el poder de la democràcia

Moltes vegades, entusiamats amb la idea del compliment de la llei feta per institucions representatives no ens parem a pensar que la llei és fruit de la democràcia quan la seva reforma sense limitacions és posible. El poder de la democràcia es manifesta llavors amb tota la seva força quan la llei esdevé un resultat volgut i estimat pel poble, quan la llei no és altra cosa que la lliure manifestació de la voluntat del poble. La llei com el dret poden reforçar una constitució democrática o ser la demostració manifesta de la hipocresia política. En la llei hem de trobar el discurs dels drets socials, l'equilibri de les llibertats, més evident amb l'alliberament dels pobles com el mosaic ibèric del síndrome autoritari que els ha caracteritzat fins a la implantació d'un sistema democràtic de formació i desenvolupament lents quan no s'ha produït un desmantellament radical del sistema anterior o no ha sigut abolit tot l'entramat institucional que li va donar suport. Quan la democràcia és realment plural ningú, cap partit té el monopoli o dret exclusiu de fixar el que és o no és democràcia,. La Constitució com a llei fonamental d'un Estat no és l'equivalent de la democràcia, és tant sols el marc en el que es desenvoluparà la democràcia que s'ha de fer i definir dia a dia. Els partits són les eines, els instruments que fan possible la democràcia representativa. Haurien de ser els ponts naturals entre els individus i la societat, però la seva concepció sense democràcia interna, endogàmics i no exents de sectarisme perfilen una realitat contradictòria, doncs són els grupos d'intreressos i les oligarquies les que dirigeixen la vida política, sense cap mena de transparencia del finançament, convertint-se els partits en organitzacions de quadres, com empreses de reclutament de personal, que no mobilitzen les masses sinó que tenen com objectiu l'administració del poder sense les masses. Les masses ben alliçonades per la cultura oficial, prefereixen marxar de pont a disfrutar de la vida, com diu la gent a la platja, estar pendents dels aconteixements esportius, de les revistes i programes del cor, de l'espectacle diari de la vida i dels crims amb violència, mentres les esglésies es buiden de gent jove que prefereix omplir les discoteques i els bars de copes. La política no és més que el reflexe de la societat de l'egoísme i l'esperit trepa. Per aquesta societat política la ètica, es principis, les idees, el respecte i el diàleg són coses extranyes. El que importa és la disposició de poder efectiu. La democràcia per aquesta mena de professionals de la política no és més que un medi pèr accedir en nom de la democràcia al control de les lleis, l'exercici del poder. La democracia a Espanya en els moments de l'inici de la transició no s'havia mai d'haver posat en mans dels servidors de la dictadura, ni de demòcrates de nova generació, ni de grups d'interés sense una ideologia clara, però sectaris, mal anomenats partits. La democràcia no és un joc de sigles ni de clubs d'inversió, ni la porta d'accés per una nova professió. Els partis en el ple sentit democràtic, a la democracia espanyola están per fer, les institucions representatives també.