estat de drets i llibertats

Feia un parell de dies dinava amb uns amics que em deien que això de l'estat de dret se soluciona treient les bancades i seients del Congreso de los Diputados, el Senat i la Zarzuela.  I em deien, quan tots estiguin dempeus s'adonaran que les lleis no estan fetes per servir els seients, sinó per servir i solucionar els conflictes dels que fan i posen els seients, és a dir el poble. L'acudit en principi et fa fer mitja rialla, però  tot seguit penses que la visió d'un estat de dret que no contempla ni considera la equitat ni la els drets humans, la tolerància en l'exercici dels drets i la flexibilitat, el fa no fiable. Les lleis codificades o no, que no responen a l¡'ideal del moment, no generen vida jurídica, sinó malestar i desafecció a l'aplicació formal de les lleis que pugnen amb les consciències personals. Existeixen fluxos ètics de contingut variable que s'estavellen les més de les vegades amb els murs invisibles  del dret positiu de l'estat. El dret constitucional, escrit o no ha d'estar definit pel seu contingut, però aclarint a qui correspon la sobirania política, sense establir dogmatismes  ni situacions formals intocables. Doncs el dret no el defineix l'estat, sinó els usos i costums que creen el dret en el desenvolupament normal la vida del poble. Constitució i Dret constitucional no són el mateix, doncs la realitat jurídica que suposa una constitució és la que ofereix garanties jurídiques a la ciutadania. Les constitucions deia >Adolfo Posada, responen a condicions i exigències variades a cada Estat i també en els diferents moments de la història.  És el règim constitucional per tant el que ofereix l'explicació  de les constitucions per la combinació del poder constituent, de la llibertat dels ciutadans i de la idea que neix de   la fe en la realitat de l'estat i valor real del seu règim. No es pot entendre  un règim constitucional que no estableixi un equilibri  fonamental en favor de la llibertat, de manera que l'estat de dret és la limitació del poder de l'estat per la mateixa via jurídica que determina els seus drets i les seves obligacions, deixant de ser així la constitució una mera forma de justificació de l'exercici del poder. Pot ser que treure els seients dels Parlaments, les seus de govern i els Senats, sigui una bona solució per fer entendre als representants polítics que les constitucions han de perseguir establir un règim d'estat on el poble pugui exercir la sobirania per fer realitat un règim autènticament representatiu sotmès a normes ètiques e comportament polític i a un règim constitucional protector i garant dels drets i llibertats.

desafiament a la llei del poder

Amb aquest títol de  desafiament a la llei donava RTVE la notícia de la manifestació de diumenge. Com sempre reduint el nombre de participants donant xifres que van des dels 150.000 als 1.300.000, segons  qui ha fet  el recompte de persones presents a Barcelona. Però confondre manifestació reivindicativa pacífica amb desafiament a la llei, és un quelcom d'incoherència moral i mala fe. Segueixen considerant al Ministeri de Justícia espanyol  el llaç groc com un insult, quan resulta que és un element reivindicatiu i de protesta gràfica silenciosa. A Madrid, el govern central segueix empenyat en voler impedir el dret a decidir que pertany a tot el poble, deia a TV 3 ahir nit el President Puigdemont a l'exili. El President a l'exili, destituït per M.Rajoy, assenyalava que ultrapassen la llei i la Constitució i es preguntava què fer davant la violació clara de drets. Quelcom similar han manifestat els  presos catalans avui al Suprem en ocasió de ser-lis notificada la interlocutòria de processament per rebel·lió. Més d'un milió i mig de tele espectadors van seguir  la entrevista amb el President Puigdemont. El President va dir que no ens podem resinar a que ultrapassin els nostres drets. També va recordar que qui vol que anem a eleccions és l'estat espanyol, a veure si ens barallem tots. Ha recordat que el va posar com condicions per convocar eleccions que no hi haguessin presos polítics, que acabés la intervenció de la Generalitat i la intimidació policial, coses que no es van complir. Rajoy no ha volgut parlar mai amb Puigdemont, ni vol.  És ben clar que som espais polítics diferents. Se serveixen a l'estat de la narrativa perversa als mitjans. Va fer una crida als catalans per  fer possible la màxima unitat, el que és imperiós en el moment històric actual. Però aquesta unitat pot ser fruit d'acords polítics acceptant la diversitat de propostes. LA unitat no exigeix  vertebrar tota la política sota un mateix pal de paller.
Seguia dient que s'ha plantejat el 155 al marge de la Constitució i es va complementar amb un Decret d'ocupació de les institucions catalanes.  Les eleccions es van viure el 21 D en la anormalitat i sota la pressió del govern central que potenciava el vot anti republicà. Voldrien tornar a repetir-ho a veure si aburreixen la gent d'esquerres i catalanista, i s'emporten ells la cadira triomfal amb Inés Arrimadas. El que és possible es arribar a acords  malgrat els grans desacords dels partits, doncs a més hem de fer govern abans del límit i buscar solucions legals i eficaces pels sense sostre, els manters, els narcos, els trams i l'aigua, a més de rebaixar el cost dels transports pels treballadors amb salaris baixos, els costos dels enterraments, els problemes de mobilitat, la vivenda social, la renda garantida i la contaminació atmosfèrica. Necessitem un president transitori per que cal resoldre els problemes que estan penjats.Això és el que ara, amb la recuperació de les institucions, constitueix un veritable desafiament a l'Estat, a la llei del poder que només somia amb la bombolla i els seus rendiments. S'apropa la hora del poble, amb noves eleccions i renovació de càrrecs polítics. La democràcia és la gran ofensiva contra la corrupció del poder i les limitacions dels drets i llibertats, per la via d'alternatives concretes i radicals.

