrica ja van definir el que vol dir independència, i ni veiem pas que britànics i americans estiguin en males relacions personals i comercials, ans al contrari. Per què no pot pas ser a la Penìnsula ibèrica en el segle de les llibertats i Drets Humans? L'enemistat  entre pobles germans i la violència moral és un greu error i un vici que una sana democràcia ha de corretgir amb un esforç d'educació per la ciutadania.

senyera sense estel solitari

La novetat avui és l'aparició d'una senyera sense l'estel en la sala de comunicacions d'ERC a més de la desaparició de la menció a l'estat propi en la proposta de declaraciò sobiranista presentada al Parlament de Catalunya per la votaciò del dia 23. Estem de rebaixes o comencem a retrocedir en els plantejaments.  Duran Lleida es nega a dimitir i diu que vitarà no al referendum o consulta sobre la independència de Catalunya. Els empresaris també fan marxa enrera.  En Gay de Momntellà ens farà una demostraciò en el seu esmorsar periodìstic a l'Hotel Juan Carlos I. Avui en Junqueras deia que com no tenia majoria no podia fer més. Això ja hi va dir quan tenia tant sols 10 diputats. Ara en té 21 i sembla que ni faltan 50 més. Vol pendre l'espai de CDC.  Tot ho arregla demanant més diputats, com si tenir més diputats fos la solució, malgrat tenir un partit endèmic que vol imposar solucions siguen una minoria de militants en proporció a la massa d'electors. Té diputats però no té polítics. És el mateix que li passa a CDC. Amb el descrèdit creixent dels personatges  que es presenten com a polítics, pot ser que sigui convenient que els partits expliquin quans militants cotitzants tenen realment i per què posen a la capçalera de les llistes , com ha fet ERC, persones que no han militat abans en el seu propi partit. Sembla que la desconfiança tradicional dels partits envers els propis militants característica dels anys 80 segueix, però de diferent manera. Ara ja no s'exigeix la renúncia notarial a l'escó en mans del Secretari General del Partit en qüestiò. Ara  s'aïlla els crítics i es posen independents de la confiança del cap de llista. I poc a poc es fa un nou teixit directiu dels partits, fidel i agraït a qui els ha posat a la llista per sortir. ERC ha permés que molta gent es vesteixi d'esquerrisme i de republicans sense assegurar-se del seu esquerrisme i del seu republicanisme.  No sabem quina és la realitat dels que de veritat són d'esquerres i republicans o busquen un modus vivendi. Molta d'aquesta gent ja no hi és, sobre tot si han tingut càrrecs.  Barrera s'en va allunyar, Joan Hortalà va anar a parar a CDC, com també en  Angel Colom. Carod segueix al llimb dels justos esperant que es compleixi el seu pronòstic del 2014.  Sembla ser que junts ambdós partits, al menys al Parlament deCatalunya,  es troben bé i que ara  les distàncies antre ERC i CDC van desapareixen. La proposta conjunta que tant ha desagradat als demés partits, tant sols superada per l'esquerra per la de les CUPS és una proposta que té molt poc de desintegradora. El Partit Popilar se l'hauria de mirar millor en lloc de rebutjar.la per sistema  o pretenen que en el futur el pluralisme quedi reduït  a Catalunya al bipartidisme dretes i esquerres  amb poder parlamentari com passa a Espanya, però amb la diferència que el PP serà substituït per CiU i el PSOE sembla per ERC i la neixent Nova Esquerra Catalana.  No cal ser analista polìtic per veure el que està passant i el que ens vé. Encara som en temps de rebaixes, ara polìtiques.

