Cau la mentida

Una falsa idea d'igualtat ha desligitimat la redistribució de la riquesa, promovent l resignació davant les desigualtats. La solidaritat queda en mans de les actitivitats caritatives, mentre s'accentua la discriminació.La idea de justícia tampoc serveix per crear una millor redistribució de la riquesa. Avui però ha caigut al Parlament el poder de la dreta conservadora que volia obrir pas a la dreta reaccionària. La moció de censura presentada per el PSOE ha tingut els seus fruits. Se li ha donat confiança per treure del poder la supèrbia. Queda per veure com serà el diàleg amb Catalunya. No esperem que continui el negacionisme  ni la repressió. Mesures esperem per alliberar els polítics catalans presos. Mesures esperem per restablir el règim democràtic i que es respecti la política catalana. Ha  caigut la mentida que molt bé il·lustrava amb veu amable la Ministra de Cospedal aquesta tarda aprofitant una compareixença abans de plegar. Un bon discurs i ja està ot guanyat deu creure. Però no es tractava de capanya electoral, sino d'una moció de censura al Parlament espanyol on el seu discurs no servia per res.  Pura demagògia del darrer minut. Ara esperem que la setmana vinent tinguem govern nou i veiem desaparèixer de l'activitat política tota aquesta gent que tat ens han perseguit. Ara serà el moment de posar l'Estat en el paper que li correspon.

política ninnundi

Manuel de Pedrolo deia que la llibertat  no és fer el que vulguis, és no haver de fer allò que volen els altres. Aquesta expressió val tant per les dretes com per les esquerres, pels monàrquics com pels republicans, doncs ser lliure, segons Nelson Mandela, no és només alliberar-se de les les pròpies cadenes, sinó viure d'una manera que respecti i millori la llibertat dels altres. Ara s'ha posat de moda que  els grans responsables polítics a partits i institucions són triats i decidits fora de la via electoral. Uns amb tota la ingenuïtat i els altres amb tota la convicció de que han perdut la virginitat. La demoràcia sabem que no es fa per decret ni per acord politic, sinó amb l'educació i néixer cada dia. Però en la nostra societat política hi ha encara molts murris disposats a grimpar. Els grimpadors es pensen que tractant de ninnundis els que treballen i fan partit ja tenen obert el camí cap els càrrecs. Més aviat çes la raó dels ximples que diría Voltaire, doncs, com argumentava Sócrates, no reconeixen la pròpia ignorància. El que no es pot exigir als demòcrates és combregar amb la mentida i les veritats prefabricades amb paraules. El que cal és una aferrissada defensa de les llibertats, sense prejudicis i sense la corrupció que afebleix la democràcia i facilita el caciquisme.  La política ninundi que és la dels cacics i la que declara ninnundi als que proposen el que no es vol escoltar ni convé als cacics,  està condemnada al fracàs. Només correspon a societats verticalitzades, sense somnis i sense futur.

FER FRONT A LA INTOLERÀNCIA

Un Guàrdia Urbà i una periodista de BTV han resultats ferits per  els manifestants volents que diumenge pel matí van intentar assaltar l'Ajuntament, senseque haguem vist cap reacció policial ni judicial fins ara. Mal camí el de la violència i la profanació de les institucions.  Aquesta vegada l'Ajuntament que governa en minoría Ada Colau ha sigut l'escenari elegit per fer la provocació a la democràcia i ell raonament. Per aquesta gent violenta només preval l'irracional darrera la bandera espanyola., com els hooligans. També sorprèn la lentitud amb la que  l'Ajuntament encaixa la situació i no sabem què espera  perquè no dona resposta  a un fet gravíssim que equival a un aixecament amb hostilitat contra l'ordre establert. La bandera no tapa la violència. Fer ús de la bandera per decorar      actes violents és un sacrilegi a la volutat democràtica del poble que va votar la Constitució que reconeix aquesta bandera aixecada ara contra la democràcia. És inadmissible la impunitat amb la que es belluga aquesta gent violenta i antisocial, clarament feixista. No tenim coneixement de cap investigació policial ni de la Fiscalia per acabar amb aquestes accions. Hora és ja de que es deixin de persegur alcaldes i es posin a localitzar, seguir i expedientar els bàrbars antidemòcrates que s'embolcallen amb la nandera espanyola per justificar la violència.

El que està passant, entre rasclets i rampinya

Hem acabat la setmana amb una moció de censura presentada per Pedro Sanchrz al Congreso de los Diputados per fer fora el PP del Gobierno. El recolzen des de Podemos, i ara busquen el vot favorable de catalans i Bascos. Els socialistes no han anat a Estremera  a negociar amb Oriol Junqueras, ni als peus de l'arbre de Gernika per prometre fraternitat amb el país Basc, amb el seu reconeixement com a nació. Volen el poder per convocar eleccions i lliurar el govern al neofalangisme de Ciudadanos? Ho veurem en poques setmanes en funció dels acords que facin amb Ciudadanos. Com sempre, Catalunya no pesa, ni se l'escolta per molt que diguin en Tardà i en Rufián, fent un de diputado bueno i l'altra de diputado malo. No són gens agradables les intencions del PSOE envers CAtalunya, pot ser menys severes que les de Ciudadanos. El PP s'ha convertit en el partit més dolent, perquè  els jutges el declaren un partit corrupte arrel del cas Gurtel, mentre esclata el cas Zaplana.  Els càrrecs del PP desconeixen el significat de la paraula dimissió en democràcia.
Itàlia és la segona novetat de la setmana que dissimula el govern espanyol del PP i no analitza l'oposició, més important que el vot favorable a l'avortament a Irlanda. Ja si comptava amb l'alliberament de l'avortament. Però el que Itàlia ens presenta és un nou escenari  de crisi europea. S'especula amb la  possible creació d'una moneda paral·lela concidint amb l'augment del dèficit públic. Moody's situa la nota sobre el deute italià "sota vigilància amb implicació negativa", tradueixo literalment de la informació que publica avui Le Monde. Alguns diuen ara que fou un error l'entrada de Itàlia a la unió monetària. Crea problemes a Europa. Ara a Itàlia es proposen pagar amb bons els deutes de l'Estat que pugen més de 50.000 milios milions d'euros. També se sap que un 36% del deute d'Itàlia el posseeixen inversors estrangers, i pot començar un procés d'economia especulativa. Itàlia està endeutada en 2.300 mil milions d'euros i els 500 mil milions que  tenen les banques i asseguradores italianes. En cas de pànic, apunta Le Monde, el Banc Central europeu no podría fer gran cosa sobretot si s'extén al deute espanyol, que podria ser l'herència del PP a Pedro Sánchez: una societat en pànic i amb una forta perdua de valor de l'economia espanyola, amb un horitzó de recessió segur. Haurà de menester la Unió Europea de Catalunya com a motor de creixement mediterràni? Podrem per fir organitzar la nostra economía sense el rasclet del Sr. Montoro i la rampinya del PP? Podrem tenir bora pròpia i no dependre de l'ibex?
Mentre això passa a Itàlia, l'SNP prepara el camí cap un nou referèndum d'independència a Escòcia, com informa Vilaweb. Espanya calla i Europa no diu res ni s'oposa a aquest referèndum.
Que el Real Madrid hagi guanyat la copa d'Europa no difumina ni fa oblidar la situació de tapacrisi creada per la política de retallades i de menysteniment social i perecució dels independentistes catalans del PP. Portar cada dia més catalans al jutjat no resolt res, però activa consciències dormides o  mortes. Catalunya no claudica ni claudicarà. Pedro Sánchez té ara la oportunitat de dialogar amb Catalunya i separar-se de la politica repressiva del PP. Tot està per veure a partir de dilluns.

