expectants amb la justícia

La Fiscalia de l'estat demana l'expulsió del Jutge que ha participat en la redacció d'un projecte de constitució catalana. Escric constitució en lletres petites per què la constitució redactada per en Santiago Vidal i altres persones és un treball privat que no obeix a un encàrrec oficial de la Generalitat, ni a un acord parlamentari. La justícia és un dels temes més oblidats dels programes dels partits, i el mal funcionament de l'administració d'aquest poder que es vol independent de l'Estat i de la política dels partits exigeix una correcció. Valdria més que els Fiscals es preocupein de donar més tombs pels jutjats i analitzar la situació en que es troben a més d'agilitzar la seva feina que posar-se a criticar i atacar jutges que treballen i es preocupen per la qüestió ciutadana. que un Jutge digui que Catalunya pot ser un Estat sobirà. Però la sobirania catalana és una realitat propera que no poden amagar ni silenciar. La sobirania passa avui per la república catalana que s'ha d'elaborar i de definir, segons el full de ruta de la Taula de Partits deu mesos després de les eleccions autonòmiques anticipades, o sia deu mesos a partir del 27 de setembre. El que ha treballat el Jutge Vidal no és un manifest antiespanyol, ni es pot considerar un acte lesiu al règim disciplinari de la judicatura. Senzillament és un document de treball, afegiria d'estudi que dona impuls a la reflexió de que tant mancada està la societat, com d'alternatives per regenerar la política, millorar les estructures d'estat, fer un país nou democràtic, o sigui canviar de model. La llibetat de creació i d'opinió, com la de consciència els Fiscals han de saber i respectar que són inatacables.

ni trampa ni cartró

Aquesta vegada ha sigut la Senyora Susana Diaz que ha vingut a l'Hospitalet a recolzar el Senyor Iceta, la que ha dit que el dret a decidir és una trampa, defensant tot seguit la unitat d'Espanya i que no poden haver-hi diferències de cap mena entre espanyols. El Sr. Iceta ha aprofitat per defensar el model federal, sense concretar gaire més com sempre. La Senyora Diaz no ha dit si anirà també contra el català perquè és diferent de l'espanyol. Tampoc han dit si nosaltres hem de seguir pagant més impostos que els dem'es perqu[e treballem més. I no han dit si també votarà contra el corredor mediterrani per endarerirlo i potenciar el corredor central per les mercaderies. Tampoc ha aclarit quan l'euromed deixarà de trigar cinc hores per arribar a Alacant mentre per anar a Madrid és un plis plas amb l'Ave. Els catalans no volem les trampes, ni el enganys ni paraules enverinades, ni la demag[ogia dels que volen dividir comunitats per obtenir redits polítics. El PSOE s'ha proposat jugar aquesta política a Catalunya, però no enganya. Investits d'un cert lerrousisme els dirigents socialistes del PSOE no volen adonar-se de que Catalunya és un pa'ís seriós, fet d'aluvió, amb més gent d'origen no català, però que creu en Catalunya, s'ha fet a Catalunya, els seus fills són catalans i treballa amb i per Catalunya. Aquest socialisme de confrontament no és el socialisme que vol Catalunya.

ni amenaces ni por. Ara treball

Passen les turbulències amb la mateixa rapidesa que arriben. A Grèciadesprés de les eleccions i amb nou govern s'han posat a treballar per resoldre la greu situació que pateix el país. Han començat a canviar la fòrmula. Ara volen mantenir en marxa els serveis pùblics, apujar el salari mínim i negociar el deute amb la Unió Europea. Al Regne d'Espanya les coses no van pel mateix camí. Tornen les amenaces contra la dissidència catalana, el discurs de la por, no pugen les pensions per anivellar-les amb el cost real dels serveis, el salari mínim segueix practicament igual, ara per sota del grec, la corrupció i el mercat negre no desapareixen. A Catalunya comença a ser conegit un full de ruta de la Taula de Partits que no faria despreci d'un pacte federal amb Espanya, d'un arranjament fiscal o d'un nou Estatut d'autonomia. No tot acaba en la independència. Hi ha qui comença a preguntar-se que han negociat i pactat els partits, doncs si no tot allò que ens fa mal com país que som no s'acaba amb la declaració d'independència de l'Estat espanyol que esperem un dia o altra, vol dir que els partits no volen còrrer riscos i preferiran prioritzar els problemes socials. Les possibilitats de diàleg amb l'Estat segueixen obertes a l'espera de que torni el bon sentit al Govern de Madrid i entengui que no tots parlem castellà a l'origen, que l'Estat és plurinacional, els agradi o no. Ceballuts i poc dialogants, els polítics de Madrid saben que hauiran de rendir comptes en properes campanyes electorals. S'adonaran sens dubte de que estan fent malament les coses i que trencar relacions amb el poble és mala cosa quan comencin a perdre places com Madrid i València.També les properrs eleccions seran un camp de proves per les noves formacions que hauran de definir-se sobre les reivindicacions nacionalistes de Catalunya i Euskadi, doncs seria contradictori que a Catalunya els mateixos parlant contra la casta diguessin una cosa i a Madrid una altra. De ser així, és clar que el globus de l'il·lusió començaria a desinflar-se de nou, la nova política hauria envellit de cop i tornariem al joc clàssic que volem abandonar al record de la històoria. Aquest pèrill o probabilitat de contradiccions que veiem en les formacions no catalanistes, les que neixen i moren a Catalunya, les que no depenen d'organismes centrals domiciliats fora de Catalunya no ens ha d'impedir construir a CAtalunya una nova esquerra seriosa, honesta i capaç és l'oportunitat present a Catalunya. Segueix sent clar que sense l'esquerra no hi haurà canvi social. Cal que les diferents formacions d'esquerres comencin a repensar el seu camí de futur. La independència no és màgia em deia ahir nit un bon amic. La reflexió conjunta de les esquerres catalanes és cada dia més necessària per arribar a la recomposició de l'espai que ha de governar. L'honestedat en política és imprescindible.

ni dreta ni esquerra, Syriza

L'ensorrament del Pasok a Grècia ens recorda les imatges de les enquestes que diuen el matreix del PSOE a Espanya i del PSC vinculat al PSOE a Catalunya. El divorci entre el poble i els dirigents polítics dels vells partits tradicionals l'hem de llegir tenin en compte l'individualisme amb el que el sistema del modern capitalisme ha volgut disoldre i fer desaparèixer sense èxit a Catalunya la col·lectivitat i les tradicions, a més d'algunes identitats nacionals. S'ha volgut prioritzar una cultura banal mentre la comunicació en xarxes li prenia el lloc. El coneixement i domini de les noves tecnologies és cultura, no l'acumulació de llibres i de conferenciants sense públic. Hi ha una nova idea de cultura contra la que no pot el capitalisme salvatge. La dominació cultural acaba convertint-se en una negació de la mateixa idea de la cultura feta pel poble. L'esquerra moderna v a nèixer d'un compromìs històric entre el moviment obrer i els partits de l'esquerra burgesa. El naixement de l'esquerra Republicana de 1931 fou un exemple més d'aquest procés. No ho fou el PSOE que no comptava amb el recolzament de les forces obreres i seguyeix sense tenir-lo. El capitallisme salvatge ha treballat intensament a travers els partits conservadors per desfer la idea de classe, destruint les classes mitjanes, fent creure que no hi havia alternativa al capitalisme actual de concentració de la riquesa en poques mans, el de la desigualtat, el del fals progressisme d'una burgesia farcida de privilegis que la irrupció de Podemos en el mapa polìtic del Regne d'Espanya està fent saltar. Els avenços pagats a preu de perdre la llibertat i vincular-se al pagament de deute no són avenços ni poden ser considerats progrés. Aquesta és la gran contradicció entre la buirgesia i el pobloe treballador actual, quan el progrés se'l reserva la burgesia benestant ampliant l'escletxa de les desigualtats. La diferència s'ha de trencar amb l'accés de tot el poble als beneficis de la cultura, la ciència i el coneixement, crear el pervindre comú. Progrés social exigeix també progrés moral, no apoartar al poble treballador dels seus drets com a persona, acabar amb les discriminacions per aparença personal i origen social. Cal un procés de reconciliació social en el respecte als valors, acabar amb la divisió del poble en classes. Ni dretes ni esquerres, societat de gent que treballa amb honestedat, posa fi a la riquesa especulativa. Cap limitació de les llibertats públiques i afirmació social, respecte a la lliure iniciativa i planificació per temps de crisi. Reinventar l'esquerra, en definitiva per tenir més llibertat, més societat, més solidaritat social,. millors serveis, poder democràtic, poder del poble.

