El Partit Popular guanya punts a Catalunya

S'ha de reconèixer que els dirigents del Partit Popular a Catalunya són intel·ligents i astuts. La proposada abstenció en el debat parlamentari sobre el pacte fiscal que proposa el Govern de CiU -amb el nerviosisme d’ERC, que veu que s'allunya del concert econòmic aprovat en comissió parlamentària- no farà canviar les coses. El Govern de Catalunya se’n sortirà amb uns plantejaments reduïts, amb la seguretat de que el partit majoritari a Espanya beneirà de mala gana la solució pactada finalment. No seria gens bo voler crear un escenari fictici quan el comportament dels ciutadans s'allunya del dels partits. Catalunya és una realitat plural que no pot renunciar al pluralisme, que és la seva força avui, amb totes les contradiccions que es vulguin trobar. Les majories es fan ajuntant minories, com va passar amb la formació del tripartit, o guanyant unes eleccions com ha passat ara. La pressió social no es dirigeix a renovar la governabilitat. La representativitat és la que és, tenint en compte que Catalunya té els mateixos problemes electorals que Espanya avui per avui. Els problemes de la macrocefàlia de Barcelona i les petites unitats urbanes del territori fan veure les coses de manera molt diferent. Uns, els primers, amb més visió cosmopolita; els altres, cercant la uniformitat a través del bipartidisme. En els pobles el pluralisme és una realitat imaginària. Compten les persones, no els partits.

El règim del 77 ha caigut

Ho ha dit aquest vespre el periodista Mariano Guindal a 8tv contestant els comentaris del senyor Cuní i Pilar Rahola al seu llibre Los días que vivimos peligrosamente. Segons ell, la crisi és institucional. Per a Guindal, el règim del 77 “ha caigut”. Ho ha dit textualment. L’afirmació consolida la situació de descrèdit de l'activitat política actual. Però, aquesta tarda, un jove del moviment 15 M, en un diàleg amb el professor de Ciència Polìtica de la UB senyor Josep Maria Reniu, arribava a la mateixa conclusió parlant del sistema electoral i del principi de la proporcionalitat, a l'Ateneu Barcelonès.

Sense diners, però farem miracles

Interior proposa que els clubs paguin les despeses de la seguretat. Em sembla una sàvia proposta. Ja fa temps que ho vaig dir. M'alegra coincidir amb el criteri del ministre de l'Interior, senyor Fernández Díaz, encara que sigui per aquesta vegada. Els clubs han de pagar la despesa que significa mobilitzar els servidors de l'ordre i disposar del seu temps per a fer que les coses vagin correctament als camps de futbol, que les masses no es desmarquin en sessions de teràpia col·lectiva. La reducció de despesa pública es veurà immediatament quan, en forma de taxa, els clubs rebin les factures dels serveis públics. Ara ens diuen que hem de tancar els bancs que no són viables. No crec que es pugui considerar viable un banc que costa un esforç públic de més de 20.000 milions d'euros. Però no sabem quants més es troben en la mateixa situació. L'OCDE ho ha dit clarament i ara Europa rebutja el pla Rajoy per a recapitalitzar Bankia. La Borsa s'ensorra novament i el deute exterior es posa pels núvols. A més, les comunitats autònomes, que els diaris ja classifiquen com a “regions” -Catalunya i el País Basc inclosos- han de tornar aquest any 355.782 milions, segons informava El País el passat dimecres 23 de maig. Al Diari de Balears del 25 de maig, Ferran Aguiló afirmava que vivim en un país d'ínfima qualitat democràtica i no és l'únic que ho diu. La democràcia imperfecta ens passa factura, mentre Catalunya intenta organitzar el suport polític a l'Agència Tributària pròpia. I hi ha la por al que pugui passar si li diuen que no és possible que s’obri la porta al pacte que proposa el president de la Generalitat. Aquesta agència, si neix de veritat, serà pobra, doncs Catalunya deu força diners i n’hi donen ben pocs. Però és clar que, encara sense diners, farem miracles. Recordem el que van fer els prohoms com Prat de la Riba amb gairebé res, preparant i educant als líders republicans de 1931. Ens toca ara preparar els líders demòcrates de demà, per a dins de tres anys. Tenim poc temps. El miracle serà necessari.

Homes de pau

Per a moure els cors, es posa com a exemple les persones que han mogut muntanyes amb una actitud de pau i força espiritual. Es diu que l'esperit pur no està sotmès a la llei, que els homes de bona voluntat poden imposar el poder espiritual per damunt del poder material. Les actituds de pau exigeixen l'abandó de les armes. Qui renuncia a la violència com a demostració de força i poder i busca el diàleg de la pau no pot anar armat ni moure's amb documentació falsa ni conduir vehicles robats. La política per a la pau té moltes exigències: la primera, ser homes i dones de bona voluntat, homes i dones de pau. Gent per al diàleg. Necessitem una societat per la pau, on l'educació dels servidors públics estigui basada en el respecte de la democràcia plural i on les discrepàncies no segueixin el camí de la violència.

La gran mentida

Ens sorprenem ara de que els diners públics es posin a disposició dels bancs i no es doni cap mena d'ajut ni de suport a la petita i mitjana empresa i al professional liberal. Els treballadors, que no tenen consciència de classe, viuen sotmesos a l'espantall de l'atur, amb inadmissibles pensions per a la vellesa, amb jornades de treball que no respecten la conciliació de la vida laboral i familiar, amb unes assegurances socials que no garanteixen prestacions adequades en cas de malaltia... La situació que vivim posa en qüestió els trets fonamentals que caracteritzen el règim econòmic vigent, basat en l'acumulació i el deute públic. Cal reorientar l'economia cap a una socialització de la riquesa i una profunda democratització de la societat. En els moments actuals, parlar de redistribució equitativa de la renda és com agitar el flabiol dels somnis, ens diuen, doncs empitjora el nivell de vida de tots, els desequilibris i les desigualtats. Som davant una gran mentida social i política. Les elits es protegeixen repartint-se llocs ben remunerats als consells de bancs i caixes, sense demanar-se explicacions per les destrosses, corrupció i errors de gestió que ara paguem tots plegats, ben al contrari de com es va fer amb el grup Banca Catalana i Banesto fa uns anys. La gran mentida va ser posar al davant dels establiments financers que ja anaven malament a polítics que eren els portals per a les ajudes econòmiques i subvencions a les fundacions dels partits, els negocis dels fidels i les combinacions per tapar-se els uns als altres. Ara l'explosió del sistema és previsible.

