divorci política i diner

Que el diner no té pàtria, que els mercats són covards, que els capitals fugen dels llocs en conflicte on no vegin possibilitats de guanys ràpids és una realitat que de nou s'ha demostrat a Espanya. Més de 70.000 milions d'euros han marxat el 2015 amb desinversions. L'excusa ha sigut de nou la situació política. La manca de confiança dels inversors espanyola és més patent que mai i fugen per manca de poder que els ampari. Marxen perquè ja no creuen ni en el Partit Popular.Marxen per no pactar amb l'esquerra.La Unió Europea ens adverteix que elcreixement no és suficient, que tenim un atur estructural prou important que ens obliga a seguir fent retallades i practicar la política de l'austeritat tenunt a més en compte l'anomenada desacceleració de l'economia global. Un país amb un alt nivell de corrupció perd la confiança, més per aquesta raó que per la situació política. En democràcia el diàleg resolt els problemes o permet trobar solucions. El malbaratament de la democràcia o posar-la a disposició dels capitals empobrint el món del treball no és cap solució. La Justícia Social exigeix quelcom diferent, recuperar la societat del benestar, reduir les desigualtats, fer una politica al servei de la dignitat de l'individu.

traició socialista, arribisme neoliberal

Un acord d'investidura i de legislatura sobre punts que no obren la possibilitat de solucionar els problemes fonamentals de la societat espanyola i catalana sembla que presideix l'abraç entre gent socialista espanyola i el centre dreta neoliberal proper al PP. L'entesa exclou l'autogovern de Catalunya a la que s'impedirà celebrar un referèndum d'autodeterminació. Però els treballadors seguiran desprotegits, les pensions sense garantir, la sanitat sense funcionar, l'educació sotmesa a una nova llei ben aviat, les administracions locals tremolant financerament davant la possible desaparició de les Diputacions Provincials si abans no s'ha resolt el tema competencial i de serveis. Els enunciats de les propostes pactades entre les dues formacions no s'han desplegat ni permeten veure quines solucions hi hauran al darrera. Les propostes de regeneració política són insuficients. No desperten simpatia ni entusiasme. Aritmeticament no sumen els vots suficients per la investidura. Més aviat dona la sensació de que ja hem conençat la campanya electoral per unes noves eleccions generals. El que queda clar és que els socialistes a l'igual que els conservadors del PP i la nova dreta Ciutadans neguen de nou a Catalunya el dret a decidir, tot i que el PSC s'hi havia compromés. El conflicte Catalunya/Espanya torna a estar servit per l'oposició de les organitzacions polítiques espanyoles a seguir un diàleg amb les forces polítiques catalanes. La defensa de la personalitat nacional de Catalunya segueix viva buscant ara l'encaix en una Europa més democràtica, respectuosa amb la seva pròpia deiversitat.

i qui és Tejero?

El que em sembla més preocupant del record del 23 F de 1981 és que el jovent ignori avui qui és Tejero, qui era, què pensava i que volia, si Franco era viu o era mort el dia de l'assalt al Congreso de los Diputados, què va significar la dictadura o quin fou el paper del Rei en tot aquest procés. 35 anys han sigut suficients per esborrar part de la història viscuda en una jove democràcia que no acaba de resoldre la seva conflictivitat interna. La gent no sap el que significa la foto de tots els encausats. No se sap qui havia darrera d'ells. No se sap qui va moure fils en realitat per arribar a la grotesca situació de la temptativa de cop d'Estat i establir un llistat de tots els polítics antifranquistes que havien de ser assassinats aquella mateixa nit. La investigació no ha sigut mai ben conduïda, i fou tancada massa aviat.La memòria del que ha passat, la veritat de la història es perd en l'oblit. Aquesta etapa o episodi de la història contemporània la gent jove l'ha de conèixer i saber el que va passar en realitat. La gent jove ha de conèixer els perills que amenacen les democràcies dels països que surten d'una dictadura. Els centres educatius haurien de revisar les matèries d'ensenyament i els continguts històrics que escomuniquen a l'alumnat.

protocol, encaixades, discursos

Protocol, encaixades, discurs sense diàleg, és tot el que va passar el passat diumenge. Una trobada que hauria pogut permetre un apart no va ser altra cosa que una trobada diplomàtica del Rei Felip VIè amb el President de la Generalitat, la Presidenta del Parlament de Catalunya, l'Alcaldessa de la ciutat, acompoanyats d'algun Ministre i de la Delegada del Govern a Catalunya. Tot per sopar junts al Liceu de Barcelona amb el sol rebuig dela CUP que havia tornat les invitacions. Els discursos del President de la Generalitat i del Rei no van aportar res de nou del que ja sabem. Un dient que Catalunya és i l'altre parlant d'unitat i treballar junts per fer un país més pròsper. Ha quedat de nou clar que pel Rei o qui li redacta les seves intervencions només existeix un país.Cap reconeixement per Catalunya, no ens enganyem. Han sopat junts. Paraules i converses buides i banals. Discursos de compromìs. Salutacions i adeu senyors i senyores. L'acte institucional de presència del cap del'Estat ha sigut patent. Però ens queda per saber quin ha sigut el cost i qui l'ha pagat. Molts ho agrairiem. Mentre aoixò passava al Liceu, a les Rambles a poca distància els venedors ambulants sense llicència i amb mercaderia d'origen discutible feien seu l'espai. L'Ajuntament ha fracassat amb la seva política d'integració social i no troba solucions a la il·legalitat que tampoc va saber resoldre l'anterior govern de CiU. Els crits dels ambulants, les reunions a l'Ajuntament i les detencions policials no serveixen per eradicar el problema ara ja estès a més punts del territori.