declivi de les conversions

Diuen que són la garantia de tot lo bo i carreguen contra el President Mas sense pensar-so gaire. També carreguen contra Podemos i el seu dirigent Pablo Iglesias. els homòlegs dels que guanyen les eleccions a Grècia acusant-los de populistes. Volen dir amb gran aparell que només ells tenen un bon programa i una magnífica política. La crisi no ha pogut amb ells, ni la corrupció. I ara també carreguen contra la corrupció. No volen veure que les classes mitjana i treballadora no aixequen cap amb la política que fan. És la mateixa a Madrid i a Barcelona. Interessen els guanys i socialitzar les pèrdues. Madrid ens estreny una mica més els ingressos públics, ho discuteix tot i ara també ens ha parat amb un recurs al Constitucional l'impost sobre els dipòsits bancaris després de fer-ho amb l'euro per recepta. No veig com se pot dir d'aquesta manera de fer constant l'espanyolització de Catalunya. Catalunya no es volcarà mai per una Espanya que la comprimeix i la porta al declivi institucional. I no veuen que cada vegada que ataquen el tema català fan més gent farta del que diuen. Cap conversió de Catalunya a l'Espanya canyí és viable amb aquests sistema de fer les coses. Ni podem somniar en establir llaçs de federalisme amb Espanya si Espanya segueix punxant contra la demanda de exercitar el dret a decidir, impedeix l'exercici del dret a l'autodeterminació de Catalunya, s'interfereix dia a dia en l'exercici de les competències de la Generalitat i el Parlament de Catalunya. De cap manera no ens podem creure ara els que parlen de federalisme que són els mateixos que votaven contra Catalunya al Congreso de los Diputados. Molt han trigat alguns en obrir els ulls i recrear amb un altra nom l'antiga Unió Socialista de Catalunya. El nostre país té dos greus problemes ara. El primer, un Govern que no és prou decidit per defensar el dret de Catalunya a l'autodeterminació davant la Comissió de Drets Humans del Consell Econòmic i Social de les Nacions Unides i la manca de democràcia interna i retalladda de drets i llibertats que patim a Espanya davant el Consell d'Europa. El segón problema, és el fet de que el Govern de Catalunya no presenta un pla de xoc contra la crisi i defensar la viabilitat econòmica internacional de les empreses catalanes, l'estalvi gran i petit, practicar el rupturisme amb la vella política. LA marxa cap el canvi com diuen des de Podemos també ha començat a Espanya amb el tic tac del rellotge de Pablo Iglesias. A Catalunya el rellotge del canvi el porten d'una banda l'esquerra i el nounat moviment d'esquerres, i d'altra banda els joves de les CUP i l'aliança Podem, Guanyem, ICV i Procés Constituent. El Partit Socialista que ha esmicolat la seva representació i desgavell organitzatiu intentarà sobreviure oferint pactes d'esquerres sense preguntar-se on van ni amb qui. A les properes eleccions municipals la qüestió per alguns sens dubte serà no perdre cadire i seguir vivint de la política com a professionals.

carnaval abans de temps

Vull entendre la polìtica actual com un carnaval abans de temps. Torna l'antiindependentisme dins i fora de Catalunya com a crit d'unificació de pobles i territoris. Ara tots voldran dir/se catalans, la cara amable del no unionista al sobiranisme catal[a. Vindran a predicxar les excel.lencies d-Espanya com a naci'o m'es antiga d-Europa. Però a l'altra costat, els que es reclamen d'esquerres sobiranistes no volen participar ara del full de ruta que proposa el President de la Generalitat per què el consideren de dretes i les esquerres o que es diuen d'esquerres no volen pactar amb les drets ni per fer país. Neixen nous moviments d'esquerres i llegim a un diari digital unes primeres declaracions d'un jove polític aspirant a lider que parla d'un referèndum necessari sense aclarir quan i sense recordar que a Espanya ni PP, ni PSOE, ni el Tribunal Constitucional ens volen deixar fer un referèndum. A més l'ex Jutge Garzon no ha tingut altra idea que dir que això de Catalunya ho han de decidir tots els espanyols i ens nega per tant la sobirania que ens correspon com a poble i aquesta situació no permet altra cosa que unes eleccions constituents. Tot sembla ara per ara un vall de disfresses i el joc de les cadires entre els partits que aspiren arribar al 27 S. La capacitat d'autodenominar-se dirigent d'alguna cosa és molt pròpia de l'ingeni i de l'habilitat de posar-se al davant de les cues, de frustrar aspiracions amb actes antidemocràtics, el vell tic de les corrupteles polítiques vingudes del franquisme que es volen imposar a la honestedat que ha de presidir la nova política . No podem parlar avui a les esquerres de transfuguisme. I tampoc a les correccions de canvis de partit a la dreta abans de fer les llistes. Són moments de canvi i la noció de transfuguisme dels diccionaris no s'adaptaria a la realitat de l'acció política d'avui. Als partits d'esquerres hi hauran primàries i als partits ded dretes segurament decidirà la direcció qui va a les llistes. En tot cas els demòcrates es procunciaran contra tota manipulació. A Catalunya si fem bé les coses pot ser que puguem fer eleccions amb llistes obertes per primera vegada, que la gent pugui votar qui creu que farà millor les coses amb independència dels demés noms que trobi a cada llista. Les llistes obertes tenen la ventatge que personalitzen el vot i donen més garantia a l'elector. El que compta és la persona, no l'organització. Les llistes obertes acabarien amb el carnaval de les llistes tancades i les vies trapella per escalar i saltar-se les quarentenes i aprenentatges necessaris en tota organització política. Al menys avui n'hem vist una que ha començat la seva vida aprovant un Codi ètic com a primer document. Convé que la política catalana no es converteixi en un carnaval autèntic de declaracions i contra declaracions. El poble treballador no es mereix que el taladrin ni que el vulguin manipular..

