L’aparença i el que hauria de ser
Cada dia ens hem de fer més preguntes sobre l'extensió de les llibertats dites democràtiques a Europa. És el mateix el criteri d’Hongria, El Regne Unit, França i Espanya?. Podem parlar d'una democràcia moderna?. Per què no té veu a Europa l'Estat espanyol?. Per què donen tanta importància a les constitucions?. Pot viure una nació sense constitució?. Existeixen més formes d'Estat que les que coneixem?. Què és Europa en realitat?. Quin futur té a Europa la diversitat social, les religions actuals i la cultura?. Com identificar i formar líders?. Cal crear elits dirigents o ciutadans actius i harmonitzar els estils dels diferents pobles europeus?.
S’ha acabat la indiferència
Que la gent jove digui que s'ha acabat la indiferència és un gran pas cap a la implantació al territori del Regne d'Espanya d'un sistema democràtic a nivell europeu. Ens estan dient que necessiten ara 44.000 milions d'euros però no són capaços de reduir 30.000 milions d'euros de la despesa militar compromesa ni el funcionariat de la Casa Reial (els 500 funcionaris amb categoria d'alt càrrec i la Guàrdia Reial: que tots plegats serveixen el Rei. Més la Guàrdia Civil que el protegeix). Tampoc són capaços de reclamar a les caixes d'estalvis i els bancs la devolució dels diners injectats per l'Estat per a salvar-los de la fallida, com van fer els Estats Units d'Amèrica. Els bancs netegen la seva línia de flotació i seguiran guanyant diners, sense tornar per ara els fons de l'Estat. I Catalunya haurà de demanar la subscripció de bons patriòtics per pagar els de l'any anterior. La banca jugarà a guanyar, mai a perdre. Patim, doncs, d'un greu dèficit socioeconòmic. El problema és la supeditació de la política a la direcció econòmica. No hi podem ser indiferents. Els bancs es capitalitzen pagant el mínim possible d'impostos. La manca de poder de la democràcia, fent un vestit nou al capitalisme, és el símptoma més clar del dèficit de la nostra democràcia jove. Com diu en Josep Ramoneda en el seu article sobre La suspensión de la política a El País del dimarts 28, “la indiferència serveix d’argument als governants per a dir que la majoria dels ciutadans recolza les seves polítiques. Sumant els que es manifesten i sumant els que no es manifesten, intenten treure conclusions que acaben sent enganyoses”. Però són les que circulen pels mitjans de comunicació. Molts es volen deixar enganyar pel que creuen en cada moment. Amb unes institucions cada dia més llunyanes de la societat, vivint d'elits engominades que només s'escolten elles mateixes. La indiferència davant del que passa ja no és possible.
Ambicions de lideratge i polítiques d’aliances
El catedràtic d'Història i Institucions Econòmiques senyor Josep Fontana acaba de publicar un llibre sobre la història del món des de 1945 que titula Por el bien del Imperio. Diumenge passat el van entrevistar per ràdio. Ens ho explicava. Però el llibre s'ha de llegir. Comença apuntant el problema que ha definit la política mundial i la caiguda d'Europa. Com deia Joseph Gerson, de l’AFSC, l’OTAN es va transformar en una aliança global per a reforçar les ambicions imperials dels Estats Units. Sovint, s'ha volgut comparar l'imperi romà i els Estats Units amb la seva política d'aliançes i de guerres locals en les que han intervingut. Però els fracassos i caigudes són ben diferents. El senyor McNamara, que va ser secretari de Defensa dels Estats Units, deia que "el lideratge universal és una idea nord-americana des de 1945", després de la victòria militar sobre l'eix. "Aquest lideratge exigeix que no es permeti que qualsevol nació poderosa i violenta pugui organitzar la seva part del món d'acord amb una filosofia contrària a la nostra". La política fou la destrucció dels imperis. Va néixer la coexistència armada amb la Guerra Freda, militar i cultural, en un món dividit en blocs. Diu que es va produir una contrarevolució conservadora a les eleccions en les que Reagan, parlant de somnis heroics, va derrotar Carter, amb la sola participació electoral del 54,7 per cent del cens. Va ser el temps d'una il·lusió industrial. De la capacitat de producció, a la guerra de mercats i l'aparició de la gran fàbrica del món. I ara els mercats emergents dels BRICS. Però el gran triomf ha estat del capitalisme, malgrat la crisi de les hipoteques i la recessió. Els grans problemes segueixen vius: la sobreexplotació dels recursos, la degradació del mediambient que va denunciar Al Gore, la crisi alimentària, la sanitat limitada per l'ús cada cop més exclusiu dels rics, l'educació al servei d'una classe selecta... Els líders mundials, discutint de diners per aguantar la despesa pública, no aporten solucions per a ordenar equitativament les possibilitats reals del planeta en benefici d'una humanitat que ho espera. Arreglar els comptes bancaris no és la solució per als milions de nous pobres i desheretats. Són necessaris bancs, però d'aliments, de roba i d’igualtat d'oportunitats, de fraternitat i suport moral, de preparació per a nous camins empresarials i professionals, de recuperació dels jubilats i prejubilats amb experiència, d’intel·ligència i coneixements per a la formació dels nous líders de base amb esperit de servei a la societat. La tradició necessària.
Tractats internacionals a revisió?
Sembla que s'hauran de revisar els tractats que limiten el naixement de nous estats dins de la Unió Europea. No es pot considerar subversiu, en una sana democràcia, que territoris fins ara membres d'una nació europea vulguin formar part d'Europa sense fronteres com fins ara però amb Estat propi. En ple 2012, cap codi penal pot integrar com a fet considerat delictiu que un poble, sentint-se nació, vulgui integrar-se a la Unió sense dependre d'un Estat ja integrat. De la mateixa manera que, pel Tractat d'Utrecht de 1713, Espanya va cedir Gibraltar, a perpetuïtat, a la Corona Britànica, el territori que coneixem com Catalunya Nord va ser cedit per Castella a França pel Tractat dels Pirineus de 1659, en pagament de deutes de guerra i sense consultar a les Corts de Barcelona. El 2 d'abril de 1700, el rei francès Lluís XIV va prohibir l'ús del català al nou territori francès i el rei de Castella no va fer res per a impedir-ho. Cap Govern espanyol no ha demanat el retorn del territori català ocupat per França. Ans al contrari, el 1714, les tropes castellanes aliades amb les franceses van prendre Barcelona a l'assalt i van considerar acabada i morta la nació catalana. "Finis Cataloniae", deien. Cap Govern espanyol s'ha preocupat per mantenir els costums tradicionals catalans al dit territori, i menys la llengua catalana. Però 300 anys després, Catalunya Nord desperta i demostra que el català i allò que és català és viu al territori oblidat per Espanya. Avui, a més, el territori de Perpinyà disposa de recepció del senyal televisiu català. És un territori deprimit, però Espanya no es guanya la simpatia del poble que també amb retallades sobreviu. La democràcia francesa continua essent millor considerada. No és el mateix a Gibraltar, on l'anglès i l'estatus de territori britànic d'ultramar rebutgen sistemàticament qualsevol intent d'unificació amb el Regne d'Espanya. Els ciutadans de Gibraltar, tot i que coneixen perfectament el castellà, prefereixen ser súbdits de la corona britànica abans que de l'espanyola. La Navy i la RAF són també arguments de pes per a estimar una millor defensa del territori britànic, abans imperial, el port d' aturada en el camí cap Àfrica. Espanya ja té els ports de Càdis i Algesires, més la base militar de Rota aviat servida per les forces navals dels Estats Units. A més tots formem part de la OTAN. Els canvis no són doncs necessaris ni en l'aspecte militar.
Reinventar Europa
by
Pau Miserachs
/
/
Posted in
Europa,
Independencia Estados Unidos,
Revolución Francesa
Ya no nos queda duda de que hay que reinventar Europa y con ella la democracia. La Revolución Francesa fue un episodio que, según dicen los historiadores, tuvo su base en la previa Revolución Americana. La Declaración de Independencia y la Constitución de los Estados Unidos son dos documentos que nos dan la medida de un sistema que pudo ser la inspiración de muchos otros. Lo importante son sus valores, el mensaje de los padres fundadores. Pero en Europa inventamos las monarquías parlamentarias, las democracias presidencialistas, el fascismo, el régimen socialista soviético, las repúblicas democráticas liberales, las constituciones como leyes fundamentales de un estado, sin distinguir si eran leyes de países democráticos o el disfraz de totalitarismos como el soviético o el franquista. Hay que abrir una intensa etapa de diálogo, la misma que necesita el socialismo democrático, hoy socialdemocracia, para reinventarse también. Entre los valores de la tradición política europea, se encuentra el federalismo que hay que completar y remodelar con el globalismo o la cesión de soberanía a instancias políticas superiores pero nunca hegemónicas. Europa se debe poner en marcha para recuperar su presencia en la escena internacional. Hoy es dependiente, con todo lo que ello significa. Ha de forjar su vocación de líder mundial equilibrante. Pasar de la Europa de los estados a la Europa de los pueblos, federal y cosmopolita, plural, libre y abierta al mundo.
