la llei com instrument de dominació

El President Rajoy acaba de dir que no hi ha democràcia sense llei, com si estiguès negant al Parlament de Catalunya tota capacitat per legislar. El que ha dit és ben confús, doncs totalitarismes i democràcies de tots tipus es reclamen titulars del dret a legislar. Creure que la democràcia és fa per llei és el mateix error que va tenir el 1976 el President descrit al llibre "la Gran desmemoria", de Pilar Urbano. El president Adolfo Suàrez que ara dona nom a un aeroport segueix essent el gran desconegut de la transició, com ho serà el rei Joan Carles I que ha abdicat en el seu fill Felip, ara Felip VI. La llei és la gran eina que modifica Codis Penals i tote4s aquelles lleis que el poder necessita per consolidar-se. Ja no enganyen ningú. La proposada reforma electoral i seguir parlant de recuperació quan la crisi més forta s'ens prepara a l'hora de negociar el pagament del deute, ha acabat per obrir els ulls a la gent. Hi ha dirigents antisistema que diuen que els banquers són criminals mentre altres parlen de castes que cal escombrar del poder en unes properes aleccions generalsw. Fixació i obsessió per part de govern conservador i d'oposició antisistema. El poder de fer i desfer lleis ambicionat per tothom. Seguyeixen creien uns i altres que el millor instrument de dominació és la llei. No ambicionen crear una societat culturalitzada, amb bons serveis públics, amb condicions de vida i salaris dignes, amb lleis democràtiques, justes i equitatives, inteligibles i aplicables. La llei és antidemocràtica quan impedeix l'exercici8 dels drets democràtics als ciutadans que els reclamen i també nega el dret de revocació dels governants que es tornen autoritaris. El "no consentiré que nadie viole la ley" sona més a amenaça de força de l'Estat que a manifestació d'una voluntat política. És l'ús de la llei com a instrument de força del poder de l'Estat contra el poble. El President ens acaba de dir sense dir-ho, que el curs polític comença amb la pitjor crisi d'Estat que pot generar una intolerància cega i la manca de diàleg.

reinventar Catalunya?

El partit socialista que governava a Catalunya fa uns anys, en temps d'un vigoròs Pasqual Maragall, ambicionava un canvi polític amb l'oportunitat d'ampliar l'espai social del catalanisme, com explicava Pasqual Maragall en un dels seus darrers articles inclosos en el llibre amb escrits polítics seus publicat per RBA l'any 2009. Era l'oportunitat d'un govern jove d'esquerres a Catalunya casi setanta anys després de l'últim. El tripartit pretenia governar amb transparència i proximitat. Era un govern catalanista i d'esquerres. El canvi -reconeix Maragall- no es va consumar des de'l moment que el nou Estatut es va retallar com mai per destruir el seu potencial, vafallar el propi Rodriguez Zapatero que va incomplir les seves promeses d'acceptar el que decidís el Parlament de Catalunya, tot i que es va rebaixar el contingut del nou Estatut del 2006 després d'una trobada silenciosas Mas/Zapatero, es van espatllar les relacions entre Catalunya i Espanya encara més després del recurs del PP davant el Tribunal Constitucional, i més encara governant la dreta a Catalunya i Espanya. També Madrid va començar a recentralitzar com mai afeblint les comunitats autònomes, reduir inversions en despesa pública necessària a càrrec de l'Estat i a esborrar el principi de subsidiarietat aplicat per el socialisme catalanista. Les reduccions i retallades van fer mal bé la fòrmula per generar desenvolupament social i com a conseqüències conegudes, Joan Mesquida, autor de "socialisme XXI. La izquierda del futuro", publicada aquest mateix any per Deusto,recorda la destrucció del mediambient, l'economia especulativa, grans defraudadors i fuga de capitals a paradisos fiscals, el descens de l'esperança de vida per col·lectius en risc d'exclusió, augment de la mortalitat i la vulnerabilitat infantil, incidència d'infeccions, malalties i insalubritat, patologies socials, suicidis, drogodependència, augment de la delinqüència, desestructuracions familiars, violències de gènere, massificació a les presons i als centres d'internament d'estrangers. Les idees d'en Pasqual Maragall que deia que creia que el progrés econòmic i el progrés educatiu de Catalunya tenien que ser la garantia del progrés social i cultural de tots i cadascún dels ciutadans de Catalunya, proclamant el patriotisme de la justícia social, de la dignitat de la vida diaria. Aquesta política encara és possible. No caldrà reinventar Catalunya, caldrà reiniciar el procés de transformació i canvi, seguir i consumar en el futur el disseny catalanista d'esquerres de Pasqual Maragall.