espoliació de la política

Parlava avui amb un amic metge que s'em queixava de les limitacions i dificultats administratives que es presenten a la sanitat pública. Em deia el bon doctor que no existeix serietat ni ètica en l'administració dels diners. On hi han diners trobem cadires que es belluguen de totes bandes per administrar-los. Reunions amb cobrament de dietes? Comissions per concessió de contractes i adjudicació de subministraments? Places en propietat? No es faran evaluacions de la feina dels professionals amb plaça en propietat? A la pol'itica passen coses similars. Els càrrecs es converteixen en places en propìetat de la que és molt difícil bellugar segons qui. Hi ha molta gent que necessita la plaça per viure i està disposat a dir que fa política i grans propostes fàcils de dir per situar-se en les organitzacions, tenir cadira. Tenir cadira és tenir poder. I cal estar al poder per governar. Ara el Parlament de Catalunya ataca el tema de les dietes dels càrrecs, doncs ells cobraven mentre que els treballadors públics seguien cobrant el mateix sou anessin o no els càrrecs a les sessions de treball en les que es pagaven dietes, bestretes o el nom que li vulguin donar. El millor càrrec és el que permet cobrar de molts llocs. Hi ha gent a l'Ajuntament de Barcelona fent de Regidor que guanya més que l'Alcalde. A tota aquesta gent disposada a fer del càrrec una professió ni els interessa el polític que reclama comportaments ètics i generosos. La política a travers els partits de la vella política s'ha convertit en una empresa de treball temporal que s'ha de fer fixe. La política està per espoliar els diners públics creuen alguns. Sortosament la gent jove vol fer canviar les coses i acabar amb la vella política que generava castas permanents de govern. Caldrà tamb'e no descuidar l'administració acostumada a les corrupteles de la vella política. LA nova política ha d'acabar amb l'espoliació dels drets del poble.

canvis de nom a les esquerres

En el moment actual els partits d'esquerres acusen un desgast a tot Europa que la dreta conservadora ha aprofitat amb molta habilitat per reduir els drets del món laboral. Apareixen ara noves formacions a l-esquerra amb denominacions difoses que no acaben d'aclarir programes i principis o es contrediuen de dia en dia. Gent nova o gent fugada de formacions tancades, verticals, sense democràcia interna i amb dirigents que només s'escolten ells mateixos, però les noves formacions són radicalment diferents en les formes. Comencen a proposar polítiques econòmiques i socials que volen ser més nítides que les tradicionals socialdemòcrates, les conservadores i les liberals clàssiques. Aquests nous moviments volen resoldre la situació de desigualtats fomentades per l'atur i la pobresa creada per les polítiques neoliberals dels darrers anys del segle XX. Els moviments difosos volen resoldre el que no han sabut resoldre la socialdemocràcia i el liberalisme d'esquerres. Aquests corrents han perdut força i credibilitat per no haver limitat la concentraci'o del poder del diner de les oligarquies financeres abans de la crisi, ni haver impedit la gran concentració de riquesa en unes poques mans. S'ha perdut la diferencia tradicional entre dretes i esquerres quan la política ve dominada per la gestió econòmica, les exigències dels mercats. Calen nous programes i proporcionar un horitzó de millorament de la vida social, de renovació i honestedat en l'exercici de la gestió pública per acabar amb la corrupció actual. Els canvis de nom s'han de fer en política per sumar, i a Catalunya per arribar a sectors que dubten de la viabilitat de la independ[encia i es refugien en la dreta unionista, tot i sabent que una Catalunya independent seria la 28 economia mundial. Calen moviments d'unificació de les esquerres democràtiques. Una nova esquerra que es deixi de matisos i diferències merament ideològiques,i es mostri preocupada per implantar la democràcia social que asseguri a la ciutadania un estat de benestar real i la redistribució responsable de la riquesa per la via tributària. Una nova forma de conduir la política unes esquerres fraternals que renuncii a velles identitats amb formes participatives de nova generació seria un bon pas per estimular l'il·lusió perduda. Cal donar molta raó als indignats del 15 M que demanaven l'abolició dels privilegis. La nova refundació de les esquerres a Catalunya, encara que sigui amb noms difosos obra la possibilitat de que el poble no torni a perdre i es pugui realitzar un futur de justícia social. La nova esquerra en cionstrucci'o te una oportunitat per conduir el canvi social cap una nova democr[acia.

a propòsit de ciutat morta

Moltes vegades es conjuguen posicions idealistes amb plantejaments pragmàtics sobretot quan compten més els resultats que els esforços. Però quan un pensament de progrés i de servei incideix en la construcció d'un nou sistema social i polític, és evident que la Justícia, poder i administració pública, ha d'incorporar noves maneres de fer. La justícia inquisitorial que encara és vigent amb les lleis processals que practiquem no defineix un avenç en les aspiracions d'una justícia diferent, que permeti al justiciable defensar el seu dret amb les proves que entengui són les adients. Sense entrar a discutir ara els redactats de les sentències i les valoracions fetes amb les proves practicades que no he pogut llegir, és clar que els fets declarats provats només es poden destruir amb proves noves que demostrin que la sentència condemnatòria fou dictada amb valoració errònia de la prova i els fets eren uns altres. Hi han però moltes incògnites i contradiccions en el cas. No són suficients les denúncies públiques fetes a travers un documental de desaparició de les proves de l'anomenat objecte contundent pels serveis de neteja municipals, de discriminació per ser antisistema els acusats, i d'arbitrarietat i maltrataments fetes anys després del judici. Falten documents i testificals. Ara es posa en dubte el sistema judicial i la forma de fer dels tribunals. Que això passi en un estat que es diu social i de dret, és presenta com un pel sospitós de manca de garanties suficients pel justiciable com exigeix la Convenció Europea de Drets Humans i de manca d'agilitat del servei públic. Si no s'han admès proves testificals i documentals exculpatòries s'ha de saber el per què i com s'han rebutjat els recursos. En una democràcia ha d'existir el dret a verificar el que ha passat en un judici en discussió per formes i maneres. No és cosa tancada el que la història aixeca i l'opinió pública veu horroritzada per l'estil que s'en desprén. El fet demostra que necessitem una justícia amb mitjans, àgil i a l'ensems eficient, amb la visió clara de que no tot acusat per serveis policials és un incriminat segur. La presumpció de veracitat dels informes policials ha de desaparèixer de les nostres lleis processals i més quan apareixen discrepàncies demostrables, buits i contradiccions que no permetrien sostenir una acusació si es poden practicar totes les proves exculpatòries proposades. Aquesta reforma és indispensable i justificada si ara apareix el testimoni presencial que diu veritat i que aclareix els fets i resulta que la veritat del que va succeir no és la que figura com a fets declarats provats en sentència. S'ha de poder investigar el com i el perquè de les actituds i resolucions judicials. Portar la democràcia a la Justícia vol dir cambiar moltes coses des de serveis administratius a formes i maneres de fer en el sector de la investigació dels fets i determinació dels responsables. La Justícia és un poder i també una administració pública. Ha de treballar amb independència de qualsevol poder, inclós el policial i el de l'opinió pública, treballar sabent que les estrictes lleis processals encara vigents no han d'impedir que es descobreixi la veritat dels fets en el judici oral i la voluntat de produïr un dany, i com diu el Codi Civil, el que està mal fet s'ha de desfer.

