què queda de Montesquieu a la nostra democràcia?

Encara ens estem plantejant com desenvolupar el Tractat de Lisboa per tenir més seguretat i una nova lluita contra la criminalitat organitzada, desenvolupar polítiques de pau, d'aprofondiment de lesllibertats, crear una estratègia comuna davant les potències exteriors oblidant les sobiranies estatals que sembla volen reviure com a factors clau de divisió de l'Unió Europea en mans de les dretes radicals, crear i promoure el diàleg social, projectes polítics coherents i comprensió i respecte de les identitats minoritàries que exigeixen un canvi en el concepte de l'Estat i de la societat democràtica. Ni la solució és l'estatisme i coinsiderar antidemocràtic tot el que es fa i proposa fora del'Estat. Cal tornar el prestigi a les forces socials que pacíficament i pacientment treballen per articular els serveis que abandona l'Estat creant noves èlits per afavorir una governança de caire social. El perill per la democràcia és creure's que es pot fer tot des de l'Estat, tant les dretes com les esquerres.La política actul no ha desterrat l'iconoclasia dels dirigents cada vegada que perden unes eleccions. Ens cal una classe polìtica normalitzada que entengui que es democràcia tant el votar a les eleccions com manifestar-se per protestar per la politització de la justícia. Cal un pel de sacseig i de desgavell de les idees sense esperit monopolista. Ens sobren polítics professionals sempre amb la paraula adient per servir l'electoralisme com també o fa la dreta amb promeses que saben no es compliran mai. Que vegin Catalunya com un fet marginal és motiu de greu preocupació doncs la ciutadania no està d'acord en deixar diluir-se l'esperança de l'autogovern complert. És inadmissible la autonomia actual que no és real, constituint una comunitat de nom, però no de fet. Els demòcrates no se'n poden rentar les mans ni fomentar el desencís.La ètica del poder exigeix respecte per la divisió de poders i el govern democràtic sempre que resulti elegit en eleccions netes i lliures. Ens cal superar les inèrcies i reticències de l'Estat. El futur català no és quelcom fantasmagòric ni un nihilisme irresponsable. El Tractat de Lisboa no impedeix que els ccatalans deixin de ser presoners de la por i el servilisme de l'Estat espanyol. Catalunya. com a poble democràtic dins d'Europa, ha de poder treballar i assolir solucions pels temes universals, lluitar contra la crisi econòmica i social, pder fer al Parlament les lleis que la societat necessita amb urgència per resoldre les insuficiències actuals. I per damunt de tot, a més del necessari diàleg social i respecte a les minories nacionals democràtiques, no oblidar Montesquieu i la seva divisió de poders.

de nou el sectarisme punitiu

La Sra. de Cospedal ha tornat a sortir davant els mitjans de comunicació enfurismada per la manifestació transversal i de totes les forces polítiques, menys el PP com és natural, celebrada a Barcelona ahir diumenge matí per manifestar la protesta per la suspensió de les leis aprovades pel Parlament de catalunya per protegir els drets socials dels febles. Ara diu que protestar contra el Tribunal Constitucional és anar contra l'Estat de Dret. I no vol veure que la protesta va per l'impossibilitat de poder establir polítiques legals a Catalunya i formar un dret democràtic per la protecció dels drets socials, com molt bé definia Miquel Iceta del PSC. Vivenda, alimentació, sanitat, energia i aigua son elements indispensables per un mínim de vida. Servir-se de la llei i els Tribunals com eines de càstig i de repressió aproxima Espanya a un paradís autoritari dins de la UE. Aquest seria el resultat del sectarisme punitiu que sembla invoca la Sra. de Cospedal. Deixen que siguin Caritas, les parròquies, la Creu Roja i el Banc dels Aliments els que practiquin la caritat quan s'ha de practicar la justícia social i comprometre les administracions en accions coordinades de justícia social. A Madrid, mentre les descobertes de casos de corrupció no paren, tot i que ara el Sr. Rajoy ve més sovint a Catalunya, segueixen ignorant la justícia social veient a més el nacionalisme democràtic com un imaginari per intentar crear una nació que fugi de l'estatut constitucional. També ens diran els que serveixen els interessos dels autèntics dirigents de l'economia espanyola, com gran argument, que el nacionalisme és un invent de la burgesia catalana per servir els seus propis interessos. Es tracta de produir tota la divisió possible entre les forces sobiranistes catalanes en temps electoral. Qui creu a més que el procés ja ha acabat i ha sigut un fracàs, no pot dissimular aquesta política del desig histèric d'enderrocar l'edifici nacional català.M oralment reprobable em sembla aquesta manera d'enfocar les relacions amb Catalunya per part de qui vol seguir dirigint la governança d'Espanya. Val més que les noves dretes espanyoles es preocupin d'aturar quan abans el paradís de l'autoritarisme en que es poden convertir els seus propis partits en contradicció amb el Tractat de l'Unió Europea. La llibertat política d'un poble com Catalunya i el seu autogovern no la pot definir cap tribunal, sinó que és una qüestió competència de l'exercici democràtic en unes eleccions lliures i un referèndum pel que, d'acord amb el Dret Internacional, no es necessita permís de l'Estat qu'exercita el sectarisme punitiu per convocar-lo.

tots antisistema?