Les actituds polítiques

Cada dia, són més els ciutadans i polítics sense partit. Entre aquests últims, tenim des dels que no ens representen fins els que s'allunyen cada vegada més dels actuals partits però no renuncien a la política. Existeix un conservadorisme polític fomentat pels programes de ràdio i televisió i els concursos amb repartiment de premis. Existeixen diaris que tapen, per exemple, que PP i PSOE s'han reunit en secret a Barcelona per a posar-se d'acord en el tema del pacte fiscal. No tenen per què reunir-se en secret, doncs tots sabem la poca simpatia que té el PP vers el pacte fiscal proposat pel Govern de Catalunya i els dubtes del Partit Socialista. Ara que no és permès fumar, no podem distingir els polítics per la forma d'aguantar la cigarreta. La gran diferència entre l'home d'esquerra i el de dreta és que el d'esquerra és generositat, progrés i ideologia i el de dreta, és ordre i organització. L'home d'esquerres és partidari del diàleg i el debat. L'home de dretes és poc partidari de comparèixer a donar explicacions del que fa ni dimiteix quan li destapen una història que li fa sortir el seu temperament antidemocràtic. Hi ha gent que es creu que els càrrecs els fan inviolables. Els perfils de personalitats autoritàries i amb prejudicis ètnics són els que sobren en el sistema que volem que sigui útil per a inventar una democràcia a l'abast de tothom.

Moltes coses han de canviar encara

No m'hauria imaginat mai que als nostres dies, a Madrid, uns agents uniformats renyin a seguidors del Barça perquè parlin català entre ells, dient-los “això és Espanya” i la resta que ja ens podem imaginar. A aquests servidors de l'ordre públic, sembla que no els han instruït per a respectar la pluralitat lingüística com a dret natural de les persones. Algú els ha dit, i repeteixen com una consigna de feina, que a Espanya, l’espanyol i res més. Aquesta actitud davant els seguidors del Barça és ben representativa d'una manera de fer i de pensar que s'allunya de la democràcia. És lamentable, i no diu gens de bo dels seus comandaments, que agents uniformats es manifestin d'aquesta manera. També va ser sorprenent la cara d'emprenyats mal dissimulada dels representants del Govern espanyol presents al camp de futbol en el moment de la xiulada general. S’ho van prendre molt malament. Però ja ho esperaven, doncs la presidenta de la Comunitat de Madrid, senyora Aguirre, per a dissimular la seva situació i crear altres problemes, havia convidat tothom a xiular. Per cert, que al camp la xiulada va fer més soroll que l'himne nacional espanyol i els telespectadors no l'escoltàvem per TVE. Alguna cosa va passar durant la transmissió perquè el soroll ambiental es perdés. En no sentir la xiulada, la senyora Aguirre es devia quedar tranquil·la. I el príncep Felip va fer com si res. I al final va aplaudir i tot. Va ser el més sensat de tots i se li ha de reconèixer. Ell mateix ja fa temps va dir que no havia votat la Constitució, que se la va trobar feta com el jovent actual i que tot era revisable en democràcia. Ell entén que la gent no hi estigui d'acord. Però molts dels que l'envolten es resisteixen als canvis. Comencem per l'educació dels funcionaris de l'ordre: algú els ha de dir que el català i el basc no són nacionalismes excloents; que el català és un idioma que s'ha de respectar, que els catalans són ciutadans amb drets i obligacions com tots els ciutadans europeus, que no es pot imposar un idioma al carrer ni detenir a la gent que va a veure un partit de futbol i impedir-los fer la seva festa... ni impedir els xiulets ni treure’ls les senyeres i estelades que duguin en passar la frontera geogràfica de la seva comunitat autònoma per a arribar a la capital del Regne d'Espanya. El que els agents no podien prendre és la llibertat ni el dret dels catalans a manifestar que Catalunya és una nació.

Mirar el present i el futur

Mirar el present i el futur és el títol de l'article que publico avui al diari El Punt Avui. Recordo que la societat actual s'ha d'emmirallar en la lluita pels drets humans. Els règims s'han d’avaluar pel compliment o incompliment de les obligacions derivades del respecte i garantia dels drets humans. Parlar de repúbliques exigeix aclarir quin tipus de república és vol: si presidencialista, si parlamentària, si autocràtica, si totalitària, si governada pels partits guanyadors en unes eleccions encara que l'abstenció pugi com a rebuig del sistema... Una democràcia que no sigui participativa, avui, no serveix. Una democràcia que no garanteixi les llibertats i els drets humans no serveix ni és admissible en el context del Consell d'Europa i del Tribunal Europeu de Drets Humans. No serveix, en els nostres temps, una república sense democràcia ni una democràcia feta d'esquenes al poble. Els dirigents polítics han de ser honestos: explicar i declarar públicament el que guanyen, quin patrimoni tenen en arribar als càrrecs i en sortir-ne. La credibilitat es guanya amb la fidelitat al poble i al servei públic. Els dirigents polítics tenen l'obligació de comparèixer davant el poble i explicar què fan, les solucions que proposen per a cada problema que tracten i com les elaboren. També han d’escoltar el poble que diuen representar, d’obrir els partits al debat i el diàleg sense imposicions ni tripijocs, sense enganys ni segones intencions. No han de voler disfressar una dictadura de règim democràtic... Posem com a exemple de manca d'esperit democràtic i liberal les recents manifestacions de la presidenta de la Comunitat de Madrid demanant la suspensió del partit de futbol del divendres entre el Barça i l’Athletic Club, tot argumentant les protestes nacionalistes, xiulets i xiulades que se sentiran contra l'himne nacional espanyol i el príncep Felip. Si tot això passa, alguna raó hi ha perquè passi; res no passa perquè sí. La senyora Aguirre hauria de llegir algun llibre sobre liberalisme abans de tornar a dir que és liberal. Aguirre espanta els liberals i crida els taurons.