cap a la renovació de les esquerres

Sembla difícil parlar de les esquerres en moviment i renovació quan ni la gent conservadora  és capaç de auto criticar-se i es gira més a favor de la restricció de les llibertats i la democràcia. Els conservadors ancorats en la autarquia política aprofiten tot el que es pugui dels que treballen i paguen força tributs a Catalunya, com ja ha reconegut el Ministre d'Hisenda Sr. Montoro, declarant que els catalans som indispensables per aguantar la economia espanyola, perquè generem riquesa, exportem més que ningú , un 30%, i son el 33% del veritable PIB espanyol amb menys de la quinta part dels habitants. És la dada que amaguen dient que el nostre PIB és inferior convertint-nos en deutors de l'Estat.  Aquest és el veritable raonament que ens amaguen quan ens diuen que fem il·legalitats polítiques. Som il·legals perquè han decidir que hem de ser els esclaus productors per omplir les butxaques dels corruptes. És molt clar que els va be mantenir la precarietat. Bons beneficis per les empreses dels amics amb poc cost. El somni del capitalisme  extractiu. Mentre això passa l'actual socialisme unionista i monàrquic calla i aprova el 155 del que n'espera treure alguna cosa. No entrenen que el President de la generalitat l'ha de investir el Parlament, no l'ha de decidir ni un Jutge ni el govern espanyol. Sinó que ens expliquin perquè van voler fer eleccions el 21 D. La marginació és un paradigma i afecta a tots els sectors, excepte els fabricants d'armes.  Però l'esquerra segueix sent necessària per defensar els drets dels treballadors. No ens poden arrugar les dificultats, ni la manca de pedagogia de molts dirigents de partit de l'escola antiga, ni tampoc ens ha de desanimar que es perdin eleccions. L'esquerra  és i ha de estar en combat permanent, en moviment. L'esquerra assentada en despatxos deixaria de ser l'esquerra.  La gent d'esquerres està obligada a explicar  obertament i amb tota sinceritat al poble les mentides en que es fonamenta la política conservadora que empara l'espoli capitalista a que l'ha sotmès el règim actual.   El progressisme s'ha d'adaptar a la realitat global i al món digitalitzat en lloc de viure en el desconcert  i aliat amb els conservadors, per no perdre poder de govern. Es creuen que sense tocar poder no hi ha partit. Per molts ser del partit que toca poder vol dir tenir feina ben remunerada i sense gaire esforç. Per això les coses no canvien. El conservadorisme ha entrat en el cor del socialisme europeu i frena el desenvolupament de l'esperit  progressista. De socialista es passa a compartir espai amb les dretes.    L'economista Miquel Puig publica un brillant article sobre  l'esquerra al diari Ara del dia 5 d'abril dient que l'esquerra ha de tornar als orígens, al nucli del contracte social que és el treball remunerat, i defensa la renda garantida de ciutadania per substituir el vell contracte social. Cal reescriure doncs les relacions socials i treballar contra les desigualtats i els abusos, fer un món atractiu per la gent.  Per fer això necessitem que els socialistes deixin d'amagar-se com cargols i facin pedagogia del possible i com dur a terme les transformacions socials que no volen la dreta conservadora dirigida per l'esportiu Rajoy ni els reaccionaris vestits de patriotes espanyols i liberals que te al costat, esperant el seu fracàs.  L'esquerra ha de aportar planificació ecològica  i estris per superar la dependència de les energies fòssils, i no deixar-se dur per els interessos publicitaris de determinades marques o l'engany del luxe d'una societat ce crea guetos.Les esquerres han de fer que el poble perdi la por de reclamar la seva part ven la riquesa que genera i exigir la transparència  dels comptes públics. Del que es tracta no és d'agitar activisme, sinó treballar per donar vida a les iniciatives comunes al veritable actor que és el poble, cosa que no interessa a la dreta que procura obturar i servir-se dels Parlaments pels seus interessos personals i de partit. Per això el que no pot fer l'esquerra  avui a  la l'oposició  és baixar la temperatura política i refredar la presa de consciència a més de col·laborar a mantenir la dispersió  del progressisme trànsfuga a la dreta per fer desaparèixer o desorientar com a mínim les reivindicacions comunes de sempre. Als conservadors els interessa una esquerra domesticada i quieta mentre la precarietat, els salaris insuficients i indignes, l'explotació, l'atur de preus barats, les llistes negres dels dissidents i contestaris es manté viva com abans.