aire de tramuntana

Bufen aires de tramuntana a la política catalana. Les indecisions d'alguns membres del govern català davant les noves advertencies i amenaces d'acció jurídica del govern espanyol contra la legislació sobre la consulta decidida i actes d'execució del govern català, poden aconsellar una remodelació amb un govern fort, políticament transversal i coherent amb el camí decidit democràticament pel Parlament de Catalunya. El que no podrà ser si s'arriba al pacte és que el govern vulgui fer marxa enrera. I encara que no es faci un govern de concentració i es mantingui un suport parlamentari extern a l'acció de govern per part dels partits compromesos amb la consulta, el camí no permet retrocedir. Catalunya no pot abandonar ara per exigències de l'Estat espanyol la seva lluita per la llibertat de decidir el seu futur polític, per ser Catalunya. Ningú de Madrid ha de dir els catalans a què tenen i a què no tenen dret com a nacionalitat històrica indiscutible que no ha volgut reconèixer un alt Tribunal amb vinculacions polítiques pwer les formes de designació dels seus components, diguin el que diguin els senyors Magistrats, amb tots els respectes. Qui ens nega el reconeixement com a fet nacional que la Constitució i els constituens ens van reconèixer, malgrat les reserves d'alguns antics servidors del franquisme, no pot venir ara a dir-nos que no podrem votar i que faran tot el que sigui per què no votem el 9 de novembre. Són els primers qur fugen de la democràcia i desconeixen la equitat. És el poble, la ciutadania. no l'Estat espanyol, qui ha de decidir el que ha de ser i com ha de ser, sense delegar la seva sobirania nacional en tercers excepte en Europa, hem de fer com Escócia farà el proper 18 de setembre en el marc d'un Estat Europeu. Si bufen vents de tramuntana ha de ser per fer net en aquesta democràcia corrupte i de perfil baix. L'aire que hem de respirar ha de ser net d'enganys, de mentides, de corrupció, d'explotacions, d'abusos, dús de la llei contra Catalunya i toit lo català.. La vella política, els vels partits han de deixar pas als nous temps, la nova política de la radicalitat democràtica, d'una societat participativa i deliberativa. Llibertat, equitat i justícia com a principis i valors. L'imperi de la llei justa i equitativa contra l'imperi del poder autoritari que se serveix de la llei per obstaculitzar l'exercici de les llibertats democràtiques. Aires de tramuntana doncs, benvinguts per aclarir els cels, per què el cel blau reparteixi la llum del sol per a tots.

els rics no són diables

Els rics han tingut tradicionalment mala fama. Encara s'ataca el capital i sempre hi ha algú que pensa que la millor solució és fer-se amb els mitjans de producció que els rics han creat. Els temps actuals són els del pluralisme i els d'identificar l'esquerra amb les institucions, defensar l'imperi de la lei contra l'imperi del poder i l'autoritarisme. Estem en els temps de la recontrucció de l'esquerra, no de la redecoració dels moviments d'esquerra ni del revival de les ideologi9es mortes amb el vell partit comunista soviètic dels 90. Com diu la gent racionalment d'esquerres, l'esquerra és una realitat plural capaç de nous començaments com estan fent nova esquerra catalana i avancem. A hir a Palamós ja van debatre els ponets de la trobada que la riquesa no és tant sols una qüestió econòmica, que la riquesa no s'ataca i que és legítim prosperar. D'alguna manera es va reconèixer la realitat social actual que mostra la gran reivindicació d'una societat que vol mantenir el que s'ha cobnseguit i acabar amb les retalladas de l'estat del benestar. la nova esquerra vol valoritzar el pluralisme, no confondre democràcia amb assamblearisme, crear espais pel debat i com a novetat important, no prescindir dels rics. Els rics són útils a la societat, i s'els ha de permetre la iniciativa empresarial i la creació de mercats. Cap govern pot prescindir dels rics, sense descuidar que han de pagar els impoostos corresponents a un sistema progressiu i sobre els beneficis obtinguts. El mateix Oriol Junqueras ho acaba de dir al Financial times que Catalunya està oberta a acollir inversions estrangeres i que complirem amb les nostres obligacions. Forma part del caràcter català. La nova esquerra que pot fer nèixer nous ideals, ha de treballar contra la injustícia, els abusos, la corrupció, el crim organitzat, la creixent desigualtat social i salaris al llindar5 de la pobresa que ha produït la governança conservadora, recuperar les classes mitjanes i els treballadors, millorar les condicions de vida i trobar nosu models econòmics i socials. Ens cal fugir de l'actual democràcia de baixa qualitat, donar impuls i anhel per canviar-ho tot com deien ahir a Palamós els ponents de diferents grups d'esquerra catalanista. I és que la cultura del xàc en blanc s'ha acabat i com deia en Cesc Iglesias d'ERC en la seva presentació, "no ens hem de perdre en populismes ni en colecció de ssamarretes". És evident que no hem de diabolitzar els rics ni la riquesa. La llibertat és per a tots. La justícia moderada per l'equitat també.