retrocés sense justificació

L'esperit assimilista castellà ha posat, com deia Josep Armengou en la seva "justificació de Catalunya" (pàg.128) un fons de rancunia entre el poble castellà i el poble català, pobles ja prou distanciats per poderosos motius de diferenciació. S'ha creat per conseqüencia d'aquesta polìtica, entre ambdós pobles una frontera espiritual que és més forta que qualsevol altre. Pel govern espanyol segueixen vius els principis de mantenir  com sigui la unitat de les terres ibèriques després de la derrota davant els portuguesos que es van independitzar de la corona de Castella. Les constants tentatives d'assimilació han esperonat la resistència cultural i espiritual dels pobles perifèrics, fomentant el nacionalisme que ara maleixen tornant desconfiats els mateixos assimiladors. La persecució de les llengües no castellanes és bàsica per la seva feina d'assimilació davant la prova de la diferenciació. La pretesa espanyolización dels nens catalans n'és una mostra. La situació creada  pel poder central és reveladora de la fragilitat de la unitat feta a la força. La nacionalitat espanyola, com deia Josep Armengou, acaba no tenint cap consistència. Es clar, però que els catalans hem de poder viure nacionalment, sense violències, en el món que ens pertoca com a homes i dones lliures. Seguint Armengou,  Catalunya no està obligada a purgar totes les xacres seculars de la política espanyola. Són massa segles de voler fer artificialment i per la força de Catalunya una regió espanyola més, on el català fos ignorat, amb  menyspreu, on la culturea catalana anés desapareixent substituída per l'espanyola. Ja és hora de deixar de ser la terra maleïda i el poble articicialment assimilat. Ja és hora de que Catalunya deixi sentir la seva veu a travers institucions democràtiques. Ha hagut de ser el propi Federico Mayor Zaragoza qui ha dit en una entrevista que publica avui El País, que la reforma educativa del Govern és un retrocés, que la educació com diu la UNESCO és formar persones lliures y responsables.  Els del Govern parlen abans de l'informe de la OCDE que de la Declaraciò Universal de Drets Humans, i això és un error, com tota la seva política envers Catalunya.

corrupció i crisi democràtica contra l'autodeterminació

Els polítics que viuen de la política que són molts, no mereixen bona nota en les enquestes que publiquen els mitjans. La corrupció de dirigents polítics més el trasvassaments de polítics  dubtosos a les empreses privades que s'aprofiten de les privatitzacions és una de les preocupacions més importants dels ciutadans amb l'atur i la situació econòmica. No està gens clar que els fons de pensions no resultin afectats per la inversió continuada en deute públic de l'Estat espanyol. L'atur segueix pujant. El constant tancament d'empreses ens diu que la crisi no baixa.En les seves memòries, Amadeo Cuitó (pàgina 113) recorda l'opuscle de Josep Pallach <<el nostre combat>> sobre les raons per les quals havia fracassat la democràcia i el projecte catalanista  en el passat. Veia possible la revolució social gràcies a l'assoliment de la reivindicació nacional. Són idees d'actualitat com diu en  Cuito. L'experiència  de la República i  de trenta anys de democràcia, segons Cuito, ens demostren que, tot i la descentralització administrativa de l'estat de les autonomies, com que no ha canviat realment l'estructura unitària de l'Estat, els ressorts del poder polític, financer i informatiu continuen a mans dels de sempre. El resultat ha sigut l'afebliment progressiu del sistema democràtic inaugurat el 1977 i la gran mentida històrica de la unitat espanyola  que van promoure   per la força el 1936 la creuada franquista i l'Església oficial que representà el Cardenal Gomà. L'amargor per a tots els unionistes del fracàs del sistema  i la manca de solucions adequades a un criteri evolutiu, no pot arrossegar ara els països vinculats a l'actual Estat espanyol o Regne d'Espanya a una crisi destructiva, sinó a un debat i a un diàleg necessaris, amb criteris de comprensió, respecte, tolerància i acceptaciò de les regles democràtiques i el dret a l'autodeterminació dels pobles que volen accedir lliure i democràticament a la seva independència per sobreviure com a poble. El reconeixement del dret a decidir a un poble que el reclama col·lectiva i majoritàriament mitjantçant consulta és un acte que honora una democràcia. Negar aquest dret és una manifestaciò d'intolerància i de reacció no democràtica. Europa com a ens democràtic, exigeix respecte efectiu i real a les regles essencials de la democràcia i als Drets Humans que Espanya va ratificar i ha incorporat al Dret intern com a fonament constitucional a més. Els Drets Humans no són drets per empaperar presons, són principis bàsics de govern i forma de vida de tota comunitat que es vol avançada.