Dissabte es manifestaven per la ciutat de Barcelona exlegionaris i grups ultradretans amb força soroll detrompetes enarborant la bandera d'Espanya preconstitucional. Fou la seva manera de celebrar el dia de les forces armades. A Madrid el dia de les forces armades s'ha saldat amb aplaudiments al Rei i xiulada perl'Alcaldessa de Madrid Sra. Carmena. Diumenge,, a Barcelona, han sigut els defensors dels drets socials els que s'han manifesta tper protestar pels continus procediments judicialsdel Govern en funcions interposats davant el Tribunal Constitucional per parar l'execució de les lleis aprovades pel Parlament de Catalunya. És la manifestació contra l'ús abusiu de la Justícia amb finalitats polítiques. El més lleitx i repugnant ha sigut la mani dels defensors del banc expropiat a Gràcia que volen reocupar posant nens entre ells i els mossos, fent-los servir d'escuts humans. Els manifestants han reclamat que marxi la Policia del del barri. Ells ja s'ocuparan de la seguretat, la qual cosa està per veure davant l'increment de robatoris a domicilis. El fet del que ens informa el Diari digital e-noticies, és gens digne i totalment rebutjable com actitud indigne de qui diu lluitar per les seves idees, la contracultura, l'autogestió, el dret a okupar lliurament espais d'utilitat social, l'organització assamblearia, el rebuig de les idees no debatudes ni aprovades en assemblea popular, tota religió i la propietat privada de segons que els afecti. No els interessen les universitats ni volen l'ensenyament reglat com tampoc els interessen els títols acreditatius del coneixement adquirit. Pels antisistema, amb o sense partit, el futur s'ha de decidirt en un procés revolucionari que capgiri la societat. No admeten l'antisistema que pugui proposar altres vies de transformació social. Ens queda per llegir el comentari del discurs del Sr. Rajoy als empresaris del cercle d'economia carregant contra l'Alcaldessa Colau per les seves mesures que desqualifica pels problemes que està creant de paralització de l'iniciativa privada i la pèrdua que provoca de llocs de treball. Finalment, el dia el tanca Ciutadans amb el seu assaig de campanya a València amb crítiques per a tothom. Ja ens apunten tots plegats que res no canviarà en la propera campanya electoral i repetirem resultats. El PSOE haurà de decidir si pacta la gran coalició amb el PP, o Susana Diaz substitueix a Pedro Sanchez i llavors pacta una política de col·laboració i no agressió. Als que manen no els convé canviar res i els que voldrien fer-ho no podran per manca del consens necessari. Els interessos contraposats que tots coneixem estan fent la seva feina. Les intrigues no es despullen ni es fan públiques.

nostàlgia del futur que no arriba

Afloren les tradicions tant a l'església com als sectors revolucionaris. L'església fomentant una certa pregària contemplativa i els sectors revolucionaris tornant al moviment de masses amb manifestacions per qualsevol raó per moure les consciències dels electors i anar fent la desobediència a qualsevol acte de dret, vingui d'on vingui. Ésser antisistema exigeix manifestar-se contra tot el que no ha sigut aprovat per l'assemblea del moviment revolucionari. Per la revolució sobren els Parlaments sota control de la burgesia que representen els partits tradicionals. Però el futur no és clar que sigui una nova epopeia revolucionària, com tampoc podem creure en un futur aferrat a les tradicions burgeses i religioses. Tenim molta feina a fer per intentar salvar la vida del planeta terra i veure la menera de trobar i preparar la vida a un planeta homòleg quan heguem esgotat el nostre actual. No veiem un futur clar per la política que només cerca espais de poder i menys encara pels pidolaires de caritat que supleixen l'inacció de l'Estat quan és l'organització administrativa de qualsevol Estat la que s'ha de moure i preocupar per resoldre la problemàtica dels desfavorits de la fortuna. El futur haurà de ser de innovació, comunicació del coneixement, atenció a les desigualtats socials, reparar els abusos dels propietaris dels diners, superar l'atur estructural, respectar les regles de la democràcia, donar prioritat a l'assistència social, `rpmoure el coneixement i la difusió de la cultura i el respecte a les identitats nacionals que han fet l'història. Cal ser nostàlgics d'aquest futur, no del passat ni de les tradicions del pasat. Caldrà planificar democràticament les solucions en lloc de deixar-les a l'improvització d'una assemblea, manipulada o no. El futur no es troba en la destreucció de l'Estat modern, sinó en la seva transformació com eina de desenvolupament social i de protecció de l'exercici dels drets humans i llibertats. La única nostalgia vàlida serà la de la realització dels Drets Humans. La ambició d'alguns per asolir la destrucció de l'Estat democràtic només és una nostàlgia del verticalisme del poder i el totalitarisme. Només la democràcia perticipativa que respecta les llibertats és l'eina vàlida i assumible per construir el futur i fer-lo arribar en una societat de pau, no violenta, solidària, respectuosa amb els drets dels demés i no excloent.

