La justícia diu la seva; la història, també

S'ha fet pública la sentència del cas Garzón per la qüestió dels crims del franquisme. Ha estat absolutòria. La Sala diferencia entre investigació judicial i treball dels historiadors. A la justícia no li interessa la veritat històrica sinó els fets que cal perseguir d'acord amb la llei; és a dir, fets susceptibles d'incriminació com a delicte segons el Codi Penal espanyol. Durant el procés, els testimonis van explicar notícies històriques sobre els fets de segrests i morts sense judici durant la Guerra Civil i morts per delacions de veïns un cop acabada la guerra. El tribunal ens recorda que els fets reprovables durant el temps de guerra es van produir en ambdós bàndols, violant tots els convenis sobre presoners de guerra. També assenyala que els tractats internacionals sobre crims de guerra, ratificats per Espanya incorporant els principis de Nuremberg, no tenen efectes retroactius i els crims, d'acord amb el dret espanyol, haurien prescrit. Podríem no estar-hi d'acord entenent que les desaparicions no prescriuen. Però els tractats són els tractats i la llei interna, la llei aplicable a territori del Regne d'Espanya, sembla que permet al nostre Tribunal Suprem una interpretació diferent de la que defensa Amnistia Internacional. La història també parla. Si en acabar la Segona Guerra Mundial, el 1945, els aliats haguessin entrat en territori espanyol i enderrocat el règim inicialment totalitari del ‘cabdill victoriós’ aliat de Hitler i Mussolini, possiblement les coses haurien canviat. A més, ara sabem -ho explica Pilar Urbano en el seu llibre El precio del Trono- que tant en Churchill com Stalin estaven d'acord en posar un rei per substituir Franco. Ja els anava bé el rei Joan a l'exili, el pare de l'actual Joan Carles I. Stalin, perquè esperava que hi hagués un esclat social sota la nova monarquia i així poder exportar la revolució soviètica a Espanya. Churchill, en canvi, volia un règim submís als aliats i frenar el comunisme al sud d'Europa. Espanya era territori clau per al control de la Mediterrània. Al final, els aliats van optar per mantenir un Franco anticomunista al poder i van arribar les bases americanes. Amb el president Dwight D. Eisenhower, Espanya va entrar al mapa de la Guerra Freda, al costat dels Estats Units però sense deixar de ser una dictadura. El Pla Marshall va passar de llarg per anar a reconstruir Alemanya. Va ser per als altres europeus. Nosaltres, com sempre, solets i endavant; a emigrar i llaurar la terra, per allò d’"España es su campo". La monarquia es va esperar fins la mort del dictador l'any 1975. La indústria va venir després dels presoners republicans que varen treballar com a mà d'obra gratis aixecant la tomba faraònica del Valle de los Caídos per honor i glòria perpètua del ‘Caudillo’ victoriós. La sentència ni considera si la guerra va ser una ‘Santa Cruzada’, com deia el Cardenal Gomà, o no. L'aliança del règim totalitari amb una part de l'església catòlica es posa de relleu amb els sacerdots que cuiden de la basílica i vetllen les despulles del dictador. No han marxat, la segueixen ocupant, se l'han fet seva també a perpetuïtat, pagant la despesa segurament el Patrimoni Nacional que tots mantenim amb els nostres impostos. Encara no s'ha dit tot. Ara han de parlar els polítics, doncs ja sabem quina és la història i la posició de la justícia espanyola. Però aquest tema, manant el Partit Popular, no tornarà a sortir a les Corts espanyoles. Tampoc a la justícia sota aquest règim, creiem, digui el que digui Amnistia Internacional. El que és preocupant és que ara comenci a fer-se públic que alguns dels magistrats havien participat en cursos de les fundacions FAES i Wolters Kluwer, aquesta presidida per l'exministre del PP senyor Michavila, segons informa el diari digital El Plural.