no compliment de les expectatives

La violència i guerrilla urbana desencadenades amb el desallotjament de Can Vies i el començament de l'enderrocament de l'edifici són el reflexe del malestar de la gent jove sense feina, sense expectatives de res, sense futur, mentre veuen com uns càrrecs municipals s'emporten pel fet de dir-se representatius sous de més de cent mil euros l'any i molts funcionaris municipals contractats amb taula i cadira sous superiors als 35.000 euros any. El nivell salarial de polítics i funcionaris no ha sigut de fet el detonant de la rebel·lia. La mala maror social i el voler ser autogestionaris i lluitar contra el sistema capitalista que els joves ocupants de Can Vies i el que ells anomenen edificis expropiats, volen substituir per una nova societat col·lectivitzada, dependent de l'assamblearisme permanent com a forma de participació sense intermediaris per a decidir el que calgui, amb lloibertat plena. A Sabadell ha esclatat un altra problema similar amb els ocupants també de fa temps d'un bloc de la sareb. Eren desnonats i sense sostre que van decidir ocupar un edifici i fer-lo seu per viure sota un sostre en nom de la dignitat col·lectiva a la vivenda. Cap títol jurídic per justificar la ocupació. Però el dret a la vivenda com a senyera. L'ordre judicial de llançament i retorn de lam possessió al legítim propietari acaba amb el somni revolucionàri del propi dret per la via de fet, l'arbitrarietat de l'al·legalitat i l'il·legalitat compartides. No és la ignorància de la llei, és la resposta col·lectiva a la frustració de les expectatives somniades, el no compliment de les expectatives promeses, el frau d'una polìtica que només serveix una casta privilegiada, contra l'esclavatge dels treballadors a la misèria i la manca de llibertat per manifestar la seva protesta i dret de contestació a una organització política i social que els abandona a l'atur de llarga duració, els condemna a viure sense feina i obliga a viure de la mendicitat, de la caritat pública, dels menjadors socials, del que els demés llençen. Són morts en vida. Tenen dret a la rebel·lia i a que la societat coneixi el seu rebuig a aquest estat de coses i a dir la paraula "prou". El problema social, cal que les autoritats tinguin present, no se soluciona interposant antidisturbis a les manifestacions de protesta social. Molt ha de canviar en les consciències i la manera de fer justícia.

res no és inmortal

He trobat sorprenent que un important empresari hagi dit avui que cap llei no és inmortal. La Constitució es pot i s'ha de canviar. I ha fet sonar totes les alarmes dels nacionalistes espanyols. Els ha tret el barret i ha descobert que ni dins ni sota el barret no tenen arguments per defensar el contrari. Ja van fer un canvi constitucional en una setmana. I ara per què no el fan per tenir més amics a Catalunya?. El Forum de Sitges ha tingut la seva sentència més inesperada, doncs el que creiem és que tot seguiria igual i que es tornaria a parlar de necessitat de diàleg sense dialogants, i es tornaria a repetir estret marge de la llei constitucional en interpretació restringida. Ara són els resultats electorals els que fan canviar la opinió dels empresaris. La democràcia juga el seu paper en el procés, i els empresaris s'adonen de que la democràcia modela les lleis, que la societat no pot funcionar sense rebel·lia, que el futur està sempre per fer i s'ha de guanyar treballant, amb esforç, no amb lleis tancades i inflexiblkes com feia Franco mantenint Espanya, és a dir els empobrits ciutadans, en l'autarquia i aïllament més absoluta. No hi ha progrés empresarial ni social en la misèria. Els governs no són eterns com tampoc les lleis. Les lleis fetes contra el poble acabaran caient. La llibertat i els demés valors de la democràcia sempre s'acaben imposant en la història. Testaruts i repatanis els partidaris de superposar la llei al dret i l'Estat a les llibertats ciutadanes, segueixen sense entendre que els governs tampoc son inmortals.

surten tots del barret de copa alta?

He començat a preguntar a la gent que em diu que no ha anat a votar el perquè de la seva negativa a apropar-se dels col·legis electorals, triar candidatura i depositar el vot a l'urna. Respostes difícils d'entendre, sense una explicació que es pugui entendre facilment és el que m'he trobat. El primer m'ha dit que els polítics són com els futbolistes i els toreros, que tots surten del barret de copa alta. No hi ha hagut manera de fer-li entendre que la política no és el que viu amb els partits que fins ara es repartien el poder al Parlament espanyol, que encara està molt influenciat pel passat franquista, que ha de voler que les coses canviin. Cap resposta. Finalment em diu que tot és una falsetat i que no hi ha un pam de net entre els polítics. Una senyora, que em diu que està malalta d'un càncer i que va intentar anar a votar. Va fer un esforç i va sortir de casa caminant. Li tocava anar a votar a un col·legi electoral a l'entrada d'una escola i per arribar-hi es va adonar que s'havien de pujar unes escales. La senyora està feble i no podia pujar sola les escales. Ningú la va ajudar a pujar les escales. Va acabar fent mitja volta i tornant cap a casa sense votar. Un treballador m'ha dit que tots els polítics eren uns senyorets incapaços de viure amb el petit sou d'un treballador, que ell cobrant el salari mínim amb prou feines i treballant deu hores diàries no podia anar a votar uns senyors que s'emportaven uns quinze mil euros al mes entre una cosa i l'altra, per ell això era un insult als treballadors fins ara tant maltractats pels empresaris i els conservadors que segueixen manant a Europa i a Espanya. Aquestes eleccions sens dubte deixaran mols més testimoniatges del per què d'una abstenció tan alta. El disgust i el descrèdit dels dirigents i representants polítics espanyols al menys ha passat factura a la política espanyola. El que vol la gent és una altra manera de fer política. Els electors també tenen sentiments encara que molts polítics es pensin que una bona performance en un acte públic, quatre declaracions i un bon espot de publicitat deixin la feina feta i el vot guanyat dels indecisos.

