el carro abans que el cavall

Creixen en els darrer temps les protestes contra els governs dictatorials excepte a Iran i Korea del nord. S'ha volgut crear democràcies liberals als paîsos àrabs u s'ha començat una nova guerra, aquesta vegada al nord del món africà per aturar els movimenrts islamistes que amenacen el control europeu de les primeres matèries al sahel i l'expansió del nou colonialisme xinés per Àfrica. D'això s'en diu la transició cap a la democràcia. Però no tots els pobles que consegueixen la independència del vell poder abraçan un règim democràtic: nou  estats de la vella Unió Soviètica encara segueixen sita un sistema dictatorial i altres tres, Ukraina entre elles, segueixen en la inestabilitat segons informa la revista Time en la seva edició del 25 de matç,  en un article que signa Fareed Zakaria. L'articulista recorda que hi ha encés un debat sobre les condicions que permeten implantar i sobreviure un sistema democràtic. I arriben a la conclusió que la llibertat precedeix a la democràcia. I no existeix altra camí per implantar una democràcia en un territori que fer una Constitució i una Declaració de Drets que limiti el poder dels goverrns una vegada elegits. Es recomana separar Constituciò i Declaració de Drets fonamentals dels ciutadans. Aquesta proposta podria ser bona per Catalunya i per Espanya. El govern espanyol sembla no tenir límits, sembla servir-se del poder que li dona la Constitució interpretada per ell mateix i els Magistrats del Tribunal Constitucional designats per el partit majoritari. Pot ser que sigui necessària aquesta declaraciò de Drets o Llei de Drets del Poble per limitar el poder dels governants. La Declaraciò de Drets permetria que l'estat de  dret no pateixi agressions ni utilitzacions contradictòries. Es tractaria de limitar el poder dels governants i protegir les lliberrtats individuals i els drets de les minories de tot ordre. On ja existeix una Constituciò caldrà fer-hi reformes si es vol adoptar aquest nou sistema i evitar l'autoritaritarisme d'uns pocs, el poder absolut del partit guanyador. Aquest sistema  equilibrador de drets garanteix estabilitat social, l'estat de dret i la democràcia. Segons Zakaria  s'ha de fer la Constitució abans de les primeres eleccions quan un país  es transforma en democràcia sortint d'una dictadura.  No fou el cas d'Espanya, doncs el camí cap una democràcia, encara que imperfecta, fou obert pels mateixos servidors de la dictadura com a única possibilitat de supervivència, definint la llei  suprema ells mateixos evitant  aixís tota reclamació contra els  abusos i crims de la dictadura. Un dels preus del canvi fou el manteniment de la monarquia instaurada per la dictadura per assegurar la llei i l'ordre establert dins de la continuïtat. Esperem que no passi a Catalunya en el moment de la seva emancipació pàtria. Encara som a temps de rectificar.

on és el govern dels pobres?

Cada dia més programes de televisió presenten les ventatges de ser ric, els privilegis del que disposa de sobrats mitjans econòmics i d'influència política. La societat ideal per el reduït cercle de rics és la desl privilegis, la del funcionament oligàrquic en la distribució del poder.  Les activitats altruistes, la recollida d'aliments o de diners per els pobres no és més que una activtat de consolidació de les diferències socials, de manteniment del mur que separa rics i pobres, un missatge de conformitat als pobres que depenen dels rics. Hem vist esglésies plenes de riqueses i herències de difunts penitents. Hem vist hotels que lloguen habitacions per un dia al mateix preu que costa un lloguer social durant un mes que mostren el luxe que no es pot tenir a casa. Queden per els brilants executius i milionaris sense consciència social que no són capaços de retornar a la societat ni una petita part del que aquesta els ha donat. Els museus són la única forma de socialitzar l'art i les antiquitats, les biblioteques el nou reducte de la cultura escrita. Les Universitats ja no són per els pobres ni els treballadors. Serveixen per formar trepes i emigrants.  Les revistas dites del cor presenten la riquessa i el luxe com la vida normal de les celebritats, es presenta el luxe com el futur de vida a conquerir pel pobre. No hem vist cap revista   del cor que ens fotografii la realitat social de les families pobres, de la gent a l'atur, dels immigrants irregulars. La vida senzilla no inrteressa a la oligarquia del diner. L'egoñisme és la llei en el cercle dels explotadors de l'esforç dels demés. Per arribar a l'éxit el jovent creu que tot  és vàlid.  Molts personatges, ja condemnats o  pendents de judici per actes de corrupció i buidar les caixes del diner públic, viuen en el microcosmos del poder selecte que intenta orientar la vida cultural i dirigir els assumptes públics. La banalitat, no respectar les regles socials, fugir de la solidaritat social, depositar fortunes a paradisos fiscals són els principis que mouen la oligarquia del poder social i econòmic que vol donar lliçons de direcció als polítics honestos que no volen que pobresa sigui l'equivalent de misèria vergonyant. Els pobres són els penitents. Els rics els que miran la professó. Els pobres no tenen un govern que els protegeixi de l'abús.

en defensa de la comunicació pública

Les notícies que ens arriben de la situació dels mitjans audiovisuals públics dels territoris de parla catalana són motiu de preocupació. El avui considerat primer poder per la influència que té en els ciutadans, pateix manipulació informativa,  reducció de pressupostos dels ens públics, acomiadament de personal, tancament de delegacions, privatització i externalització de serveis, clausura de centres emissors, retallades a les nòmines del personal, jubilacions anticipades, anul·lació pel Tribunal Suprem de llicències de canals de TDT adjudicades  fa tres anys sense concurs públic. Inseguretat jurìdica dincs i també inseguretat informativa. Caurà la producció pròpia per manca de financiació. Notícies repetitives d'agència, concursos i espais d'entreteniment competint amb les cadenes privades per fer-se un espai. L'audiència la seguiran donant els grans espectacles esportius. La violència és un incentiu segur. Que lesw presentadores ensenyin el seu cos no és nou ni creatiu, doncs ja ho feien als telenoticies a Rússia. La degradació social camparà lliurament per les ones, l'estímul de la societat del diner i el sexe seguirà essent l'únic compromís de la gent jove i molts no tant joves. El sexe i tractar la dina com un objecte seguirà present a la publicitat de la moda, els parfums i els automòvils. Les normes i directrius europees sobre televisió, la legislacipo sobre publicitat, dignitat humana i les normes étiques, sembla que queden pels congressos i seminaris dels especialistes en dret audioviosual i de la informació. La moral no interessa quan de negoci i quan de control informatiu es tracta. La comunicació necessita cada vegada més d'una bona defensa pública, al menys per adaptar-se  al futur d'una societat participativa i tornar als principis de la seva creació legal. El Consell d'Europa que es preocupam de promoure els principis democràtics ja ha hagut de condemnar les ingerències polítiques per manipular la informació, segons informava El País en la seva edició del 30 de gener de 2013. La degradació del sector televisiu continua als  països  senyalats pel Consell d'Europa com Espanya, Rumania, Hungria, Serbia i Ucraina, sense tradició democràtica i sortint tots d'una dictadura recent. Les institucions fetes per Llei per polítics que actuen per delegació dels caps del partit, en comissions tancades, no acostumen a crear institucions aptes ni fetes per eixamplar els principis democràtics que tant necessitem aplicar per fugir dels absolutismes de partit.

creiem o volem l'Estat català?