Parlar i dialogar abans que callar

Sembla que les contradiccions apareixen a diari en el nostre Govern. Volent fer creïble el que no era veritat, ha aconseguit que se l’aconselli callar en lloc d'espantar més a la gent. El que és recomanable, però, és que digui les veritats: per exemple, que Catalunya compleix més que ningú en l'esforç d'austeritat de la despesa pública i que el PIB de Catalunya millora malgrat la situació general de crisi. Esperem que el president del Govern d'Espanya, quan torni del seu viatge i trobada amb presidents americans i europeus, ens expliqui el que ha parlat, dit i compromès. Caldrà també que parli clarament amb els ministres d'Economia i d'Hisenda perquè no hi hagi contradiccions. Caldrà, a més, que s'acabi aquesta jugada política de dir que la culpa és de les autonomies i amenaçar amb intervencions de l'Estat. Si ho han de fer a València, Madrid i Castella-La Manxa, doncs caldrà que ho facin però que no comprometin els bons resultats dels altres i en particular de Catalunya. L'Estat no pot pretendre que Catalunya es vegi arrossegada per la mala gestió i el malbaratament d'altres autonomies en nom de la solidaritat; més aviat, això seria una demostració del que no ha de ser, que uns quants paguin la despesa dels altres. Catalunya fa una proposta correcta amb el pacte fiscal per a organitzar la Hisenda de Catalunya a Catalunya i des de Catalunya. És un principi europeu. No demanem res estrany. Hem d'exigir que parlin, que diguin com van les coses; el que tenim, el que no tenim, el que necessitem, el que estan disposats a sacrificar d'armament innecessari; dels impostos que ha de pagar l'Església, de la situació actual de la lluita contra el frau i l'evasiò de capitals; del que s'ha de reduir de la despesa de la Casa Reial espanyola en nombre de funcionaris al seu servei, començant per unes tropes que bé podrien estar treballant a l'Afganistan, al Líban i a Haití en lloc de viure còmodament a prop de Madrid per a fer dues o tres desfilades de gran gala a l'any. Parlar, doncs, i dialogar honestament, abans que callar i no dir les coses.

Els diners que no apareixen als comptes

Ara resulta que les comunitats autònomes de Madrid, València i Castella-Lleó, liderades per polítics del partit que governa Espanya, reconeixen més deute del publicat. El Govern espanyol volia fer creïble a Europa les seves informacions sobre la situació econòmica. I ara Europa ens envia inspectors per a controlar els comptes de la banca i el senyor Hollande ja comença a dir que caldrà fer alguna cosa a Espanya, possiblement una injecció de diners per a reflotar l'economia. Ara ja no ens creuen a Europa, doncs. Per la informació que ens arriba i el que diuen els diaris de pagament, el Govern central no va dir la veritat a Europa en el moment de comunicar la situació dels comptes espanyols. Ara resultarà que la marca Espanya, associada als conceptes festa, toros, sol i migdiada, s'amplia a mentiders i corruptes. No és aquesta la qualificació que volem per a Catalunya: no és el nostre estil. Haurem de demanar als botiguers de les Rambles i a les botigues de souvenirs de la costa que deixin de vendre barrets de mexicà i reproduccions de toros i ‘bailaoras’. Paul Krugman en el seu llibre Acabeu ja amb aquesta crisi! recorda que darrera la crisi financera arriba la recessió i l'atur. Krugman repeteix expressions de Keynes sobre el problema: “Les deficiències principals de la societat econòmica en la qual vivim són la seva incapacitat de proporcionar plena ocupació i la seva arbitrària i desigual distribució de la riquesa i els ingressos”.

Aquells principis que són vius

La fal·lera per controlar l'economia espanta a la gent, que comença a retirar dipòsits dels bancs i caixes. Els Governs de les comunitats autònomes es troben amb dificultats. O sigui, amb manca de liquiditat per la caiguda dels ingressos fiscals, com a conseqüència de l'alentiment econòmic que pateix la societat (fenomen no previst quan es va posar en marxa la bombolla immobiliària, fiant el progrés a la construcció de pisos i camps de golf, en lloc d'invertir en la innovació tecnològica. Una circumstància que es va donar, també, al no frenar la concessió de crèdits a particulars de qualsevol manera, sense garanties de liquiditat, amb un augment de la morositat que tendeix a arribar al 9 per cent, amb uns immobilitzats en stocks immobiliaris avui invendibles -com no sigui perjudicant el mercat de lloguer, que ja es veu perjudicat per les retallades de sous i l'atur en més d'un membre de moltes famílies, la qual cosa impulsa la baixa dels preus dels lloguers i per tant la caiguda de beneficis i, conseqüentment, dels impostos per guanys a pagar en el seu moment-). La caiguda econòmica, la paralització empresarial, encareixen el crèdit a l'Estat, quan el que es necessita clarament és una política que permeti una xarxa, és a dir l'establiment de les bases per a assolir una distribució de la renda més equitativa, el millorament de la qualitat de vida de les classes populars i mitjanes empobrides per aquesta crisi i l'establiment de les bases per a una autèntica democràcia econòmica i social, com proposava CDC el gener de 1977. Cal, a més, el rebuig de l'actual model de falsa austeritat i de falsa transparència per a no fer públics els desequilibris i les desigualtats reals. La situació actual exigeix, a més, una planificació pública sense fixar objectius obligatoris per a la producció i la inversió sinó indicatius i oberts a la competència.

Progressisme no dogmàtic

Un dels mèrits de la nova política és que és possible una aliança de forces progressistes no dogmàtiques, fruit de la mutació política de final de segle. Les ideologies dogmàtiques han quedat reduïdes a posicions radicals i apartades del favor popular. No triomfen en les eleccions. Tampoc triomfen els polítics que han ofert en arribar al poder un cert liberalisme democràtic, han acabat per recolzar-se en la corrupció i el clientelisme i han ensorrat amb la seva gestió l'economia dels seus països. Tota política s'ha de fer pensant primer en la situació real del poble i en les contradiccions entre la política oficial i la vida real. Cal promoure una política de rescat dels joves sense treball. Per què no organitzar un Banc Nacional del Treball amb la creació d'un fons per a finançar les iniciatives empresarials dels joves, la creació de llocs de treball i la formació?. La política no és la llei de la selva ni el resultat d'una gestió globalitzada dels interessos públics, com intenta ser moltes vegades la Unió Europea. La política és un servei, i si aquest servei té un color progressista, plural, format democràticament, amb criteris descentralitzats i que acosti la pròpia política al ciutadà, llavors aquesta esdevindrà progressista.

Llibertat i democràcia social

Llibertat i democràcia social és avui el crit de guerra dels que creuen en una economia lliure en una societat lliure. Hubert H. Humphrey, que va ser senador i vicepresident dels Estats Units, ens va deixar un llibre que titulava The cause is mankind (Humanitat és la causa), un programa liberal per a una Amèrica moderna, publicat el 1964. Humphrey parlava dels drets humans, de les necessitats de la vida, de la lluita contra la pobresa, de la qualitat en l'educació i la cultura, de l'acolliment dels nous americans, de la política de desarmament i de nous plantejaments de funcionament del parlament i les relacions entre Govern federal i els estats. No es tracta d'un manual dels anys 60 per als anys 70 sinó d'una guia d'un home reflexiu a qui preocupava la marxa de les eleccions i els moviments de protesta contra la guerra del Vietnam. No volia minimitzar els problemes, com es fa avui en moltes ocasions. Tenia molt present les accions dels personatges de la seva època que, com el Papa Joan XXIII, van acostar est i oest en el moment més greu de l'enfrontament entre Kennedy i Krustxev. La seva tasca va ser una guia per a la construcció en llibertat d'una democràcia social. No pot haver-hi avui democràcia sense política de drets humans. Els drets humans no són un invent postbèlic dels anys 50 sinó el camí per a assegurar el futur de la humanitat en pau. I perquè aquest projecte sigui real cal frenar la corrupció i l'especulació, l'espoli i l'abús en les relacions entre els pobles. L'acord de les Nacions Unides de 1960 per a promoure la independència de les antigues colònies va ser una aportació més d'aquest nou esperit que encara hauria de ser present en moltes decisions de Govern.