la transparència que no veiem

La transparència que vol dir posar en coneixement de la ciutadania la veritat, la realitat de les coses, del que es fai del que es pensa fer des de llocs de govern, les despeses i la gestió, sembla que no arriba al món de la informació o no es publica com hauria de ser. Ara hauriem de saber tots els ciutadans del primer al darrer sou dels treballadors de la TMB. També hauriem de saber les condicions laborals detots i cadascún dels treballadors. El poble té dret a saber. No dir la veritat és un atac a la democràcia i al benestar. S'ha de coneixer la variabilitat de les situacions, el perquè de les desigualtats, aceptar les crítiques. La informació donada previ 5retallar el que no convé afecta a la credibilitat de les polìtiques i impedeix assentar alternatives als sistemes caducs. Quin és el cost real de les millores socials i com es repercuteix en el pressupost de la ciutat de Barcelona? Ha fet l'Ajuntament una presentació i explicació poública del pressupost? L'hem pogut debatre al marge dels càrrecs? Millor que l'Ajuntament no caigui en la trampa de voler acumular beneficis aplicant condicions laborals i sous propis d'emprenedors amb impactes negatius per el benestar social. L'Ajuntament no ha sigut triat per dilapidar ni per malbaratar i menys per imposar polítiques austericides. TAmbé l'alcaldessa Colau s'hauria de plantejar si demana o no la independència de Catalunya, doncs ara vol fer més política, però juga a fer alternativa al sobiranisme.Que sigui taqmbé transparent amb els seus plantejaments, doncs o està amb el sobiranisme o no hi és. Millor que no jugui a entabanar la gent ni a fer de flautiste d'Hamelin. Ser d'esquerres, fer política d'esquerres exigeix quelcom més que haver practicat com activista. Són les actituds, la generositat i la capacitat de diàleg, la voluntat de resoldre la problemàtica de la justícia social les que compten a l'hora de definir una política com d'esquerres o no.

la democràcia també és diversitat

Els legisladors no són matemàtics que es preocupin per fer lleis que mantinguin l'ordre i la pau de les societats que conviuen dins d'una organització global. Però existeixen unes llibertats públiques que el dret no pot desconèixer i els mitjans de comunicació haurien de tractar en lloc preferent. No ha deixat de sorprendre que la decisió del Jutjat Central nº 4 de l'Audiència Nacional del 18 de febrer declarant no constitutives de delicte les xiulades al rei i a l'Himne Nacional que vam sentir vibrar al Camp del Barça el passat 30 de maig, seguint la doctrina del Tribunal Europeu de Drets Humans continguda en les sentencies dels casos Castells i Otegui, hagi sigut tractada pels mitjans com notícia esportiva, i en un petit angle de pàgina al diari El País que tants articles i reportatges ha publicat en defensa de la llibertat d'expressió a altres països. Els querellants i la Fiscalia no admetien la diversitat d'opinions ni el dret de protesta sonora. Han posat de relleu els acusadors en aquest procediment la manca d'identitat entre governants i governats. També les cada dia més alluntyades diferències entre els que fan les lleis i els que les obeiexen. Algun governant o aspirant a ser-ho arribarà a separar els conceptes de poble i ciutadania per crear noves alternatives per damunt de la llei que puguin decidir el que és legal, racional i aplicable per la construcció d'un nou ordre. El problema sempre resideix en l'elecció dels valors i principis que s'han d'aplicar davant l'actual crisi de la representació política. La vida democràtica feta amb valors republicans exigeix que l'organització de la vida social estigui orientada a la realització del bé comú, però també a defensar els drets individuals coneguts com llibertats públiques. Cap societat no pot renunciar a les llibertats, sotmetre la ciutadania a un instrument de mercat. La llibertat és inseparabla de la concepció de la política democràtica excepte que es vulgui seguir el camí del capitalisme autoritari o acceptar la dictadura dels mercats, que es legisli amb criteris matemàtics tant sols per mantenir l'ordre i assegurar un fals pacifisme o conformisme imposat amb les decisions del poder. Avui qualsevol règim ha de reconèixer que la democràcia és diversitat i més en els temps actuals en els que l'important són els serveis abans que la producció industrial.