tots volen ser nova esquerra

Dir-se nova esquerra es posa de moda, Fa pocs dies una conjunció de Podem, Guanyem, Procés Constituent i ICV-IU es titulava nova esquerra de cara als mitjans, es reclamaven de nova esquerra. Volen refundar l'esquerra i fer seva la denominació. És l'orientació de la nova política i del radicalisme democràtic. El primer pas per la confluència de les esquerres està donat quan MES Moviment d'Esquerres ja batega a Catalunya i també és i vol ser la nova esquerra, partidaria del radicalisme democràtic, partidària de fer un pla de xoc contra la pobresa i la precarietat, perquè necessitem un país més just com diuen en els seus documents s'ha de treballar per fer desaparèixer les desigualtats. I per això no en produiran de noves, ni una nova esquerra farà expolis dels que han conseguit fer fortuna per mitjans lícits, amb una veritable reforma fiscal abaixant els impostos indirectes i els de les rendes baixes i mitjanes. No es pot combatre la injustícia social amb més injustícia. Ara serà el moment de preguntar-se si són viables amb un a nova esquerra al poder de Catalunya totes les proclames de la campanya del 9N i de les esquerres pel SíSí, avui esquerres per la independència. El clam del 9N deien les Esquerres pel SíSí el seu comunicat del 13 de novembre, "comporta la necessitat de traduir la voluntat política en un procés que ara ha de ser efectiu: eleccions constituents de manera immediata com a pas previ a la Declaració d'Independència..." En aquest clam hi erem tots, les CUP, Procés Constituent, ERC, Nova Esquerra Catalana, Súmate, ICV-IU, LLuita Obrera, gent de Sindicats, moviments veinals, FNEC. Cal fer confluir procés de construcció de l'Estat català i treball polític per a tots. Les alternatives existeixen i es mostren vives. La nova esquerra que es reclama des de totes les bandes d'esquerra haurà de ser fidel als anhels de canvi social i de culminació democràtica del procés com es llegeix a la Ponència polìtica aprovada per Nova Esquerra Catalana en la seva assemblea del 22 de febrer de 2014, a la recerca de conformar una alternativa progressista amb la confluència de les esquerres catalanes al voltant d'un projecte polític amb la renovació necessària ideològica i de les formacions, amb els nous moviments i plataformes, amb un ampli bloc social, divers i transversal. L'esquerra està per realizar la voluntat democràtica de la ciutadania, impulsar la transformació social dins la nova economia. És evident en aquesta llarga marxa que la construcció democràtica de la Catalunya Estat és absolutament necessària i prioritària per assegurar el desenvolupament i la recuperació econòmica, la transició energètica, el foment d'una agricultura b iològica i una ramaderia de qualitat a més d'un gran pacte social contra l'atur i una planificació de l'habitatge i l'ordenació del territori per una eficiència del seu ús, impedir abusos i llançaments hipotecaris fruit de l'especulació financera.

mentides a dojo. Però qui menteix?

El Senyor Rajoy diu que el President Artur Mas i el dirigent d'ERC Oriol Junqueras diuen mentides i enganyen el poble català. El Secretari General del PSOE Sr. Sanchez diu el mateix sobre les mentides dels altres, afirma que que tots menteixen. Els de Podemos també diuen que els que enganyen són els altres. I ha començat un espectacle que ha de durar nou mesos fins a les eleccions generals. Ara passarem tot el temps fent campanya, reunint gent dels partits en tota mena d'actes per que es vegi força gent en els informatius de la televisió. Res de nou, el de sempre. NO trobarem massa diferpències entre els programes dels uns i els programes dels altres. Tots donen prioritat a parlar de les mateixes polítiques socials, reduir l'atur, reactivar l'economia, innovació, millorar la sanitat i l'educació. Però no passen de generalismes, no concreten com i de quina manera. Pocs parlaran de la contrucció de la Catalunya nova i de suprimir les Diputacions provincials i Consells comarcals per crear les vegueries. Pocs parlaran de reformar la Justícia perque pugui actuar com a poder independent i proper al poble, fer una política penitenciaria diferent i perfeccionar i potenciar el dret civil català. Gairebé ningú parlarà de la llibertat de premsa que hauria de ser el primer punt, la primera reivindicació de tots els partits junt amb el reconeixement del dret de Catalunya a forjar el seu destí lliurament. Els polítics de Madrid parlen de mentides a Catalunya i troben el màxim ressó en els mitjans que no volen tractar la qüestió catalana amb objectivitat. En la lluita pel poder a Catalunya sembla que el catalanisme, lo català, no interessa als partits sucursal dels espanyols. Tots volen lligar lo català a les decisions del Congreso de los Diputados, invadir les competències de Catalunya i controlar la despesa pública amb retallades tractant de fracàs la política econòmica de la Generalitat, sigui la que sigui. L'espectador dels telenotícies veu amb estupor com se succeixen les acusacions i denúncies dels uns contra els altres. Todos contra todos és la regla. És aquesta la manera de fer política? No podrien presentar els de Madrid un projecte de política constructiva? No seria bona idea facilitar que la gent faci horaris europeus i tingui temps per la formació personal i el lleure? No seria millor que parlessin de canviar la política laboral i salarial per què la gent se senti més lliure i menys esclavitzada a la feina? No podriem escoltar i veure de tans en tant sardanes i cançó catalana a les emissores de radio i televisions públiques i privades amb centres emissors a Madrid i rodalies? És el català llengua maleïda a Espanya?

arribarà la tardor

Volem una democràcia no contaminada que és el que ens estan servint les clavegueres de l'Estat. Tracten els polítics catalans com presumptes delinquents i carreguen la societat espanyola de prejudicis socials contra la vida catalana. Espanya no entén la dissidència i converteixen els partits polítics espanyols en guardians d'una presó que anula les persones amb un discurs irreal, escoltant-se només ells mateixos, però amb l'apariència de llibertat de discrepar. Conservadors i socialistes espanyols amb els seus acòlits de Catalunya semblen voler convertir els partits catalanistes en un problema de salut pública. La única marca viable admesa per aquests partits és la anomenada marca Espanya. I fan aquests paper quan descobreixen que el moviment "Podemos" els pot desbancar i prendre el poder. S'han proposat llençar tota mena d'improperis i culebres contra Catalunya i els partits catalans que defensen el dret dels ciutadans de Catalunya a decidir el seu futur polític. L'existencia del fenòmen identitari català és l'estètica desagradable pels partits espanyols que només volen imposar el seu dictat, que mai han entès Catalunya ni donat satisfacció als greuges i drets de la societat catalana. Aplegar-se contra Catalunya és consigna obligada per aglutinar vots a Espanya. Catalunya en canvi vol resoldre els seus desequilibris de tot ordre en llibertat, amb els seus propis recursos, amb els seus propis polítics, amb la seva pròpia ciutadania. Catalunya vol una polìtica de realitats pensada i definida a Catalunya amb tots els partits`presents a la vida política catalana, una política econòmica i social feta a Catalunya, partint de les dificultats i insuficiències actuals com denunciava el mateix Joan Reventós el 1980 en el programa de govern socialista que va presentar per la Catalunya nova que volia fer aquell PSC que va tenir grup parlamentari propi al Congrés dels Diputats. Tothom savia aquell 1980 que les primeres eleccions al Parlament de Catalunya serien sinó decisives de gran trascendència per el futur de Catalunya, com ara ho seran les eleccions convocades pel 27 de setembre. La gent d'esquerres per aquest 2015 ha de fer demostració d'un sentit de responsabilitat com mai no s'haurà vist a Catalunya, amb la convicció de que el partit Popular no tornarà a revalidar a Madrid un mandat de govern. Els partits catalanistes estaran obligats pel vot que rebin fer una política més enllà de les posicions partidistes, amb un acord polític marc ben definit per construir la Catalunya nova. Una Catalunya que es descontamini de les debilitats i mentides de la política espanyola i de les pròpies. Fugir de la política de frustracions a que ens han acostumat amb unes institucions amb competències limitades i retallades judicialment. La política de la nova realitat catalana ha de democratitzar més i més Estat i societat, fent una política de govern de realitats per homes i dones lliures.