Colau entra en precampanya electoral amb futur incert

Tots els partits saben que tindrem eleccions municipals dins d'un any. I comencen a escalfar els motors de la campanya. Tenim candidats   proclamats, com en Alfred Bosch per ERC i Neus Munté pel PDEcat, altres que ho volen ser com Jordi Graupera i Ferran Mascarell. Apareixeran  nous partits com el Moviment 1 d'octubre creat per el president Puigdemont a l'exili, se suposa per segur la seva pròpia linea sense intrferències d'Artur Mas.  Collboni pel PSC i Ada Colau per els Comuns tsmb´r competiran, ara enemics, desprès del seu divorci d'hivern.  Pel que fa al domicili no tinc clar si l'alcaldessa viu a Barcelona o a Sant Just Desvern. La seva decoració no surt a l'Hola. El que si tinc clar és que té cotxe i xòfer i quan surt de Barcelona per l'aeroport es fa obrir la sala d'autoritats. Ada Colau darrerament es multiplica per aparèixer de nou a la sexta, es clar que ara més assentada com alcaldessa i sense dir que els banquers son uns criminals. Tot i així, mentre critica que no li facin cas per fer el que vol, com la multiconsulta que li han espatllat, va descobrint que els pisos buits a Barcelona no arriben al 3%, molt per sota de les previsions pel que fa als petits propietaris. Com era d'esperar soón els grans tenidors els que controlen la major part, i la culpa, com sempre passa al govern. L'alcaldia vol disposar de pisos per el lloguer social, però no ofereix compensacions a la baixa de preus del lloguer, com podria ser l'exempció fiscal, la bonificació per obres a l'edifici, la garantia del pagament dels lloguers. S'en va parlar als diaris no fa pas gaire, i encara no sabem quin és el parc real de l'habitage disponible. Tot va amb la lentitut habitual de la burocràcia, com l'inici de les obres del Camp Nou que porten a l'espera des del referèndum del 2014, perquè no està encara aprovat el pla. I això passa mentre 3.000 pèrsones o més  estan sense casa a Barcelona. Prop d'un miler ja viuen a la via públicai altres no poden pagar els lloguers. La pobresa severa afecta a la ciutadania i la Capital de Catalunya no es pot permetre aquestes situacions. El que tampoc es pot permetre és tornar al "chabolismo" de les barraques dels anys 50, ara amb immigrants i desnonats. És possible que l'Ajuntament deixi sense protecció els drets bàsics dedicant-se a repartir queixes? Al Raval es parla d'un pla de xoc per redreçar la situació anàrquica i la inseguretat creada per el narcotràfic,  la comercialització otganitzada de la droga, mentre comerciants i manters, aquests en qualitat de venedors ambulants, es disputen l'espai públic dels punts més passejats i comercials de la ciutat, amenaçant la supervivencia empresarial de molts comerços, beneficiant de l'efecte crida de la tolerància municipal, al igual que els pidolaires  que practiquen la mendicitat estratègicament situats. La imatge tercer món està assegurada amb la permissivitat de l'Ajuntament. Colau, tard, tres anys desprès de la seva elecció es troba davant el rebuig ciutadà que no havia imaginat  i la cada dia més llarga llista de problemes que no arriba a resoldre'ls, empenyada en tornar a remodelar la avinguda diagoal i posar més tramvia, desprès d'haver retirat el tramvia blau. Però no la veiem als barris, no sabem si ha tornat a explicar-se dadvant els veíns de nou barris als que fa uns anys entisiasmava amb el seu paper de "la senyora". En el seu editorial del 21 de maig, la Vanguardia considera que l'alcaldessa es mostra satisfeta de la tasca duta a terme: és cert, no ha aturat la contaminació de la ciutat, ha agreujat el marasme del tràfic urbà, no pot amb els grans cacics econòmics, ni creant una companyía elèctrica per competir. Colau no ha parat l'arribada de manters i pidolaires. Només busca cops d'efecte i tornar a ser la imatge televisiva. Per dur a terme la seva feina, segons informava El País el 10 d'abril de 2018,  Colau multiplica ls ajuts i encàrrecs a cooperatives afins als seus plantejaments, se suposa ideològics. Colau ha entrat en la carrera del clientelisme si això és veritat. Pot ser que sigui la seva manera d'entendre les llibertats, els drets socials i la democràcia  organitzant l'estat del benestar des de l'Ajuntament. Colau no ataca dialècticament el problema de la persecució del color groc, de la protesta groga dels republicans catalans. Pot ser que la contaminació acústica del Raval que no crec arribi a Sant Just desbordi i superi el pla d'usos. Els problemes moltes vegades no se solucionen fent plans restrictius que desincentiven l'inversió en els negocis de la zona. Error com el de potenciar els hostels i negar la construcció de nous hotels, crear problemes amb les terrasses, i no haver atacat abans el problema dels pisos turístics il·legals. I ara només li queda seguir navegant amb la seva peculiar aura de divagacions i cara simpàtica. Per Colau la culpa de tot si ella no pot, serà dels indepes decididament republicans que li poden espatllar anar a sopar amb el Rei. Molts reptes i sense poder acabar cap projecte estrella. Pot ser tingui raó Xavier Roig, amb el que explica en el seu article  Barcelona, els problemes venen de lluny, publicat al diari Ara el propassat 25 de maig, amb alcades mediocres i inactius, sense superar la la grisor que governa la ciutat des de fa molts anys. Colau no ha sapigut desempallegar-se del lobi turístic de sempre, dels senyrs del turisme que  dominen la ciutat, caient en el model  "platja, paella, sangria i sol". L'editorial de La Vanguardia del 21 de maig, gairebé lloa l'alcaldessa, suposadament perquè no  s'entèn amb els republicans, que és el que convé al sector que controla el negoci del turisme de la ciutat. Només l demana autocrítica 'per avançar en el diàleg   i treballar en la definició de les ambicions de Barcelona del futur'. És prou evident que no se li pot permetre a l'alcaldessa seguir amb la grisor instal·lada a l'alcaldía sense saber el que vol ni com resoldre l'atenció social que cada dia exigeix més inversions als barris vulnerables, situació que no ha de mesurar amb xifres que vanten la supèrbia dels càrrecs, sinó amb situacions reals. I encara més: Pensant Ada Colau que es pot atacar el President Joaquim Torra per conservador, minoritari i republicà poc inclusiu, i sense mirar al seu voltant, opina que el President no eixampla la idea de republica. Però segueix sense veure que el govern republicà és a la presoo a l'exili i no el defensa quan es tracta de fer-se propaganda i critica el President Quim Torra si no obra diàleg amb l'Estat, quan sap que és el Sr. Rajoy qui no vol dialogar amb el govern català.  Colau, volent viure al mig del pont per recollir de les dues bandes, segueix en la divagació irreflexiva i un cert  to demagògic que no fa recomenable votar-la. Molt ha d¡'explicar l'aldessa del perquè no ha tocat els intocables del turisme i fa lo fàcil que és carregar contra Joaquim Torra perquè no és d'esquerres. Com a bona comunista clàssica, Colau no té pàtria. No ha dit que la seva pàtria sigui la classe obrera. Però tampoc és internacionalista.  Llavors què és en realitat?