i finalment multipartidisme

Anar a votar i passar per la taula on eren exposades les llistes en concurrència electoral fou la nota més important del matí i de la tarda, tant com la pujada de participaciò a Catalunya, encara que per la nit el magnífic Terricabras digués que no n'hi havia prou. Hem trobat però una amplia disgregació i fraccionament de les esquerres i l'oposició al Govern espanyol recolzada pel vot popular prou important. Es deu a personalismes? Es deu a la desconfiança en les forces fins ara amb representació parlamentària? Es podien trobar paperetes de partits o grups com Partido X, partido del futuro, Iniciativa feminista, Agrupación de electores Discapacitados y enfermedades raras, escaños en blanco, movimiento corriente roja, Alternativa Republicana, Equo-Compromís-Siex-Pum+J-Participa, Pirates de Catalunya, Movimiento Red, Ciudadanos libres unidos,movimiento social republicano, Partido de la libertad individual, Agrupaciòn de electores recortes cero, Podemos, Partido Humanista, a més de l'ultradreta amb VOX i la FET. Però no s'ha estirat massa gent a l'hora de votar. Més d'un 60% d'abstenció del cens electoral és un altra avís del rebuig a una forma i manera de fer política. És l'avís del cansanci d'un poble exhaurit, d'un poble colpejat des de fa anys per la corrupció i l''abús permanent d'uns quans cacics i oligarques. És també la reacció del 15 M. Han aparegut nous partits fruit del moviment desaparegut de les places públiques. Però no el populisme i la demagògia. La contestació amb "Podemos" ha trobat lloc al Parlament Europeu, com Catalunya l'ha trobat amb la coalició "ERC-Necat-Catalunya SI" amb polìtics d'experiència i savis. A Catalunya hem vençut l'euroescepticisme que ha guanyat a França, Regne Unit de la Gran Bretanya i amb importants representacions a Països Baixos, Alemania amb els neonazis i d'altres països europeus. Possiblement els britànics acabin trencant la Unió i marxin. S'ha trencat el bipàrtidisme arreu de Espanya i a Catalunya, però no per donar força a una nova hipotètica majoria, sinó per fer entendre als actuals dirigents i quadres dels partits dits grans que uns nous partits estan creixent i volen el seu lloc impulsats pel poble, perquè han sortit del poble, són els partits del poble al servei del poble que és el que no són l'actual govern i oposició del PSOE.

neutralitat possible a l'Estat de partits?

Una de les afirmacions del Professor Alejandro Nieto sobre "el desgovern de lo públic", llibre que en segona edició ha publicat Ariel fa dos anys és que cal diferenciar entre les expressions "partitocràcia" i "Estat de partits". El Professor senyala que "Estat de partits" és una expressió neutral amb la que es descriu una situació de fàcil constatació en les societats modernes que es mobilitzen políticament a travers els partits. Seriem davant una societat plural de partits que és una condició indispensable de les societats democràtiques. L'expressió "partitocràcia", entén el professor que no és neutral, sinó valorativa, imputant als partits la suplantaciò de la voluntat del poble que és instrumentalitzat pels grans partits que es reparteixen el poder. "partitocràcia", vol dir a més ocupació de l'aparell de l'Estat que farà de gestor d'interessos aliens, amb una visió concreta i fragmentada. L'Estat no serà neutral, no servirà l'interès general. La sobirania del poble és en aquest cas merament mística, simbòlica. Són els partits governants els que administren la sobirania transformant l'energia social a la seva conveniència i per raons de poder si no existeix una ideologia clara. La conquesta democràtica del règim de partits és pot convertir en un sistema de negació de la democràcia, doncs produeixen desqualificació de les institucions, partits i persones. Obren el camí a solucions autoritàries, suplanten l'opinió pública. Seriem dins d'un sistema que no escolta ni compren els moviments socials. La sobirania es trr4obaria segrestada en mans d'una minoria social. l'Estat no seria neutral.

de nou amb el Codi Penal per davant

Hi han partits que només saben anar al Jutjat per intentar imposar la seva política. El Pi de les 3 Branques ja ha sigut executat sense judici. Han destroçat el símbol d'una CAtalunya autèntica. Kapuscinski deia que un poble sense Estat busca salvació en els símbols. El cult del símbol es converteix en el culte a la pàtria. És un acte de patriotisme venerar els sómbols. Hem tingut Estat i el tornarem a tenir, com els armenis, país partit fa dos mil cinc cents anys. Van ser herètics amb el seu cristianisme, com nosaltres defensant els càtars i el Papa Benedicte XIII a Avinyó i a Peñíscola. Ara no agrada que a Catalunya es presenti el prototip de les urnes del dia 9 de novembre, i ràpidament cap el jutjat a veure si es troba in delicte que vagi be. També han portat al jutjat la rebuda que un grup de ciutadans indignats de Vilanova i la Geltrú van donar abans d'ahir al Ministre Sr. Montoro. Avui suposem que faran el mateix amb els de la manifestació de protesta d'aquest migdia, de gent que està contra els desnonaments, davant el vell Hotel Ritz de Barcelona en que es trobava el candidat Sr. Arias Cañete fent la seva darrera exposició de campanya a Catalunya. Continuen amb la por i la temptativa de criminalitzar-ho tot. Aviat no voldran que anem ni a la platja per si de cas la tovallola no és del seu gust. Massa ús del Codi Penal. El Codi Penal de la democràcia no fou fet per un ús polític com durant el temps de la dictadura. Fer política portant el Codi penal per davant és la demostració més evident d'un pensament contrari a les llibertats i la necessària confiança en la serenor del poble, el sentit comú del poble, la intel·ligència del poble. Anar contra el dret del poble a manifestar-se i protestar contra qui creuen que governa malament i els fa mal, amb el Codi Penal a la mà, és voler seguir destroçant els símbols espirituals de la pàtria catalana. No ès democràcia anar amb la llei contra la intel·ligència natural del poble. L'heretgia de voler ser lliure i defensar-ho sense violència no és delicte. Els val més esperar el resultat de les eleccions en lloc de creure's que són els elegits de Déu i ho poden fer tot ells solets.

contra els polítics objecte

De nou hem viscut una campanya electoral amb la informació basada en la política de blocs electorals. La informació filtrada en funció del que volen informar els partits. Els candidats estrella posats, ben posats davant de les càmeres. Deixen el dubte de si som davant polítics o artistes. Ahir varem veure l'aparició en un miting socialista d'un primer ministre estranger proposant un model d'esquerres que reb contestació al seu propi país i pronunciant-se contra una fractura política que ent+én és el que vol fer Catalunya, ignorant el dret a decidir, confonent el dret dels catalans a defensar democràticament la seva nació amb una fractura política, doncs o l'han informat malament o no ha vist que Catalunya no vol marxar de l'Europa de sempre, com tampoc vol ser una nació ignorada i sotmesa, ni per França ni per l'Estat Espanyol. Aquest personatge ha vingut en realitat a pronunciar-se directament contra la llibertat de Catalunya com diran els crítics de les seves paraules. Aquest primer ministre estranger ha arrenglerat de nou els socialisme ex catalanista que l'ha convidat al seu miting en un socialisme unionista i antifederal com el francès. Hi ha molts noms a les llistes electorals de tots els partits i coalicions, persones desconegudes, persones que no sabem com hi han arribat ni què és el que pensen, doncs no parlen en públic, no escriuen articles ni publiquen llibres de pensament, no participen en la formació de l'opiniò pública, no sabem el que realment pensen. Són polítics farciment, són polítics objecte per què són utilitzats per omplir les llistes dels pocs que seran elegits. És el mateix que passa en els actuals Parlaments, diputats per votar el que diu el cap de grup, disciplinadament. Aquesta manera de fer política degrada la democràcia. No es justifica la presència de polítics estrangers i de fora si els candidats de farciment no són capaços d'atreure el votant. Portar tercers a fer dogma és reconèixer que els de casa no tenen vàlua, a més de les contradiccions entre uns i altres dins les mateixes organitzacions. Tornem a ser amb allò conegut de qui mana, mana o de qui serveix no és lliure i ha de callar. Aquesta campanya electoral deixa de nou un mal gust. S'han consolidat els polítics farciment els polítics objecte, la informació de missatges i slogans. La qualitat democràtica exigeix un tracte diferent, una nova forma de fer política, més participació, més debat, menys espectacle, menys gurus, més sentit racional en la política.