un país nou lliure i democràtic

La convocatòria d'elecions a Catalunya pel proper 27 de setembre obre la perspectiva de poder construir un país nou, com diu l'Oriol Junqueras, però lliure i democràtic. Ni volem un país de guanyadors i vençuts, ni d'odis ni revenges. Catalunya ha der ser un país d'inclusió i de cohesió social de ser un país obert al diàleg i obligat a no convertir la democràcia representativa en una ficció com ha passat a Espanya. Cap partit que guanyi les eleccions podrà confiscar la sobirania popular al servei d'una classe política convertida en casta autònoma, una categoria de càrrecs electes o arribats al poder per designació dirtecta convertits en polítics professionals com els Notaris, els advocats, els metges, els camioners, els xòfers de taxi, els conductors d'autobús, els Chefs de restaurant. Aquesta vida política professional es volia fins ara una societat de privilegis que l'acció sanejadora dels Jutges ha començat a liquidar, trencant l'aparent impunitat amb la que molts polítics sense escrupols aprofitaven per omplir-se les butxaques amb diner poúblic. S'ha d'ac abar el divorci entre l'esquerra i els votants. S'ha d'augmentar el nombre de possibles dirigents i persones amb inquietud política que puguin ser elegits per les tasques de gestió pública i institucional. Reequilibrar el sistema i revaloritzar les institucions parlamentàries vol dir canviar de sistema i eliminar definitivament els privilegis dels càrrecs institucionals i orgànics dels partits, suprimir a més la classe política com a concepte i expressió d'una falsa èlit en decreixement i endogàmica al màxim. Hem d'abolir també i amb urgència les candidatures amb llistes tancades doncs poden ser un frau per la forma de la seva disposició, la consolidació de monopolis i el manteniment de la casta. Els partits han de ser obligats a celebrar sempre primàries obertes i no tant sols als inscrits, tornant tots als origens de la democràcia, desprofessionalitzant la política i impedint les reelecions més enllà de dos mandats. Cap polític ha de veure assegurada la seva continuïtat en el càrrec. Acabarem d'aquesta manera amb els monopolis del poder, les aparences de llibertat d'expressió i de discrepància dins dels partits.

res no ha canviat. Lloances

Els diaris de Madrid parlen de fracàs i de desgovern de Catalunya pel fet de la convocatòria d'eleccions autonòmiquee pel 27 de setembre que va fer pública ahir el President de la Generalitat. El Senyor Rajoy ha dit que el Sr. Mas ha fet be de aplaçar les eleccions i l'emplaça a posar-se a governar. Li dedica lloances per no convocar eleccions plebiscitàries. En canvi a Catalunya segons sembla tothom es mostra satisfet. Eleccions per fi és el crit de joia d'algunes entitats, però amb molts ciutadans descontents per la llunyania de la data. LÑa vida al carrer i a les empreses segueix igual. NO s'adornen els balcons aquesta vegada amb domassos ni amb senyeres ni estelades. Els partits amb reprtesentació parlamentària, però ho valoren amb recel. De fet CiU s'ha sortit amb la seva que era guanyar temps per refer-se a costes d'ERC, dilatar la situació d'impasse esperant el miracle. Ara faran discurs des de la Generalitat dient que l'economia va bé i Catalunya torna a ser l'oasi, igual que el President Rajoy fa a Madrid o per on es passeja parlant d'Espanya. Mas confirma que la seva política és la mateixa del Senyor Rajoy. Als informatius taparan la conflictiva situació social i repartiran crèdits al consum per pagar els banquets de les primeres comunions. Els que queden realment desmarcats són els partits unionistes, els anacionalistes i els no independentistes. Ara no tenen tant de joc davant l'impuls de "Podem", la versió catalana de Podemos que les enquestes situen com a segona força política de Catalunya si a més va coaligada amb ICV, la monja revolucionària Forcades i la lluitadora social Ada Colau. La construcció d'una esquerra pragmàtica, plural i no dogmàtica queda en stand by mentre es reagrupen càrrecs fugats del PSC-PSOE,socialdemòcrates, gent nova i gent d'esquerra liberal sota noves sigles que també poden ser marques blanques per reciclar polítics i càrrecs caiguts o a punt de caure. Som a la era de les marques i els partits no han de ser menys. El que no podia ser és que les associacions que han mogut el poble diguessin que es presentarien pressionant constanment si els partits no movilitzaven. No és temps de la movilització permanent de la gent que vol la independència, sinó de treballar per sumar el poble de Catalunya en una voluntat unitària per la creació de la República Catalana independent de l'Estat espanyol, crear estructures d'Estat i fer front a la destrossa de la política social que ha fet la dreta conservadora al poder. Lloances doncs si es fa aquesta feina. I si arribem a les eleccions per discutir només espais de poder i cadires com ha passat altres vegades, tant amb les dretes com amb les aparent esquerres, llavors haurem de dir que res no ha canviat i que l'independentiusme queda com excusa refugi.

discursos per no arribar a acords

Comencem a llegir articles parlant de la senzillesa del fet de convocar unes eleccions i discursos de lamentacions del que s'escampa, de que els partits de la lleial oposició vulguin fer les llistes electorals sense demanar permís al President de la Generalitat sobre qui n'ha de formar part, i d'altra banda veiem que la gent està cansada d'aquesta manera tant poc comunicativa de conduir la política, de les discordies internes del catalanisme. Un cert desànim en veure objectius no clars es detectava en el moment de fer les piulades i cassolades que demanava l'ANC per recordar al President Mas que ha de convocar eleccions en lloc d'aplaçar-les fins a final de legislatura com demana Unió Democràtica de Catalunya. às que "el procés s'ha embolicat". Però no entra al Parlament una moció de censura. S'està desinflant el globus del 9 N del poble? Uns volen eleccions i altres no. Uns volen continuar en el poder com sigui i altres que Mas dimiteixi. Uns les volens constituents, altres simple renovació de Diputats al Parlament i també n'hi ha de nous que volen entrar-hi per influir dins d'un accentuat multipartidisme o abonar l'anacionalisme, i altres s'uneixen per proclamar la independència demà mateix, reclamar decidir no pagar el deute, sortir de la OTAN, el FMI, la UE i el que faci falta. Pocs pensen que a Madrid haurem de tornar a enviar-hi Diputats i Senadors que facin una tasca d'obrir ponts per la negociació futura Catalunya/Espanya, doncs no tot serà cosa d'un equip de govern ni les eleccions muinicipals seran definitòries tal com s'estan preparant per totes les formacions. Catalunya no és una empresa que es dirigeixi per una direcció d'una gran corporació com podria ser La Caixa o Abertis Tampoc veiem que serveixi d'alguna cosa la Taula de Partits mentre és cada dia més patent la desunió de les esquerres. El partit que encara governa a Catalunya que vol atraure a les seves llistes gent d'esquerres amaga ara que feu una política nefasta a Madrid per les classes treballadores i el petit empresari. No volen veure tots plegats que l'ascens de Podemos es produeix perquè la gent ha deixat de confiar en els polítics. Notícia rere notícia, com un goteix constant, ens dona coneixement de casos i més casos de corrupció de gent que ha viscut del poder. Fins ara que no seguin a parlar i govern i oposició es comuniquin per SMS o per comunicats als informatius no sembla una bona manera d'establir diàleg constructiu. Reunions practicament secretes, sense que trascendeixi el veritable contingut de les converses desinfla uns i altres. De tot aquest lamentable mal fer en pateix el procés cap a la independència. Ja només falta ara que surti algun polític o alguna política, ambdós carregats de divinitat, dient que hem de tornar a demanar un referèndum encara que triguem 20 anys per conseguir fer-lo. L'objectiu del Govern català ja no és aplaçar les eleccions, sinó que no saben com dir que no estan per la independència, que el procés es va acabar el dia que es van deixar de trobar i actuar conjuntament tots els partits que van donar suport incondicional al 9N convocat en el Diari Oficial de la Generalitat. El vaixell de la independència canvia de rumb. Queda per veure quin paper juguen i seguiran jugant els no independentistes i la nova categoria de catalans anacionalistes, els que no són partidaris de la independència de Catalunya en referència a l'Estat espanyol amb el que tots tenim molt clar que s'haurà de dialogar i arribar a acords, com també amb Portugal i l'Unió Europea.