La justícia diu la seva; la història, també
by
Pau Miserachs
/
/
Posted in
anticomunista,
caudillo,
delictes,
fets,
monarquia,
veritat històrica
S'ha fet pública la sentència del cas Garzón per la qüestió dels crims del franquisme. Ha estat absolutòria. La Sala diferencia entre investigació judicial i treball dels historiadors. A la justícia no li interessa la veritat històrica sinó els fets que cal perseguir d'acord amb la llei; és a dir, fets susceptibles d'incriminació com a delicte segons el Codi Penal espanyol. Durant el procés, els testimonis van explicar notícies històriques sobre els fets de segrests i morts sense judici durant la Guerra Civil i morts per delacions de veïns un cop acabada la guerra. El tribunal ens recorda que els fets reprovables durant el temps de guerra es van produir en ambdós bàndols, violant tots els convenis sobre presoners de guerra. També assenyala que els tractats internacionals sobre crims de guerra, ratificats per Espanya incorporant els principis de Nuremberg, no tenen efectes retroactius i els crims, d'acord amb el dret espanyol, haurien prescrit. Podríem no estar-hi d'acord entenent que les desaparicions no prescriuen. Però els tractats són els tractats i la llei interna, la llei aplicable a territori del Regne d'Espanya, sembla que permet al nostre Tribunal Suprem una interpretació diferent de la que defensa Amnistia Internacional. La història també parla. Si en acabar la Segona Guerra Mundial, el 1945, els aliats haguessin entrat en territori espanyol i enderrocat el règim inicialment totalitari del ‘cabdill victoriós’ aliat de Hitler i Mussolini, possiblement les coses haurien canviat. A més, ara sabem -ho explica Pilar Urbano en el seu llibre El precio del Trono- que tant en Churchill com Stalin estaven d'acord en posar un rei per substituir Franco. Ja els anava bé el rei Joan a l'exili, el pare de l'actual Joan Carles I. Stalin, perquè esperava que hi hagués un esclat social sota la nova monarquia i així poder exportar la revolució soviètica a Espanya. Churchill, en canvi, volia un règim submís als aliats i frenar el comunisme al sud d'Europa. Espanya era territori clau per al control de la Mediterrània. Al final, els aliats van optar per mantenir un Franco anticomunista al poder i van arribar les bases americanes. Amb el president Dwight D. Eisenhower, Espanya va entrar al mapa de la Guerra Freda, al costat dels Estats Units però sense deixar de ser una dictadura. El Pla Marshall va passar de llarg per anar a reconstruir Alemanya. Va ser per als altres europeus. Nosaltres, com sempre, solets i endavant; a emigrar i llaurar la terra, per allò d’"España es su campo". La monarquia es va esperar fins la mort del dictador l'any 1975. La indústria va venir després dels presoners republicans que varen treballar com a mà d'obra gratis aixecant la tomba faraònica del Valle de los Caídos per honor i glòria perpètua del ‘Caudillo’ victoriós. La sentència ni considera si la guerra va ser una ‘Santa Cruzada’, com deia el Cardenal Gomà, o no. L'aliança del règim totalitari amb una part de l'església catòlica es posa de relleu amb els sacerdots que cuiden de la basílica i vetllen les despulles del dictador. No han marxat, la segueixen ocupant, se l'han fet seva també a perpetuïtat, pagant la despesa segurament el Patrimoni Nacional que tots mantenim amb els nostres impostos. Encara no s'ha dit tot. Ara han de parlar els polítics, doncs ja sabem quina és la història i la posició de la justícia espanyola. Però aquest tema, manant el Partit Popular, no tornarà a sortir a les Corts espanyoles. Tampoc a la justícia sota aquest règim, creiem, digui el que digui Amnistia Internacional. El que és preocupant és que ara comenci a fer-se públic que alguns dels magistrats havien participat en cursos de les fundacions FAES i Wolters Kluwer, aquesta presidida per l'exministre del PP senyor Michavila, segons informa el diari digital El Plural.
Democràcia jove, formar als líders
by
Pau Miserachs
/
diumenge, 26 de febrer del 2012 /
Posted in
dèficit,
democràcia,
institucions,
partits filtre
L'educació i la sanitat públiques pateixen les conseqüències de les retallades de la despesa pública. Ja trobem ajuntaments que no poden pagar els salaris dels seus treballadors i policies locals que no cobren des de fa mesos. Es parla de cobraments possibles dels deutes municipals renunciant a una part de la factura pendent. Seran pagaments sense honor, aprofitant-se dels petits empresaris que necessiten els diners per aguantar amb la porta oberta i no endeutar-se més. El problema no se soluciona donant la culpa a la gestió anterior. La culpa és de tots. Va mancar la previsió per afrontar una crisi que es coneixia des de 2007. Han passat 5 anys parlant de solucions i hem anat a pitjor. Ha caigut el comunisme, cauen els sistemes corruptes; però no ha caigut la irracionalitat del capitalisme, la trampa del diner fàcil. El capitalisme segueix funcionant amb ciutadans sense diners, controlant el procés democràtic. I aquesta situació ens empaita en el moment més complicat al Regne d'Espanya, en el moment en que el poble dóna la majoria absoluta al partit conservador, que no para de prendre mesures recentralitzadores sense parar-se a pensar en la capacitat de pobles com el català per a obrir nous camins, per a sortir de la crisi. Podem concloure que som una democràcia jove, en construcció, la primera que veritablement podem tenir amb un àmbit de llibertats des del segle XV. Però aquesta democràcia presenta un dèficit de diàleg, tolerància i respecte molt considerable; de manca de transparència, també en els mateixos partits. Veiem a les notícies el que diuen els seus dirigents actuals, moltes vegades contradient els interessos dels treballadors a l'atur, sense plantejar una remodelació de la façana urbana i social, sense aclarir el contingut dels nous camins que ens cal emprendre. La irracionalitat és possible i el populisme també. Comencem per replantejar-nos les institucions, per fer uns partits oberts a la ciutadania que volen representar, coherents amb la democràcia que diuen defensar, amb reglaments de funcionament interior que facilitin l'accés dels adherits al debat i als càrrecs interns. Que afavoreixin la formació de líders de base i la preparació de nous dirigents polítics, exempts de conspiracions internes, amb criteris assemblearis en la presa decisions i en l’elecció dels càrrecs i candidats electorals. Seguir com actualment, amb un país precaritzat per la crisi, insegur, ens està fent retrocedir a temps d'incertesa, amb desconfiança en els partits que es perceben com organitzacions elitistes que viuen d'esquenes al poble, negant el sistema que diuen defensar. I que no ens diguin tots plegats que no poden fer altra cosa. Encara tenen l'oportunitat de fer institucions al servei del poble, escoltant el poble, i no excloure ningú.
Degradació i corrupció al Senegal
Les notícies que ens arriben del Senegal, fins ara l'oasi de pau a l'Àfrica, són preocupants. El president del Senegal vol conservar el poder dificultant que un socialisme nou, obert al pluralisme, pugui reconstruir el país i redistribuir la seva riquesa. Senegal és un país pobre en mitjans però ric en cooperants i donacions externes. Un país que té 12 milions d'habitants, la meitat analfabets, amb una renda per càpita de 1.700 dòlars l’any. 50 anys d'independència no han estat suficients per a crear un país ric en cultura i serveis, amb una administració honesta; un país promotor de la igualtat d'oportunitats i exemple de tolerància i diàleg per l'Àfrica. Unes eleccions envoltades de violència concentrada a la capital, Dakar -que en lloc de ser el model urbà és la demostració dels odis i l'exaltació del populisme aideològic i tribal-, que poden portar a l'antidemocràcia i que generen desconfiança i inseguretat, mantenint la desigualtat com a model i la irracionalitat junt amb la corrupció com a forma de Govern amb aparença progressista. Encara estan votant. Cal esperar a veure si no guanya el president Wade i tenim segona volta amb una unitat de l'oposició democràtica sota el candidat amb més possibilitats. La continuïtat del model actual de corrupció, tornant a governar en Wade, portaria sens dubte la violència i la irracionalitat al país.
