la sobirania de l'Estat.

Encara que la Constitució digui que la sobirania és indivisible, des de l'Estat l'han dividit, com diria Rousseau, en el seu objecte, en la seva voluntat, en poder, en organització tributària, en justícia i guerra. La sobirania és com un cos desmembrat que es torna a unir sense saber com a criteri del mag de torn. Però aquesta sobirania única i considerada indivisible és falsa, doncs molts dels actes que es fan en nom de la sobirania no són més que l'aplicació de la llei, un acte particular. La realitat és ben diferent de les proclames i del text d'algunes constitucions, doncs moltes vegades apareix el sofisme i l'oposició d'interessos que es volen conciliar sota la mateixa idea. Moltes definicions són de conveniència i la paraula sobirania no soluciona més que el poder de l'Estat abans que el del poble.ió entre la voluntat general i la voluntat del poble, si be pot existir una suma de les diferències. LA llibertat és d'aquesta manera força que s'extrau del cos de l'Estat. L'igualtat va lligada a la llibertat, doncs no és concebuda sense ella. L'Estat ha de treballar d'aquesta manera per què cap ciutadà sigui suficienment poderòs per comprar un altra ni prou pobre per acceptar vendre's. És la lluita permanent contra l'abús. La bona constitució, segons Rousseau, és la que queda ben gravada al cor dels ciutadans, que cada dia reneix amb noves forces, ajuda a renovar les lleis que envelleixen, conserva l'arc dels costums.