una Constitució irreal

No em cansaré de dir que la Constitució de 1978, amb tots els seus defectes de formulació, ha acabat el seu cicle de vida legal útil. Tots sabem que la primera part declarativa de la Constitució, malgrat parlar de la dignitat humana i l'Estat de Dret, no fou objecte d'un pacte o compromís polític democràtic, sinó una imposició per part de terceres fons alienes a la Comissió redactora que es va limitar a incorporar al projecte portat a referèndum el texte imposat. Per tant la Constitució només servia per canviar de règim, passar de la dictadura a una democràcia formal homologable a Europa, amb un contingut real per definir en el futur. Però no interessava anar gaire més enllà a l'hora de reconèixer drets i establir les obligacions de l'Estat. Una Amnistiaper celebrar el canvi fou una llei de punt i final de molts crims polítics i una eina adequada per tancar el procés de canvi sense canviar la situació de control del poder polític per part de determinats circuits del poder real. Tot el demés que es va posara la Constitució, des de els drets fonamentals a la reforma de la mateixa no fou altra cosa que el farcit convenient per l'objectiu de presentar a la societat democràtica europea una nova realitat política. La Constitució va incloure la Monarquia com exigència i a la vegada garantia de canvi pacífic. I no era qüestió de discutir davant els hereus del franquisme situats a l'exèrcit i l'Administració de l'Estat la Monarquia designada pel dictador a títol successori. Tampoc es va obrir la possibiitat de canviar l'organització de l'administració del poder central. Les provincies eren com sempre havien sigut el pendul de control econòmic de les administracions locals. Les Autonomies no foren més que un invent d'ampliar per parceles la representació política sense tocar res del rerafons. Les Comunitats Autònomes ni fornen ni són Comunitats; simplement es van convertir un nou circuit de conspiracions internes dels grans partits estatals, i en alguns casos del malbaratament dels diners públics. La Constitució fou irreal, no permet resoldre els problemes polítics a que es troba enfrontada Espanya en mans de qui no accepta el diàleg i nega fets nacionals innegables. I ara el Sr. Ministre de l'Interior acaba de dir en unes declaracions ahir a La Vanguardia que no hi ha consens per reformar la Constitució, mentre d'altra banda el partit socialista, interpretant la Constitució segons conveniència del moment, per veu del seu Secretari General afirma que no permetrà, com tampoc el President del Govern en funcions, cap referèndum a Catalunya que permeti a la ciutadania de Catalunya decidir el seu futur polític. La conclusió és clara, ni Catalunya és un país dependent ni servent, com tampoc una Constitució fou votada pels catalans per servir per limitar els drets de les nacions històriques vives com Catalunya. De mantenir-se aquesta posició per part dels dirigents polìtics espanyols, és més evident que mai que la Constitució ja no serveix per altra cosa que per imposar el poder per forçar el destí dels catalans, i per tant la Constitució de 1978 es converteix en una eina antidemocràtica i contrària a les llibertats promeses per les que fou votada.

qüestions tècniques

Ara s'ha posat de moda definir com "qüestions tècniques" totes aquelles qüestions conflictives i incompliments de les obligacions estatals envers Catalunya. Fou una qüestió tècnica la resolució de la delegada del Govern espanyol a Madrid prohibint l'entrada d'estelades a la final de la Copa del Rei que fou tumbada per un Jutgeen base al dret fonamental a la llibertat ideològica. És també una qüestió tècnica no fer el corredor mediterrani amb l'ample europeu que reclama la Unió Europea per què segons el Ministeri d'Obres Públiques deixa incomunicada la circulació de mercaderies de l'ample espanyol. Diferent seria que aquest corredor fos projectat passant per Madrid; llavors cap problema. Els treballadors que són acomiadats continuen sumisos a l'espera dels resultats de les noves eleccions generals. Es nota un certcansanci dels polìtics i dela demagògia amb que es produeixen alguns. Enguany ha sigut novetat anar a fer precamanya a Venezuelaparñant de drets socials que neguen a determinades categories de ciutadans. Els manters il·legals es rebelen i els okupes es manifesten reclamant el dret a fer okupacions de locals sota el nom d'expropiacions populars. Els evasors de divises, lladres i expoliadors de coll blanc i corbata segueixen fruint del que han guanyat amb engany. Quan políticament convé i no es volen donar explicacions, tot es converteix en una mera qüestió tècnica. Mai no hauriem pensat la importància de la tècnica per dissimular desgraciades resolucions polítiques. l'expressió "qüestió tècnica" ens retorna a temps passats on es prioritzava el dret administratiu. Finalment convertiran en qüestió tècnica la denegació i rebuig de les reivindicacions catalanes. No cal parlar de polìtica, doncs això ara ja cansa a la gent i pàrlar de qüestions tècniques ofereix l'aparença de més credibilitat. Fou també una qüestió tècnica la tàctica de destrucció del sentit nacional català de l'Estatut de 2006 i la política dels conservadors espanyols de la darrera legislatura?

reconstrucció de la dreta catalana

Una vegada més els conservadors volen el reinici del seu espai de poder en ple segle XXI amb una nova identitat. Els anys han passat i el descens de la natalitat a Catalunya des de 1975 ha patit un descens calculat en un 32%, una pèrdua important, superior a l'espanyola llavors calculada en un 20%, de creixement constant motivat per la crisi que s'ha volgut cobrir amb les immigracions, primer d'altyres territoris d'Espanya i després de l'estranger. Son aquestes noves immigracions procedents de l'estranger, controlades o no, les que han creat unes noves generacions que poden superar avui el 15% de la població de Catalunya. La població immigrant estrangera és la més pèrjudicada habitualment per la crisi de feina i les retallades salarials. La actual diversitat nacional, cultural i lingüística descoberta en el creixement demogràfic de Catalunya no ha frenat ni impedit que la dreta governant a Catalunya durant aquests darrers anys, excepte un curt període socialista, hagi decidit procedir a la seva renovació organitzativa per deixar ben establerta una nova dreta catalana que només vol la prosperitat pel seu entorn. Però aquesta dreta es troba abans de començar amb un alt nivell d'atur, una progressiva disminució del poder adquisitiu de la societat catalana que obliga a la ciutadania a reduir els nivells de consum i eliminar l'estalvi. La nova dreta no conseguirà atraureel vot dels indignats, ni desl desafectes alseu anterior règim. El factor és de recessió i l'ocupació que es genera és de caps de setmana o sota la precarietat i salaris infims. Un medi natural a més degradat pels negocis de les urbanitzacions de segona residència iniciades els anys 70 que han significat la tala d'arbres i la destrucció de la natura. Els incendis forestals s'han produït amb més intensitat a les zones on hi ha urbanitzacionsapart dels provocats intencionadament. A més no s'ha gestionat una política contra la contaminació de les zones ocupades per urbanitzacions i l'ofegament de l'aire respirable a les grans ciutats com Barcelona. L'important era controlar el poder als Ajuntaments i disposar la despesa pública amb criteris polítics. La deeta quan ha estat al poder ha fet la vista grossa davant els interessos especulatius no ha obligat a planificar els serveis d'infrastructura que han acabat en mans dels Ajuntaments perjudicats amb rels costos de manteniment derivats de la seva inacció quan només veien els impostos sobre la propietat immobiliaria a recaptar. I amb aquest ambient i criteris fiscals, la dreta vol tornar al poder, reinventant-se, però sense aportar cap solució als problemes reals de la societat catalana, vella i nova, ni per la densitat de la construcció a Barcelona i la seva àrea metropolitana que ha produït una acumulació urbana sense precedents amb les corresponents conseqüències de gestió de l'ordre, la seguretat, la sanitat i l'educació.

prou d'enganys, mentides i manipulacions!