Fre europeu a la autoritària Espanya

La Reolució judicial dictada per un Jutjat alemany ha posat en entredit el funcionament i manera de dictar resolucions a la lleugera servint un obectiu preconfigurat  que es practica en alguns jutjats espanyols. Justícia declarada no fiable en el ranking internacional i desacreditada  per Bèlgica, Suissa i Akemanya per pretendre tractar com criminals polítics  que defensen la independència de Catalunya, democràtica i pacíficament obtinguda. Segons la ONU tenen drets que l'Estat vulnera. I la Justícia no vol aplicar el dret internacional que la gent de les Nacions Unides consideren aplicable, en particular el Pofessor de l'escola Diplomàtica de Ginebra Dr de Zayas. Arbitrarietat, irregularitats, espionatge compuls descobert amb els GPS de localització de vehicles inclosos en un cotxe de matrícula belga  i actuació secreta de membres policials espanyols  per la detenció de Puigdemont sense coneixement de les autoritats competents de la república Federal.    Investigació policial estrangera en marxa per descobrir  qui ha fet els gps i qui els ha pogut col·locar. Algú també està molest per l'actuació rupestre dels 20 agents del CNI pagats amb fonts reservats, estil els agents de la TIA de Mortadelo i Filemón.  Els advocats defensors davant el TS estan molests pel tracte que diuen reben. El govern de l'estat  desbordat per el que passa. En Jimenez Losantos llençant diatribes  contra Alemanya  dient de retenir com hostes els 200.000 alemanys que resideixen a les Balears i que a Alemanya "hi han cerveseries per posar-hi bombes". La Policia alemanya ja ha pres nota d'aquestes manifestacions més que de mal gust, de possible to injuriós i d'odi per qui fa justícia de veritat. I la justícia espanyola no mou un dit per investigar Jimenez Losantos. Han de obrir expedient la Fiscalia d'Alemanya ara? Han de presentar nota de queixa diplomàtica i exigir quelcom més? Ha de posar-li la querella la República Federal? És que es pensaven a la Moncloa que comprant avions de combat a alemanya ja ho tenien tot resolt. Era aquest el preu que proposava el govern espanyol per l'entrega de Puigdemont?  I finalment la Sra. Merkel  li ha dit a Rajoy que dialogui,. I avui els principals del del PP  diuen que es neguen a dialogar amb Puigdemont, i els demés a la presó ja hi estan be.  Rajoy tira pilotes fora i evadeix el parlar dient que la Justícia és independent  i ell respecta la Justícia, callant  que la va posar en marxa per delictes imaginaris i a més inflats.  Davant Europa el govern central i l'Estat s'han tret la màscara. Són el que són. Són el que sempre ha sigut Espanya. El poble espanyol que utilitzen i mouen a gust no pot permetre existir el poble català i l'ha de destruir. No accepten la coexistència de la diversitat. El tema i les conseqüències de tot això per Espanya són greus, amb un Estat desmuntat per la corrupció del Partit Popular i la que encara cau del Partit Socialista Espanyol. Espanya ja no és fiable a Europa i preocupa el deute públic que te. El govern espanyol no sap el que és democràcia i no han assumit que ja no existeix l'imperi espanyol.   Viuen en el passat. Però volen l'Espanya radial que denuncia Germà Bel.  resisteixen en el poder per tapar-se  i parar els investiguin a tots. I ara han trobat una víctima per oferir, la Sra. Cifuentes. Però això no tapa que tenen gent empresonada per idees polítiques com van fer amb Euskalerria. I Europa no vol polítics a la presó que representen més de dos milions de ciutadans que els han votat. Europa exigeix solucions a Espanya i Espanya no es vol moure d'on és. Cap voluntat de diàleg ni de buscar solucions fora de la repressió i "mantener el orden constitucional que conviene pese a todo". El Estado dispone de la fuerza i del poder de coerción que precisamente no tiene ni quiere el col·lectivo catalán. Llavors per què si no és per acabar la feina que se'ls va escapar després del 1714 i ni en Franco ho va aconseguir.  La dictadura ha ressuscitat sota una nova forma, ara constitució que permet l'autoritarisme i l'ús de la llei espanyola contredint el dret internacional de les nacions Unides aplicable.  El govern d'Espanya ha destruït la democràcia. No volen practicar els Drets Humans que saben són l'eina  per alliberar la democràcia de tota captivitat. Millor tenir la democràcia en captivitat per seguir ells en el poder i disposar dels diners públics a conveniència. Per això pressupostos ambigus deixant penjat l'essencial.  Ara ens hem de preguntar quan vindran els Marines americans a alliberar Espanya i Catalunya i acabar el que es va deixar de fer en Eissenhower el 1941. Ho hauran de venir els escocesos, els belgues, els alemanys, els danesos, els suecs, els finesos i més gent per acabar aquest mal somni? No sorprèn el silenci  que s'ha apoderat de tots els mitjans afins al nou Estat autoritari en saber el que deien els tribunals alemanys i la Ministra de Justícia?  Jo humilment recomano facin cas a Frau Merkel. Els acaba d'avisar que per el camí que porten van malament i estan creant problemes als europeus. Europa ha despertat i ja ha vist qui són els seus "amics de Juncker que van ser honorats a Oviedo no fa gaire, mentre es cuinava la ofensiva anti catalana. El 10 de gener de 2016 teniem un President. Ara en tenim un a l'exili que l'estat no vol reconèixer, cessat de manera molt discutible. Però no ens volen deixar investir President al Parlament que és el que diu la llei, és competència del Parlament de Catalunya. Això el món ja ho ha vist. A Espanya no hi ha democràcia. O canvien o hauran de començar a pensar si els treuen de la Unió Europea. Pot ser els interessem ara més nosaltres que el govern espanyol. Els catalans fem coses, diuen. L'Estat destrueix democràcies.  Catalunya te industria, comerç i bona situació comercial, líder espanyola en internacional, demòcrates, partidaris del pluralisme i la diversitat. Espanya no aporta més que  ensurts i males notícies. L'elecció és indiscutible. Per això més inversions a Catalunya i més estudiants estrangers a conèixer Catalunya.

