temps de compromís

Els plantejaments del President Rajoy per desitjar-nos un bon any 2014 semblaven una broma del dia dels inocents. Tota la política espanyola sembla fora de lloc. Estrenyen cada dia més el cercle contra Catalunya tractant-nos d'irracionals, sense voler parlar, sense vler escoltar. Finalment el President Mas ha dit clarament el que vol Catalunya, el que no és Catalunya i les capacitats d'aquest poble, mentres des d'Andalusia desconeixent les coses i la realitat del per què i el com ens tracten de privilegiats i de gent que vol viure en la desigualtat, gairebé de desagraïts del que segons ells fa la resta d'Espanya per Catalunya. És la cerimòbnia més surrealista que s'hagi pogut veure la política espanyola. Arriba el darrer dia de 2013 i apareixen caps de govern per totes les emisores espanyoles donant el seu missatge de cap d'any, la majoria fent cants a l'unitat d'Espanya, sense voler saber ni veure el què passa a Catalunya. Un es pregunta què està passant a la política espanyola que es torna irreflexiva i políticament tancada, carregada de deutes i preparant l'emissió de més deute per cobrir els deutes de l'Estat de 2013. Volen mantenir un Estat basat en el deute permanent que haurem de pagar tots els ciutadans. El més sorprenentés el missatge el que ens ha vingut des de l'Alhambra de Granada. No tenia cap necessitat la Presidenta d'Andalusia de produir el cost que significava organitzar l'emissió del seu missatge des de un lloc tan delicat i emblemàtic per el món àrab com l'Alhambra, el símbol del poder i del benestar, de l'abundància dels poderosos. Més senzill i directe, el President Mas ha dit el que havia de dir. No ha dit cap paraula malsonant, no ha denunciat l'aïllament cultural ni l'ofec internacional que promou el Ministre espanyol d'exteriors que patim els catalans.I ho fan quan els catalans demanem a Espanya ser pobles amics, que no ens vegin com enemics, sinó com iguals en drets. Els catalans ens resignem a ser mal vistos arreu d'Espanya gràcies a la campanya de desprestigi de Catalunya que ha posat en marxa el Govern Central, però no cedirem en l'exigència del que ara diuen és irracional el dret a votar. Esperem que alguna veu assenyada els digui a l'estranger que l'irracional es negar el dret d'un poble ben definit, plural i divers que no planteja qüestions ètniques, que practica el laicisme i el respecte a les minories religioses i lingüístiques, que es divers, que és composat de moltes procedenències estrangeres a més de les propies, que vol governar-se sense interferències ni imposicions de l'Estat espanyol, que és reconegut com el més culte i il·lustrat de la peníncula ibèrica. Precisament és el dret al respecte reconegut com a dret internacional el que reclama la minoria catalana a Espanya. I mentres Catalunya segueix esperant una mostra de respecte als seus drets nacionals, els que deixen podrir-se el seu règim en la corrupció i el descrèdit internacional, els governants epanyols s'en van de vacances a celebrar l'entrada d'un any decisiu per les relacions hispano-catalanes desprès de dir-nos que no volen parlar de cedir sobirania a Catalunya.

els valors reals de la transició

S'ha parlñat ara dels valors de la transició. El desig de sortir de la dictadura amb pau i llibertat com ja havia fet Portugal i evitar un posible cop d'estat militar i seguir sota una dictadura. No es veía clar el paper de la Corona, doncs la institució monárquica havia quedat abolida amb la proclamació de la Segona República, havia col·laborat amb el franquisme, no era clar qui tenia dret a ser Rei i no s'obria als polítics republicans i d'esquerra com Santiago Carrillo que acabrien dient un "Viva el Rey" al sortir de l'edifici de Les Cortes després de l'aventura del 23 F de 1981. Varem arribar a la mort del General Franco amb una situació d'exclusió de la tolerància i el respecte als contraris. Es parlava de la llibertat dins d'un ordre. Totes les institucions de govern i de seguretat ciutadana estaven ocupades pels servidors de la dictadura. La religió dominant volia continuar gaudint de drets i ventatges. No es volien considerar els separatismes basc i castalà. Una autonomia controlada seria suficient per contentar tothom. No es volia una aventura política a la mort del dictador que ho volia tot lligat i ben lligat pel futur i controlat per els seus fidels, els guanyadors de la guerra civil i els fidels. No es fiava en la tradicional indisciplina social dels espanyols. Es volia un únic projecte de futur, es volia un enteniment de les dues Espanyes enfrontades durant la guerra civil, es volia esborrar el temps de la dictadura i fer aparèixer uyna democràcia homologable a Europa sense variar gaires coses. Era la teoria de "cambiemos algo para que nada cambie" Es va decretar una amnistia general per consolidar la impossibilitat de demanar explicacions de fets passats. Aquest fou el començament del canvi evolutiu del règim sota l'arbitratge d'una monarquia de nova creació dissenyada pel mateix franquisme. La Constitució de 1978 fou un reflexe fidel de la situació polìtica limitada per les pressions militars i del franquisme viu, i de la necessitat de seguir la via pacífica per arribar a implantar un sistema democràtic de primera generació substituïnt la dictadura. Els moviments antiautoritaris que han reunit liberals i radicals d'esquerra i ecologistes, desenganyats, lluitadors pels drets cívics i humans contra els rivilegis i els excessos del poder i la corrupció de tot ordre. és l'antiautoritarisme el que permetrà fer un canvi real d'un sistema degradat i desbordat per les protestes ciutadanes, doncs ja no és la fé religiosa l'aglutinant històric d'una nacionalitat única com l'espanyola segons va dissenyar el franquisme en acord amb l'església católica, tot i que l'alçament militar de 1936 no tenia autèntic sentit religiós. El gran problema ha sigut la no evolució de la nova democràcia de 1976 que encara segueix de primera generació.

Maragall President, ja fa 10 anys

Fou el 20 de Desembre de 2003 quan Pasqual Maragall va prendre possessió de la Presidencia de la Generalitat de Catalunya. Volia un país amb dignitat. Mo ha recordat la felicitació de Nadal de la Fundació Catalunya Europa. Volia un nou patriotisme, el dels drets socials i la dignitat, anar cap a Europa. Construir una Catalunya democrática i social dins d'Una Europa federal encara és el leit motiv de qualsevol política que honori el record de les il·lusions i esperances de les generacions que volien el canvi d'una societat caduca i antiquada cap una societat de progrés, oberta i lliure. El somni segueix viu deu anys després. El missatge Maragall també.

No pensa abdicar i vol seguir igual

Segons la prensa británica el Rei ha omés parlar de corrupció. Ha parlat en canvi del desprestigi institucional per manca d'exemplaritat i de diàleg. Ha promés transparència, doncs sap que hi ha una llei en tràmit, tot i que no és de futur, sinó de passat. Una transparència que no permetrà aclarir la execució dels comptes públics. Ser corrupte és ser no exemplar. I demana als polítics exemplaritat per tornar a les institucionsel prestigi perdut. També ha dit que no pensa abdicar, cosa que ja sabiem per moltes raons que no val la pena tornar a repetir. Però el seu discurs o missatghe de Nadal no canviarà les coses. Tan sols ens permet conèixer la seva posició institucional que és la de confirmar el que ja està passant. Per tant, res de nou, just el que esperavem. Segueix pensant que a Espanya i cabem tots ens agradi o no, encara que ens neguin el nostre carácter nacional i els del Govern Central vulguin fer desaparèixer la nostra història i llengua. Cap comentari sobre aquest fet recent. Una estranya història la que escriu aquest Rei que va jurar un dia fidelitat als principis fonamentals del Movimiento de l'época franquista. No es pronuncia directa i obertament contra el dret a votar dels catalans i es limita a dir la contrària per evitar critiques més dures dels sectors ultres i conservadors, mentres a l'estranger es critica el Sr. Rajoy per abús de poder en el tema del retrocés per llei en el dret de les dones a l'avortament. El Rei menys encara s'ha pronunciat contra l'abús de poder i l'autoritarisme del Govern español. No dit ni una paraula d'Europa davant la proximitat de les eleccions europees. No sembla que li convingui parlar de cessió de sobirania a Europa i de que les institucions europees es formin per via electoral. No ha parlat d'uns posibles estats Generals per refundar e3ls sistemes democràtics. Ha sortit un Rei conservador que no es vol jubilar. No s'ha volgut mullar més que en el tema de la unitat d'Espanya i divagacions generals sobre l'actualitat i veus d'esperança, càntics de silencis ennuvolats. Tot seguirà igualo, sens dubte, excepte el cas català, li agradi o no. Catalunya vol votar, i sembla que el Govern Central no vol que Catalunya voti. El Rei no s'oposa al segrest de la democràcia pel Govern Central. Tan sols parla de diàleg, però avui és de sords. El President Rajoy no vol escoltar el clam dels catalans. El rei no ho vol veure ni admetre. Discurs massa curt. Però clar i contundent contra Catalunya.

la benedicció dels hipòcrites

Avui vigilia de Nadal sabem que Crist no voldrà tornar a la terra per recollir el fruit de les seves prèdiques, el món que va estimar. Va venir al món, com diu el meu amic poeta Josep Miquel Servià, per què els homes s'estimessin, i en canvi, han estat sempre barallats. També diu el poeta que va venir a alliberrar els pobres i en nom d'ell, digui el que digui ara el nou Papa, s'els ha negat el pa i la sal. Vingué segeuix dient en Servià, per maleir els hipòcrites i els hipòcrites no s'han cansat de beneir-lo. Avui el Rei ens tornarà a llegar el seu missatge de Nadal. Amb to amable, però com a cap de l'Estat ens recordarà que no hi pot haver independencia de Catalunya, que la independència és una quimera. Que la única causa és la d'Espanya i ell està amb Espanya. No ens beneirà, ni ens dirà que ens estima. El discurs no pasasarà de ser el que ja sabem de cada any, un any més del crèdit que s'ha atorgat i que sap que no pot renunciar per no perdre la seva impunitat i inviolabilitat. La diferència amb Crist és que ell és humà, imperfecte com el que més i no té res de sagrat. No parlarà del 80 aniversari de la mort del President Francesc Macià aquest 25 de Desembre de 2013, ni d'anul·lar el procés i injusta condemna a mort del President Lluís Companys detingut pels nazis quan es tronava refugiat a França, acusat de rebelió militar quan resulta que qui es va alçar contra la República fou el General Franco. El Rei des de palau no pensa en els drets de Catalunya ni en les injustícies històriques com la de suprimir la història de Catalunya a l'ensenyament, ni en explicar a les joves generacions el que va pasar en temps del seu avi i del seu pare. Hem de transmetre la veritat a les noves generacions, en lloc de viure en l'engany i la mentida del silenci, volen canviar la realitat de la història viscuda. De totes maneres escoltarem el missatge reial un any més. Les crítiques, a l'hora de sopar i demà al dinar de Nadal. I tot això ho escoltarem sense ressentiment, sense espereit de venjança, amb esperit obert, sense angoixa de cap mena. Però el rei sap que no podem perdonar ni oblidar l'actual negacionisme oficial de Catalunya com a nació, la guerra oberta contra el català i tot lo català, l'assimilacionisme històric imposat per la força, la manca de respecte de les institucions espanyoles a Catalunya que ignoren la senyera en els seus edificis obligant en canvi als Ajuntaments catalans a posar la bandera española en lloc preferent.

jo vull votar una llista unitària

La llista unitària sembla un somni irrealitzable. És una proposta seriosa i convenient per fer sentir a Europa la veu d'una Catalunya unida com ho fou el propassat l1 de setembre. Però els partits convencionals, els parlamentaris avui, sembloen no voler escoltar la veu del poble que els ho demana. Procés constituent en la seva darrera assemblea ho ha confirmat. Els partits convencionals es van posar d'acord amb la pregunta, però no volen unir forces per portar a Europa un bloc compacte de patriotes. Els patriotes sembla que es fabriquin per separat. Cada partit porta el seu model de patriota. És la diversitat poc entesa i malo sonant dels uns contra els altres a la cerca del vot.