La retransmissió televisiva de la xiulada d'enguany ha sigut ben diferent de la realitat observada al camp de futbol. Al camp els xiulets s'escoltaven i van fer canviar de cara a la Pricesa Letizia que s'estrenava a una final de la copa del Rei. Però per les televisions el só era musical, eminentment musical. Algun filtre va permetre la manipulació del so i els telespectadors no veien ni escoltaven la realitat. Però aquest incident d'autocensura informativa que no m'aventuro a qualificar d'una manera diferent, va permetre durant uns quants dies amagar que Espanya deu força diners a prèstecs internacionals que s'han de tornar, que els ajustos s'hauran de fer de nou i és mentida que s'abaixaran els impostos quan ja sabem que per pagar les pensions s'hauran de crear de nous i a Grècia els han apujat per garantir el compliment del deute. Queda molt bé seguir culpant a les autonomies del deute públic, quan és l'Estat central el que demana prèstecs i no pot arribar a controlar la seva propia despesa. Tambéés més que lamentable que les pensions dels treballadors es trobin en perill. Els ciutadans ni som cecs ni sords. Menys encara ens tranquilitza que es busquin enemics exteriors per amagar la veritat del que passa i confondre cada dia més l'ordre social posat en mans dels hereus del franquisme. La gran excusa del viatge d'Albert Rivera a Venezuela serà una maniobra més de dispersió. Amb aquestes condicions i situació arribem al començament de la campanya electoral. Només puja la venda dels diaris esportius, la qual cosa és clarificadora del que pensa la societat. Només cal ara que el 26 de juny, dia fixat per anar a votar sigui un dia de sol esplèndid més propici per anar a la platja que per fer cua a un col·legi electoral per anar a votar.

El decliu de l'Estat social

Sembla que volguem que l'Estat ens faci de pare resolent tots els problemes sense haver de modificar la Constitució o fer-ne una de nova com és habitual a Espanya quan la Constitució de torn ja no és ùtil. La utilitat de la llei desapareix quan aquesta deixa de permetre l'adopció de solucions amb criteris d'equitat i per part de l'administració pública es passa a l'arbitrarietat. Cal evitar el naufragi de l'Estat com organització pública al servei de la ciutadania. De fet capitalisme i democràcia no són incompatibles mentre no s'inventi un nou sistema després del'ensorrada del comunisme totalitari. El capitalisme no salvatge té capacitat per reinventar-se a diferència del capitalisme salvatge i especulatiu. De rfet vivim en una societat capitalista on capitalisme i democràcia han sigut congruents durant el segle XX i el recorregut no sembla s'hagi acabat. El moviment obrer ja va acceptar transformacions importants igual que el capitalisme ha dialogat amb els sindicats i acceptat el paper regulador de l'Estat dirigit per el partit que decideix el sufragi universal dins d'un context social de llibertat ideològica. Hi han partits que assumeixen les reivindicacions dels treballadors i partits que no, que responen als interessos dels oligarques i grups financers transnacionals del capitalisme especulatiu i salvatge. L'important és l'estratègia de progrés per fer desaparèixer la dominació classista, promoure una societat més lliure i igualitària, rebutjant el servilisme al poder i les oligarquies. La democràcia no es va construir per desorientar els treballadors a l'hora de reclamar i exercir els drets que qualsevol constitució està obligada a reconèixer en els Estats que són membres de les Nacions Unides o del Consel d'Europa. Del reformisme del segle passat hem de posar en marxa ara la participació de tots els sectors socials per frenar els nous mètodes de dominació de les classes altes que volen fer incompatibles un nou capitalisme dialogant i democràcia més que els sectorts treballadors. La misèria i l'explotació han trobat nous perfils i un marc ideològic en la indignació col·lectiva del nou proletariat, la gent jove sense feina i sense possibilitats d'encaix laboral. La resistència a planificar mesures per reduir la pobresa i l'exclusió social del nou proletariat, el mercat de la droga, la delinqüència de tot ordre exigeixen una reforma àmplia, la crítica més dura a la riquesa i l'ostentació insolidàries. Treballar pel bé comú, les coses de tots és una condició indispensable per evitar la caiguda de l'Estat social, doncs la pobresa i l'atur no són mals impossibles d'eradicar si existeix la voluntat de construir una societat democràtica al servei de la dignitat humana. Ja sabem que els partits conservadors, la dreta radical són contraris al diàleg social i promoure la recerca de solucions que no els consolidin en el poder quan l'assoleixen. En cap cas hem d'esperar que l'Estat ens, plantegi les solucions als nostres proolemes, tot i que la planificació la fem de manera conjunta amb l'iniciativa de les entitats socials i moviments cívics. La societat ha de ser reconeguda com interlocutir vàlid. S'ha d'acabar amb la mendicitat,fer treballar, els agradi o no, els que prefereixen cobrar l'atur i no estan dispoosats a treballar o rebre nova formació.La lluita contra la pobresa és absolutament necessària en la nova societat per garantir salut, seguretat i concòdia social, reducció de la delinqüència,evitar l'efecte crida per aprofitar-se dels recursos públics posats a disposició dels beneficiaris de la nova política social. La racionalització i organització social dels medis i recursos són el millor plantejament per aquest canvi fet amb criteris objectius i no per mer interès polític. L'Estat social i democràtic de dret encara és possible. Cal evitar en els nostres temps el naufragi del'Estat com organització pública de serveis al servei de la ciutadania.

