Ésser republicà no és gens fàcil

Encara que ara queda gent que recorda l'operació especulativa dels jocs olímpics de 1992 i la repressió policial organitzada contra les manifestacions nacionals catalanes que explica el periodista David Bassa en el seu llibre"L'operació Garzón", enaltint l'Estat el clima espanyolista. Van fer impossible la creació del Comité Olímpic Català, van promoure una campanya comunicativa per difondre la idea de la unitrat d'Espanya i crear a Catalunya una bassa d'oli, considerant estúpids els que feien campanya sota el lema "freedom for Catalonia". Era l'any de V centenari de l'inici de  la conquesta d'Amèrica que reforçava la idea d'Espanya. També fou l'any de la Expo  de Sevilla i de la inauguració de la línea Ave Madrid/Sevilla. El PSC d'aquells anys va jugar aquesta carta treballant per què el catalanisme radical donés pas a un patriotisme espanyol, la recuperació espanyola de Catalunya. Els mitjans espanyols, com ara, no paraven de dir que Catalunya gaudia de llibertat, una Constitució que ens consolidava un règim democràtic i un estat de dret, un Estatut d'Autonomia i un tracte de favor en inversions. Serien els jocs un acte de consolidació de la Restauració borbònica que no va facilitar el reconeixement d'un Comité Olímpic Català, amb la complicitat d'una Generalitat governada per un partit conservador pactiste amb el Govern espanyol. El Jutge Garzón, però va començar una operació de cacera policial dels independentistes, i activistes mentre Àngel Colom amenaçava amb reventar els jocs amb  l'aparició promesa d'espontànis a les piscines. Es volien uns jocs sense discrepàncies i tant lAjuntament que presidia Pasqual Maragall com la Generalitat de Jordi Pujol no es van oposar a la política de persecució dels antiolímpics. Era molt gran el deute que tenia l'Ajuntament amb els favors de Samaranch, fins al punt que es va proposar  nomenar l'Estadi Olímpic  J.A. Samaranch rebutjant la proposta ciutadana pro Estadi LLuís Companys. Eren els temps també de Narcís Serra, José Luis Corcuera, Rafael Vera i Luís Roldán. S'aplicava la legislació antiterrorista a la gent detinguda. El "Moviment de Defensa de la Terra" i "Terra LLiure" foren els objectius de la neteja política el 92. També PC, una autèntica razzia, segons Bassa, Van començar les protestes  i la pressió de l'opinió ciutadana. Només PP i PSOE seguien posicionats en favor de la operació, com ara segueixen posicionats  contra la afirmació del dret de Catalunya a desenvolupar la seva personalitat nacional i esdevenir república. La lluita antifranquista sembla tornar als mètodes del passat amb el desfermament d'un sentiment contrari a l'operació del Jutge Garzón. Una  operació feta lluny de la realitat política i social catalana  amb la indiferència dels polítics catalans de dretes i d'esquerres. Però el macro judici de 1993 contra 25 independentistes de Terra Lliure, com recorda David Bassa fou un exponent del sistema judicial espanyol en el que segueix primant les declaracions policials. Abans de la Sentència, el 27 d'abril de 1995, el Parlament de Catalunya va aprovar, amb el vot favorable del PP i del PSC, una proposició no de llei que declarava " que l'independentisme polític constitueix una proposta d'articulació de la nació catalana tan legítima com puguin ser-ho l'autonomisme o bé el federalisme, sempre que s'expressin a través dels procediments pacífics propis d'una societat democràtica." Res a veure amb el que està passant ara a Catalunya. Els independentistes condemnats el 95 van ser indultats el 1996. La inserció era  sotemtre's a la Constitució, encara que fos per imperatiu legal. Fou tot terrorisme d'Estat com deia Francesc Ferrer i Gironés? L'independentisme fou criminalitzat, com ara també hi ha qui v. La premsa si va abonar. Les decepcions dels familiars dels presos amb el comportament dels partits no foren poques. Amnistia Internacional que bé parlava de les violacions de Drets Humans al País Basc, no va deixar anar ni una paraula per la cinquentena de detinguts als Països Catalans ni de les denuncies per tortures. El fet i les conclusions que treiem de l'estudi de David Bassa, són que no ha variat la persecució de l'independentisme a Catalunya, que l'Estat espanyol ha seguit amb la seva politica de desconfiança envers la comunitat catalana que té com objectiu desarticular políticament i descatalanitzar cultural i socialment. Ésser republicà, creure i defenssar els valors republicans és un mal DNI en un règim que no vol saber res de la democràcia participativa ni dels drets de les minories que reclamen el reconeixement dels seus drets com a nació.

De l'annexió a l'assimilació

Poc venerem el capellà franciscà Bartolomé de las Casas que va trencar a l'Amèrica espanyola el fet de l'esclavatge reconegut a la Biblia i a l'antic Testament cristià. Bartolomé de las Casas, precursor dels drets humans a Amèrica, va defensar que els pobles indígenes tenien dret a la seva pròpia persona, a les seves creences, a tenir les seves propietats, Va lluitar contra l'esclavitud dels éssers humans i defensava la dignitat de les persones. Fou Richard Humbold qui va dir que la igualtat dels drets era fonamental i no es podia acceptar que una part de la humanitat estigués al servei de la resta. Adam Smith també la condemnava i l'any 1772 el Regne Unit la va declarar il·legal mentre que Espanya no va abolir l'esclavatge, seguia traficant amb esclaus i no feia desaparèixer l'esclavitud de les seves possessions. La violació dels drets humans era habitual en territori de la Corona hispànica i els cacics disposaven de la força d'un Estat que els permetia actuar amb plena libertat. Però la polìtica en els nostres temps,  amb l'evoluciactuin contra la lleio l'Estat ó social, s'ha vist limitada per la voluntat popular i l'imperi de la llei, a més del reconeixement dels Drets Humans. Les arbitrarietats i l'absolutisme com a règim real de mols països, havien de quedar neutralitzades  pels límits constitucionals i el dret a la desobediència quan el poder polític o l'Est actuin contra la llei. La democràcia moderna, completada  per els Drets Humans va significar la fi de les annexions forçades i les assimilacions de pobles anorreant la seva cultura. Ara en les relacions entre Catalunya i Espanya, seguint el que diu Eduard Punset, som davant el vell Estat que representa M. Rajoy. Rajoy no admet ni escolta la dissidència, a diferència de Mijail Gorbachov i en altres Estats de l'àrea soviètica com Hungria, Polònia, l'Alemania de l'Est, els països Bàltics,  Chequia, Eslovenia, Montenegro, cap a la democràcia per la via evolutiva que no van trencar els incidents i  assassinats tant executats per l'extrema dreta com per militants d'extrema esquerra vasca partidaris de la lluita armada. El problema s'ha produït quan l'expansió de la democràcia a Espanya no ha vingut acompanyada de la cultura política i del vot. El manteniment de clans socials prioritzant l'imperi de la llei feta des del poder a l'imperi de les llibertats, concentrant el poder i el progrés en poques mans, potenciant el creixement de les desigualtats. En lloc de fer d'Espanya un país raonablement lliure, la societat està sotmesa al poder dels grups ecònomics i dels dits mercats. El futur exigeix reformes i aspiració de construir el progrés per a tothom, en lloc d'empobrir els ciutadans en benefici de l'anomenat "establishment globalitzador", creador d'un nou esclavatge. L'evolució ha de seguir cap a la generositat i la consciència del tracte a iguals amb un concepte de misericòrdia pels pobres que no sigui donar-lis un cop de punyal per donar-lis el darrer cop de gràcia con si es tractés d'adversaris caiguts. Annexionar, assimilar i anorrear cultures son fets que s'allunyen de la generositat, els Drets humans i el concepte evangélic de misericòrdia que exigeix perdò i escoltar els ciutadans, reposar-lis  els drets que tenien abans de ser annexionats per la força en lloc d'humiliar-los en nom de la força de la llei feta per mantenir un nou .esclavatge polític que impedeixi tota reforma constitucional.