gossos en lloc d'ovelles?

Hi ha instal·lats en els partits.Són els que apareixen per els llocs d'interès economic per recollir la collita sense haver treballat, fugint de tota responsabilitat. És el mateix que el dret de pernada dels temps medievals, però ara amb els diners de tots i alguna secretària sin es deixa. Avui es tracta de servir-se de la Constitució i de les posicions de domini dins des partits per protegir altres interessos, com fer recompte sense paperetes o constituir-se en la reserva espiritual d'occident sense que li demanin. El Partit Nacionalista Basc va votar ahir a favor dels pressupostos de l'Estat.  Per la gent catalana els dirigebts del PNB són espanyols que han trait Catalunya per treure beneficis de l'Etat. Ara pensem que els bascos van a la seva i no tenen decència institucional. Encara no s'han adonat que el 1978 es va fer una Constitució per què la jurés el poble, no el rei que ja hi era posat pel dictador. Ha passat per alt als mitjans de comuicació que el maig del 38, el bombardeig de l'aviaciò feixista italiana a Granollers va deixar més de 300 morts instantanos i centenars de ferits, molts més que a Gernika. Encara ningú ha demanat perdó. Són fets que s'amaguen perquè s'oblidin  i el jovent els desconegui. Albert Rivera continua demanant més foc contra Catalunya, suposadament  treient de pollaguera els seus protectors. D'altra banda sembla que la administració Rajoy taca el cercle de la corrupció  de l'era Aznar, practicament també involucrada, diuen, en algun affaire. Noes tracxta de la Comunitat Valenciana tant sols, doncs la corrupciò ha sigut el mal endèmic del PP i abans del Partit Socialista espanyol,

Només el poble pot decidir

Costa de fer entendre als ocupants de la Moncloa que només el poble pot decidir els perfils idonis dels seus governants. El fet que no retirin el 155 activa el descontentament i el desafecte, doncs fa inviable el govern democràtic de Catalunya. A  Catalunya, intentem que la llei sigui una bona eina per el nostre rescat  mentre la corrupció, els jutges i fiscals en vaga, el catalanisme transversal i les reclamacions dels pagesos, els pensionistes, els funcionaris, els professionals de la medicina, els mestres, els sindicats per un nou salari mínim, són els senyals d'una descomposició creixent i alarmant del règim.  Amb les retallades han fet inviable  el dret a la igualtat d'oportuitats i el benestar. Han creat, com he dit varies vagades, la societat del malestar. La Justícia europea posa en entredit la justícia espanyola del Tribunal Suprem, posant de relleu que treballar per la independència d'una nació no és delicte. Molt i molt falla el plantejament d'atribuir delictes  a dirigents polítics i mantenir-los en presó preventiva, fent antihumà l'empresonamernt de persones que no han delinquit. Amb la presó volen destruir les idees. Amb la pressió política volen destruir la capacitat de les institucions catalanes. Amb la intervenció, volen afeblir Catalunya. Amb la repressió s'han proposat atemorir el poble i fer esclaus sumisos del poder. Què equivocats estan. No són demòcrates. No reconeixen que nom´s el poble pot decidir. Ni la Gurtel, ni Zaplana ni el que encara queda per saber els fa entendre que l'abús, la corrupció i la força són elspitjors conoanys d'un govern.

Violència provocada per nazis, racistes, xenòfobs, ultradretans.

No ha començat encara la precampanya de les municipals que no tenim resolt el conflicte Espantya Catalunya. Ada Colau comença a passejar-se per els platós dela 6ª i a sortir al La Vanguardia a doble pàgina per fer front a l'independentisme i intentar remuntar el vot. Tot i que tanca i obre carrers, fa illes, desorganitza el tràfic rodat, no atura la contaminació, té més barraques/tendes de campanya de sense sostre que mai a espais públics, més manters que mai davant els comerços legals, no prmou educacio cívica, se li aprima el pressupost amb la despesa que porta feta,se li escapa tot excepte el repartir per actes pùblics d'esbarjo i música. No els convé que Esquerra Republicana guanyi les eleccions municipals. Inadmissible per a "la bona gent" que això pugui passar. També ha començat a les platges catalanes la violència provocada i les provocacions unionistes. Busquen l'enfrontament    amb els catalans per justificar que som violents, ells, els violents, els encaputxats. Des de Madrid, PSOE i demés amics ens acusen de racistes, nazis, colpistes, xenòfobs, ultradretans, decidintprorrogar l'aplicaciò de les mesures d'intervenciò i ocupaciò de la Generalitat d'acord amb l'article 155. Tot a dit i perquè consideren que els convé per justificar la seva peculiar forma de veure i defnir la democràcia. I a les platges segueixen els atacs i les provocacions mentre als catalans se'ls acussa de tot el que no són. No haviem vist mai que una democràcia sigui provocar, fer actes violents, insultar, desacreditar, falsejar la realitat, no respectar la paraula donada, impedir el desenvolupament normal de la vida politica catalana, negar tot diàleg, buscar remei en la dictadura. Espanya està caient en mans de la ultradreta mentre a Irene Montero i Pablo Iglesias els discuteixen la casa que s'han comprat amb picina. Espanya va molt malament tolerant aquest estat de coses. A la ultradreta n li fa falta  presentar-se a les eleccions. La ultradreta a Espanya ja és al poder i governa l'Estat.

Ahir, pa amb tomàquet. Avui, porras con chocolate.