carrer ample, carrer estret

En temps passats els nuclis urbans eren construïts amb carrers estrets. Eren criteris de defensa, no d'urbanisme els que fomentaven l'acumulació de persones en nuclis urbans. Les clavegueres seguien l'arquitectura romana doncs no l'havien millorat. El poder estava centrat en grans palaus, amb grans avingudes per celebrar grans victòries militars amb desfilades. Els arcs de triomf recordaven els romans. Sempre la idea de l'Imperi i del poder eren presents en totes les construccions i l'urbanisme. Casernes, presons, academies militars, hospitals militars eren els complements indispensables a tota política de creixement militar i de dominació. Els règims magnificats per l'autoritat del poder sempre han volgut deixar per el futur obres que coneixem avui com faraóniques. Però la creació d'indústries, excepte en temps de guerra civil o de règims totalitaris, sempre ha sigut cosa de la iniciativa privada. Intentar convertir Espanya en un país potència comercial marìtima ha sigut finalment iniciativa de l'empresa privada que obria rutes comercials. Fer grans dipòsits de documents i tresors artístics dits museus ha sigut cosa de la iniciativa pública, mentres que la iniciativa privada es feia amb tota la indústria de l'entertainment. En époques de dificultats econòmiques, de llarga crisi, com ara, les obres públiques permeten donar la idea de la iniciativa pública, l'ús dels diners públics, per promoure treball de les empreses privades, en obres, instal·lacions, investigació, serveis socials, salud pùblica i coopperació. Aquest seria el nou carrer ample que voldria la societat civil en democràcia avançada, també dita social. Les ret5allades ens porten en canvi cap el camí estret lluny dels palaus del poder i de les regles dels mercats financers que control·len les retallades als súbdits del sistema en nom de la austeritat pública imposada des de uin poder servent.

cap un nou municipalisme

Els moviments veïnals han passat de l'enfrontament amb els ajuntaments franquistes i activar la participació ciutadana a participar d'una nova realitat municipal marcada per un sistema de democràcia formal a través dels partits polítics i de perseverancia en el poder, d'un excés de duraciò dels càrrecs públics units a un funcionariat procedent d'oposició amb lloc fix inamovible. La representació formal ha donat lloc a càrrecs que desconeixen el que és i com funciona el transport públic per anar sempre amb vehícle oficial, tot i que aquesta càrrecs acaben discutint i aprovant lles poujades de les tarifes tot i que representen els ciutadans en tant que usuaris que són els veritabkles propietarisn de les companyies municipals. La reforma del règim local empresa per el Govern espanyol redueix les competències municipals i no resolt la creació de noves vies de participació ciutadana. Permetrà el funcionament del e-govern, però no la del open govern que un 41% de la població jove aferrada al seu portàtil voldria. Tampoc donen solucions al més del 15% de la població de més de 70 anys que desconeix l'ús les noves tecnologies i la possible implantació d'una democràcia 2.0 per controlar millor la gestió municipal. Del que s'en després de tot això és que l'Ajuntament és una cosa i el poble, la ciutadania una de ben diferent. L'Ajuntamenmt és dels de dalt tot i ser una institució d'electes. Però la classificació social dels Regidors i Alcaldes ens donariaq com a resultat l'existència de empresaris, professionals, tècnics, administratius, pero cap obrer manual. Els Ajuntamentsw en realitat no són del poble, sinó que segueix en mans de les oligarquies descendents de les que van permetre el poder autoritari delos ajuntamennts franquistes no electes intimament vinculats amb les minories dominants a la societat, com ara continua succeïnt. Els Ajuntaments de les grans ciutats catalanes doncs no representen la societat real, la que socialment composa la ciutat. Aquests Ajuntaments, el de Barcelona el primer, han creat uns organs de participació perfectament controlats pels partits amb escó, és a dir amb carácter cionservador del poder autoritari de les corporacions, amb el silenci dels actuals moviments veïnals reduïts a participar en la decisió del destí dels espais i equipaments públics segons ha previst la Corporaciò de torn, però ampliament subvencionats. Caldria tornar a pensar si segueixen sent vàlides les reivindicaciòs contra aquells Ajuntaments que no guardaven els interessos del poble treballador sinó que estaven al servei de l'anomenat capital, però ara representat per partits aliats. El nou municipalisme democràtic no contaminat per el poder i el conservadurisme, encara té molt camí per recórrer abans d'arribar a implantar un veritable municipalisme democràtic al servei del poble, amb partitipació activa i responsable, permeten un real control de l'execució dels pressupostos. Com diuen les notícies, el Congrés dels Diputats va aprobar ahir la vigilancia permanent dels ajuntaments a través de les reforma local impulsada pel Govern central i rebutjada per gairebé tota la oposició. S'ha prioritzat eliminar l'autonomia local el més posible, potenciant les Diputacions provincials que haurien de desaparèixer a Catalunya que s'hauria de transformar fins a la independència en provincia única absorrbint la Generalitat les funcions de les quatre Diputacions actuals.

nova tempesta a València

Ara volen tallar la recepció de les emissions de TV3 a València. Volen que TV3 parli en Valencia i es segueixin normes ortogràfiques diferents del català. L'objectiu no és altra que eliminar del tot el català al territorio Valencia, com estan intentant també a les Balears. La lluita per la subsistencia de la llengua té obert ara un nou front. Amb el que no podran és amb les xarxes socials, amb la difusió per internet. El món digital és intocable, global i efectiu. És la voluntat d'un poble la que imposa la realitat social, no el poder absolut d'uns polítics conservadors i anticatalans. No s'adonen del mal que están fent al poble al que van prometre molt i permeten que la crisi els prengui tot l'estalvi i el nivell de vida. Amb la llengua catalana morta volen desacreditar-la dient que no serveix per res i que com no té futur, cal eliminar-la del tot i posar-se a parlar tots la llengua del vell imperi, encara que només serveixi per fer cursos d'escombriaire i pidolar amb intèrpret d'anglès a la Unió Europea. Encara no s'han adonat de que el català té un lloc a la historia present i futura, que és un idioma de llei, que és un enllaç amb la ciència, la cultura i el sentiment d'un poble cult i pacífic.

Les dones contra el Ministre de Justícia

Ara és l'avortament. El Ministre de Justícia Sr. Gallardon ha presentat un projecte de llei regressiu que va endavant amb el vot de la majoria absoluta del Partit Popular a les Corts espanyoles. Les dones no hi estan d'acord. Parlen del dret a decidir sobre el seu cos. Pobretes, volen decidir, quelcom que les està prohibit pel garrot de la llei penal i les amenaces socials d'una societat farisea, falsa, hipòcrita. Les dones diputades progressistes es volen organitzar. És el seu dret. Exigeixen que faci marxa endarrera la regressió, la involució. El malestar i l'enfrontament sexiste també ha acabat arribant a les Cortes. Aquest govern no para de fracturar la societat, primer entre peperos i no peperos, després entre rics i pobres, també fent un front comú amb els socialistes del PSOE contra els catalans. no parant la corrupció. Les dones tenen perfecte dret a organitzar-se i exigir tanmateix el dret a decidir. Les deixaran votar contra la nova llei restringint el dret a l'avortament? Ha comencat ja la campanya d'ofertes turístiques de viatges a clíniques privades de Londres i Amsterdam? L'Església que ha pressionat el Ministeri de Justicia i suposem el mateix Govern español per arribar a la promoció d'aquesta regressió legal a 1983 o pot ser a temps preconstitucional com ja diuen alguns crítics de la nova legislació per la protecciò dels concebuts i a la persecució dels metges partidaris de l'avortament lliure i voluntari, haurà conseguit el seu objectiu. Però el sacrifici de la democracia social fet per aquesta via i el voler controlar les mentalitats ciutadanes i de la gent treballadora per convertir-los en esclaus de les idees d'una minoría autoritària no són una solució social ni justa. La dona és molt clar que perd drets.

amplitud de mires

Ho ha dit el President de la Generalitat Honorable Sr. Artur Mas aquesta nit, avui 16 de Desembre, contestant les preguntes dels periodistes a TV3. Tot es fa amb amnplitud de mires ha dit. El criteri és la generositat i el desig, la voluntat de tirar endavant un país. Catalunya té una població bilingüe, una població que més del 50% no és d'origen català, o amb relacions amb famílies de fora de Catalunya. Però la gent es troba integrada i ha fet seu el país. És una Catalunya nova que reclama la seva llibertat davant de qui li diu que no una i altra vegada, que li diu que ni consulta ni independència. Ens neguen a perpetuïtat el dret a l'autodeterminació que és perfectament assumible en un Estat de dret democràtic. Nosaltres actuarem amb amplitud de miras com dirien en llengua espanyola. Farem les coses amb democràcia, quan ens neguen el dret democràtic a votar. Sense diàleg, sense voler negociar res. Amb amenaces de totes les maneres possibles, esgotant el repertori del diccionari de la llengua espanyola. Seguirem, però amb l'amplitud de mires que ha presentat el President Mas. Si segueixen dient que aquesta consulta és anticonstitucional i no es farà, es a dir que no ens deixaran votar el nostre futur polític sapiguen que la ciutadania, estem amb ell. Sapiguen que voler votar no és un caprici de quatre polítics, és la voluntat de tot un poble que ha coincidit en dir prou a la manca de diàleg i la manca de respecte a tot el que és català, prou a la decisió espanyola de convertir una autonomia política en un departament administratiu perifèric de Madrid, prou a negar-nos que som una nació, prou a voler liquidar tot el que sona en català, lleis, llengua, cultura, model de vida, estil de govern plural. Prou a l'ofec econòmic de la societat catalana. Queda molt clar que el govern espanyol i el seu aliat el Partit socialista obrer espanyol no tenen cap mena d'amplitud de mires. Estem amb el President Mas, i més quan ens diuen no a tot el que demana Catalunya, dient no al dret a decidir també diuen no a la democràcia. Que lluny estem de qui no estima la democràcia, de qui ha oblidat la causa catalana quan deia que cap causa seria oblidada. Frustrant les esperances d'un poble creuen fer democràcia. No he trobat cap democràcia que tingui com objectiu treballar contra el poble, fer lleis contra el poble, negar al poble el dret a votar.