Constitució per una democràcia vigilada

Comença a còrrer informaciò sobre una trobada abans de Nadal entre el Comte de Godó, Grande de España, i el Rei Joan Carles I, el qual sembla el va apretar moralment parlant-li de delleialtat amb la seva actuació recolzant el somni independentista d'Artur Mas amb La Vanguardia. Diuen que la reunió fou tensa. D'altra banda  la Vicepresidenta del Govern era. Saenz de Santamaria diu que perdem el temps i els diners,  que no és legal el referendum sobiranista i que no el podem fer. El Sr. Arernas del PP diu que s'han de posar d'acird PP i PSOE per donar resposta als separatistes catalans, i el Sr. Rubalcaba del PSOE es manifesta contra el dret a decidir i proposa fer un Estat federal. Aquest circuit de situacions ja fa temps que dura i no veiem diàleg. RTampoc l'hem vist durant el recent viatge del Sr. Rajoy i del Príncep Felipe a Barcelona per inaugurar el trajecte de l'AVE Barcelona/Figueres. Segueixen empenyats en dir que fora de la Constitució no hi ha res legítim. Ara pot ser que vagin tots plegats, però per separat,  a veure la pel·lícula sobre Abraham Lincoln. Descobriran gràcies al cinema, perquè no volen llegir la història ni els tractats sobre constitució democràtica, que les esmenes a una Constitució fetes a temps, fan un país més lliure i democràticament més estable.

legalitat i legitimitat com errors positivistes

Ens diuen ara des de Madrid que no hi ha legitimitat sense legalitat, i  hem de preguntar-noscom s'entén això. Les execucions fetes sota la legalitat franquista contrariant allò acordatt a la convenció europea de drets humans, es tenien per legítimes. El Rei fou designat successor del dictador en una llei franquista, o sigui de la dictadura. El Rei,. que no ha cindemnat mai el franquisme,  va acceptar ser rei saltant-se l'ordre dinàstic d'una monarquia abolida per la 2ª República. Però com fou legal, era legítima la presa de possesió, segons hem d'entendre. D'aquesta manera tot el que és legal, emparat amb una llei, és legítim. Per tenir Estat cal una llei. Doncs si no hi ha llei l'Estat no serà legítim, segons diuen. L'Estat espannyol és el mateix que hi havia en temps de la dictadura. L'estructura organitzativa i de funcionament és la mateixa, encara que hagin canviat algunes lleis del seu règim jurídic per adaptar-lo al nou règim. El positivisme és total. No hi ha evolució o canvi que no es trobi fonamentrat i basat en una llei. La polìtica i la democràcia no compten. Parlar de legitimitat en base a una llei encara que sigui fruit de l'absolutisme és oblidar la democràcia. Pretendre que la legitimitat es vesteix sense democràcia és un error i una falàcia. La llei no serà justa si no hi ha democràcia. Sense democràcia regna l'arbitrarietat. No hi ha cap llei que es justifiqui si no respòn als interessos generals del poble, si va contra la nació. És ilegítima la llei que va contra Catalunya.

sobiranisme unilateral

Hem conegut finalment el document de la proposta de resolució que CiU i ERC portaran a votació el proper dia 23 de gener al Parlament de Catalunya. Es vol superar  unilateralment l'actual situació de fre i involució. Es vol posar en marxa un procés  que permeti decidir el seu futur al poble de Catalunya mitjantçant consulta democràtica, i construir un Estat dins del narc europeu. D'aquesta manera, el proper dia 23 Catalunya ésdevé un subjecte polític i jurídic sobirà. El més segur és que el debat i la votaciò parlamentàries estaran acompanyades per una nova macromanifestació a Barcelona de ciutadans. Abans però,  hem sentit parlar d'unió de territoris al President del Govern Espanyol en el moment de l'inauguraciò del trajecte de l'AVE Barcelona/Figueres, d'autonomia com està,  i al Príncep de Girona de vertebració. Però tots ells semblen insensibles a la realitat social inaugurant un tren ràpid amb tecnologia superada a Europa, i no volen reconèixer que les rodalies que fan servir els treballadors funcionen malanent, que no fan les inversions compromeses a Catalunya,  ni les del Port de Barcelona, que no compleixen amb els acords de fer el corredor mediterrani, ni desdoblar la via de l'euromed entre Tarragona i Castelló. Podem ser Espanya en el paper i els discursos. Però non som a l'Espanya puntera a l'hora de millorar i modernitzar les infraestructures. Ja és un indicatiu de que no tenim prou autogovern i ens manca sobirania.