Que se piren!

Dins de la campanya d'intoxicació informativa que segueixen els mitjans de comunicació espanyols,  em va passar desapercebuda una situació  exhibida per antena 3 en un reportatge fet a Barcelona sobre el tema de les banderes i els veïns dels edificis. Unes senyores que eren al balcó d'un pis darrera una bandera espanyola ben visible des del carrer, deien: "Esto es Espanya i si no les gusta que se piren". Erem a Barcelona i les senyores que viuen a Barcelona es referien als catalans que volen ser catalans i deixar de ser espanyols. No havia vist res tant sorprenent des de feia temps. Espanyols foragitantnos a casa nostra. Les senyores van acabar reconeixent que els seus fills són independentistes. Però això no les feia canviar el seu punt de vista. Estaven contra la independència. S'havien cregut que els nacionalistes catalans eren deixebles dels nacionalismes que van rear Europa amb sang a principis el segle XX. Però pensar això no impideix   passejar una bandera espanyola i veu que interessi a fer-ne ostentació com a resposta a les catalanes. Són gent que no volen dialogar ni parlar del què ni del per què. No els interessa la història de Catalunya , com tampoc es veu que interessi al polemista Fernando Sabater que parla del "lado diabòlico", doncs a Catalunya no es discrimina ningú. Llavors  per què parlen ara de boicot als productes catalans i de que la família Tous netegi el Patronat de la seva fundació de elements com Pilar Rahola o la esposa de l'ex president Artur Mas? Per què van facilitar des del Govern d'Espanya amb un decret d'urgència el trasllat de seus socials d'empreses  catalanes fora de Catalunya en saber-se que la Repúbluica catalana estava a punt de nèixer? . Quina campanya és aquesta que declara Barcelona com una marca morta? Savater diu que la democràcia ens va alliberar dels condicionaments imposats per la història, ningú ens pot prendre el dret a decidir junt amb els demés i no existeix una identitat decretada pel naixement. Nega el dret a l'educació en la discrepància als que han de viure junts i sota una llei comuna, per què, junt amb l'educació hostil,  és la base del separatisme. Nega també Savater que el separatisme català sigui l'essència de les virtuts republicanes, tot i que reconeix que no ens agrada l'Estat. Reconeix Savater que l'objectiu del "café para todos" fou diluir les pretensions nacionalistes. Compara el nacionalisme amb el localisme. Considera que les diferències dels catalans o son inventades o són exagerades i que no existeixen com determinacions polìtiques fonamentals. Dona per fet que hem d'acceptar una llei comuna per a tots. compartir units per poder expressar les nostres diferències, doncs els estatuts d'autonomia nó reconeixen ciutadans diferents, sino llocs diversos exclusivament per l'empadronament. Dona per bo que el Tribunal Constitucional rectifiqués el nostre Estatut votat en referèndum, al igual que se li sotmeten les demés lleis. No es tracte d'acomodar la llei al desvariejament  independentista.  Voler ignorar la realitat històrica catalana es concedir lloança a la manca de diàleg i de reconeixement del fet català, amb un dret natural, propi al seu desenvolupament com a poble. Savater ataca el desig d'independència com desestabilitzador i antidemocràtic, caciquil, retrògrada i antisocial. frustrant per una educació sectària. Jo només veig sectarisme i desestabilització en la negativa al diàleg i al reconeixement de que Espanya s'ha fet amb annexions forçades i a Catalunya se li va negar tot un 11 de setembre de 1714. Els que ara ens diuen als catalans que marxem de les nostres terres si no estem d'acord amb al poder de la democràcia formal imposada no podem menys que quedar-nos astorats. Ens treuen de casa nostra per què ens han  ocupat parlant un idioma diferent al català i fet seva la  nostra terra. No incorporen lo català ni s'integren en el nostra estil de vida, el catalan train of live. I això no és discriminar ni excloure ningú, evidentment que no pensi com aquestes senyores que  pengen la bandera espanyola al balcó de casa seva per marcar diferències identitàries excloents. Aquesta situació no la examina ni en parla el Sr. Savater en el seu pamflet agressiu contra lo català, continuació de l'anterior titolat "contra las pàtrias". De la negació  dels demés no se'n fa pàtria. No som els catalana  els que hem d'abandonar la nostra pàtria per què  uns quans no vulguin entendre ni comprendre el món català i visquin a casa nostra afirmant la seva espanyolitat que vol dir  viure d'esquena a la realitat social, política, cultural i econòmica del país que els ha acollit. Amb la diàspora dels jueus ja n'hi va haver prou. O és que a Espanya ser anti jueu és també ser anti català? No és això una greu esclerosi del pensament?

