Hiperventilats demanant la sobirania dels Drets Humans?

Ja hem descobert que el discurs de Madrid no funciona a una Catalunya que ha deixat de ser indiferent. El delegat de l'Estat a Barcelona Sr. Millo ha declarat que no va veure càrregues policials el dia 1 d'Octubre ni gent fent cua per votar. És una estratègia de comunicació que alguns dirien hiperventilada i va contra tota idea de concòrdia. Mentre això passa, el Col·lectiu Praga que aglutina centenars de juristes ha presentat un document al Comité de Drets Humans de les Nacions Unides detallant  tot el que va passar. La gent no anava de festa, anava a defensar la democràcia votant. Apareixen ara lleialtats contraposades. L'Estat segueix  ancorat en el negacionisme servint-se d'un contingut normatiu per no admetre la realitat nacional catalana i considerar-la quelcom nefast a fer desaparèixer davant la grandesa de la nació espanyola. És cert que la definició de nació no existeix en alguns diccionaris, el que explica la dificultat per entendre el redactat constitucional espanyol que no aclarerix a que vincula la nació espanyola. De manera que  no seria possible avaluar de manera decididament negativa la nació catalana, poble estat existent des del segle X i que mai ha provocat un desastre històric, ans al contrari sempre va mostrar tota la cooperació amb els reis de Castella en la defensa dels seus territoris,.Catalunya avui reduïda a quatre províncies espanyoles ha sofert totes les intrigues i conspiracions d'uns adversaris mogut per altres interessos, diferents a la construcció de la llei sota un ordre jurídic paccionat i supeditat a principis recollits en uns usatges a l'abast del poble a protegir. La voluntat hegemònica de les elits que disposen de la força i el poder han creat una situació inabastable, amb serrells impossibles de controlar si el diàleg i la transparència  deixen de ser practicats, és a dir desapareix la democràcia i es promou des del poder la indiferència o l'avorriment de la política. La nació espanyola és per tant una construcció política de conveniència que genera inseguretat quan  o respecta els Drets Humans, doncs les llibertats fonamentals, com diu el preàmbul de la Convenció Europea dels Drets de l'Home i del Ciutadà de 1950, són la base de la justícia i de la pau. El que interessa noi són els drets de l'Estat, sinó els Drets Humans per assegurar la protecció de la dignitat humana. Els Drets Humans són la nova sobirania que es posa damunt els Estats a partir del moment que han ratificat els Tractats que els reconeixen. És obligat i també la Constitució espanyola ho reconeix, interpretar les lleis d'acord amb els principis de la declaració Universal dels Drets Humans i la jurisprudència del Tribunal Europeu de Drets Humans. Negar el dret a la llibertat i a la seguretat jurídica del poble és introduir la destrucció del pluralisme i el començament de l'esclavatge polític. Negar les llibertats d'opinió i d'expressió és destruir un dels components essencials de la societat democràtica, per molt crítiques i desagradables que siguin les opinions crítiques. La idea de l'ordre públic per  assegurar la protecció de l'interès general permet certes restriccions contra l'excés que no s'han de convertir en persecucions repressives trencant el pluralisme institucional.

La fatalitat irreversible no existeix

El curs de les coses no és inevitable i  no és cosa d'oposar la resignació a la voluntat ciutadana. L'evolució de la nostra societat noi la podem considerar sotmesa en endavant als criteris derivats del 155. Els ciutadans seguim  a l'espera de redreçar la situació amb tota l'esperança, humilitat, però també d'acord amb la realitat. No ens hem de deixar portar per un victimisme ni per un sentit de derrota que ens volen imposar. La força és la voluntat del poble i els resultats electorals que el govern d'Espanya no vol respectar. El rei sap que la hegemonia de la dreta conservadora no es pot mantenir únicament amb l'exercici del poder, confonent Estat i nació. Els interessa crear inestabilitat i inseguretat per poder dir-ho i perjudicar el PIB de Catalunya. Ara voldrien que el Mobile World Congress trenqués el seu contracte signat amb Barcelona fins 2023. Els congressistes ja han dit ben clar que  es troben bé, els agrada la ciutat i volen seguir tornant. Llavors, a què venen aquestes idees de que ens quedarem sense MWC a Barcelona?  Pensen fer igual que amb les empreses que van forçar a canviar la seu social per justificar que les empreses marxaven de Catalunya? No s'adonen que el poble ja n'està tip de tanta farsa? El rei ha estat en el seu paper de defensar la Constitució, segons li ha dit a l'Alcaldessa. El problema és que no ha entès que no cal servir-se de la via penal per  defensar la Constitució que el reconeix com a cap d'Estat. Per què des de Madrid s'han limitat a fer declaracions i discursos reaccionaris i retrògrades en lloc de seure a dialogar, parlar, negociar, buscar l'entesa amb els catalans? És la repressió el que diu la Constitució que  s'ha de fer per assegurar la seva conservació com a llei màxima de l'Estat? Hi ha una opció de canvi que Catalunya democràticament ja ha volgut posar en marxa per construir la llibertat i el progrés social  de manera que tothom a Catalunya tingui consciència de la seva llibertat. L'Estat vol seguir implementant la dicotomia a l'ensenyament, la liquidació del català que saben és un signe identificador d'un estil de vida d'un poble que no fou originàriament castellà i cal aplanar-lo per acabar amb la resistència democràtica. Però a més seguiran amb l'asfixia econòmica  de la Generalitat si no podem alliberar-nos de dependre dels impostos cedits i  dels transferits per el Ministeri d'Hisenda. Quins són els veritables factors que es tenen en compte per retornar menys diners dels que es recapten?   No ens podem quedar callats veient el que passa, mentre la premsa espanyola i els mitjans audiovisuals es giren  cap la dreta i no respecten la llibertat d'expressió i d'opinió dels catalans. Les notícies miren més, com diria Josep Mª Huertas,  el sensacionalisme sense profunditzar. Això ha fet possible que  amb plena cassolada i sentint-se l'Himne de Riego, una periodista d'una Televisió espanyola digués que els ciutadans es van concentrar en suport al rei. No li calia mentir. Podien haver dit la veritat als televidents espanyols, en lloc de mentir. És molt clar que tots hem de deixar-nos de nostàlgies històriques, començant pel rei que no està en el seu paper d'àrbitre quan pren part en la batalla per defensar el seu propi estatut, assumint la incomprensió secular del que és i significa històricament Catalunya.  Segueix sense v oler reconèixer que el 3 d'octubre que no oblidarem, va declarar-se reaccionari i gens liberal, oposant-se a la voluntat democràtica dels catalans revalidada el 21 de Desembre en unes eleccions anormals i mediatitzades, però guanyades pels republicans de Catalunya. Quin és el preu de la llibertat de que parlen la Constitució i els Drets Humans? No podem parlar encara avui  del salari social que garanteixi vivenda digna, barris dignes, sanitat digna, educació digna, sense marginacions ni exclusions. Catalunya vol una democràcia lliure de nostàlgies, privilegis i predicadors de la por que és el que fa irreversible tota democràcia contra els pronòstics de fatalitat i terrors victimistes.