Vosté creu que Catalunya hauria de ser un Estat independent? Es aquesta la pregunta o en tindrem una de diferent? Ens demanaran que diguem si creiem o si volem? La pregunta correcta podria serVol que Catalunya torni a ser una nació lliure com abans de la guerra de successió?O aquesta altra: Vol que Catalunya sigui l'Estat català dins l'espai econòmic europeu? No podem fer plantejaments col·lectius hipotètics ni deixats a la improvització del futur, ni viure fora d'Europa. La independència d'un territori en moments de cessió de sobirania o de sobirania compartida amb una unió d'Estats impedeix la independència total que es podria deduir de la pregunta feta amb un plantejament hipotètic o poc aclaridor del futur que es vol dibuixar. No som en temps de fronteres tancades ni de murs separadors. Som en temps de col·laboració cultural, i de cooperació socioeconòmica. Hem d'afrontar la polìtica de la por que els dirigents econòmics europeus semblen voler imposar destruïnt tota la tradició jurídica del dret d'obligacions i de respecte al dret de propietat personal, la devaluació del nivell de vida a que ens haviem acostumat, l'absència de crèdit per tirar endavant projectes i somnis empresarials. Catalunya ha de poder decidir, Catalunya ha de voler  ser Catalunya dins del contexte mundial i ser capaç com a poble de crear  democraticament les condicions perquè la elecció feta sigui possible.. No és moment de confirmar conviccions formades lliurament, sino de manifestar lliure i pacíficament  la voluntat democràtica dels ciutadans de construir la llibertat de Catalunya amb fermesa i decisió, amb ple coneixement de les ventatges i conseqüències positives i negatives de la elecció. I fer-ho tot i sabent que seguirem convivint amb el poble espanyol com amb la resta de pobles europeus, però compartint el futur i el diàleg sense dependre de les decisions del Govern i de l'Estat del Regne d'Espanya limitadores de la cultura, la iniciativa, la llibertat i la creativitat empresarial i financera catalanes.

idolatria que no cesa

Voldriem creure que treure els sants en professó és un acte piadós. No sabem el perquè apareixen cossos  militars al costat dels passos de setmana Santa. No entenem perquè la gent plora quan plou i n surten les professons. En camvi molts no van a missa. És més important aparèixer fent penitència en públic, dona status social. S'utilitza lo religiós amb finalitats ben diferents de les preteses a la Biblia. Els  mitjans televisius donen força informació de les celebracions de setmana santa, dels actes, de les professons. Hem tornat a la religió única per excel·lència. Les imatges guien la religió. La devoció no és per Déu, és per les imatges i esculptures que es passeigen per els carrers de les capitals. És una activitat que atrau turistes. L'exotisme de les professons és innegable. Ens tornem idòlatres de la imatge. Ens condiciona la imatge del Crist crucificat, del Crist mort, de la Verge plorosa. No presentem una religió d'amor i  de proximitat, sinó de distància, llunyana i de patiment. La idolatrtia vivent és una falsa religió que no té res a veure amb el que predica l'evangeli de Crist. Les escultures ornamentades amb robes i joies no es corresponen amb el missatge de Crist. L'església oficial espanyola guarda silenci, no s'atreveix a dir que les professons són una farsa, la mentida de la sobèrbia de les cofradies, que Déu no precisa representacions escultòriques, que tot fou un  invent de la inquisició, que amb les imatges de la pasió de Crist és volia arrossegar de genolls el poble ignorant que no llegia la Biblia ni l'evangeli. Es convertia en pecat no obeir a cegues el pastor. Fou una forma d'estimular la devoció pel temor de Déu i del Bisbe. Però de la devoció passarem a la idolatria. Es poden demanar miracles a les imatges. Seguim venerant les imatges, no a Déu. Es demanen miracles a les imatges, no a Déu. Es banalitza lo religiós. No hem entés res del que és creure en el creador i l'exigència de seguir el seu missatge. Esperem que el nou Papa Francesc faci ràpida neteja de la sobèrbia de la imatge i la comercialització de la setmana Santa.

construir la nova democràcia

El gran repte social per Catalunya horitzó 2014 és construir la nova democràcia, una democràcia que estigui a l'abast de tothom, que serveixi per tothom, que faci ciutadans responsables en lloc de súbdits sense veu.  Ara preocupa al govern com sortir-ne amb ekl pressupost i la solució apuntada és vincular a la gestió del govern tots els partits possibles. Un cop fet el nou govern amb el mateix president que tenim ara, és evident que ningú no discutirà el pressupost que tenim pendent d'aprovar, retallades salarials, empobriment dels petits estalviadors, augment de l'atur, exclusions dels més grans de 65 i dels recent llicenciats, i reducció del nivell de vida inclosos. Construir la nova democràcia vol dir fer coses ben diferents de les previstes pel Govern i la lleial oposició que li dona suport. S'ha de resoldre el problema institucional, legal, representatiu, la participació popular, la proteccipo de les llibertats, l'equilibri dels poders a Catalunya, la financiació dels partits i sindicats, l'estatut dels grups de pressió, l'equilibri del territori, la diversitat cultural, la problemàtica de la immigració irregular condemnada a la clandestinitat per un sistema legal discriminatori, millorar la informació i la comunicació públiques, no descuidar la sanitat que ja presenta llistes d'espera dany i mig per determinades intervencions quirúrgiques, apretar l'educació i les activitats culturals, assistència a la gent gran i els disminuïts fìsics, les comunicacions i els transports col·lectius, les noves energies per liquidar la dependència de les fòsils i la nuclear, impedir els abusos del mercat i el capitalisme salvatge. Catalunya necessita fer una nova política, una nova democràcia socialment avançada, però de veritat, no fer de comparsa del neoliberalisme promotor del nou autoritarisme burocràtic i dels mercats.

tergiversacions per desacreditar ideals

Ada Colau es queixa i amb raó de les declaracions públiques que ha fet la delegada del govern espanyol a Madrid. De cap manera es pot confondre o fer confondre un moviment social reivindicatiu amb activitats filoetarras. Manifestar-se,  protestar i reclamar acció política i legal contra els llançaments per execucions hipotecaries no és cap irregularitat, de cap manera és pot considerar com una activirar terrorista. El que em sembla més greu és que es vulgui dissimular el que s'ha arribat a dir i ara ens diguin que no s'ha dit el que tots hem escoltat. Tergiversar les actituds i les informacions, mentir, voler desacreditar les persones que lluiten per uns ideals, encertats o equivocats, forma part d'una política que molts creiem desapareguda. La rebelió legítima contra els abusos legals que un Tribunal superior europeu confirma existeixen a Espanya, la presentació d'escrits als jutjats per aturar llançaments hipotecaris, que hi hagi jutges que veient les circumstàncies socials actuals considerin legalment aplicable que el lliurament del pis executat eximeix de seguir pagant el deute, no són plantejaments antisistema ni anarquistes, senzillament són activitats en defensa dels més elementals drets humans i de defensa de la dignitat de la persona, són decisions que dignifiquen la justícia. Tots els que diuen tantes barbaritats contra els que demanen solucions equitatives i més justes, una nova legalitat que s'ha de fer al Parlament de l'Estat, s'allunyen del nou missatge papal. No volen estar al costat dels que no poden pagar els deutes per malaltia, estar a l'atur o arruinats per haver perdut el negoci,  ni comprendre els pobres, són l'expresió de la misèria intel·lectual dels defensors d'un neocapitalisme opressor i esclavitzador de la societat treballadora, destructor de les classes mitjanes que els 'han portat al poder. L'autoritarisme cada dia és més a prop encara que es vesteixi amb una imatge amable.