l'existència del poble català no es pot impedir amb la Constitució de 1978

Nou revés per l'Estat espanyol ha sigut la decisió del Tribunal d' Schlewig Holstein   de descartar la rebel·lió i deixar en llibertat el President Carles Puigdemont, això seguit del desmarcatge de Suissa i la recomanació de les Nacions Unides de no entorpir el drets polítics dels diputats empresonats.
Negociar la compra de 50 avions de combat a alemanya immediatament de la detenció del President amb un cost de més de 5.000 milions d'euros, per guanyar simpaties sens dubte, reduint la inversió en justícia, educació, habitatge social, prestacions socials i sanitat, i no diem en infraestructures a Catalunya. La consideració de la qualitat democràtica d'un Estat s'avalua de moltes maneres. El compliment i exercici dels drets humans per part dels Tribunals són indispensables per qualificar la qualitat d'una democràcia. Té relació directe amb el respecte a la dignitat humana, l'aplicació de l'equitat junt amb la justícia social per determinar la existència o no   d'un estat de dret. Tot sembla indicar  que no es compleixen a Espanya les condicions per assegurar l'existència d'una societat lliure. La manca de governar amb els drets humans damunt la taula posa en perill l'ordre democràtic, convertint en utòpics els drets humans, quan un govern destina més diners a defensa i presons   que a Justícia, Educació, Cultura, Sanitat i Habitatge social en moments de necessitat. En una democràcia, la llei no pot posar  fre als drets humans. Aquesta actitud va contra el sentit del dret internacional i de la mateixa història, doncs els drets humans, en ser preferents i prevaldre al dret de qualsevol Estat, com Espanya també te reconegut a l'article 10.2 de la Constitució de 1978, són drets insubordinats, exigeixen el diàleg i la resolució pacífica dels conflictes.  En els àmbits jurídics avui els drets humans es consideren com la base per   fer una legislació nova que impedeixi que morin per l'aplicació de pressupostos i una  gestió defectuosa o irregular de l'economia. Els drets humans agrado  no als Estats autoritaris i repressors de la dissidència són eines per alliberar la democràcia de tota captivitat. Com diu el Dr. Alfred de Zayas, les normes no poden aplicar-se d'una manera selectiva o a la carta com alguns Estats pretenen, doncs la criminalització de l'exercici dels drets humans és contrària a la obligació dels Estats d'observar  tractats i convencions vigents, que és precisament el que  fa Espanya acusant de rebel·lió la dissidència que reclama el dret a la secessió pacífica i democràtica,  legítima en dret internacional. L'Estat espanyol,  seguint els plantejaments del Dr. de Zayas,  no pot ignorar  que la existència d'un poble català no  es contradiu amb el poble espanyol doncs el principi d'integritat territorial no es pot aplicar respecte dels pobles que es volen auto determinar lliurement, excepte que hi hagi una ingerència externa. el dret a l'autodeterminació no es per tant  prerrogativa de l'Estat atorgar-lo o negar.lo, éssent irrellevant que la Constitució  inclogui expressament o no el dret a l'autodeterminació dels pobles que formen part del territori de l'estat actual, i no serveix de precedent negatiu i excloent que aquest dret hagi sigut negat amb anterioritat. Podríen aquests principis i ordre superior internacional significar la nul·litat del que estan fent els Tribunals espanyols? No han sigut un avís molt clar el que han rebut alguns jutges de l'Estat amb les decisions de Suiza, anteriors de  Bèlgica,  i la actual d'Alemanya, de que la política de la criminalització dels actes polítics parlamentaris  no s'ha de practicar en una democràcia. Es creuen  al govern de l'Estat que les derives autoritàries passen imperceptibles a la Unió Europea ara que ja s'han tret les mascáres?