La justícia republicana

El creixement de les desigualtats socials i la pobresa fan veure la manca d'una justícia social. Però quan parlem de justícia, de què parlem? Ens referim a la justícia servei públic o a la justícia com administració de l'Estat? Volem, però, dir que justícia és un estat d'anim que combina voluntat i pràxis? La idea de justícia té relació amb la conducta ciutadana i amb la formació de la voluntat cívica. Però la justícia exigeix llibertat, doncs una de les seves finalitats és garantir i defensar les llibertats, per la qual cosa els ciutadans sotmesos a un treball esclau, amb salaris insuficients, sense veu, sense dret a la crítica, són ciutadans sense llibertat. La justícia ha de permetre que els ciutadans siguin autosuficients com a demostració de la llibertat individual efectiva. Molt temps es va creure que era just el que era legal. Però no sempre es compleix aquesta afirmació filosòfica, doncs tenim lleis que perjudiquen bona part dels ciutadans pobres, lleis que sotmeten la sobirania, que no respecten la voluntat general dels ciutadans ni les minories. És clar que l'imperi de la llei no és l'equivalent de la justícia si la llei no és justa, no és democràtica, respon tant sols als interessos d'una part de la societat. La justícia ha d'estar acompanyada de la equitat, per adaptarla i adequarla a la realitat social del moment, defensar la part més vulnerable de la societat, evitar l'abús i la sobre explotació. La justícia s'ha d'administrar amb tràmits i plaços raonables, sense complicacions innecessàries, amb decisions per escrit, tal com es va acordar en el Tractat de Marrakech de 1994. No existeix justícia quan la llei és la voluntat d'una majoria que imposa la seva tirania als demés. No hi ha justícia quan els procediments i les condicions per accedir a la justícia ho dificulten o ho impedeixen a les classes humils. No existeix justícia quan les oligarquies volen mantenir la seva dominació social imposant el poder arbitrari. No hi ha justícia quan en nom de la democràcia els pobles són agredits i les seves llibertats anorreades, doncs la llibertat com també la justícia, acaba on comença la tirania, sigui del signe que sigui. No hi ha justícia republicana sense llibertat, sense igualtat, sene l'equitat que rectifica la justícia que fa els ajustaments necessaris a les sancions. Administració o servei, la justícia érs la garant de les llibertats o no és justícia.

l'esquerra que ens cal

Ernest Maragall ja ho ha dit. Som en el camí de construir una nova esquerra, l'esquerra nacional, la dels catalanistes d'esquerres, la del progrés. És cada dia més evident que l'entusiasme i la confiança de la gent està amb l'esquerra, la nova esquerra que suma, la transversal, la que és generosa amb la gent, la que ha sigut capaç d'oblidar diferències i parlar de justícia social a Europa, de més democràcia a Europa, del dret dels catalans a votar per decidir el seu futur polític. El dibuix i la generació de la nova esquerra nacional és ara en camí, amb un projecte que va més enllà d'una coalició electoral. Per fí tindrem unes esquerres catalanes de veritat disputant-se la possibilitat de governar amb la dreta catalana. I no serà per crear un nou bipartidisme a Catalunya, com molt be explica Ernest Maragall, serà per incorporar a la tasca polìtica tota la gent amb desig de construir una societat progressista respectuosa amb les persones, els drets socials i les llibertats. La idea de l'esquerra nacional és viva i possible materialitzar-la.Els partits han d'establir links amb els moviments socials. No són res els partits sols, ni res és possible sense els moviments socials. Aquesta és senzillament l'esquerra que ens cal.

som el que som

No hi ha dubte que els catalans som el que som. No cal fer més definicions del que som, tots ho sabem. El cas dels catalans segueix essent el cas dels pobles civilitzats. La història no ha trobat la solució. Ara els catalans la volem donar, fer que Catalunya sigui respectada en el concert de les nacions. La jornada electoral del proper 25 de maig posarà a proba la nostra força democràtica, la capacitat de demostrar el que som com a país dinàmic i europeu. No volem la cultura de la pobresa com a futur. El que volem és el final de l'autarquia conservadora, el canvi de rumb del vaixell europeu. Les democràcies no es poden desentendre del cas dels catalans.