Catalunya com excusa per no parlar d'Europa

Tota l'atenció política espanyola es fixa en la decisió catalana de fer una consulta sobre el futur polític de Catalunya. Ara que el poble ja sap que votar és democràcia, creix l'autoestima dels cataloans, doncs la gent creu que val la pena tot aquest esforç per una Catalunya lliure d'abusos i disposada a socialitzar la política. Aquesta vegada ha sigut el poble el que ha donat l'empenta als polítics. Però el govern espanyol aprofita l'avinentesa per atacar Catalunya i no parlar dels problemes interns ni d'Europa. I no podem passar el temps sense parlar de l'Unió Europea, doncs dins d'uns mesos tenim eleccions europees, votarem el 25 de maig. Segueixen els Ministres de l'Estat patiunt l'enaltiment de l'autoritarisme i el poder absolut de que gaudeix l'actual givern espanyol. Però demostren que no estimen el poble. no creuen en la democràcia que no els convé als seus interessos. Els catalans volem una societat justa i de progrés. No volem la farsa tràgica de la misèria impoosada en nom d'un estat de dret contaminat que practica el desguaç de les llibertats. Volem que venci la mjust´ñicia al servei del poble, una justícia que s'ha d'administrar en nom del poble, no en nom d'un rei que es perd fent caceres per Âfrica. No volem el poensament únic ni la intolerància. Diem no als desprecis, els iunsults, les provocacions i demostracions de desgivern. Estem ciontra el caciquisme actual que descobreixen els Jutges. Vokem que es respectin els Derets Humans com demana el Consell d'Europa. Volem treballar lliurament per redressar els sectors productius, la indústria catalana. Hem de construir una societat igualitària que faci del poble el centre de tota la acció, com diu en Ernest Maragall. Ens cal una polìtica al servei del poble, no de la partitocràcia actual. Segueix viva la divisa de Treballadors, Catalunya, Democràcia que varen signar Joan Raventós, Josep Pallach, Heribert Barrera i tants d'altres. Podem fer una política per sortir de la crisi, ajudar a la gent a sortir de la crisi, regenerar el funcionament públic. Tenim l'esperança de poder canviar la realitat, amb fermesa i per una Catalunya lliure. Que no ens facin servir com excusa per no parlar dels problemes d'Europa, ni de l'Estat davant les exigències europees. Catalunya no és l'enemic a abatre. Segueixen equivocant-se a Madrid. Els assessors de la vella Espanya Imperial que viuen dels records perduts, encara no han entés que l'Imperi ja no existeix.

democràcia és votar i més

Votar és un dels elements indispensables d'una democràcia. Negar el dret a votar és negar la democràcia. Aquesta és la conclusiò que treuerem de la obstinada negació feta pública pel President Rajoy de negar el dret dels catalans a votar el seu futur polític en un referèndum. L'acte d'ahir de l'Esquerra Republicana de Catalunya fou un acte ple de generositat envers altres agrupaments d'esquerres. Fou brutal la rebuda d'Ernest Maragall acompanyat d'alguns dels seus a l'auditori del Forum de Barcelona. No podem permetre que l'Estat de dret vingui definit per la intolerància, la corrupció, el caciquisme, l'incompliment de tots els tractats sobre diversitat i minories lingüístiques. Com deia ahir Oriol Junqueras som en moments de generositat. També, seguint en Maragall som en moments de fermesa. Generositat per reconstruir la política catalana i trobar la unitat necessària, concentrar esforços. Macià ja ens va demanar que fossim dignes de Catalunya. Companys ja ens va dir que tornariem a patir, tornariem a lluitar i tornariem a vèncer. Ara hem de treballar per la recuperació i fer desaparèixer les diferències socials. Ajudar els febles, els vulneraqbles els que ho passen malament. Fermesa per no deixar-nos seduir per l'engany ni per la por a l'abisme que ens voldran induir. Hem de treballar a més de per arribar a votar i poder votar Si + Si a la pregunta acordada el dijous 12 de Desembre pels partits parlamentaris catalanistes, per uns pressupostos que mantinguin l'educació pública i la sanitat pública i de qualitat, els serveis públics en un funcionament correcte, menjar per els que no tenen res, sostre per els que ho han perdut tot, que no es privatitzi la protecció dels ciutadans ni s'allunyi la Justícia, que l'administració es modernitzi, que es trobin vies per què la ciutadania sigui el centre de l'activitat política, que la política és socialitzi. No hem de tornar a una societat controlada per les oligarquies i el pensament únic. La dignitat es troba en la llibertat, no en la submissió. Defensar i protegir la llibertat i el dret a viure és tambvé el millor servei que podem donar a la ciutadania de Catalunya, el poble que és subjecte sobirà, tant si volen com no. I és que votar és democràcia, agradi o no als Ministres de l'Estat espanyol que el poble hagi après que la democràcia és fa també votant, partitipant el poble en les grans decisions amb sentit de responsabilitat. Per canviar les coses no és necessari un acord PP-PSOE. És el pobloe sempre qui ha de decidir, qui té la última paraula.

cortesia frente a malquerencia

La presentació de la pregunta i data senyalada per la consulta que Carme Forcadell coinsidera un exercici del dret d'autodeterminació, ha caigut molt malament a Madrid. No ho esperaven. I les reaccions han sigut completament negatives. Fins i tot en Manolo Milian ha sortit corrents de Madrid per tornar a Barcelona. Els polítics de Madrid s'han posat histèrics en mantenir-se agafadets a la mal dita sobirania dels ciutadans que quan han volgut s'han passat per l'articloe 135. És a dir, ara no volen parlar, segueixen negant-se a negociar, prohibint, oposant-se a l'acte democràtic del dret a votar. Coincideixo amb Manolo Milian que som davant la fí d'un règim ple de defectes, corrupció i autoritari, involucionista i contrari als drets de les minories nacionals com la catalana. Seguirem defensat els nostres drets amb cortesia, educació i pacifisme. La llei i la democràcia finalment ens dinaran la raó. El 9 de novembre de 2014 ja s'apropa. És també l'aniversari de la caiguda del mur de Berlin el 9 de novembre de 1989. Un dia inolvidable avui. Ple de celebracions, encara que a Madrid ens maldiguin i no entenguin les propietats del cava. Finalment també nova esquerra catalana sp'ha adherit a l'acte i la pregunta. Diumenge necat serà també a la Plaça de Sant Jaume. La gent socialdemòcrata també hi és al procés amb el moviment d'Ernest Maragall en marxa. Aglutinar i reagrupar l'esquerra que creu en la llibertat i el progrés sense estridències és possible ara a Catalunya. El procés cap a l'Estat propi no dependent d'Espanya, amb l'afegit d'independent de l'Estat espanyol, i donar-li contingut social ho permet.

tenim pregunta i Madrid diu que no hi haurà consulta

Finalment les forces polítiques parlamentàries partidàries de la consulta per decidir independència o no i alguns federalistes s'han posat d'acord en el contingut de la pregunta amb sentit inclusiu. La pregunta ha rebut el suport dels grups parlamentaris catalans que representen la majoria de la cambra legislativa catalana. La pregunta respecta tsambé els drets de la actual minoría parlamentària unionista. Es pregunta clarament a la gent catalana si volen que Catalunya esdevingui un Estat i si volen que aquest Estat sigui independent. Pregunta doncs vàlida per tothom, amb el compromís de que si no guanya el si a la primera pregunta, ja no será necessari contestar la segona, i seguirà la feina per les vies democràtiques i legals per millorar l'encaix i marc de relacions amb Espanya i els drets i llibertats dels catalans. Madrid com a primera reacció, sense parlar amb el Govern de Catalunya diu tant per part del Govern conservador del Partit Popular com per part de l'oposició socialista que no hi haurà consulta, que va contra la Constitució que és il·legal, que Catalunya s'ha ficat en un carreró sense sortida. A Madrid parteixen d'una falsa idea d'unitat inexistent entre pobles diversos, d'una reacció centralista restrictiva i limitadora dels drets de la nació catalana, d'una oposició frontal a qualsevol demanda catalana, agreujant la qüestió catalana, portant les reivindicacions de noiu al carrer, traslladant el poder al carrer. La negativa espanyola a tot el que demanen els ccatalans com a resposta és donar la raó als catalans. La desintegració de les restes de l'Estat español, el vell Estat de l'Imperi desintegrat, és un fet. Catalunya ha donat el primer pas d'una manera clara, tant clara com a Madrid han plantejat que no permetran la consulta. El cinflicte democràtic pel dret a votar i el dret a decidir ja ha arribat a la opinió mpública. El poble dirà ara la seva. Madrid ha perdut el seny i el sentit d'Estat en una Europa que es vol d'Estats democràtics i respoectuosos amb els drets humans dels que s'en deriva el dret a l'autodeterminació dels pobles. Catalunya encara té molt a dir malgrat el trist paper dels governants espanyols volen imposar el fet espanyol sobre el fet català. L'assimilacionisme és avui infructuós com ho va ser ahir. Catalunya segueix viva exigint seguir sent Catalunya.

límits a la democràcia i desintegració polìtica

L'ex cap de Govern Sr. Zapatero tracta ara d'antinatural el dret a decidir i diu que la democracia té limits. Es veu que els límits no es troben en l'atac dialèctic contra els col·lectius vulnerables de persones de baix nivell que, arribats en exercici del dret de llibertqat de circulació de persones a la Unió Europea, lluiten per la supervivèncvia a casa nostra, encara que sigui amb manifestacions verbal inadequades. Ara volen que considerem inadequat6 el dret a decidir. Però a més del dret a decidir el futur polític d'una nació no reconeguda judicialment, també existeix el mdre4t a decidir l'estratègia sindical, els drets socials a reivindicar. si hem de permetre un mal govern de la ciutat, que s'obrin punts i terrasses de fumadors abans que lluitar cointra la contaminació que omple els hospitals de malalts crònics. També tenim el dret de decidir si hem d'acceptar i p'ermetre passivament l'actual desintegació de l'Estat i la política de recentralització de competències contrària a la política de proximitat i subsidiarietat de l'Estat. La política moderna no pot ignorar el dret a decidir també en el món de la comunicació9 en el que les xarxes socials han prés la iniciativa. Menys encara haurien d'ignorar les iniciatives legislatives populars. Ni la de dació del pis en pagament d'hipoteques impagades per causa de l'atur,. insolvencia sobrevinguda o malaltia greu ni la de la llei electoral catalana semblen tenir èxit. El dret a decidir és doncs molt més ampli que el que semblen pensar tant el Sr. Rajoy com els Srs. Aznar, Rodriguez zapatero i Felipe Gonzalez, entre d'altres. És evident que votant es decideix alguna cosa. Però per poder decidir s'ha de poder votar. I millor hauria sigut acostumar el poble a corresponsabilitzar-se de les grans decisions, com la del consum prohibit de tabac, la seguretat viària i la velocitat dels automòbils en carretera i autopista, la gestió hospitalària, l'ensenyament d'idiomes, beques a qui i de quina manera. El poble té dret a ser convocat per decidir mitjançant votació el límit dels sous dels directius de bancs i Caixes en moments de crisi general com els actuals. El poble té doncs el dret a decidir com una dret natural permanent i propi. Les eleccions no són interpretables com una delegació temporal de poder. La sobirania del poble romandarà sempre en el poble, governi qui governi. També els treballadors d'Hisenda tenen dret a decidir demostrar col·lectiva o individualment com els demés treballadors el seu malestar per la cessació de la cúpula inspectora no afectes ideològicament al partit del govern. Apartar de llocs de responsabilitat a persones amb notable qualificació profesional que compleixen adequadament amb les seves obligacions professionals per la sola raó ideológica o d'afiliació política és demostració de manca de credibilitat democrática de qui governa que no respecta la llibertat de consciència política i de pensament dels seus empleats. La democràcia és altra cosa del que diuen i fan aquests senyors tan trancats de cervell mal pensats.

Mandela, Drets Humans i reconciliació

L'acte d'acomiadament oficial de Nelson Mandela ha coïncidit amb l'aniversari de la proclamacipo dels Drets Humans a les Nacions Unides aquell 10 de Desembre de 1948. S'han trobat el dirigent cubà Raul Castro i el President Obama. S'han donat la mà espontàniament. La salutació obra portes a una conciliació posible entre els dos països, alleugerar les diferències. En el cim, els Drets Humans. Mandela significa la lluita per la implantació i el respecte dels Drets Humans. El seu testimoni, els anys de presó. La seva realitat, construir una Àfrica moderna. L'exemple és viu. També pels dictadors que hi van ser presents com Theodoro Obiang. Haurien de llegar tots plegats per començar les <> de Nelson Mandela. Mandela va demostrar que la política de reconciliació social és posible. Ara cal no deixar perdre el seu missatge en el fred de la tomba. Tant de bó l'exemple arribi a Centre Àfrica i Mali, Somalia i Nigèria. A tots els governants que posen els Drets Humans de costat. Mandela era conscient que sense Drets Humnans la democràcia no és possible. Ajudar a superar la fam i les malalties, fomentar la educación són dos vies absolutament necessàries. Les Nacions Unides ho saben molt bé.

quina moral per la informació?