Tornem enrere, tornarem a construir

La defensa i la interpretació del concepte de les llibertats com a element imprescindible d'una democràcia, no és cosa d'un partit ni d'un criteri judicial. Ara tots es reclamen defensors de la llibertat. La llibertat és la base per establir la veritat i la justícia. Però no sempre la veritat i la justícia són compartides per tots els que se'n reclamen garants. La societat  exigeix persones lliures per poder  ser considerada  societat humana. No és humà, opinava el filòsof Raimon Panikkar, si no és un ésser lliure. Com deien les Bases de Manresa de 1892, s'ha de mantenir el temperament de la nostra legislació antiga, reformant-la per posar-la d'acord amb les noves necessitats i tendències socials expressades pel poble amb les seves manifestacions polìtiques. No s'han d'ignorar les sàvies disposicions del dret català respecte dels drets i llibertats dels catalans. Catalunya ha de ser la única sobirana del seu règim interior i desenvolupar una economia sòlida que permeti un Estat del benestar con a objectiu final. El poder necessari a de ser democràtic i no autoqualificar-se'n per amagar un cert despotisme. Maspons i Anglasell deia que llibertat, equilibri i convivència són conceptes sinònims, doncs la llibertat també vol dir respecte i limitació en l'acció. Hem comés l'error de creure en la independència com un mitjà buit, em deien avui uns amics tot dinant, Uns la volen per fer la seva revolució i altres per no fer res i practicar el continuísme i el seguidisme del govern central que no la vol. Però una República no és un objectiu viable si no protegeix els drets de majories i minories, no desenvolupa les llibertats, no modifica o transforma la realitat en una societat organitzada, racional i no analfabeta políticament. Fins avui ens hem trobat amb un Govern que no ha pogut complir amb l'encàrrec rebut del Parlament de Catalunya  el 27 d'octubre. La bandera espanyola va seguir onejant al Palau de la Generalitat. La Proclamació de la República no es va publicar al Diari Oficial de la Generalitat, no es va poder fer res contra el monopoli de la violència i el poder de l'Estat. Massa tard es va veure que la independència era impossible davant la força i l'estructura de l'Estat espanyol, ocupats els llocs estratègics port, aeroport i fronteres, per uniformats armats seguint ordres del Govern espanyol. Feien falta altres sortides patriòtiques i positives de país. L'Estat ens ha fet tornar enrere amb unes destitucions i la convocatòria d'unes eleccions que molts consideren il·legítimes, però que permeten salvar les institucions i  promoure un canvi progressíu, pragmàtic que permeti superar l'aturada nacional de les mesures de l'article 155, evitar que expulsin de Catalunya la població desfavorida, protegir els drets dels catalans si pretenen arrebassar-los i imoosar els drets dels altres,  un concepte de les llibertats dins d'un ordre restrictiu i el seu pensament jurídic contradictori amb català. Caldrà ser ferms per arribar a ser un poble lliure de debó.Com deia Sant Pau en la seva primera carta als Corints, estem cridats a la llibertat, però ningú ha de buscar el seu propi interès, sinó el dels altres. Hem d'exigir per tan que la llibertat serveixi per obrar el bé comú i fer de la democràcia el model d'estat adequat.

Les idees reaccionàries en recuperació

Podriem pensar que l'abdicació del Rei Amadeo el febrer de 1873, considerada com la primera vaga d'un rei, que va obrir la porta a la proclamació d'una República Federal a Espanya, fou una excepció que no hem tornat a viure.  Amadeo de Savoia fou el primer rei que s'ha declarat en vaga en la història moderna. Però la nostra història està plena de pactes secrets entre els reis de França i Espanya, segons explicava  Engels en els seus articles al New York Daily Tribune, i tot orientat cap a l'execució de politiques reaccionàries. Des de Fernando VII que va implantar la dictadura només tornar a Espanya acabada la guerra de la independència, fins Felip VI, passant per Alfons XIII que, restaurat  com a Rei constitucional va posar  el poder en mans  del General Primo de Rivera amb una dictadura que va liquidar la Monarquia espanyola i no va poder impedir que les urnes proclamessin la II República amb la victòria de les esquerres a unes eleccions municipals el 1931. Els governs posteriors, abolida la República  pel cop   militar del General Franco, mai han sigut partidaris de facilitar l'evolució  i les facultats d'autogovern a catalunya. L'autonomia adquirida el 1979  sota un règim de "café para todos", mai ha sigut de l'agrat dels Governs d'Espanya i dels interessos que li donen suport. La idea de suspendre l'autonomia catalana com ara ha passat, no és nova. Ja la va tenir l'ex ministre ex alcalde de Saragossa Juan Alberto Belloch, l'octubre de 2013, si el Govern  insistia en tirar endavant  una consulta democràtica sobre la independència, segons informava la web de Reagrupament. El Govern espanyol que ja presidia M. Rajoy, aquell mateix 2013, només tenia previst un sol desenllaç en el debat sobiranista: impedir fer consultes o referèndum, no trencar el "café para todos" de l'actual sistema autonòmic  que tan asimètricament administrava, constatant les diferències entre el País Basc i Extremadura o Murcia. El Partit Popular i el  seu cap M. Rajoy tenien la voluntat de no tocar ni canviar res, com ara, en la política territorial de l'Estat. Cal recentralitzar les competències i reduir l'autonomia, servint-se si fos necessari de les àmplies facultats  de l'article 155 de la Constitució per imposar l'ordre constitucional interpretat amb criteris reaccionaris que modificava les lleis fonamentals anteriors,  amb aparent evolució cap un règim democràtic. Aquesta realitat que avui tornem a viure, la va analitzar el 2009 el Reagrupament que entenia la independència i la regeneració democràtica com prioritàries a la política catalana. El seu llavors dirigent, Joan Carretero, basat en "patriotisme i dignitat" com principis sòlids, entenia que aquests principis exigien pedagogia de la independència i explicar el camí nítid per arribar-hi. Aquests dies, la Conferència episcopal espanyola, per veu del seu President Ricardo Blazquez considera la DUI del passat 27 d'octubre al Parlament de Catalunya com un fet greu, pertorbador de la convivència que va més enllà de les discrepàncies entre formacions polìtiques. La Conferència episcopal assegura que "la llei regula la nostra convivència". L'ordre constitucional és d'aquesta manera pels bisbes, un bé comú contrariament al que significa la declaració d'independència que és un trencament de l'ordre constitucional que els espanyols es van donar fa quaranta anys. L'error és posar la llei per damunt de la llibertat i de la justícia, permetre que la llei imposi l'obediència a un ordre contradictori amb els principis democràtics, forçant la voluntat del poble afectat, practicar la campanya de la por. El veritable fet greu és servir-se de la Constitució per aplicar una política involutiva, reaccionària, centralista, de pensament únic, de destrucció de les institucions pròpies de la pàtria catalana, menystenir la dignitat de  poble i institucions.