la via catalana

El 30 d'abril de 2012, Felipe Gonzalerz publicava un article a El País titulat "Los nacionalismos contra la Unión" acusant els nacionalismes de ser un virus destructor d'Europa. Des de un bon principi tracte el nacionalisme de bèstia  insolidària. Critica que ls crisi del deute es tracti com un problema se solvència. Afirma que els països de la Unió europea s'han de comprometre amb l'estabilitat presupostària. Demana coherència en el funcionament de l'Unió Monetària. Anuncia el pèrill de degradació del governament de les democràcies representatives per causa del nacionalisme. Deu pensar segurament en un altre nacionalisme ben diferent que  el que defensem els catalans. Nosaltres parlem de reconstrucció social, de progrés, de llibertats, de respecte a lacultura i les llengües de cada terra. Els nacionalismes que hem conegut a l'altra banda de l'Ebre foren d'expansió militar, d'imposició, de dominació, de destrucció dels particularismes.Segurament haurà trobat algun paralel·lisme ambaquests nacionalismes estèrils i buits d'humanitat.  El nacionalisme fosc per excel·lència fou el nazi. Pretendre equiparar Catalunya amb el totalitarisme nazi és una demostraciò o demala fé o d'ignorància de la mateixa realitat en la que vivim. Com deia Pasqual Maragall en el seu llibre "Espíritu Federal,  Escritos políticos"el catalanisme no és un nacionalisme qualsevol. Afegint que tots els nacionalismes són diferents, per definició, són d'una nació.  De fet estem ara construint democraticament la via catalana cap a l'Estat propi, pacífica, dialogant, democràtica, políticament representativa. L'error és voler assimilar  a nacionalisme destructor en la qualificació de Felipe Gonzalez la representativitat del sobiranisme en les institucions democràtiques de Catalunya. Un sobiranisme que respecta la societat plural catalana  i vol que es mantingui la diversitat un cop construït el nou Estat dins d'Europa no pot ser considerat ni qualificat com a nacionalisme destructor.

Reial decepció

L'entrevista  emesa ahir nit per Televisiò espanyola es va presentar com una conversa distesa i afable entre el Rei i el periodista Jesús Hermida. El Rei pretenia revaloritzar erl seu paper i el de l'Institució que representa. Va parlar de la unitat d'Espanya, una falsa unitat feta a la força i que no gaudeix de la simpatia i recolzament dels catalans en la seva gran majoria, segins diuen les enquestes. Va parlar de benestar i no s'adona o no vol recoinèioxer que el benestar es troba en retrocés amb la misèria creixent de molts ciutadans. Va parlar suaument de rupturisme i intransigència, sense parlar d'independentiusme, demanant la unitat dels esoanyols fixant com a fita la igualtat. Ho va dir varies vegades. El Rei s'apuntà a la igualtat com a propòsit del seu 75 aniversari. També va dir, 35 anys després de la Constituciò de 1978 i 10 legislatures, que s'havia de vwertebrar l'Estat. Ho destaca avui el diari El Mundo.  Però el Rei no s'apropa al poble català malgrat que s'anomena  membre de la generació de la llibertat segons la qualifica. No fa ús de l'AVE perr venir a Barcelona a parlar amb la Generalitat i el poble. Viu  allunyat de Catalunya i aquest error li pesa i espatlla la revaloritzzació que cerca per la seva imatge i la de la Corona. Tanpoc fa servir el seu paper  constitucional d'àrbitre per posar ordre en el girigall organitzat pel PP contra Catalunya. Deixa que les coses pasin i que siguin altres els que les discuteixin. Després de l'entrevista varem veure un reportatge complementari de declaracions de personatges seleccionats no sabem amb quin criteri, ornamentat amb força il·lustracions audiovisuals de toros, flamenc i cançó espanyola, més una pindola de Raimon i una fugaç seqüència d'una manifestació amb senyeres i una pancarta on podiem llegir freedom for catalonia quan els entrevistats parlaven d'unitat i solidaritat.  Ara el moviment independentiosta català podrà ser qualificat d'insolidari. Els entrevistats van insistir en l'esperit de concordia i la inserció a Europa. Miquel Roca presentat com a Ponent de la Constitució va dir que es viol oblidar i trebcar amb el passat, sentar les bases del futur. Antonio Gala va dor que el millor canvi és el que dina l'ús de la llibertat. Parlem de fer el fitir en llibertat com un oprivulegi, collaboracipo en el procésd democràtic, cinvivència i solidaritat, Va sortir la paraula reconciliació que molts ara no entenen be. Però no van parlar de Espanya com una pluralitat de nacionalitats. Va aparèixer una imatge del Rei vestit de militar el dia del 23 F recordant en aquell missatge telelvisat que la corona -es el símbol de la permanència i de la unitat de la pàtria. De manera subliminar ens recordaven que només hi ha una pàtria que és l'espanyola i que tots som espanyols i hem d'estar units. La defensora del Poble i ex diputada d'UCD Soledad Becerril va recordar que la democràcia és fràgil. Antonio Gala va dir qe tenim l'obligaciò de seguir essent espanyols i em sembla que la Concha Velasco per la seva banda va dir que "lo que està hecho està bien hecho y no hay que deshacerlo". Es a dir. De canviar les coses res de res. No hi havia cap polìtic basc ni cap catalanista en el reportatge i no diguem de música basca, galega o catalana.  Es veia tot massa preparat i orientat a fomentar la opinió contrària  al que vol i defensa la Generalitat de Catalunya. Una ocasió perduda per la reconciliaciò del que ja està perdut. Com sempre, un assessorament discutible.