estudiants xivatos i confidents

Escolto per radio una notícia que em posa de punta els pocs cabells que em queden. Ara sembla que les joventuts d'un partit conservador que tots coneixem anima els escolars a denunciar els professors que facin feina "d'adoctrinament" a l'escola durant la classe. És clar queseran els denunciants els que valorin si el professor vol imposar una ideologia a la seva classe. No defineixen el que vol dir  o ells entenen com feina d'adoctrinament. Pel que m'arriba sembla que no volen que els pofessors opinin, ni facin opinió. No volen que els professors expliquin la història del que hem viscut amb una visió diferent del que decideixin s'ha de dir els que manen. No volen difussió, reflexió ni discussió científica de cap pensament diferent a l'oficial. No volen la llibertat de càtedra. No volen que es parli dels drets humans. De cap manera s'ha de posar en discussió el règim actual ni fer comparances que siguin desagradables per els pares dels estudiants. La tradició de fer sempre el mateix que han fet els pares i els avis és el que es vol imposar als estudiants. La consigna és no desviar-se de la cultura oficial. La formacipo neutral és no formar, no opinar,  dedicar-se a repetir textes escrits aprovats per la censura ideològica dels superiors. El que es considerat dolent i contrari a les regles socials no s'ha de llegir. Per dur a terme aquesta tasca de vigilància cal reclutar voluntaris que expliquin el que passa a les classes segons ells interpretin i el que diuen i fan els pofessors, sobre tots els que ja estan senyalats com indesitjables o amb idees perilloses.Aquests joves iconoclastes de les idees volen crear entre els estudiants una xarxa d'informadors, xivatos i confidents. En realitat rebaixar l'esperit democràtic i lña llibertat d'ensenyament. L'autoritarisme sens dubte s'obre camí a la terra ibèrica.  La llibertat i la dignitat pera tothom no són ben vistes a certs sectors. Cal adonar-se del retorn del vell "espíritu nacional". Sense xivatos i confidents la policia cultural i educativa  dels ortodoxes de la tradició no tindria res a fer.

deteriorament de les institucions lliures

La gent que escriu, sigui a diaris impresos, digitals o llibres de qualsevol classe, pateixen els canvis del món de la literatura, la informació i l'ensenyament. La cultura literària i les televisions pateixen les conseqüències dels programes de televisió de tertulies sense idees i de la demagògia de la paraula. Aquests dies veiem en un saló del llibre a Paris com es presentem determinats autors que corresponen als interessos editorials del moment, obres de consum. El negoci editorial mira el diner abans que la creació, marca la transmissió del coneixement  que convé difondre de tal manera que la discriminació dels autors i petits editors que no pertanyen al gruix de les empreses editorials que es diuen consagrades, no formen part del món televisiu, no troben espai. Tampoc interessen els autors que  no han  sigut ministres, presidents autonòmics o consellers. Cal ser avui centre informatiu perque una empresa editorial s'interessi pels escrits o la firma d'un autor. Ven la imatge de l'autor, no ven el que escriu. Tampoc tenim la seguretat de qui compri un llibre s'el llegeixei. Fa uns anys es venien llibres per metres lineals per decoració.Ara les biblioteques públiques not enen diners per comprar llibres. No es fa públic el nombre real de visitants de les biblioteques públiques, si s'omplen d'estudiants en època d'examens, si els veïns del barri, els jubilats hi van a llegir el diari o a llegir llibres. No volem veure que l'educació neix des d'el primer dia de vida de la persona i es talla quan la persona és obligada a treballar mecànicament, sense donar-li oportunitat de seguir la seva formació intel·lectual. Desconeixem d'altra banda el desenvolupament de la intel·ligència dels autors, l'experiència i els coneixements acumulats. L'embrutiment actual del pensament converteix la cultura en aigua bruta de desguaç. La gran obra de Shakespeare fou Hamlet, escrita en plena maduresa, després d'altres divuit. I aquesta és la mida per moltes coses, també per la vida pública. No existeixen els genis nats. Desenvolupar una intel·ligència  requereix temnps, disciplina esforç i treball. El títol de llicenciat en dret com el títol de metge no fan eminències, com tampoc fa sant la ordenació d'un capellà ni guanyar  una oposició fa el millor jutge. Els editors actuals i molts comerciants dits llibreters no valoren la intel·ligència formada dels escriptors, sinó el titol del moment i el marketing. La publictat feta pels mitjans és l'estímul de les vendes. L'autor sense "fadrins" no surt de les catacombes. La llibertat de crear depén del marketing editorial o televisiu. La creació intel·lectual en lliberrat, reconeguda en la nostra constitució com un dret fonamental ha deixar de ser una institució lliure. El saló del llibre de Paris i les previsions de publicacions pel dia del llibre de 2013 que ja anuncien les televisons i alguns programes fent publicitat de les seves produccions o delsllibres dels seus col·ñaboradors habituals en sòn una mostra. Poc importa el que pugui preferir o voler el públic. Per corretgir el criteri del públic i orientar la demanda ja tenim la publicitat. El deteriorament de la llibertat de crear i de publicar unit a la crisi econòmica  redueix la influència de la cultura escrita, la circulació de les idees i el desenvolupament de la dignitat de la persona, afavoreix les actituds radicals i la demagògia, la política buida de pensament.

tercer món i crisi a Espanya

L'augment de l'atur,  el llindar de la pobresa fixat al nivell del salari mínim que no cubreix moltes pensions, el deute públic i privat que apuja el senyal de pèrill pel PIB, els suicidis, les desconexions d'aigua i llum per manca de pagament, són uns dels indicadors demostratius de que Espanya està més a prop del tercer món que dels països socialment avançats. Ara es publiquen llibres sobre aquesta trista realitat a que ens han conduït les polítiques neoliberals i conservadores del Patit popular i de CiU, com també sobre les crisis econòmiques viscudes per Espanya des de 1300 fins 2012. El País i Aliança Editorial s'han posat de valent a presentar al mercat editorial treballs ajudar a reflexionar i aprendre lliçons històriques. Però que s'ens compari amb el tercer món no es pot dir que siguem un país decadent. El tercer món vol ser emergent  no és aplicable a la intel·ligència. Barack OIbama ha demostrat que un descendent d'africans podia dirigir el món i fer polítiques positives al servei del poble. El tercer món lluita per sortir del retard històric. El color de la pell Països considerats tercer món anys enrera són avui membres dels BRICS que fan de puntal de les economies occidentals comprant deute, fent inversions, a les antigues nacions colonitzadores, obrint al jovent europeu la possibilitat de trobar-hi llocs de feina com passa a Angola, oportunitats de negoci per a les empreses practicament en concurs de creditors ofegades per la manca de vendes i els impagaments. Ja no existeix doncs el tercer món com l'hem conegut en el passat. Existeixen països rics i països pobres. Existeixen països en procés de creixement. Les fronteres són anecdòtiques, no serveixen per gran cosa com ens demostren els reixats i tanques de Melilla i Gibraltar, com ho va demostrar el mur de Berlin que va caure amb la reunificació alemanya. S'inverteixen els termes i l'ordre de les coses. El tercer món és avui la pobresa, la incultura, l'atur,  la tirania dels empresaris i polìtics que no dialoguen, la corrupció, l'augnment de la tuberculosi,  la manca de respecte als drets humans. En aquest sentit Espanya està de ple dins del tercer món. Catalunya també, diguin el que diguin els governants i la lleial oposició.