modificació de lleis no fou evolució

Des  del començament de la modificació de les lleis del règim franquista, no havia pensat que l'evolució s'hagués quedat en paraules, declaracions i promeses incomplertes de cara al futur. Els demòcrates sempre hem tingut l'obligació de ser ariets en favor de la democràcia contra les formes d'Estat, els règims autoritaris i les dictadures presidencials. Els demòcrates són ferms defensors de les llibertats. Defensar les llibertats és fixar-se en els drets de la persona. Sexe, raça, ideologia, religió, opinió, situació social, professió, dret a la igualtat d'oportunitats, no estan per damunt del tracte de la condició humana, diria la ex diputada holandesa Ayaan Hini Ali. Defensar les llibertats és també comprendre els demés, compartir experiències i idees, el desig de llibertat davant la coerció. Però de cop llegium artícles com el de José Antonio Zarzalejos a La Vanguardia el diumenge passat i l'editorial de El País del mateix dia. Anem ara a unes noves  eleccions a Catalunya, segons diuen per recuperar la convivència social.  Aquesta expressió és falsa, doncs els catalans no hem trencat cap convivència, Ha sigut clarament visible l'empeny d'una societat que no se sent catalana d'arrels impulsada per el Govern espanyol i els partits unionistes en aixecar les sevee veus, la bandera no catalana com a guia i sembrar el desconcert social. Amb aquesta societat ha aparegut un sector ultradretà que ha vist la quasi impunitat a les seves accions. Pintar amb svàstiques el Monument a Rafael de Casanova, pintar Viva España a la placa commemorativa, robar la imatge en coure del president Lluís Companys del Monument situat a El Terrós. No han tingut prou amb la República Catalana anul·lada pel Tribunal Constitucional. La campanya  espanyolista no facilitarà el respecte al resultat electoral ni la convivència dels perdedors exaltats per l'unionisme. No hi haurà retorn a l'autonomisme sense perspectives de reforma constitucional que ja ha anunciat el president Rajoy. La bona feina unionista és ara desacreditar i reventar  Oriol Junqueras i Carles Puigdemont. Són per Madrid els actors d'un procés fracassat, els responsables d'un separatisme que ha causat, segons Zarzalejos, danys irreparables a la comunitat catalana. Però qui ataca el fet català no veu que el dia a dia  normal continua, que el cop legal del 155 no ha resolt res, no ha esborrat sentiments, que no és una fantasia la història de Catalunya i el seu innegable dret a la independència recobrant l'Estat català. No sé que entén el Sr. Zarzalejos per legitimitat, però la única viable democràticament  és la que resulta de les urnes. No la que s'imposa  com a correctiu.  Voler silenciar un poble com el català, és persevarar en l'error de la dictadura presidencial. És una qüestió de democràcia. Moltes coses han de canviar a Espanya per què poguem reconèixer que la democràcia  és una realitat. Passa a Catalunya com a la Jerusalem que van destruir els romans que van seguir una conducta de domini, però més o menys amistosa, com diu el Talmud. Tradicions, lleis i costums nacionals, sempre i quan no fossin contradictoris amb el règim implantat per l'Estat. L'objectiu és crear súbdits de l'Estat. Però, com els jueus, els catalans,  saben a Madrid, no es venen per un plat de llentíes. La dissidència no s'ha de conduir a judici i presó. La democràcia és altra cosa.

la dissensió no s'apaga amb Decrets

La disconformitat, el desacord i la dissidència segueixen vius  a Catalunya. L'aplicació a Catalunya de les mesures de l'article 155 decidides per el Govern espanyol no han sigut més que una solució passatgera i temporal. Existeix una colisió  entre els criteris polìtics i judicials espanyols i l'esperit de la democràcia avançada i el dret internacional que donaria empara a la pretensió catalana.L'Estat no vol veure més enllà del text literal de la Constitució com a dret superior evolucionat de la legislació posterior a la guerra civil 1936/39. L'Estat rebutja el necessari diàleg sense línees vermelles entre Catalunya i Espanya. L'Estat no ha fet res per aturar la catalanofobia despertada a Espanya, convertint per Decret les institucions catalanes en depenents de l'Estat. D'això en diuen tornar a  la legalitat amb el Govern  legítim català a l'exili.  La gran solució polìtica ha sigut perseguir judicialment per delictes varis tot  el  Govern cessat que va proclamar la independència. L'Estat ha demostrat una agressivitat desconeguda pels temps en què vivim. Ha passat tot, menys tornar l'autogovern i garantir la dignitat  al Govern malmès, el poble i les institucions. No és aquesta la força de la raó corresponent a laque ara se voluntat del poble que ara serà consultat, després que el  Tribunal Constitucional va suspendre la Declaració del Parlament del propassat 27 d'octubre. La República catalana  ha deixat d'existir  com Estat sobirà independent de l'Estat espanyol. Les actituds no condueixen per ara a altra situació que el diàleg judicial pels polìtics judicialment, acusats d'irresponsabilitat. La història ha d'estudiar i avaluar si l'Estat espanyol ha actuat amb abús de poder contra un poble que volia guanyar la independència amb la força del vot. La crisi polìtica precipitada per uns i altres no s'acabarà amb les eleccions de Desembre. És ingenu creure que el poble català acceptarà seguir vivint sota la recentralització, les retallades, la precarietat i les decisions dels mercats i creditors de l'Estat. A Catalunya no hi ha inestabilitat, sinó que el que hi ha és desequilibri fiscal i un procés de descatalanització. Espanya ha prioritzat la unitat i la submissió a la Monarquia constitucional per damunt del mandat democràtic. El Govern català esperava d'Espanya un altre tracte  per part del Govern espanyol que no vol ni reformar la Constitució. Ni solucions ni alternatives altres que la presó per els governants rebels. El Pacte del 78 està trencat.  L'Estat espanyol, com Estat dominant, no permetrà a Catalunya seguir el seu camí històric per la via pacífica, fins que circumstàncies naturals en política obrin possibilitats de coexistència i el retorn a la democràcia compartida en la gran Europa dels pobles garant dels drets de les minoríes nacionals com és el cas del poble català.