sense model der creixement

Ens ha deixat en Moisès Broggi, l'home de la fe en Catalunya, l'home de la persistència en les idees d'un sa catalanisme, l'home venerable, pacifista que ha sapigut omplir el buit que va deixar en Lluís Xirinachs. Hem vist tots com el paìs va a la deriva sense model de creixement i sense una estratègia clara de país. Ni estratègioa ni creixement són dues relatitats que no ens poden amagar. La hipocresia polìtica deia Bentham, es descobreix quan el poble no pot distingir  el sentit del discurs dels dirigents. Les paraules no serveixen elles mateixes per amagar la veritat per molt buides que es presentin. V eiem la democràcia com a orfa d'una transició inacabadda que raona Juan Luis Pulido en el seu llibre <<La transición incompleta>>. Segons Salvador Giner, en el seu estudi <<La democràcia:carta oberta a un ciutadà>>, una democràcia és composta per un cos de ciutadans, lliures d'opinar o de manifestar les seves  preferències,..., sempre dins la llei. Una llei que  formant part d'un estat de dret, inclou i garanteix la seva llibertat. Els ciutadans són doncs gent dotada de sobirania. l'estat, el govern i la nació són propietat dels ciutadans, diu Giner, per acumulació de les seves sobiranies particulars. Sentir aquest atribut dels éssers racionals és el mèrit de la societat democràtica. Avui l'oposiciò a l'absolutisme no es troba en el republicanisme, sinó en els moviments democràtics i socials, socialisme democràtic en totes les seves variants, liberalisme i centrisme. Això, i la manca d'una internacional republicana, explica que  la regeneraciò polìtica del republicanisme  a Catalunya no s'ha produït en el camp de l'esquerra republicana. L'aliança política d'ERC/ amb una CiU que mai no s'ha oposat a la Monarquia espanyola ni al neoliberlisme espanyol, construint una discutible concentració de poder,  ha frenat la crítica republicana de les estructures estatals i no ha endegat la recerca permanent , com diria Jaume Renyer de fòrmules de complementarietat entre les llibertats individuals i les col·lectives en el nostre marc de nació sense estat. duiferenciant Catalunya de les tendèmcies reaccionàries del pensament polític espanyol agermanat a més amb el fals liberalisme, en paraules de Renyer, que coneixem com neoliberalisme autoritari. El catalanisme segueix sent el factor dominant de la vida política catalana i el mal de cap de la política espanyola. Però el ressorgiment no pot pas ser una repeticiò del passat.  Ara hem de pensar en una nova societat on una socialdemcràcia viva , defensora i garamt de les llibertats al servei de l'home i de la dona, permeti implementar una autèntica democràcia polìtica i social al servei de tots, recuperant la dignitat de Catalunya com a poble, la llibertat, la justícia social i el pogrés.