Podriem pensar que els mitjans de comunicació s'empressen en fer saltar la confidencialitat i el to seriós que vol seguir la política catalana. Un comentari, una queixa, una picabaralla familiar, tot serveix per fer titulars i omplir planes dels diaris. L'¡important és l¡'escàndol. Sembla que es vulgui dirigir la política catalana des d'els mitjans, em deia aquest migdia un Conseller que m'he trobar baixant per les Rambles a peu camí del seu despatx. O gresulta que el Cinseller té raó, Una ètica de la comunicació avui hauria fonamentar-se en valors con el respecte als demés, la pau, la llibertat, el diàleg entre cultures, la diversitat, el pluralisme característics del món actual. La nociò de la dignitat humana hauria de conduir el repecte de la diversitat, accedir a una informaciò presentada amb tota la seva integritat, amb opinions expressadaes amb lleialtat, permetre a la opinió pública rebre una informació real. Els receptors dels missatges i la informació han de poder escollir amb llibertat, com també participar en la seva elaboració a travers les xarxes socials. El receptor de la comunicació ha de poder compendre el missatge, criticar-lo i també poder donar-li una resposta si cal. La llibertat d'expressiò i l'accés actiu dels ciutadans als mitjans radiofònics i televisius son els indicadors dels nivells d'aquesta llibertat. La idea de la tolerància i el respecte als drets humans continuen essent els millors fonaments d'una moral pel nostre temps.

del cinisme estant

La diputada Dolors Camats ha dit que el cinisme és l'expressió del President Rajoy. L'aniversari de la Constitució de 1978 ha donat peu a la manifestació més clara de rebuig públic del govern espanyol a la consulta catalana. PP i PSOE estarien disposats a posar-se d'acord de nou per reformar la Constitució en cosa de dies per tot allò que no afecti a la unitat del que ara coneixem com Espanya. Només oensen en la unitat d'Espanya. És el tema que ha tingut més éxit en la política espanyola en els darrers anys. El givern espanyol ha posat en marxa tots els mecanismes per impedir actes de simpatia política a l'estranger envers Catalunya. El Secretari del Partit Socialista de Catalunya Sr. Pere Navarro ha arribat a dir que cap país reconexeria la independència de Catalunya. I la pregunta pactada entre les forces catalanistes encara no ha sortit a la llum. L'esperem per Nadal, segurament en el tradicional discurs des de la Generalitat. Sense esperar, els diaris ja ens informen de que el govern espanyol està preparant totes les armes jurídiques per impedir la consulta, frenar la possible independència. Dir i fer això és negar el dret dels catalans a decidir lliurament el que volen, és limitar la democràcia imposant una lectura de les lleis contrària als principis de la democràcia. Té raó Dolors Camats, la resposta del govern espanyol a les reclamacions catalanes és el cinisme, la democràcia segons convé. Menys mañ que la Organitzaciò Mundial de Comerç ha aprovat la lliberalització del comerç global. Si alguna cosa som els catalans és la nostra habilitat comercial. Viure en un món global liberalitzat ens allibera de qualsevol preocupació per la resposta restrictiva espanyola. En un món obert al comerç lliure, Espanya no ens ha de poder impedir tenir bons ports, comunicacions i missions comercials. Tampoc ens ha de poder impedir aixecar un teixit industrial dins i fora del territori. Els temps han canviat i la forma d'estructurar les noves vies econòmiques també.Això com tantes altres coses, Espanya no ho vol veure. L'ofec econòmic actual de Catalunya en nom d'una falsa austeritat s'ha d'acabar. Ja ens han munyit prou l'estalvi.

la transparència invisible

Ara es vol posar de moda parlar i oferir la transparència de les institucions. És una transparèncioa pasiva, doncs no s'activa la participació ciutadana per mitjans informàtics. Uns per què no disposen de mitjans, són els atacats per la pobresa, la gent gran, i altres per què no participen en res, han optatv per dialogar i no implicar-se en les respoinsabilitats de la participació en la governança. Les xifres que es presenten en quadres esquemàtics no aclareixenla despesa real ni elmcintrol de la seva execució que és el punt més important der tota transparència. Sembla que es vulgui fer invisible allò que hauria de ser transparent i acessible com informació a tota la ciutadania. S'hauria de parlar d'una participació presencial no limitada a partits io entitats interessades per les subvencions, la limitació del bosc d'organs que desdibuixa la participació. En definitiva, la actual transparència fa invisible la tranparència quan no es pot controlar la gestió i l'execució de les partides.

neofeixisme creixent

Els partits conservadors europeus han coincidit amb els progressistes en aquesta idea. El neofeixisme creixent a Europa obliga a repensar la democràcia. Però costa modificar les lleis que fins ara permetien el repartiment del poder. El més important fins fa poc era el vot individual abans que els programes i d'això s'en beneficien els neofeixistes aprofitant la crisi, la'atur i la manca d'esperança. El neofeixisme com a suïcidi de la democràcia és ben aprop.La democràcia comença a ser quelcom buit, sense interés, un show televisiu més, perd interés davant dels concursos musicals i l'esport. Neofeixisme és també nacionalisme agressiu, voler imposar un païs la seva llengua, cultura i manera de fer a un altra, eliminar les realitats històriques dels veïns. La idea de democràcia és com un bé desitjat. La caiguda històrica del comunisme l'any 1989 i la dictadura grega van posar de moda els sistemes coneguts com a democràtics que Portugal i Espanya tractaven d'implantar després de les dictadures dels Generals Salazar i Franco. Va passar el mateix a l'Amèrica llatina amb la caiguda de les tradicionals dictadures. Però la reacció de les extremes dretes perdedores no s'havia de fer esperar gaire. En nom de la igualtat i de la llibertat volen imposar idees i disciplina social sota el control d'un nacionalisme tancat i agressiu, fer-se forts en nom de la constitució que sigui. De fet els ideòlegs del franquisme ja deien que la Llei Orgànica de l'Estat de 1966 era la nova Constitució espanyola. La paraula constitució en mans de la dreta reaccionària és més evident que mai que no vol dir democràcia. Tampoc la seva idea de la llibertat i la igualtat. L'excessiva personalització de la lluita democràtica en els individus en lloc del partit n'és un exemple. A Espanya era el mateix sistema en les eleccions a Corts pel terç familiar amb la sola diferència de que no existien els partits. Esperem que no degradin més la constitució nio els tractas constitutius de la Unió Europea segons reaccionin els votants europeus després de les properes eleccions al Parlament europeu.

3.000 tones per apaivagar la gana creixent

El Banc dels a,liments ha recollit en un temps record 3.000 tones d'aliments per donar de menjar a milers de persones que a Catalunya no gaudeixen de recursos econòmics. L'Estat sembla no tenir cap preocupació per la gana creixent doncs no ha pres cap disposició per socòrrer els necessitats, cap disposició per col·laborar amb els milers de voluntaris que posaren el seu temps. Els reportatges tampoc ens han mostrat els serveis policials ajudant els voluntaris contra la fam. Els membres del govern dificilment els veurem en aquesta activitat. No poden reconèixer que no posen en marxa mesures socials per alimentar la població sense recursos, trobar solucions per que la feina i l'autosuficiència econòmica arribin als aturats, a la gent grant, als immigrants sense papers. Tampoc hem vist dirigents de partits convencionals col·laboran al banc dels aliments. La gent amb gana endarrerida espera el repartiment amb ansia. Aquesta gent no sap el que vol dir federalisme. No llegeixen els diaris. Però si entenen que sobiranisme i Estat propi volen dir possibilitat de canviar la seva sort. El sistema actual només els dona l'alternativa de rebaixar-se a demanar. Estan fora de la societat que ompla les discoteques i els restaurants de luxe.

el despreci com sentit comú

El Ministre de l'Interior, desprès de demanar sentit comù als catalans el President del Govern, parlant de seny, no va tenir cap inconvenient en desacreditar el bon nom de la Ertzaintza del País Basc dient que les forces policials sota el seu comandament impedirien celebracions per l'alliberament dels presos etarras, i seguir parlant de sentit comú el diari ABC de Madrid en referència al cas d'Escòcia per desconvèncer Catalunya de seguir endavant amb el procés sobiranista. És el despreci manifest del poder contra el sentit comú de la reflexió democràtica. És una nova forma d'autoritarisme copiant les velles lleis franquistes amb títols modernitzats. En nom de la Constitució es pot construir un Codi Penal que ja porta 29 reformes, una nova llei de procediment laboral que ja en porta quatre. Sembla que es vulgui convertir la Constitució en els nous principis fonamentals del movimiento i aplicar una niva llei de vagos y maleantes contra els manifestants i captaires de la pau i la legitimitat democràtica. Esperem que no interpretin la Constitució com una llei penal. No varem permetre redactar una Constitució d'aparença democràtica per fer del país una presó de les idees. Major despreci pel sentit comú no podria ser.

esvait el somni d'una televisió igualitària

L'ordre de tancament de la Radio i la Televisió valenciana que encara emet és dir no a un servei públic de televisió de proximitat en valencià per facilitar la llibertat d'expressió, el desenvolupament plural i democràtic de la societat, promoure la convivència i garantir l'accés dels ciutadans a la informació objectiva, veraç i imparcial. De fet des de la seva creació com a servei públic, aquest ens va estar al servei dels dirigents polìtics del govern valencià, donanbt la informacipo que inreressava a la cúpula dominant i silenciant la que no convenia com el cas de l'accidsent del metro de Valencia de fa set anys. No entrem ara a comentar ni a valorar com molts treballadors del centre emissor van conseguir la feina. Aquesta televisió va voler amagar les emissions de TV 3 ocupant la seva freqüència i després el govern valencià va prohibir les emissions i reemissions de tv 3 en terres valencianes perseguint i sancionant sense contemplacions els actes de l'acció cultural liderada per Eliseu Climent.La televisió valenciana va seguir durant els seus anys de vida una política de dispendi, sobrecostos i de sous elevats pels càrrecs, endeutant-se, oblidant que era una televisió pública. Ara es dona com la història d'un fracàs col·lectiu o la fi d'un caprici de govern. El servei públic de radio i televisió valencians van deixar des de un bon principi de donar compliment als objectius fundacionals i que la llei constitutiva els va asignar. Van necessitar un botafumeiro de mviment constant i ple d'incens pels actes i decisio0ns del govern valencià, desinformar la societat, empobrir la cultura, omplir la parrilla de programes escombreria. Quan ordenen el seu tancament definitiu els treballadors, molts amics del givern valencià s'han rebelat, la rebelió de voler seguir. Però al final de la seva vida honrant la llibertat d'expressió, emeten dient la v eritat, denunciant les porqueries i la corrupciò, oferint a la opinió pública les informacions fins aleshores amagades i silenciades. Del somni, al mal us hem passat a una mort digna en el moment en que fins i tot el botxí designat s'ha negat finalment a desconectar els cables i tallar la conexió.Ha acabat sent una televisió del poble. Però desprès d'una nit de vetlla, per ordfe judicial s'ha produït el tancament de la televisió valenciana, 1.600 treballadors han perdut la feina a València i s'ha acallat la que ara era la veu del poble. Ha quedat clar que no és obligatori mantenir una televisió pública encara que l'esforç dels seus treballadors la pugui fer rentable.