menyspreu i autoritarisme prenen posicions

Hi ha qui    contribueix a elaborar les lleis i desprès assessora com saltar-se-les. A ningú li agrada pagar impostos, Menys a les grans empreses que procuren quedar-se el màxim de beneficis. Moltes vegades sembla que en lloc d'inspectors tributaris hi hagin mànagers de relacions amb la Agència Tributària. Hi han empresaris que es queixen d'haver de pagar la seguretat social i aquest cost el consideren com una de les causes de no poder apujar els sous dels treballadors. Són moments delicats quan ens diuen que ens  faran menys inversió pública de la necessària amb els nous impostos de 2018. No tocaran el desdoblament demanat de la N-349, no milloraran les infraestructures   catalanes, mínima inversió a ADIF-RENFE, mínima a sanitat, educació i justícia, excepte l'augment de sou del president del Tribunal Constitucional,  mentre s'apugen les despeses militars, les penitenciaries com si esperessin omplir les presons encara més. I prometen "mordida"   al PNB si li aproven els pressupostos, sense tocar el 155 No sabem de quans diputats disposem al Congreso de los Diputados amb experiència fiscal. Doncs, si les grans consultores assessoren el govern a l'hora de treballar les leyes tributàries, és evident que arriben al cor del poder aconseguint una valuosa informació que els permet, al menys així passa a la Gran Bretanya,  eludir obligacions fiscals, segons explica Owen Jones a El establishment. Això fa que els interessos dels que dominen la societat espanyola siguin diversos i poden arribar a colisionar entre ells, doncs les empreses i les financeres   que dirigeixen l'economia, per no confluir amb una mentalitat comuna. El pensament de les elits és clar: una llei per nosaltres i una altra pels demés. Discrepar d'aquestes conductes significa posar-se fora del establishment y també de la política que es troba sota el seu control.  El Pressupost de l'estat és una eina de l'establishment per controlar els addictes i els infidels, No volen veure que la nostra política   no està vinculada  ni subordinada als EEUU, sinó a la Unió Europea, doncs ja no existeix l'Imperi espanyol, con tampoc el britànic. El que ara te importància es   la innovació industrial i tecnològica, l'educació. Aquesta forma de governar pot arribar a ser una amenaça per la democràcia, puig que nom sabrem mai qui realment ens governa i la amenaça que això suposa per les institucions i els valors democràtics. Aquest estil de govern afavoreix l'autoritarisme i menysprea la dissidència, fomentant l'odi i la divisió social. Un govern i un Estat autoritaris són una amenaça per les llibertats intentant imposar la docilitat i l'obediència a la llei no democràtica, no orientada al bé comú. Poc ens aporta el projecte de pressupost 2018 de l'Estat a Catalunya, perquè saben que no ens poden comprar oferint inversions i transferències que saben és un remei eficaç per altres societats tocades per la corrupció.