L’avís d’Astúries

Veient que el senyor Álvarez-Cascos y el Partit Popular no es posaven d'acord per a formar nou Govern a Astúries, el senyor Montoro ha dit que "el temps de Cascos s’ha acabat" i ha amenaçat amb una intervenció immediata de l'Estat central a la comunitat autònoma que es presentava com a ingovernable, fent quedar malament el senyor Álvarez-Cascos, dirigent de Foro de Asturias, amb tot l’estira i afluixa dels dos partits de dreta: Foro de Asturias i Partit Popular. Finalment el Partit Socialista, el Partit Comunista i els d'UPyD s'han posat d'acord i podran fer un Govern de coalició, un tripartit que ja li ha dit al senyor Montoro que no cal intervenir la comunitat autònoma. El senyor Mas, president de Catalunya, veient com les gasta el senyor Montoro, que no ens vol pagar el que ens deu, podria ara revisar el seu programa de Govern comparant-lo amb el programa econòmic i social de CDC de gener de 1977. Per a començar, ha de recordar que CDC no creia en el protagonisme polític de la gran burgesia, la que va pactar amb el franquisme, fent-nos franquistes passius als altres. També ha de recordar que el nostre nacionalisme no és de domini sinó un nacionalisme amb l'objectiu de la consolidació i la plenitud del nostre poble al servei de tots els catalans. Llavors, CDC proposava una redistribució equitativa de la renda, el millorament de la qualitat de vida de les classes populars, l'establiment de les bases per a una autèntica democràcia econòmica i social, i el rebuig del model de creixement generador de desequilibris i de desigualtats. Però ara no es promou la tipificació com a delicte de l'evasió fiscal, ni la supressió d'impostos indirectes que gravin els bens de consum popular, ni es defensa la integració de les assegurances socials dins els pressupostos de l'Estat. Això, mentre els diners de la Seguretat Social serveixen per a comprar deute de l'Estat, per a establir una progressiva socialització i control de l'economia en el sector públic i per a dur a terme una planificació democràtica. Les retallades, els ajustos, les reduccions de disponible per caiguda d'ingressos, la lluita per a equilibrar el deute públic amb els pocs mitjans de que disposa la Generalitat; la sistemàtica oposició als partidaris d’una Catalunya amb una autonomia administrativa dins del marc espanyol, amb menys capacitat política ni nacionalisme català, d’una Catalunya concebuda per a donar més glòries a Espanya com Valencia, han fet posposar a l’equip governant de CiU el desenvolupament d'un projecte polític que venim esperant des de fa 35 anys. L'abandó del progressisme per a abraçar el conservadorisme ha dut el Govern de Catalunya a una situació realment perillosa en la que els partits espanyols tan sols exigeixen espai de poder i afeblir el nacionalisme català. Com si la devolució a Catalunya, el 1977, de la Generalitat republicana abolida pel franquisme no fos altra cosa que un engany més per a frustrar les esperances de tot un poble. Cal recordar el que ha quedat per fer, doncs encara hi som a temps amb crisi i tot. I la mentida espanyola s'ha de posar al descobert en tot moment.

Canviar de destí

François Hollande ho ha dit: Cal canviar de destí. També ho havia dit Ségolène Royal en el seu llibre Lettre à tous les résignés et indignés qui veulent des solutions (Carta a tots els resignats i indignats que volen solucions) que va publicar Plon l'any passat. Ara Hollande publica a Robert Laffont aquest llibre, Canviar de destí, missatge d’esperança com ho és la seva arribada a la presidència de França. Nosaltres estem orfes de direcció, como ho estaven els francesos sota Sarkozy. No sabem cap on volem anar. Que els temps són difícils ja ho sabem, com ens ho recordava la pel·lícula del mateix títol, produïda per la BBC, adaptant una obra de Charles Dickens, que va emetre 8tv. L'objectiu: la qüestió social, ara viva com mai. El poble té por com a conseqüència del pànic pel que pugui passar. La gent desconeix el que es cuina darrera les portes dels palaus presidencials i dels ministeris. Manca informació. No hi ha veritable transparència. Els ‘indignats’ volen solucions: volen una democràcia nova. També ho volia Ségolène Royal. Ho deia en el seu llibre: democràcia participativa, una cultura política eficaç. Es volen representants autèntics, no del sistema. Els ‘indignats’ volen la creativitat treballant per canviar la història, l'esquerra liberal també. No volem els que diuen sempre que tenen solucions i ens fan viure pitjor amb l'amenaça del crack. La gent veu que paga més impostos que les rendes del capital. Soros, per exemple, va sortir d'YPF abans de la nacionalització argentina. Ells no pateixen el que pateix el poble. No és just que els bancs rescatats amb els diners públics no sols no els tornin sinó que continuïn llançant els jutjats contra els pobres deutors, les famílies que viuen en situació precària. A més, les empreses que tenen beneficis no els reparteixen amb els seus treballadors ni consta que facin donacions per obres humanitàries ni d'ajut social. Segueixen pagant als treballadors el salari mínim espanyol, inferior a l'europeu, i una mica més. Des de juliol de 2011 a maig de 2012, es calcula una fuga de capitals d'Espanya de 128.000 milions d'euros que no han tornat ni se sap on són. Manca sentit d'equitat, de voler un ordre social just. Pot ser que la vida dels éssers humans no tingui cap valor o estigui menys considerada que les accions bancàries i el deute públic dels estats en crisi. Clarament, com diu Hollande, ens cal canviar de destí.