contra l'egoísme i la por a les llibertats

Que el mateix Papa li hagi de dir a un jove "No seas egoísta", és definitori del que està passant a una societat que viu en l'individualisme, la maldició i la violència. Avui veiem també la foto de la concentració de creients a la Plaça Sant Jaume protestant amb creus contra l'Alcaldessa Ada Colau, per l'acte del Parenostre dit blasfem per un Bisbe recitat al Saló de Cent, després de publicar un manifest a La Vanguardia. Aquesta gent no volen veure que els sermons no serveixen de res, no inspiren sentiments religiosos, ni moralitzen ningú. La balança sempre s'inclinarà del costat de la impietat i l'error per què som en un estat de jovent irreligiós que viu en un estat de consciència ben diferent dels creients. En lloc de criticar, condemnar i perseguir ens cal escoltar al que no creu i ataca les bases religioses. Les dites blasfemies i obscenitats diria Concepción Arenal s'han d'escoltar amb impassibilitat, doncs ens cal saber el que pensa, el que creu el blasfem i el per què. No ens hem d'escandalitzar ni alterar-nos per aquests fets en una societat lliure. Cal combinar el respecte a la llibertat de creació amb els drets de les minories i la diversitat també religiosa. La impaciència no condueix a solucions. El minut de glòria del discurs no afavoreix res. Les concentracions de protesta com han fet els ultres catòlics mai no atreuen ni convencen el cor dels contraris. Cal prescindir de les faltes i dels errors dels demés i fer treballar la intel·ligència, que la mà i el cor vagin units. Per acabar d'animar el debat ens assebentem de que RTVE ha amagat un reportatge sobre el rei emèrit qwue ha difós la TV a França. En aquest reportatge el rei reconeix la seva admiració pel dictador Franco al que mai no ha condemnat la Corona. El rei emèrit ha viscut en la soledat i per tant en situació de dependència dels seus més propers, però sense poder autorealitzar-se i viure la seva llibertat ni en la feina que va desenvolupar durant anys. El rei emèrit, per les circomstàncies socials que l'han envoltat, ha viscut amb por a la llibertat i sense voler pensar que el futur de la democràcia depén de la realització de l'individualisme en un àmbit de justícia social. El punt final deles noticies sobre l'evolució de les llibertats públiques ens el dona la interlocutòria del Jutjat Central 4 de l'Audiència Nacional afirmant els principis i valors democràtics d'acord amb la doctrina del cas Otegui jutjat el 2011 peñl Tribunal Europeu de Drets Humans, contradint laposició de la Fiscalia per considerar que la llibertat d'expressió és un dels fonaments essencials de la societat democràtica, no considerant la xiulada a l'Himnedel parit de la final de la copa del Rei de 2015 injuriosa, no sent més que una crítica de mal gust però que no reuneix les característques de delictiva. Que els Jutges parlin com han de parlar hauria de fer pensar a certes autoritats pùbliques en la conveniència de millorar la seva expressió en lloc de condemnar i perseguir la societat lliure, doncs com diuen els Jutges, és legítim el desacord amb els símbols o institucions de l'Estat, la seva forma i règim fixats dins del marc constitucional.

el poble com referent obligat de tota política

Cada règim polìtic fa l'ús que li convé de l'expressió "poble". Per uns poble és un cos polític que amb la seva homogeneïtat es pot arribar a considerar nació. Per altres, el poble és el conjunt de membres del cos social amb tota la seva heterogeneïtat. El sistema representatiu que fou pensat per les democràcies veu el poble com un cos polític que s'articula jurídicament. Les constitucions són les que donen la mida d'aquesta articulació en forma de dret. És el dret llavors qui fa existir els pobles. La Constitució esdevé l'acte mitjançant el qual els pobles expressen la seva sobirania nacional, la qual cosa exigeix considerar el poble com a causa de la constitució, l'existència del poble com a realitat prèvia a la constitució. D'aquesta manera resulta que la constitució no fa existir la nació, sinó que aquesta existeix abans que res. La constitució ha de nèixer sempre de la voluntat de la mateixa nació d'organitzar la seva manera de fer. Els representants polítics han de convertir en lleis la voluntat de la nació. El que es discuteix ara a Espanya és com distribuir-se el poder i no reconèixer l'existència de nacions perrectament identificades en la història, la realitat cultural i el dret anterior a l'arribada de la disnastia dels reis Borbons a Espanya i la proclamació del "finis cataloniae" que va significar el Decret de Nova Planta de Felip Vè. L'actual discurs polític no reforça el sistema representatiu i vonvida a desconstruir aquesta representació per retornar el poder al poble i construir una nova democràcia. El poble iblidat després de les eleccions no és una dada objectiva doncs ha sigut creat pel dret davant una constitució artificial. El mateix Ciceró a la seva obra "La República" feia distinció entre la multitud i el populus que es constitueix si la seva cohesió és mantinguda per un acord del dret. El poble és d'aquesta manera una associació política de ciutadans que ha de debatre i establir regles i serveis comuns, desenvolupant un sentiment de solidaritat. A Catalunya però, patim l'acció populista i destructora del cos social, de grups polítics que es mouen per l'ambició d'arribar al poder a Espanya servint-se de la multitud i la manipulació en la comunicació, en lloc de comptar amb el suport d'un cos ciutadà, el poble, perquè saben que no tenen resposta que justifiqui la seva actuació obstruccionista dels drets i llibertats de Cartalunya. No han construït el cos polìtic que volen representar per què poarteixen de l'existència d'un cos creat per una constitució artificial que no uneix pobles diferents i produeix sentiment d'insolidaritat, amb una sobirania segrestada pel poder polìtic representatiu. El poble cartalà, anterior a la darrera Constitució de 1978 és un concepte jurídic precís negat pel Tribunal Constitucional l'any 2010 per fer de Catalunya, per imperatiu legal, un element component de l'Estat Espanyol avui conegut com Regne d'Espanya, a diferència del poble de Còrsega que fou reconegut per decisió del Consell Constitucional francès amb data 9 de maig de 1991 i per tant no es pot considerar com a component del poble francès que es va construir a la caiguda de la monarquia unit al voltant de la declaració de Drets de 1789. Catalunya a més, a diferència del Regne d'Espanya volcat en el jacobinisme, segueix unida als principis i valors nacionals i republicans de la Generalitat republicana.