foment de desacords,política per aplaçar

La política catalana s'esmicola. Nous partits que arriben al mercat electoral, gent nova, progressisme d'anada i tornada. Per`+o tots volen ser de centre esquerra. Està de moda ser progressista i cal fer tot el possible per ser-hoi. El mateix agrupament de partits governant a Catalunya permet que li aparegui una ala socialdemòcrata a veure se aplega al seu voltant més gent del centre esquerra, ex socialistes com diuen. Avui mateix el diari ara fa menciò, sense identificar-los, de dirigents de MES que acceptarien anar a la llista unitària proposada pel President Artur Mas. Podemos reforça els quadres a Catalunya enviant-lis un dels seus cervells electorals. Podemos vol un triomf a Catralunya, ser segona força política per damunt de la mateixa ERC. Seria un bon cop per preparar el salt al Govern de l'Estat. I sembla que aquesta irrupció inesperada de Podemos a la vida política catalana a enterbolit tot a la Generalitat. El Preswident Mas no ha reunit més els dirigents dels partits que varen acordar, millor pactar resistir amb ells totes les embranzides de l'Estat i posar les urnes el 9N passés el que passés malgrat la prohibició del Tribunal Consztitucional. Mas ha fet marxa enrera i ara o aplaça tot. Li cinvé pactar amb Espanya com ja va fer amb en Rodriguez Zapatero d'esquenes del President Maragall amb la Constitució de 2006. És evident que Artur Mas fa el joc del partit de govern, no el del país, ni el del procés cap a la independència. Ara és immune a tot el que se li digui, a les cassolades i piulets. Lo millor és programar desacords dels que sempre en seran responsables els altres i com a primer responsable els d'ERC. Li cal fer quedar malament a ERC. La lluita política és presenta amb el negre com a color de moda. És el negre de l'obscuritat i del secretisme. A l'opinió pública només arriba el que convé i ben escrit, com en els vells temps del pujolisme.

quadern negre de la independència

Josep Pla va escriure el Quadern Gris com a fidel retrat d'una època, uyna manera de viure i de ser, la història d'un temps. Ara convé fer l'anàlisi del que passa, del que fem, de com fem la política i del que convé fer. Una primera proposta després del 9N fou pretendre hivernar els partits polìtics i fer una sola llista electoral de país, amb el President Mas com a capdavanter. Tots darrera el President era el crit. Es volia deixar els partis sense força. Es volia posar de nou el poble al davant. Però com a capdavanters del poble es presenten persones que presideixen associacions de masses, algunes dolgudes amb els partits. Quan han proposat anar a la llista del President li han donat força, energia. Han volgut desinflar la lleial oposició. Entre mig ha aparegut una nova força política anacionalista que es diu d'esquerres que parla malament de la vella política. Segons els sondeigs de El País, Podemos ja és la primera força política a Espanya i amb garanties de ser la que rebi més vots en unes eleccions generals, el doble que el mateix PP avui al Govern. Ciutadans també es troba en ascens com les CUP. I sembla que es desinfla ERC. No es valora l'aparició del Moviment d'Esquerres català símil d'una Unió Socialista plural, queda en "varios", a un nivell inferior a UPyD. També es desinfla l'independentisme amb els problemes de cada dia. La movilització permanent no és posible en la nostra societat i noi v eig gens positiu que ANC am enaci amb cassolades i piulades contra els partits de Mas i Junqueras si no es convoquen eleccions abans d'aquest dijous. ANC es vol posar en el lloc del President Mas que fou elegit majoritàriament per la via democràtica. I una associació de cent mil persones no pot ordenar a un President de la Generalitat el que ha de fer, l'ha de respectar en les seves decisions, encertades o no, encara que no hi estiguin d'acord. Amb aquest acte ANC perd tota la credibilitat democràtica com institució. El poble no està per seguir dictats de ningú. Tampoc seria fiable ara que ANC es vulgui transformar en partit polític o col·locar-se en llistes de partits als que ha combatut amb la seva darrera política. Molt queda per fer en aquesta feble democràcia, per sanejar-la i conseguir una governança honesta al servei del poble. Encara som en els temps de les combinacions i els buscacadires. La vella política de la pressió per objectius segueix vigent. Només falta ara per confondre més la situació i acabar de desacreditar l'acció polìtica actual que vulguin imposar els que manen condicions als que no manen sobre els continguts de les llistes electorals. Seguim llegint als diaris nous casos de corrupció. Ara ens hem de preguntar si queda algun polític que no estigui embolicat en més històries.

la política té forma humana

Creure's que la política pot aturar la vida civil és un greu error. La vida seguirà hi hagi un règim o un altre, una monarquia o una república, una democràcia presidencialista o una democràcia parlamentària, una democràcia liberal o una democràcia socialista, una dictadura o una dictablanda. La política no és cosa de màquines, sinó de persones disposades a treballar amb organització o al dictat, amb orientacions dogmàtiques o sense dogmatismes, per seguir polìtiques conservadores o polítiques progressistes. Vida pública amb ètica o vida pública sense ètica. Llibertat i diàleg honestos entre polítics i ciutadania.La societat necessita avui una regeneració democràtica que pot passar per apartar de les cadires a càrrecs actuals, acabar amb el tràfic d'influències, la degradació de les relacions socials, la manca de respecte a les minories, la manca de biona fe en les relacions entre uns i altres, anar d'espabilats, anteposar el benestar personal al familiar, acumular riquesa i amagar els beneficis del capital. La pol`pitica pot siognificar també mal ús dels bens pùblics gestionats pels càrrecs electes i càrrecs designats pels partits. Els grups de pressió han de ser sotmesos a vigilància en les seves actuacions de passadís. Els obsequis i invitacions que signifiquin trair els ideals i la mínima ètica han de ser rebutjats sempre. Certes dàdiv es poden esclavitzar i desconstruir tota una política. El compromís d'una política sana ha de ser construir, socialitzar allò que sigui necessari per el progrés social.La política és fa per la societat, per millorar la vida de les persones, per afermar la dignitat de tots. La política de castes és tant rebutjable com la desconstructiva i la impossible. La política és també fer possible el que la situació permet en cada cas.

política espatarrant, però política?

Gent del partit socialista català vinculat al Partido Socialista Obrero Español crítica el procés de les converses Mas/Junqueres dient que és com un vodevil. Considerant que no és seriós el que estan fent ambdós dirigents polítics. Finalment arriba en David Fwernandez de la CUPO i diu com Junqueras que no es pot fer llista única sense partits amb personalitats independents, associacions. Catalunya és un país plural i no és pot obviar la seva pluralitat política en cap elecció. No pot passar desapercebut que Oriol Junqueras en uyn article publicat avui a El Periòdico proposa al Prewsident Mas de fer un govern de concentració nacional i cinvocar eleccions que hauran de ser constituents. Això seria lo més raonable en l'actual situació i deixar-se Conv ergència de més excuses i dilacions per anar guanyant temps i intentar recuperar el seu sostre electoral, és a dir poder. Hi ha gent que està en la creença que els únics instruments són els partits, quan resulta que una bona part de l'esquerra creu que l'instrument de canvi radical és la independència. CVonvocar eleccions no podrà trigar gaire més. I que el President Mas intenti culpabilitzar del retard de la convocatòria a una ERC que li ha donat suport fins ara no és manera de donar les gràcies a qui demana eleccions quan abans perquè el poble decideixi el que s'ha de fer triant els seus representants lliurament. Podrien haver aprofitat el temps tots els partits per fer la nova llei electoral amb llistes obertes que és una bona manera de deixar triar qui ha de representar, no que els partits vulguin imposar qui va a la llista, una forma de verticalisme que comença a ser discutible perquè és demostratiku de manca de democràcia interna. Els partits acostumats a decidir en part a dit els seus representants i càrrecs o a posar gent a les llistes que no discuteixi les ordres de dalt només demostren que són instruments de qui mana i dirigeix el suposat partit que es pot convertir facilment en un grup de pressió segons els mitjans i poder de que disposi.Molt està per fer a la polìtica catalana. Però dir que és un vodevil. és un greu error i una mala consideració de quelcom espatarrant com la polìtica autèn trica que tots volem arribi a través de l'evolució de la mateixa política i realitzar la ruptura amb la vella política que encara sobreviu al govern de Catalunya. David Fernández i Oriolo Junqueras tenen raó. Però cal que una elegant educació de les orelles faci desaparèixer la definició de vodevil i poc seriós a qui demana més democràcia.