Qüestions electorals

Deia en Josep Pla que en qüestions electorals no es poden tenir gaires manies. Hi ha candidats que només ofereixen la grandiositat del seu programa polític. D'altres bons àpats, ví i glops de cervesa. Hi ha qui, com a gran principi, s'apunta sempre al candidat que ha de guanyar. A les eleccions municipals l'important són els serveis que pot controlar l'Ajuntament, s'entèn sempre que l'Ajuntament farà despeses. Per això hi ha qui no vol perdre el temps amb ideals que perden. Ja no som en els temps en que els vots es valoraven amb diners, en que el cens tenia un preu. Hi havia un temps en el que les eleccions eren qüestió de comptes que el mateix Pla qualificava de suspectes. Però també explicava Pla en el seu llibre "Un senyor de Barcelona" que els diners en moment electoral acabaven per servir i es destinaven al millorament dels pobles. Avui el Sr. Gregorio Moran a La Vanguardia d'avui 16 de maig publica un article que titula "eleccions per a serfs", qualificant les eleccions al Parlament Europeu com quelcom al·lucinant. Destaca que, segons ell, la ciutadania no les dona cap importància, que són com "un iogurt caducat". Tracta el dirigent del Partit Socialista espanyol Sr. Rubalcaba de jubilat d'un circ, sense credibilitat i l'acusa de ser <>. Diu que estem al límit del colapse social i del cinisme mentre els corruptes siguin lliures. La pau social, convertida en una estafa i ens aboca a la violència. Tracta els parlamentaris de individus obedients amb les ordres dels seus grups partidaris. Critica el patriotisme català dient que el límit del nacionalisme és la reducció del benefici. No vol veure que Catalunya treballa per la seva dignitat col·lectiva, per viure en pau i llibertat en un món que respecta els valors democràtics que no són els de la denigració sistemàtica de l'articulista Sr. Moran de tot el que respon a demòcrata. Critica els sous dels eurodiputats, segurament creient que els eurodiputats han de viure de l'aire i s'han de sotmetre a la corrupció dels lobbies?. El Parlament el veu com una reserva de luxe per elefants de la política que respon perfectament, segons ell, a les lleis de la selva. Per el Sr. Moran Europa és la selva com en temps de Canalejas les eleccions eren qüestió de diners i influència. Parla de l'Europa de banquers, industrials i eurodiputats serfs que gaudeixen d'Europa mentre la majoria de ciutadans passem a la ruïna. Valora positivament Beppe Grillo. Al Sr. Moran li cal anar contra tot i que la gent o no voti o voti ultradreta. "Ara tenim davant una pantomima electoral", afirma Gregorio Moran. Per l'articulista de La Vanguardia o acceptem el llenguatge dels dirigents Rajoy, Rubalcaba, Mas o no. Sembla que convidi a anar contra el sistema, tot el combat electoral el considera una trampa. No creu en aquestes eleccions i no s'amaga de dir-ho. Està contra les eleccions, sens dubte. No vol doncs la democràcia. No respecta la llibertat política dels electors ni la dels candidats. Acaba intentant ridiculitzar el Pi de les tres branques afegint que Mossèn Verdaguer estava com una cabra quan va traslladar el pi als seus versos. Aquest article sembla fet pels temps del tardofranquisme, de la crítica despiadada i l'insult contra tot el que no s'agenolla a la supèrbia i la prepotència dels serfs de l'Espanya Imperial, la que sempre ha preferit restablir el tracte colonialista a l'Amèrica llatina que diu hispana, en lloc d'obrir-se al món com fem els catalans. Aquest escriptor no ha superat el que descrivia fa molts anys Pla parlant de qüestions electorals durant el segle XIX. Ara, però, es veu que alguns articulistes com el Sr. Moran, amb una visió molt curta de la cosa pública, tracten des de Madrid les eleccions com qüestions d'interessos, no com a activitats polítiques per millorar a Europa la representativitat i la participació democràtica, l'afirmació de la personalitat nacional catalana, els drets irrenunciables dels treballadors a un salari, vivenda i treball dignes, el dret de tots els ciuitadans a una sanitat pública de qualitat, el dret dels estudiants a una formació del coneixement adequada a l'intercanvi de cultures i a les tecnologies conegudes i les que estan per conèixer. Els catalans volem defensar a l'Europarlament els drets nacionals de Catalunya. Les eleccions, per tant no són per a serfs, són per persones lliures i per decidir entre diferents models de societat i drets dels pobles avui sense Estat en una Europa nova, a travers els candidats que siguin votats el proper dia 25 de maig. Aquest és clarament el punt que no interessa al Sr. Gregorio Moran. No ho dissimula gens. L'Europa del progrés i de la polìtica racional és la que sembla no agrada al Senyor Moran.

quimera encoberta

El debat d'ahir nit a Televisió espanyola entre els dos representants dels partits espanyols no dona a entendre l'existència de diferències que permetin entendre que la política canviarà. Segueixen discutint poder. Segueixen sense debatre el gran problema d'Estat que signifiquen les reivindicacions del poble català. Demostren desconèixer la realitat de l'Unió Europea que és una unió d'Estats. No han atacat cap dels grans temes europeus. I mentre això passa segueixen vives les grans injustícies d'avui. Amb la fi de la plena ocupació hem arribat a la societat de no treball, perspectives de loa cultura de la desocupació creixent i l'economia submergida i subocupació. Ha començat la marginació sense retorn dels ciutadans desocupats que no podran sortir de la seva condició. No existeixen alternatives ocupacionals dignes. Si som davant d'una situació de pobresa, de ciutadans de segona, de desigualtats socioculturals, ambients de suburbi amb ciutadans autoexclosos. Emergeix la cultura de la negativitat, el futur retrocedeix, apareixen els malalts crònics per l'angoixa del temps.l futur està planificat i calculat. La incertesa la regla. El progrés no és ni un valor, i menys la clau de tots els valors. L'únic valor social interessant avui és l'ascens econòmic, surtir del parany del baix salari i de la marginació, deixar de ser ciutadà de segona o de tercera.

aniversari del 15 M

Avui és l'aniversari d'aquell moviment conegut com 15 M. Fou el dia que el jovent i gent no tant jove va envahir la Plaça Catalunya de Barcelona i van començar a parlar de l'utopia. La primera cosa que van dir fou "no ens representen". Posaven tot en discussió. Exigien el dret de revocació del poderós.El moviment va desaparèixer físicament més tard. Però no l'esperit. El temps ens demostra que l'esquerra europea no té discurs adequat al moment actual, no té utopia. A l'esquerra li cal el revulsiu de l'il·lusió, com el 68 francés. La crítica no és suficient. Cal construir un nou model de societat, de govern, d'economia. Necessitem nous models de ciutats referents de la solidaritat social amb els desestructurats, necessitem innovació, també en política, gent honesta, neta. Necessitem uns tribunals independents de tota pressió i del poder polític, independents dels legisladors. Necessitem polítics que escoltin a la gent, polítics també als Ajuntaments per defensar els interessos del poble que han de servir. L'esquerra ha d'estar sempre al servei del poble, comptar amb el poble, seguir el que orienti el debat de la societat civil. El descrèdit dels polítics i dels partits només s'acabarà quan els partits i la societat civil s'adonin de que els valors democràtics formen part del bagatge dels nous polítics, que la justícia social no és una expressió difosa. El 14 M d'alguna manera és viu en el record de molts. Les noves formacions d'esquerra, deslligades dels errors del passat i de tota influència capitalista, poden recuperar l'esperit i construir el nou discurs, la nova utopia de les esquerres.

la sobirania de l'Estat.