Transversalitat necessària a Catalunya

Ernest Maragall ho planteja clarament i amb total seguretat i certesa en un article que publica avui el diari ARA. Necessitem a Catalunya un govern que haurà "d'anar per feina". Maragall demana superar les divisions entre catalans, doncs hem de construir un nou país, fent net dels nostres errors i dels nostres horrors. Hem de ser protagonistes i constructors conscients del nostre propi futur acaba dient Maragall. El mateix Maragall recomana que, confirmat i ampliat el ventall de forces polítiques compromeses amb la consulta, per representar la unitat social i política integrada en el procés es faci un govern de país, provisional i transitori, plenament apoderat per l'encàrrec que el justifica, un govern transversal i coherent amb l'espectre polític i social que li correspon representar. Amplitud ideològica i social, compromís europeísta, exemple d'esforç democràtic i defensa de la dignitat col·lectiva d'un poble amant i garant de la pau i la llibertat.

perversitat política

Trobo pervers que es vulgui implicar la Cap de govern d'Alemania en la lluita del Govern espanyol contra la consulta sobiranista programada a Catalu8nya pel Govern català. Si es tracta d'una qüestió interna de l'Estat, no té per què el cap de govern espanyol voler vioncular a la sort de la seva tesi caps de governs estrangers mal informats del per què de les coses, i de la realitat social que convé no es destapi massa. Cal desconvèncer els catalans i qualsevol eina és vàlida. Fins ara se servien de literats, filòsofs, cridaners i partits unionistes. Calia criticar el nacionalisme com quelcom pervers mentre la veritable perversitat es dibuixa des de'l poder central. Trobo lamentable que la Sra. Merkel, Frau Merkel s'hagi prestat fent un acte d'idolatria religiosa amb una imtage escultòrica, al joc de no respectar la dignitat nacional de Catalunya que és un poble viu. No es pot fer servir les creences religioses per aquestes operacions. Espanya no pot fer creure que forma part d'un eix que divideix Europa, que vol governar Europa. Aprofiten al Govern espanyol l'avinentesa de que el poder germànic necessita acòlits per seguir enfortint el setge de Catalunya. De vegades el poder produeix mal d'altura. Es fan afirmacions que tenen resposta, assumeixen plantejaments discutibles. No volen admetre que aquests debats es decideixen amb democràcia, que la justícia és el vot del poble.

democràcies desiguals

Renyar Russia pel que està fent amb la seva funció desestabilitzadora del món ex Unió Soviètica ha produït problemes amb la Unió Europea i els Estats Units, de manera qu'ara tercers països gens amics dels anteriors, amb governs hereus de dictadures, mirent la manera de treure profit del conflicte. La fam de països governats per una aparent esquerra posada de moda per desacreditar la democràcia dels països conservadors. Hi han democràcies amb partits estatalitzadors contraris als nacionalismes progressistes, uns estats amb democràcia parlamentària, altres presidencialista, altres populista, altres representativa. Tots disposen de parlaments per discutir i fer lleis. Tots disposen de Tribunals per decidir el que és correcta segons la legislació local. A Europa, també hi han democràcies desiguals, unes centralistes, altres federals, altres recentralitzadores, altres pendents de decidir si es trenca l'Estat, altres intentant superar l'etapa de dominació soviètica amb l'abraç del neoliberalisme, uns governats per conservadors, altres per socialdemòcrates. A Brasil diferent esquerres volen el poder, uns més estatalitzadors que els altres. A Espanya, una nova esquerra que es reinventa amb base popular i aprofitant el mirall mediàtic vol el poder per netejar el socialisme, la corrupció i la falsa democràcia. Els radicalismes es troben ara al Parlament Europeu, però la seva veu no arriba als seus votants ni als que votaren altres formacions. Sembla que el parlamentarisme els hagi absorbit. Però és clar que les democràcies no són iguals, ni perfectes. La democràcia és quelcom que es reinventa cada dia amb uns valors conjunts per a tots. La democràcia deixa de ser-ho quan no se respecta la llibertat, els compromisos ètics entre societats que es diuen lliures, la justícia social i la voluntat general manifestada per la llei justa i democràtica, quan es pretén imposar l'absolutisme del poder de l'Estat i de les oligarquies en nom d'unes eleccions guanyades en un moment de crisi, quan els programes queden tancats al calaix de la taula del guanyador en el moment de governar, quan la diplomàcia és el terror mediàtic, l'amenaça, la pressió constant.