unitat polìtica i precipitació del règim

L'historiador i diplomàtic Antonio Ramos Oliveira, en el seu estudi "la unidad nacional i los nacionalismos españoles", editat a Mèxic l'any 1969, reconeix que el catalanisme polític té un significat intrínsec, doncs es dona la circumstància de que Catalunya és una nació. També reconeix que Catalunya va fer la seva revolució industrial mentres Espanya va romandre en la vella economia i el govern d'una oligarquia agrària. També explica que la alta burgesia que parlava de regionalisme en lloc de nacionalisme fou la primera en voler explotar el catalanisme en benefici propi per obtenir ventatges dels governs espanyols oligàrquics. En els termps actuals, Catalunya no s'ha de posar a negociar concessions d'Espanya, doncs ara tots competim, existeixen indústries a tot el territori d' Espanya. L'economia catalana no depèn de l'espanyola i tots sabem que el proteccionisme no favoreix la internacionalització i la participació en el mercat global. Catalunya el que necessita és la unitat de les seves forces polìtiques. I la unitat es trenca quan el sector financer i industrial sacrifica l'ideal catalanista als seus interessos immediats. En aquesta situació seguim amb partits de nom més llarg que la militància  i perduts en el marasme de l'unilateralisme, amb una ciutadania que es posa d'esquenes quan sent parlar els dirigents dels partits actuals, cada dia més desacreditats a mida que es descobreixen casos de corrupció. Tampoc son bons per la nació catalana els cants de sirena de l'actual dreta espanyola que governa mentres esperona el descrèdit dels polítics catalanistes i fomenta divisions a la societat catalana. Falla la voluntat de transformar socialment Catalunya contra la que s'aixeca la precipitació no catalanista dels partits espanyolistes a Catalunya, amb una opinió confusa per l'evolució dels fets que descobreix dia a dia, a més de les intromissions del poder central. S'ha de veure de qui depèn doncs realment la llibertat de Catalunya, si de les institucions i polítics propis o com deia  Ramos Oliveira,  del règim general imperant a Espanya. No son doncs moments de divisió, sinó de fer pinya.

Ja n'hi ha prou!

Avui parlaven de problemes per les subvencions per la formació de metges especialistes en trasplantaments. La gent mira amb mals ulls el Ministre d'Hisenda. M'han dit que una senyora amb 90 anys ha hagut d'escoltar com li deien que ja no li farien el tractament renal que li convenia donat l'edat que té. Alguna cosa comença a fallar a la sanitat pública. Esperem que no hagin pensat que es pot privatitzar el sector dels trasplantaments d'organs. Federico Mayor Zaragoza ha publicat un llibre demanant una democràcia diferent i  també un ordre mundial diferent. Diu coses que jo també penso, es pronuncia contra la uniformització, vol respecte per les diferents cultures, igualtat en la diferència, compromís social, creure en el futur. Vol ciutadans per una rebelió pacífica, cal renyar els diputats i diputades que no trobem en els seus escons els dies de sessions. És una vergonya que els parlaments es trobiun mig vuits per l'absència dels diputats a les sessions. Hem d'exigir com diu en Mayor Zaragoza,  una democràcia real que reflexi de manera fidel el que vol la gent, que permeti participar sense tantes trabes reglamentàries i trobar nous dirigents sense els tallafocs  interns dels partits. El futur d'una democràcia lliure està per inventar. Un partit que elimina els possibles candidats amb esculls interns no respecta la pluralitat d'opinions ni l'interés general, con cumpleix les condicions de llibertat, igualtat de condicions i oportunitats, i d'acció responsable que exigeix tota democràcia, destrueix la representativitat.

la situació de Catalunya

Hi ha molta gent a Espanya que ho espera tot del pressupost i del diari oficial. Sembla que no siguin capaços de posar iniciatives en marxa sense mirar d'on treure subvencions o quines seran les limitacions que apareixeran en el pressupost oficial. Catalunya, avui també sùbdita del pressupost i de les limitacions imposades per l'Estat espanyol, pateix una greu crisi sense  una banca pròpia. Depenem a nivell públic dels futurs i de les transferències quan  la crisi  econòmica afecta Catalunya tant com Espanya. Amb aquest panorama d'una crisi de llarga durada els treballadors segueixen al marge de les lluites polítiques. El que discuteixen els parlaments no els interessa. La gent no es vol deixar manipular. La política arriba a fer fàstic a més d'un. Els treballadors estan decepcionats del que veuen. No es compren que encara quedin partidaris de la Monarquia que és hereva de la que -com deia Josep Tarradellas en els seus missatges des de l'exili-  va fer la guerra contra Catalunya i la República recolzant l'aixecament militar del general Francisco Franco. Cada canvi l'ha pagat el món obrer i ara la crisi del règim conservador també els immigrants dels que es vol fer neteja quan els necessitem per fer les feines que ni els aturats volen fer, i les classes mitjanes que ja han esgotat els seus estalvis. Catalunya necessita llibertat per deixar anar la iniciativa i la creativitat empresarial. Catalunya no vo, viiure de la subvenciò i del diari oficial, sinó de la riquesa del teixit empresarial de la gran i de la petita empresa, la wue té iniciativa i assumeix riscos, la que promou el benestar, la que fuig de la burocràcia i la tirania del poder absolut. Tenim molt per fer per construir una democràcia social en llibertat a l'abast de tothom.

la mentida deslegitima el poder

El Papa ha hagut de dir-ho des de un bon començament: el poder és per servir. Molts dirigents es serveixen del poder per donar satisfacció als interessos econòmics que els han aixecat. No concebeixen la democracia com un servei públic imprescindible en una societat de llibertats a garantir per una cinstitució democràtica.  La falacia, la mentuida per guanyar unes eleccions, els programes que desprès no es compleixen  són actes creadors de falses il·lusions en els ciutadans.Però la mentida serveix els objectius del poder. Com diu el professor Paolo Flores en el seu llibre "¡democracia! Libertad privada i libertat rebelde", la democràcia s'esvaheix on imopera el principi  <una falacia, un vot>. Amb la falacia es tracta d'introduir errors en el raonament dels electors. Seriem davant un despreci a la lògica, foment del'insult i l'odi contra els adversaris,  el fantasma de la por i els prejudicis, l'acceptació de la demagògia. Però no és inevitable que la democràcia es plegui davant la demagògia. Es tracta de lluitar contra la irracionalitat, la manca d'informació, la antilògica. Els polítics amb càrrecs i els aspirants de tot ordre han de saber que la mentidda deslegitima l'exercici del poder, com el frau, com les activitats delictives, com el tràfic d'influències, com el nepotisme. La neteja en la política catalana i espanyola és absolutament necessària per recuperar l'autoritat moral que els càrrecs estan perdent. Seguint al profesor Flores, la democràcia segueix essent imprescindible. La democràxcia ha d'estar protegida per una constitució que no tingui preferencies arbitràries. Es una eina per donar al país una legalitat per implantar i servir les llibertats de tots, no per instaurar una tirania. El poder és per servir la llibertat i el progrés social.