Encara que la Constitució digui que la sobirania és indivisible, des de l'Estat l'han dividit, com diria Rousseau, en el seu objecte, en la seva voluntat, en poder, en organització tributària, en justícia i guerra. La sobirania és com un cos desmembrat que es torna a unir sense saber com a criteri del mag de torn. Però aquesta sobirania única i considerada indivisible és falsa, doncs molts dels actes que es fan en nom de la sobirania no són més que l'aplicació de la llei, un acte particular. La realitat és ben diferent de les proclames i del text d'algunes constitucions, doncs moltes vegades apareix el sofisme i l'oposició d'interessos que es volen conciliar sota la mateixa idea. Moltes definicions són de conveniència i la paraula sobirania no soluciona més que el poder de l'Estat abans que el del poble.ió entre la voluntat general i la voluntat del poble, si be pot existir una suma de les diferències. LA llibertat és d'aquesta manera força que s'extrau del cos de l'Estat. L'igualtat va lligada a la llibertat, doncs no és concebuda sense ella. L'Estat ha de treballar d'aquesta manera per què cap ciutadà sigui suficienment poderòs per comprar un altra ni prou pobre per acceptar vendre's. És la lluita permanent contra l'abús. La bona constitució, segons Rousseau, és la que queda ben gravada al cor dels ciutadans, que cada dia reneix amb noves forces, ajuda a renovar les lleis que envelleixen, conserva l'arc dels costums.

apareix la violència

De nou ha aparegut la violència. A LLeó assasinen a trets la Presidenta de la Diputació Provincial i Presidenta del Partit Popular. El mòbil sembla l'odi i la desesperació A Catalunya serren una branca del Pi de les Tres Branques, símbol nacional. La raó és la coimeguda expressió ¡Arriba España!. El mòbil destroçar allò que fa més mal al cor dels catalans, un avís de terror extemista i radical de l'ultradreta. Més violència, la moral del candidat conservador europeu a la Presidència de la Comissió que al costat de Rajoy diu als Catalans que Espànya s'oposarà a la seva entrada a la Unió Europea. També ara diuen els unionistes del PSC que establir fronteres és de dretes, quan precisament el que vol Catalunya és salvar-se dels governs de dretes espanyols anticatalans. Les crítiques i difusió de notícies viperines per desprestigiar els uns als altres acompanyen la campanya electoral. Per la dreta els bons, els millors, els incontestables són ells. Parlen poc d'Europa. Molt del que passa a casa nostra. Sembla que Europa sigui l'excusa per parlar be del que han estat fent. La reforma laboral, la pressió fiscal, la manca de crèdits, les retallades, les supressions d'ajudes als discapacitats i necessitats d'assistència domiciliaria, negar l'assistència mèdica als immigrants sense papers són actes que convenen a un sector social, el que mana. El poble no hi està d'acord. El poble no vol violència. Tampoc vol la violència dela llei ni la de la misèria ni de l'abús. La violència és demostració d'irracionalitat salvatge com també ho és el segrest a Nigèria de nenes estudiants d'un internat i forçarles a convertir-se a l'Islam. La mort és rebutjable, no demostra res de positiu. Tant sols la pau, el diàleg, la no violència, el respecte dels uns envers els altres, poden permetre edificar una societat disposada a treballar conjuntament contra la corrupció, l'odi, el salvatgisme i l'opressió.

la dreta consistent

Ja ha començat la campanya electoral de valent. Els capdavanters de les llistes comencen a llençar crítiques als partits contraris. La crueltat de l'atac dels uns contra elos altres és ben visible. Però aquests capdavanters que són els que parlen, no veuen que només assisteixen als seus actes els fidels, els amics, per no dir els adherits, militants i gent compromesa per una o altra raó. La gran majoria de la gent ja té decidit el que farà i poc cas fan als oradors. Molts no obren la tele per no escoltar la repetició de missatges publicitaris demanant el vot. La gent fuig de la polìtica i dels polítics. Tenen altra feina. Manca l'il·lusió. Ernest Maragall intenta tornar la il·lusió a la gent. demostra que és un pencaire nat. Parla clarament del que signifiquen aquestes eleccions. Recorda dia darrera dia la importància d'anar a votar, de demostrar que Catalunya té més interès per Europa que ningú. Com si fos el mossèn del poble, explica l'Ernest una i altra vegada, amb veu pausada, de manera que la gent l'entén, el pas que estan donant les forces polítiques que han decidit obrir nous camins per aglutinar les esquerres catalanes, fer el que diu el poble, preparar la fusió de programes polítics i voluntat general. Maragall demostra que construir unes esquerres nacionals catalanes és possible. L'experiència és positiva, poble a poble, ciutat a ciutat. Si em posés a escriure un diari de campanya diria el mateix. L'esquerra a Espanya s'enfronta a una dreta consistent, la dels interessos creuats, la que el vot de la por referma en els seu lloc. Una esquerra propera a la dreta en les grans decisions, sempre disposada a pactar amb la dreta un govern d'unitat com ja passa a Alemanya, no dona el pas per defensar els drets dels pobles singulars, només es perd en les grans declaracions i segueix empenyada en unir-se a la dreta contra Catalunya, donant més força finalment a la dreta. Defensen la nació que imposa la seva hegemonia, que ofega les nacions d'aquella Espanya plural que van prometre i ara neguen tots plegats. Ernest Maragall presenta plantejaments de política positiva catalana a Europa, la que no poden presentar els altres. Maragall és l'esquerra social que no es perd en divagacions ni en demagògies.

la desconfiança del dèficit democràtic

Deia el President Tarradellas, un cop jubilat com a President, que amb la creació de l'Estat de les autonomies hi han hagut entusiasmes irreflexius dels que tant sols veuen a les autonomies el reconeixement6 d'uns drets i obliden els seus deures. Comparava el President de la Generalitat el fet de tenir avui 17 règims autonòmics superposats a les administracions locals, provincials i centrals preexistents. Aquell règim s'ha fagocitat sense evolucionar, i 30 anys després l'administració central recentralitza. El poder derivat del traspàs de competències i diners ha produït borratxera d'altura a alguns hereus dels defectes del règim anterior, corrupció i malversament de diners públics. Algunes autonomies atacant a les altres demostren que vivim en la desconfiança de molts contra tots i amb diferents criteris sobre el concepte de solidaritat. No van posar en marxa un filtre depurador del franquisme i el seu joc d'interessos. S'ha produït una ruptura del consens polític excepte entre els dos grans partits estatals que practiquen el bipartidisme centralitzador, menystenint les restants forces polìtiques, camí enrera de l'Espanya plural que varen prometre tots plegats als catalans i bascos. Denunciem ara la manca de compromìs polític . Fan possible la política de prescindibilitat dels catalans. Segueixen al Govern Central un procés i formes inacceptables envers Catalunya. No admeten practicar una nova relació entre la ciutadania i la política. Volen seguir amb el poder delegat, sense dret a la revocació. No disposen de partits d'amples fronteres, sinó d'interessos concentrats, repetint el greu dèficit democràtic que la ciutadania observa en les classes dirigents. No accepten que el poble tingui opinió. Segueixen amb una concepció de l'Estat en el bipartidisme. No veuen que a Catalunya no hi ha bipartidisme, que a la Catalunya plural el bipartidisme és impossible, que Catalunya és una realitat plural amb una concepció de l'Estat ben diferent, sense diferències, lliure, igualitària, participativa, reivindicativa, i per damunt de tot, democràtica. ,