Por al ‘corralito’

No m'ho podia creure. Als pobles, gent senzilla va al banc a treure els seus estalvis. Tenen por de que un d'aquests dies els diguin que no poden tocar res. Prefereixen tenir-los a casa, sota una pedra, en un pou, en un forat a la paret. Cada vegada que els ministres del Govern espanyol parlen de l'economia, la gent s'espanta més. Han aconseguit comunicar una sensació col·lectiva de por. En una conferència al Cercle d'Economia, el senyor Montoro ens diu a casa nostra que ens deixem d’endergues amb altres polítiques, que el que hi ha és un deute financer amb l'exterior i l'hem de reduir. Que cal privatitzar els serveis públics perquè aquesta és una solució pràctica per a reduir la depesa. Ara, doncs, a privatitzar el que quedi de l'Administració i a retallar sous de nou. Ser funcionari ja no és una bicoca. Tanta retallada obre la porta a la corrupció. Caldrà veure el que acaba passant i com es desenvolupen les coses. Però la por ha entrat a la gent. Passar-ho pitjor tots: és clar el què serà, i per temps. Però la indignació del jovent és al carrer i les protestes del moviment 15 M segueixen el camí correcte. El deute públic en part serà destinat a aixoplugar els bancs i caixes. La crisi doncs, la que ens fa mal, la que ens porta la por, és dels bancs i caixes. Segueix sent una crisi financera. També segueix l'especulació.

Democràcia moderna i universalisme

Va ser el catedràtic de Dret Polític de Salamanca, ex senador i ex diputat senyor Tomás Elorrieta Artaza qui va fer un clar estudi de la gènesi de la democràcia moderna, la que arriba fins a la independència de les nacions d'Amèrica Llatina i la restauració monàrquica de 1876. La que Espanya no va saber incorporar. El Govern del poble o naixement de la democràcia moderna es produeix, segons Elorrieta, quan els dits pobles civilitzats proclamen els ideals democràtics de llibertat, igualtat i fraternitat, duent a terme les revolucions més transcendentals que registra la història. Tomás Elorrieta explica tot això en el seu estudi sobre la democràcia moderna, que publica després del també seu llibre Liberalismo. Elorrieta comença el llibre citant a Pericles. El discurs de Pericles afirma que tots som iguals davant la llei i quan la república atorga honors a algun ciutadà ho fa en consideració a les seves virtuts i no al seu rang social. Pericles deia que la democràcia es diu així pels drets que reconeix a tots els ciutadans. Elorrieta diu que la llibertat és el poder que necessita una nació per a defensar la seva sobirania interior i exterior. La llibertat, la igualtat i la fraternitat es complementen mútuament, de manera que la llibertat sense igualtat és una llibertat fictícia; la igualtat sense la llibertat fa a tots els homes i dones esclaus de l'Estat, avançant-se al socialisme d'Estat. Diu també Elorrieta que llibertat i igualtat sense fraternitat són dos principis suspesos a l'aire, sense cap garantia. El Mestre Elorrieta explica en el seu llibre La Democràcia Moderna que els veritables orígens de la independència de les repúbliques hispanoamericanes s'ha de buscar no solament en la guerra de la seva independència sinó també en els diversos elements històrics que van contribuir a que dins de l'imperi colonial espanyol es desenvolupessin els gèrmens de les noves nacions. No podem oblidar que l'imperi espanyol d'Amèrica es va organitzar com el territori d'unes províncies noves de la corona de Castella, amb les mateixes institucions característiques: tots sotmesos al rei absolut, que ocupava el lloc més alt del Reial i Suprem Consell de les Índies. Les guerres d'independència de les noves nacions varen ser més aviat guerres civils i alliberaments d’esclaus, com a Caracas el 1811, a Mèxic el 1812... el Congrés argentí es va declarar el 1813 i Bolívar va decretar l'abolició de totes les formes d'esclavatge el 1816. Van ser les noves repúbliques les que, lluitant contra l'imperialisme i l'absolutisme, van crear la democràcia internacional mitjançant el Tractat de Panamà de 1826, amb la creació d'una sobirania entre nacions com a garantia de la sobirania nacional. D'aquesta manera, les constitucions de les noves repúbliques comencen a manifestar que la seva finalitat principal és la d'assegurar els beneficis de la llibertat per a tots els ciutadans i per a tots els homes de tot el món que vulguin viure en el territori. Va ser l'afirmació de l'ideal de la universalitat com a font de la fraternitat humana i de la solidaritat internacional ben abans de la Societat de Nacions, de les Nacions Unides i de la Unió Europea. Molt hem d'aprendre de les antigues províncies de Castella, alliberades de l'esclavatge molt abans també de que els Estats Units i la mateixa Espanya proclamessin l'abolició de l'esclavatge.

Està en crisi la democràcia?

Que guanyin els socialistes a França, que la CDU de la senyora Merkel tingui un revés en un dels ‘lands’ més intuïtius del futur polític de la poderosa Alemanya i els socialistes recullin el 38 per cent dels sufragis convertint-se en la minoria majoritària, són bons auguris per a les polítiques socials: un avís a la dreta per a començar a pensar que alguna cosa no funciona bé quan la democràcia cau en mans de la dreta conservadora. Almenys, ara als mitjans de comunicació no existeix la censura prèvia característica d'una dictadura perquè es practica l'autocensura i la manipulació informativa, primant els poders constituïts, cosa que gairebé és pitjor. Ara el que du la contrària és reduït al silenci, el que pugui dir un liberal no interessa. El que interessa és el que diu i decideix l'organització. No hi ha lloc a deliberacions. No existeix la tolerància per als discrepants. Recordem com no es va permetre discutir a la premsa l'avantprojecte de la Constitució de 1978. Va ser una caixa tancada. Es va portar el poble a votar una constitució, com més tard també un estatut del que es deia des de l'esquerra socialista que era per la llibertat, per la igualtat i per la solidaritat. Hauríem trigat més a fer una constitució l'any 1978 si s'hagués posat tot en discussió?. Va néixer amb malformacions irrecuperables la democràcia a Espanya?. Era evitable la temptativa de cop d'Estat del tinent coronel Tejero l’any 1981?. Per què no es va anar més amunt i no es van perseguir tots els implicats en aquella sublevació contra la via democràtica que portava tres anys de pràctiques?. Com és possible que no admetin el dret de cridar a votar en referèndum a la població per a qüestions que afecten l'interès general, si resulta que la Constitució va començar per ser votada en referèndum?. És aquest el dret a decidir propi d'una democràcia liberal? És contrari a l'imperi de la llei parlar de referèndum o de consultes populars directes per a decidir, per exemple, si s'ha de permetre fumar a un hipotètic Eurovegas?.