Ens blasmen, ens insulten dient-nos nazis i acaben de confirmar que el Reino de España és una dictadura  constitucional.  Ahir nit els directots dels principls diaris de Madrid es lluien de savis a RTVE, sense que hi hagués ningú per poder rebatre les bretolades i falsetats que deien. Els tres tenors de la dictadua constitucional, Rajoy, Rivera i Sánchez, han decidit mantenir viu el 155  i seguir governant Catalunya des de Madrid. No reconeixen Quim Torra ni el nou govern de la Generalitat anomenat pel president.. Com ha dit Clara Ponsati, Catalunya és un país ocupat actualment.  Tanquen a Madrid la porta al diáleg i a la concòrdia com els cristians que tancaven la porta als jueus. Éds rl quer intenten influenciar a tota Espanya perquè no falli l'electorat patriòtic, el de la nació única creada per el dictador Franco. No parlen de pau a la Moncloa ni gaudeixen de l'Esperit Sant per decidir a qui perdonen pecats i ofenses que  només ells i els seus predicadors atribueixen a tot el que es fa a  Catalunya. Dolents i depravats per naturalesa els catalans? D'on hotreuen? Hem de caminar els catalans cap a l'extinciò coim els jueus i juevs perseguits a l'alemania nazi?. La Moncloa i els seus aliats no treballen per la costrucció de la pau. Prefereixen l'alçament de l'Espanya ulterior contra els jueus catalans. Preereixen seguir criinaliutzant la polñitica espanyola. Tampoc volen la justícia restaurativa que proposa Justícia i Pau. Els drets humans el poble català han sigut declarats inexistents. No volen debatre ni questionar-se les coses com proposa la doctrina jueva per poder aribar a la veritat de les coses. Ignprar la realitat de la història és el millor medicament per els habvitants de la hispania ulterior que la Moncloa i els seus aliats volen cinvertir en anti catalans, poble a eliminar. On és doncs el feixisme? On és doncs la intolerància? És l'afrontament entre pobles el que desitgen els catalans? o son els caps de la hispania ulterior els que volen decidir el final de Catalunya per la força de les porres i la llei del més fort? La democràcia i les lleis democràtiques, amb aquesta gent, queden en lletra morta. El 155, tal com l'apliquen Rajoy i els socialistes aliats, fa inexisten el marc legal per entendre's. No els interessa l'acord. No volen solucions.  A Castalunya volen claudicacions i caps baixos. No faran cap pas per solucionar la qüestió catalana. Ara no els intetressa. és la seva arma electoral a l'hispania ulterior, la de la barbàrie i l'arbitrarietat de la inquisició. Els va bé fer el paper tant cristià i castellà dels  inquisidors, per intentar mantenir-se  al tro d'Espanya. Catalunya no té cap interès en perjudicar el funcionament de l'Espanya ulterior, sempre i quan respectin Catalunya, que és el que no vol fer la Moncloa. Qui té el problema és Espanya, no els catalans, hostatges de la política de la dreta radical espanyola, la que, conduïda per l'egoísme radical de les dretes antisocials,  pot destruir la Unió Europa com es veu per l'orientaciçó que pren aquesta dreta a diferent països europeus. Ara el que inquieta Europa, no és Catalunya, sino una Itàlia que es mou amb un programa de govern que trenca amb l'al·liança franco-germànica. Es tem a Europa per la crisi del deute públic que pot provocar Itàlia, situació que en cap cas planteja Catalunya. Els catalans, així i tot som bona gent, pacífica, treballadora i constant en l'esperit de fer país, no con altres que s'ho diuen sense ser-ho. Està vist.

CAP UN ODRE DEMOCRÀTIC INTERNACIONAL

El propasdsat 16 de gener   les Nacions Unides examinaven un informe sobre la promoció                  d'un orde internacional democràtic i equitatiu. L'informe recorda que existeixen uns principis bàsics com "la pau per damunt de tot", la Carta fundacional de les Nacions Unides, la dignitat humana, el dret dels pobles a l'autodeterminació  i les conseqüents limitacions als Estats de cometre accions irregulars, terrorisme, l'ús de la força, invadir altres terrotoris, privar la identitat d'altres probles per la foprça,. Assenyalant també la obligació dels estats de rspectar tant la llei com l'esperit de la llei, la imparcialitat dels jutges, respectar les llibertats. El document descobreix la presència d'obstacles que van des de la desregulació dels mercats, l'excés de competitivitat en lloc de la cooperació, les desigualtats, la corrupció, el canvi climatic.Aquests antecedents obliguen a un nou paradigma dels drets humans, doncs ro¡tots els drets deriven de la dignitat humana. Cal una nova classificació dels drets humans: l'alimentació, la igualtat i la no arbitrarietat, dret a la informació i les llibertats d'expressióp i reunió i finalment el dret a la dignitat humana,  la identitat  desenvolupada per un mateix, sense adoctrinament.Per això el model no pot ser un model exclusivament legal, sinó ètic, de democràcia directa, respectuós amb el medi ambient, internacionalment solidari i defensor de la dignitat humana.

Democràcia, conflicte i derserció ciutadana

La gent es desiteressa de la politica, no agraden els polñitics. La ciutadania es kostra contrària a la política que fan els partits i les institucions públiques. La política s'ha convertit en l'exercici del poder i res més. L'objectiu és tenir poder o espai de poder. Segueix essent un fenòmen oligàrquic. Les autoritats canvien de càrrecs, sense fer mobilitat generalical, excepte en alguns casos. L¡'afiliació de jopves als partits tradicionals es escassa. La gent jove prefereix treballar amb i per ONG's al marge de la política. Lo social guanya. Els polítics fan política professional, un estil de fer política hereu d'una llarga tradició històrica que s'adapta com un resident a la selva, convertint la política en una selva, provocant l'individualisme autogestionari. L'esquerra defensora de la llibertat que no accepa el determinisme i defensa la activitat política  com eina per modificar la infraestructura política i econòmica. La crisi és doncs d'idees que es dissimula dient que és una crisi de valors i de ideologies. El món d'avui no admet la rigidesa.  El conflicte existeix i sembla que volem instaurar un nou ordre que exigeix obrir els pàrtits a la participació, sense dualitats com la del PSC  que defensa una catalanitat gens convincent doncs la idea federa ara no sembla convincent. Un canvi de mentalitat és imprescindible per la nova etapa de les esquerres a Catalunya i vèncer la nomenclatura que ens recorda el vell corporativisme. Els independents, la gent amb llibertat de consciència és més necessària que mai per entomar la nova política. Sentit pragmàtic, generositat i eficàcia en l'ensamblatge de les noves formacionsm construir la poliítica de baix a dalt en continguts i en representants, com proposava el grup Emprius el gener de 1994. Política de grup sense participació ample i profunda de la societat civil és crear clientelisme en lloc d'escoltar i reflexionar. No comptar amb la ciutadania és subvertir les institucions democràtiques, frustrar les espectatives i esperançes de la gent. L'alternativa és possible  en base a construir les solucions nosaltres mateixos, crear l'ordre transformador de les relacions socials. Cal caminar cap el segle XXII  en lloc de pretendre fer meres reformes de la representació política Fer malament les coses justifica que els ciutadans, com diu Manuel Castells, estem en un col·lapse i pensen que els polítics no els representen i que els partits prioritzen els seus interessos, augmentant la desconfiança en els Parlaments i els pàrtits politics, a més de no confiar en el sistema legal de l'Estat.