consens és tenir poder

Vivim en temps d'un capitalisme financer pervers, com declarava ahir el diputat d'ERC, Joan Tardà, camí d'un acte polìtic a Reus. Són moments en els que la justícia social és un ideal en dificultats. Toni Comin deia l'any 2008 que els ideals del socialisme són la llibertat, la igualtat i la fraternitat. Però afegia quelcom de molt important avui: "L'esquerra i el socialisme, des de que tenen consciència de ser ells mateixos, tenen una estrella polar: la justícia social. Es justa, per als socialistes, aquella societat en la qual tothom pugui gaudir d'una llibertat real, que li permeti tirar endavant, en igualtat de condicions que la resta, el seu propi projecte de vida. La llibertat és la divisa. La igualtat vol dir llibertat per a tothom en lloc de contraposar llibertat i igualtat. La paraula tohom, deia C omin, és una paraula profundament revolucionàriaa que té unes coinseqüències incalculables. Cal llegir el treball d'en Toni Comnin "Socialisme: El projecte necessari per al segle XXI", publicat per Editorial Pagès el 2008, per adonar-se que ens explica com les llibertats formals han de convertir-se en llibertats reals, una llibertat real i universal, de la qual ningú no n'està exclòs. Ara a més de la democràcia representativa hem d'exigir la democràcia participativa a Europa i a Catalunya. Ja som al segle XXI, i hem de defensar l'Estat del benestar, la gran conquesta de la civilització europea i una de les grans contribucions d'Europa al món, com deia Amartya Sen citada per Comin. L'Estat del benestar és també la bandera de l'esquerra que volem refundar i conjuntar a Catalunya en lloc del capitalisme de les desigualtats socials i la crisi a càrrec de les classes treballadores, els petits emprenedors i la ciutadania en general. L'esquerra incorporant el socialisme pel segle XXI i totes les tendències progressistes pot tornar a la societat l'Estat del benestar que la dreta conservadora ha segrestat en profit d'uns quans especuladors i oligarques. El consens de l'esquerra catalanista, de les esquerres es pot traduir en el poder necessari per millorar la societat i restablir l'Estat i llibertats per a tothom que ens han destroçat. És el consens necessàri per al poder del progrés.

dia d'Europa a l'europea?

L'interès per Europa no és del tot clar per part dels ciutadans dels Estats europeus. Una bona part es declara euroescèptica tot i participant de les ideologies de les grans formacions polítiques. La crisi ha fet baixar l'il·lusió d'una Europa unida. La gent comença a no creure en una Europa que es fica amb la vida de tots, però que no se sap qui la dirigeix realment. A més, quan es parla d'Europa es donen fortes contradiccions als Estats com l'espanyol. Per exemple, quan Europa recomana no baixr els impostos tot sabent que Espanya és un Estat amb els impostos baixos i febles comparats amb els que paguen altres ciutadans europeus, amb un important nivell d'economia submergida en els territoris on hi ha més atur registrat, resuñlta que hi ha autonomies com la d'Extremadura, ben subvencionada, que redueixen els impostos i reparteixen diner públic esperant que les altres autonomies solidàries li omplin el forat financer. D'altres com Madrid, governades pels conservadors també s'apunten a baixar impostos contrariament al que diu Bruselles. Des de l'Estat imposen taxes, fan més retallades als territoris autonòmics per ajustar més la despesa pública, impedint que les autonomies cvom la catalana puguin disposar de recursos fiscals propis, o imposant taxes que impedeixen la defensa dels drets fonamentals com passa a Catalunya amb la Justícia que es veu obligada a imposar doble taxa, mentre desapareix l'euro farmacèutic per recepta. Per seguir amb els desequilibris d'Estat, imposem tributs ara al patrimoni en lloc de protegir-lo per què compleixi una finalitat social, les transmissions patrimonials, les successions, la generació d'energia verda,la llum, l'aigua i el que puguim carregar al ciutadà patidor. Mentre tant el President del govern espanyol es reuneix amb els grans empresaris banquers, constructors d'obres i infraestructures, grans superficies i algun polifacètic del sector editorial i televisiu. Però el Govern espanyol no parla amb els autònoms, els petits i mitjans empresaris, ni els joves que han de marxar a l'estranger reduint les xifres de la gent sense feina que amb tant de goig celebra el Ministre d'economia que sap que l'estat espanyol es troba a la cua dels europeus. Europa ens demana no sols no baixar impostos, sinó també pujar-los i lluitar a fons contra la corrupció i el crim organitzat. El dia d'Europa es mereix que l'Estat espanyol el celebri d'una millor manera, més europea.

l'oposició no és un bloc

A Venezuela el chavisme camina cap el col·lapse. Els diaris no tenen paper per imprimior, les farmàcies no tenen medicines, manquen aliments als supers. Diuen els entesos que estan a Venezuela com a Xile abans del cop d'Estat del general Pinochet. La oposició per via democràtica no és fa resant el rosari a places públiques ni amb manifestacions d'ultradreta radicalment oposades a l'anomenat nou bolchevismo. Acusen el règim de servir-se dels anoimenats círculos bolivarianos que són l'equivalent dels policies de barri feixistes i els comitès de control revolucionaris. La oposició a Venezuela està esmicolada i amb diferent tendències. Capriles sembla l'home moderat. Podrien entendre's chavistes i gent d'en Capriles i mirar de moderar la situació fins trobar la sortida a un règim impossible de mantenir només amb el petroli de l'Estat providència, un partit de funcionaris i una economia paralitzada. L'Estat providència no és la solució. Tota solució ha de passar per un règim de llibertats i eleccions democràtiques lliures, acabar amb la corrupció estatista i la de l'extrema dreta capitalista. La gran revolució és millorar la societat, els mitjans de desenvolupament individual, fomentar el respècte i el diàleg intersocial. L'amenaça de la violència i el colpisme no porten més que a la ruina del país. Venezuela mereix un règim de progrés basat en la llibertat i la democràcia.