democràcia captiva

indignats i apartidistas, seguir negant que no es representen ni els del govern ni els de l'oposició posa al descobert una societat sumisa, una política desprestigiada, amb dirigents polítics acusats de mediocres, que volen esborrar la història, prohibir per fer amics i guanyar vots, ignorar als mitjans espanyols els radicales que diuen som els catalans quan en realitat els radicales són a l'extrema dreta o nuclis durs dels partits conservadors. No volen veure que ara tenim generacions que s'han format a les escoles en forma col·lectiva. Els temps ja aïlla, però no en temps de formació i de les amistats durables.Amb el temps ens tornem desafectes i no agrada el comportament dels polìtics que tenim, Veiem que no diuen la veritat i ens amaguen coses. Ara no volen parlar del deute públic espanyol que compromet la capacitat de despesa ni de com s'han menjat el fons de pensions posant en risc el pagament de les pensions de les que a més cobren impostos. La única solució que s'apunta és la de crear nous impostos quan el govern diu que els pot tornat a baixar. Incongruencies o contradiccions masssa fortes per creueren's que tot va bé. En temps de la dictadura foren els fills dels vencedors els primers a reaccionar contra la mateixa dictadura. Però hem comés l'error d'encomenar i de depositar la gestió de les llibertats a l'Estat. Els que no van surar ni es van voler comprometre amb el Movimiento Nacional eren els considerats perdedors. Aquesta és la veritat que pèrdura de la vida d'un país que ha acabat donant la raó als perdedors de la guerra civil. Una societat de llibertats no es pot configurar des de un espai de poder mogut per l'interès dels que no accepten les crítiques ni les protestes que encara hi són.. La societat de llibertats no es pot configurar amb la nostalgia de velles banderes que simbolitzen els totalitarismes, la violència del passat o la imposició d'una societat sense pensament que els radicales de derechas ens recorden de tant en tant. Cal veure les coses com són i no voler modificar-les artificialment perquè apareguin diferents. La democràcia s'ha d'alliberar de tot captiveri de la creació, de les idees i de la seva difusió. Caldrà seguir negant els qui no ens representen als crítics. La defensa dels valors democràtics passa sens dubte per un dels moments més baixos a la història de l'Espanya moderna. Cal fer real la història i explicar-la tal com és, sense amagar res. Caldrà també estimular el pensament i fer política protesta. Esdevé a més necessari recuperar la ciutadania el control i la gestió de les llibertats

Tenim o no dret a la llibertat?

Co9mença a ser més que preocupant que el Presdident del govern en funcions es renti les mans en el cas de les estelades que ha prohibit entrar a l'estadi Vicente Calderón la delegada del Gobierno a Madrid Sra. Concepción Dancausa. L'argument de relaci0nar estelades i violència sembla un pel estrambòtic, però forçar la interpretació de llei sobre violència a l'esport contra la llibertat d'excpressió i la llibertat ideològica. De nou han provocat la situació cinflictiva i sembla quew vulguoin que el Rei sigui de nou xiulat i ben xiulat com nou acte de protesta. La diferència entre aquesta decisió de la Sra. Delegada del Gobierno a Madrid situa el govern de l'Estat en una posició involucionista per no dir reaccionària. El més greu és que ha autoritzat el dia abans del partit una manifestació neonazi segons informa la premsa. Gravíssim per no dir una paraula més forta el que ha comunicat publicament aquesta senyora. No sé si ha pensat que un funcionari públic no pot impedir a la ciutadania l'exercici dels drets individuals i menys imposar-ho amb la violència policial que significa moralment la creació de la doble filera de seguretat per escorcollar els barcelonistes, quan el que haurien de fer és crear seguretat contra atemptats gihaidistes en lloc de ordenar perseguir i segretar estelades. Algú em deia avui de portar banderes dels estats Units d'Amèrica wure també són estelades a veure si s'atreveixen a retirar-les amb l'excusa de que no són constitucionals. L'escàndol ja està difós i ara només queda per veure que fan els tribunals, si desautoritzen o no la decisió de la Sra. delegada del Gobierno a Madrid i si aquesta senyora dimiteix o és destituïda. L'estelada no és una bandera de violència, sino reflexe reivindicatiu pacífic d'unas drets que una bona part de la població entén expoliats. Ordenar persecucions és generar violència i crear més independentistes. La ofensa ja està feta a tot un país. De cara a futur tampoc ens interessa un President de govern que diu que és ins8ubstituible a més de rentar-se les mans de la repressió anticatalana produïda per persones que els seus han anomenat en llocs de responsabilitat política. L'error de prohibir el que no està ni es pot prohibir és també demostratiu del despreci d'aquest govern i els seus servidors per les llibertats i drets de la ciutadania. No es pensin que fent això conseguiran tenir un país cautiu, silenciós i que vagi a aplaudir diumenge els reis com la gent de Tomelloso. És molt greu el que han fet, el que diuen i el que estan fent. El mateix va pels que els assessoren i els riuen les gracies de voler humiliar els catalans i creure's que ho han conseguit. L'escàndol internacional a més ja està servit. Quan demanaran perdó al poble de Catalunya per tot el mal que estan fent?