Arribarem a la Europa diversa?

Comença una nova etapa que permet explorar nous camins i treballar en propostes per solucionar el conflicte Catalunya-Espanya.  El poble caalà i el seu president saben de la necessitat d'acordar sobiranies compartides  pensant en l'horitzó europeu.  Cap situació actual, l'excepcionalitat imposada ens entusiasmen.  Seria capaç L'Estat d'Espanya de rconèixer la nació catalana, acordar un concert fiscal amb el mgovern català, una més àmplia disposició de govern, modificant la Constitució i obrint la porta ala celebració d'un referèndum pactat en el plaç de cinc anys? Per què no? La harmonització que vol l'Estat és impossible sota la llei de la imposició, perquè no ens consideren els catalans adictes sùbdits de l'Estat-nació castellà que va envahir Catalunya  per annexionar-la i fer.la desaparèixer. L'Estat i els successius governs han desfigurat qualsevol projecte hispànic. Ni Portugal es pot plantejar el retorn amb qui es vanta del 155 aplicat a dit. En el tema Kosovo la Sra. ;erkel va dir que s'havia de trobar una sortida dins d'Europa i estan en això, amb l'abstenció de l'estat espanyol. La voluntat eurpeista, com diu Bernat Joan, és cert que ajuda a construir la democràcia. Però mentre a Catalunya ja hi ésma l'Estat espanyol sembla dubtós fer consideracions favorables quan els partits estatals s'apropen al règim de partit únic que tant agradava a la dictadura. Per això costa d'entedre el buit europeu al cas català, quan Europa està bastida sobre la diversitat i el bon veinatge, en el nostra cas, la de la feina, el comerç, l'educació, la cultura, el coneixement i la tolerància. És molt clar que el nacionalisme espanyol no té res a veure amb el nacioalisme català.  El pacifisme i el dret    , el pactisme i la eqitat no interessen a l'estat espanyol. Ells sabran el per què. Des dels valedors i propagandistes de l'estat es falseja la història intentant establir veritats incontestables i el determinisme  historicista. Parlaran de traicions si Rajoy negocia i pacta amb Catalunya com li recomanen tots els dirigents europeus. Volen seguir creant un imaginari com a llosa de Catalunya per desmoralitzar la gent catalana i  destruir el consens polític. És la necessària afirmació hispànica del Decret de Nova Planta de 1716. Trobaran personatges i partits que secundaran aquest plantejaments i diners d'empreses disposades a impedir el que es desitjable socialment i defensar el marc politic desgastat i obsolet  que l'Estt no vol veure evolucionar ni ser modificat amb esperit de progrés.   El conservadurisme  autàrquic i fora del temps que respira la política espanyola ens allunya del nou model social europeu, la Carta Social  i impedeix el benestar de milers de treballadors, als que condemna a la precarietat i la misèria, ara que ja sabem que l'home més ric de Catalunya suma la riquesa de 140.000 catalans, els de les SICAV continuen pagant impostos mínims, el corredor mediterrani se'n va a Madrid, a 400 kilòmetres de la Mediterrània, i l'Estat  creant dèficit fiscal i  no fent la inversió pressupostada per les infraestructures catalanes, a més de seguir intrvenint financerament la Generalitat. Això, que em perdonin, no entra en els paràmetres d'un estat democràtic.

Fumata groga: Quim Torra, President

Encara estava calenta la investidura de Joaquim Torra com a nou president de la Generalitat que ha declarar Catalunya i república inseparables, que l'alcaldessa de Barcelona Ada Colau ha començat a llençar missils contra el nou president.  Colau, aspiranta a renovar mandat municipal, diu que el discurs de Quim Torra l'hi ha semblat decebedor i que no li agrada el candidat. Ada Colau considera que la tria del candidat tanca encara més el pinyol de l'independentisme, sense es veu haver escoltat que deia que la república som tots, qu s'ha de fer una política d'inversió social amb un 75% del pressupost destinat a despesa social. Si lo de Ada Colau és una frase feta no queda gens malament. Però el que hi ha darrera aquestes declaracions és una declaració de guerra al nou president afegida a la de Ciutadans, un fer-se notar de mal gust institucional. Els comuns esperen i volen, encara que no hi arribin i volen emular  Ciutadans a veure si salven els vots que se li escapen cap Ciutadans o el PSC. Colau diu que Quim Torra no va eixamplar la idea de la república quan ella va anar corrents al WMC a fer-se la foto amb el rei. La seva ambigüetat que ara trenca contra la república social, la fa sospitosa d'oportunisme. El seu desconeixent del que significa desenvolupar els valos repubicans que és el que es proposa fer el nou govern. Tampoc vol entendre o no l'hi interessa una república de tots els drets, el debat, el diàleg també amb l'oposició, el respecte  a la llibertat de cadascú per opinar i decidir. O no li interessa a l'alcadessa i a la  seva gent que el poble disposi de llibertats i drets si no els pot control·lar. Sembla pensar que si ha d'haver república, la república és ella, i no dona escalf als que lluiten per recuperar les lleis socials suspeses pel TC i la dignitat politica de les institucions manllevades per l'Estat. Oblida els presos politis i els exiliats. No veu que l'autonomisme està exhaurit i només serveix per fer una política d'ofec i asfixia financera de Cataluya, de la que ela també en surt perjudicada. La seva entrada en escena ha sigut desprès de que XAvir Domenech, el president del seu grup parlamentari al Parlament de Catalunya digués que el candidat no ha donat resposta a moltes preguntes  i que pensa dels espanyols i dels catalans. Però no ha pogut deixar de dir que els valedors del candidat voten a l'Ajuntament contra la multiconsulta, apujar l'ibi a les grans propietats i també contra la politica de l'habitatge  que proposa l'equip municipal. De les seves intervencions, els comuns en fan actes electorals. No expliquen el que passa, ni valoren elque es diu en seu parlamentària. Només telegrames  per que s'interpreti que els que no voten el que diuen els comuns són conservadors, els de la dreta i que l'esquera autèntica són ells. Mal començament de la precampanya municipal. Dona la sensació de que ho portaven tot preparat com els mal estudiants. Amb el seu vot en contra, així hi tot, Quim Torra és el  Molt Honorable President.  L'han d'escoltar, dialogar amb ell i el govern,  buscar solucions als problemes amb el màxim acord i sobretot, respecte institucional. Això fa democràcia. Les imposicions i el plat  precuinat, no.