El camí sobiranista
Ara, el jovent nacionalista de Catalunya ha lliurat al senyor Oriol Pujol els acords per avançar cap la plena sobirania de Catalunya exigint el concert econòmic. Llegeixo al llibre de Patricia Gabancho que porta com títol L'autonomia que ens cal és la de Portugal que, després de la votació de l'Estatut l’any 2006 al Parlament de Catalunya, la diputada socialista Manuela de Madre (pàg.25), en discurs oficial, ja va dir que el text estatutari era excessiu. A més, el propi senyor Montilla, en el text sortit del Parlament encara va enviar 60 esmenes al PSOE. La senyora Gabancho ens recorda en el seu llibre que ara interpreten la Constitució que fa prevaler Espanya, la idea d'Espanya per sobre de tota la resta. No era aquesta la idea de la Constitució como a eina per a implantar un sistema democràtic, parlamentari, de llibertats i garant de la pluralitat nacional. Es parlava, fins i tot per part del mateix Rei, d’"España, nació de nacions". Ara, ni nacionalitats històriques: tornem a ser regió i províncies. Tot va començar fa molts anys, amb l'acceptació de l'evolució política amb els mateixos dirigents de la dictadura franquista, amb allò del ‘café per a tots’. Allò de que ningú vol ser menys que els altres, que ja va començar amb els primers Seats i Renaults acabats de sortir de fàbrica, i després amb els apartaments a les platges, les festes de les comunions, els crèdits barats i les bombolles empresarials. El problema és quan molts catalans, parlant castellà, català, japonès o magribí, no se senten espanyols i tenen sentiment de pertànyer a una pàtria diferent. I, com diu la Patricia Gabancho, no es pot legislar sobre els sentiments. Les formulacions de pensament únic sempre són destructives del cos social quan expressen l'obsessió pel domini sobre una nació ben diferent. El domini no és pot estendre a l'ànima del cos social. Malament que ens diguin terra entranyable, sabent com saben que Catalunya rebutja els actes de domini del pensament i de la pàtria col·lectiva dels catalans... Malament que ens ho diguin aquells que volen crear la ficció i la farsa d'una estima inexistent sota la promesa d'una autonomia remunerada, dirigida i controlada verticalment des de la ‘Gran Capital’. Finalment s'obren les portes polítiques perquè el nostre pensament vulgui fugir pel camí sobiranista, com el jovent. Quan abans, per a deixar de suportar aquestes humiliacions.
Fer de Catalunya un país de progrés
El mateix 23, ens en varem anar a dormir amb males notícies sobre el futur de l'economia espanyola. Els pronòstics són de decreixement i, per tant, els aturats poden arribar als sis milions. L'expresident Pujol va presentar, en un acte a l'Hotel Majèstic de Barcelona, el tercer volum de les seves memòries. Va començar dient que està molt al marge de la vida política, la qual cosa no ens la creiem, doncs el veiem intervenir constantment en actes públics o fent declaracions, i a més forma part de la direcció de CDC. A la pàgina 276, insisteix en dir que no ha estat mai independentista. En canvi, en el seu discurs “Residuals o independents” acaba reconeixent que ja no té arguments per a parar el sobiranisme. Ara, diu que la unitat espanyola té molt pes, una unitat de fa segles en el marc geogràfic de l'Europa occidental, que dóna molta estabilitat a la construcció política que és l'Estat. Per a Pujol, la situació geogràfica condiciona ara la independència de Catalunya. Almenys, reconeix (pàgina 309) que la sentència del Tribunal Constitucional del juny de 2010 va ser demolidora. Es considera, com molts altres catalans, radicalment ofès en la seva dignitat. Equipara dignitat amb respecte. Indirectament, reconeix el fracàs del que hem dut a terme durant els darrers 60 anys. També afirma que no trontolla el propòsit de fer de Catalunya un país de progrés i obert al món. Reconeix que ha trontollat el camí, que ens l'han barrat i que ens diuen que no tenim futur, però també que l'espai i la capacitat de recuperar la consistència, l'estabilitat i l'esperit d'iniciativa i la capacitat de resistir davant la destrucció ens transcendeixen en el temps. Hem de viure de l'esperança, del futur; no només del passat doncs, com deia en el discurs del 26 de novembre de 2010, "tenim país, hi ha gent, hi ha societat... Encara que hi hagi una certa pèrdua d'autoestima". Afegeix que les crisis també són de valors. "Estem sota pressió. Però ho superarem perquè no som un invent capriciós, ni un producte administratiu ni tampoc fruit d'una constitució, ni del que pugui determinar un tribunal constitucional ni fruit d'un pacte polític fugaç. Hi ha país amb majúscula". Al començament del llibre ja diu que el fa feliç que Catalunya vagi endavant (pàgina 9). Comparant aquest discurs amb la presentació d'Oriol Junqueras de la mateixa tarda del 23 de febrer al Cercle d'Economia, poca distància veig entre els plantejaments dels dos homes, excepte en l'independentisme de base d'en Junqueras si bé sempre estarà a punt per a administrar una situació de crisi com l'actual obrint nous camins, com deia. En el nou camí es poden trobar els dos homes. I molts més. Jo també hi seré mentre visqui. És un bon començament del nou camí.
El ‘New Deal’ per a Catalunya d’Oriol Junqueras
Dijous 23, el president d'Esquerra Republicana de Catalunya, el senyor Oriol Junqueras, va comparèixer a la sala d'actes del Cercle d'Economia de Barcelona i, sense papers, va donar una conferència sobre un ‘New Deal’ referit a Catalunya, que vaig trobar encisadora i elegant, amb una expressió ben cuidada per a un auditori plural com el que tenia. Una senyoreta molt amable, del Cercle, em va deixar un bolígraf i uns fulls de paper que em van permetre prendre nota del que deia en Junqueras. Va començar dient que era necessari un nou acord per a sortir de la crisi i que si vol ser útil ha de ser compartit. Va dir que hem d'aportar les millors idees que tenim i que el Govern que hi hagi les implementi. Va parlar de la manca de productivitat, de que pensava que la bombolla del crèdit barat i l'immobiliari es mantindria indefinidament i va dir que la crisi ens ha agafat amb l'economia endeutada. Cal, doncs, dotar-nos d'altres instruments econòmics. Han de desaparèixer els apriorismes de caire ideològic. Però no gaudim de la confiança europea: veuen la irresponsabilitat de la gestió espanyola, doncs no actua Espanya com un país seriós. No pot ser que el Govern aprovi un pressupost que 48 hores desprès no serveixi. Va explicar com el Govern del nostre país no pot fer res davant el tancament d'empreses com a conseqüència de la reforma laboral feta pel Govern espanyol. Són coherents en la incoherència va afirmar. En definitiva, si el camí que seguim no funciona, construïm un nou camí. Més val construir un camí basat en la responsabilitat individual i col·lectiva, assumir el repte d'allò que hem de fer i fer el que es pot fer. No podem tenir confiança en l'Estat. Hem de parlar, buscar arguments, construir alternatives, doncs el que és habitual no és impossible. Jo entenc que podem fer possible allò que ara ens sembla impossible. Som un poble treballador i creatiu. Som capaços de reaccionar en positiu davant les contradiccions, enganys i desfetes. Som capaços de moure una consciència democràtica col·lectiva i per la justícia social que ens obri les portes del nou camí. Als catalans no ens agrada viure de la subvenció ni admetem la dependència com a règim. Anys de dominació obtinguda per la força de les armes i amb projecte de destrucció de país han fracassat quan el poble de Catalunya ha sortit al carrer, el 10 de juliol de 2010, amb el clam patriòtic "Som una nació". El Govern de l'Estat espanyol i partits polítics conservadors i que es diuen d'esquerres (no el poble) s'han manifestat obertament contra el reconeixement de la nació catalana. Però Catalunya s'en surt i se’n sortirà. La nostra força és moral i de fe en el futur. No podran amb nosaltres per moltes lleis, sentències i temptatives d'enderroc de la construcció catalana que es proposin dur a terme.
Créixer davant el desengany
Dilluns 20, vaig presentar el meu llibre Ni república, ni democràcia a l'Associació de Psicoestetes inspirada per Carles Muñoz Espinalt. Va venir el meu amic i vell company de classe a la Facultat de Dret als anys 60, en J. M. Servià. Parlant del catalanisme, va demanar intervenir i ens va sorprendre amb una magistral oratòria. Va pontificar com a bon poeta i ens va dir que "el catalanisme té forma de pilota". Ja va dir en Canosa, el dia de la presentació del llibre al Col·legi d'Advocats, el 19 de Desembre, que la Transició era una obra de ficció presentada al Nobel de Literatura. I quanta raó tenia, amb tot el que estem veient!. Haurem de fer com els pares, professors i germans dels estudiants valencians agredits per les forces de l'ordre sota comandament, que els confon amb enemics. Haurem de sortir aviat al carrer a proclamar que som persones, que volem una vida digna, a exigir que no ens ofeguin més amb enganys i retallant-nos les pensions amb mentides. Com la de dir que t'apugen el cost de la vida, quan és un impost el que acaben d'augmentar, i per tant cobrarem menys. Ara ja ni per comprar el diari i prendre un cafè. Ens hem de créixer davant el desengany.