resposta a l'odi contra la llibertat d'expressió

Ja està clar que l'assalt i afusellada dels periodistes de CHARLIE HEBDO fet aquest matí a Paris ha sigut un atemptat terrorista islàmic. Els radicals volen implantar el seu totalitarisme i destruir les llibertats. Només coneixen la via de la violència per imposar la seva creença. L'islamisme radical vol portar el caos a Europa i s'ha de servir de la violència com ha fet a Irak i Siria. No creuen en els drets i llibertats de la ciutadania, no creuen en la cultura occidental. Cal destruir totes les lleis occidentals. Només la Sharia és vàlida per ells. La ciència, el coneixement, els Museus, l'Art, la música, la forma de vestir, les creences dels europeus, no interessen a l'islamisme radical, no les volen. L'islamisme radical és destrucció d'occident. Volen l'enfrontament, el caos. És repugnable l'assassinat dels creadors i periodistas, com també el dels dos policies. Hem vist com dos dels assaltants remataven un dels policies ferits. I que això ho facin cridant la grandesa d'Alà, és encara més greu. No és pot matar en nom de Déu. Déu no ordena matar per guanyar la virtud. Avui s'ha demostrat que hi ha una part de la societat disposada a destruir la societat. Però cal que sàpiguen els terroristes que cap atemptat podrá fer desaparèixer la llibertat d'expressió, la llibertat que permet el diàleg i l'intercanvi d'idees. La llibertat que tots estem dispossats a defensar és més forta que mai, forma part de la nostra identitat col·lectiva. El delicte de terrorisme ha de ser perseguit i els responsables han de ser declarats culpables en un judici públic i imparcial. Però la llei que s'ha d'aplicar no será la islámica, sinó la del país on han produït el mal, la que la societat ha votat democràticament a través dels seus representants polítics. Al menys ja saben que la reprobació social és total i la condemna moral ja la tenen. L'objectiu dels assassins no era la venjança simplement. Perseguien enfrontar la societat europea, la dels cristians i jueus contra els islàmics, extendre la lluita islámica a Europa, fer saltar els fonaments de la Unió Europea.Els islamics moderats que viuen a Europa son veritablement conscients de que l'odi religiós és estéril i que l'Estat Islàmic és la tiranía d'uns quans empoderats de les modernes cimitarres i fonts de petroli que no construeix res més que la ignorància i la desconstrucció social.

Jubilem la Constitució

Alguns teòrics de la democràcia estudi9en com modernitzar la democràcia, fer-li una posta al dia. Es parla de la incorporació de nous valors i de nous poders. D'una banda tenim governs que procuren que la seva actuació no trascendeixi fins a la publicació de les decisions mentre els ciutadans demanen més participació. D'altra banda tenim poders transnacionals que no donen compte de la seva actuació. El Rei Felip VI va parlar ahir als comandaments militars de la idea de servei a la societat que també vol dir treball ben fet i gestió honesta. Cap democràcia no es pot considerar consolidada pel sol fet de que es basi en una constitució que ha construït una participació formal de la ciutadania, avui considerada insuficient per molts drets i llibertats que la constitució hagi reconegut. Aquestes democràcies constitucionals acostumen a ser democràcies limitades doncs, com passa a Espanya, no permeten canviar les regles de joc ni que el votant disposi de la suficient capacitat de decisió. Es creu sovint que el que realment fa efectiva la democràcia són les regles bàsiques, es a dir la constitució que es creu farà més forta la democràcia. Però la realitat és ben diferent. Ara trobem democràcies, com la italiana en la que s'ha produït un procés de desconstitucionalització del sistema. A Espanya tenim crisi política, de legitimitat, amb ciutadans indignats pel mal funcionament dels poders i dels serveis públics. Es vol lligar democràcia i sistema liberal, quan el fenòmen és el del desarrelament de la citadania davant les institucions, davant una classe política allunyada de la realitat i de la mateixa Constitució. Partidaris de privatitzar-ho tot no van posar els mitjans per parar la corrupció, aguditzant la crisi, amb una ciutadania que desperta de l'encanteri de la sortida de la dictadura 1939/1975 per la via evolutiva, un cop descobert que la manca de respecte a la minoria catalana és un fet, una recentralització dissenyada parlant de regeneració i sostenibilitat. Confiança dels ciutadans en els partits polítics és cosa perduda quan el poble veu que la regeneració promesa no permet fer una nova llei electoral per concòrrer amb llistes obertes i que el President del Govern sigui escollit pel vot directe dels ciutadans. Ni llibertat ni igualtat quan les institucions esgoten les possibilitats del règim que se serveix de la Constitució com a trinxera no permetent el canvi necessari en el sistema. El règim desconeix a consciència que existeixen drets creats pel Dret internacional i de les Nacions Unides que ha de respectar per haver signat els Tractats que els van internacionalitzar, declarant a més que aquests Tractats formen part del dret intern espanyol. La Constitució s'ha de llegir i interpretar d'acord amb aquests Tractats i si la interpretació oficial de la majoria governant no coincideix amb els Tractats la Constitució interessadament convertida en instrument polìtic del poder s'hauria de jubilar el més aviat possible per consolidar la legitimitat del dret construït per la Carta de les Nacions Unides, construir una nova lleialtat política.

abans enemics, avui conveniència i unitat

El cas dels catalans no deixa de ser la utopia permanent de tot un poble que se sent maltractat per un Estat que durant anys fou un enemic dels aliats. L'aliança del General Franco amb el dictador nazi Adolf Hitler va situar Espanya en el rengló dels enemics dels aliats i durant molts anys Espanya no va conseguir formar part de les Nacions Unides. Espanya no reunia les condicions d'estabilitat per les relacions pacífiques i amistoses entre les nacions basades en el respecte dels principis de la igualtat dels drets i el de la lliure determinació dels pobles. Fou pr aquesta raó que les Nacions Unides van prendre el compromís de promoure el respecte universal dels drets humans i les llibertats fonamentals sense fer cap distinció. Catalunya seguia sent la gran perdedora d'una guerra civil i fins passat els anys 50 seguien els afusellaments dels republicans empresonats i condemnats, cap dret democràtic, la llengua catalana prohibida, l'església rebent sota pali les autoritats franquistes. Negació i cap reconeixement del dret a la lliure autodeterminació catalana que reivindicava l'Assemblea de Catalunya els anys 70 i abans els patriotes exiliats que van presentar la situació catalana a les Nacions Unides. Catalunya era i ha sigut essent una nació sotmesa per Espanya, nació negada per Espanya i les seves institucions judicials, no reconeguda per Espanya ni oficialment per una Europa tecnocràtica i dirigida per carrecs no electes que es nega a reconèixer els pobles d'Europa. Només compten Alemanya i França com a grans conglomerats de diners i habitants administrats per uns Estats forts. El Regne Unit de la Gran Bretanya és a punt per marxar del conglomerat urbà europeu dirigit per la voluntat d'una Alemanya que ha sacrificat el benestar en nom de l'austeritat. Els interessos del capital germànic han convertit Europa en un conglomerat de conveniència, una falsa unió de Estats, pèr voler construir la gran Alemania amb els pobles afins i servir-se com a servidors dels pobles perifèrics considerats ciutadans de segona. La conmveniència no crea amics ni unió. Però sembla que la millor convergència la troben millor i més fàcilment amb els abans millors enemics. No els interessa més sobirania que la de la nova Europa és a dir la veu d'Alemania. Els pobles com Catalunya que creuen en la llibertat de ser i de fer traduïda en un sobiranisme democràtic no poden estar ni aplaudir aquesta manera de fer, i menys pidolar res. La llibertat va molt més enllà del que diguin els dirigents actuals de la vella Alemania. La utopia catalana segueix la seva ruta.