Catalunya i república són inseparables.

Que ens digui el Sr Albiol que la democràcia española respondrà i que la diputada Srta. Levy es llkenci a fer declaracions dient que es perseguirà el que estigui fora de la llei, doncs no hi haurà impunitat per el que es faci fora de la llei, és revelatiu de que alguna cosa no funciona bé a Espanya en el nivel educacional del que és la llei, una constitució i el dret internacional prevalent i preferent sobre la llei interior d'un país. Tampoc és admissible que que insisteixin tant en dir que Quim Torra no serà un president de tots, quan saben perfectament  que el càrrec de president és el resultat d'una eleccio democràtica i el president  fa seves les preocupacions de tots i s'obra a dialogar i buscar conjuntament solucions als problemes de la gent, cosa que no fa el president  M. RAjoy que es nega a dialogar amb el govern catalàque ha destituit i ja posa condicions al que s'ha de constituir sota l'actual legalitat formal. Però la fredor anticatalna, el fracàs de veure que el 155 només ha servit per retratar el que és el govern de l'Estat i desenmascarar  el feixisme latent darrera la política impositiva i coercitiva que es practica des de la Moncloa i la que ens anuncia  Ciudadanos si guanyés les eleccions generals, sens dubte no són cap incentiu per un diàleg inexistent ni per aconseguir que la democràcia real i la equitat, junt amb els principis del respecte a la diversitat, la tolerància, la comprensió dels interessos aliens. Més aviat anuncien tots plegats més repressió i degradació democràtica. Ahir Quim Torra ho va plantejar clarament: Catalunya i república són inseparables. És la frase que hem de guardar al nostra cervell com a gui del futur polític de Catalunya davant un Estat que es cnsumeix en l'odi contra l'independentisme  que jurídicament abonen els pactes Intrnacionals de Drets Humans i els acords de l'Assemblea General de les Nacions Unides de 2014, i l'informe del Relator Sr. De Zayas. El Regne d'Espanya, com Estat es nega a admetre que la Constitució te una lectura diferent a la que se li està donant. També nega la interferència positiva del dret internacional que avala el dret a l'autodeterminació.per damunt del dret espanyol.  Catalunya no claudica ni renuncia al seu dret inmprescriptible a ser un pais lliure i això a la Moncloa ho prenen com una ofensa d'alt grau. No accepten que algú els porti la contrària i els contradigui. El que no es preguten és quantes il·legalitats han comès. ni els drets humans que han vulnerat, ni el perquè no accepten que el Tribunal Penal Internacional investigui els delictes de lesa humanitat comesos a Espanya. No veuen que Cataluya no està divida en dues parts com prediquen profusament, els constitucionalistes que volen ser espanyols i els republicans que volen ser només catalans. A Catalunya hi ha catalans, els que ja hi eren  en acabar la guerra civil 1936/39,, els altres catalans que deia Paco Candel que van venir a Catalunya a construir la nova Catalunya, fugint de la misèria creada pel franquisme,  i els nous catalans, que dubten, sópn la clientela preferida dels anticatalans de Ciutadans, però saben que Cataluya és una terra d'oportunitats i de convivència real, sense discriminacions, i que no fem qüestió de la llengua que parlen, buscant sempre l'entesa entre persones, no la lluita pel domini que significa  el conflicte que tant agrada als hooligans de la España unida para siempre. Amics si, si volen,. Però sotmesos, de cap manera.  Això, la Moncloa encara no ho ha entès, i mostres suficients els hem donat de que el conflicte exigeix diàleg sense condicions ni limitacions de cap mena. Ens conbsideren el suburbi de Madrid?  No veuen que no acceptem el deterinisme centralista? Per què no fan possible sortir de l'autoritarisme que volen imposar a tota le gent d'Espanya? Per què han segit una politica d'asfixia i ofec a l'economia catalana per obligar a generar deute a favor de l'Estat? No s'adonen que amb aquestes políiques aborreixen els esperits més inquiets i tenen el jovent catala demanant mrxar d'aquest Estat?  Han vist alguna vegada  els comanaments de l'Estat qui és el reflexe de la realitat?

Desbordament municipal sense alternativa pròpia

Cada dia celebrem alguna cosa. Ahir a Europa es celebrava el final de la 2ª Guerra Mundial amb la derrota dels nazis. Fa uns dies fou el dia mundial de la llibertat de premsa. Però a BArcelona no celebrem res aquests dies, vist el fracàs de  la gestió de la alcaldessa Colau i el seu equip. Ara s'ha descobert que el 95% de la despesa la decideixen per decret. A més es carreguen el servei d'electricitat dient que està passat de preu i organitzen una companyia elèctrica municipal per substituir Endesa com a proveïdor elèctric de la ciutat. Res més genial per tenir obertes les portes giratories quan s'acabi el mandat. Ada Colau ha anat a Madrid pel seu compte a parlar amb el PP pel tema desnonaments. No n'ha sortit. No té poder. S'havia pensat que s'imposaria al PP i no n'ha sortit. Encara no sap com són els de l'Estat espanyol ni el que significa per ells els que no poden pagar els lloguers. Amb això vol tapar que no ha complert el seu programa d'habitatge social i assequible. No poty prsentar un relat alternatiu fiable ni ha trobat la projecció cultural que cinvé a la ciutat. No té cutura oficial i sort té dels que organitzen activitats. Colau sap que hi han altres maneres de fer ciutat com  també de pensar cultures a la ciutat i per la ciutat. Hi ha un model de gestió diferent al dirigit per els interessos comercials d'un sector de la ciutat que vol controlar l'economia i els guanys dels negocis. L'equip de treball Desbordes de la Cultura , en el seu informe <<Desbordar Barcelona>> (Barcelona 2017), assenyala que amb els jocs olímpics de Barcelona 92 es va acabar amb la contracultura barcelonina, i es va prioritzar una remodelació urbanística  per rellançar la ciutat amb la operació macro-urbanística i projectant-la al mercat internacional. Els primer ajuntamets democràtics, el de Narcís Serra (1979-1982)  i el de Pasqual Maragall (1982-1997)  van enfonsar els moviments veïnals  amb una campanya de desprestgi contra la acció cultiral lligada a la democràcia participativa  i a l'autogestió dels barris, si be Pasqual Maragall va portar el desarrollisme als barris i va professionalitzar la gestió cultural, creant institucions i equipaments. La defensa de la cultura catalana i la lluita per el progrés es converteixen en una indústria cultural sota aquest mandat socialista, organització que continua existint i ha aprofirtyat l'alcaldessa. Però tot es va fer sense trencar el circuit endogàmic, patriarcal i petit burgés de la ciutat que no impideix el néixement als barris de la resistència alternativa que reclamava una nova Transició. El socialisme petit burgés de la època no va activar la confluència social que, en canvi, van organitzar la gent jove dels barris, com a nova escola de democràcia, plural i antisegregacionista. Amb l'Ajuntament governat per CiU tampoc va millorar la situació, aplicant  aquell govern pressupostos considerats sense sentit social. La arribada de Ada Colau a la casa de la vila tampoc ha millorat les coses ni el diàleg amb les altres forces politiques per fer politica de ciutat amb una visió progressista, dons la ciutadania no s'interessa per  debatre les activitats de l'Ajuntament de Barcelona ni en els Consells de Districte ni en els Consells de Barri. Cada cop hi va menys gent.  Les limitacions del debat no convencen i no agraden a una ciutadania que comença a estar molesta per la forma de governar els comuns. Mssa protocol i  censura previa a les preguntes i intervencions als Districtes. Només  veu i es queixa de les obres,  reformes del que no es necessita reformar i projectes impossibles de l'alcaldessa, la despesa que sembla no tenir control als plens, i la manca de projecte i de compliment del seu programa electoral que la va fer alcaldessa. Comissionats, als càrrecs i assessors li fan la feina. Però no li donen èxits. Alguna cosa hauria de canviar l'alcaldessa i anar preparant la seva sortida el més dignament possible, en lloc d'empantenegar la ciutat, permetre la mendiciat organitzada, el narcotràfic, la contaminació, el robatori del contingut dels contenidors  per comerciitzar privadament, transportats per camions de dubtosa legalitat, els carteristes que roben els turistes a qualsevol lloc, metro i autobusos, sense que es vegi actuar la Guàrdia Urbana, promoure turisme d'espardenya i sense diners amb els hostels, impedint fer hotels de qualitat  i limitant les terrasses que donen feina a molts treballadors, i molt més. A BArcelona no tenim res per celebrar. Els aliats ens van deixar penjats, la informació en mans de quatre industrials o de l'estat,  la ciutat  caient sense solució si no cnvien les cos i torna la cultura democràtica i alternativa a la mateixa alcaldessa.