L’hivern de la llei, solstici de la llibertat
Paul Auster ha presentat a Barcelona el seu llibre Diari d'hivern. És un llibre d'experiències personals, el record d'una vida, un exercici d'honestedat -diuen- explicant què ha fet durant la seva vida fins arribar als 65, tant el bo com el dolent. Diem dolent a tot allò que rebutja la moral hipòcrita dels nostres dirigents socials i molts religiosos. Acabarà sent un llibre de denúncia. I el dia ha començat avui sentint parlar de l'imperi de la llei, la que no canvia; la que no volen adaptar a la realitat social, al desig d'un poble que vol veure desaparèixer tota confrontació violenta. La llei pot arribar a ser expressió de violència si no obre portes a la construcció d'una pau i d'un ampli règim de llibertats. Seria una llei injusta. L'estricta submissió a la llei pot generar desigualtats. El regulador és l'equitat: si la llei no permet que funcioni el regulador o que el poble la modifiqui, llavors cal concloure que la llei generarà injustícies, el seu descrèdit i la decepció social. Cal recordar, una vegada més, que el dret és una eina al servei del desenvolupament social, la recuperació de la delinqüència i la protecció de la democràcia. L’ús de la llei amb exageració acaba generant violència. És el que ha passat a València, diguin ara el que diguin. La societat valenciana s'ha trencat per l’ús de la llei en mans de polítics inexperts i caps policials reaccionaris. Ara veiem com riuen quan el poble els demana la dimissió. Que no els parlin als pares amb fills que han rebut garrotades de que la llei és la manifestació de l'Estat de Dret. Ara tots malfiem de la llei en mans de ‘transfranquistes’.
Els enemics són els estudiants
Encara no m'he recuperat de l'ensurt d'aquestes declaracions del cap superior de policia de València. Ara, resulta que els estudiants han de ser perseguits i detinguts per manifestar-se contra les retallades. S'hauran extralimitat en el dret de manifestació o hi havia el perill de que la cosa provoqués un incendi de proporcions més importants... Sembla que és el camí que la dura càrrega policial ha promogut. Hi haurà més manifestacions, hi participarà més gent. Els estudiants ja acusen els policies d'estar al servei de la dreta. La cosa està polititzada. Els estudiants volen aturar les retallades i apujades de matrícules a l'ensenyament públic i demanen igualtat amb les privades i les concertades. Mentrestant, el conseller senyor Recoder hauria d'estar discutint amb el ministre senyor Arias Cañete quants camps de golf volen regar a València, Múrcia i Almeria. Potser que separin l'aigua per beure de l'aigua per regar i no facin servir els recursos hidràulics per finalitats comercials en lloc de serveis de primera necessitat. Per la seva banda, el catedràtic González Casanova ha dit que es una manifestació d'incultura votar a la dreta. La polèmica està servida.
Frenar el deterioro económico y social
El presidente Rajoy ha dicho esta mañana en su discurso de clausura de congreso que hay que frenar el deterioro. Con una economía en recesión y con una sociedad rota, no veo cómo va a frenar el deterioro del país. Sabe que tendrá protestas públicas porque no negocian con los sindicatos. Sabe que le va a aumentar el paro. Sabe que seguirán cerrando empresas. Sabe que los bancos necesitan cubrir su coeficiente de solvencia y las pérdidas por morosidad. Sabe que la deuda pública española pierde valor en los mercados internacionales. Lo que no se entiende es que, contrariando la opinión europea, se empeñen en potenciar el eje ferroviario central en lugar del corredor mediterráneo. Tampoco se entiende cómo llevan las cuentas de la seguridad social con la caída de ingresos, pues si la deuda pública pierde valor y la tienen que liquidar a menor precio para cubrir el pago de las pensiones, ¿con qué dineros pagarán las pensiones? Y si no hay dinero, ¿por qué no lo piden a la Iglesia rebajándole las aportaciones de dinero público y haciéndole pagar el IBI de los inmuebles que no sean templos de oración?, como en Italia.
Nació per a qui?
Novament insisteixen en la nació única. No admeten el pluralisme nacional dins del territori de l'actual Regne d'Espanya. Amb aquest plantejament, no contesten preguntes elementals que ens fèiem els viatgers d'Iberia fa anys quan llegíem la revista a l'avió i vèiem que sempre parlaven de l'espanyol com la llengua espanyola. L'Institut Cervantes, l’ambaixada cultural espanyola per excel·lència, el millor en aquesta manca de respecte. Segueixen per aquesta línia. Cap cortesia per al català malgrat que Cervantes deia que Barcelona era un “arxiu de cortesia”. S'han proposat tirar endavant la demolició de Catalunya, ignorar les minories nacionalistes al Congres dels Diputats i mantenir el bipartidisme PP/PSOE. El crit de "som catalans i espanyols", ens sona a fals. Una cosa o l'altra. La coexistència avui és necessària perquè ens necessiten pel volum d'impostos que paguem i per la internacionalització econòmica que hem assolit. Però no ens poden fer creure el seu imaginari anticatalà. Ni poden limitar els drets democràtics de la nació catalana a la seva existència. Tinguin clar que no faran desaparèixer Catalunya ni per reial decret-llei, ni per sentència del Tribunal Constitucional.
Deteriorament del fil més prim
by
Pau Miserachs
/
dijous, 16 de febrer del 2012 /
Posted in
democràcia,
drets humans,
societat civil
Alguns amics em diuen que hem d'apendre a tallar "rascadores bifaces" i altres estris del Paleolític. Diuen que ens hem de preparar per a un retorn a la societat de fa 20.000 anys. No sabem si és conseqüència de la pel·lícula Retorn al futur, del que pot promoure la tirania de la majoria, o de si algú decideix posar com a màxima autoritat la bomba atòmica. Ja no serà qüestió de confondre Espanya amb Madrid ni de parlar del deteriorament de la democràcia i la decepció del jovent. Seguirem llegint els comunicats de l’Open Society (www.soros.org) parlant-nos de les situacions corruptes a l’Àfrica i de les violacions dels drets humans. Almenys hi ha qui ens recorda que les democràcies no poden sobreviure sense posar en pràctica els drets humans i sense una participació activa de la ciutadania. Els partits s'hauran de prendre molt seriosament aquesta realitat, deixar de ser organitzacions de quadres, integrar-se a la societat que volen representar, defensar la societat civil i les seves institucions; alimentar-se espiritualment de la societat civil, del debat, del coneixement, de les propostes socials, i d’una ample llibertat interna. No pot ser que vulguin donar lliçons de democràcia partits que no respecten la democràcia interna creant organitzacions piramidals i rígides o la llibertat de consciència dels seus afiliats, que per cert no llegim a la Constitució de 1978 -la que ens va implantar el “transfranquisme”, com diu el meu amic Francesc Castany, en forma de democràcia hereditària, imposada per llei publicada al BOE el 1976 i també el 1977 parlant de la reforma política-. Per aquestes lleis, la democràcia “es basa en la supremacia de la llei, expressió de la voluntat sobirana del poble” i també, per les mateixes, “la potestat d’elaborar i aprovar les lleis resideix en les Corts” i el Rei les “sanciona i promulga”, i tot això en uns moments en que les Corts no tenien diputats elegits en eleccions lliures, el president del Govern i els ministres de la Transició eren excàrrecs franquistes i el Rei, designat per el dictador. El fil és prim, molt prim.