Principi monàrquic, captivitat institucions catalanes.

Continguts de internet que inciten a la violència, reportatges de ultres arrencant senyeres de llocs públics, Institucions firals com IFEMA que, abans de la inauguració de la Fira Arco pel Rei,decideix fer treure 24 retrats de polítics objecte de represàlia o empresonats, fets per el fotògraf artístic Santiago Sierra, artista musical del món del rap, condemnat  per vulnerar la llibertat d'expressió segons el Jutge, llibre que evidencia la situació del narcotràfic a Galicia, retirat de circulació per aplicació de la llei de protecció a l'honor, la intimitat i la pròpia imatge, la paraula insult i rebuig sempre a punt per a tot allò que és crític amb el sistema, com ha passat també  divendres amb el discurs del President del Parlament  Roger Torrent al Col·legi de l'Advocacia, on els Magistrats i Fiscals presents s'han sentit ferits per la seva paraula, abandonant la sessió. La setmana acaba amb un tercer cònsol destituït en relació al procés d'autodeterminació. Per ara els destituïts a pressió del govern espanyol són el de Letònia, el de Filipines i el de Finlàndia. Serveix d'alguna cosa aquesta actuació d'exteriors espanyol? Volen normalitat on hi ha anormalitat, un clar retrocés democràtic i de vulneració de drets, com molt bé diu l'alcaldessa de Barcelona Ada Colau,  desprès de dir que no anirà a la rebuda oficial del rei, fent distinció entre el respecte institucional i retre homenatge al rei. El Monarca ve a Barcelona per primera vegada desprès del  seu discurs televissat del 3 d'Octubre 2017, a inaugurar el MWC. Per ells és un caramel que cent mil persones puguin venerar-lo. Però no serà  com ho havia programat el seu servei de Protocol.. Caçolada anunciada, rebuda amb cridòria de la gent jove de la CUP. llaços grocs com el que porta Guardiola. Colau li retreu públicament amb desesperació del Delegat del Govern espanyol i de M. Rajoy, que davant l'1 Octubre el rei d'Espanya no es va mantenir neutral, ni va cridar a la concòrdia desprès de les càrregues policials espanyoles a la gent que era als col·legis electorals. El rei, el 3 de Octubre es va posar al costat de la línia dura contra Catalunya i la repressió. Des de Madrid M. Rajoy reclama sentit comú a Catalunya. Parlar ara de sentit comú qui la destruït sona a noves amenaces de la anormalitat que  ja vivim. Vol Rajoy que optem per trair-nos nosaltres mateixos?  En tant poca estima té als catalans?.El Catedràtic de Dret Constitucional Sr. Javier Pérez Royo assegura en unes declaracions a Nació Digital, que el principi monàrquic manté en captivitat la democràcia espanyola. També diu Perez Royo que no creu que es pugui fer la reforma de la Constitució, doncs el principi de legitimitat democràtica està condicionat pel principi monàrquic que ha desenvolupat la captivitat. La defensa de la democràcia és un ideal polític que obliga, segons criteri d'Einstein, al respecte de l'individu com persona. Hi ha un principi de dignitat humana que només intenta esborrar tot règim autoritari, corrupte, mancat d'ètica i moral. A Espanya la democràcia ha entrat en descrèdit. La gent no creu en els polítics i menys en els que són al govern. Els pensionistes, els serveis de seguretat, els funcionaris judicials són tots al carrer. Només faltes els estudiants, els botiguers i els petits professionals lliures. El paradigma del govern no és fer política responsable i deixar-se de prejudicis com la catalanofòbia. Res no és fa per fer més noble l'existència social de l'individu.  Res es fa per desenvolupar la diversitat cultural i obrir el pensament de les persones. No existeix a Espanya una política ètica i cultural d'Open mind. Només pensen en la submissió dels territoris a la Corona.No hi ha cap dubte que el govern espanyol s'ha situat en el sectarisme de classe que transforma en l'interès general amb una hàbil campanya de comunicació. L'Estat, partint de criteris preestablerts no compleix amb la seva obligació de garantir la llibertat de tots els que no comparteixen la seva visió política. No accepten la dissidència i practiquen l'amenaça constant, han intervingut l'administració de la Generalitat i volen a més imposar President i govern de la Generalitat. No veuen que van convocar eleccions i han perdut, i les tornarien a perdre. Distorsionant  els fets, des del 20 de setembre de 2017, no accepten que no són intangibles ni eterns,  i practiquen el nacionalisme espanyol agressiu. El catedràtic Pérez Royo té raó. L'Estat segueix creant murs imaginaris afeblint els valors democràtics i la igualtat social.