M.Rajoy pren la iniciativa

M.Rajoy que deia Pablo Iglesias durant la sessió parlamentària de control del Govern espanyol, ha pres la iniciativa  per afavorir els interessos polítics de la dreta aznarista i fer-.se amb la Generalitat de Catalunya amb unes eleccions autonòmiques discutibles. Ara resulta que tot fou simbòlic, no teniem majoria social, no estavem prou preparats i no teniem fetes les estructures d'Estat. Però la Generalitat que Rajoy i el PP volen governada per Inés Arrimadas i la seva gent. La interlocutòria de situació personal dels investigats Carme Forcadell i els membres de la Mesa del Parlament,  dictada per el Magistrat encarregat de la instrucció en la causa especial 20907/2017 a querella formulada pel Fiscal General de l'Estat per diversos delictes greus no exclou inicialment la comissió del delicte de rebel·lió. Això és el que s'interpreta per la defensa dels actes democràtics a Catalunya malgrat la posició dels Tribunals i Govern espanyols. Però la presó decretada  amb fiança, com la que manté de manera incondicional sense fiança sense llibertat  part del Govern destituït de Catalunya, fou un petit avís, diferent del que alguns consideren un escarment   crític contra els independentistes que es consideraven el Govern legítim de la República de Catalunya. Ara, a més d'aplicar a Catalunya la legislació penal espanyola i acabar temporalment amb la legislació paral·lela, ens diran que no erem lliures quan ens varem deixar dur per les emocions amb el no tenim por, quan varem callar 48 hores després del referèndum del 1r d'octubre encara no s'havia proclamat la República que ja havia declarat el poble votant. El dia 10, després del dicurs del Presiudent Puigdemont, tot va quedar amb una percepció impossible de conduir per la via racional. Què havia passat? A quines pressions fou sotmès el President?  Per què no va convocar immediatament eleccions constituents? Sembla que el que ha trascendit hagi consistit en explicacions falses del comportament real d'alguns polítics, entre els que podriem assenyalar en  Santi Vila. Però per què no també al President Mas?   El ara no convé ha tornart a reixir. Però tot indica que el President Puigdemont s'ha alliberat de certs anclatges contraproduents que la història anirà explicant. La independència de Catalunya va per llarg  i més encara si l'animosa Arrimadas amb el vot del PP i del PSC és la propera Presidenta de la Generalitat, en pugna amb una legitimitat a l'exili. Sembla que visquem ara dues realitats bipolaritzades. Es desconeix la reacció i veritable suport del poble a la independència i a l'unionisme, si ens agafem al comentari d'Antonio Baños, dipoutat  de la CUP després de les eleccions de 2015. Teniem majoria d'escons, però no de vots. I era cert.  Ara la gent catalana haurà de fer un esforç per superar aquest entrebanc del 155. O se li f a el boicot o es va a votar amb totes les precaucions ni vigilància, ésser racional i resistir a les manipulacions informatives. Si el Govern no tenia els deures fets el 3 d'octubre, el poble, votant, si pot demostrar que està ben preparat per decidir el seu destí. Cal ara que reinterpretem el procés, desvetllem la consciència  de l'absurd en el que som, fent de la misèria política la grandesa de la dignitat catalana. Som un poble democràtic, capaç de fer política progressista, lluitar contra la incultura política i les posicions aideològiques, preparats per cvrear un nou model d''Estat que superi el centralisme i el conservadurisme d'una bona part de la societat que s'ha revelat amb la fugida fiscal de Catalunya i el trasvàs de dipòsits bancaris i estalvis fora de Catalunya. Ens caldran nous models culturals. Pot ser que com deia Pujols, haguem de donar la independència a Espanya i no al revés. No fem de la política una mentida i de la moral un conveni a conveniència dels interessos que ens neguen les llibertats essencials de tot poble amb drets històrics imprecriptibles en ple desenvolupament polític. De totes maneres, quedda clar que amb el 155, M. Rajoy ha pres la iniciativa

Objectiu:Falsejar, denigrar, humiliar, provocar

Ens van voler fer creure ahir amb notícies falses que Carme Forcadell havia renegat de tot el que és i significa el dret de Catalunya a la independència.  Una interlocutoria falsificada i falses declaracions de la Presidenta van circular per les xarxes. Semblava que Carme Forcadell s'havia donat de baixa de la República Catalana i ja no la reconexia. Ara resultava que la proclamació de la inependència no fou més que un gest simbòlic i  calia acatar l'ordre legal espanyol tot sencer. Aquesta  informació falsa es va vendre en els diaris de Madrid com el preu de la llibertat. Humiliar-se, renegar, mostrar apenediment i acatar la Constitució, tornar a la legalitat és el que convenia destacar. La Catalunya vençuda, la que no podia fer res per oposar-se a l'article 155, la Catalunya que el Tribunal Constitucional no reconeix ésd ara la Catalunya de tots nosaltres. La defensa de la llibertat d'expressió d'un Parlament ja no comptava.  Es tractava de desacreditar els que volen anar contra el 155 i defensen la República com a model polític i social. L'independentisme ha de perdre solidesa i què millor que presentar a l'opinió pública nacional i internacional una Presidenta del Parlament de Catalunya vençuda polìtica i jurídicament?  Es tractava de fer una utilització política de les paraules, dites i no dites,  de la Presidenta a favor dels constitucionalistes monàrquics. Avui La Vanguardia, en un petit requadre parla d'una 'confessió fake'. Ara resulta que la interlocutòria que ha circulat havia sigut falsejada. Renunciar a qualsevol actuació fora del marc constitucional no és cap pecat contra Catalunya. Però s'havia falsificat documentació  electrònica per donar una imatge  adversa i desconcertant. El propi lletrat de Carle Forcadell, Andreu Van den Eynde ha hagut de sortir al pas de la circulació de la suposada declaració de Carme Forcadell renegant de la DUI. Carme Forcadell guarda silenci. Ara manen els lletrats per què som davant un procediment penal en marxa. Som davant d'un vergonyant muntatge informatiu fet per desacreditrar i denigrar públicament la Presidenta del Parlament. Sembla que el Govern d'Espanya havia pogut finalment implantar un nou feudalisme a Catalunya. El tema de fons és que no hi ha delicte, com diuen un  centenar de professors de dret penal, digui el que digui el Fiscal de l'Estat. Amb un Parlament dissolt, amb un Tribunal Constitucional en contra i amb unes eleccions convocades, seria absurd seguir oposant-se a l'article 155 de la Constitució i npresentar més resistència verbal. Defensar la llibertat d'expressió dels diputats i de la institució  avalen el seu dret a la innocència del que se l'acusa i la seva llibertat. Com deia 'diario.es', l'incdependentisme és un moviment sòlid que tindrà representació parlamentària en les noves eleccions, possiblement majoritària malgrat els esforços de la unió monàrquica constitucional per fer-se amb el poder. Com ha dit el Comissari europeu Jean-Claude Juncker en ocasió de convertir-se en Doctor Honoris Causa de la Universidad de Salamanca, ara que ja s'ha pronunciat contra la independència de Cartalunya, Espanya ha de eradicar el verí nacionalista, mentre els catalans veiem les eleccions viciades per un acte de presa del poder de dubtosa constitucionalitat, una democràcia amb dirigents polìtics a la presó, una administració sota control de l'Estat, una Europa que no valora Catalunya com a poble amb dret a la lliure autodeterminació per assolir un complert autogovern, com tampoc valora els cristians morts en les guerres del món islàmic, ni la situació, dels refugiats, ni resolt els problemes dels africans que ens arriben dia a dia, una Europa que parla d'apujar els salaris i calla quan veu que a Espanya els retallen encara més. Europa i el Govern espanyol també calla i no es mou quan veu com grups cada dia més nombrosos de ultradretans intenten fer danys a institucions, des de trencar vidres a Catalunya radio a voler cremar la porta de l'Ajuntament de Sabadell, esbatussar ciutadans, maltractar vianants que no volen cantar 'viva Espanya' i exigir l'acceptació per part del poble de Catalunya del seu estatus com  a regió espanyola. La inacció davant l'extrema dreta enverina les eleccions, va contra la llei, compromet la convivència, revifa la indignació ciutadana.  També va de democràcia, a més de país. És inadmissible que una democràcia incurosa imposanat la seva hegemonia  amb la força de la llei, permeti les lliures  activitats amb violència de grups neonazis a territori català. La provocació i la raó de la força no són un bon símptoma per la concòrdia i estabilitat polítiques que diuen volen portar a Catalunya des del Goveren d'Espanya. Falsejar, amenaçar,  denigrar, humiliar i provocar actes violents, són elements a vèncer en les properes eleccions  convocades a Catalunya pel President Rajoy sota l'article 155, saltant-se l'Estatut de Catalunya i el govern que ha destituït. Falta democràcia a Europa i a Espanya. No serà que aquesta Europa de les èlits camina cap a l'organització d'un club d'Estats o un nou Estat tecnocràtic desproveït de democràcia, un  nou ordre neoconservador? Qui mana? El poble, els bancs,? El banc de pagaments internacionals? No serà que els governs són un instrument al servei de les ambicions de les grans corporacions? És indicatiu i  una llàstima que el Senyor Juncker no consideri verinós el feixisme i els grups neonazis que han vingut a desestabilitzar la vida política i social catalana. Tampoc ha dit res el Sr. Donald Tusk. El Rei Felip VI que tant ha parlat de l'obligat respecte a la llei igual que el President Rajoy, calla i es manté en silenci davant les salvatjades i triomafals malifetes de la gent d'ultradreta que ningú atura pels carrers de les ciutats catalanes. Prepotència, manca de sentit del diàleg, incapacitat per admetre la diversitat, dividir el món entre bons i dolents, la mentida, la tergiversaioó, la demagògia, les falsetats històriques, això de 'háblame en español que estamos en España' són la guia per a la imposició i l'hegemonia de l'Estat. Aquesta guia ens la que ens cal abandonar i obrir la de la concòrdia social, el pacte i els valors republicans.