sobra Estat, sobren lleis, sobren tribus polìtiques

La temptació de transformar-se en anarquista per enderrocar qualsevol Estat, acabar amb les lluites internes pel poder i manca de democràcia dels partits podria ser el resultat de les pugnes internes dels partits per composar lesllistes electorals, les coalicions i el repartiment del poder. Tota la polìtica es cuina avui d'esquena a la ciutadania que només escridadaper anara votar el que li presenten.mbla que ens vulguin confinar ideològicament en un anarquisme de no-res, doncs la política actual no dificuolta la realització de les grans traicions delspartits als seus propis ideals. Creiem massa en els valors que difon internet de transparència i llibertat que a l'hora de la veritat són irrealitzables per l'entramat legal organitzat per qui disposa i decideix el color del poder. S'ha de fer desaparèixer i oblidar les ideologies del segle XX? Molta gent no ha conegut la dictadura de FRasnco i els que encara viuen no en volen parlar. Els silencis han anat a les tombes o a les incineradores. La memòria històrica no està tpta escrita i no serveix d'exemple quan veiem que molts càrrecs reniven elecció darrera elecció. Podem reiniciar els rellotges de la política? Patim amnessia política quan ens tallen les llibertats i ens condemnen a la misèria amb unes reformes laborals només favorables als interessos dels grans capitals? Tenim una capacitat d'oblit extraordinària. Molts ni tant sols recorden el que passava fa tres anys. A Catalunya han passat al'oblit els 30 anys de pujolisme com oblidarem les trampes i combinacions de la familiai quins son els aprofitats de la governança. Fins i tot oblidarem els partits que deixaran d'anar a les eleccions per manca de suports econòmics per ferla campanya. Chomsky proposa un anarquisme humanitari, defensar els ideals i lluitar per reformesque possibilitin una societat més lliure i més justa.No es tracta d'anar a trencar els vidres dels bancs i els grans magatzems, sinó de crear una nova organització social amant de la pau social comk va descobrir Geroge Orwellquan va venir a Catalunya per lluitar contra les tropes franquistes. L'anarquisme avui ha d'anar més enllà dels problemes reals que els mitjans i els partits establerts a l'estructura del poder no volen reconèixer ni tractar. Cal saber que ens sobra Estat i ens sobren lleislimitadores dels drets i llibertats. Cal recupderarla tradició viva i enquadrar totes les tendències divergents en el marc d'una ideologia general. El canvi social és l'oportunitat que no voldriem perduda. Canviar la societat ho hem de veure com una evolució històrica en acord amb les problemàtiques del present, alliberrar les persones de l'esclavatge econòmic, polític i social. La conquesta del poder no és la solució, com diria Chomsky, sinó la reconstrucció de la vida econòmica dels pobles desde la base amb criteri humanista.

la tolerància que no es veu

La tolerància és un dels elements definidors de la qualitat democràtica. Tot allò que en el terreny de les idees no tendeix a destruir la democràcia, la seguretat, l'ordre públic i no suposa un abús de dret, ni violació dels drets a la intimitat i l'honor, les dades personals, gaudeix del dret a la llibertat d'expressió. Però la tolerància ha sigut un concepte discutit en la història de la mateixa manera que la governança dels Estats. La tolerància hauria de ser el distintiu característic de la democràcia moderna. Però els enfrontaments, crítiques agres, pells de platan interposades a les carreres polítiques dels adversaris, són revelatius de la manca de tolerància en les relacions polítiques. La tolerància ha de protegir la ciutadania contra el robatori organitzat de la llibertat i el dret a la difusió de les idees. Traslladada la tolerància a la lluita política, recomana l'entesa entre els més propers ideològicament a l'hpora de creargoverns amb suport de partits minoritaris. La preservació i la pau de la societat també són objecta de la tolerància. Leslleis han de ser flexibles. Els caps de govern i de llistes competidores no hi són per dret diví, ni la tolerància que jan de respectar els permet actuar arbitràriament.El poder ha de ser limitat, la qual cosa justificael control parlamentari i elsñímits a la seva actuació que han de recirar-li les lleis fetes per preservarla societat de la intolerància del poder quan aquest es deixa portar per l'especulació dels interessos que representa si és conservador. La tolerància exigeix tracte dp'igualtat a la ciutadania en l'exercici dels drets i llibertats fonamentals. El poder no té el do de l'infalibilitat i el ciutadà no ha de fer un ús de la llibertat que sigui congtradictori amb els drets i les llibertats dels demés ciutadans. Ni poden prohibir que les opinions es publiquin i difonguin, i menys forçar la gent a renunciar a una opinió o negar-la i admetre com a pròpia l'opinió contrària a la que pensa i defensa. El Dret hauria de ser un exemple de l'ordre jurídic derivat d'una política general de tolerància. Una estructura sòlida del dret d'un país que ha viscut durant secles amb respecte al dret fet democraticament, creant a més una consciència de comprensió i respecte pewrmet realitzar un ideal de justícia. Els governs poden promoure lleis nocives que fomentaran l'esperit de capgirar l'ordre jurídic nou. No convertim la justícia en la consolidació de les injustícies establertes creant una rutina protectora de la supèrbia del poder i la divisió social cada dia més agreujada. No fem del dret un objecte científic repetitiu i concebut per negar el dret a l'estabilitat i l'equitat en l'aplicació del mateix dret pels Tribunals.