llibertat i progrés en mans del poble

Hi havia qui es creia que la transició del franquisme a una democràcia formal s'havia fet bé i tot anava prou bé. Però la política espanyola no va voler donar un reconeixement a Catalunya com nació. El dinamisme polític inicial de l'Estat de les autonomies basat en la subvenció, ara FLA permanent,  amb una política fiscal  extractiva i asfixiant de les classes mitjanes i el món del treball, ha fet tornar la llegenda de la Inquisició i el surrealisme de la improvisació. El finançament de Catalunya és com un llibre negre  que permet aplicar la centralització fiscal. Si afegim a la situació de l'economia pública de la Generalitat el dèficit democràtic general, no ens queda cap dubte  de que tot està per fer, que s'han cremat generacions de gent prudent i esperançada. La reimplantació del centralisme amb l'excusa de l'article 155 de la Constitució, ha permès controlar i reduir  encara millor la distribució feta dels fons europeus distribuïts per criteris de població dels que Catalunya rep una quantitat molt inferior a la que li correspon, de manera que l'Estat ha trencat des de sempre la seva obligada neutralitat. Tot i així, els resultats econòmics porten Catalunya al nivell europeu, mentre que la resta d'Espanya s'allunya amb resultats pitjors que intenten millorar a darrera hora prement trasllats a Madrid de seus fiscals i socials d'empreses catalanes. Però les diferències continuen sent substancials. Amb aquest panorama, el President del Govern espanyol  responia a les preguntes dels Senadors d'ERC al Senat que "Terminen la Situación Absurda", referint-se   a la situació de la lluita per la Presidència de la Generalitat a Catalunya. Aquest TAS, sigles amb les que coneixerem en els llibres d'història la posició repressora i impositiva espanyola, pretén que el Parlament  investeixi un President o Presidenta que no sigui Puigdemont, el president autonòmic maldit per haver plantat cara a l'Estat i haver volgut construir una República Catalana que no va arribar a proclamar. Ara, però ens venen a dir i els mitjans espanyols potencien, que els dirigents polítics catalans ens van enganyar, com va reconèixer ahir en Artur Mas, que el 27 d'Octubre es va fer un acte simbòlic, sense efectes jurídics, sense prendre cap decisió de govern independent. Em què pensaven els diputats catalans? On estàvem realment?  El més greu és que ara ens diguin que tots sabien que la DUI no tenia recorregut real. Llavors, per què es va signar al Parlament la declaració d'independència del dia 10 d'Octubre? Aquest no és l'esperit de Catalunya de que ens parlaria Josep Trueta. El mateix Trueta recordava que una de les grans figures representatives de tots els temps fou Ramon de Penyafort, amb una contribució indubtable  a la consolidació de la nacionalitat catalana i al desenvolupament de la civilització occidental. Va assenyalar clarament que no es pot dissimular la manca de fe amb maniobres contra Catalunya que és el que van fer els Reis Catòlics, dissolent la inquisició aragonesa, i substituint  la inquisició catalana per la de Castella  per sostreure el control nacional català de la Inquisició. Amb la implantació de la Inquisició creada per el rei Ferran d'Aragó, dit el catòlic, es va acabar el judici equilibrat i l'amor per la llibertat i el progrés que va ensenyar Ramon de Penyafort al rei Jaume a principis del segle XIII. Ara som en temps on l'amor per la llibertat i el progrés només és en mans del poble, mentre les autoritats que administren la Constitució, plens del pecat de les promeses incompletes,  semblen no tenir-hi massa interès, com estan demostrant amb la pràctica de la censura prohibida per la mateixa Constitució. Tampoc volen el reconeixement de la nació catalana   com a organisme humà viu, com ja va dir el Tribunal Constitucional fa ara vuit anys.