Funcionaris que volen poder, hostilitat pel poble
Alicia Sánchez-Camacho, la presidenta del Partit Popular a Catalunya, s'ha presentat com a determinant per a la política catalana, el veritable pont entre la Generalitat i el Govern de Madrid; escombra en Duran Lleida i es declara l’oposició útil. Critica els que la critiquen i, amb un to impositiu, diu que s'han de suprimir les subvencions innecessàries: la primera a Òmnium Cultural. Amb CiU han acordat, segons escriu en clar castellà en un article a l'ABC que ha publicat al seu web -també en castellà amb un enllaç amb la del PP-, una llei de transparència de les entitats que rebin subvencions. Però no ha dit res de suprimir les subvencions a l'Institut Cervantes ni les medalles pensionades a militars. S'ha revelat com a "funcionària", i és veritat. En la seva història a Viquipèdia, consta que és nascuda el 1967 a Blanes i hi apareix com a llicenciada en Dret. No consta si va arribar a exercir l'advocacia però sí que va ser magistrada suplent, directora de l'Institut Nacional d’Higiene i Seguretat al Treball, a més de consellera laboral de l'ambaixada espanyola als Estats Units i més tard senadora en representació de la Generalitat. No consta que hi arribés per oposició. El seu geni, que varem veure per la televisió ahir a la nit, xulesc, desafiant i un pèl despectiu amb les posicions dels altres; contestant amb energia, replicant, interrompent els parlaments dels altres, creient-se en possessió de la veritat absoluta, tractant d'ignorants els contertulians... És propi d'actitud de superioritat defensada tossudament, perquè es considera en una posició de privilegi. La seva força política com a tercer partit més votat a Catalunya l'avala. Ella vol poder, vol governar. Ella sap molt bé que un parlament no és una col·lecció d'experts distingits però segueix una acció de lobby desenfrenat a la recerca del poder. Vol la destrucció immediata dels ajuts públics a les institucions culturals catalanes, amb la qual cosa toparà amb l'hostilitat d'un poble a qui, amb les seves cridòries públiques i menyspreus, demostra que detesta. Ahir a la nit no s'en va amagar gens de dir el que pensava, atacant frontalment els sobiranistes catalans. Va ser l'estrella de la nit a 8tv discutint-ho tot i amb tothom. Però no canviarà Catalunya, d'això pot estar-ne segura. Som un país lliure i plural. Però no ens agraden les imposicions, i menys que es vulguin arrabassar les nostres institucions, cultura i llengua. Que parli català no és més que un maquillatge del seu anticatalanisme. No enganya ningú.
El diàleg de la violència clandestina
Ens assabentem dels atemptats a les ambaixades d'Israel, de les massacres a Síria, dels atemptats a l’Iraq i Afganistan, de les guerres particulars a Nigèria, al Iemen, de la resistència al Sàhara, de nous enfrontaments a Líbia, de la violència de la delinqüència a Veneçuela i Brasil, de les morts violentes de dones... Continua la incorporació forçada de nens soldats a més de quinze països africans. A Rússia, ja parlen d'una tercera guerra mundial. Els britànics fan exhibició d'armament sofisticat davant l'Argentina. França competeix amb els Estats Units per la comercialització d'armament. El diàleg de la violència no accepta el diàleg de la raó. La televisió i les grans figures del pop son les millors armes de distracció massiva, com ho foren Glenn Miller, Elvis Presley, Marilyn Monroe i Marta Sánchez entre d'altres artistes, per a milers de soldats, creant una nova superstició. El diàleg es limita als títols de les cançons o al text que permet el Twitter i/o els sms amb el nou alfabet de la gent jove. S'ha de tenir distreta l'audiència i com més acrítica millor. La força del conservadorisme és el silenci educacional d’allò que no interessa i el tapar la mala gestió dels recursos públics amb discursos sobre la moralitat pública. Però la sida, les malalties que tornen com la tuberculosi i les noves malalties no classificades o la mort digna dels malalts terminals, sense patiments, semblen no formar part de la sensibilitat dels dirigents ni del paquet de mesures anticrisi. La manca de diàleg també es pot considerar violència clandestina.
El mar és blau, el cel també és blau
Com deia Francesc Pujols, "l'ètica és un valor que cal posar per sobre del coneixement i que significa respecte a l'existent, precisament a tot ésser viu i, en especial, a tot ésser humà, portador d'una consciència, d'una responsabilitat i d'un projecte personal intransferible i fonamentalment respectable, sigui quin sigui el seu sexe, raça, nacionalitat o creença. D'aquesta ètica se’n segueix el respecte a la pròpia dignitat i a la dignitat de tots". I ara que es torna a parlar de la socialdemocràcia, recordem com Ignasi Llorente (A la recerca del benestar, Angle Editorial, Barcelona 2012. Pàgina 165) que l'esquerra no ha de buscar el centre polític, ha de buscar el seu propi centre. No es tracta de tenir una socialdemocràcia centrista sinó centrada en sí mateixa i amb la confiança suficient en un model que ha estat molt positiu durant les darreres dècades i que només ha entrat en risc per culpa d'una crisi provocada, precisament, pels qui neguen la validesa del model keynesià. Caldrà llegir ara a Paul Krugman.
Reial silenci, reial ignorància
La coneguda escriptora barcelonina Pilar Eyre acaba de publicar el llibre La soledad de la Reina, editat per La Esfera de los Libros S.L. En aquest llibre, a la pàgina 18, trobo una menció a una trobada entre el general Armada i el rei Joan Carles, tan sols 17 dies abans de la temptativa de cop d'Estat del 23 F. Va ser precisament el dia que havia mort la mare de la Reina. A la nit, van estar sopant al restaurant Casa Irene, de la Vall d'Aran, i cap a les 3 de la matinada el Rei va acompanyar el general Armada al Parador de Viella. Pilar Eyre explica, citant altres fonts, que ningú no sap què es va parlar aquella nit del 6 de febrer de 1981. Però el 23 de febrer va començar una operació que, dirigida pel propi general Armada, va posar en perill la incipient democràcia que es volia implantar a Espanya, consolidant a canvi la monarquia. Tots recordem la frase "Viva el Rey" que va llançar el dirigent comunista Santiago Carrillo un cop alliberats tots els diputats i diputades ostatges dels colpistes. Impensable la reacció anys abans. En la mateixa pàgina 18 del seu llibre, Pilar Eyre diu que el general Armada va demanar permís al Rei per aclarir el contingut de la conversa del dia 6. Però el Rei li va negar. El secret es manté avui, com tants d'altres. Moltes coses no se sabran mai. Ni la història les recollirà. Però és molt sospitós que la setmana abans del 23 F, en els berenars i tertúlies de les esposes de comandaments al Casino Militar de Barcelona, ja es parlava de la necessitat d'un cop d'Estat. Si tanta gent ho sabia -també els militants de l'ultradreta-, un es pregunta com és possible que aquesta informació no arribés a la Casa Reial i no s'haguessin pres mesures dràstiques. Per damunt del general Armada i de qualsevol altre comandament militar, el Rei era i segueix sent el cap constitucional de les forces armades. El seu fidel ajudant, Sabino Fernández Campo sembla també n'era ignorant. Potser és que la ignorància es troba en el silenci!.
Quan els partits canvien de substància
L'exministre Joan Majó ha defensat, durant el recent congrés del PSC, que aquest partit ha d'adaptar el seu programa i llenguatge a les classes mitjanes, tot dient que ha canviat la composició de les classes socials. I això, ho diu quan brillants professionals no troben feina i si la troben és amb sous de 800 euros mensuals. No sé què entén aquest exministre com a classes mitjanes, però una socialdemocràcia per al segle XXI no pot defensar a Catalunya una societat de classes ni sous de 800 euros mensuals o menys, quan resulta que a Andorra el salari mínim supera els 900 euros. La renda per càpita dels catalans va al darrera. Potser que es preguntin si fan partit o una marca comercial, si del partit tan sols conserven el nom i han perdut les idees. Cal preguntar-los on queda la classe obrera, doncs s'equivoquen els que creuen que les ideologies de dretes o d'esquerres tendeixen a difuminar-se camí del centre, com si les classes mitjanes fossin el centre; o que pensen que sols els partits grans són els que aspiren a governar. Tot partit aspira a governar, sigui petit o gran, i el que no poden banalitzar són els valors de la democràcia ni convertir-la en un programa de teleescombraria, doncs, com diu en Quim Torra, hem de ser capaços de generar espai, un entorn comú que generi confiança, un projecte social i compartir-lo: ens cal construir un Estat. No podem parlar de desigualtats si, de veritat, volem la democràcia. Hem de parlar del desenvolupament integral de la persona humana, de la desaparició de la societat de classes, de la creació d'una societat on tots siguem iguals sense cap mena de distincions. Fomentant les desigualtats i les discriminacions, posant en dubte les capacitats polítiques dels partits petits, intentant consolidar el bipartidisme, posem en perill la democràcia: treballem per als enemics de la democràcia.