l'ideologia del bé a la humanitat

La senyora Alcaldessa de Madrid ha manifestat avui que la ideologia del seu partit és la que ha fet més bé a la humanitat. El seu partit és el que ha posat en vigor a Espanya una reforma laboral que permet acomiadar els treballadors amb baix cost. Aquesta reforma també permet esbotzar els covenis col·lectius. Aquesta reforma ha fet crèixer la pobresa i les insolvències en les llars dels treballadors i les classes mitjanes. Aquedsta reforma també ha obligat a mlts joves a marxar d'Espanya per trobar feina a d'altres països i a molts immigrats a tornar a les seves nacions per què a Espanya passaven de pobres a miserables, d'estalviadors a omplir les peticions d'ajuts socials i beques menjador pels fills. Ignoro quina és la ideologia que permet tot aquest desgavell, suïcidis inclosos, doncs no crec que existeixi una ideologia de bé amb aquestes situacions de destroça social, de reaparició de la tuberculosi, i menys que ho aprovi una orientació inspirada en el cristianisme. E-cristians hauria de dir alguna cosa sobre el que pensa de la dreta autoritària, el caciquisme, el quasi esclavatge social, la intolerància i la corrupció que no han significat mai el progrés social ni el bé de la humanitat. No oposar-se a que el sistema permeti concentrar la riquesa en unes poques mans i permetre que els serveis públics siguin gestionats per empreses privades amb l'afany de lucre per davant vol dir dificultar l'accés dels ciutadans als serveis amb criteris de qualitat amb independència del cost, d'igualtat, gratuïtat i universalitat. La humanitat vol sens dubte solidaritat, respecte, tolerància, serveis socials, educació per superar-se, drets humans. Es aquesta la ideologia del partit que governa Espanya?. La resposta és clara. No és una qüestió d'ideologia, és una qüestió de sentit humanista, de facilitar el lliure desenvolupament de la persona humana i la seva dignitat amb independència de la situació o classe social de cada individu.

la moreneta símbol maltractat per l'ambició caganera

Ha saltat a les notícies l'aparició de la moreneta caganera entre els caganers de nadal. Ja hi han posar en Pau Casals, el Papa Francesc i ara per arrodonir les novetats d'enguany, la moreneta. L'imatge de la Verge és un símbol patriòtic. No podia ser maltractada com han fet els industrials que només han pensat que seria negoci treure la moreneta caganera,com podrien ser-ho també el Sr. Rajoy, la Sra. Merkel, el President Obama i el mateix Mahoma. Però hi han figures que no faran per què saben que la reacció pública i de dirigents religiosos d'altres països com els musulmans no seria la mateixa que la de les soles queixes verbals d'uns bisbes i el Monestir de Montserrat. El fet de posar al mercat dels caganers la moreneta caganera és pot considerar una ofensa a la religió, una manca de respecte a un símbol religiós d'una bona part de la societat catalana, de creients i no creients, però fidels a la terra i a les coses de la terra.El fet immoral no podia pasar desapercebut per la opinió pública. Acaba sent el reflex d'una pèrdua de valors i de manca de principis en els industrials i els clients dels fabricants que els han permés apujar el preu dels caganers desprès de l'escàndol. El negoci no té escrupols dels sentiments ni de les creences religioses. El fet confirma el que diu el Papa i a nosaltres ens pertoca lluitar contra el maltractament dels nostres símbols patriòtics com podria ser-ho per altres la Verge del Pilar, la Verge de la Candelària o la Guadalupe mexicana. Podriem posar en marxa unes mesures cautelars demanant al Jutge que paralitzi fabricació i vendes d'unes reproduccions modificades amb manca de respecte a la integritat de l'obra d'obra artística i religiosa antiga que té un significat de monument històric digne de protecció moral. Els drets morals són imprescriptibles, encara que l'obra pugui ser reproduïble. El dany moral és evaluable. El Banc dels aliments podria trobar compensació en el pecat de l'ambició caganera. Ara s'hauria de veure qui és el titular de la imatge de la Verge i si és la Generalitat, doncs patrimoni històric ja té una feina per fer amb urgència. La Verge de Montserrat no pot acabar fent de caganera i motiu de mofa i escarni. Però no cal criminalitzar, no és l'esperit de la Església. La crida a la defensa de la moral pública no precisa de accions policials ni judicis per delicte. Una demanda civil pot ser suficientment efectiva i ràpida. El món criminal queda ara pels corruptes, els traficants de drogues, els estafadors, els pederastes, violadors i traficants de dones, els responsables de violència domèstica. No afegim la violència moral ni utilitzem la moralitat ni la sensibilitat espiritual per guerres sectàries. El sectarisme per molt que es digui cristià tampoc és amic de l'esglèsia de la reconciliació i del perdó.

no renunciar a les llibertats i drets

Ara ens recorden que noi ens autoritzaran el referendum. Ens diuen constantment que no està previst a la Constitució i9 tanquen la discussió d'aquesta manera. És present el que va dir el dirigent socialista Felipe Gonzalez el 20 de desembre de 1989 quan va rebutjar que es pogués reformar las Constitució per incloure el dret a la autodeterminació, treient importància al fet de la reunificació alemana quan a la cimera europea d'Estrasburg es va reconèixer el dret a la lliure autodeterminació com un dret democràtic irrenunciable. A Catalunya seguim creient en en les idees de llibertat, els valors democràtics, els drets humans, la solidaritat social i el futur de Cartalunya com a nació dins d'Europa.La triste realitat és que avui encara som un poble sense sobirania i quan comencem a declarar alguna cosa parlant de subjecte polític ens porten corrents al Tribunal Constitucional per què ens diguin el contrari. El problema també rau en aclarir quin costat està la raó, si en el de la llibertat o en el de la intolerància per llei impossibilitant el nostre futur nacional lliure, sobirà i solidari com tamb´ñe deia Josep-Lluís Carod-Rovira en un article titulat <> publicat a l'Avui el 17 de Desembre. El dret d'autodeterminaciò recordava Carpd-Rovira el va reconèixer el 1960 l'ONU en la seva resolució 1514, no considerat com un dret basat en la geografia ni en el passat colonialista, sinó en la democràcia. I quan tot es nega, quan la llei apareix com la voluntat contrària al desig de la societat, desconeixent les reclamacions dels ciutadans, la mateixa llei, però la de la democràcia faculta als ciutadans per intentar alterar democràticament l'equilibri fictici creat per una llei contrària a la voluntat popular, doncs la llei i l'Estat han d'estar al servei dels ciutadans, com un servei social, no la ciutadania al servei de l'Estat o de qui el governa. La situacipo en ple 2013, torna a ser la mateixa, amb la diferència que ara tenim un govern conservador al poder, amb majoria absoluta.

una democràcia al servei de la persona

El que explica el Sr. Solbes en el seu llibre de memòries la democràcia que vivim a l'Estat espanyol qu'ara diem Espanya, ha sigut una democràcia que no ha complert la seva obligació de garantir els drets de les persones abans que la força de l'economia i els mercats. Han supeditat uns i altres el funcionament de la democràcia als interessos dels mercats i les institucions financeres. Durant anys no han sigut capaços de canviar i ara que es desfan en elogis de la seva política es troben quie al mateix temps el poble surt al carrer per deixar-lis constància de les protestes col·lectives per tot. Les topades entre decisions del govern i protestes permeten entendre que la política actual tapant les seves vergonyes no és capaç d'adaptar-se a la realitat social ni a les reclamacions del poble. La democràcia que ens varem donar amb l'acceptació de la Constitució de 1978 ha esgotat les seves possibilitats. La via partit-parlament-govern que va semblar la correcta ara no ho és. Les noves generacions rebutgen el sistema creat sota el règim franquista que va romandre durant l'evolució democràtica del mateix règim. Però ni el règim ni el resultat de la evoluciò del mateix han instaurat cap sistema defensor dels drets de la persona en la pràctica diaria excepte en els textes legals d'adequació a Europa. Els interessos a protegir han sigut i continuan sent els de les cúpules del poder i les seves relacions i protegeix. Encara segueix la lluita per una democràcia al servei de la persona. La democrpàcia quen no serveix els drets indeividuals i els interessos col·lectius pel progrés social, deixa de ser una democràcia al servei de la persona per convertir-se en el que és ara, un instrumenmt de defensa d'interessos que no són els del poble. Varem creure que la Constitució faria l'Estat democràtic, i el resultat és que la Constitució no ha potenciat la implantació de la democràcia, sinó el poder de l'Estat sobre la democràcia, el poder dels interessos que hi han damunt i al voltant de l'Estat.

aquesta democràcia no la volem

El món digital bull de gent i notícies de protestes multitudinàries contra les decisions dels governants. Ara tancament d'empreses, ara acomiadaments barats d'acord amb la llei de reforma laboral, ara privatitzacions de serveis públics, ara despesa incontrolada de les Institucions, ara lleis limitadores dels drets i llibertats fonamentals. No ens agrada aquesta democràcia que no veiem al servei del ciutadà. Sembla una democràcia amb corsé, cada vegada més retallat per mantenir quietets els rondinaires. De cop ens vé a la memòria els fets de 1976 quan els serveis policías van rebre l'ordre de disparar contra una concentració de treballadors, els morts del Besós, Montejurra, els Advocats assessinats a Atocha. Noms de col·laboradors del franquisme están implicats en tots els fets violents contra la democràcia. I encara s'atreveixen a parlar de reconciliació i a negar la veritat histórica de la permanent persecució dels que defensaven les llibertats, de la oposició democràtica i pacífica que va acabar exiliada a l'estranger, com Gil Robles després de l'abraç de Munic amb Rodolfo Llopis o en el desterro a Fuerteventura, com Fernando Alvarez de Miranda. I quan hi va tenir segur va tornar Santiago Carrillo triomfant, mentres les classes treballadores, el moviment obrer i els estudiants lluitaven obertament per la recuperació de les llibertats i la democràcia perdudes sota el franquisme. Durant aquests temps passats, la burgesia catalana involucrada directa o indirectament amb el règim per mantener els seus negocis, s'allunyava del moviment treballador i rebutjava col·laborar en la lluita pel canvi polític per no voler pagar factures de solidaritat. Aquesta burgesia és la mateixa que es va aprofitar de la democracia i dels nivells d'abundància coneguts fins els anys 80, la mateixa que va amagar els guanys i patrimonis en sicav, a Suissa i en paradissos fiscals.