La nova Ínsula Barataria

Amb el muntatge   de Tabàrnia, s'ha volgut confondre la Ínsula Barataria amb la República Catalana. Ana Merino explica el que significa la Ínsula Barataria a El País del 7 de setembre de 2017, mentre Salvador Garcia Bardon diu que Cervantes presenta Sancho Panza amb un missatge d'humanisme compromès amb el servei a la humanitat contra qualsevol poder que l'amenaci. També recorda que la cobdicia i l'ambició desgovernen la justícia. La idea de Barataria és la de frau o engany que denuncia Cervantes, segles abans de que algú tingués l'acudit d'inventar a Catalunya el paradís espanyol de ficció anomenat Tabàrnia. Justament el que és Tabarnia. Ens tracten de covards, immorals  i miserables  per què volem construir país, recobrar drets i llibertats. Cervantes  li fa veure al governador de Barataria que l'insult i la força no condueixen a res. La idea dels oasis controlats o accions per dividir els pobles i crear més tensions no és digna de qui parla de convivència. No és el mateix que un poble reclami els seus drets històrics que un senyor inventi una regió per què uns amics seus han tret més vots que altres en el mateix territori, però no tenen cap poder ni possibilitats d'accedir-hi per la via pacífica i democràtica. Els cal provocar. Els cal depredar a tort i dret. No pensen en el poble, ni en el que espera el poble dels polítics. Tabàrnia no ofereix res. És una creació de ficció literària i artística al servei de la eradicació de la llengua catalana del seu propi territori nacional. Es tracta de fer fora els catalans i guanyar més territori per el castellà., És una operació del castellanisme expansiu, una agressió més contra la cultura i la política catalana, el no respecte als resultats de les darreres eleccions. Es tracta de dividir i enfrontar, fer que hi hagi desestabilització a Catalunya, vendre inseguretat per desviar inversions a d'altres llocs. Tabàrnia és molt més que una paròdia de mal gust.És un mala recreació de la Ínsula Barataria posada al segle XXI, amb manifestacions i tot. Però Tabàrnia no té un governador com Sancho Panza que s'adona de l'error del governador que converteix el seu lloc de responsabilitat en un negoci per fer-se ric. Sancho Panza, en un acte de manifesta bona fe i d'honradesa abandona el càrrec i torna a casa seva. El problema està ara en veure si aquesta idea de Tabàrnia serà com  els territoris de nuevo México, Nuevo Santander. la española i tants altres amb noms castellans, que van acabar incorporats a altres Estats, mentre les antigues colonies, les dites Las Españas, s'independitzaven de la mare pàtria, amb proclames i parlant el poble el mateix idioma dels governants i conqueridors que foragitava. Portugal també ho va aconseguir trencant les cadenes amb Castella.  Per què no ha d'aconseguir-ho democràticament Catalunya, per molt que ens diguin covards i miserables?  L'insult no farà trontollar l'ànima  catalana. La presó tampoc. És l'esperit el que no poden empresonar, com  tampoc una tomba va empresonar l'esperit de Crist..

Queda espai per la política?

Dona la sensació de que alguna cosa passa   entre els sectors catalans d'esquerra que  no permet construir aliances de progrés per canviar el règim de govern de Catalunya, recuperar les institucions i construir. Stieg Larsson, en el seu llibre La voz y la furia, editat per Destino l'any 2011,  comença un capítol amb la menció de la derrota de la democràcia, text inèdit escrit el 1997, comentant l'efecte de la primera desfilada neonazi a Estocolm. És un moviment que reescriu la història negant l'Holocaust, desviant ara l'atenció cap els immigrants, els musulmans, els homosexuals i els enemics polítics. No es parla dels jueus en aquest revisionisme, però si de sionistes i monopolistes, explica Larsson. L'objectiu és destruir la democràcia i estendre l'odi antisemita. Acabar amb la democràcia és l'objectiu comú de tota la ultradreta, se serveixi de la bandera que se serveixi. És el nacionalisme intolerant que es considera reprimit i perseguit per la classe dirigent política. Aquesta acció reaccionària travessa fronteres Aprofiten que són en sa majoria grups  marginals a la societat política per anar fent sectarisme, sabent que els partits parlamentaris no es posaran a debatre sobre grups marginals, racistes, partidaris de l'assetjament dels polítics demòcrates. Aquests tipus de nacionalisme és un niu d'intrigues i complots, accions per desacreditar la democràcia,  i decididament antidemocràtic, l'inici de la acció política  totalitària. Però no son aliens a les escissions i el fraccionament, tot i que coincideixen amb el seu descontentament amb l'establishment. Experiències d'actes violents en varem tenir a la manifestació del 8 d'octubre de 2017 a Barcelona, amb agressions a persones,  destrossa de terrasses i trencadissa de  vidres de Catalunya Radio. Cap d'aquesta actes que consten enregistrats per càmeres i periodistes   de televisió ha sigut objecte d'investigació ni de persecució judicial, que sapiguem. La violència  que és un atemptat contra la democràcia no pot ser beneficiària de la tolerància. Són gent que no tenen altra finalitat que sembrar odi   i desorientació, liquidar el multi culturalisme de la societat real. Els polítics demòcrates són considerats enemics del poble. Son anti liberals, però aprofiten tots les avantatges de la democràcia i la societat liberal. L'esquerra ha sigut una de les orientacions polítiques més perjudicades per aquests moviments ultra conservadors, dedicats a crear un món d'incertesa i tota mena de dificultats. No existeix una identitat política consolidada de l'esquerra que ha acabat aliant-se amb la dreta per evitar els radicalismes. La globalització ha trobat l'esquerra europea fora del seu lloc, perdent sentit la idea de progrés, per què no ha sabut assumir la societat del risc ni la exigència racional de l'adaptació al món global. L'esquerra tampoc ha assumit que res del que passi és un fenomen local. La capacitat de comunicació que permeten les noves tecnologies tallen distàncies i permeten influir en les opinions. La reacció contra els falsos nacionalismes anti democràtics ha de ser ara global, sense que es pugui confondre amb ells les reivindicacions dels pobles que volen decidir per ells mateixos el seu ordre constitucional. Són dretes i esquerres davant un nou desordre al que, segons Marco Revelli, parlant de la postpolítica, no troben un espai que permeti superar aquesta crisi estructural, superar la bombolla de la ignorància. Uns segueixen agafats a la història per no canviar res, quan el que ha canviat és la geografia i la geopolítica.