recuperar ideologies realistes

Molts creiem que ens cal recuperar ideologies realistes i radicalitat democràtica, treballar per impedir l'ascens de falses esquerres pactistes amb el sistema o inspiradores de sistemes totalitaris. El repte és construir una nova esquerra autènticament democràtica, defensora de les conqueste4s de les llibertats, desenvolupar la democràcia per superar els defectes actuals. Sense democràcia no pot haver-hi canvi, liquidar l'actual partitocràcia, la dictadura del capital i de l'Estat, posar fré al capitalisme salvatge i amoral,i la corrupció creixent. També cal aclarir quin socialisme volem, si el socialisme que troba la seva identitat en la negació del nacionalisme històric dels pobles vius amb llengua i cultura pròpies com Catalunya al que es contraposa o un socialisme democràtic incorporat al fet nacional català, un socialisme que s'identifica amb la nació catalana capaç de trobar respostes satisfactòries i d'entusiasmar la rebel·lia del jovent i fer futur, lluitar contra les desigualtats, l'acomiadament lliure, imposar una nova cultura amb esperit social, l'altruísme i la solidaritat, acabar amb els privilegis d'uns quans. Cal aclarir per què el socialisme espanyol es contrapossa al nacionalisme català que considera és contrari al progrés i afirma que el progrés passa pel socialisme que s'atribueix representar quan en una societat plural i actual el progrés no necessita d'un socialisme pactiste amb el neolliberalisme pèr construir una economia social. Són tots aquests arquments suficients per què l'esquerra nova entengui amb urgència que ha de fer que els partits deixin de dependre de les entitats financeres o de l'Estat que els subvenciona. Ens cal innovar a l'esquerra, doncs existeixen alternatives al sistema actual i a un règim conservador que no més té l'ambició de perpetuar-se en el poder. Cal estudiar les noves condicions de producció, la funció de la maquinària i la robòtica avui, la producció desterritorialitzada, noves formes democràtiques d'organització social, l'ús dels capitals, el paper de l'Estat en el futur social, liquidació de la situació actual d'explotació i educació desdemocratizadora i embrutidora de la societat treballadora i l'alta burgesia,liquidació també de la fractura entre pobres i rics que estimula la societat neolliberal destruint les llibertats socials. Cal tenir clar que el progrés no consisteix en un procés merament estabilitzador.

contra el terror i el totalitarisme islàmic

La mort del jove periodista James Foley al que han degollat i utilitzat com a eina de comunicació mundial del terror islàmic ha posat de nou de relleu els danys dels fidels de l'Islam que només veuen enemics a abatre els que no pensen com ells. Volen un món net d'infidels. La guerra del Liban dels 80, l'11 de setembre de 2001 a New York, Madrid 2004, Londres 2007, la guerra d'Afghanistan que va exhaurir russos i potencies occidentals, foren el començament d'una partida de sang demostrant que les democràcies occidentals eren vulnerables contra el yihaidisme suïcida. Irak i Siria, els atemtats i segrestaments de Boko Haram a Nigèria, són avui la terra del monstre dels set caps. Gaza és també la demostració de que hi ha qui posa creences estrictes per damunt de l'humanisme, el Coran antihumà que es serveix dels habitants de la franja com escut humà falsejant la realitat dels actes terroristes. El terrorisme és viu i desterritorialitzat en ple segle XXI. Els atemptats amb cotxe bomba i explosius constants són impossibles d'ignorar. El nou terrorisme islàmic declarat pel nou Califat de l'Estat Islàmic que cerca la unitat islàmica contra occident forma part d'una cruel categoria que cerca l'expansió amb la destrucció massiva dels que considera infidels. Per el totalitarisme islàmic no hi ha més món que el definit per la seva peculiar interpretació de lo religiós com a base de la vida humana, l'eliminació de la vida i l'educació occidental considerada caduca i contrària a les lleis de Déu. L'eliminació de cristians i la destrucció dels seus temples és llei. Com ja han dit el President Obama i el papa Francesc cal frenar la barbàrie i fer justícia. La mort violenta, l'assassinat i l'apologia del terror són inacceptables com instruments de propaganda i de captació de voluntats.