política de diàleg

Semblava ahir que la presidenta de l'Argentina havia aprofitat la primera visita com a cap d'estat al nou Papa per intentar involucrar l'església en la seva disputa sobre les illes Malvines també dites Fakland. Aprofitar la visita a un cap religiós per inserir interessos clarament polítics i econòmics com pot ser el petroli que hi a a les illes qu'ara reclama com a territori propi la Repùblica Argentina sembla quelcom molt allunyat de la religió que representa el Papa.  Abans del cònclave van intentar desacreditar el jesuita cardenal que plantava cara a la polìtica presidencial argentina. No sabem si li ha demanant perdó al Papa. A més la Presidenta que anava a la visita molt contenta no va tenir en compte que l'església respecta els sistemes polítics que no interfereixen la seva tasca religiosa, a més de la voluntat dels ciutadans, i resulta que fa pocs dies que els habitants de les illes havien votat lliure i massivament en un referendum democràtic que volen ser britànics. La senyora presidenta no pot demanar al Papa que vagi contra la sobirania popular d'un sistema que té com a base la llibertat de decidir. El que havia de demanar era una política de diàleg i de trobada de tots els criteris, cultures, pensaments i diversitat humana, en lloc d'intentar arossegar l'església a un enfrontament com a l'edat mitjana. La senyora presidenta sembla ignorar que existeix l'ecumenisme i el respecte a la diuversitat.. Quan el nou Papa parla de perdó, cal que la senyora presidenta entengui que la societat no pot viure en la tensió permanent, en la crisi de la manca de diàleg per distreure internacionalment els greus problemes interns de misèria i atur que té en el seu país, per molt que es presenti al Vaticà ben maquillada i vestida de negre amb un vistòs modelet de marca i barret de disseny. La senyora presidenta no ha canviat de Déu. El problema és si  creu en alguna cosa apart dels interessos que defensa no sempre coincidents amb els de l'església. La senyora presidenta sembla no voler recordar que la política de Déu no és la dels homes. Però s'ha fet veure ben bé. Ha sigut la primera en arribar al Vaticà i  la foto del moment que es vol fer històric com sigui és el que importa en aquests casos. Encara no hem pogut llegir les noves opinions de la senyora presidenta sobre el pensament del nou Papa.

misèria dels partits polìtics

Ens ha tocat un Papa que vol l'església al costat dels pobres, la misericòrdia per fer la pau i ajudar els que hi perden tot. Però els partits polítics que parlaven de socialdemocràcia, socialitzar la riquesa, ara prefereixen seguir fent retallades als sous dels treballadors sense preguntar-lis si poden pagar el lloguer de les vivendes,  els serveis de la llum, l'aigua i el gas, l'escola i la cultura dels fills i l'alimentació. Per pagar els deutes de l'Estat i de la banca retallem els treballadors, apujem els impostos que vol dir reduïr el nivell de vida, limitem els serveis públics, acabem de privatitzar el patrimoni  i els serveis públics en benefici de les empreses privades que ningú investiga. Dreta i esquerra no es manifesten contra l'increment del cost del  deute públic a nivell internacional ni les operacions dels fons sobirans. La democràcia social és avui un objectiu perdut. Els partits no fan com l'església, no es posen al costat dels pobres, no fan sopars solidaris, no aclareixen la seva financiació, alguns que es diuen d'esquerra acomiaden personal argumentant  baixada d'ingressos aprofitant la reforma laboral feta pels conservadors, i les bases opten per la llei del silenci, val més no dir res per no contradir la direcció del partit. La crítica pot arribar a ser considerada acció rebutjable. Els militants dels partits segueixen fent vot d'obediència, pero no de pobresa. La misèria moral està instal·lada a molts partits, no tant sols de dretes, igual que la intolerància que tantes destrosses socials va promoure en el passat.

diàleg i comunicació lliures

Considero preocupant que la democràcia és redueixia la legitimació dels governants mitjantçant unes elecions suposadament lliures. El vot majoritari crea d'aquesta manera un cert absolutisme que pot  produir restriccions als moviments de la oposició. Pot convertir-se la democràcia en una ficció que s'esgota amb unes eleccions. Votant el poble delega el poder. Però la llibertat d'informació és necessària per evitar l'absolutisme. La llibertat plural de la premsa, com diu Edwy Plenel és un actor essencial en la democràcia. Però en la nostra època digital el lliure accés a internet, encara no és un dret fonamental, de manera que la llibertat d'informació es continua fonamentant en les velles llibertats. El periodisme avui viu en la globalització i l'immediatesa de les comunicacions, i internet es converteix en la forma de comunicació dominant. El problema és també aclarir qui controla i que controla. Tindrem una informació al servei del sistema, dels poderosos i una informació independent actuant com a quart poder. Els monopolis intentaran continuar existint malgrat l'expansiò d' internet que fomenta i permet el diàleg i l'intercanvi d'informacions, on l'informador és el mateix internauta. Aquest accés no impedirà l'existència de mitjans promotors del progressisme i de mitjans defensors dels estaments conservadors i del poder. Els poders conservadors tendiran a control·lar els mitjans televisius que són els que en un moment determinat arriben a més públic, amb audiències per exemple de vuit milions d'espectadors  en un partit de futbol davant de la tirada mitjana d'un diari imprés que no serà superior a 200.000 exemplars o les 700.000 lecturas de l'edició digital. Fora d'aquests àmbits ja no veiem més diàleg ni comunicació que la que volen i defineixen els comandaments de les organitzacions. La informació avui  no és inocent ni independent. La informació ens arriba "radactada" deformant els conceptes de la realitat. La formació acadèmica  de perfil baix de molts periodistes ha sigut  buida de reflexió i més memorística. S'ha perdut la posició neutral de l'informador. Diàleg i informació depenen en realitat dels poderosos dels nostres temps. els independents no tenen pes suficient per difondre a les noves masses, tot i la globalitat de la comunicació, l'amor per la llibertat i els principis ètics  del periodisme.

llibertat contra desigualtat i intolerància

Hi han al món molts països pobres, i dins dels països rics encara més pobres. La desiguaotat social és la reina de tots els mals que descomponen la societat. També la mentida és regla d'or en moltes activitats. Per uns quans cal enganyar per obtenir la confiança en política, els diners dels clients en dipòsits bancaris, per desacreditar els adversaris polìtics com ha passat a Catalunya en al cas Pujol, per que es perdi la confiança en determinats cossos policials com ha passat en el cas Método 3, asimilar Catalunya amb Kossovo i obligar-la a desestructurar-se per cumplir amb l'exigència del dèficit marcada per l'Estat espanyol. La desesperança dels ciutadans, treballadors, empresaris, jovent, organitzacions socials, farmacéutics, metges, educadors, botiguers, autonoms, no la vol veure el Minustrre d'Hisenda que amaga en el pressupost els diners  de les devolucions de les declaracions de renda de 2011que no han tornat  amb mil excuses i tràmits, devolució a  la que està obligat l'Estat. Ser partidaris de la sobirania del poble i d'un govern representattiu, no és un experiment sinó una necessitat bàsica d'organització social que encara es viva avui dia, desprès del fracàs del comunisme totalitari i del capitalisme salvatge. Hauriem de rellegir l'assaig de Locke sobre la tolerància i el Primer Tractat sobre el Govern Civil. La conservació de les llibertats és una de les primeres feines de tot govern que es digui demòcrata i vulgui aprofondir la democràcia. Quan la desigualtat creix sense fré, quan la misèria destrueix la societat, la llibertat democràtica és imprescindible. Sense llibertat no hi haurà informació ni possibilitat de reconduir la vida social i polìtica, desfer els enganys i la desigualtat creixent. Com deia Gregorio Marañon en la seva obra <raíz i decoro de España>, la llibertat veritable no neix del llibertinatge, sinó del cumpliment del deure i la cultura.