Tabarnia, paròdia rebel

L'aparició al telenotícies de TV1, la estatal, d'un conegut actor teatral considerat President de la inexistent Tabarnia a l'exili, em va fer recordar algun passatge de Don Quixot, amb la diferència  que de la imaginació literària hem passat a l'escarni polític per desacreditar les pretensions de molta gent catalana de recobrar el seu Estat propi. L'invent de Tabarnia ha sigut utilitzat també com llançadera contra lo català, per dividir més la societat. L'objectiu és  també reduir l'ús del català, com ara estudia el govern espanyol introduir-ho a les escoles per anar desplaçant el català de l'ensenyament. Costava molt poc  respectar el català com a llengua natural i pròpia de Catalunya com vehicle de comunicació d'una cultura amb el mateix dret a l'existència que la castellana avui dita espanyola. Una llengua, una cultura, una manera de fer, una vida de treball per aixecar un país. No ho tenen en compte. Tabarnia és per tant un invent agressiu, una arma de propaganda per gent que es deixa entabanar per la paranoia de l'ambició destructora de la convivència i la cordialitat. És una irrealitat que es vol imposar com real per comparar amb el clam de independència catalana. Tabarnia no és res més que una mala paròdia sense cap efecte positiu. Catalunya és una realitat històrica  que una bufonada amb suport ofiial no pot destruir per molt bé que les TV espanyoles l'enfoquin. Avui el Comité d'Agermanament Occitano Català feia públic un comunicat protestant per la resolució del Tribunal Constitucional que carrega contra l'occità com llengua preferent a la Vall d'Aran.  Seguir la política negacionista i suprimir drets a més reconeguts a l'Estatut de Catalunya de 2006 sembla quelcom inimaginable en un sistema que es diu democràtic. Però la implantació mantinguda de les mesures del 155 sembla que permeten al govern espanyol fer un nou disseny de futures intervencions en profit propi. Fomentar una rebel·lia contra el catalanisme, fer aparèixer gent manifestant-se amb banderes espanyoles per justificar que Catalunya menysté els espanyols, és una mala idea. Amb l'excusa de Tabarnia i l'ús de la bandera tricolor espanyola, encara que no sigui la oficial, la pretensió de desestabilitzar la vida social catalana i enfrontar espanyols  amb catalans, és un atac a la convivència i la concòrdia que demana el mateix govern espanyol. La convivència no es guanya amb imposicions ni persecucions amb el recent invent penal de l'odi, més aviat això desestabilitza tota possibilitat de concòrdia. No podem fiar en qui ens ataca, ens menysté, ens insulta, ens vol imposar llengua, cultura i bandera. reconstruir el que la violència made in Spain va destruir el dia 1 d'octubre no és gens senzill en aquesta societat plural i diversa catalana, doncs requereix temps per guarir les ferides morals. Però tampoc podem deixar que amb l'excusa del 155 segueixin paralitzant i destruint l'edifici català. Per aturar l'operació Tabarnia i tot el que està passant, és molt clar que ens cal quan abans un govern català, estable i obert a totes les sensibilitats polítiques i socials de  Catalunya, fent front a la ultradreta i els moviments feixistes tolerats pel govern espanyol, doncs una cosa és exhibir una bandera aplaudint Espanya com a reivindicació i una altra ben diferent voler destruir Catalunya o imposar una dictadura hegemònica en nom de la llei que és el que està passant en realitat.

Podríem viure sense el PP?

Que el PP no és útil ni productiu per  Catalunya és un fet. 4 diputats al Parlament de Catalunya sense la oportunitat de constituir grup parlamentari, la paralització de l'administració catalana que controlen des del 155 és la mostra més visible, per la manca d'inversions, de disposició de diners per pagar els investigadors científics, la cultura, les obres pendents, el professorat, els cotxes dels bombers, els deutes de la sanitat, i tantes altres coses. No podem entendre que qui disposa de tot el poder de l'estat no sigui capaç de resoldre els incompliments  dels compromisos amb la Unió Europea i estiguem a la cua en tot. A qui donem la culpa de les coses que passen. A la política o podem considerar que ho és la gestió dels partits espanyols, des de l'inici del bipartidisme un cop destruït el centrisme de la UCD. No serà que sobren càrrecs, assessors, contractes extractius, subvencions de favor, fundacions de clara inutilitat? No seria més prudent avui simplificar la política i practicar la equitat i la flexibilitat?  Per cert, on queda el diàleg polític si els que no pensen igual acaben a la presó o a l'exili? La política catalana és objecte de rebuig a l'estat per què els catalans discuteixen massa el compliment de la llei i el mateix concepte de la legalitat de sempre. Les classes popular semblen manses per què no fan cas de les esquerres que les volen més revolucionàries. La supèrbia del poder s'ha instal·lat a la política, contaminant les ànsies de la dreta catalana per fer-se amb la Generalitat. Calen alternatives racionals i que desaparegui el neo-absolutisme basat en la llei penal interpretada com a defensa del sistema i del règim. Sabem que no existeix un model únic de democràcia, però no existeix una democràcia on l'estat s'apodera de totes les responsabilitats bàsiques i no construeix el pluralisme ni accepta el resultat advers per els seus interessos d'unes eleccions que havia convocat a Catalunya la dreta espanyola amb l'esperança de esbotzar i decapitar el republicanisme guanyador. En política costa de renunciar a l'oportunisme i a la  inseguretat de les ideologies, doncs cap ideologia representa la veritat absoluta. Més aviat la tendència torna a ser la de crear estats forts per dirigir la societat, convertint-la en feble i dòcil. Ens cal també un cert liberalisme com aparell defensor de les llibertats quan els partits  situats en el poder perden la referència ideològica i obliden els principis i valors republicans que no sempre coincideixen amb els democràtics d'un centralisme monopolista i artificial assentat en l'equívoc. Estarien en el mateix els que li discuteixen el dret a governar? O pot ser aniríem a pitjor si l'únic que els preocupa és el poder absolut que ja és avui una forma de corrupció pels entrebancs que això suposa en el reconeixement i protecció dels drets dels electors. És prou evident que Catalunya pot viure sense el PP.