propostes de refundació democràtica

Alguns creuen que després d'un pacte poden governar com els sembli en nom del poble. Aquest poble ja no tindrà dret a destituir els seus representants, revocar mandats amb l'argument de que el pensament i la voluntat del poble no coincideix amb la dels seus representants que han pactat amb qui els ha semblat. La vractura entre governants i governats és cada dia més evident a mida que es van desenvolupant les negociacions per arribar a una investidura de President de Govern a Espanya. Els votants i els militants ja no compten. Ara l'objectiu és el Parlament precisament en el moment que els electes no inspiren confiança. Perl'estabilitat política i social doncs la queixa i la discrepància haurà de manifestar-se per altres vies diferents de les electorals. Tenim ara una societat disposada a seguir el discurs de l'ordre institucional. Tenim també una societat que no està conforme amb la fractura entre societat i institucions. Uns no escolten els altres, s'ignoren. Els electors no se senten representan¡ts en les lleis fetes durant la darrera legislatura la qual cosa es veu amb la quantitat de vots que superen amb escreix els 7 milions de vots que ha rebut el partit del govern en funcions.rien de veure que no som davant una crisi qualsevol del sistema facilment supèrable amb una mica d'habilitat i un poquet de demagògia. La banalitat no servirà quan tot disfunciona començant pel sistema representatiu. El perill d'avui és que la ciutadania s'allunyi del sistema democràtic, que els ciur¡tadans se sentin exclosos. Cal limitar amb urgència els mandats de tots. La ciutadania vol una manera diferent d'entendre les problemàtiques i desenvolupar les funcions, una manera nova, propera al ciutadà i eficaç de fer política i d'entendre la problemàtica social. El principi de representativitat que és a l'origen de les democràcies modernes s'està convertint en una forma degradada de la democràcia davant l'assemblearisme, encara que segueix sent la única forma d'assegurar el govern a través de delegats del poble. L'essencial ara és controlar aquests delegats i resoldre els defectes de la democràcia representativa, construir un ciutadà nou que gaudeixi d'igualtat de condicions per tot.

fer la transició d'una vegada

La veritable transició havia de ser la ruptura amb el règim anterior. Ara es parla de canvi sense tenir en compte el context polìtic i social que determina la marxa de l'economia. No cal ser economista per adonar-se que es persegueix seguir en el poder per facilitar l'acumulació de capitals com únic objectiu empresarial al que s'ha de supeditar tota l'activitat. Poc importen al govern en funcions els problemes dels treballadors, el que compta és l'animació del món empresarial. La patronal vol ara de nou retallades en la despesa pública i reducció salarial per no perdre beneficis. La mateixa Unió Europea no accepta com a bo el pressupost presentat pel Partit Popular. Poc importen les desigualtats que pugui generar aquesta situació. La patronal vol influir i si pot més, controlar la decisió política. BCN World, com ja va passar a Madrid, pot ser un clar exemple de fins on pot intentar arribar una relació empresarial amb el poder. La política es fa als despatxos. Les intrigues es fan als despatxos. La corrupció es cuina a despatxos i bons restaurants. Els estats majors dels partits decideixen el que convé, hagi votat el que hagi votat la gent. Els contraris són classificats com radicals pels radicals de dretes que s'enroquen al poder. No es té en compte que el 15 M va passar de la protesta a la proposta de solucions. Tampoc es tenen en compte les agitacions socials que van produir el canvi de signe de les alcaldies a Barcelona, a les Balears, a Madrid i a València. Com diaria el professor d'economia Vicenç Navarro ara tenim la possibilitat de configurar una nova realitat més justa i més democràtica,sortir del subdesenvolupament polític a que ens ha sotmés la dreta espanyola.

