Llibertat, per a fer què?

La Constitució diu que es garanteixen moltes llibertats. Però quan veig, un divendres, en un cafè-restaurant de Madrid, prop del Banc d'Espanya i del Congres dels Diputats, a les 15 hores, una barra plena de gent prenent cerveses i tapes mentre per la petita pantalla surt la senyora vicepresidenta del Govern, Soraya Sáenz de Santamaría, informant als periodistes dels acords presos en el Consell de Ministres i la gent no fa ni cas, ni ho mira perquè està per les seves converses i riures, reflexiono. El que hagi acordat el Govern, tant els fa. Ja no té cap interès. Surts del cafè i passes per davant d'un quiosc que hi ha al carrer d’Alcalá, davant el ministeri d'Educació, Cultura i Esports. Els diaris continuen al mateix lloc del quiosc, sense vendre prop de les quatre de la tarda. Poc interès per la informació. Cap interès per la política. A la nit, els teatres i els bars es tornen a omplir. Al Teatre de la Zarzuela fan La Chulapona, una sarsuela amb fons moralista, el que en deien l'“òpera dels pobres”. Un dels artistes fa un comentari irònic sobre un govern, que també serviria per l'actual. La gent riu per l'acudit. Però el show continua. I un es pregunta: la llibertat, per a fer què?. Doncs sí, els costums no han canviat, la informació no interessa i el que compta és omplir l'estómac i viure sense pensar en res, tenint calés a la butxaca, com ja passava sota la dictadura de Franco... Doncs quelcom no ha funcionat des que tenim la Constitució. A la gent tant li fa la monarquia com la república. Confonem la república amb la poliarquia, doncs aquest tipus de règim vol dir govern de la col·lectivitat, fet que en l’època moderna no s'ha produït mai. El poder col·lectiu sempre ha desaparegut en mans d'un grup conductor que ha transformat el col·lectivisme en una submissió al poder de la minoria dirigent. En canvi, la república pot tenir com a equivalent el mateix Estat en el sentit d'incloure com a Estat la mateixa societat civil. En el món romà, la república va coincidir amb el moment històric del paganisme. Però la poliarquia va seguir instal·lada al poder, que és l'equivalent dels actuals clans o grups que dirigeixen els partits polítics. I és que sempre han existit una minoria governant i una majoria de governats, de manera que la sobirania no rau mai en el poble, la nació, sinó en la cúpula de l'Estat, en els poliarques. El veritable poder polític ha estat sempre la poliarquia, acompanyant o no una dictadura, en els 20 segles de govern polític que ha conegut la humanitat. La llibertat ha estat el mateix símbol que avui pugui mostrar la Reina d'Anglaterra exercint de reina en actes oficials amb una corona de diamants i pedres precioses. Apoderar-se de la llibertat i administrar-la als governants és l'objectiu històric de tot governant. Napoleó fins i tot va difondre la llibertat com a senyera, a punta de baioneta, envaint Itàlia, Egipte, Mèxic i Espanya, però generant un poder poliàrquic per administrar-la a favor dels invasors, sense respectar la llibertat dels vençuts.