Whe the People.

No sé si la gent que es manifesta i actua contra les reivindicacions i aspiracions catalanes han arribat a comprendre el que significa aquesta expressió Whe the People. És la que defineix el dret  natural d'un poble   a elegir els seus governants, a construir-se com a poble, a  decidir les seves lleis i sistema jurídica, les institucions,  l'organització social, la cultura, l'educació i tantes altres coses que permeten distingir uns pobles dels altres. La violència no és un element dignificant ni  és admesa com a instrument bàsic per dispersar els que reclamen pacíficament el dret al sufragi. La violència és l'antítesi de tota democràcia. El monopoli de la coacció que la llei legitima en l'estat segons analitza el Catedràtic Sr. Pérez Royo en un article que publica avui al diari ARA, pot ser utilitzat contra els drets humans, les llibertats fonamentals, el sentit comú, i el mateix ordre constitucional. La Carta fundacional de les Nacions Unides fou establerta  reafirmant la fe en els drets fonamentals de l'home, en la dignitat i el valor de la persona humana, en la igualtat de drets d'homes i dones com també de les nacions grans  i  les petites. Un dels propòsits era crear condicions sota les quals es pogués mantenir la justícia     i el respecte a les obligacions   emanades dels tractats i d'altres fonts del dret internacional. El preàmbul de la Declaració Universal dels Drets Humans  recorda que el desconeixement i el menyspreu  dels drets humans ha donat lloc a actes de barbàrie i ultratjants per la consciència de la humanitat, assenyalant a més que els drets humans han d'estar protegits per un règim de Dret per tal que l'home no es vegi obligat al recurs de la rebel·lió contra la tirania i la opressió. Els drets humans són un ideal comú dels pobles per assegurar la igualtat i la llibertat dels éssers humans. Pot temps desprès, el 4 de novembre de 1950, el Consell d'Europa fent pública la seva pròpia declaració dels Drets Humans i de les llibertats fonamentals, es va adherir a la de les Nacions Unides que afirmaven eren la base de la justícia i de la pau al món, de manera que el seu manteniment reposa essencialment en un règim polític  veritablement democràtic  i en una concepció i respecte comuns dels drets humans que ells invoquen. La Declaració va afirmar l'existència d'un patrimoni comú d'ideals i tradicions  polítiques dels pobles signataris de respecte a les llibertats i a la preeminència del Dret  a l'hora de prendre mesures per assegurar la garantia  col·lectiva dels drets enunciats a la Declaració  Universal. Són les eleccions lliures les que garanteixen la lliure expressió del poble en la elecció del cos legislatiu, segons estableix el Protocol adicional a la Declaració del 20 de març de 1952. Lamentablement les darreres eleccions del 21 D no poden considerar-se lliures amb candidats polítics empresonats i altres a l'exili, sinó que simplement han confirmat   que el poble català rebutja la violència   de la maquinaria de l'estat   i la interpretació penal repressiva de fets jurídicament discutibles a la vista del dret internacional. És clarament Espanya la que té de despullar-se i despendre's dels deliris imperials  del passat.