Calla y no retruques
Avanzan las actuaciones judiciales en el caso Noos y parece que ya se sabe, o al menos es lo que ha trascendido a la prensa, que ha habido traspaso de fondos públicos y de mucho dinero, obtenido de entidades y empresas de relieve, a sociedades mercantiles a través de una fundación benéfica, con destino final a paraísos fiscales, pasando por Suiza. Aún no sabemos quiénes son los beneficiarios físicos de todos los dineros evadidos de la hacienda española. En su día se sabrá casi todo cuando se haga un juicio público. Nadie cree en la ignorancia de la Casa Real de lo ocurrido, digan lo que digan. La real ignorancia tampoco se cree en Alemania, en ocasión de la tentativa de golpe de Estado del 23 F. Der Spiegel publicó hace unos días documentos desclasificados de su antiguo embajador en España que parecen confirmar un informe confidencial a su gobierno, según el cual el joven Rey de España no veía con total disgusto a los golpistas, para los que mostró comprensión, y apreciaba en aquel 1981 un desorden conflictivo. No apreció nada malo, al parecer, en el momento de tomar posesión como rey, tras el fallecimiento del dictador que le designó sucesor a ese título, en 1975. Hoy, nos preguntamos cómo ha sido posible que un yerno del Rey que, por decisión real, reside actualmente en Washington, haya conseguido el empleo que tiene en la compañía telefónica española, con un sustancioso sueldo y una residencia de emperador, y su esposa, hija del Rey, el empleo que tiene en una institución de ahorro catalana, desde antes de casarse. Nadie se cree que tales cargos los hayan alcanzado por méritos propios. Alguna llamada tiene que haber habido, un secreto que nadie nos querrá contar. Así pues, la Casa Real tiene secretos. A pesar de lo que dijo el Rey en su discurso de final de año, no todos, pues, somos iguales, como ha dicho la portavoz del Consejo General del Poder Judicial hablando del trato a los imputados. Algo quiebra en una sociedad de libertades cuando se admite oficialmente la desigualdad, después de los dos juicios contra el Juez Garzón que hemos seguido en televisión. Ya son demasiados ejemplos de las contradicciones que observamos en las altas esferas institucionales. Pero, como decía la gente en los pueblos antes de que la televisión permitiera ver lo que pasaba más allá de las fronteras, hay mucho que callar, sobre todo quien sirve. Pues la libertad y la verdad, al parecer, por lo que unos y otros dicen, verdad y libertad de informar ni son de los que sirven ni de los informadores.
Acomiadament barat
Ho han aprovat per reial decret llei com tantes altres coses que es faran i es desfaran. L'acomiadament serà més barat. La mobilitat dels treballadors per submissió i silenci davant les imposicions dels patrons està assegurada. La baixada de preus del treball assalariat està assegurada també. Els treballadors han perdut veu i força. Els sindicats s'han convertit en maquinàries conservadores del poc poder que els queda, amb un excedent de funcionaris. La retallada de les subvencions ho ha posat al descobert. Els conservadors aplaudeixen la reforma. No és agressiva per als emprenedors. Afavorirà l'acomiadament d'empleats de la banca, dels bancs que s'han de fusionar. Tornaran els ‘indignats’. Tornaran les ocupacions de la via pública. Manifestacions per tot. Jovent fugint dels polítics. Tots contra l'Estat, tots contra el poder de l'Estat i els polítics que el controlen. El culpable és el poder. El poder no obliga als mitjans financers a impulsar l'empresa jove i donar-l’hi crèdit, que vol dir confiança comercial. Perquè tot s'acaba fent créixer el deute, encara que sigui pagant interessos i esperant cobrar els impostos i les taxes, directes i indirectes. Només ens manca, mitjançant Domund, entre ‘mani’ i ‘mani’, també recollim per a pagar el deute exterior de l'Estat. Que no ens diguin ara que anar al carrer a protestar, a fer soroll de casseroles, a demanar ens tornin els diners que ens han retallat amb la farsa de la puja de l'1 per cent de les pensions és l'equivalent del desordre. Qui ha estès el desordre? El poble, els treballadors, els aturats, els pensionistes, les vídues o els discapacitats, segur que no. I tot això, en nom de la seguretat jurídica dels empresaris. Molt haurem de canviar en el futur, quan governin altres que pensin en el demà, no en l’abans d'ahir.
Reconciliació de la memòria i decepció judicial
La primera condemna judicial del jutge Baltasar Garzón per unanimitat dels magistrats del Tribunal Suprem espanyol, que trobem estranya, ens fa retrocedir mentalment (sense conèixer la següent) als segrests, tortures i morts violentes, sense judici, de més de 100.000 persones desaparegudes que es troben en enterraments clandestins, en foses col·lectives. Podem considerar aquests fets com a crims de gravetat que no haurien d’estar coberts per l’amnistia de 1977?. La impunitat d'aquests fets no pot quedar coberta per aquella amnistia per fets polítics i algun altre petit delicte o falta, evasions de capitals incloses. La dignitat de les víctimes i de les famílies no permet una interpretació extensiva favorable als executors de la violència contra els vençuts, contra els republicans, contra els catalans. Aquests delictes no tenen prescripció extintiva. Com diu Amnistia Internacional, "ningú no pot ser jutjat per investigar les violacions dels drets humans". Però a Espanya, 37 anys després de la desaparició del dictador, ha passat. Les lleis ho han permès. Hem oblidat els principis equitatius?. Es tan rígida la justícia com a administradora de la llei?. Servirà la sentència per conciliar les comunitats dels executors i els executats?. No s'hauran obert noves ferides en la societat espanyola?.
Equitat i dignitat públiques
Acaben de fer pública la primera condemna del magistrat Garzón, per un delicte de prevaricació en ocasió d'unes escoltes que s'han considerat il·legals. No ens ho imaginàvem tan fort i dur. Ell es va explicar d’una manera que no ha convençut als magistrats de la seva innocència. I, malgrat el que va exposar el fiscal en defensa de la absolució del magistrat, la sentència dictada amb unanimitat del tribunal ha estat contundent: 11 anys d'exclusió de la carrera judicial. L'expulsió de la carrera judicial del jutge ara condemnat és un fet. És equitativa la sentència?. Pot entendre's dels fets analitzats en judici públic, com fa el Tribunal Suprem, l’existència d'un fet infractor de la llei amb conseqüències tant greus? Els dubtes sobre si va ultrapassar el dret de defensa dels imputats i detinguts hi són i hi seran sempre. Ningú no veu clar el perquè ha de caure Garzón. S'han lligat els judicis tan seguits amb especulacions sobre dèficits de la justícia espanyola. Però és que ahir va acabar un altre judici contra el mateix magistrat en el que s'ha parlat de desaparicions de persones, de tortures, d'assassinats, de foses clandestines, de les reclamacions i denúncies tramitats pel mateix magistrat Garzón per a recuperar la dignitat de les persones i investigar la veritat dels crims del franquisme. El silenci de molts en el poder acompanya la imatge del magistrat declarant com a acusat, desvestit de la toga, símbol de la seva dignitat. Les queixes i protestes tan sols vindran d'un sector de la societat i de l'opinió pública. A nivell internacional, serà considerat tot el que ha passat, encara que ara l'absolguin d'aquest segon judici, com un factor més de desprestigi del actual Regne d'Espanya. La vida política espanyola hi perd. La credibilitat social del règim actual ja és sota mínims un mes després d'arribar al poder el Partit Popular. Ara, ja no poden donar la culpa al Govern anterior de la recessió, l'augment de l'atur, les retallades públiques i la contrareforma. Ara s'ha de canviar tot perquè res no hagi passat. Però, des de quan?.
Dignidad y libertad, base de la justicia
Friedrich A. Hayek, en su libro Derecho, Legislación y Libertad (Unión Editorial, Madrid, 2006), nos recuerda (pàg. 478) que quienes concibieron originariamente la Constitución americana no incluyeron una declaración de derechos, y que, cuando se añadió la novena enmienda, ineficaz y casi olvidada, se sostuvo que "la enumeración de algunos derechos que se hacen en la Constitución no podrá interpretarse de manera que sean negados o menospreciados otros derechos que poseen los ciudadanos". Una declaración similar se contiene en el Convenio Europeo de los Derechos Humanos de 1950. El objetivo es preservar la libertad y con ella la dignidad de la persona. Los derechos fundamentales, así, pretenden proteger la libertad individual. Al no ser reglas de conducta sino tan sólo reglas de gobierno, las constituciones están sujetas a frecuentes cambios para evitar el tratamiento desigual y la arbitrariedad pues no se puede permitir que sufra el ideal de la democracia ni que se asista en silencio a las crecientes decepciones de los gobiernos, que se convierten en esclavos de los grupos de interés. Y sabido que sólo la conducta humana puede calificarse de justa o injusta, es en base a la ley que consista en normas de recta conducta que deberá exigirse su cumplimiento, como dice Hayek, pues la ley ha de servir a la justicia y no a intereses particulares ni políticos. La evolución democrática como la evolución de la libertad cultural no son el resultado de implantar unas instituciones al final de una dictadura sino el fruto de un proceso de desarrollo racional de la cultura, la educación y las libertades al mismo tiempo.