distensió malmesa per el bloqueig de l'Estat

La distensió iniciada amb les visites a Madrid del President de la Generalitat i diversos Consellers, semblava que havia de donar fruits. Però immediatament han seguit les presentacions de recursos d'inconstitucionalitat al Tribunal Constitucional i els procediments contra els cupaires desobedients. Ha quedat prohibit posar estelades en llocs pùblics, tampoc pot el govern contractar més funcionaris i segueix l'acusació d'invasió de competències estatals a cada disposició que s'intenjta posar en marxa. Fins hi tot ha resultat totcat el pressupost de 2015. Finalment el COnseller de JUstícuia Sr. Mundó ha acabat per concloure que ens han suspés de fet l'autonomia. El govern espanyol en funcions segueix amb la política de bloqueig judicial a Catalunya. El que està passant és evidemt que vol provocar el cansanci del somni independentista i que la gent s'adoni de que Espanya no cedirà. Els catalans estem d'aquesta manera a ser espanyols de per vida i a l'hora de morir. Malgrat tot podrem tenir celebracions religioses de funerals en català. Haurem de tornar a potenciar l'escola catalana, la cultura catalana i l'iniciativa empresarial, la preparació dels nostres joves per viure en un ón globalitzat,sense murs ni fronteres decap mena, sense distàncies ni diferències ni discriminacions ètniques o de pensament. El govern espanyol en funcions malahuradament segueix empenyat en proclamar l'excel·lència de la llengua castellana, ara dita espanyola, en lloc de potenciar la cultura i el coneixement, fer les expropiacions de finques cnecessàries a Andalusia i Extremadura per baixar l'atur de la anomenada societat baixa. Ara sembla que el govern espanyol ha rebut i s'ha quedat els fons europeus per els refugiats que no acull. És quelcom que no ens vé de nou amb l'oposició i retrads en les obres de les infraestructures ferroviàries del corredor mediterràni acorddades pel Parlament Europeu contra l'opinió de la Ministra Sra. Ana Pastor empenyada en afavorir el corredor central. Pr acabar amb aquesta situació que encara pot anar a pitjot, és convenient el canvi polìtic a Espanya. Ara hauriem de ser conscients que aquesta situació no pot continuar, permjol,tes raons, entre les primeres per ser contrària als principis i valors de democràcia participativa i tolerància. llibertat i respecte de l'Unió Europea. Wl govern de l'Estat ho vol controlar tot, menys afavorir la situació dels treballadors a l'atur que s'han quedat sense cap pensió, els milions de ciutadans de classe mitjana arruinats o empobrits i un mercat de treball que falseja la realitat i segueix buidant la caixa de la seguretat social posant en perill les pensions, prou baixes dels jubilats i pensionistes de tot l'Estat. Qui parla de centrisme, en realitat està dient que ho vol tot per centrar-ho en sota el seu poder. I aquesta pretensió és precisament la que un poble democràtic i amb vocació de progrés i establir una societat avançada no pot acceptar. Qui respon al diàleg amb el bloqueig i la destrucció de la concòrdia possible no mereix seguir governant.

venen temps de grisor

Que RTVE ni vulgui fer públiques les remuneracions pagades als presentadors de les campanades de fi d'any a la Puerta del Sol de Madrid és un indicador de la grisor i manca de transparència obligada amb la que treballen certes institucions de l'Estat. Que una Sala Penal situi com raonament jurídic per deduir valoracions i ordenar reobrir fa unes setmanes, unes actuacions sobre la llibertat d'expressió arxivades "el fet notori dels aconteixements i les decisions polítiques dels organs de govern de Catalunya adoptades en els darrers dos anys per conseguir la independència de Catalunya respecte d'Espanya" arribant a conlusions discutibles i possiblement errònies amb la realitat dels fets. Que sigui constant l'atac de l'Estat a la llibertat ideològica que és el fonament de tot Estat democràtic cada vegada que es parla del dret de l'autodeterminació i les dificultats a l'acció exterior de Catalunya, amb centenars de treballadors sindicalistes, més de 800, imputats en procediments per les seves intervencions en vagues o protestes laborals que l'Estat converteix en gent represaliada com els polítics als que es vol treure la seva dignitat pública. Ésser desafecte a un règim, a un partit, a unes idees, a una manera de fer, a un criteri estricte de moral, a valoracions subjectives, no és un delicte, no ho havia d'haver sigut mai. Que el President Rajoy digui que vol continuar en el poder i que això és lo millor per Espanya sabent que l'esquerra discuteix a les properes eleccions generals de qui serà l'hegemonia política, és tant com dir que en el futur res no ha de canviar i que la política de l'Estat envers la gent repressaliada com el mateix expresident Artur Mas continuarà igual. És evident que la grisorens envolta i vdenen més temps de grisor en la política espanyola i catalana, amb gent indefinida i indeterminada que només parla de poder i de decisions imposades. L'exercici del dret de l'autodeterminació de Catalunya exigirà la celebració d'un referèndum que no vol permetre convocar el govern espanyol, però si que es pot convocar d'acord amb el Deet de les Nacions Unides que està per damunt del govern espanyol i de la Constitució a la que s'aferra per barrar el pas de Catalunya cap a la independència de l'Estat espanyol. Temps difícils i de grisor d'una partits a nivell d'Estat alguns d'ells coinstruits amb fugats del bipartidisme. No ha de soirpendre que li figuin al Sr. Rivera que es torni a dinar d'alta al PP si vol proposar alguna cosa en el futur o que Pablo Iglesias i el camarada Garzón s'entenguin per fer candidatura conjunta per guanyar el PSOE en vits. No és gens extrany que el PP, oblidant la desfeta de la corrupció generalitzada demolts dels seus barons que es descobreix en càrrecs polìtics del PSOE dia a dia, torni a jugar amb la política de la por davant la possible pujada de les esquerres i las defensa de la propietat privada com intocable tot i que existeix una llei d'expropiació forçosa des de 1954. Encara no hem sortit de la política conservadora, involucionista i fins a cert punt reaccionària que podem veure venir temps de grisor més profunda, guanyi qui guanyi les noves eleccions generals. Els diaris de les capçaleres tradicionals seguiran donant la informació que convé al sistema deixant a l'arxiu la que no interessa que 5tras cendeixi al gran públic. L'escepticisme imperant en la societat per la convoctòria de les noves eleccions no és gens bo. Però la confiança en el triomf dels uns o dels altres com a minories majoritàries tampoc és un éxit. Les idees ja no compten. Ara som en temps de fets com també és lamentable que la Unió Europea hagi d'imposar sancions econòmiquesals Estats que no acolleixin els refugiats sirians a que es van comprometre, entre ells Espanya.