desdemocratitzar es fer neocapitalisme

S'ha volgut fer creure que el neoliberalisme és la continuïtat del liberalisme, però no és així encara que el neoliberalisme presenti una aparença de liberalisme. El neoliberalisme ha volgut acabar amb les democràcies liberals intentant racionalitzar-ho tot, posant l'ordre econòmic per damunt de tot com explica la politòloga Wendy Brown e el seu assaig <>. Els criteris rectors per el nou ordre seran l'eficàcia i la rendabilitat del subjecte econòmic. Tot és el resultat d'un càlcul comprometent les llibertats individuals i col·lectives que garantien les democràcies liberals. LA racionalitat aplicada fins a les darreres conseqüències acaba amb l'equilibri de poders i la seva fragmentació pel fet de la seva integració. És l'utilitarisme portat al màxim al servei de l'interés del poder. La llibertat d'expressió, l'educació, la solidaritat social i l'interés general es desintegren en benefici de la falsa despolitització de la societat. La nova moral de l'eficàcia té un afany de domini on tot el que decideix el poder estigui permés. És l'apolítica i l'amoralitat el que patrocina el neoliberalisme en el procés d'implantar un real neoconservadurisme. Un dels primers passos del neoliberalisme ha sigut la destrucció de l es polítiques socials i redistributives amb l'afany de derrotar els socialismes de qualsevol tipus, doncs l'objectiu d'aquest neoliberalisme fundador del neocapitalisme i el capitalisme salvatge era la mateixa democràcia desestabilitzant la polìtica, eliminant la crítica social i política. L'amoralitat ha sigut l'arma preferida per fomentar l'autocensura dels periodistes i la submissió al procés desmocratitzador dels partits tradicionals nascuts sota la democràcia liberal, en el cas espanyol durant la transició de la dictadura franquista al primer règim democràtic de caràcter constitcional.

pensament crític com a recurs necessari

El pensament crític és necessari en tota democràcia en evolució. L'exercici de les anàlisi de tots els sectors, la discussió dels plantejaments, el debat de les idees són elements necessaris per l'exercici correcte de la llibertat. No podem entrendre que el debat es reduexi a la negociació d'acords entre agrupaments polìtics de diferent nomenclatura. Si la única diferència era el títol, vol dir que el contingut era el mateix i que obeia tanta sigla al personalisme dels seus dirigents, a una exhibició egocèntrica. El futur de la democràci8a no es troba en l'egocentrisme. Seria tornar al passat.

cinisme i aparença com a llei de poder

Una part de la societat política ha optat pel cinisme i guardar l'aparença en les formes per presentar-se a l'opinió pública com els millors dirigents que pot trobar la societat. Es tracta, amb un dosificat silenci sobre els problemes més greus que la gent no pensi més ennlà dels missatges que reb a travers uns mitjans de comunicació amb visió supeditada a la publicitat contractada o al pressupost acordat. El poder actual no entén de modèstia, ni de generositat amb els contraris, ni d'honestedat. Ara ja no es parla del cas Urdangarin, cada dia menys de la trama Gurtel, i del ex tresorer del PP Sr. Barcenas ben avorrit a la presó. Ara serà moda el cas Pujolo que té doble dimensió i ús pels polìtics de Madrid. Es segueixen fent fitxatges milionaris de jugadors mentre els treballadors segueixen amb sous de misèria i contractes a mitja jornada o dies alterns, l'esport és príncep arreu a les emissions informatives. A l'espai del temps ja es parla d'un sol país i de regions. Ha canviat el vocabulari d'acord amb els interessos de l'Estat. Res de català per les televisios i radios espanyoles, però un si rotund al flamenc i la canció espanyola, els toros i les festes patronals. Vi a les festes i persecució de 'alcohol a les carreteres. Cal anar a missa abans de acomiadar treballadors o de saquejar els diners de l'Estat. L'Església ha sigut utilitzada per tot i per tots. Les parròquies es veuen cada dia més buides de fidels i els vells capellans diuen la missa sota la pressió d'una depressió que els mina dia a dia. Tot passa com si res, un dia més darrera un altra i la classe política no reacciona davant aquest estat de coses, amb la policia i la justícia desbordades i sense mitjans suficients per atendre els immigrants il·legals que arriben a diari a les costes espanyoles preparats per quedar-se doncs tothom sap que esgotaran els plaços legals sense que els jutjats en plenes vacances donin solució a la presència de gent indocumentada de la que els serveis consulars poc podran fer si no es poden identificar i acreditar procedències. La mentida i el silenci sobre la veritat en aquest cas és llei entre els immigrants indocumentats. Menys encara es parla de la realitat de les malalties desaparegudes que tornen ni de la seva procedència. LLavors esperem que el govern deixi aviat de fer vacances i es posin a treballar dotant de mitjans metges,material pels hospitals i informació correcta a la població.