Por a la llibertat i la democràcia

El que està fent-se palès amb l'actuació del govern espanyol és la por a la llibertat i la democràcia. Quan un 10% de la població catalana viu amb ingressos per sota de l'anomenat llindar de la pobresa, o sigui 654 euros mensuals i l'Estat no dona cap cas per resoldre la situació que es trasllada a programes populistes de televisió a la cadena estatal i a les donacions de Caritas i el Banc dels aliments, a més dels menjars a les parròquies gràcies a la caritat dels fidels i els allotjaments temporals disposats per els municipis, es revela l'existència d'una política social deficient, conduïda d'una manera molt discutible i sense sentit social. Cal afegir a aquesta realitat el mig milió d'immigrats que han tornat al seu país d'origen més els centenars de milers joves que han hagut de marxar fora d'Espanya a trobar feina a d'altres països. Pobresa, desigualtat, corrupción i manca de credibilitat dels partits polítics tradicionals nascuts a l'empara de la Llei per la Reforma Política de 1976 i la Constitució de 1978 són els factors que donen vida a un règim caducat que governa el sistema de sempre. La mateixa minoría que governava l'economia espanyola al final del franquisme, els empresaris colaboracionistes, els que a Catalunya están contra el sobiranisme, segyeixen ampioant les diferències entre pobres i rics, concentrant la riquesa en poques mans, sense importar-lis el tancament d'empreses, la pèrdua de llocs de treball, l'augment de la misèria vergonyant i els suïcidis no declarats. El partit en el Govern acusa els altres de no fer res per acabar amb la crisi, quan ells no fan altra cosa que facilitar el tancament d'empreses i acomiadaments barats dels treballadors, la caiguda dels serveis públics de sanitat i educació, l'inseguretat general. El control democràtic és ionexistent quan la oposició avui es diferencia ben poc del govern i són les plataformes socials les que han de moure les reivindicadions socials, el clam general contra la injustícia social. I encara s'atreveixen a dir que el govern català no fa res contra l'atur negant-li les competències de tot ordre que necessita, no dialogant, practicant la política d'ofec econòmic de Catalunya, boicotejant les activitats exteriors de la Generalitat, facilitant en canvi les de les altres autonomies que no discuteixen la sobirania d'Espanya per atraure inversió estrangera als seus territoris abans que a Catalunya. I ara amb una nova llei que limiti el dret de vaga també es voldrà impedir que els treballadors surtint al carrer a manifestar el seu descontentament, limitar el dret de protesta que és un dret democràtic innegable. Manipulant també l'opinió pública, queda evidenciat que el Govern espanyol i els interessos econòmics que protegeix tenen por de l'exercici de la llibertat pels ciutadans, pels treballadors de totes classes. Restringint les llibertats d'expressiò, manifestaciò i vaga queda tanmateix evidenciat que el Govern té por de la reacció social en una democràcia que posa en qüestió el sistema i el règim polìtic que el sosté, uns partits contaminats dedicats a fraccionar la lluita social participant de la bombolla de les subvencions practicada pels conservadors des de temps del govern Aznar.

donar per fer un món nou

Avui fa cinquanta anys que fou assessinat el President John Fiotzgerald Kennedy a la ciutat de Dallas. Fou un President jove, amb il·lusió de fer un país nou. Va demanar als americans que pensessin que havien fet pel seu país en lloc de demanar que feia el seu país per ells. Kenedy va tenir dos seguidors importants, un el seu germà Robert, l'altra Bill Clinton. I ara Obama, l'home de l'audàcia posible. Robert Kennedy volia construir una nova Amèrica. Clinton va entendre que només serien amb una accipo solidària constant per ajudar a aixecar-se els països emergents i els que encara vivien en el retard i la miseria. Clintion sabia que tots hem de treballar per canviar el món, ijmplantar sistemes polítics de pau i fer desaparèixer les desigualtats. Robert Kennedy va atacar les contradiccions d'un sistema que encara continua portant a la presó els que tracten la marihuana i no som capaços de prohibir el tabac. Vivim en un sistema que treballa contra el progrés i no ens adaptem a la evolució natural de les coses. Es va manifestar contra la guerra del Viet Nam quan es va adonar que la guerra es perdia per manca d'unitat i d'esperit comunitari amb el poble de Viet Nam en l'afrontament amb el món comunista. També va veure un nou camí en les relacions amb Xina reconeixent l'error de voler aïllar la Xina del món.

paradigma penal i seguretat

Que la seguretat s'hagi de solucionar amn tècniques repressives, captació i gravació d'imatges, sancions coercitives i reforçan la llei penal, posa de relleu que la solució social dona un pas endarrera. Tant la dreta com l'esquerra participen de les mateixes solucions. Aquesta participació ha afeblit la frontera ideológica entre les dues maneres de veure a cosa pública i trobar solucions per aquesta problemática. Podem tenir visibles les imatges d'altres temps de les forces de l'ordre públic carregant contra les manifestacions de treballadors demanant un horari laboral adequat a la societat actual, un salari digne i unes relacions laborals entre persones. Pot ser que les imatges ara tornin, però amb aparells de fotografia i quaderns de multes. Recaptar per l'Estat és l'important. Manifestar-se, protestar, queixar-se tindrà un preu. Alliberar-se escridassant càrrecs, diputats i policies d'una situació que la naturalesa del manifestant consideri indigne pot arribar a tenir tracte de delicte. S'hauran de dir delictes d'alliberament intel·lectual. La llibertat d'expressió i les paraules habituals en aquests estats de coses ara tindran per llei categoría de fets sancionables contra la doctrina que fins ara tenia el Tribunal Suprem en els delictes d'injúries. La llei com a expressió de la força del poder acaba canviant les doctrines i els criteris socials.

l'autoritarisme és un fet

Diguin el que diguin a Madrid, no podrán negar que el Sr. Aznar ha demanat que es torni a posar en vigor un article al Codi Penal pensat per les reivindicxacions del Paìs Basc que permetria portar a la presó el President de la Generalitat de Catalunya. Aquesta manera de fer és l'únic debat que coneixen els cercles del poder amb Catalunya. La política de l'amenaça és constant. La idea d'omplir les presons amb els catalans desafectes de l'Estat espanyol és l'objectiu d'alguns nostàlgics del franquisme. Acaben per abraçar la dictadura com la millor eina contra Catalunya. Encara que el desmenteixin des d'el Govern Central, no ha sigut un bon presagi la proposta de llei les sancions administratives per anar més enllà dels ja estrets limits a la llibertat d'expressió i de manifestaciò del Codi Penal. Malgrat les protestes de la oposición d'esquerres, el President Rajoy defensa que s'ha de defensar l'ordre i la llibertat de les institucions. Segons ells manifestar-se i protestar és anar contra la llibertat de les institucions. L'evolució de la democracia española cap un sistema autoritari és un fet innegable. A més de les desigualtats socials, l'empobriment d'una bona part de la societat en nom de la millora dels drets laborals i la reforma de les pensions també és un fet. Sens dubte, aquest Govern legisla per permetre els guanys de les empreses. El desencís, més que desengany de la ciutadania també és un fet. Esperem que arribin a entendre que la dictadura és el millor regal que ens poden fer, és com el só de les campanes tocant a somatèn. Aquest és el veritable estat de la nació que haurien de discutir al Congreso de los Diputados. El que passa a Venezuela en sentit d'aparença revolucionaria, no és un invent gaire llunyà d'Espanya, però en sentit radicalment contrari, en nom de la democràcia a més.

el tunel de la ingenuïtat

El PSC pel que veiem a les notícies s'ha convertit en un partit i una política que s'allunya de les tesis sobiranistes de Catalunya. El seu Consell Nacional ha acabat per aprovar una única via de propostes a un partit espanyolque no acepta discutir res que pugui sonar a independentisme. Els crítics, és a dir els sobiranistes catalans, queden apart, en minoría. I al mateix temps Mariano Rajoy ha tornat a recordar davant les joventuts del PP que la unitat d'Espanya és innegociable. I això passa després que des de Madrid i des de Catalunya ens diguin una i altra vegada que el dret a decidir no està escrit a la Constitució, la consulta és imposible, que no es farà, que la única cosa que podem discutir és un nou encaix econòmic dins d'Espanya sense tocar res, sense canviar la Constitució, allò que ens aprovi el partit que disposa de la majoria absoluta al Parlament espanyol, el partit que defensa que els articles 1 i 2 de la Constitució són intocables, el partit que ens recorda a travers el President Rajoy que la Constitució no es modificarà. La pregunta és qui es trova en el túnel der la ingenuïtat, doncs tot un poble pensa diferent, tot i que la Conferencia episcopal espanyola ens ha dit que és inmoral parlar de secessió quan les entitats religioses catalanes diuen el contrari i el Papa Francesc ha acabat per demanar informació del que passa a Espanya i a Catalunya en el momento enm que es fa pùblic que el vell President Aznar va intentar conseguir que el Papa anterior no nomenés un bisbe català per succeïr el de Barcelona Mossèn Carles, i ara deuen fer el mateix per la successió d'en Martinez Sistach. Tot es juga entre mals entesos discriminacions, exclusions, política demagógica, negacionisme de la realitat plural, la lluita per castellanitzar Catalunya i eliminar el pensament catalanista. La corrupció dins i fora dels partits, la dinamitació de la divisió de poders, els congresos d'aparador, les deutes dels partits amb els bancs, han servit de molta ajuda per arribar a aquest atzucat. La política actual sembla un joc ingenu. L'atomització política catalana ja és un fet, la presència política unionista i anticatalana al propi Parlament de Catalunya no es pot deixar de considerar. Ens cal sortir del túnel de la ingenuïtat i entendre que des de Madrid tot un aparell treballa per aturar el somni sobiranista de Catalunya. Lo primer será una llei de transparència del que convé, lo segoin una llei de reforma de l'administració local per recentralitzar tot el possible i no tocar la divisió del territorio en Provincies. El reformisme del Govern espanyol és un reformisme pel retrocés polític, encara que el President Rajoy parli de futur. El futur és l'adopció de les noves tecnologies, potenciar la formació professional i l'educació, i el sentit democràtic, el diàleg i la virtud del respecte a la diversitat. No podem seguir la política com el retard en arribar a la democràcia de transició. Millor que comencin a pensar que la nova transició ja ha començat, tot i que diuen que han vist la llum al final del túnel i que amb la sobirania dels espanyols no es juga. De frases fetes no es fa conreu de futur.

honor contra indignitat

Morts amb honor per la indignitat de l'odi i el feixisme dels seus botxins esperen que es recuperin els seus cossos perduts per vorals per trobar el descans merescut en els cementiris del respecte i de la pau merescuda. Càrrecs institucionals que tenen molt a veure amb el saqueig dels diners públics intentaran perdre la memòria i tirar aigua al vi per tapar el que l'opinió pública ja sap, com també es pronuncia la fiscalia de les Balears per impedir que la Infanta Cristina s'hagi d'explicar com imputada en el procediment nóos, abans de conèixer el resultat de les darreres investigacions fiscals, deixant sol el Jutge i les acusacions particulars que volen aclarar la veritat sobre les seves presumoptes responsabilitats. La corrupció es destapa a molts sectors més enllà del polític i la construcció. No passa res quan un partit és declarat responable civil subsidiari d'un cas de corrupció o són imputats responsables econòmics. Algun dirigent acabarà anant a la presó com ja ha passat amb Unió Mallorquina. Però la gent calla i mira cap un altra lloc. Al cap d'unes poques setmanes ja no s'en parla, El que no s'entén és que tot investigant el volum de les operacions d'evasió de capitals no s'aclareixi mai el veritable l'origen dels diners de que disposen els suposats corruptes i els corruptors. Tampoc sabem si ha aparegut algún diner dels que es va endur el senyor Roldan, o si el banquer Mario Conde ha tornat alguna cosa del que diuen va distreure. Tampoc entenem el que està passant amb els casos també considerats desgràcies, que afecten el medi ambient, els accidents ferroviaris, les construccions institucionals i la lentitud judicial en prendre iniciatives per asegurar les proves i les investigacions dels procediments. Alguna cosa no funciona en l'administració, o fallen les persones i l'aparell o falla la sensibilitat i la capacitat descriptiva i d'anàlisi dels fets. L'Estat s'en surt massa ben lliurat cada vegada que es descobreixen vies de responsabilitats, sigui una manca de senyals, un pont mal construït, unes obres sense revisar com cal, un canvi de qualitats en els materials, una instal·lació deficient. El sentit de responsabilitat desapareix poc a poc. El que importa és conseguir el màxim d'avantatges, luxe, diners fora d'Espanya, llibertat per fer i desfer sense donar comptes a ningú, hisenda inclosa. L'honor no importa, la dignitat menys encara. El que importa és fer fortuna, encara que sigui enganyosa o sense origen conegut, sense honor i amb indignitat. El tot per la pasta rebaixant els sous dels treballadors a condicions de esclavatge per continuar tenint beneficis les empreses, acaba sent una divisa o símbol d'una societat que pateix una greu malaltia de descomposició social. La indignitat i el deshonor en són la bandera.

hipocresia polìtica

La selecció española de futbol, la de la Reial Federació española de futbol ha arribat a Malabo, capital de la Guinea Equatorial per jugar gratis a més un partit de futbol amistós amb l'equip de Guinea. L'acte esportiu seria d'agrair i per felicitar la selecció española si no ens trobesim amb que el President del país és un dictador que tothom sap no respecta els drets humans i sembla no tenir la conciència neta de moltes coses. De cap de les maneres podía Espanya aceptar participar en una festa que será utilitzada com instrument propagandstic d'un sistema dictatorial. De cap de les maneres podia permetre el Barça que una part de l'equip català vagi a Malabo a retre homenatge a un dictador, siguin quins siguin els interessos de l'Estat o d'alguna important empresa en aquesta història. El govern espanyol, una vegada més, s'arrenglera amb els contraris a la democràcia i els fan el joc. Mal precedent fou que el Barça acceptés portar publicitat de Quatar, una dictadura àrab. Mal camí empatitzar amb les dictadures. Fan germanor ràpidament amb la corrupció. Mal servei a la causa democrática i a la lluita pels drets humans a Àfrica. Mala relació la dels equips de futbol d'una democràcia amb una dictadura. Mal camí establir la tolerància amb les dictadures. Mal camí voler donar imatges de llibertat quan no existeixen. Mal camí pel Barça treballar amb dictadures.