el vell ordre en qüestió

Alerta a l'àrea metropolitana per la contaminació,  sense sostre ocupat espais públics per fer-se notar a la recerca i espera de solucions,el racisme i a xenofòbia com primera causa de discriminació a Barcelona. La immigració torna.Gents de Venezuea, Colombia, el Marroc, Rumania i Regne unit lideren la llista. Els assentaments  es produeixen en sa majoria a Andalusia, Catalunya, Madrid   i València.  Estem parlant de més d'un milio setcentes mil persones. Amb aquesta realitat està per veure si existeix una política d'acollida que ajudi a la cohesió, la inclusió i la   recuperaciò de persones que possiblement acabaran demanat la nacionalitat espanyola. Molts viuran sota la precarització laboral, la corrupció,  i el desencís en la creença  de que  veurien un país nou que  els permetès  prosperar amb faclitat.  El poder segueix concentrat en favor de qui disposa de riquesa i no li preocupa la desigualtat ni la pobresa dels altres. L'atur i la pobresa és cosa de les institucions, no de l'organització de la societat que necessita treballadors a baix salari. Inacceptable i indigne pot considerar-se aquesta realitat en l que ens belluguem. Queda en darrer pla la millora i consolidació      de les necessitats dels més febles, dels nouvinguts perduts en l'entramat burocràtic i sense dominar l'idioma del seu nou país, desconeixent tot el que fa rferència al sistema jurídic, els costums i l'educació. Som en un estat de benestar exigu i incipient, fals i flagrantment desigual que no fa res per integrar els nouvinguts. Les institucions del Regne d'Espanya no estan a l'alçada del que es necessita. Els electors que  donen suport als partits de dreta tampoc, i a més són partidaris de la discriminació entre partidaris de la nació unica i els partidaris de defensar el nacionalisme català com a vigent, el boicot als productes dels dissidents, el rebuig a llengues i cultures que siguin diferentes de l'espanyola.  De fet el que està en qüestió és el vell ordre que permet aquestes situacions.

noves turbulències i falses denuncies

M'han explicat que l'altra dia a Badalona, sembla, una núvia que esperava  la celebració del seu matrimoni civil, es va trobar que la Jutgessa de torn no la volia casar si no es treia la xapa que rivindica llibrtt presos polítics que portava al vestit. La cosa no va anar a més tot i que la jove protestava perquè a la sala hi havia la foto del Rei d'Espanya que no era del seu gust ni li queia simpàtic. El problema és interesaant, perquè la Justícia s'administra en nom del Rei, segons hi ha escrit a la Constitució. El Rei no és jutge i no hauri de  intervenir en el món judicial, un poder que no li correspon en democràcia, però el Rei controla consitucionalment i presideix la Justícia com la Reina d'Anglaterra controla la religió.  Però el matrimoni no és un acte de Justícia, sinó el perfeccionament d'un contracte, per la qual cosa ni les lleis processals ni el Codi Civil preveuen com han d'anar vestits els nuvis i menys encara quina decoració ha d'haver-hi a la sala de matrimonis que tant pot ser una Sala de jutjat, el despatcx el juthge o una sala d'Ajutament o un cèntric restaurant ornamentat amb flors. És llògic que la núvia no vegi g+flors en el retrat del Rei que sembla la vigili mentre diu un "si vull". La turbulència psicològica va quedar servida. La ideologia havia arribat als jutjats de Badalona, sense diàleg, impositiva.  Sensació de topada de mentalitats. També de classe? Però no n'hi ha prou amb aquest incident. Ahir nit a la Plaça Francesc Macià de Barcelona Mossos van haver d'interferir una topada de caire violent, moralment decebedor, entre  grups d'ultradreta de Tabarnia disposats a  treure llaços grocs, amb gent del GDR que era al mateix lloc fent el contrari dels tabarnesos. Neteja i antineteja es van trobar al mateix lloc. Els insults mutus van saltar a l'aire. La turbulència estava servida. Els de Tabarnia que  tapaven la seva fesonomia amb barretines  volien atacar els pacifics del GDR que alguns confonen equivocadament amb terroristes, quan a l¡'hora de la veritat els violents són els altres que trenquen vidres, mobiliari i exerciten la violència física contra les persones que no volen cantar un ¡Viva España!. Cal estar amatents a aquestes coses  i exigir al Sr. Millo que els faci tornar gent normal, assenyada i respectuosa amb els que no pensen com ells, que el seu món ha passat amb la mort del dictador,  que tornin a la democràcia i es deixin de pel·lícules coactives i imposicions. Com a nova informació, segueixen les falses denuncies contra les escoles catalanes per adoctrinament. Ara ja sabem que són prefabricades des de fora de Catalunya.  És una maniobra propagandística catalanofòbica més que no condueix a res de positiu. La percepció és que el govern central ha provocat l'enfrontament donant facilitats a la ultradreta que ara se'ls vol menjar. No pensaran que votar no serveix per res? No creuran aquesta gent violenta que amb una mica de vilència anticatalana,  el poder i la autoritat legítima és d'ells?  Perquè no ordenen el Sr. Millo i la Sra. Satamaria a la Policia i a la Guàrdia Civil que desmantelli aquestes organitzacions violentes i antisocials que mostren odi contra tot lo català?  Perquè s'han proposat rear inseguretat als carrers i violència moral a la gent pacífica i dialogant? Creuen que guanyen alguna cosa amb aquestes actituds desafiants? Perquè la Fiscalìa no ataca aquest problema i demana resoponsabilitats als caps de Societat Civil Catalana que han promogut aquesta situació amb el vist i plau de la dreta unionista i monàrqica espanyola?  No s'adonen que estan perdent la guerra contra Catalunya? No veuen que la democràcia guanyarà?                                       

Consciència de País i anar per feina de nou.

