S’ha acabat la indiferència

Que la gent jove digui que s'ha acabat la indiferència és un gran pas cap a la implantació al territori del Regne d'Espanya d'un sistema democràtic a nivell europeu. Ens estan dient que necessiten ara 44.000 milions d'euros però no són capaços de reduir 30.000 milions d'euros de la despesa militar compromesa ni el funcionariat de la Casa Reial (els 500 funcionaris amb categoria d'alt càrrec i la Guàrdia Reial: que tots plegats serveixen el Rei. Més la Guàrdia Civil que el protegeix). Tampoc són capaços de reclamar a les caixes d'estalvis i els bancs la devolució dels diners injectats per l'Estat per a salvar-los de la fallida, com van fer els Estats Units d'Amèrica. Els bancs netegen la seva línia de flotació i seguiran guanyant diners, sense tornar per ara els fons de l'Estat. I Catalunya haurà de demanar la subscripció de bons patriòtics per pagar els de l'any anterior. La banca jugarà a guanyar, mai a perdre. Patim, doncs, d'un greu dèficit socioeconòmic. El problema és la supeditació de la política a la direcció econòmica. No hi podem ser indiferents. Els bancs es capitalitzen pagant el mínim possible d'impostos. La manca de poder de la democràcia, fent un vestit nou al capitalisme, és el símptoma més clar del dèficit de la nostra democràcia jove. Com diu en Josep Ramoneda en el seu article sobre La suspensión de la política a El País del dimarts 28, “la indiferència serveix d’argument als governants per a dir que la majoria dels ciutadans recolza les seves polítiques. Sumant els que es manifesten i sumant els que no es manifesten, intenten treure conclusions que acaben sent enganyoses”. Però són les que circulen pels mitjans de comunicació. Molts es volen deixar enganyar pel que creuen en cada moment. Amb unes institucions cada dia més llunyanes de la societat, vivint d'elits engominades que només s'escolten elles mateixes. La indiferència davant del que passa ja no és possible.