Estat, llei i prudència

Diuen els historiadors que en els temps d'Aristòteles el dret i la política foren concebuts com branques de la ética. Les lleis eren motivades en laèticva com a fonament. Amb els romans l'Estat fou concebut com un motllo del que era indiferent el contingut que fa nèixer el moviment, llibertat i voluntat dels ciutadans. El dret romà va crear el ius Gentium transforman el dret propi per l'acció de l'estranger, transformant l'Estat en un Estat internacional. Roma va dsenvolupar el dret privat, la independÈncia dels individus davant la comunitat política, nous motllos formals que havia d'omplir la voluntat canviant, convertint-se el dret en una cosa relativa, amb independència del principi ètic. La manca d'ètica i de moral va obrir la porta a la corrupció que es considera l'inici de la caiguda i destrucció de l'imperi romà en abandonar la vida senzilla i familiar, el sentit d'ordre i el formalisme que va permetre el despotisme de l'imperi i la influencia de l'estoicisme fins a l'arribada del cristianisme. Avui voldriem creure que el coneixement de la llei condueix a la prudència, també voldriem que el costum tingués prevalència davant una llei no clara. Hem implantat noves lleis abolint-ne d'anteriors i nous costums importats que substitueixen els tradicionals usatges. Hem seguit un camí cap a la implantació de la hegemonía legal que funciona com un control únic, facilitat pels mitjans de comunicació que fent ús d'una llibertat pròpia crean la opinió pública segons convé informar o no informar, treballant per un model de desviaciò informativa distorsionada i exagerada, presentant moltees vegades les vagues en defensa dels drets socials i el salari digne com un inconvenient o molèstia pel públic. Anem creant d'aquesta manera missatges i notícies construïdes de manera rutinària, al marge de si és correcte o deformada,com a nou marc de la vida social. El que importa és el ritual del consens en generar un nou discurs sense dissensió. La prudència desapareix en els productors del nou marc social i aparèix forçosament en els usuaris, eliminant les discrepàncies. Cal acabar veient tots el mín des de la mateixa perspectiva, imposar una nova disciplina social, seguir considerant l'Estat com el motllo que omplim amb models de poder. Ni l'Estat ni la llei venen acompanyats de la virtud de la prudència, quan la ètica i la moral han sigut apartades de la lectura de la llei, quan els vells costums i usatges anteriors a la llei són abolits en nom del poder, per molt que es parli de llibertat i d'estat de dret. Tractar la llei com a instrument de poder sense considerar la dignitat de l'individu i respectar-la és seguir tenint oberta la porta de la corrupció i del desguaç social

la incertesa del que passa avui i demà

Ho va dir ahir el mestre Josep Mª Bricall donant una conferència sobre economía. Vivim en la incerteza i ens hem d'acostumar a viure en una societat on res no és cert. Ens va dir que és un error creure que la inversió genera riqueza com passava fa sixanta anys. Els temps són diferents i la realitat també. L'economia d'avui no és la mateixa d'ahir. Tampoc és correcte dir que s'ha acabat la crisi quan segueix un 25% de treballadors a l'atur, quan la gent jove no troba feina a la seva terra i ha de marxar. A més el deute públic existeix i s'ha de pagar. I viure endeutat com a país no és una solución.Les dades del Fons Monetaro Internacional ja han presentat un retrat prou clar de la situación española com per creure que tot anirà millor. No ens podem creure els missatges de que tot va bé que deixen anar des de un govern gens favorable al debat i la reflexiò externa de la situació que vivim que a més deixa que les farmàcies catalanes no puguin adquirir dels distribuidors i fabricants els medicaments que necessiten per donar atenció als malalts que li demanen amb la recepta a la mà. No ens podem c reure un govern que permet que es gastin diners necessaris per l'atenció social en la gespa d'un camp de golf d'unes instal·lacions militars o que una germandad d'exlegionaris s'aprofitin de terrenys de propietat pública sense pagar res per l'ús i el manteniment. Per credibilitat un sistema,a que no dina solucions a la manca de democràcia interna dels partits i permet que els partits polpitics visquin endeutats sense tornar els crèdits que van demanar per anar a les eleccions o mantener la seva estructura operativa. La política tampoc pot viure en la incertesa xce les coses que es fan i es desfan. Manca visió, manca solidesa, manca generositat i "amplitud de miras" com dirien alguns castellans. Però el que més clar veiem és que volen privatitzar serveis públics. A Valencia, la televisió autonómica. A Catalunya la publlicitat de la televisió i una part dels parkings públics de l'Ajuntament de Barcelona, a més de les funeràries que passarà a ser un sector de llibertat de competencia. És posible que també s'intenti amb la red hospitalària.L'educaciò ja veiem com depèn de la iniciativa privada més que de la pública.Els estalvis durant anys no servirán per gran cosa acumulats a les caixes i comptes bancaris. Una vegada més es voldrà que l'economia rebi una injecció de diners dels petits estalviadors, mentres la banca conserva els seus diners dipositats al Banc Central Europoeu. Com deia en Bricall an començar la seva conferència, la economia és fràgil. Existeixen riqueses fictícies i no es partrocinen les veritables. La incertesa és real.

Catalunya/Madrid, per unes relacions de govern a govern

Si algú ha explicat amb tot detall les relacions que corresponen mantener amb Madrid a un govern d'un país com Catalunya, fou l'ex Conseller Josep Mª Bricall amb el seu llibre <

quan els periodistes perden la llibertat

El que ha pasat a la televisiò valenciana ui el que passarà a la televisió de Madrid no ens ja de sorprendre. La comunicació de la gent que governa amb una perspectiva conservadora és la de la mentida, no donar la informació adequada i real, dissimular el que no convé a qui té el poder. Per els conservadors la llibertat d'informació sempre proclamada es troba amb un fossar massa ample amb la realitat. La política de conveniència és la que dirigeix els mitjans de comunicació de masses. Els periodistas que es creuen lliures no deixen de ser uns assalariats que depenen d'una obligació d'obediència que finamenta el seu poder en la precarietat. Proclamar la democracia ni vo dir que es posin en pràctica els seus principis. Els primers en rebre pressions polítiques i econòmiques són els mitjans siguin de premsa, siguin els audioviosuals. La prudència avui es situa davant de la intolerància dels poders centrals. Les aparences de llibertat contra les llistes negres, la repressió i la censura dels interessos del poder no impideien que qui té el poder absolut vulgui que li dnin la raó de tot i que els mitjans destaquin les seves posicions pontificals. Els periodistas no han de respectar la veritat, la veritat és la versió oficial. La curiositat, el voler saber indispoosa el periodista amb qui dona la informació que convé difondre. Respectar la veritat només es pot fer en una situació de total llibertat que no es troba en els països controlats per partits únics, amb monopolis de poder on no s'admet la crítica, on els límits a la llibertat d'informació es confonen amb la responsabilitat individual del comunicador en nim de la seguretat de la nació i de l'ordre públic.L'ètica i la cohesipo social són altres instruments limitadors der la llibertat del periodista definits segons la ideologia que governa un territorio. No és el mateix parlar de crims contra la humanitat i de racisme en clau neutra que protegir les persones contra es abusos de l'Estat. El tancament de la que els treballadors rebelats a Valencia diuen la televisiò del poble, fins ara del Govern valencià, significa també la desapariciuò d'un mitjà de gestió anterior molt discutible, pero que va popularitzar i mantener el català valencià com a llengua de comunicació.Ara els treballadors denuncienels mitjans dirigits pels conservadors com corrupció, mentides, manipulacions informatives, contaminació en definitiva. Sigui el que sigui, el que és cert és que la roba bruta ja no es renta a casa. El tancament de la televisió valenciana a més d'un cop contra la llibertat d'expressió i els drets limgüístics és també un avís pels endollats del sistema de que el poder està disposat a sacrificar pels seus interessos de governança qualsevol mitjà que trenqui amb la disciplina imposada o es giri contra el poder. Subvencionats, atenció! L'autocensura és més viva que mai.

el vell imperi contra Catalunya

Avui el radicalisme nacionalista espanyol s'ha fet fort al Senat. El President Mariano Rajoy li ha dit a l'ex-President i Senador Sr. Montilla que Espanya no és negociable i que tampoc hi haurà reforma de la Constitució. L'excusa per l'empara de la resposta ha sigut que la proposta de reforma no formava part del seu programa electoral, i la unitat d'Espanya és indiscutible i innegociable. Rajoy també ha dit no al federalisme, mentres l'ex president José Mª Aznar amenaça amb tornar a la primera línea en una entrevuista que publicava diumenge el suolement dominical de l'ABC. Una vegada més el President del Govern espanyol ha dit sense dir-ho amb totes les paraules que no hi haurà cap negociació amb Catalunya, que no autoritzaran cap consulta a Catalunya i no permetran l'exercici del dret a decidir que reclamen els catalans, que no reconeixeran la independència de Catalunya si es proclama unilateralment. Tant sols els queda susoendfe l'autonomia cartalana a partir del momento en que el Givern de Catalunya anuncii la consulta amb la pregunta. Catalunya té judicialment negat a Espanya el seu carácter de subjecte polític i el seu reconeixement com a nació. La sobirania de Catalunya sobre el seu teritori històric li és negada des d'el momento en que l'Estatut actualmente en vigor es converteix en una llei administrativa més de l'Estat, sense contingut polític en lloc de regular les relacions entre Catalunya i Espanya.La posiciò d'Espanya, seguint les paraules del President Rajoy és de total enfrontament amb el Govern català. Faran el que sigui per fer fracasar el pla sobiranista català. Els missatges de por, les desercions dels empresaris catalans amuinats per possibles boicots com el cas Freixenet avui, i no fa pas tant altres considerats com els poderosos son mals auguris. Tot depén de la posició de fermesa del poble i de la necessària unitat dels partits polítics catalans en un programa mínim de defensa de la supervivencia de Catalunya com a poble ara que ja sabem que Europa considera que la qüestió catalana és un problema intern d'Espanya i Espanya posarà tits els seus mitjans a treballar per desfer el que la consciència democràtica catalana majoritària ha dit en els darrers anys en les dues darreres eleccions com també amb mobilitzacions ciutadanes. A Espanya com ja comencen a legislar a Balears, molesten la llengua, la cultura i els símbols de la catalanitat. Aviat haurem de revitalitzar les associacions protectores de tot lo català. L'Imperi no es desfarà de l'anima cartalana, ni de la llengua, ni de la cultura, no dels símbols. Ni la força, ni les lleis injustes i discriminadores que puguin fer podrán amb els drets històrics de Catalunya a la seva llibertat com a poble i desenvolupament nacional. Les victòries militars i les imposicions no són garants de res i l'Imperi que es va desfer ho sap ben bé, encara que el Presidemnt Rajoy es pensi equivocadament que les pocicions i actituds imperials són suficients per parar els catalans. El que no volen entendre a Madrid és que el poder absolut pot arribar a fer inviable la mateixa democràcia.