Por a la transformació social
He anat aquesta tarda a la presentació del llibre Cambó, que es feia a Òmnium Cultural. La presentació ha anat a càrrec de Lluís Duran i Oriol Junqueras. S'ha destacat el pensament del Cambó vist per Heribert Barrera: monàrquic, d'ordre, catòlic, que acceptava ser d’una dreta republicana: "La riquesa de Catalunya és la base de la seva llibertat" deia el fundador de la Lliga. Barcelona era una capital dinàmica i Barrera opina que la política de llavors va seguir la ruta equivocada, que "havien de donar carcassa a la nació catalana, a un Estat català." Seguint les exposicions dels dos oradors, ha quedat palès que la por a la llibertat és un dels temes que més donen per pensar als sociòlegs i als historiadors, i que més han condicionat l'evolució dels fets polítics. Oriol Junqueras deia aquesta tarda que la por a la transformació social, la ideologia i la cultura han fet el fracàs polític de Catalunya. La nostra història és la història d'un fracàs polític, quan resulta que Espanya és un Estat en una decadència permanent, doncs resulta que ha fracassat en una revolució industrial, en economia, en política presentant règims amb aparença democràtica i de convivència social; fracassant en política exterior, no sols perdent els territoris d'ultramar sinó també la Guerra de Cuba, la de Xile i el Perú; a territori bereber, els desastres militars d'Annual, Gurugú i Filipines. Espanya té el rècord mundial de tancament de caixes. No hem estat capaços de construir un projecte nacional de país unitari i que sigui majoritari. Però l'Estat espanyol resisteix els fracassos, és fort. Catalunya ha presentat al món totes les contradiccions: potència industrial i capital mundial de l'anarquisme; trobarem catalans defensant totes les heretgies, uns lluitant defensant el Vaticà, altres l'imperi austrohúngar contra els turcs i altres amb la bandera roja a la comuna de Paris. Algú present a la sala pregunta si som davant d’una crisi o d’un canvi de sistema. S'ha parlat del partit majoritari a Catalunya, que té molt electorat compatible amb el PP, i s’ha dit que cal ajudar-lo amb idees, amb una complicitat en defensa de Catalunya. En resum, el llibre és el testimoni polític d'en Heribert Barrera. Analitzant el pensament d'en Cambó, el seu fracàs polític i el seu fracàs històric, dóna Barrera la seva visió de la política sense dir-ho. Cal llegir el llibre.
Contrareforma i recessió
Ens ha de preocupar que, en pocs dies, el nou Govern s'ha posat a desmuntar tota la política social dels socialistes. Fins i tot, canvien els temaris d'oposicions i fan desaparèixer els quaderns d'Educació per a la Ciutadania. Avui, el senyor Rajoy, exercint com a president del Govern del regne d'Espanya, ens ha dit en sessió parlamentària que ho passarem malament, que tindrem més gent a l'atur, que hi haurà recessió. Ja la tenim, a Europa; no és una qüestió que afecti a la nostra economia exclusivament. Però ja no podrà seguir donant la culpa de tot al seu antecessor senyor Rodríguez Zapatero. Ara ha de cercar els empresaris, fer que la intel•ligència formada a Espanya no marxi cap Alemanya, Xina i Brasil, no seguir baixant els salaris, no carregar-se el consum... Per contra, ha de reduir la despesa pública des del primer mandatari constitucional fins el darrer funcionari, internacionalitzar l'economia, fer obrir els crèdits bancaris per a crear negocis productius i aixecar el país moralment de la depressió col·lectiva que va provocar amb la seva oposició obstructiva a l'anterior Govern. I, a més, fer política: que la democràcia no es quedi en quatre discussions parlamentàries amb guió conegut, doncs no es pot quedar en gestor delegat del que manin les potències europees conservadores. Esperem que no ens decebi, més encara del que ja ho està aconseguint. I per cert, quants cotxes oficials té a la Moncloa?. Què costen la neteja i els càterings?. Promouen les ambaixades espanyoles les empreses catalanes?. Es pensen reduir les compres d'armament i despesa militar a l'exterior?. No es podria destinar la Guàrdia Reial a missions humanitàries pel mateix salari que els seus components reben actualment?.
Canvis d’accent sense valors republicans
Fer canviar el vent va ser el crit de guerra del candidat a secretari general del PSOE Alfredo Pérez Rubalcaba. Es va manifestar contra el retrocés de 30 anys a què ens porta el Partit Popular. Tant ell com l'altra candidata, Carme Chacón, exministra de Defensa, no han parlat de respectar la sobirania de Catalunya ni del pacte fiscal i menys del concert econòmic. El concepte de la seva Espanya plural, ara, és la unitat dins de la diversitat. A més, parlava Carme Chacón de derrota d'ETA però, a banda d'un cessament de la violència, encara no hem vist que aquesta organització acordi la seva dissolució i tampoc ha lliurat o destruït l'armament que posseeix. Ni el poble de Euskal Herria accepta la politica de l'Estat central. Parla a la lleugera de derrota quan resulta que l'independentisme i un esperit de desobediència civil guanya més adeptes cada dia, posant en perill tot el procés de pacificació i de recuperació democràtica. Parlaven durant el congrés d'una Espanya innovadora, amb una nova economia. Però ni una paraula de com disminuir les desigualtats, com crear llocs de treball, com crear empreses i fer que les empreses creïn riquesa. No parlen, ni després del congrés, de la participació dels treballadors a les empreses, ni de la cogestió ni del cooperativisme. La senyora Chacón va proposar obertament igualar fiscalment les rendes del capital i les rendes del treball. Però no va pensar que el càstig proposat anava dirigit en realitat contra els petits estalviadors i els pensionistes que complementen reduïdes pensions amb rendes de dipòsits, hipoteques inverses o lloguers de pisos. Les grans fortunes tenen un règim fiscal diferent, els SOVI, o són a paradisos fiscals. Parlen d'anar contra el frau, de fer aflorar l'economia submergida calculada en uns 40.000 milions d'euros. Ho diuen ara. Un es pregunta per què no ho van fer quan governaven. Tenien majoria per a fer-ho. Finalment, diuen que l'Estat del Benestar es diu PSOE. A Catalunya no pensem el mateix. Però és que no han parlat de la justícia ni de la cultura ni de l'educació ni d'una política hospitalària ni de la despesa militar ni de la seguretat pública. No han parlat de refundació social. Va guanyar el candidat de l'experiència, que creu en un partit únic per a tots els socialistes, no en partits federats. La crisi política ha quedat oberta ara per l'esquerra. Queda molt lluny quan el PSOE, mort en Franco, encara es proclamava partidari d'una república federal.
Temples per a la llibertat
Alfred Bosch ha dit que no anirà a l'homenatge a Fraga que li volen retre al Congrés del Diputats aquest dimecres. És veritat que Fraga va ser un home de Franco i va col·laborar activament amb la dictadura. És veritat que Fraga va titllar de ‘Marsellesa de los borrachos’ la trobada a Munic de Gil-Robles i Llopis, trobada que es va completar amb sancions als polítics demòcrates que hi van anar. I no diguem l'actitud contrària que va tenir a la publicació de les Cartas del Pueblo Español, reclamant implantar una democràcia, en rèplica a les ‘cartas’ del periodista franquista Emilio Romero. No se'l pot felicitar. Més aviat, el silenci de la prudència, en lloc de l'ostentació dels populars, hauria estat millor. Però no podran amagar mai que el polític desaparegut és patrimoni de la política franquista, que com a franquista va crear la dretana Aliança Popular i després el conservador Partit Popular que va absorbir el fill d'en Gil-Robles, integrant-se al Partit Popular Europeu. Ara, aquest Partit Popular, amb el poder absolut guanyat a les urnes a les darreres eleccions, ha endegat la contrareforma i la regressió política i social.. Les Corts no són la casa de la democràcia ni un temple de la llibertat. Tacades per la dictadura i sotmeses ara a una política de gestió econòmica d’allò que ens deixen les potències europees, les Corts no són més que una reunió de notables, la majoria elegits a dit per anar a les llistes electorals de partit, on no sentim parlar més que als caps de llista, anomenats portaveus, que ens mostra la tele. Les Corts no són encara el temple de la llibertat ni la casa de la democràcia. Són una institució en evolució des de 1975, on els funcionaris institucionals fan una feina bàsica de suport documentari i de criteri que pot arribar a ser determinant. No veiem els aparells dels partits i la seva feina de suport als diputats electes. Son càrrecs no electes i desconeixem el criteri de treball dels equips de suport dels grups parlamentaris de les minories de l'oposició.