Què sap Manuel Valls?

L'autodefenestrat socialista francès Manuel Valls,  diu que els  belgues han de lliurar a la Justícia espanyola el President electe democràticament de la Generalitat de Catalunya i els seus Consellers, avui residents a Bruselles. Els considera delinquents i no els dona opció a res més que anar a la presó. Per ell lo d'Espanya Estat ja va bé. No valora cap circumstància, demostra no entendre res del que passa. Però no diu res de les declaracions de l'inspector de la UDEF Sr.Manuel Moroto davant una Comissió parlamentària a Madrid en la que va reconèixer que Trillo, Arenas i Rajoy cobraven diners no declarats, o sigui diner negre. Silenci sepulcral del Valls a la corrupció espanyola. Cap paraula per comentar el fet del PP, partit de govern beneficiari de la corrupció política. Cap grup Policial, cap Jutge ha fet seguiment a aquestes manifestacions del policia  testimoni que va desvetllar els resultats de les seves investigacions.   El problemea no és tenir un govern de dretes corrupte, sinò que Catalunya reclami la independència, per què el centralista Manuel Valls sap que darrera venen els occitans, els corsos i els bretons. Valls, exsocialista, no dirà ni una paraula pe4r defensar millors comndicions laborals els treballadors espanyols que van a França a la berema.Valls no entèn res del que és el sentiment i l'anima catalana. No comprèn res del conceote democràcia catalana. No se sent català per què és francès  i representant polític d'acord amb les lleis de França. Però això no li dona dret a negar Catalunya, un país amb persones de diferents procedències, en el que la vida política no és de simple votació cada quatre anys. La vida política a Catalunya requereix i és de participació, opinió, iniciativa de la societat civil, grups que ho qüestionin tot, aportació de projectes   de i per la societat civil. Els catalans  han decidit el que volen fer i on volen anar per tenir la seva pròpia Constitució, el ple autogovern, amb un sistema electoral propi més just i més distributiu. La polìticvca nova ha de ser tyransparent, els funcionaris han de ser servidors públics amb serveis justos i equitatius. Pels catalans, comntrariament al quwe es veu pensen el Sr. Manuel Valls i el Sr. Mariano Rajoy, les lleis poden ser tot el constitucionals que es vulgui o molt legals, com dirtia Susanna Vela, la 1ª Secretaria del Partit Socialdemòcrata   d'Andorra, però també poden ser injustes i contràries a la equitat. Per això no s'ha de tenir por a canviar les lleis, adaptar-les a la realitat social,  reformar les Constitucions. Les modificacions de les lleis pensant en el futur i les millores socials, és indispensable en una societat democràtica; reconèixer els drets dels pobles a determinar el seu futur lliurement, també. Li sembla bé a Manuel Valls que ens enviin diplomàtics a ocupar el Departament català d'exteriors que exigeixin tot en castellà? És  això que ha passat a Barcelona mostra d'ignorànbcia, incultura o de prepotència, o les dues coses a la vegada? És aquesta la democràcia socialista que predica?

Deconstrucció de Catalunya

No escoltem prou la gent immigrada que ja porta anys a la nostra terra. Els llatins que avui trobem al taxi o a altres serveis, no estan d'acord amb la independència. Ells van arribar parlant castellà i no pensen canviar. Ells tenen la perspectiva de que Catalunya forma part d'Espanya de sempre i no veuen cap raó per la independència. Es queixen de que ara guanyen menys, des de  la crisi de la independència. La situació actual d'impasse creuen que els perjudica.  Critiquen els polìtics i no veuen malament que els polìtics catalans estiguin empresonats.També diuen que estem perdent llocs de treball i que gusnyen menys, i això els perjudica. Ja els pots explicar que les empreses que traslladen seus i adreces fiscals no marxen de Catalunya. No ho creuen. Volen feina ben remunerada i que nngñú els canvii les avantatges que tenien fins ara. De parlar català, res de res. El català per aquestes persones és un idioma que no els interessa i no el necessiten per fer la seva feina i viure. No volen vreure que Espanya pateix una recessió real com els altres països europeus. Ells ara culpen Catalunya de tot. No els veurem a cap manifestació de protesta pels empresonats. Ara es queixen de que amb  les manifestacions i les vagues els fem perdre diners. El país no els importa. Només estan aquí per guanyar-se la vida. La cultura catalana no els interessa. HAn assumit que n volen ser catalans, i segueixen sent equatorians, bolivians, veneçolans, colombians, paraguaios, argentins, xilens. Catalunya és trerra d'acollida i de treball, però en castellà que és elo seu idioma. Espanya ja els va bé. No expliquen que fan amb  els diners que guanyen, si els guarden, si els envien al seu país, si es compren pisos. Tampoc diuen si fan declaració de renda i diuen que oficialment no guanyen prou. No els agrada donar factura oficial de les feines que fan. Fan circular el diner negre i ningú s'hi fica. Hisenda sembla tenir altrres objectius. Penso ara que Omnium cultural té molt a fer amb aquesta part de la societat. També Polìtica Lingüística, les activitats dels centres cívics, els companys de treball catalans. Guanyar gent per la ccausa ccatalana vol dir que s'han de sentir catalans, patriotes, temporals o definitius,  del país d'acollida, que sigui realment un país d'acollida, no d'explotació i discriminació, i molt més. Però tampoc han de ser dins del país, un nous país de especuladors ni de defraudadors i ndepredadors.