dia internacional de la llibertat de premsa

Arribem aquest any al dia internacional de la llibertat de premsa amb situacions extremament delicades a Honduras, Bangladesh, Camboya, Uganda, Iran, Egipte, Russia, Turquia Venezuela,Arabia Saudí, Xina i altres països on els governants volen controlar l'opinió pública. El voler controlar l'opinió pública ha sigut un dels mals que sempre han denunciat els periodistes implicats en la investigació de fets turbis, corrupció i dictadures. Encara no s'han apagat les recflamacions per sabewr la veritat i fer justícia en les morts dels periodistes Juan Cosé Couso i Julio Anguita, noms que no podem oblidar i que sembla que algú vulgui fer entrar en l'oblit aplicant criteris de censura previa com en temps de la dictadura. Alguns mitjans han volgut ser un Estat dins de l'Estat i control·lar la informació. És interessant llegir els llibres de Jesús Cacho "Asalto al poder" y "el negocio de la libertad" on podem trobar moltes explicacions a actuacions que sorprenen la gent senzilla que treballa i no viu de pressions ni especulacions amb objectius de poder. Que hagi desaparegut a Espanya la premsa del Movimiento i tinguem televisions privades competint amb es cadenes estatals, no vol dir que la llibertat de premsa s'hagi implantat i consolidat quan els mitjans poden triar periodistes ni conflictius entre els milers d'acomiadats i periodistes sense feina per tancament dels seus mitjans. Moltes vegades sembla qwue estiguem encara sota el règim de partit únic quan resulta que tots els diaris porten la mateixa informació d'agència amb criteri hegemònic. També existeix corrupció en el periodisme amb episodis que fan dubtar del'existencia i extensió de la llibertat de la informació i d'expressió. Han intentat alguna vegada enderrocar el govern alguns mitjans de premsa difonent informacions tendencioses? Quin és el paper dels editors de diaris i productors de programes d'informació de radio i audiovisual? Poden aixecar o ensorrar prestigis, denigrar els polítics que no els convenen i donar incens als que els convé com explicava el periodista Pedro Crespo en el seu llibre "Triunfo de la Libertad de prensa". El periodisme és obert a tot, utopies incloses, la inconsistència del que interessa. Qualsevol coneixement i qualsevol reflexe de la vida té lloc en el periodisme. Tot li és propi, res li és alié. Quan es parla de limitar el poder dels empresaris de la comunicació com podria ser el cas Murdoch que organitza la seva pròpia sobirania unificant llibertat de premsa i interès dels ciutadans i dremocràcia. Propietaris e mitjans poden ocultar informacions o alterar-les. Democràcia i llibertat de premsa són necessàries per assegurar la existència d'una societat lliure. La premsa lliure és imprescindible, com invent del món modern, per informar de les notícies del dia, difondreel coneixement, i millorr la persona com ésser racional i social: perô cal tenir en compte que la llibertat d'expressiö que és un element fonamental en la vida d'un estat democrâtic i no es pot formar amb banalitat ni frivilitat. S'ha de seguir exigint que la llibertat sigui veraç i contrastada. El nostre Códi Penal contempla la possibioitat de que poders públics impideixein o dificultin les llibertats de l'indidividu y dels grups en que s'integra, establint una tutela efectiva per què la llibertat sigui real a l'article 538 prohibint la censura previa i el 542 prohibint alesautoritats o funcionaris impedir a qualsevol persona l'exercici dels dres cívics reconegut per la Constitució i les Lleis.

provocacions i precarietat

La actuació del govern espanyol donant com a resposta a les demandes catalanes un seguit de recursos d'inconstitucionalitat dedisposicions legals aprovades pel Parlament de Catalunya, podria ser considerat com una provocació i el manteniment de la precarietat deles institucions, la política de la por que denuncien a la CUP. De fet el que ens trobem en realitat ésamb un govern antisistema que interpreta a la seva manera la mateixa Constitució i no admet cap debat ni diàleg d'allò que unilateralment considera maligne, o no escolta. És vol donar prioritat a la llei a l'espanyola sense comptar amb la llei a l'europea ni els principis i declaracions de les Nacions Unides i el Consell d'Europa. L'Estat Espanyol viu a més al marge dels principis del dret públic català que exclou i no considera a l'hora de valorar les seves relacions amb Catalunya. El gran estrall del govern és viure com si Espanya fos un territori aïllat del món. Aquest govern que opera així i a més estira a seguir la mateixa dialèctica als socialistes espanyols ha perdut la confiança i la credibilitat dels ciutadans. Massa gent en situació de dependència sense rebre les prestacions, massa mares sense trobar llars d'infants que acullin els fills sense càrrec mentre elles treballen amb salaris miserables, una sanitat que no es reforma ni es millora per manca d'inversions, una seguretat social en perill, milers d'aturats sense rebre cap ingrés, Tribuhnales que protegeixen el dret de propietat dels bancs exonerant-los de pagar taxes per mante ir pisos buits i no diuen res de les expropiacions forçoses que obligarien a dur a terme a les administracions per conseguir aquests mateixos pisos buits amb més cost que acabariem pagant tots els ciutadans. Catalunya ha de fer polìtica semse por, sense perdre la fe en la llibertat i en un demà millor, exigint el dret a l'exercici d'aquesta llibertat sota un Estat democràtic de dret.Afirmar i defensar un Estat democràtic de dret propi a Catalunya és un dels principis bàsics del Dret Públic Català. TAmbé, avui que és el dia en que els treballadors reivindiquen els seus drets, bo seria veure un gest del govern a entendre el que els sindicats i els moviments socials li diuen al voltant d'una reforma laboral i de tractes de quasi esclavatge que comencen a són indignes per una societat que es diu avançada i del benestar. Tanmateix cal recordar al sector empresarial que l'ànim de lucre no justifica ni beneix els contractes deixalla, els salaris inferiors al salari mínim ni les hores extraordinàries sense pagar amb la tolerància de les autoritats laborals i fiscals. Cal recordar-ho al Govern espanyol i als que el volen succeir!