nacionalisme espanyol com antídot

Hi ha encara qui planteja que el nacionalisme secessioniste és el radicalisme del catalanisme de poca volada. Per conseguir l'objectiu secessionista diuen que cal afeblir la consciència nacional espanyola amb el desenvolupament d'altres consciències nacionals. El catedràtic de Teoria de l'Estat de la UNED Sr. Andrés de Blas, en un article que publicava ahir el diari el País sobre les causes de l'independentisme, considera que la societat espanyola en el seu conjunt, incloent la catalana, ha fet una valoració deficient dels instruments que té a la seva disposició per tractar les tensions nacionalistes. Proposa sense amagar-ho el nacionalisme espanyol com antídot al independentisme democràtic. Intenta dir que l'independentisme no és un fenòmen democràtic i no gaudeix de legitimitat. Contraposa dret d'autodeteminació i dret a decidir a pluralisme, tolerància i lleialtats compartides. L'autor considera que s'ha donat valor a prejudicis del segle XIX paral·lels a la lluita de raçes, de religions o de classes, sense adonar-se que aquesta lluita mai ha desaparegut del teritori espanyol i fou impulsada pel règim franquista sense cap pietat creanbt èlits entre la burgesia acomodada a la dictadura i la nova burgesia nascuda entre els servidors de la mateixa. Trioba a faltyar els partits nacionalistes actuant com agents de representació dels interessos econòmics i socials dominants en les seves societats. Assimila d'aquesta manera nacionalisme a la burgesia dominant, el que ha sigut la minoria catalana al Parlament espanyol. Afirma que el radicalisme es depenent de personal alliberat dels seus vincles socials tradicionals, de manera que no creu en la formació en llibertat d'un ideal renovador que no creu en el paper de la burgesia ni dels seus representants polítics. També diu que la crisi que viu Espanya és un estímul per les actituds independentistes, quan resulta que l'estímul ha sigut l'ofegament econòmic de Catalunya, el radicalisme radial i centralista dels governs tant de dretes com d'esquerres que han passat per Govern de l'Estat, la catalanofobia fomentada desde un llocs de governs amb poder per eliminar qualsevol menció o notícia, acte cultural o expressió en llengua diferent de l'espanyola als mitjans públics. Encara no s'ha oblidat allò de "Hábleme en cristiano" que tantes vegades ens havien dit quan començamem en català alguna comunicació amb funcionaris de l'Estat espanyol. L'error és creure que catalans i bascos ens dediquem a afeblir la legitimació de l'ordre polític espanyol i afavoror les tesis independentistes, quan resulta que el que fem és defensar la nostra identitat nacional davant l'acorralament judicial a que es troba sotmesa la nostra política i fer els impossibles perquè la legitimitat democràtica històrica de Catalunya no es vegi més malmesa. No veu que l'independentisme avui és l'expressió del desig nacional majoritari, i Catalunya no accepta avuio sotmetre's a una consciència nacional espanyola, doncs no creiem en cap promesa de l'Estat governant qui gpoverna i sabedors que res no podem esperar ni der socialistes ni de conservadors espanyols que tantes vegades enes han negat. Es diuen liberal demòcrates quan en realitat són negacionistes de tot el que reclama Catalunya, generant unes tensions i més problemàtica social que el poble català no mereix. No veuen els polítics espanyols i tampoc l'autor de l'article comentat que és el poble qui reclama una regeneració democràtica i el dret d'exercitar la democràcia psarticipativa que Europa ens reconeix a tots els europeus i les Nacions Unides als pobles que volen decidir el seu futur polític. Més aviat caldria que els Catedràtics de Teoria de l'estat parlessin de solucions democràtiques d'acord amb el Dret de les Nacions Unides i els principis del Consell d'Europa. Millor que els polìtics de Madrid parlin de consciència democràtica abans que de consciència nacional, seria molt millor.

Pau i llibertat per 2015

Comencem l'any amb el dia internacional de la Pau quan segueix la guerra a molts països per causa de l'aparició de l'Estat Islàmic que no respecta la vida dels habitants dels territoris ocupats pels seus guerrers. Segueix la guerra civil a Siria, una temptativa de cop d'Estat a Gambia i petites guerres a diversos països africans, més per aprofitar el poder de la por i la força de les armes com passa a Libia, a Nigèria i a Somalia, i dictadures com la de Guinea que aprofita obertament la riquesa acumulada del petroli. Petroli, minerals, territoris, explotació de mà d'obra, ambicions sense mesura, lluites religioses sagnants contra el decadent occident europeu i tot el que no sigui creure en el que es mana fusell en mà és en definitiva el que trobem a l'hora de començar l'any. El radicalisme islàmic ha sigut la pedra amb la que ha ensopegat la construcció de societats lliures a Àfrica i a Âsia. La llibertat troba moltes dificultats per desenvolupar-se arreu del món. A Egipte, periodistes empresonats per causa discutible i pendent de nou judici, a Thailandia un estudiant és acusat de crim de lesa majestat per una representació teatral universitària considerada subversiva, a Rússia no agrada al Govern que la oposició es manifesti i critiqui el règim al carrer com també passa a la Cuba dels germans Castro amb els crítics. Als Estats Units la pel·lícula "interviu" discutida i amenaçada sobre un suposat assassinat del President de Corea del Nord, primer retirada de la cartellera i després exhibida com a fil d'art i assasig, recupera el debat permanent sobre la llibertat constitucional d'expressió i de creació. Al Marroc retiren dels cinemes la pel·lícula "Exodus" per infringir la prohibició corànica de reproduir la imatge dels profetes. A països àrabs ser sexualment diferent del sexe amb que un ha nascut pot costar empresonament. Al Regne d' Espanya encara no agrada que els artistes cantin en català a les emisores públiques. A Venezuela els mitjans de comunicació no estatals van desapareixent com a conseqüència de la descompsició econòmica del sistema. Desapareixen la pau i la llibertat quan no arriben els aliments, i la política no és més que un engany permanent a la població que viu en situacions d'esclavitud al servei d'una minoria dominant. Les dictadures i els règims tirànics viuen fora de la visió de la realitat social i internacional, amb promeses inviables sense adonar-se que en els temps actuals la informació és instantànea i tot se sap a qualsevol lloc del món en fraccions de segons. La manca de pau i llibertat és la demostració de que certs règims estan en crisi i ha reculat el sentiment de ser lliures a l'espera de que l'Estat ens ho solucioni tot sense importar el preu. Els grans principis són tergiversats al servei de la tirania i el nou poder absolut es presenta com alliberador dels pobles que sota l'anterior règim han viscut sotmesos a d'altres interessos i sense més ideals que la supervivència. Consolidar i difondre l'esperit de pau i les avantatges de la llibertat en els actuals societats sotmeses és un dels grans reptes del món lliure en l'any que comencem.