algunes persones, alguns partits

Novament volen restar imnportància a les exigències catalanes. Els catalans no pidolen, no demanen, ara ja exigeixen. Però el President del Govern central no fa cas i segueix dient que ell no negocia la sobirania ni la unitat d'Espanya, afegint ara que això de la independència és cosa d'alguns ciutadans i d'alguns partits. No reconeix el fet majoritari de la reclamació catalana. No reconeix que és la societat civil la que vol celebrar el referèndum per decidir el futur polític de Catalunya, que qui vol votar i ho demana al Parlament de Catalunya és el poble. A més l'esquerra va camí de la refundació. Noves opcions apareixen que permeten sumar alguna cosa més, esdevenir una ocasió magnífica per ampliar el ventall de forces nacionalistes. Per sumar-se no cal combregar plenament amb cap dels partits que avui representen el nacionalisme d'esquerres. Ens entenem en les qüestions bàsiques i ja n'hi ha prou. La propera resposta al Sr. Rajoy el 25 de maig amb participació electoral majoritària a Catalunya, la següent l'11 de setembre. Tot Catalunya al carrer per demostrar quina és la voluntat del poble. Que vagin sumant els informadors del Govern central aquests alguns ciutadans per milions, afegiran la paraula milions darrera de "alguns". És el que volen que passi. No hi ha res millor i més bonic que tornar la vista a un cec. El miracle català és, possible. La unitat de la ciutadania catalana en un sol clam serà possible per demostrar el que volem tots plegats. I finalment es farà la llum i el diàleg que ara és impossible amb gent que nno veu més enllà dels eu propi nas. També els ciutadanbs d'Espanya estan cansats de tanta mania contra Catalunya. I amés ens diuen avui que dir-nos catalanes de mierda no és cap insult sancionable. M'agradaria saber què passaria si en lloc d'aquesta expressió el judici fos sobre alguna expressió similar referida al President o al Rei. Tolerar l'insult contra una comunitat històrica no és un acte de respecte a un país, ni pot ser interpretat com una lloança de la democràcia. Qui exterioritza aquestes manifestacions no pot servir Espanya en càrrecs d'assumpres exteriors. No garanteix la discreció ni l'educació del respecte a les altres nacions i el silenci diplomàtic. Ara doncs ja no és ignorància, és mala fe. La mateixa mala fe per negar-se a tornar els papers de Salamanca per no perjudicar l'imatge del President Rajoy en plena campanya electoral. Prefereixen prellongar la injustícia i la indignitat per raons d'imatge, enganyant tot un electorat a Espanya al que volen amagar el fet o que es pensen els aplaudirà. Es pensen que atacar i perjudicar lo català davant els espanyols és rendible políticament. Bons hereus del franquisme estan fets els que aixís pensen. Que poc demòcrates són a l'hora de la veritat. Ara si els hem de dir que qui va contra Catalunya va contra la democràcia i la llibertat.

ser pobre no és delicte

Alguns ciutadans comencen a tenir la impressió de que la delinqüència es produeix amb més força i presència en els barris de gent amb pocs recursos, on la marginalitat comença, on els més discriminats troben refugi. Però la majoria no veuen que ser pobre no és assimilable a delinquent. Molts han fet el descens social o per què s'han arruinat o per què han perdut la feina, o per què no en troben, o per què no arrenquen. I no tenir mitjans econòmics no vol dir que un sigui mala persona, no respecti l'ètica ni els drets dels demés. Té el mateix dret al vot el pobre que el ric. Té el mateix dret a opinar el pobre que el ric. Pot ser que trobem molts rics que han fet fortuna especulant amb la misèria dels altres, no pagant impostos, emportant-se comissions d'obres públiques, molts amb domicili fora del lloc de residència real, es digui Monaco, Andorra, Amsterdam o el poble que millor els vingui i mb el compte en un paradís fiscal. Els pobres no tenen ni pensen en aquestes oportunitats de defraudar. Només demanen poder treballar i portar un sou a casa. El nivell de solidaritat entre rics i pobres tampoc es veu. Els rics segueixen passant de llarg dels pobres i encara pensen que els guariran millor en una clínica de pagament, sigui a Houston, Ginebra o Disseldorf. Dir que l'atur es resolt amb contractes de treball d'una hora o fins a tres hores, és enganyar la gent. La gent el que vol és un salari digne i just, i un treball digne, amb dret al descans i a dur una vida familiar, tenir una llar, educar els fills, trobar empara i protecció sanitària a la vellesa.

sobrepreus, factures inflades. Paguen els contribuents

Aquest matí ha començat una operació d'escorcolls i detencions de presumtes responsables de corrupció a les seus d'Adif a Madrid i Barcelona. L'estació de la Sagrera. A veure si tenim sort i els escorcolls permeten saber el per què de la corba a l'entrada de Santiago de Compostela, la manca de les senyalitzacions i mesures necessàries, els retards en les obres, la manca de manteniment indispensable de rodalies, qui són els beneficiaris dels diners desviats inflant factures per un 31% quan ens recorden des de Europa que hem de seguir fent ajustaments i reduir la despesa pública. Aquell 3% que deia en una rèplica parlamentària el President Pasqual Maragall o 5% que va destapar-se en el cas Palau s'ha quedat curt. Hem de saber el més de pressa possible qui més surt implicat a part dels detinguts, doncs no n'hi ha prou amb carregar les culpes ara a nou funcionaris i tècnics. I els empresaris? i els caps polítics? Res no és per què si. Com i quan ha començat la investigació? D'on van sortir les sospites? S'ha portat tot en secret? Per què no van preveure aquesta possibilitat de malversació de cabdals públics? Quins filtres de control va disposar la Ministra? Caurà tothom que ha de caure? Caurà el Govern espanyol? Hi hauran eleccions anticipades a Espanya després d'aquesta? El que està clar és que el Govern no controla la seva administració i que la corrupció és llei de vida a l'administració i els càrrecs polítics. Aprofitar-se dels diners dels demés sembla gens perillós acostumats a veure com els procediments judicials no s'acaben mai i que els condemnats no tornen els diners públics que es varen endur com ha sigut el cas del Sr. Roldan, que no és l'únic. Els corruptes pensen en la impunitat i en les dificultats de qualsevol investigació, en les facilitats que poden tenir per fer desaparèixer proves, en la llei del silenci dels que han partitipat en el festí i no han sigut descoberts. Comença una campanya electoral i els ciutadans han de saber en qui podem confiar abans d'anar a votar el 25 de maig. En tot cas, felicitats de tot cor a la Fiscalia Anticorrupció.

no només que paraules

Moltes vegades la gent sent parlar els oradors dels partits i per dins de la seva ment circula una veu que li diu que allò que escolta només són paraules. Anar a votar, per què? Hi ha gent que va amb el mòbil a la mà preguntant qui li paga la factura de l'aigua i la de la llum. Si som en plaça pública sentim una cançó estrident que surt com un soroll que no pensa per les finestres obertes del cotxe. Victor Hugoi deia que la música és un soroll que pensa. Però ara tenim música per no pensar, música per deixar de pensar, música per oblidar el que pensavem. La oratòria política d'alguns comença a ser música sense pensament, paraules sense sentit. Molta gent és com l'ase de la poesia d'en Pere Quart, practiquen la doctrina de l'esforç mínim. Només el deure estricte! Però no capten ses orelles el reny injust ni l'ordre abusiva.

Què passa amb la llibertat de premsa?