despreci i colonialisme només?

El President de Canarias es queixa en declaracions avui a la cadena SER del President del Govern espanyol i parla de despreci i manca de respecte a Canarias amb el tema de les prospeccions petroleres programades. El Sr. Rivero adverteix d'una imminent ruptura amb el President Rajoy. Que Canarias s'adoni ara del tracte que rebem tots els que reivindiquem drets a Espanya és una important novetat. Demostra el fet que Espanya segueix ancorada en el passat colonialista del que s'aprofitaven uns quans funcionaris i moltes famílies arrimades al poder i la monarquia que trobava normal l'esclavatge dels treballadors i l'espoli dels pobles. És tot un concepte de la vida i de la societat el que està en joc amb la política d'un govern que troba normal que pugi el deute de l'Estat en ple moment de recessió i fomenta la privatització dels serveis públics essencials, un govern que no troba la solució per afrontar l'arribada massiva d'immigració il·legal i amb tot el poten cial diplomàtic de que disposa l'Estat aquest no és capaç d'establir una política de cooperació tendent a produir el creixement dels països pobres, eliminar la corrupció d'aquests països, i corretgir els abusos i les desigualtats en els territoris africans i la manca d'educació dels que volen fugir de la misèria i la fam. La condició indispensable per la cooperació ha de ser l'eliminació de la corrupció i les despeses forçades pels intermediaris obligats.

Fondre l'esquerra plural

La idea de modificar la llei electoral abans de les municipals de 2015 per què l'alcalde sigui el capdevanter de la llista més votada i aquesta majoritària en representants, és una maniobra dels conservadors pensada per evitar que les esquerres, l'esquerra plural, arribin a posar-se d'acord per canviar la governança i fer-la més democràtica. Ara inventen un cert totalitarisme en nom de la democràcia que vol acabar amb la societat real i el pluralisme que van posar de relleu les darreres eleccions europees. Aquesta situació del lindar del 40% plantejat pel govern espanyol per concedir el poder absolut en un municipi obliga a procedir a la concentració de forces. El poble ha de veure que la gent d'esquerra és capaç d'oblidar sigles i personalismes. Els acords i les llistes conjuntes s'hauran de plantejar amb suficient temps per què el votant s'adoni de l'esforç i l'esquerra recuperi la confiança, presentant programes de construcció, superar els errors del passat. El futur que es vol racional i generós no ha de ser plantejat per descreguts, ni cínics o revolucionaris sense programa de govern com sembla tem el bon periodista Manuel Milian segons diu en el seu article <> publicat ahir en el diari El Punt/Avui quan reclama un discurs moral sense duplicitat, amb transparència i coherència. L'esquerra transparent, d'horitzó socialista, honesta i basada en les regles de la democràcia i el respecte a les minories pot aportar a la nova polìtica la moral perduda amb la dreta corruptora i corrupte pòsada al descobert i tolerada pels governs anteriors. No haguem de fer amb la política com si reflotessim els bancs en crisi.

defensar la democràcia

Ens anuncien des d'ahir que serà millor deixar la consulta per un altra 9 de Novembre. Després de les declaracions de la Vicepresidenta Sra Joana Ortega que eos mitjans espanyols no han trigat en escampar dona la sensació de que el Govern català cedeix davant les exigències del Govern espanyol a l'hora de millorar la financiació de Catalunya. Totes les especulacions s'han posat en marxa entre els dirigents polìtics mentre el poble veu un escenari impensable a la Generalitat fa uns mesos Es possible que s'acabi adoptant un programa estatista i molt perillós. Seria un moviment pendular típic de la dreta catalana, una de les lleis històriques que existeixen encara en la nostra política. Sembla que som davant l'imposició de l'intolerància. Seguim en el torn de dominis d'uns damunt dels altres. Volen manar sense posseir la veritat, la qual cossa transforma el poder en despotisme, impossibilitant la convivència. Ja sabem, que la democràcia és una cosa relativa, però a Espanya en lloc de portar-la cap el millorament, la porten cap a la seva destrucció. L'oligarquia dominant a Espanya ha perdut la base democràtica. Ara volen que el mateix passi a Catalu8nya aprofitant el cas Pujol. Veuremj molts silencis i temptatives de que es faci el silenci en segons quins entorns. Les vacances del Rei i del President Rajoy són el preludi del silenci del futur. Cal defensar la democràcia amb el vot.