Escrit al vent

Els ‘indignats’ tornen a les places públiques un any després. Tornen a dir el que ja deien abans de les eleccions. Els que no els representen, però, tenen majoria absoluta al Congres dels Diputats i al Senat. Les queixes contra la política bancària i social segueixen. L'atur no baixa, ans al contrari. Corren rumors del possible divorci del Rei, que segons Peñafiel serà demanat per la Reina. Un divorci no afectarà la monarquia, doncs la princesa Letizia es va casar divorciada. Als supermercats, augmenten els robatoris de menjar. A França, ja parlen de salari mínim sobre els 1.200 euros al mes, a diferència d'Espanya on, per la via de la imposició fiscal, es baixen les pensions i, per tant, es retalla encara més la capacitat de despesa dels jubilats. S'aguditzen les diferències entre una política de dretes i una d'esquerres. Els de dretes tenen més interès en resoldre el problema bancari sense caigudes, injectant a Bankia els diners públics a raó d'uns 600 euros persona major d'edat. Però segueixen sense ajudar als petits empresaris, sense obrir possibilitats de creació de negocis. El que no veiem tampoc és una dràstica neteja de consellers de caixes amb actius tòxics, que pertanyen al partit del Govern, ni es demanen explicacions als consellers i presidents de caixes nomenats per raons de conveniència política, encara que siguin socialistes, i dels que, diuen, van ser unes nul·litats en el món financer. No tothom serveix per a tot, és veritat. Però alguns es van trobar massa bé a la trona i amb les remuneracions que rebien. No varen veure més enllà, com els turistes que miren a la dreta quan els diuen i que miren a l'esquerra quan la guia els diu de girar el cap. Molts presidents i consellers han estat turistes a les seves caixes, no han baixat mai a veure com estava organitzat ni el repartiment de la correspondència entre oficines... no ens consta que qui va ser president de Caixa Catalunya, ex ministre socialista, s’hagués arribat a reunir amb els treballadors de la institució d'estalvi que presidia i a parlar amb ells del futur, de la gestió, de la competència, de la crisi, de la seva política social, del que pensaven de tot. El resultat ja el tenim. Ara Caixa Catalunya passa a subhasta del millor postor. Bankia, en canvi, serà reflotada amb diner públic amb l'Estat, o sigui els nostres diners, com a soci preferent. Algú diu que tot està escrit al vent, com a la cançó de Bob Dylan. No es demanaran responsabilitats a ningú.

Els divendres, ajustos; els dilluns, rumors i contrapoder

Els divendres de cada setmana són ara com el divendres sant: divendres de passió... divendres de mort. El dissabte, trobem publicats al Butlletí Oficial de l'Estat els reials decrets aprovats en el Consell de Ministres de cada divendres. La senyora vicepresidenta en dóna compte als informadors a l'hora d'emetre. És la transparència a la que ens volen acostumar, amb un vocabulari que sempre els doni la raó de tot el que diguin. Aquesta tarda, havent dinat, veia uns nens jugant en un vaixell pirata situat en un parc davant el restaurant on menjàvem. En sortir els pares, sentíem cridar els nens dient: “som pirates!” i la nena deia: “jo sóc la capitana”. Almenys ens adonem que la canalla ja és conscient, des de ben petita, del dret a la igualtat; no com abans, quan tenir el pare un 600 o tenir un Mercedes permetia classificar les selectes amistats dels fills. Ara, ja saben que hi ha capitans i capitanes: no els passarà com a nosaltres. Dilluns, arribaran els rumors a la Borsa, lloc on les cotitzacions de les empreses pugen o baixen. Els rumors serveixen per a desbordar el termòmetre de l'economia. Al carrer, trobem un nou contrapoder, els ‘indignats’ que diuen que els polítics no els representen. Ja ho deien fa un any i segueixen dient-ho. Ara són més. Avui, s'han manifestat en to festiu pel passeig de Gràcia. Diuen que eren uns dos-cents mil. Molts bancs voldrien tenir-los avui com a clients. Aquests nois i noies que fan debats i volen arreglar el món poden ser imaginatius, fer invents, obrir noves vies de negoci. Poden fer néixer una nova democràcia participativa. Existeix un altre contrapoder, el dels mercats, el de les potències que volen dirigir les nostres vides. El món avui ja no és el mateix món dels anys 60. D'aquells temps en què varem néixer molts de nosaltres tan sols conservem el missatge de l'organització, de les aglomeracions urbanes, de la divisió social de les ciutats en barris financers, barris comercials, barris residencials o barris d'esbarjo. I dins d'aquesta divisió trobem la real: la dels barris benestants i la dels barris de la misèria i la pobresa: els que no s'ensenyen, els que són en carreteres secundàries. Seguirem doncs veient els divendres com els divendres de passió. Divendres per a patir estrenyiments i dissabtes per a demanar hora al psiquiatra en llegir el BOE. Aviat ens trobarem que s'apujaran els drets de les defuncions i per tant les assegurances d'enterrament.

La consciència d’un liberal, avui

Un polític i un economista han escrit en el temps llibres amb el mateix títol: La consciència d'un liberal. Primer, va ser Henry Steele Commager, que va fer un recull d'escrits de Chester Bowles, nascut el 1901 i membre del Partit Demòcrata dels Estats Units, que va participar en la creació de les Nacions Unides. Va ser, a més, ambaixador dels Estats Units a l’Índia i el Nepal, conseller del president Kennedy per assumptes africans i asiàtic i secretari d'Estat el 1960. El segon, l'ha escrit l'economista Paul Krugman i ha estat publicat el 2007. Krugman sosté que al principi del segle XXI els liberals són conservadors dels principis i del paper de la llei, de les conquestes obtingudes amb la sanitat i la seguretat social: un pensament que vol honorar els principis democràtics, la problemàtica de la divergència entre les desigualtats i la política de distracció de les masses. Chester Bowles parlava fa cinquanta anys de la posició dels Estats Units davant la revolució mundial, el desenvolupament econòmic, les claus per al creixement de la democràcia, el paper d'Amèrica a l'Àfrica i a Asia, el mite del comunisme, el camí cap a la societat de l'abundància, la necessària descentralització i la finalitat de la recerca de la llibertat.

Escepticisme i qualitat democràtica

Els polítics de l'oposició es queixen de que el PP no dialoga, que rebutja les compareixences dels ministres i del president del Govern al Parlament. No hi ha diàleg, diuen. I el Govern segueix la seva ruta, fent comunicats de premsa i apareixent als telenotícies sense donar cap possibilitat de debat a l’oposició. La transparència és, per a ells, informar del que ja han acordat. Mentre, tenim notícia de les investigacions per presumptes corrupcions que s'obren cada dia. Des del president d'un tribunal suprem fins a dos partits governant diferents comunitats autònomes són objecte d'investigació. La integritat política tampoc rep punts favorables. El resultat és que baixa la qualitat democràtica i el ciutadà té una fina percepció de que la vida pública no respecta el nivell desitjat. Un bon govern precisa de bones practiques. La credibilitat a recuperar passa per altres pràctiques diferents de les que estem vivint. Fins arribar-hi, el ciutadà seguirà sent escèptic amb la vida pública.