manquen senyors de la polìtica

Amb Solé Barberà va desaparèixer un señor de la política com ha dit en Josep Lluís Carod Rovira en un acte de record de l'advocat i polític celebrat a la seu de l'Institut d'Estudis Catalans. Solé Barberà savia que tota democràcia que succeix una dictadura es trova amb dificultats insospitades si no neteja la vida política dels col·laboradors de la dictadura. Som una democràcia vulnerable construida pels homes forts del franquisme transformats a demòcrates que van impedir la ruptura en posar en marxa el procès per la reforma política cap una democràcia representativa de caire parlamentari sota l'equilibri i moderació d'una Monarquia. La lluita pels drets socials s'entenia que exigia una democracia, i era necessari sortir quan abans de la dictadura una vegada mort el dictador i fer la transició cap una nova política. La nova política ha trencat la cultura del diàleg i el respecte a les diferents sensibilitats, educar la societat amb una moral solidària. Els anys 60 ja es parlava de nous problemas de les democràcies quan a Espanya encara no en teniem. L'any 1968, en Ruiz Gimenez ja es pronunciava per l'evolució de les estructures socials i polítiques. Ruiz Gimenez deia que es trobarien fòrmules pel trànsit cap el puralisme social i polític. També deia que les actitud de ruptura violenta només podrien servir per estimular les interferències dels sectors més reaccionaris i antidemocràtics. Per aquesta raó demanava l'apertura de Canals per el diàleg democràtic i la participació social política i democràtica. En els nostres dies la situaciò sembla similar als temps passats quan UPyD ataca Catalunya parlant amb tó populista i demagogic d'un xantatge, cada vegada que un prohiom polpitic de Madrid es llença frontalment fent declaracions contra les aspiracions independentistes de Catalunya quan partits sense un programa clar com Ciutadans pretenen ser hereus dels desenganyats del PSOE i del PP a Catalunya, els contraris al desenvolupament polític de Catalunya, mentres Esquerra Republicana, dividint una vegada més el catalanisme polític trenca a Catalunya tota possibilitat de candidatura unitària d'esquerres per les eleccions europees de 2014 fent pública la seva aliança amb Bildu i BNG. Es ben clar, diguin el que diguin que la Aliança política dels pobles que no posa en primer lloc cercar solucions al problema socioeconòmic que arrossega tot a Espanya no pensen que la democràcia formal tant a Europa com a Catalunya, Galicia i el País Basc no soluciona res per si mateixa. No oensen que és tant dolent el bipartidisme com el fraccionament d'uns parlaments sense diàleg ni cultura de pactes i respecte a la diversitat. Certament ens manquen senyors de la política.

a voltes amb la corrupció i la justícia deficient

Tornen a aparèixer als diaris les declaracions de persones sotmeses a procediments judicials per corrupció i blanqueig, com d'altres sospitosos i imputats com a presumptes responsables participen com si res de la vida social, i és que la vida segueix coexistint amb la lentitud dels procediments judicials i els errors i insuficiències de l'administració de justícia a l'hora de tramitar, és a dir instruir, els procediments de que té coneixement. Que se li escapés al Jutge del cas Barcenas el disc dur de l'ordinador principal que feia servir el tresorer del partit popular per no haver fet en el seu moment, en començar les actuacions, una entrada i registre fulminant en la seu on l'imputat tenia el seu despatx, és una demostració més de les imperfeccions d'un sistema que precisa menys de paper i més d'acció. Escurçar els plaços de les tramitacions i recursos per arribar a judici quan abans amb totes les garanties és un dels punts pendents des de l'inici de la transició. Deixar que el temps vagi passant pels papers amontegats als pestratges dels jutjats tant sols resolt la prescripció dels delictes i faltes, l'arribada de una certa impunitat per l'infractor i decepció pel que reclama justícia.El descrèdit de la institució judicial és més evident quan la gent intenta trobar les solucions als seus problemes i conflictes al marge dels tribunals, quan la gent es nega a col·laborar amb la justícia, quan la gent no entèn res del que fa la justícia, quan la gent no troba just el que fa i decideix la justícia, quan es condemnen inocents i es deixen lliures els responsables com va passar en el cas Vaninkoff. I val més que no mirem massa més endarrera doncs encara coleja el cas GAL i les sospites de qui és el Senyor X i les mares de les corrupcions viscudes en totes les legislatures des de 1977. No es va donar prou valor en la neixent democràcia a la lluita contra la corrupció com a crim organitzat com tampoc a Itàlia i a Europa no es va valorar adequadament la importància de la Camorra en el port de Nàpols a l'hora d'introduir en el mercat europeu productes falsificats i no declarats.

declaracions i premsa com activitat polìtica

La política s'ha reduït a declaracions de premsa dels anomenats polítics, individus que semblen fets d'una casta superior a la resta dels ciutadans que voten. Quan assisteixes a reunions o assemblees on són presents, veus que et miren i et parlen des de un lloc elevat com si fossin intocables, perfectes, els eterns. Són la veu del ckjneixemebt i de la experiencia, sobre tot els que ja porten anys situats en els mateixos llocs o molt propers. També sembla que només tenen dret a aparèixsr en els mitjans uns quants personatges de la actual política. Premsa i mitjans audiovisuals seleccionen qui ha de sortir. Tot sembla programat. La oposició extraparlamentària no troba encaix, no li donen lloc, no l'escolten. El 15 M sembla desaparegut. El partit "X" és quelcom desconegut exccepte la seva web. Els exclosos de l'opiniò pública troben l'espai a travers les xarxes socials i internet. Els polítics convencionals no s'adonen o no volen veure que l'opinió pública s'allunya cada vegada més de la política feta des de palaus sense comptar amb l'opinió del poble. El poble reclama la seva responsabilitat en l'exercici del poder en tot moment. L'activitat política no és pot reduir avui a declaracions de prensa o conferències sense contestar gaires preguntes. Les conspiracions no serveixen més que per allunyar més la gent dels cercles del poder. Tot queda entre minories dels que hi són i dels que volen entrar en el cercle. No sabem si negocien, el que negocien o si no negocien res. El poble, la masa queda fora dels debats.No li donen altra opció que anar a aplaudir els amics, dir si o no, votar una llista o l'altra. Patir les conseqüències de polítiques d'austeritat per facilitar la recuperació de les finances de l'Estat. Tota l'activitat sembla orientada a la protecció de l'Estat, l'administració que controla la vida de les persones. Res o molt poc ha canviat en relació amb el passat. Molta gent viu la democracia d'una manera passiva i apàtica, fins al punt que la manca d'educació democràtica priva la democracia de l'eficàcia d'un debat plé de vitalitat. La manca de confiança en la democràcia representativa no és una malaltia incurable, però no pot impedir-se que la gent cansada de la polìtica convencional sense resultats s'orienti cap el favor de les formacions populistes, els grups sense programa, però radicalment contraris al continuísme. Del populisme en poden sortir moviments més radicalso el retorn a la moral de la reflexió política col·lectiva i el debat seriós. Tot canvi obre la possibilitat de recuperar el desig de reconstruir un sistema al servei de les persones i la seva dignitat. La democràcia és un camí que exigeix fe en la tasca d'edificació d'una societat conciliadora, una revalorització dels signes dels temps al servei de la societat. La vitalitat de la democràcia es demostra també amb uns partits oberts al debat, sense poltrones ni sectes, sense discriminacions ni exclusions, revaloritzant la confiança del poble en les institucions en les que també hi participi el mateix poble de manera activa, escoltant, valorant propostes i decidint. La prensa i els mitjans s'han de comprometre amb una nova societat política revitalitzant la mateixa democracia.

el poder de la democràcia

Moltes vegades, entusiamats amb la idea del compliment de la llei feta per institucions representatives no ens parem a pensar que la llei és fruit de la democràcia quan la seva reforma sense limitacions és posible. El poder de la democràcia es manifesta llavors amb tota la seva força quan la llei esdevé un resultat volgut i estimat pel poble, quan la llei no és altra cosa que la lliure manifestació de la voluntat del poble. La llei com el dret poden reforçar una constitució democrática o ser la demostració manifesta de la hipocresia política. En la llei hem de trobar el discurs dels drets socials, l'equilibri de les llibertats, més evident amb l'alliberament dels pobles com el mosaic ibèric del síndrome autoritari que els ha caracteritzat fins a la implantació d'un sistema democràtic de formació i desenvolupament lents quan no s'ha produït un desmantellament radical del sistema anterior o no ha sigut abolit tot l'entramat institucional que li va donar suport. Quan la democràcia és realment plural ningú, cap partit té el monopoli o dret exclusiu de fixar el que és o no és democràcia,. La Constitució com a llei fonamental d'un Estat no és l'equivalent de la democràcia, és tant sols el marc en el que es desenvoluparà la democràcia que s'ha de fer i definir dia a dia. Els partits són les eines, els instruments que fan possible la democràcia representativa. Haurien de ser els ponts naturals entre els individus i la societat, però la seva concepció sense democràcia interna, endogàmics i no exents de sectarisme perfilen una realitat contradictòria, doncs són els grupos d'intreressos i les oligarquies les que dirigeixen la vida política, sense cap mena de transparencia del finançament, convertint-se els partits en organitzacions de quadres, com empreses de reclutament de personal, que no mobilitzen les masses sinó que tenen com objectiu l'administració del poder sense les masses. Les masses ben alliçonades per la cultura oficial, prefereixen marxar de pont a disfrutar de la vida, com diu la gent a la platja, estar pendents dels aconteixements esportius, de les revistes i programes del cor, de l'espectacle diari de la vida i dels crims amb violència, mentres les esglésies es buiden de gent jove que prefereix omplir les discoteques i els bars de copes. La política no és més que el reflexe de la societat de l'egoísme i l'esperit trepa. Per aquesta societat política la ètica, es principis, les idees, el respecte i el diàleg són coses extranyes. El que importa és la disposició de poder efectiu. La democràcia per aquesta mena de professionals de la política no és més que un medi pèr accedir en nom de la democràcia al control de les lleis, l'exercici del poder. La democracia a Espanya en els moments de l'inici de la transició no s'havia mai d'haver posat en mans dels servidors de la dictadura, ni de demòcrates de nova generació, ni de grups d'interés sense una ideologia clara, però sectaris, mal anomenats partits. La democràcia no és un joc de sigles ni de clubs d'inversió, ni la porta d'accés per una nova professió. Els partis en el ple sentit democràtic, a la democracia espanyola están per fer, les institucions representatives també.

politica de diaris i tancada de porta a Madrid

Moderació ha sigut la paraula que més ha arribat als lectors de diaris des de l'editorial de La Vanguardia demanant moderació als polítics. I mentres es demana moderaciò i, el Ministre d'assumptes exteriors espanyol continua dient que la independència de Catalunya és inviable i ja avança el que segons ell passaria si Catalunya proclama unilateralment la independèncioa, doncs té molt segur que no hi haurà consulta. L'objectiu de Madrid és dir no a Catalunya e tots els fronts i parlar de catástrofe per a tots en cas de marxa unilateral. Mentres tant i com avís redueixen la despesa en infraestructures, ens cobren interessos pels diners recaudats dels nostres impostros que ens donen com a prèstec, i cmencen a parlar a travers els mitjans d'una entesa fiscal que no es cocreta. Oriol Junqueras calla i Marta Rovira segueix dient que volem el dret a decidir invocant la majoria de diputats sobiranistes. Al Congreso de los Diputados avui en canvi, ens han dit que de consulta, no. La negativa a arribar o consensuar un acord és real.