cap pressa

Diuen que la pressa és mala consellera. En els nostres temps alguns tenen més pressa en desfer el nacionalisme català que en resoldre les desigualtats socials. El que no volen veure és que el nacionalisme no és quelcom irreflexiu, ni exagerat, sinó el fruit d'un país que s'estima la seva cultura, la seva llengua, el seu sentit històric, la seva identitat com a poble. El catalanisme no té pressa, però defensa la dignitat d'un poble mil·lenari. Catalunya ha passat segles resistint invasions, sense rendir-se. Catalunya va construir un edifici mediterràni respectant les identitats incorporades a la Corona d'Areagó. Però tampoc vol Catalunya les imposicions dels que no tenen pressa en tornar a Catalunya el que és seu. El debat només es pot resoldre amb actituds democràtiques i adaptant o adequant la llei a la realitat social i la voluntat democràtica del poble minoritari que reclama contra el poder de l'Estat. Patint les conseqüències d'aquest poder es troben com va passar en temps de la dictadura, treballadors i classes mitjanes. La frivolitat de l'Estat en el tracte als ciutadans de Catalunya és la malaltia dels governants espanyols. La frivolitat és tot el contrari de la dignitat, és la mare de lkes desigualtats.

anem a pitjor

El Sr. Rajoy ha dit als informadors després de sortir de la seva reuinió amb el nou rei Feliup VI que la consulta prevista per la Generalitat és ilegal i no la farem, que mai no convocarà un referèndum sobre la independència de Catalunya. Tot previst doncs per impedir la consulta a Catalunya. El PSOE s'ha manifestat en el mateix sentit.Hi ha acord entre els dos grans partits espanyols per impedir als catalans l'exercici del dret a decidir el seu futur polític com a poble. Pot ser que el problema sigui com diu el professor d'economia de València Sr. Vicent Soler que Espanya fou dissenyada per servir a 400 famílies que són les que manen. Aquestes persones se serveixen de les classes dites extractives que són els concessionaris de serveis que viuen de les comissions. Aquesta crua realitat s'ha disparat doncs els comissionistes s'han multiplicat en proporcions mai vistes. Però els titulars dels consells d'administració de l'ibex no pateixen gaire si el joc no canvia de mans. El disseny ja els va bé. Però als hospitals continuem tancant llits per reduir despesa pública i Hisenda ens cotinua cobrant interessos per els diners que ens deixa en prèstec dels nostres propis diners. A més ara han decidit jubilar els metges experimentats als 65 anys. La ciència i la intel·lgència s'acaben per Decret als 65 anys de vida. No ens donen altra oportunitat que apuntar-nos a una ONG i anar a ajudar els malalts, els desplaçats i els que passsen gana a països tercers. Anem a pitjor si estan decidits a recentralitzar i limitar la democràcia.

el retorn dels indignats, necessari

Es parla de més casos de corrupció i no s'en sent parlar a les direcciones polítiques dels partits, ni a la Casa real, ni al cap del Govern espanyol. Per què tant de silenci? Serà per les vacances? Cal començar a dir no, a pensar en el destí europeu, a reflexionar per què ens oposem a pujar els salaris davant el Fons Monetari Internacional i no posem cap problema a l'ho0ra de pagar salaris milionaris als jugadors de futbol. El tema principal pels polítics espanyols equivocadament és Catalunya. Tot el que faci falta per desconvèncer els catalans, aburrir el govern català, fer quedar malament els sobiranistes. Atacs dialèctics constants, a diari. Però res de clar. Només coneixen la paraula no per Catalunya. Cal indignar-nos de nou. No saben que el diàleg també inclou la paraula si. Que no s'els acudeixi dir que apujar els salaris és obrir la porta a la corrupció.Són els corruptes gent pobre per casualitat?