Paraules sense definir
He anat aquesta tarda a l'Ateneu Barcelonès, a escoltar les paraules de presentació del llibre d'assaig Sobre la violència de l'escriptora Hannah Arendt, que ha preparat Fina Birulés i edita Angle Editorial amb el patrocini de l'Institut Català Internacional per a la Pau. Els diccionaris defineixen la violència fent referència a la força, als actes de constrenyiment. Però Hannah Arendt sembla que es servia de les paraules sense definir-les, com a arguments per reforçar el que pensava. Entén l'existència de poder quan les persones actuen concertadament. Podem arribar a entendre la violència com una construcció cultural, lluny de ser irracional. Birulés explica que Hannah Arendt sabia ben bé que una mera condemna moral esborra tota diferència entre les diverses formes de violència. Però amb les condemnes morals no n'hi ha prou per aturar la violència i és inútil la no-violència o la resistència pacífica com està passant a Síria. I a casa nostra, la política s'ha convertit en un acte de gestió de l'economia pública. També la política és buida de conceptes. Les superpotències, velles i noves, es pengen sota el monstruós pes de la seva grandària i sembla, segons diu la senyora Arendt, que l'exemple només el pot donar un país petit o una minoria social.
Ciutats per a totes les edats i cultures
by
Pau Miserachs
/
dilluns, 6 de febrer del 2012 /
Posted in
ciutats desiguals,
corrupció,
segregació
Vivim en ciutats desiguals i no ens donem compte de com es troba distribuïda la població. L'arribada i la incorporació al mercat de treball d'immigrants ha canviat el teixit urbà. No volem veure la segregació residencial que es produeix per diferències ètniques, diferències de renda, diferències per exclusions socials dels discapacitats, gent gran, malalts de sida i drogodependents, exreclusos o gent sense sostre. Fem ciutats desiguals, desencisadores, desintegradores, insegures; governs allunyats del poble, sense veritable participació popular, amb una falsa estabilitat que afavoreix la corrupció. És el desengany de la farsa del poder sense política social, la llosa de la democràcia sense el poble, que tan agrada als aparells conservadors.
Ai dels vençuts!
Algú em va explicar la història d'un ric presoner de la Gàl·lia que negociava la seva llibertat amb els romans. El centurió romà va acceptar alliberar-lo si li pagava el seu pes en or. L'home hi va estar d'acord i va pujar al plat dret d'una balança mentre li posaven or a l'altre plat. Quan la balança estava a punt d'equilibrar-se i el gal es veia pràcticament lliure, el centurió va posar un peu al plat del gal i aquest va baixar una mica més, tot dient el centurió que encara no havia igualat el pes i havien de posar més or a l'altre plata. El presoner protestava i el centurió li va contestar:"Ai dels vençuts!”. La frase ha quedat per a la història. Però és la realitat que ens diu cada dia el que passa amb Catalunya. No tenim poder suficient per a parar els centurions de l'espoli fiscal de l'Estat que ens buida les butxaques. Aquest 2012, haurem de sumar pèrdues d'ingressos i augment d'impostos. Ens faran antieconòmic qualsevol negoci. No hi haurà creació de llocs de treball ni de capacitat econòmica del mercat interior. Pretenen els nostres governants que veuen l'embolic que la Unió Europea acabi intervenint la nostra economia?. No poden fer cas als catalans, que els diem que la solució és la internacionalització?.
I Guindos va posar la guinda
by
Pau Miserachs
/
divendres, 3 de febrer del 2012 /
Posted in
legalitat,
responsabilitat,
sanejament,
serietat
Ens despertem avui amb més gent sense feina: 9.000 llocs de treball destruïts cada dia, i de sobte ens assabentem de que al Parlament Europeu molts diputats han votat a favor del pacte fiscal que els del PP no li volen reconèixer a Catalunya. Brussel·les prepara ja un pla de recuperació de Portugal, el nostre veí. Quedem nosaltres llegint Don Quixot, a la cerca de la fórmula màgica. Mentrestant, l'exdirectiu de Lehman Brothers a Espanya, ara ministre d'Economia, ha tirat endavant un pla de sanejament econòmic/financer per a Espanya amb l'objectiu de reduir encara més el nombre d'entitats bancàries i fer que el crèdit privat torni a fluir, segons diu. El que diuen els entesos és que, com a primera conseqüència, hi haurà uns 50.000 treballadors més sense feina, jubilacions, depressions i algun que altre suïcidi. Volen fer baixar encara més els preus del pisos però no ataquen la bombolla política. Els càrrecs polítics no s'ajusten a les altíssimes remuneracions que reben i no son capaços de renunciar a una part en solidaritat amb els aturats sense ingressos. En Fabián Estapé ha marxat sense dir-nos la seva i el trobarem a faltar. Però ara tenim l'Antoni Castells que ja no calla. La regressió política i el conservadorisme instal·lats a tots els càrrecs públics de dretes i d'esquerres, sense excepció, són un fet. I la senyora Sánchez-Camacho ha tornat molt contenta del seu recent passeig per Madrid, abans que el president Mas. Però, a preguntes de periodistes, no ha aclarit quan ens pagaran el deute de l'Estat central amb Catalunya. S'ha referit varies vegades a la responsabilitat i a la serietat del senyor Rajoy i a la submissió a la legalitat, sense aclarir res, i divaga que divagaràs que, segons ella, ha fet molt per Catalunya. Almenys es veu que ha intentat ficar-se ben al mig de la foto, com la nena de les trenes a l'escola.
Coses de la ciutat
Som al bell mig de la setmana dels advocats. San Raimon de Penyafort n'és el patró i el protector. Avui, ha vingut el Rei a Barcelona a participar de la festa i a parlar-nos del dret de defensa. Però no ha dit res dels advocats del torn d'ofici, que encara tenen diners pendents de cobrar des de setembre i que tenen també dret a defensar a les seves famílies i a pagar factures pendents. Pot ser que no l'hagin informat. L'alcalde de Barcelona, que també l'ha rebut, ha parlat de llei i justícia però no ataca -i no pot dir que no ho sap-, amb els mitjans de que disposa, els petits robatoris de grups de joves a les botigues, ni els furts de carteres als autobusos plens de personal treballador que va d'un barri a l'altre, ni la massiva aparició de captaires urbans, ni la retirada de símbols franquistes que encara tenim ni la reclamació de la justícia de proximitat, ni l’aprofitament dels vigilants de les zones blaves per què també vigilin -amb el mateix sou que guanyen- que no ens robin les deixalles dipositades als contenidors públics, ni que els ciclistes circulin com cal, respectant els semàfors i els vianants, amb bicicletes matriculades i amb casc, ni el posar a disposició dels ciutadans sense mitjans suficients els habitacles municipals buits, ni que els guàrdies urbans no donin la impressió de voracitat recaptatòria posant multes els cap de setmana, ni l’eliminació dels privilegis de sous i complements per dietes i el que sigui dels càrrecs de totes les institucions públiques que controla l'Ajuntament. Ni tampoc parla de dedicar aquestes partides a alleugerar el patiment i la fam de la pobresa i la marginació. Mentrestant, el vicepresident del Tribunal Constitucional recorda que les remodelacions i reformes no poden afectar els drets socials ni l'Estat de Dret que fonamenten la Unió Europea. Tenim pendent de demanar que alguna plaça de la ciutat de Barcelona sigui coneguda com a Plaça de la República Catalana i alguna avinguda, com a Avinguda de la Generalitat de Catalunya.
Coses que entristeixen
M'entristeix el que està passant: tracten Martí Marcó de terrorista, quan era un jove catalanista pacífic, ple d'il·lusions, que va morir el 26 de gener de 1979 com a conseqüència d'un desgraciat episodi policial al carrer Diputaciò de Barcelona. Defensar les idees pot costar la vida, i és el que va passar aquell vespre: un avanç del que podria haver passar a molts si hagués triomfat el 23 F de 1981. També tenim que un ministre protegeix els seus funcionaris donant per bo el principi de veracitat sense necessitat de fer cap investigació i, d'altra banda, el tema arriba a la UE, denunciat com a violació per part de l'Estat espanyol, de mans d'eurodiputats invocant el dret de les minories reconegut al Tractat de Lisboa. Finalment, és decebedor per a un catalanista que la candidata a la secretaria general del Partit Socialista Obrer Espanyol, senyora Chacón, digui, amb molta alegria, que la segueix tot el Partit Socialista de Catalunya en el seu plantejament de veu unitària socialista, contrària al pacte fiscal i de totes totes a la sobirania de Catalunya; mentre el senyor Wert, nou ministre d'Educaciò, s'ha proposat imposar-nos el castellà com a llengua vehicular -diu- sigui com sigui. Per acabar, no sabem com interpretar que el senyor Gallardón es proposi traslladar matrimonis civils i divorcis a les notaries, a més de retocar la legislació sobre l'avortament. La primera mesura pot permetre a les notaries recuperar feina i ingressos per a evitar més acomiadaments de personal i la segona mesura ha animat les agències de viatges a fer propostes de caps de setmana a Londres, clínica inclosa. El tema és saber quan pensen traspassar el Registre Civil als Ajuntaments. Si pot ser, després de Carnaval. I l'IVA que no el toquin.