regles i formes en una democràcia en crisi

Deien que el totalitarisme és una aspiraciò generosa, plena de possibilitats io de grans perspectives: aconseguir que totes les classes socials s'uneixin en estreta col·laboració.  Segons explicava el jurista català Francesc Maspons i Anglasell S'ha passat del sacrifici d'una Joana d'Arc a l'afany de domini, sigui d'un lider, d'un partit o d'una casta o classe social. Però quan desapareix la confiança entre governants i governats per les actituds de domini, i a més és palesa la ineficàcia del poder civil,  amb un  règim constitucional  que no possibilita la barreja d'homes i dones de totes les classes socials en la gestió dels assumptes públics, la via democràtica lluitant contra el domini d'uns quans és camí del desequilibri i l'agudització dels antagonismes, i crisi d'estat que promou el malestar social. La crisi i l'afany de poder d'alguns ha despersonalitzat el ciutadà, se li han tret prerrogatives inherents a la seva condició humana. l'Estat dominat per una classe social s'apodera de tot. La crisi actual que  govern i oposiciò no neguen a Espanya, ha de donar lloc a noves formules que superin les estretes regles del funcionament democràtic que es van donar els antivcs dirigents franquistes durant la transició del franquisme cap un nou règim. L'evolucipo de les institucions segueis sent necessària per aturar la criosi de la democràcia, per recuperar la confiança entre governants i governats. La manca de garanties per l'exercici del dret de consulta ciutadana és una demostració del fracàs del sistema actual. Seguint el criteri del mateix Maspons i Anklasell,  una democràcia constitucional sense garanties per l'exercici de les llibertats públiques i el dret d'opinió dels ciutadans és la porta oberta al nacionalisme materialista i l'esfondrament dels valors morals, el retorn dels que deien <l'Estat sóc jo>. Espanya necessita amb urgència superar l'absolutisme d'un règim proper de l'autoritarisme. El constitucionalisme sense esperit de convivència ni respecte a la digniitat de la persona indiivifual i col·lectiva, que no subjecte els governants, deixa de ser contitucionalisme, doncs  en la forma constitucional  democràtica  la autoritat que justifica moralment el poder, radica en els governats, sempre vé de baix. El govern exerceix el poder executiu per delegació dels givernats i respon davant el poble. Les regles i formes no han de convertir-se en una estructura  que obstaculitzi les reformes a benefici dels governants. La inviolabilitat dels governants elegits no pot anar contra la voluntat dels electors. El dret de revocació dels governants ha de ser respectat com a garantia constitucional. l?estat no pot existir per si mateix al marge de l'opiniò i vot dels ciutadans. L'educació i una cultura democràtiques per a tots són indispensables per fer front al domini antidemocràtic i de cultura absolutista.

els negocis de la corrupció

Le Monde informa avui de la condemna  de l'ex President de la República argentina Sr.  Menem per tràfic d'armes confirmada pel Tribunal Suprem de la Repùblica. En llegir la notícia cal preguntar.se quans Presidents de govern i ministres de defensa no hauran fet comerç internacional d'armes. Dins d'uns dies a les NacionsUJnides es tornarà a discutir un possible Tractat per acabar amb aquest comerç. Però aquesta condemna demostra que el comerç existeix. A Barcelona, la Secció segina de l'Audiència Provinciual ha ordenat l'ingrés a la presó delsa cindemnats pel cas Pallerols. El Tribuinakl raona que ni son davant un cas esporàdic de corrupció, sinó a un fet amb molts impliocats de diversos partits que s'aprofoten de les ventatges de l'exercici del poder. En aquests casos -diu la Sala- pateox la ètica polìtica i la legalitat. La provaciò de llibertat és la sanciò més dura de l'ordinament jurídic i compleix la funció de servir de fré a possibles conductes furtures mitjantçant el compliment efectiu de les sancions imposades en el corresponent centre penitenciari. La suspensió de l'execució de la pena faria els pronunciaments judicials merament formals, permetent la quasi impunitat de polìtics i poderosos. Es tracte de perseguir l'ús indegut dels cabdals públics el que és més greu en temps de crisi que imposa importants sacrificis a la població. Permtere-ho seria obscé, doncs els que més pateixen són els sectors més febles. Aquest Tribunal  ha fet justícia, a més de deixar cinstància del retard en la tramitació dels processos per dilacions indegudes en l'aspecte administratiu de la gestió de la oficina judicial.  També és assimilable a corrupció, passi o no passi per un jutjat,  les facilitats dels familiars i amics dels càrrecs públics per fer negocis accedint a relacions comercials amb l'administració pública amb la facilitat del nom del parent que els obra les portes o col·locant parents, amics i coneguts de confiança o militants del partit en càrrecs i llocs de treball per nomenament directe, sense oposició pública, concurs ni cap mena de control. L'abùs en la funció pública és corrupció. També és corrupció organitzar xarxes de fidelitat i lleialtsts interessades dins l'administració, aprofitant el poder del càrrec. Pot arribar a ser considerat corrupció servir-se de palaus propietat del Patrimoni nacional els càrrecs públics per fer negocis privats i allotjar à càrrec del diner públic visites privades amb finalitats desconegudes pel mateix govern.

noves eines pòlìtiques

A més de les conspiracions habituals i les intrigues de tota mena, es van posant de moda unes noves eines polítiques especialment adequades per conseguir, tenir o control·lar el poder: Una mocio de censura feta comptant amb la majoria suficient de vots en la institució que calgui, pactant amb qui sigui per tal de fer fora del poder el càrrec contrari, acusacions de corrupció, encara que no siguin certes, per provocar dimissions a la que el Jutjat competent es posi en marxa, insidies i rumors amb finalitats de desacreditar, espionatge, i qualsevol acord amb forces polìtiques contràries per arribar a l'obejctiu. Tot serveix menys unes eleccions netesl  La disciplina de vot assegura la veu única. Els diputats i regidors ja no han de tenir opinió pròpia.. Les eleccions tampoc seran netes des de'l moment en que els polítics que no formin part de l'aparell o no demostrin fidelitat  i obediència al lider seran apartats de tota possibilitat de figurar en les llistes electorals en llocs segurs. Aquesta manera de formar les llistes ja és una bona demostració de corrupció. L'arbitrarietat, el caprici, les pressions, les combinacions de conveniència seran les guies habituals en la fabricaciò de les llistes, una demostraciò més de la corrupció en la política. Aquestes eines polítiques actualment de moda a Espanya no serveixen per construir la democràcia que respecte les campanyes electorals netes,  de tots els partits presents en igualtat de condicions, respectar els elegits democràticament durant el temps de mandat, conviure amb les idees de tots els que formen l'anomenat pluralisme, encara que siguin antagòniques, servir-se d'una oratòria respetuosa amb les persones i les idees polítiques contràries, eliminar l'insult de la expressió del pensament, respectar la llibertat dels demés, fer política constructiva d'un país que encara està en procès de construcciò de la seva democràcia, dialogar i no imposar, acabar amb la intolerància d'uns pocs,escoltar el poble, aprendre dels altres, ser humils i reconèixer els errors, pensar en el país i l'interés general abans que en els interessos propis i els de partit, no deixar.se fer pels lobbies.