50 aniversari de maig de 1968, el de la imaginació al poder. Final de trajecte de la organització ETA amb la commemoració dels 200 anys de Marx. Petjades de difícil recorregut a Catalunya per refer el camí de la reconstrucció i superar el derrotisme, perquè no estem derrotats espiritulment. No cal ser dogmàtic ni doctrinari per endegar una nova polñtica per  trobar el model adequat a la situació catalana. Cal tornar a anar per feina i no fer grans discursos. Ens toca fer un país econòmicament fort, amb institucions  que fan estat. Com diria el vell president Jordi Pujol, Catalunya no pot ser mai una eina per el guany d'una ideologia. A l'acte del seu homenatge celebrat avui al CIC de Barcelona, s'ha mostrat amb un pensament clar de defensa del que hem avançat i el que no podem deixar que esborri una ventada de sorra. Catalunya necessita governar-se,  el control de la sanitat, l'educació, la aplicació lingüística, la política social i la migració, defensar el Pirmi, el benestar i el medi ambient. Ens cal redefinir un model d'Estat adaptable a Europa, tornar a animr la consciència de país amb perspectiva històrica. i de catalanitat,  punts bàsics que  no consideren les dretes unionistes i obliden els socialistes monàrquics.

Barcelona, Capital de la República

Hi ha gent que pensa que tenim un govern municipal sense percepció democràtica, però que segueix un ordre dins d'un orde sense fanatismes., amb noves dinàmiques per reconquerir a les properes eleccions el poder de govern que se li escapa.  Veiem actituds a la cúpula del govern que s'assemblen a atacs de paranoia histèrica  i neuròtica per la degradació urbana, el retard en posar en marxa solucions   que  no apareixen. La Barcelona actual arrenca de la Barcelona del 92 que, dirigida per Pasqual Maragall i el seu equip, fou un homenatge al socialisme utòpic del segle XX, involucrat en el desarolisme urbà i el lliure mercat. Aquell Ajuntament governat pel socialisme  burgés, va obrir la porta a l'especulació urbana, amb pisos valorats l'any 1992 entre 25 i 42 milions de pessetes, sense subvencions, destinats a ciutadans amb un bon nivell econòmic. Foren els pisos de la Vila Olímpica que es venien abans de les olimpíades, acompanyats de zones verdes, bones platges, un marina nova i d'hotels de gran categoría en la mateixa zona. Aquesta fou la transformació de Barcelona: Modernitzacio i vistes al mar amb una renovació d'infraestructures  urbanes, rondes  de mobilitat ràpida i tunels.  Era encara la ciutat del transport individual i el vehícle privat. El barri olímpic  esdevingué una zona residencial de clase mitjana alta dins de la ciutat, i no es va aprofitar per fer habitatges socials per reduir els reductes de la precarietat social. No es coneixen habitatges de la Vila Olímpica que passessin a membres de la classe obrera. El socialisme olímpic fou doncs un socialisme dels dits de "caviar". Les inestables  vivendes socials continuaven fora del centre urbà, a Badalona, l'Hospitalet, Cornellà, Ciutat Badía, El Turó de la Peira, Ciutat Meridiana, Trinitat Vella o el Carmel,  amb comunicacions interurbanes  i assistència social deficients. La Vila Olímpica no havia sigut programada per habitatges socials, escletxa que encara hi és a l'Auntament. El socialisme polític de la petita burgesía havia oblidat les classes treballadores i l cohesió social. La protesta fou atacada fulminantment amb la persecució de presumptes terroristes republicans del 92, per l'Audiència Nacional que habia substituït els Tribunals d'Ordre Públic. Els jocs olímpics eren com ara la pàtria i tot s'havia de sotmetre al seu èxit. Fidel Castro i el Rei Juan Carlos eren benvinguts. Jordi Pujol, el President de la Genralitat feia el seu paper sabent que el protagonisme oficial sería de l'alcalde socialista. Però no convenia res que poguès alterar el bon desenvolupament de la festa. Era l'èxit de Samaranch més que de Pasqual Maragall. Però la ciutat veia i agraïa la feina a Maragall, no a l'ex franquista Samaranch. Els treballadors tampoc van merèixer millors oportunitats, excepte  treballar a les obres, però sense millorar d'habitat ni de condicions laborals. D'aquella política que va dirigir un arquitecte com a Regidor del PSC, moltes coses han quedat per xplicar, silenciades en la desmemòria, doncs l'important era l'èxit dels jocs, junt amb la primera bombolla immobiliaria i la recessió post olímpica. Els preus de pisos i locals de negoci i restauració  es van apujar notablement a tota la Barceloneta i la zona del port. Es va perdre la Barcelona diversa a partir del moment en que la immigració començava a tornar a casa. Haviem creat una Barcelona de ficció, amb una excel·lent façana marítima. El socialisme democràtic no es veia per en lloc. El capitalisme s'havia apoderat de Barcelona. L'especulació tenia el seu lloc assegurat.  El negoci no havia fet més que començar, i encara dura, de bombolla en bombolla. L'Ajuntament actual no ha sapigut desembolicar la trama social i ha perdut la oportunitat de la permanencia. El desgrat de la població és conegut, i l'alcaldessa sap que possiblement no podrà revalidar càrrec i passarà a la oposició. La Capital de la república catalana ha d'aplicar una nova dinàmica i socialisme democràtics  que obliguen a una millor gestió i més efectiva dels recursos. No es pot començar a pensar en entretexir draps nous  a pocs mesos de final de mandat, havent a més tret l'alcaldessa la placa de la Plaça de la República que i havia a la façana de l'Ajuntament, que és com es coneixía la actual Plaça de Sant Jaume en temps de la República. Pot ser que li agradi més a l'alcaldessa apostar per la protecció del  Rei d'Espanya, perquè monarquia a Catalunya no n'hi haurà cap més.