Encara no s'ha apagat la flama que va encendre el cas Asensio del maig de 1997. Recordem les notícies que va difrondre El País i va reconèixer també el grup Z de que el President d'Antena 3 i propietari del grup Z havia sigut amenaçat pel govern per no seguir els seus designis, acusant e4l govern Aznar de mafiós. El grup Prisa del Sr. Polanco acusava al Partit Popular d'haver arribat al poder fent joc brut. Ho recorda el periodista Jesús Cacho en el seu llibre "El negocio de la libertad" que va publicar dos anys més tard. Sembla ser que tot va començar amb el negoci del futbol a les televisions. Durant el debat sobre l'estat de la nació, el President Aznar va dir de nou el ja sabut "Espanya va bien" i la oposició socialista no va obrir el foc ni de la resposta ni de la crítica. Uns no comunicaven i els altres agitaven des de fora, desenfocant els incidents i fent-los engrandir a conveniència. Aznar tenia llavors el 19% de la poblaciò activa a l'atur, cos que ja no es recorda, com tampoc es vol recordar les aportacions fetes pels empresaris i treballadors de Catalunya a la Seguretat Social. El PSOE després de la sentència del cas FILESA no era alternativa. Els antecedents del cas GAL, la Expo de Sevilla, i també el cas ROLDAN serien definitius per l'ensorrament d'una opció que havia jugat tant brut en democràcia com el partit conservador en el poder. Però el que havia quedat clar amb tot l'enrenou organitzat des de la Moncloa és que el partit popular com diu Jesús Cacho a la pàgina 305 del seu llibre, "no era demòcrata". La recent designació a dit del Senyor Arias Cañete com a cap de llista de la candidatura del PP a les eleccions europees i la notícia que dona avui el País de les quantitats extrasalarials cobrades per dirigents del mateix partit és una ratificació d'aquesta afirmació. Poder i diners, supèrbia i control dels empresaris dels mitjans de comunicació de masses. El perill per la ciutadania de la "derechona" al poder hauria de fer reflexionar la gent progressista, liberals d'esquerres, socialistes, assamblearis, canviar els aparells i estats majors dels partits per preparar el relleu polìtic guanyant la confiança del poble. Caldrà també recordar als mitjans el que és i significa la llibertat de premsa, defensar-la i no permetre que caigui en mans de conspiradors o de cercles tancats. Convé canviar el curs de la història. No podem seguir repetint el mateix espectacle any darrera any, convertir els mitjans en un negoci partidista a canvi de suport incondicional al poder. Avui, dia mundial de la premsa recordem que la llibertat de la premsa és imprescindible per garantir l'exercici de la democràcia.

dèficit de decència política

"La decencia està en lo rojo", llegim a l'entrevista que li han fet al Gran Wyoming que publicava ahir La Vanguardia. I aquesta expressió sobre on rau la decència ens ha de fer pensar que la decència política es troba en perill. La decència desapareix quan els parents apareixen col·locats en llocs de bona remuneració, quan es cobren sobres d'extrasous, quan les combinacions per mantenir-se en el poder sacrifiquen els interessos del poble. És veritat que tenim a l'Estat espanyol un dèficit de decència política. La reacció estranya i fora de lloc de la Vicepresidenta cridant "no he cobrat un sobre en la meva puta vida" mostra mal gust per la paraula, un esperit negatiu, doncs no pot dir que no ha pagat mai en negre ni un café. Val més que no ens volguem enganyar tots plegats. Les coses s'han fet malament i aquesta és la veritat. Tornar a la decència, si és que en política n'hi ha hagut alguna vegada, serà ben complicat. Les recomanacions per obtindre alguna cosa o accedir a un lloc de treball hi han sigut sempre en tots els règims, sota la dictadura i després del canvi. Els càrrecs de designació directa són la mostra més directa de la conveniència. I no diem del diputat que vota segons li plou a ell o als seus més propers. I no parlem d'altres ornamentacions i festivals egipcis. La decència com ideal ètic és una paraula que s'ha caigut del diccionari. l'estètica de qualsevol canvi polític no va amb la decència. L'estètica és l'ornamentació del culte al poder. La decència, l'honestedat. La corrupció ha desequilibrat la decència necessària.

atur, corrupció i democràcia

Les grans constants de la política social espanyola són l'atur i la corrupció. Un 25% de treballadors a l'atur és un indicador de que alguna cosa no funciona en l'economia de l'Estat. La corrupció que omple a diari pàgines dels informatius. Darrera trobem les cauxes buides de les entitats d'estalvi que s'han omplert de nou amb prèstecs amb diner públic que s'han de tornar, mentres l'Estat no es preocupa de fer tornar els diners públics injectats a les entitats que ara tanquen exercicis econòmics amb beneficis. Els deutes els acabarem pagant tots els ciutadans que per aqixò estem a disposició dels creditors de l'Estat. I d'aquesta manera el 96% del PIB ja assumeix aquesta obligació. Sense dubtes s'ha produït l'ús viciat i interessat de l'interès públic. I ens trobem que hi ha qui creu que és possible ser demòcrata i corrupte a la vegada. Els corruptes diran que tot són especulacions per desacreditar-los sense fonament. És ineficaç la política de l'Estat? Els governants no defensen la igualtat que és una exigència de la democràcia, mentre que el capitalisme es basa més que en la competitivitat, en la diferència i les desigualtats, l'afany de lucre, l'acumulació de beneficis, el principi del guany permanent. Es un fracàs del sistema capitalista socilitzar les pèrdues, voler carregar al contribuent tot el deute públic del rescat o reinversió a les entitats financeres. Fou un fracàs també voler controlar els mitjans de producció pèr l'Estat, pero no ho fou el control de la riquesa i la seva redistribució o socialització mitjançant la fiscalitat. Aquest sistema que té molt a veure amb la socialdemocràcia per anar bé ha de garantir que tots tinguin les mateixes oportunitats. En aquest sistema els partits i els mitjans de comunicació són indispensables per denunciar la corrupció. Tolerar la corrupció és admetre el cinisme i la mentida com a principi de govern, viure en contradicció amb l'honestedat exigible als dirigents polítics. El problema es vol resoldre moltes vegades a una eficiència tecnocrata, sense debat de les idees i les solucions, sense admetre la crítica a la gestió, la qual cosa condueix a la dictadura encoberta de les oligarquies financeres, el govern sense el poble, els radicalismes i les eleccions mediatitzades, el poder creixent de la corrupció, l'augment de les desigualtats socials. Les manifestacions de protesta del 1r de maig es repeteixen cada any, però no tenen ressó social. A casa nostra la manifestació avui semblava als restaurants i a les carreteres de les platges plenes de gom a gom. La desorientació és total.Que uns es manifestin mentre els altres s'en van a la platja és la demostració clara de les desigualtats generades pel sistema, de la manca de solidaritat social entre els que tenen i els que no tenen res.