L'Estat com expressió del caos

Sempre hem cregut que l'Estat era generador d'ordre i estabilitat. Ara resulta que no. L'Estat s'ens presenta com un caos controlat. Ja no és l'instrument útil i necessari del sistema capitalista a partir del moment que partits no conservadors han pogut prendre les regnes. S'ataca des de les esquerres l'anomenat Establishment com a responsable de la disfunció del'Estat que ha deixat de ser l'expressió de la violència i el poder deles classes dominants. La dreta espanyola encara es creu que el capitalisme especulador s'ha de protegir perquè és la salvació d'Espanya, la mostra més evident dels interessos de la nació espanyola. Pêrò no volen reconèixer que l'Estast i Espanya han entrat en crisi. Des de la dreta només pensen en el control dels poders de l'Estat, sense plantejar-se la seva necessitat i la fi de la nació espanyola unitària i solidària. La unitat deque tant parlen no és més que una tàctica política per consolidar la força del sistema que ha donat sosteniment i racolzament al partit popular, menystenint els interessos populars. Ara una nova esquerra que va més enllà de la socialdemocràcia organitza i coordina la lluita pel poder. Tots esperen el fracàs del Partit socialista perquè dretes i esquerres radicals saben que sortiran a guanyar en unes noves eleccions generals. La dreta sap que no tindrà majoria absoluta però revalidarà tenir més vots que les esquerres. La gran pregunta és qui representarà els iteressos de la classe obrera i el poble, perquè la dreta no s'amaga que vol seguir dominant l'Estat. El socialisme s'ha beneficiat fins ara de la feina feta per la gent comunista que ha decidit crear una nova marca amb referents nous actualment en creixement. El tema no és la unitat de les esquerres, sinó un discurs natural, d'un projecte d'esquerres diferent al clàssic representat pel PCE i Esquerra Unida. Aquesta nova esquerre es presenta amb la bandera de dels valors dela revolució francesa i les declaracions de drets humans,. La temptativa és, respectant la democràcia parlamentària, unir individus lliures amb interessos de classe, sense negar l'economia de mercat, demanant però la regulació del mercat.Para aquest procés és el que pretèn el PP que està a l'espera del fracàs de la projectada investudura del socialista Sr. Sánchez. Les grans empreses beneficiaries de les reformes laborals del PP també esperen el fracàs del socialisme.L'esquerra és troba en un moment de confusió i desentesa sense saber trobar el seu valor. L'esquerra ha de veure que la socialdemocràcia no es justifica com a fre del comunisme. Des de fa molt de temps el comunisme sap que és inviable en una democràcia parlamentària i s'ha de convertir i unir a la socialdemocràcia com ala esquerra per poder unir i protegonitzar canvis, transformar la societat superarla política de l'establishment.

On queda la llibertat d'expressió?

Fa pocs dies, concretament el 4 de febrer, tots els mitjans rebien una comunicació de la Fiscalia de l'Audiència Nacional donant per fet que les xiulades del camp del Bartça del propassat 30 de maig són injúries al Rei i que la instrucció i judici se celebrarien al Jutjat Central 4 de l'Audiència Nacional. La noticia va ser situada a tota plana en els mitjans de comunicació i també va ser comunicada per la televisió pública de l'Estat. Curiosament aquesta Fiscalia no va explicar que el procediment segueix en tràmit al Jutjat d'Instrucció 2 de Barcelona que hi té una Fiscal de l'Audiència de Barcelona assignada. Tampoc van explicar que està pendent de resoldre un recurs de reforma contra la interlocutòria aceptant la inhibició en favor del Jutjat Central de la Audiència Nacional. Dir les coses d'aquesta manera és desinformar. El més greu és que la resposta i els escrits de queixa i proposta de tramitar diligències de comprovació no han tingut ressó com a resposta a la comunicació de Fiscalia. Sembla que només interessi el que diu la Fiscalia, la qual cosa trenca l'equilibri i el dret de l'opinió pública a saber-ho tot. Tampoc té en compte la Fiscalia que la llibertat d'expressió no és un invent definit per la Constitució espanyola amb les limitacions segons la seva interpretació del Codi Penal. Efectivament el Tribunal Europeu de Drets Humans ha tingut l'oportnitat de pronunciar-se varies vegades contra l'Estat espanyol construint una jusrisprudència soibre les injúries al Rei que la Fiscalia espanyola ha de respectar. La Fiscalia diu el que diu fiant-se d'un informe de la Guàrdia Civil parcial i tendenciós, no contrastat amb la realitat que va demanar el Consell Superior de Deportes i va a cabar a la Fiscalia per obrir procediment contra clubs de futbol i entitats dites independentistes segons la llista feta per la GC en el seu informe pel Consejo Superior de Deportes d'on va arrencar tot. Dos sentències del Tribunal d'Estrasburg destrocen tot l'argumentari de la Fiscalia.Una del 23 d'abril de 1992 (Cas Senador Castells contra España) i l'altra la Sentència del cas Otegui de 15 de març de 2011. El Tribunal senyala que la llibertat d'expresió ha de prevaler sempre excepte que es defensi la violència. També senyaña el Tribunal europeu que el Rei no és immune a la crítica en l'exercici de les seves funcions o en la consideració de representant de l'Estat. El mateix Tribunal afirma que els tribunals esoanyols atorguen al Monarca un paper inadmissible com a símbol de la unitat del'Estat. Utilitzant polìticament el seu comunicatservint interessos de l'estat caldria veure ara si la Fiscalia s'ajusta o no al seu estatut regulat per la lei 50/81. Defensar la llei no permet finalitats polítiques i menys contradir la jurisprudencia del Tribunal d'Estrasburg. Voler espantar la gent amb aquestes manifestacions davant de possibles futures pitades és inadmissible política i jurídicament. A més des deel 30 de maig no consta cap queixa dela casa Reial ni constància de protesta o queixa per part del Rei en lloc, que en cas afirmatiu tampoc serviria per abonar injúries, doncs la llibertat d'expressió preval. Defensarlo contrari com fa la Fiscalia sembla contradir-se amb la Convenció Europea de Drets Humans i libertats fonamentals. Actuacions com aquesta, pocmeditades, posen en fallida la llibertat i la seguretat jurídica com podria pasar també amb els titellaires que foren detinguts a Madrid per un espectacle de titelles que gaudeix de la llibertat de creació i protecciò del mateix article 20 dela Constitució espanyola amb esperit obert i extensiu com vol el Tribunal d'Estrasburg.