Ciutadans no és indispensable

Ciutadans, la formació política   que ha omès tot lament pels presos polítics catalans, en cap moment ha dissimulat la seva ambició de poder. Volen el poder   allà ho sigui per imposar els seus criteris. Per això han de aconseguir més escons i Ajuntaments. Ara es volen centrar a Catalunya en la batalla per fer-se amb la Ciutat de Barcelona, que per a ells no és més que una ciutat important cap d'una  gran àrea metropolitana. Aquests joves polítics  que es diuen liberals no tenen cap interès per seguir i assumir la història de les reivindicacions catalanes. Semblen ignorar que acabat el convuls segle XVIII, 1880   va veure   la celebració del Congrés Catalanista que va presidir Valentí Almirall. L'any 1885 presentaven al Rei el  Memorial de Greuges, reivindicatori   dels interessos morals i materials de Catalunya.Anys més tard, creades la Lliga Regionalista i la Unió catalanista es van iniciar es debats per la redacció de les anomenades Bases de Manresa  Es va debatre un projecte de Constitució catalana que significava un  no pas cap a l'autonomia catalana davant d'un règim que  estava enderrocant el seu parlamentarisme.El mateix Prat de la Riba imaginava que la Assemblea era el recobrament de les antigues Corts catalanes. Fou la il·lusió d'una reinstauració que no es va produir malgrat tots els seus esforços. El partit liberal espanyol s'oposaria fermament entrat el segle XX a reconèixer cap autonomia a Catalunya que consideraven un  pas previ per a la independència. Àngel Guimerà, segons explica Josep M. Gasol, em el seu estudi sobre les Bases de Manresa es va presentar a la assemblea declarant que venia a defensar la autonomia de Catalunya. El passat històric de Catalunya va  estar present considerant Espanya com un símbol decadent, mentre Catalunya es plantejava una altra realitat amb el seu projecte de Constitució Regional. S'havia posat la primera pedra de la reconstrucció política nacional. Es demanà en el banquet de cloenda que no es desmentissin els actes en la vida pública. Va destacar en aquesta Assemblea en Enric Prat de la Riba, secretari de la Unió Catalanista que anys més tard es faria càrrec de la presidència de la Mancomunitat de Catalunya. L'objectiu era la reconquesta de la llibertat catalana. El programa de Manresa fou desqualificat per la política espanyola, com ara també farien Ciutadans i el PP que no veien ni veurien que la unitat de l'Estat espanyol feta amb cadenes no faria altra cosa que atemptar contra la vida de les regions. A l'Estat interessava mantenir la uniformitat sense permetre   la vida pròpia dels pobles amb diferent  característiques etnogràfiques, històriques i polítiques. el mes de març de 1892 va veure doncs aprovades a Manresa las bases per a la reconstrucció de Catalunya com a poble. Quaranta anys més tard va arribar la República  i allò que s'havia debatut a Manresa va tenir una indubtable influència   en la generació que va assolir el govern de Catalunya.  Aquest episodi forma part del moviment catalanista que va impulsar Valentí Almirall per donar unitat d'acció  a les diverses tendències polítiques  i adoptar una actitud  conjunta i aglutinadora dels grups catalanistes. És molt evident que ni Ciutadans ni el PP tenen cap mena d'interès en revisar aquesta història i   el per què de la Assemblea de la Unió Catalanista que va redactar les Bases de Manresa.  Però indubtablement tampoc es poden considerar indispensables en la vida política catalana. Ni les organitzacions polítiques són eternes ni els dirigents poden vantar-se de res  si no es manifesten contra la repressió i la violència en una societat democràtica que es mou per l'esperit de llibertat.