compromís, rigor i transparència

Aquesta setmana que s'acaba a l'inici de les festes de Carnaval, ha deixat per anotar uns quans comentaris crítics envers Catalunya i el debat sobre  com governar la Generalitat i què fer amb el President Puigdemont que no tenen desperdici ni han d'anar al sac dels papers per reciclar. D'una banda, l'església catòlica es torna a ficar on no hauria de ficar-se i el Cardenal Cañizares no ha tingut altra ocurrència que dir que "trencar la unitat d'Espanya  seria violar l'ordre moral". I amb aquesta expressió condemnatòria de l'independentisme català parlant d'una moral que es manifesta contra la moral de l'estat de dret de l'ordre internacional, converteix més de dos milions de pecadors catalans en irreverents i indomables per què no creuen en l'ordre moral de l'estat que  no acaba amb la corrupció, ni volen que els mani amb mà dura com ara està passant, un partit amb la corrupció que li surt per les orelles. Sembla que és l'hora de repensar el sobiranisme i les magres possibilitats de proclamar una República Catalana amb una Generalitat controlada pel govern espanyol i un procés en marxa de descatalanització de totes les institucions i estructures socials. La bandera espanyola ja no representa cap unitat, però si l'àliga del poder i la força de l'estat espanyol a Catalunya. Han convertit la bandera espanyola en una bandera d'ocupació en lloc  de un símbol d'amistat i suport. Marta Rovira demanava avui en el Consell de ERC que  es facin acords que no es quedin en els despatxos i hi hagi transparència. Efectivament, la política catalana no pot progressar i recuperar-se de l'ensurt de la aplicació de les mesures del 155 que el senat va aprovar, sense   recobrar un debat obert, deixar-se d'ingenuïtats i precipitacions a l'hora de prendre decisions. Compromís, rigor i transparència en lloc de jugar al joc de la divisió  que entusiasme el govern espanyol. I ara ens ajuden dient que voler investir Puigdemont  nou President de la Catalunya autonòmica, que és el que som legalment, és una pirueta sense base legal. Uns s'han proposat modificar la llei de la Presidència de la Generalitat  en la lluita per tornar a consagrar el president a l'exili. El Govern espanyol  vol imposar un altra candidat o candidata, sobretot de dretes amb empatia madrilenya. Algun polític o política de la vella  convergència i tornar si pot ser a la política dels pactes i el peix al cova, sense tocar res del que significa el control fiscal i financer de Catalunya. Els és indiferent el malestar dels catalans, ens consideren embogits per resistents. Ens volen dependents de l'estat i sense oportunitat de construir legalment una societat que disposi dels mitjans per superar les condicions de desigualtat i pobresa en les que es situen cada dia més ciutadans  com a conseqüència de les retallades, la precarietat i un salari mínim insuficient, entre altres situacions socialment conflictives.  Per això els convé que el sobiranisme es divideixi. És la feina que segueix ara la seva intel·ligència. Vèncer també dividint i afeblint el sobiranisme republicà, aprofitant el desconeixement dels nous polítics convergents que tornen a caure en la precipitació del que és i com treballa la maquinària de l'estat. Com diu Marta Rovira, s'han d'establir acords globals i  que la gent sàpiga del que es parla als despatxos. Compromís, rigor i transparència en la unitat.  Sobretot, aturar el 155 i recobrar les institucions, aturar la destrucció i enderroc  de la construcció catalana. La intel·ligència i la raó han de pesar més que  els sentiments  i la nostàlgia. Caldran sacrificis. Procurem evitar anar a noves eleccions o que des de Madrid ens preparin el nou assalt de Ciutadans al poder de Catalunya  imputant-nos de cara al seu electorat irresponsabilitat i temptatives de ruptura amb un marc legal  com el vigent,  amb finalitats  secessionistes, per molt que acatar aquesta transició signifiqui avui malestar i desconfiança per la desafortunada pèrdua de la Generalitat que ha passat a mans del govern espanyol. No podem viure en la falta de reflexió del món d'avui i les aspiracions i necessitats del poble. Ens cal amb urgència recuperar les institucions   aturant el 155, socialitzar i desburocratitzar l'economia i els serveis, reconstruir l'administració de la Generalitat que és la de Catalunya. Els polítics sobiranistes no poden ara obeir una lògica imposada per els privilegiats i practicada per els aprofitats dels privilegis  que no tingui res a veure amb  els principis i valors del sobiranisme honest i transparent.  Catalunya és la que és i per tant no cal re-inventar-la. Però si exigir a la classe política pragmatisme i política amb visió de futur. En cap cas podem normalitzar l'existència de polítics presos ni deixar-nos dirigir per un Estat que pateix un greu dèficit democràtic com diu Ignacio Sanchez a diario.es

neomilitarisme educacional?

Preocupació comença a deixar-se sentir en els centres d'educació en tenir notícia del conveni signat entre Defensa i Educació per impartir l'assignatura Defensa Nacional. És un instrument per l'ensenyament dels comportaments cívics, el respecte a la legalitat democràtica o una element de captació de vocacions militars i d'adoctrinament de la infància?    Sense estar gaire familiaritzat amb els problemes que s'estan produint entre Catalunya i el govern central de l'estat espanyol, per manca d'informació coherent del que està passant, el que és cert  és que una minoria lingüística i cultural , amb capacitat  de govern, econòmica i internacional suficient veu impossible tot accés al ple autogovern i a una independència pactada amb l'estat. L'oposició de les forces polítiques monàrquiques que es diuen constitucionals a les propostes catalanes i demandes de diàleg ens han situat sota la coerció i la llei del més fort, trencant tota possibilitat alternativa. El cas català ha patit d'un dèficit democràtic extern, generant controvèrsia amb la forma republicana triada per Catalunya. El govern central no ha volgut deslligar ciutadania de l'Estat nacional que defensa, com podrien explicar els fets d'Octubre i Novembre a Catalunya, seguin els ensenyaments del professor Jürgen Habermans. L'Estat nacional espanyol es proposa   assolir la homogeneïtat lingüística i cultural, proposant  d'eliminar tota la informació i l'ensenyament amb idiomes estranys als interessos nacionals del govern central. Es mantenen en el nacionalisme excloent, sense pensar que pot existir un estat post nacional com va passar a Alemanya en el moment de la reunificació. Amb l'afirmació de nació única es pretén crear una nova identitat a tota la ciutadania encara que una part significativa o minoria nacional no hi estigui d'acord. Catalunya, agradi o no, és una nació de ciutadans, una comunitat que va més enllà dels lligams ètnics, d'origen plural i els culturals. És una renaixença d'una mentalitat  republicana que crea un altra concepte de identitat nacional, un nou nexe d'autoafirmació col·lectiva en exercici de la llibertat de decidir que hauria de reconèixer tota democràcia coherent amb els postulats i acords sobre promoció d'una democràcia equitativa en l'ordre internacional. Cap estat pot impedir que el poble sigui qui controli el seu destí d'acord amb la Declaració i el Programa d'Acció acordat ala Conferència Mundial de Drets Humans celebrada a  Viena el 1993,  reconeixen el dret a l'autodeterminació com acció legítima d'acord amb la Carta de les Nacions Unides. En aquesta Conferència va quedar tanmateix decidit pel futur que el principi d'integritat territorial no gaudia del dret a impedir l'autodeterminació, doncs prevalen els Drets Humans i la Carta de les Nacions Unides, amb l'objectiu d'ampliar l'espai democràtic. La difusió de propaganda militar i seguir parlant d'una Espanya intocable, en contradicció amb els postulats i acords de les Nacions Unides, posa en perill el pacifisme i les actituds cíviques en un món en evolució que posa les seves esperances en  la pau, la llibertat, el benestar social, solucions equitatives i el respecte a l'estat social de dret. Un món en el que la direcció sigui política i no estigui en exclusiva en mans dels grups financers i les élits empresarials i al seu servei.

