no som objectes administrats

Fa uns dies deia l'escriptor Joan Marsé en el decurs d'una entrevista que li feien a Cadena Ser Radio, que creia que amb l'arribada de la democràcia les coses canviarien, però en passar els anys s'ha donat compte de que no han canviat. I és cert que els vicis i defectes del règim autoritari del General Franco s'han reproduït i han proliferat escandalosament. La corrupció per la compra de lleialtats no ha tingut cap topall i ha arribat a organs institucionals com la mateixa Generalitat que mai s'haurien d'haver vist utilitzats per nodrir les ambicions humanes d'uns polítics egoistes. Han volgut convertir durant anys els ciutadans en objectes administrats i l'activitat política en la sola provisió de serveis a travers l'administració. S'ha deixat creixer el sentiment de la impotència dels ciutadans, la desconfiança en els càrrecs i els partits, a més de predicar la resignació dels ciutadans a la seva caiguda de les condicions de vida. No s'ha parlat de participació ciutadana, ni d'escoltar iniciatives dels ciutadans. La xarxa institucional i burocràtica municipal ho impedeix. El mur fou construït entre institucions i ciutadana amb una llei municipal els anys 80 i a Barcelona amb una Carta Municipal, que ja haurien d'haver sigut reformades per fer democràticament la recerca de les solucions a la pluralitat d'estructures existents i preveure les mesures adients per establir la millora de qualitat de vida dels ciutadans que no consisteix en la privatització de la riquesa municipal i en dilapidar el pressupost en obres suntuaries. Una acció política responsable que asseguri treballar contra les desigualtats i promoure la integració dels grups més exclosos i marginats per les polítiques favorables a mantgenir la crisi i la desfeta de les conquestes socials. Pel futur no tenen cabuda els hipòcrites ni els que van tocant la trompeta davant seu a l'hora d'inaugurar obres pagades amb els diners dels ciutadans. Tampoc ha de ser possible vanagloriar-se de cognoms màgics per molt ilustres que siguin per vestir polítiques sectàries. LA política no ha de ser vista com fins ara com l'afany destructiu del competidor. Cal fer una nova política de la cooperació, la defensa de la tolerància, el multipartidisme, destraumatitzar el patriarcalisme. Una nova política fins i tot iconoclasta si convé, per desemmascarar els enganys que es troben sota les apariències dels discursos falsament progressistes que no tenen altra objectiu que perpetuar el control del pensament i l'opinió, la dominació de les voluntats i l'explotació dels treballadors produïnt les violacions legals necessàries en nom de l'interès general. Ni ètica, ni imparcialitat, amenaça totalitària contra l'imperi de la llei com diu Slavoj Zizek en el seu opuscle "En defensas de la intolerància" editat per Público el 2010.

lleis i limitacions a la llibertat

Quan alguns celebren el  500 aniversari del príncep de Maquiavelo, obliden que Montesquieu no va escriure per censurar el que ja estava establert en els diferents països. Volia que els homes es guaríssin dels prejudicis. Les lleis no són una fatalitat. Tenim costums i lleis fetes abans que les actuals, principis que estan per damunt de les lleis. Les lleis humanes no són equiparables a les físiques, doncs no són invariables. Seguint Montesquieu els homes a diferència també dels animals estan units pel coneixement. Existeixen lleis que donen origen a la llibertat, doncs la llibertat està en relació amb el ciutadà, i segions Montesquieu no s'ha d'estudiar la llibertat política tant sols en la seva relació amb la constitució. Pot succeïr que la constituciò sigui lliure i no ho sigui el ciutadà, o que el ciutadà sigui lliure i no ho sigui la constitució. El fet de ser lliure i el dret a la llibertat poden no coincidir. Quan parlem de les limitacions a la llibertat encara ens fixem en les lleis penals. La seguretat és la llei que gradua la llibertat. La seguretat és també un indicador electoral. Ja no es considera delicte d'alta traició fer prediccions sobre la mort d'un rei com passava en temps d'Enric VIII d'Anglaterra. En una democràcia no es prohibeixen els escrits satírics ni es persegueixen penalment els dibuixants satírics. És infàmia la acusacipò injusta que   Montesquieu ens recorda que ja fou coneguda en temps de l'Imperi Roma com també la vigilància de l'acusador injust per evitar el suborn dels jutges i dels testimonis. Cal no oblifar a més que els costums dels governants poden contribuir a la llibertat tant com les lleis, doncs els governs despòtics anularan les llibertats segons les seves ambicions i conveniències. Una de les coses que deia Maquiavelo en el seu Príncep dedicat a Lorenzo de Medicis és que els princeps savis i els estats ben ordenats van tenir sempre cura de no crear malcontentament entre els nobles i de tenir content el poble, doncs el princep ha d'evitar ser avorrit i despreciat i ha d'evitar també no deure el seu tro a l'exercit o al poble que és com juistificava Maquiavelo la monarquia hereditària. En el moment que una monarquia és creada per llei o una constitució, una altra llei o una modificació constitucional canviant la forma d'estat, en un exercici de llibertat política del poble pot abolir la monarquia. La llei i la constitució com a lleis que no són invariables no poden crear monaquies perpetues ni impedir al poble canviar la forma d'estat. La llei limitadora  de la llibertat del poble a decidir produiria el malcontentament a que es referia Maquiavelo a l'hora de parlar de com els princeps poden ser censurats.

Cal fer pinya

La senyora Alicia Sánchez-Camacho, que fa de senadora i és la presidenta del Partit Popular a Catalunya, hi ha tornat com si res, explicant-se amb carona d'innocència i de bona noia. La delegada del Partit Popular a Catalunya ha anat a veure corrents al president Mariano Rajoy i ha sortit dient que Catalunya no seria intervinguda. S'ha presentat a Madrid com a capdavantera espontània de la Generalitat. Després li farà algun retret al president Artur Mas. Però ja és la primera a la foto i surt ben grossa a La Vanguardia i també als telenotícies parlant amb el president Rajoy al seu despatx a la Moncloa. És el que volia. Ha aconseguit l'efecte mediàtic. No sabem si després Rajoy i Mas s’han trucat, però el ciutadà segueix sense entendre res. I Millor: marxem de pont, a veure-les venir la setmana vinent. El que hem de tenir clar és que a Catalunya haurem de fer pinya amb el nostre Govern de la Generalitat o no ens en sortirem amb el Govern de Madrid, si no és que acabem fent el que negociïn la senyora Sánchez-Camacho i el senyor Rajoy. Hauria estat millor que la primera reunió fos de president de Govern a president de Govern i no a través d’activistes del mateix partit que governa Espanya, que no han rebutjat mai el recurs del PP contra l'Estatut d'Autonomia, que no reconeixen la nació catalana ni la immersió lingüística. El president Tarradellas no ho hauria permès. Saltar-se el president i tot el Govern de Catalunya “perquè em dic Alicia” no és bona manera de voler guanyar-se un lloc al consell de Govern de la Generalitat. Certes ambicions no es poden permetre a Catalunya. Però una part de la premsa, la més conservadora i compromesa amb un sistema de Govern poc lloable per als interessos de Catalunya, li dóna prou espai com per a fer creure a la opinió pública que el PP a Catalunya disposa d'una influència decisiva. Quan aprendrem la lliçó?.