incultura o mala fé: català com a dialecte

He anat avui a un acte a Saragossa, i en acabar un assistent m'ha dit que el català és un dialecte i que la llengua d'Espanya ésl'espanyol, o sigui el castellà.  També m'ha dit que a Catalunyas no volem que els nens parlin en espanyol  i que el separatisme és mala cosa. M'ha comentat el sr que feia el paper d'indignat amb el món català que molts aragonesos s'estan venent els apaftaments que tenen a Salou perquè l'Ajuntanment els demana que paguin els impostos en papers escits en catalài que això no pot ser amb gent que no és catalana. Fins aquí el començament de la conversa. L'he interruput amb un somriure i li he dit que jo sóc català i per vosté sóc un independentiste més. He intentat explicar-li que tot això és un conjunt d'insidies que no es cregui el que diu certa premsa de Madrid, i llavors s'ha posat a criticar El País que està a la Universitat de Saragossa a disposició dels estudiants. Li he dit que el català és una llengua mil·lenaria,  quel'anticatalanisme que prediquen aquests diaris que tots coneixem és un greu error, com també s'equivoca el Govern espanyol amb l'actitud que ha emprès,  i que els que el difonen pensen en un paìs d'abans de la primera guerra mundial i que ara som a Europa i a la Otan, que Catalunya no posarà fronteres, que a Catalunya parlem amb tothom encara que no parlin català, que tothom és sempre ben rebut.Però demanem respecte per la nostra cultura i el nostre idioma. I llavors ha tornat amb el tema del dialecte. Finalment li he hagut de dir que no voler cmprendre que Espanya és una entelequia i que Catalunya i Castella eren països indeoendents en tot, menys amb els reis que es varen casar. Però que el matrimoni  de Isabell i Ferrar no va suposar que una cultura, una llengua i unes leis estarien per damunt de les pròpies de cada territori. Li he recordat que Franco ja va prohibir el català, però que les famílies catalanes el parlavem a casa i entre niosaltres i ara el parla molta més gent i tenim càtedres de català a Universitats com Birmingham. Tambñe li he dit que l'Instituto Cervantes no fa res per la difusió de lallengua i la cultura catalanes. I que com no ho fa l'Estat esopanyoo ho hem de fer nosaltres mateixos amb els nostres diners. A partir d'aquest moment ha canviat de conversa i ha començat a parlar d'altres temes fins que ha vingut un amic i ha interrumput la conversa tant animada que ens teniem. Després ens hem acomiaddat amb un altra somriure. El nmñes divertit ha sigut a l'estació de l'Ave, <Las delicias> que hi ha al carrer Miquel Roca i Junyent, el senyor del bar vingue a despotricar dels polítics dient frepetiddament com un disc ratllat "son unos hijos de puta, solo saben llevarse el dinero, tiene que ior todos a la càrcel". Finalment m'he pujat a l'Ave cap Barcelona i m'he posat a escoltar Vivaldi.  El problema és de cultura i educació, res més.

es possible la democràcia encara?

Aquest pensament és el que em vé quan m'assebento de la dimissió del Fiscal en cap de Barcelona per haver opinat sibre una consulta que es vol fer a Catalunya  per decidir el futur, consuolta contra la que està el Govern espanyol i que el PSOE vol desquadrar dient que han de votar tots els espanyols. A més el Ministre de defensa s'ha manifestat dient que Espanya és un estat de dret i el que no pensi diferent s'haurà d'enfrontar a la llei. Ja ho hem sentit dir altra vegada a més gent del PP. Repeteixen el  mateix discurs cada dia diferentes persones.  Però no aclareixen que és per ells l'estat de dret, com si la lei fos quelcom  normatiu ben rígif que ells defineixen i executen com ho interpretem, i no admeten qui pensi diferent  de com s'ha  d'interpretar, llegir i aplicar la llei.  No entenen ni volen saber que vol dir lectura democràtica. És allò de dir "aquesta gent jove no vindràa canviar-nos ara el que nosaltres tenim decidit". La lluita generacional està servida. La gent jive vol una democràcia nova. La gent gran adicte al règim, com abans amb en Franco, nio volen canvis. Ja els va bé tot com va. Ells tenen, els demés ni els importen. Netegen la seva consciència anant a missa els diumenges i donant  alguns euros d'almoina. La hipocresia també és cosa d'aquesta gent que s'aferra al poder com sigui. Però cada dia més ciutadans creiem que la democràcia encara és possible. Cal posar.se a fer-la, cal construir.-la de socarrel. unir empenta i il·lusions, utopies i experiència, joves i grans. Allunyar els aprofitats i els que fan polìtica per fer carrera, els escaladors i els vividors, els que ni saben treballar en altra cosa que conspirar, degollar gent sana, apartar els crítics i sortir a la foto. Aquesta gent mai no construiran una democràcia per a tots.

respectar les lllibertats i drets fonamentals

Deia Montesquieu en el seu "L'esperit de les lleis" que quan les families dels monarques no respecten lkes lleis llavors és com si el poble tinguès un estat despòtic. Tamnbé deia que quan la noblesa és hereditària, llavors els nobles perden la moderació. El seu poder augmenta si són pocs, encara que disminueix la seva seguretat. Sisón molts els nobles, llavors el seu poder disminueix , però tenen més seguretat. Seguretat i corrupció han anat històricament de la mà.  La monarquia, deia,  es perd quan s'altera l'ordre de les coses, quan a uns es prenen les seves funcions naturals per donar.les a d'altres arbitrariament, quan el monarca és més amant de les seves fantasies que de la realitat. Es perd definitivament quan el príncep desconeix la seva autoritat, la seva situaciò real i l'amor al seu poble. El príncep, segons Montesquieu, quan es despulla als grans del respecte del seu poble, conveertint-los en simples instruments del poder arbitrari.  El pèrill de corrupció existeix quan es passa d'un govern moderat al govern despòtic. El govern despòtic no permwetrà al poble l'exercici de les llibertats i drets fonamentals. A Catalunya tenim bona experiència del que suignifiquen els governs despòtics, amb o sense monarca. També veiem despullar dels seus honors els grans estimats pel poble, defensors del poble i de la llei democràtica. La corrupció del poder és present, sens dubte.