nous silencis informatius

Està passant desapercebut un treball interuniversitari sobre l'autocensura als media que explica com no apareixen a primera plana dels diaris ni dels informatius notícies que afecrten a poders econòmics. També es menciona en aquest estudi que una part important dels consellers de governs dels països catalans es trobaven vinculats el 2013 a procediments judicials per corrupció. El més fort ha sigut ara el de la família de l'ex President de la Generalitat, ex honorable Sr. Pujol. Ara ens recorden els mitjans que en el cas Banca Catalana havien desaparegut uns 20.000 milions de pesssetes que serien l'equivaent d'una 120 milions d'euros actuals. No va passar res més que alguns inversors van perdre diners i el Banc va acabar en mans del BBVA. El que ens comencem a preguntar molts és com ha sigut possible que coneixent els antecedents de la família, amb les informacions dels serveis d'intel·ligència espanyol, ni els dirigents socialistes ni els dirigents conservadors espanyols haguessin fet res per impedir el saqueig amb les comissions cobrades a empresaris benefiairis de concessions d'obres públiques i serveis que savien duia a terme la família i col·laboradors des de'l moment que el comandament de Catalunya quedà consolidat, any rera any en mans del partit conservador de Catalunya fins que el Maragallisme va començar a posar-hi fi. Aquesta pregunta se la fa ara molta gent una vegada superat el shock de la notícia de fa una setmana. El 3% denunciat en un debat parlamentari per l'Honorable Pasqual Maragall sembla que no era la xifra exacta. Ara es començarà a estirar dels fils convenients i se sabrà gairebé tot. Però si s'ha de tenir clar que s'ha acabat l'engany mantingut durant tants anys, la falsas creenca en la impunitat, en ser éssers intocables. El poble català seguirà la seva marxa malgrat el disgust rebut, malgrat els silencis de tots els responsables que van permetre l'affaire dels Pujol. Han d'aparèixer més responsables si es du a terme una investigació com cal, cooperadors necessaris...? El tema és saber ara quins eren els galifardeus que rodejaven el poder, el per què de les coses, el per què dels silencis, el per què de ahora no conviene, el per què de tant votar Felipe Gonzalez i Aznar a Madrid quan ens discutien el dret a la autonomia, no transferien el necessari i ens feien lleis limitadores i restrictives. La política del peix al cova ens ha dut a la situació actual d'ofec que intenta salvar l'empresariat amb una iniciativa internacional indiscutible malgrat les dificultats per accedir al crèdit necessari per finançar les exportacions. És la política empresarial la que redueix l'atur, malgrat que el Govern espanyol ho ha posat fàcil per contractar mitja jornada en llocs de treball improductius, a hores, a dies alterns i remunerar amb salaris inferiors al mínim, o sigui de misèria. Corrupció i falsa recuperació es donen la mà. Els indignats tenen tot el dret a reaparèixer encara que sigui a travers podemos i altres moviment com el de Guanyem Barcelona, el de la monja que troba bé tot el que sigui progressista. Els indignats tenen dret a trobar una nova esquerra que els escolti, els representi i els torni l'il·lusió per transformar la societat en una acció de govern. El canvi social no pot quedar en silenci.

De nou premer la recentralització

Les coses passen i no podem escapulir-nos de la realitat que avança dia rera dia. Ara ens ataquemn per tots els fronts. La recentralització és un fet en el món fiscal, en el lingüìstic, en l'identitarti. Tot és ara parlar de la región, de la recuperación gracias a la polìtica del gobierno. Nosaltres anem cap a l'incumpliment de la taxa del dèficit i ens prometen diners a prèstec, els mateixos que no inverteixen a Catalunya, els que segons reconeixen no ens torna el govern central. I ens diue a més que ens baixran els interessos a pagar. I ens obsequien amb una nova reforma fiscal per aprofitar l'estalvi de la gent gran, destroçant la llibertat d'inversió, deixant escapar de nou les SICAV i els amics del poder que pagaven comissions arreu copm es va savent poc a poc. Tot consisteix en reafirmar el bipartidisme com a font de poder, coincidint en allò més fonamental per la caverna. Catalunya és vista també com una regió corrupta i la corrupció la volen extendre a tot el que sona en català. Ahora también los catalanes somos corruptos. La centralització està servida amb aquests paràmetres. Temps de turbulències polìtiques, financeres i socials. La recentralització fiscal no és la solució, ans al contrari. La autonomia municipal és massa important i necessària com per deixar-la caure. Dels municipis en depén la democràcia. La recentralització és un nou pas accelerat per limitar la democràcia.