oportunitat d'una democràcia socialista

Si entenem per democràcia socialista aquella que estableix i  distribueix els drets i els deures d'una manera equitativa, estaríem contribuint a la cohesió social si a més també distribuïm els bens, la riquesa i les càrregues socials d'una manera justa, segons  entén el pensador Mario Bunge. La igualtat social exigeix l'aplicació efectiva de la equitat i la justícia com a exigència per assolir  a la igualtat social. La igualtat exigeix a més   apreciar el valor social i moral del treball. Socialitzar no és estatitzar. Fer la democràcia social demana  treballar en totes les esferes socials, sense autoritarismes, sense altres exigències que les de la equitat i la justícia social.  Democràcia i socialisme es poden construir sense renunciar a la modernitat que sembla afavorir el capitalisme, sense abandonar  el pensament racional. Els moviments socials han estat històricament plens d'utopies i assajos, creant des de  totalitarismes a societats plenament lliures, però sempre oposats a l'ordre social establert. El mateix pensador liberal John Stuart Mill va criticar el capitalisme per injust, com tanmateix en John Maynard Keines que mai ha sigut considerat socialista, va denunciar la injustícia d'un capitalisme arbitrari i  al servei dels rics. La socialdemocràcia europea ha seguit un socialisme moderat compatible amb la democràcia liberal, apostant per la via reformista en lloc de la dictadura revolucionària del proletariat que defensava Carlos Marx. Els partits socialistes de post guerra s'han tornat i són una oposició lleial a l'ordre establert, treballant, però per millorar la situació de les classes treballadores i la classe mitjana, l'extensió a tota la societat d'uns serveis de salut públics i l'accés indiscriminat a l'educació. Aquests nous socialdemòcrates també s'han de preocupar de la problemàtica de la necessitat d'habitatges socials, les famílies en condició d'exclusió social i misèria, l'acolliment de refugiats, els menjadors socials, els transports públics. El gran problema de la socialdemocràcia és el pactisme amb el poder del vell ordre, la vella política que se sent omnipresent i omnipotent quan disposa de la força de l'autoritarisme conservador aliat amb potències imperialistes. Malgrat l'acció política de la socialdemocràcia certes elits concentren tot el poder i imposen les regles de govern basada en la llei. El bipartidisme no ha sigut un remei renovador de la política, sinó un bàlsam  de preparació de portes giratòries per agrair els serveis del poder. Dels ideals s'ha passat en molts cassos al cinisme. El poder queda enquistat en els partits, la ciutadania només compte pel moment de votar en una democràcia que es degrada a formal. Qualitat de vida, benestar, salut, cultura, investigació i innovació tecnològica arriben avui de la maquinària de l'estat en funció de qui  dona les instruccions, oblidant el PIB per capita que tant preocupa de cara a la igualtat i la sostenibilitat, segons diuen els nous economistes.La socialdemocràcia no  insisteix en la socialització de la riquesa que es troba a Davos, S'agaró o les jornades de Sitges  any rere any. La política s'ha tornat  electoralista a la cerca de la fidelitat una clientela que no discuteixi l'ideari d'una societat sense classes que continua existint, amb la renúncia de molts moviments a lluitar per la justícia social oblidant els punts clau del capitalisme salvatge i especulatiu que estaven obligats a combatre. El món capitalista seguirà sent sostenible mentre   les esquerres no explorin la possibilitat d'un canvi per un ordre més just i sostenible. Cal defensar una democràcia integral, un cop hem descobert que no funcionen ni la dictadura del proletariat ni els règims totalitaris, fugir de l'irreal i promoure la democràcia participativa, inclusiva, sense exclusions, sense opressió, socialitzant els sectors necessaris i liquidar l'explotació econòmica de  la feina abusiva i els baixos salaris, partint però d'un estat liberal actualitzat, lluitant contra la idea del cicle de creixement que no disminueix la pobresa ni augmenta la feina, ans al contrari. El diari El Punt/Avui publica aquest 5 de febrer una entrevista amb el Catedràtic d'economia Anton Costas que fa un repàs de l'evolució de la doctrina Keynes i la democràcia. No s'ha impedit el patiment que ha generat la crisi financera del 2008, l'error de la política de l'austeritat i les retallades de despesa pública amb la caiguda de l'economia de l'euro, ocasionant greus danys a la població, trencant el nexe de l'economia amb el progrés social, amb unes taxes de creixement que no permeten augmentar la ocupació ni els salaris dignes, creant més pobresa. Costas assenyala que ens trobem en el pitjor dels mons perquè la riquesa s'acumula a mans d'uns pocs deixant   la resta a la interpèrie, doncs una part de la societat, la més rica, es desentén del que passi a la resta que és el que significa Davos i el club Bilderberg, embrutant el mercat i la lliure competència.