On queda la Justícia social?

Podriem creure facilment que l'opinió pública és capaç d'entusiasmar-se amb la proposta de programa del PSOE. Però no és així. Una recessió real es fa sentir a les borses i a les indústries amb la baixa de comandes. Veiem nous acomiadamnents a la vista o anunciatsen tot tipus d'indústries i prejubilacions a telefònica mentre contracten en llocs privilegiats ex Ministres. L'operació és tancar centres de produccióq ue es consideren amb costos salarials massa cars i anar a reinstal·lar-los a països més barats amb mà d'obra més manipulable. Moltes indústries seguiran situades als països baixos per pagar menys impostos, les SICAV a més seguiran intocables i tot el pes de la nova crisi, segons costum, serà eixugat per les classes mitjanes i els treballadors. La xifra d'aturats que es va disparar amb la reforma laboral del PP no baixa ara de la que va trobar el PP en arribar al poder. Però el que han conseguit és baixar el salari amb la seva reforma laboral que el PSOE no va atacar, i empobrir les famílies. La notícia del dia és que 5,9 milions d'assalariats cobren a Espanya sous inferiors al salari mínim interprofessional fixat en 655,20 euros mensuals pel 2016, que és ben inferior a la mitjana europea de països industrialitzats. Sumats aquests treballadors també amb feines discontinues (92% de contractes temporals) als aturats calculats el 2015 en 5 milions cinquanta sis mil persones, arribem a gairebé onze milions de treballadors sense recursos o amb recursos insuficients dels catorze que estan comptabilitzats com treballadors en actiu. Això ésdemostratiu de mala polìtica i de que és impossible omplir la caixa de la seguretat social per pagar les pensions dels jubilats,els discapacitats i les vidues. Espanya fou clarament abocada a la pobresa amb la gestió del PP i la ciutadania no veu futur ni sortida amb les propostes del PSOE. Cal afegir i no oblidar, segons també informa el diari El Periódico, els més de mig milió de joves que són a l'estranger cercant feina i els joves que no fan res per què troben les portes tancades i ja ni es molesten en anar a buscar feina. Cal aclarir també per què cada dia uns pocs són més rics i la majoria més pobre. És aquesta la justícia social i la regenració que van prometre uns i altres?

acords de paper mullat?

Hi ha gent de la CUP que no vol la llei com a sostre ni programes de govern progressista que no recullin els seus plantejaments. Qualsevol proposta pot quedar convertida automàticament en paper mullat. El PSOE proposa ara ajornar el tema constitucional fins l'any 2017. En el seu programa parlen de pactes per a tot, menys per entendre's amb la nació catalana. No reconeixen el fet nacional català, la qual cosa ja encaixa amb C's i PP. Anar contra el procés sobiranista és un factor d'unió. Cap reforma en profunditat. I que tornin les portes giratòries com acaba de passar amb Trinidad Jimenez que ha sigut fitxada per Telefónica. La proposta és clarament continuísta i esdevé inacceptable. El PSOE no és conscient del desgast que patirà i que ens aboca a unes noves eleccions que és el que espera Rajoy amb la seva gent. Una política d'esquerres ha de posar com a primer punt la lluita contra l'atur, els abusos i la corrupció. Un Estat modern s'ha de dotar d'una Justícia democràtica i modernitzada, amb criteris d'igualtat, independent. No està clar com resoldrien l'emergència social, doncs no solucionen la inravaloració del salari mínim i la caiguda del poder adquisitiu de les pensions cada dia més minvades amb l'aplicació de l'IRPF. No s'entén que l'Estat cobri impostos de les pensions dels treballadors jubilats. Són pensions, no rendiments del treball. És evident que seguiran les desigualtsts i no es recuperarà l'Estat del benestar, més aviat seguirem en el del malestar i la supervivència. Moltes reformes ara proposades quedaran per fer, perquè senzillament no interessen i prou Senadors té el PP per frenar-lesal Senat. Aquest clarament no és el camí i en aquestes condicions és millor que el poble decideixi amb unes noves eleccions generals.