legalitat i aparença democràtica

David Hume defensava que tot poder descansa en l'opinió general i està limitat per la mateixa opinió, doncs, com deia el mateix Hume, malgrat que els homes són governats en bona part per l'interès, aquest mateix interès i tots els assumptes humans, estan totalment governats per l'opinió. Aquest estat d'opinió que ofereix una implícita obediància al legislador sempre aque aquest no ultrapassi l'esfera de la norma general, no és contradictori, segons Friedrich A. Hayeck, amb que el ciutadà es negui a obeir quan l'autoritat imposa un determinatr comportament. Que una llei sigui admesa con vàlida, no dep.én der que s'hagin seguit les fòrmules i reglaments de creació de la llei, doncs també depén de que es tracti o no d'una norma general de comportament. En nl+òpgica democràticca, no es pot considerar el poder com omnipotent. L'Estat oblida sovint que el bé més preciat és la llibertat. La relació entre lleis o govern es presenta pels teòrics com  un ordre de relacons, de manera que la autoritat deriva de la llei, no la llei de l'autoritat, doncs tota autoritat neix de la llei, quelcom molt diferent de la facultat de legislar que darrerament es tendeix a cedir en favor de la governança amb majoria parlamentària, malgrat que existeixen normes que acaten els pobles  sense necessitat d'imposicions autoritàries. L'aparell legislatiu s'ha de desenvolupar , d'aquesta manera ent lleis quen no c rein desavanències, sinó per protegir i millorar la legislació aplicable a la societat, eliminant les limitacions i restriccions innecessàries de les llibertats. Són llavors discutibles les normes que agfavoreixen determinats grups, aplicant mesures coercitives contra els  que volen canviar el funcionament polític o l'ordre preestablert. Això dificulta la supervivència d'un model de democràcia basat exclusivament en la llei, doncsn impedeix la redistribució del poder, doncs estariem creant societats amb aparença democràtica i normes amb aparença de legalitat, que acabarien per destruir l'ideari democràtic, evidenciant de fet tot lo contrari a una democràcia liberal, doncs, comdeia Hayek, en una societat lliure l'individu no pot quedar sotmès a cap mòdul de comportament de tipus col·lectiu. No hi han democràcies iguals. Identitat no significa igualtat. Les agressions a ciutadans indefensos  per persones amb creus gamades tatuades als seus braços no es corresponen a una societat democràtica el segle XXI. Democràcia és modernització dels costums i de les lleis, reconèixer i garantir la diversitat. Avui, com diu el President Carles Puigdemont des de Bruselles, "Espanya és un Estat allunyat de la pràctica democràtica". Incompresiblement, faltant a l'obligaciò al respecte dels adversaris, s'han banalitzat i s'en riuen dels milers de ferits   del dia 1-O. El mateix Ministre Dastis davant la BBC es va atgrevir a negar l'existència delsbferits per les càrregues policials. En una democràcia no és pot donar empara a la violència ni impunitat. Es ridiculitza el President de la Generalitat, s'aixequen les banderes espanyoles amb prepotència per resoldre les discrepàncies amb la gent que vol la independència. L'absurd s'ha instal·lat al poder, amb l'aplicació a Catalunya de normes que l'ofeguen i de lobbys que treballen per empobrir-la, en lloc de modernitzar-la i també a Espanya. S'apliquen normes i mesures més per la discòrdia i la imposició que per la concòrdia. Ara la Vanguàrdia ens ofereix el resultat d'una enquesta segons la qual una majoria creu que el procés acabarà sense avenços després de les eleccions del 21-D. En aquesta situació seguim veient polìtics catralans empresonats, com escriu Marius Serra a La Vanguardia. De fet amb el 155 només queda que la Fiscalia o una nova censura revisin els programes electorals i comencin a tatxar propostes i compromisos davant els electors, per limitar encara més la democràcia parlamentària representativa a la que ens han reduït. Certes legalitats són promotores de greuges. Ja ho foren les provincies creades a Espanya el 1833 per intentar impedir el ressorgiment dels fets nacionals incontrovertibles. Els catalans hem volgut sempre un debat racional i entendre la llei com un instrument de civilitat, no com un vestit de ferro que la majoria imposa a les minories  segons escriu Antoni Puigverd  a la Vanguàrdia en el seu article "Summum ius summa injuria". Doncs com afirma Puigv erd, és responsabioitat de l'Estat del 1978 no segar l'esperanáça de futur de la identitat catalana. CAl que elpopder no descansi en una a aprença democràtica i una legalitat veta a mida. Cal que es respecti l'opinió general, sense restriccions, limitacions ni exclusions.