Propòsits per a una nova democràcia

Construir una democràcia basada en la consciència crítica dels ciutadans que participen del Govern de la societat, en un marc de llibertats; amb respecte a una societat plural, multiracial, multicultural, i amant de la cultura de la pau i del respecte als drets humans com a garantia de la pau social, és la fita més important del segle actual. El posicionament evolutiu dels sectors conservadors, combinat amb la necessitat d'un règim democràtic creant un bipartidisme dreta i esquerra, permet redefinir a cada contesa electoral les finalitats a les que aspira cadascun dels partits en pugna pel poder. Podríem creure fàcilment que la política es troba en un carreró sense sortida. Hi haurà qui reclami que es tornin al país d'origen tots els immigrants sense papers i els que han perdut la feina. Però no plantejaran l'estudi de solucions per què la gent no perdi l'habitatge per no poder pagar hipoteca o lloguers. Els temps actuals són tristos perquè els dirigents no ens presenten propòsits per a construir una nova democràcia per a tots. Volen una societat limitada a uns quants que controlen les fonts de riquesa. I aquest és el problema més greu de futur. Si la democràcia només beneficiarà a uns quants que controlen els mitjans de producció i mantindrà la resta com esclaus d'aquests, és evident que som a les portes d'una revolució social que s'avança en el món audiovisual.

Despotisme com a mostra

El cas Bankia, a Madrid, les subvencions a la Ciutat de la Llum, a València, les decisions sobre els nous traçats dels ferrocarrils ràpids, l'apoderament del dret de transvasament de les aigües... són unes quantes demostracions d'una manera de fer que ens aproxima al despotisme. No es tenen en compte els drets dels accionistes, se salten a la torera les normes i instruccions d'Europa, practiquen la política de l’‘ara convé’ decidida des d’un ministeri. Però no se sap ben bé quin paper hi té el ciutadà en aquesta manera de conduir els interessos col·lectius. Sembla que ens trobem davant d'una conspiració més dels que es troben situats al poder. No expliquen el perquè ni per a qui, el com ni amb quins mitjans. Però a Catalunya ens queixem que es destinin fons públics al sanejament de la banca, quan caixes catalanes intervingudes passen a subhasta d'entitats bancàries privades. Els polítics catalans protesten. Però sembla que les coses segueixen el mateix camí que ja tenim dibuixat. Vivim en la societat de la mentida, en una mena de despotisme polític de necessitat.

Defensen la monarquia

Ho he llegit en un article de La Razón. M'he quedat sorprès, doncs tenia la idea de que la dreta no vol la monarquia. I ja no és el primer article que trobo en diaris de dreta que parla bé de la institució monàrquica. El mateix Miguel Angel Revilla, en el seu llibre Nadie es más que nadie, diu que Joan Carles es un rei amb “sentit comú” afirmant que és un “tipus castís, molt intuïtiu, amb sentit de l’humor i una gran capacitat per a radiografiar a qui té al davant”. Diu Revilla que no és monàrquic però que la seva figura ha estat clau per a consolidar la democràcia. També recorda que la figura del Rei es va engrandir amb la seva postura davant el 23 F de 1981. Semblen passats els temps en què Jiménez Losantos i la COPE atacaven la figura del Rei. El propi Revilla explica, en el seu llibre, una anècdota de 2007 sobre la transcripció en els mitjans d'uns comentaris sobre una entrevista que va tenir amb el Rei. Els periodistes van voler jugar amb la coneguda bona fe i rabiosa sinceritat del president Revilla, interpretant les seves paraules com els va semblar. Les crítiques a la monarquia, com diu l'acadèmic de la Reial Acadèmia de la Història senyor Luis Suárez a La Razón del 5 de maig, se centren en la persona del Rei. Segons Suárez, es vol ignorar que la monarquia és una forma d'Estat molt europea. Ara, ens diu que Alfons XIII va ser obligat, des del carrer i infringint la llei, a suspendre l'exercici de les seves funcions amb conseqüències doloroses per als espanyols. Segons l'articulista, va tornar la legitimitat amb la Transició acceptada per en Joan i després pel seu fill: criticar al Rei perquè faci vacances és una ingratitud. Segons l'articulista, la monarquia està consolidant Espanya i no hem de posar en perill el futur, doncs d'ella depèn aquesta línia subtil sobre la que es construeix i s'alimenta el patriotisme. No puc estar d'acord amb aquest senyor, doncs la monarquia, com a forma d'Estat, no era present en la fundació de la Comunitat Europea del Carbó i l'Acer, l'any 1957. Més aviat, la monarquia a Espanya, acabada la Segona Guerra Mundial, va ser vista per les grans potències com la solució menys traumàtica per a succeir al dictador. Però el manteniment d'una monarquia a Espanya no es pot vincular, com ha fet aquesta amb els seus silencis i divagacions, al no reconeixement de les nacions catalana i basca. Una monarquia partidària de la forma unitària és un sistema que no permet avançar en la democràcia i, per tant, obliga a qui no creu en la pàtria espanyola a passar per ella parlant d'unes falses concòrdia i unió que tan sols generen desigualtats, recels i decepcions. Una monarquia que actuï d'aquesta manera en una democràcia té els dies comptats, i l’actual és plenament conscient de que és al poder gràcies als interessos internacionals per a evitar l'avenç del comunisme que de veritat amenaçava i lluitava contra la dictadura que es va aixecar contra la legalitat republicana, l’única que era veritablement democràtica. No vulguin ara canviar la història i fer-nos creure que la proclamació de la Segona República espanyola, que tan bé retrata i descriu Josep Pla en el seu llibre Tres dies d'abril, va ser un acte il·legal. Aquest tipus d'articles, que volen convertir en valors el que es una institució de compromís, encara fan més mal a l’actual monarquia espanyola que la mateixa Constitució, que li reconeix uns poders propis d'un cap de Govern que no li corresponen a un poder moderador.