incertesa, desgast i repressió

Aquestes darreres setmanes post electorals han permès aclarir cap on va el govern en funcions. Saben que es perdran llocs de treball amb la potenciació de les noves tecnologies. Saben que unes poques mans concentren la riquesa fent Espaya més desigual que mai. Saben que els escriptors i creaors necessiten la pensió de vellesa que els vol treure la seguretat social. Saben que Cuba, Iran, la India i altres països no compten amb Espanya a l'hora de fer encàrrecs importants i prefereixen entendre's amb altres països europeus com la veína GFRança. Saben que S'hauria d'haver modificat el sistema fiscal. Saben que la Constitució actual és impossible de mantenir intocable. Saben que l'Estat espanyol és un deutor important que preocupa als seus acreedors internacionals. Saben que fins i tot a les xirigotes de Cadis els diuen que no segueixen el bon camí. Segueixen sense voler parlar amb Catalunya. No reconeixen el govern català. Ara se sab que el Marroc té capacitat de pressió sobre països de la UE per fer que no es reconeixi el Sahara que Espanya va abandonar a la seva sort el 1975. Es descobreixen nous fraus i abusos com el de l'adqusició d'obres a l'IVAM de València a més de la corrupció generalitzada del PP valencià i a Madrid en els temps anteriors a la Alcaldessa Carmena.No veiem a les autoritats espanyoles aprendre del Regne Unit que ha decidit fer aprendre l'idioma a les dones musulmanes i vigilar la sharia.La monarquia segueix menyspreant la política catalana. Amb els silencis de la Casa Reial no se sap qui hi ha al darrera de la repressió encetada per la Fiscalia de l'Audiència Nacional per les xiulades al camp del Barça, segueix sense aclarir i com a tema polititzat fortament per la Fiscalia amb els seus comunicats als mitjans de informació el poble té dret a saber-ho. Que la Corona sigui inviolable no l'eximeix de tenir que donar explicacions de les seves accionsi silencis que més aviat semblen conspiracions. La gent ha de saber si a més de Fátima Bañez volen obligar als autorsa deixar de crear. També la monarquia vol que la gent deixi de protestar amb xiulades davant seu o es cosa d'algun càrrec que fa mèrits?. La política espanyola és d'incertesa, de desgast institucional i de repressió. Seguim instal·lats en el vell estil a l'espera del canvi o de que es convoquin noves eleccions generals. Hi ha qui es pregunta on era i quan va començar la transició, com fa l'historiador Jordi Amat que es remonta al "contuberni de Munich de 1962". Ara el PP comença a parlar de nova transició, amb la sola diferència de que el seu objectiu es conservar el poder com sigui. La gent es pregunta què més tenen de tapar, doncs ningú es pot creure que el PP pugui regenerar la política que ha espatllat ni orientar una nova transició quen ataca i es querella contra les llibertats que va prometre Adolfo Suárez i segueixen portant les actuacions legislatives catalanes al Tribunal Constitucional. Mentre tant Espanya segueix sense acollir refugiats i no fent les aportacions que ha de fer. Dones a la cerca de refugi moren de fred, milers de nens desapareixen, una bona part de gent a l'atur a Espanya s'ha quedat sense prestacions mentre l'Estat espanyol es mostra insensible a tanta desgràcia i mala política. El que caldria refundar és la ètica del pensament.

continuísme resistent

Deia Raymond Aron que una democràcia tant sols pot funcionar si no es discuteixen les idees com abstraccions, doncs el contrari impossibilitaria qualsevol entesa. Però aquesta manera de pensar no exclou el fanatisme, el cinisme polìtic i el creure's que les idees poden arribar a ser harmòniques. La democràcia avui a Espanya te molt a veure amb la lluita contra l'absolutisme conservador en la que no hem vist els sindicats prou arrenglerats amb els interessos dels treballadors. A la nostra democràcia conviuen avui diferent tipus d'estructures de partits, la qual cosa impideix un sistema homogeni. Hem passat de la democràcia dels notables i de despatxos a la democràcia de masses organitzades, la qual cosa però no impoediria la estabilitat política si les esquerres partidaries d'una política de progrés arriben a un acord de govern. Només la corrupció genera inestabilitat, doincs les diferències polítiques són salvables si tots s'imposen un horitzó per fer posible el funcionament normal de la societat. Ara el problema no ha de ser l'hostilitat al sistema, sinó practicar una nova política d'esquerres, fer que a Espanya existeixi una democràcia real.Per lluitar contra la corrupció els funcionaris han de treballar com si no existís el govern i cercar la màxima eficàcia en la seva feina, fer que el país funcioni malgrat el desgovern i el sectarisme dels que es resisteixen a deixar el poder a l'espera de que fracassi la temptativa de formar un govern socialista. Per Catalunya governi qui governi no acabarà la situació de despotisme i repressió del procés. El continuísme resistent es traslladarà al PSOE si arriba a governar. Encara no s'han adonat de que en el procés s'ha de tirar mà del dret de les Nacions Unides per convocar un Referèndum com explicava ahir en un article publicat a El Punt/Avui el professor de Dret Internacional Públic dela Universitat de Barcelona Sr. Ferran Armengol i Ferrer, i deixar de fixar-se en la Constitució i la seva legalitat derivada. No s'arribarà a la independència només pensant en un procés constituent. La utopia política dins de la Constitució espanyola no és avui cap solució per Catalunya.