la Constitucio com a llegenda d'un dret imprecís

La Constitució de 1978, respecte de Catalunya, va integrar a l'Estat la recuperaciò del dret històric de Catalunya a la seva autonomia reconegut per la segona repùblica espanyola. Aquesta autonomia no podia ser interpretada com una simple descetralització administrativa, sinó com un marc de relacions entre Catalunya i l'Estat central, el dret de Catalunya a exercir la seva sobirania  amb les cessuions necessàries pensant en Europa, d'acord amb el marc legal corresponent a un sistema democràtic inrtegrat a les Nacions Unides i el Consell d'Europa. L'Estat espanyol havia d'adaptar-se a la realitat plural de l'Espanya posterior a la dictadura franquista, a les reivindicacions catalanistes de les forces polítiques catalanes, doncs a Madrid savien molt bé que el catalanisme no es limitaria mai a la sola defensa de la cultura catalana. Però l'immobilisme primer i el retrocés en els nostres dies ha fet que Catalunya es vegi com segrestada pel poder absolut del partit conservador que governa la política espanyola. Cap transformació de l'Estat cap la modernitat,  recentralització i asfixia econòmica de les autonomies, model econòmic de llibertinatge per els poders financers, llibertats censurades pels funcionaris de l'estat. Con deia Miquel Roca Junyent l'abril del 1982 en el seu llibre "Per què no? Una proposta catalana per la modernització de l'estat", la Constitució, quatre anys després de la seva promulgació,  era ja vista com una llegenda vaga i imprecisa. Fou el 1986 quan va nèixer la "Convenció per la Independència Nacional". Es va proposar, però abans de la seva fundació, una llista única per les eleccions de 1982 amb Tarradellas al capdavant. Però tots savien que el desig d'una Catalunya catalana era lluny, molt lluny en el temps. Tarradellas finalment es va retirar i  va passar el que va passar: Catalunya dividida, avui més que mai i amb dificultats per una política de governació, amb un partit popular pendent com un esperó dels errors de govern. Cal no contaminar-se de la manca de sentit actual de la Constitució espanyola. La llegenda segueix viva.

ens convé un canvi d'estratègia?

El Govern central exigeix més retallades a l'administració autonòmica catalana quan li estan dient quer aquesta proposta és inviable. No ens consta que el Govern del Partit Popular estigui disposat a aprimar l'administració central, ans al contrari vol absorbir competències. Han retirat el cotxe dels Magistrats del Tribunal Suprem, però no el dels magistrats del Constitucional ni el dels Consellers d'Estat. I en aquesta situació Catalunya es prepara per uns anys encara més difícils, amb més limitacions per l'expansipo econòmica internacional amb mitjans propis i menys competencies. Ens acaben de dir  des de Alemania que la crisi durarà, digui el que digui el Sr. De Guindos. El present i el proper futur són complicats per a tots. Res no serà igual  ens diuen els grans. I Catalunya per molta independència que es plantegi no serà l'excepció. La construcció nacional de Catalunya de la que ja parlava Jordi Pujol fa bastants anys en cap moment l'hem de transfromar en un acte voluntarista sense contingut ni model de societat. Qualsevol model per Catalunya ha de partir de la Carta de Drets Fonamentals de la Unió Europea i un ample suport parlamentari i social. L'enfrontament sistemàtic amb el Govern espanyol, la crisi social a Catalunya i el desgavell del pluralisme dispers i contradictori del nostre Parlament  no ens ha de portar a creure que unes eleccions anticipades, les segones en poc de temps facilitaran amb sagell d'urgència el canvi que desitjem malgrat la majoria absoluta del PP al Congrés dels Diputats espanyol. El plantejament corrrecte pot ser que hagi de seguir una via diferent, sense precipitacions, por molta pressa que tinguem. La crisi sabem que seguirà per tots els europeus. La recessió és a tocar. Ens convé un canvi d'estratègia que pot ser no passi per unes eleccions anticipades de nou. Els dirigents polítics haurien de prendre model de les entitats municipals,  privades i religioses que donen ajuda als empobritsi apendre a viure amb menys. Els governs han de potenciar l'area social, el problema social, la situació dels treballadors colpejats per la crisi.  El model conservador  tant sols produeix augment de suïcidis, fam, petita delinqüencia i disgregació social.

recuperar la política amb demòcrates

M'agrada més dir recuperar que regenerar. Recuperar vol dir tornar a la vida les peces que han patit danys. He llegit treballs de sociòlegs que expliquen que cada cop que es parla de regenerar la política s'acaba beneïnt dictadures.  Hi ha qui confon encara democràcia amb revolució i qui confon regeneració  amb ocupació del poder per una casta, un grup reaccionari o un salvapàtries partidaris de la dictadura. La recuperació veritable passa per l'educació de les persones, la reflexió, la prudència, el respecte al pensament i idees dels demés, la cooperació en les institucions públiques, en aixecar un Estat que no vagi contra el ciutadà.La acció polìtica, com explica Edgar Morin en el seu llibre "la voie  pour l'avenir de l'humanité" (Pluriel, Paris, 2012) troba el seu fonament en una concepció del mon i de l'home, de la societat i la història. Avui hem d'afegir la ecologia i l'univers dels planetes, l'evolució de la societat humana cap una nova civilització a la que tant sols s'oposen grups humans encorats en el passat d'un món enemic de les idees i el pensament plural, un món d'incomunicació i actituds reaccionàries vestides d'idees religioses, disposats a imposar-se per la violència i el fanatisme.  Pels fanàtics la discrepància ha de morir, la crítica ha de ser destruïda moralment, la informació ha de ser la que doni i ordeni lacípula del poder. La llibertat ha de ser empresonada. El Codi penal estarà al servei del poder en tot moment. En aquestes comunitats enfrontades a la societat la idea d'evolució cap la política com art del possible esdevé un somni irreal. I es que per recuperar la política dels danys produïts per els okupes del pensament democràtic i els valors republicans, calen demòcrates. La política no la poden recuperar  els servidors de la dictadura reconvertirs a liberals, ni els partidaris del pensament únic que no admeten el pluralisme, ni els que no saben quina és la concepció del món i de l'home que defensen, ni els fanàtics de la violència moral encara que es tituli democràtica.

transició sense esperances per Espanya

Que la dreta dinàstica actual sap que necessita el suport de la Monarquia, és més que evident. La dreta s'entèn amb el PSOE que com partit unitari mai ha sigut partidari de permetre quelcom més que la autonomia a les provincies espanyoles d'ultramar. El que el PSOE d'avui vol per Catalunya, és el mateix que va proposar el PSOE per Cuba i Puerto Rico quan es va plantejar el problema el 1895. El resultat fou la independència d'Espanya d'aquells pobles junt amb les Filipines. España va perdre amb guerres sagnants tot el troç de món que havia conquerit a partir dels viatges de Colon. També es va desmembrar Portugal.  I avui són Estats que mai s'han plantejat tornar a la unitat pàtria de les Españas. El PSOE segueix en la mateixa linea des de la seva fundació. Comparteix els somnis imperials de la dreta governant. Que Amèrica llatina ens doni l'esquena  i ens expropii les inversions de  les empreses espanyoles, no té cap importància mentres aquestes tinguin beneficis. Res més enllà d'una autonomia administrativa pels territoris dependents de l'Estat, una autonomia que no pugui discutir el que decideix el poder central. L'Estat espanyol per damunt de tot plantejament que els pugui arribar des de les provincies. Som a España en una transició cap el no res, sense esperances, a diferència de Catalunya que treballa posant-hi el cor per defensar la seva situació social i econòmica  i obrir camins de progrés i innovació malgrat les retallades.  Raons totes més que suficients per justificar la volintat polìtica de Catalunya d'una transició catalana cap un futur sense dependènciesn  del bipartidisme espanyol.