unitat necessària

Ho ha proposat el President Puigdemont. Cal fer pinya i demostrar al món el que vol el poble català, convertir aquestes eleccions en un referèndum confirmatori de la voluntat d'independència. Ens cal implementar el desenvolupament de la República Catalana, democràtica i social i no deixar-nos entabanar per les falses informacions que ara ens plouen. Deien ara que l'atur es dispara a Catalunya amb un 14%, com a Madrid, la capital del Regne. Però amaguen que a Andalusia  la taxa és del 28% i pujant. Hi ha que ara voldria suspendre les eleccions alegant  desordres públics. Aquesta és l'explicació de les provocacions que  patim i les que vindran. Vella tècnica per culpabilitzar algú del fracàs de la falta de diàleg del Gobierno Rajoy.  També m'arriven notícies de que als Consulats es treuen els papers de les eleccions del 2015 pel vot per correu i  molta gent els fa servir per no llegir el que li posen per signar el que és vot nul. Els interesdsa que ens confonguem amb la ultradreta a nivell internacional. Vincular els catalans als nazis és un objectiu de descrèdit. Empresonar el nostre Govern destituit contra la llei catalana, una humiliació com també ho ha sigut la  irregular dissolució del Parlament i la convocatòria de eleccions autonòmiques per el President Rajoy, usurpador de la presidència de la Generalitat  en base a l'article 1255 de la Constitució i les mesures que li ha aprovat el Senat en el que el seu partit és majoritari.  Ens cal comprovar el cens, per estar segurs de que encara hi sóm i no patuir la sorpresa de que a l'hora de votar no ens trobin a l llistat oficial. Els calen acusacions falses per justificar la despesa de "seguretat" engabiada als baixells Piolin o aquarterada en altres llocs. Arribaran a proposar als avis dels geriàtrics i llars de dia que es deixin portar per a anar a votar amb paperetes del PP, C's o PSC a la mà, sense ssaber el que votem, com tanbé  portaran gent que té alzheimer agut o amb intel·ligència apagada intentar una tercera persona introduir la papereta a la urna en lloc de l malalt que no distingeix. Seguiran les mentides del poder, com el prestige,  l'atemptat d'Atoxa, l'accident del Yak 42, la guerra d'Irak, l'accident del metro de València i el del tren Alvia de Santiago. Ara tenim la possibilitat d!un canvi formal i fer un llarg viatge per a governar el present i el futur, defensar i garantir els drets individuals i la seguretat de Catalunya. Hem de dur l'eix social i l'eix nacional units, com a sobiranistes d!esquerres. Les eleccions del 21/D les ha de guanyar Catalunya, no els partits monàrquics. Unitat solidària dels republicans catalans és lnecessària per guanyar.

sobiranisme de dol

Tenim a l'hora d'escriure aquestes reflexions, part del Govern de Catalunya a la presó, privat de llibertat per ordre judicial. Una Justícia que sd'administra constitucionalment en nom del Rei, en lloc de en nom del poble, ha decidit admetre a tràmit les querelles del Fiscal General per  delictes de rebel·lió, sedició i altres delictes. contra el President, el Vicepersiodents i els membres del Govern de la Generalitat.  S'ha pres la greu mesura de privació de llibertat sense fiança sense reflexionar sobre la possible improcedència de l'acció penal. Les institucions catalanes es troben ara col·lapsades, amb la imposibilitat de desenvolupar la constitució de la República Catalana aprovada per el Parlament de Catalunya el passat 27 d'octubre. La República Catalana, excepte el que pugui resistir el Preswuident i quatre consellers en aquests moments fora del territori espanyol, està en fase de suspensió i destrucció subsegüent per no ajustar-se, segons el Govern espanyol, a la legalitat. L'acceptació de participar en eleccions autonòmiques el proper 21 de Desembre pot ser interpretat com un acte de capitulació i el retorn per la força a la legalitat espanyola que liquida la crisi, a l'espera de judici i condemnes de tots els querellats.  El sobiranisme està de dol. La tristor de veure un Estat fallit que s'allunya de la democràcia i persegueix  els seus opositors republicans com presumptes delinquents per consolidar la desfeta d'un projecte polític construït democràticament. L'Estat ha volgut destruir la gran revolució liberal dels temps moderns. Els   preceptes legals s'han interpretat de manera restrictiva. Però tota interpretació feta amb  criteris dificilment objectius, no és única ni exclusiva. De res han servit les recomanacions del Relator Independent de les Nacions Unides Sr. Alfred de Zayas favorables a la celebració d'un referèndum d'autodeterminació. La negativa espanyola es consolida amb l'empresonament del Govern català acusat de rebel·lió. Venen temps d'imposicions, menysteniments i insults com el de "l'home ridícul" de polítics espanyols referint-se a l'estada a Bruselles del President Carles Puigdemont que defensa  des de l'exterior la legitimitat del seu Govern in del règim Republicà a Catalunya. L'Estat vol deixar Catalunya sense presència intyernacional amb la supressió de les oficines de la Generalitat a l'exterior. S'han destituït càrrecs, acomiadats contractats a l'administració que no eren de la confiança del Gobierno español, S'ha rebutjat la participació del Sindicat de Pagesos a les reunions de les que participaven al Ministeri d'Agricultura. Ens deixen amb un Estatut retallat pels Tribunals que no van respectar el que havien votat dos Parlaments i refrendat tot un poble. Des de un bon començament l'objectiu era i és eliminar la nació catalana, fer-la desaparèixer. Ara s'ha creat un bloc monàrquic del que participen PP, C's i PSC, bloc que no ha mostrat preocupació per les mesures que s'apliquen a Catalunya, ans al contrari. Dia negre per la democràcia com deia l'alcaldessa Ada Colau, reclamant amnistia per els privats de llibertat.  Estem nddavant d'un fracking polìtic? És una mostra de constitucionalisme involutiu que ens retorna a l'autoritarisme? L'Estat ha traspassat totes les lines vermelles, amb la situació creada  per l'aplicació absolutist6a i  desproporcionada de l'article 155 de la Constitució amb un desenvolupament contradictori dadvant el dret a l'autodeterminació dels pobles reconegut per les Nacions Unides i en nombrosos Convenis i conferències internacionals sobfre drets humans. Hi ha qui no vol veure més enllà d'aquesta interpretació restrictiva de la Constitució i punitiva de les lleis penals. Han de fer front a la volunhtat dem oràctica del poble català aixoplugant "izquierda y derecha bajo una sola bandera". La confrontació és ara entre demòcrates i absolutistes, rtepublicans i monàrquics. Volen que deixem de ser una molèstia per l'Estat, imposant-nos dependència dels Ministeris de Madrid. Els cal seguirt dient que el nacionalisme és nazisme i populisme. Sempre h ha qui s'ho creurà, encara que a les manifestacions celebrades a Barcelona per la unitat d'Espanya apareguin joves amb la creu gamada tatuada  al braç colpejant Mossos d'Esquadra o trencant vidres de Catalunya Radio. Se'ns dirà que som responables de  mentir al poble, que el sobiranisme és una farsa. Dient això amagaran les retallades a la sanitat, l'educació, la precarietat, els baixos salaris i pensuions, de la despoblació rural, de l'envellimnent dels funcionaris inamovibles, la corrupció dels polítics i empresaris beneficiaris de bones comissions, al servei del Partit Popular. Catalunya no renuncia al seu civisme i al seu pacifisme. Pero els ciutradans volen exercir els sueus drets i llibertats, la democràcia per fer un país millor per a tots. La confrontació entre pobles germans, l'escissió de la societat catalana dels que es reclamen espanyols per damunt de tot, la guerra de banderes i d'idiomes sónb elements de l'agressivitat propiciada per l'Estat i el seu Govern en l'ús de la força com a raó de domini, en lloc d'obrir un diàleg sense  linees vermelles per millorar la fraternitat i la convivència entre els que es reclamen de la democràcia. Una Catalunya captiva i un règim esdevingut autoritari i excloent, no són la solució.