necessari canvi de poder

En les societats democràtiques sembla que els polítics haurien de tornar-se vacil·lants, disposats a canviar de criteri i si convé de lloc, modificar la legislació, adquirir nous costums. millorar les pràctiques del debat i els acords. Però a la nostra societat els enrocaments d'uns i altres ho impedeixen. No es tracta de canviar les imatges dels governants, sinó de fer el relleu que exigeix la democràcia i el vot majoritari d'esquerres, d'avançar cap una societat millor i més justa, més equilibrada i respectuosa en la que la llei nom sigui l'instrument preferit del poder per imposar els seus plantejaments. Correm el risc de que les posicions dels partits espanyols continuin ancorades en el passat sense produir noves idees ni voler dialogar amb Catalunya. Negar-.sea entendre's amb Catalunya és i ha sigut el més greu error de la darrera etapa democràtica. NO s'han volgut permetre institucions lliures. Catalunya no vol més servituds i a Madrid ho ignoren. En el desig d'institucions lliures no hi pot haver desordre, però si ha de quedar clar que la ciutadania no es vol deixar fer com està passant a l'hora de decidir l'investidura d'un President de govern a Espanya. Ara ja no compten els vots. El poder s'ha distribuït entre uns quans i el poble ja no compte. S'han creat privilegis de poder, de manera que els que no volen deixar-lo posen tots els entrebancs possibles als aspirants. LA comunió de sentiments és inexistent i el que està en discussió és la confiança política. El desig d'igualtat sociali de progrés exigeix un govern diferent al que fins ara tenim a Espanya, però a més obert i dialogant amb la Catalunya que traballa per la seva independència. La centralitzacó del govern i del poder no és la solució. Està per veure quines soluciones negociaran els pretendents a succeir el Partit Popular. Està per veure si la democràcia real ha arribat a l'Estat. Està per veure si el nou govern que resulti si el socialista Sr. Sanchez consegueix la investidura serà capaç de reorientar la política interior començant per democratitzar la Fiscalia de l'Estat, aparatar-la dels interessos del poder i apropar-la al poble.

no volen perdre el poder

Un partit conservador i autoritari, més que tacat per la corrupció, va ser el que va rebre més vots a les passades eleccions generals espanyoles. En lloc de practicar la cultura del diàleg i la coalició s'enroca en seguir en el poder encara que sigui de manera provisional. Les esquerres que tenim no en volen saber res.Però conservar el poder és l'objectiu fonamental ara dels dirigents del Partit Popular. Se'ls acusa d'irresponsables per dificultar la tasca del cap de l'Estat en no acceptar la proposta d'investidura primerament oferta. Ells es pensen que tenen dret a governar encara que no tinguin els vots suficients. Volen ser els popietaris del poder i no deixar-lo anar, la qual cosa fa pensar que alguna cossa més volen tapar. Fa mal color tanta resistència. Diuen que els han votat set milions d'espanyols i això ja es suficient. Però no volen veure que altres onze milions han votat esquerres i poden pensar el contrari. No truquen ningú i esperen que caiguin tots com fruita madura. En cap cas volen parlar amb els catalans. Ens acusen de voler fracturar Espanya i ells ja l'han fracturat socialment despreciant els milions de ciutadans que no els han votat, catalans apart. No els importa crear desconfiança als inversors estrangers. No els importa que segueixi pujant l'atur i que cada dia hi hagi més gent sene rebre prestacions. L'important és el poder i si es possible tapar la corrupció que els envolta. NO acepten responsabilitats polítiques. No els fa vergonya el que s'ha descobert a València. Esperen com el caçador que el PSOE se'ls acabi oferint per esgotament. Les divisions internes a PSOE són molt considerables tal com hem escoltat avui en les filtracions dels parlaments del seu consell federal de dissabte passat. Els socialistes que es diuen d'esquerres s'han mostrat amb por a les esquerres. No volen pactar amb Podemos ni Izquierda Unida. No volen parlar amb els catalans. Coincideixen PP i PSOE en el tracte a Catalunya. Es veu que per no perdre poder cal mostrar.se contari als drets nacionals de Catalunya i negar la nació catalana. Anar contra Catalunya és com una assegurança de poder. Però s'equivoquen, la ciutadania ja comença a estar-ne cansada d'aquesta demagògia i la catalanofòbia.Al menya el cap de l'Estat ja els ha anat retratant. A l'espera de que els faci una crida a tots a la responsablitat política, tampoc estaria malament que es retiri el tapis homenatge a Felip Vè que decora el rerefons de la Sala en la que el Rei reb els possibles candidats a la investidura. TAmbé sewria interessant que parli amb els catalans encara que sigui en secret. Ho necessita. Sincerrar-se amb Catalunya i faria molt de bé. Al menys hem sigut més conseqüents i seriosos que els polítics espanyols a l'hora de investir president i fer govern. Serà que ara a Espanya no tenim polítics amb sentit d'Estat?