Cap un canvi de model però no de formes

La pugna electoral a França, a Sèrbia i a Grècia ens permet analitzar el mateix dia com es manifesta la voluntat dels electors. Haurem de valorar l'abstenció, els vots rebuts pels ultres, el càstig electorals als grans partits de sempre. També haurem de valorar el sistema electoral seguit a cada lloc i la veritable influència dels partits polítics en la societat. A França, ha guanyat el candidat socialista amb el suport dels centristes. Canvi de model polític, per tant, a França i a Europa. A Grècia, ha perdut el Partit Socialista i ha guanyat la dreta. A més, el partit neonazi tindrà també escons, a més del comunista clàssic. La reacció electoral en temps de crisi a Grècia ha estat favorable als extrems. Ara veurem a les legislatives franceses de juny el que acaba passant, doncs el partit ultradretà que dirigeix la senyoreta Le Pen pot aconseguir una bona representació parlamentària. I a Barcelona, el Partit Popular de Catalunya ha tancat el seu congrés presentant-se com a alternativa de govern a l'actual de la Generalitat dient, amb tota l'alegria quan guanyava les eleccions presidencials el candidat socialista, senyor Hollande, que la socialdemocràcia és un fracàs, oposant-se, a més, a que la televisió pública sigui, segons diuen, una televisió independentista. Però, a més, s'ha pronunciat contra el que en diu “rupturisme sobiranista” perquè afirma que ataca la cohesió social, quan és a l'inrevès, i ens vol tenir lligats amb orgull a una Espanya que fa aigües. Passarà ara el que li va passar a Miguel Ángel Revilla, quan va començar a moure's en política, demanant la recuperació de Cantàbria. Qualsevol demanda d’autogovern i de reivindicacions culturals i històriques serà immediatament atacada per separatista. Ja no parlem del pacte fiscal, que el tenim denegat d'entrada. L'espectacle polític i l'augment d'impostos els tenim assegurats. El president Rajoy no trigarà a anunciar-ho. Però la gent és que ni l'escolta. Ara passarem a ser esclaus d'Hisenda. Treballarem per a pagar impostos més que mai. El que hauríem de fer és reclamar al senyor Sarkozy la devolució del Toisó d'Or que li va concedir el Rei. Els seus atacs a Espanya durant la seva caiguda electoral són inacceptables i no mereix aquesta distinció que, haurem d'interpretar, va obtenir per un nou error del Rei i del Govern espanyol en uns moments de crisi en què la dreta especulava amb la continuació del poder conservador a França. Quan era molt fàcil advertir que el poble francès ja no el volia i menys la submissió al dictat de la potència alemanya, submissió d'alguna manera ja manifestada, també, pel Govern espanyol. Si alguna cosa ha fet mal a Europa ha estat el voler ser un imperi quan no és més que un territori amb un Govern en dificultats.

Llibertat, per a fer què?

La Constitució diu que es garanteixen moltes llibertats. Però quan veig, un divendres, en un cafè-restaurant de Madrid, prop del Banc d'Espanya i del Congres dels Diputats, a les 15 hores, una barra plena de gent prenent cerveses i tapes mentre per la petita pantalla surt la senyora vicepresidenta del Govern, Soraya Sáenz de Santamaría, informant als periodistes dels acords presos en el Consell de Ministres i la gent no fa ni cas, ni ho mira perquè està per les seves converses i riures, reflexiono. El que hagi acordat el Govern, tant els fa. Ja no té cap interès. Surts del cafè i passes per davant d'un quiosc que hi ha al carrer d’Alcalá, davant el ministeri d'Educació, Cultura i Esports. Els diaris continuen al mateix lloc del quiosc, sense vendre prop de les quatre de la tarda. Poc interès per la informació. Cap interès per la política. A la nit, els teatres i els bars es tornen a omplir. Al Teatre de la Zarzuela fan La Chulapona, una sarsuela amb fons moralista, el que en deien l'“òpera dels pobres”. Un dels artistes fa un comentari irònic sobre un govern, que també serviria per l'actual. La gent riu per l'acudit. Però el show continua. I un es pregunta: la llibertat, per a fer què?. Doncs sí, els costums no han canviat, la informació no interessa i el que compta és omplir l'estómac i viure sense pensar en res, tenint calés a la butxaca, com ja passava sota la dictadura de Franco... Doncs quelcom no ha funcionat des que tenim la Constitució. A la gent tant li fa la monarquia com la república. Confonem la república amb la poliarquia, doncs aquest tipus de règim vol dir govern de la col·lectivitat, fet que en l’època moderna no s'ha produït mai. El poder col·lectiu sempre ha desaparegut en mans d'un grup conductor que ha transformat el col·lectivisme en una submissió al poder de la minoria dirigent. En canvi, la república pot tenir com a equivalent el mateix Estat en el sentit d'incloure com a Estat la mateixa societat civil. En el món romà, la república va coincidir amb el moment històric del paganisme. Però la poliarquia va seguir instal·lada al poder, que és l'equivalent dels actuals clans o grups que dirigeixen els partits polítics. I és que sempre han existit una minoria governant i una majoria de governats, de manera que la sobirania no rau mai en el poble, la nació, sinó en la cúpula de l'Estat, en els poliarques. El veritable poder polític ha estat sempre la poliarquia, acompanyant o no una dictadura, en els 20 segles de govern polític que ha conegut la humanitat. La llibertat ha estat el mateix símbol que avui pugui mostrar la Reina d'Anglaterra exercint de reina en actes oficials amb una corona de diamants i pedres precioses. Apoderar-se de la llibertat i administrar-la als governants és l'objectiu històric de tot governant. Napoleó fins i tot va difondre la llibertat com a senyera, a punta de baioneta, envaint Itàlia, Egipte, Mèxic i Espanya, però generant un poder poliàrquic per administrar-la a favor dels invasors, sense respectar la llibertat dels vençuts.

Defensa del parlamentarisme

Ahir al matí, vaig assistir a la conferència que ens va donar el president del Parlament Europeu, Martin Schulz, en el decurs d'un esmorzar organitzat per Ediciones Primera Plana-El Periódico. Vaig tenir l'oportunitat d'escoltar en directe una exposició que va advertir sobre el possible fracàs de la Unió Europea, la problemàtica del jovent que es torna emigrant, l'ascens electoral de partits d'ultradreta, la consolidació de la regla de la unanimitat en lloc de la de la majoria, per l'actuació dels caps d'Estat i de Govern, i el progressiu buidat de contingut parlamentari europeu i nacional dels corresponents i respectius parlaments. El missatge en forma d'avís va ser clar i contundent.

Primer de maig contra el negacionisme

Diuen que els sindicats no representen als treballadors o no existeixen. Neguen l'esperit reivindicatiu dels treballadors. No s’hi reuneixen. Per al Govern no compten: nega la força sindical. Però milers de treballadors han sortit avui al carrer a fer acte de presència i a manifestar la seva protesta per la política de destrucció de l'Estat del Benestar, la reducció progressiva dels ja baixos salaris i el poder sense límit donat als empresaris. El Govern es nega a dialogar, tant sols informa a través dels mitjans de comunicació i sense deixar-se fer gaires preguntes, dels acords presos en Consell de Ministres cada divendres. Som davant un procés de negacionisme social. El poble es manifesta contra el negacionisme de la classe obrera.