una Constitució irreal

No em cansaré de dir que la Constitució de 1978, amb tots els seus defectes de formulació, ha acabat el seu cicle de vida legal útil. Tots sabem que la primera part declarativa de la Constitució, malgrat parlar de la dignitat humana i l'Estat de Dret, no fou objecte d'un pacte o compromís polític democràtic, sinó una imposició per part de terceres fons alienes a la Comissió redactora que es va limitar a incorporar al projecte portat a referèndum el texte imposat. Per tant la Constitució només servia per canviar de règim, passar de la dictadura a una democràcia formal homologable a Europa, amb un contingut real per definir en el futur. Però no interessava anar gaire més enllà a l'hora de reconèixer drets i establir les obligacions de l'Estat. Una Amnistiaper celebrar el canvi fou una llei de punt i final de molts crims polítics i una eina adequada per tancar el procés de canvi sense canviar la situació de control del poder polític per part de determinats circuits del poder real. Tot el demés que es va posara la Constitució, des de els drets fonamentals a la reforma de la mateixa no fou altra cosa que el farcit convenient per l'objectiu de presentar a la societat democràtica europea una nova realitat política. La Constitució va incloure la Monarquia com exigència i a la vegada garantia de canvi pacífic. I no era qüestió de discutir davant els hereus del franquisme situats a l'exèrcit i l'Administració de l'Estat la Monarquia designada pel dictador a títol successori. Tampoc es va obrir la possibiitat de canviar l'organització de l'administració del poder central. Les provincies eren com sempre havien sigut el pendul de control econòmic de les administracions locals. Les Autonomies no foren més que un invent d'ampliar per parceles la representació política sense tocar res del rerafons. Les Comunitats Autònomes ni fornen ni són Comunitats; simplement es van convertir un nou circuit de conspiracions internes dels grans partits estatals, i en alguns casos del malbaratament dels diners públics. La Constitució fou irreal, no permet resoldre els problemes polítics a que es troba enfrontada Espanya en mans de qui no accepta el diàleg i nega fets nacionals innegables. I ara el Sr. Ministre de l'Interior acaba de dir en unes declaracions ahir a La Vanguardia que no hi ha consens per reformar la Constitució, mentre d'altra banda el partit socialista, interpretant la Constitució segons conveniència del moment, per veu del seu Secretari General afirma que no permetrà, com tampoc el President del Govern en funcions, cap referèndum a Catalunya que permeti a la ciutadania de Catalunya decidir el seu futur polític. La conclusió és clara, ni Catalunya és un país dependent ni servent, com tampoc una Constitució fou votada pels catalans per servir per limitar els drets de les nacions històriques vives com Catalunya. De mantenir-se aquesta posició per part dels dirigents polìtics espanyols, és més evident que mai que la Constitució ja no serveix per altra cosa que per imposar el poder per forçar el destí dels catalans, i per tant la Constitució de 1978 es converteix en una eina antidemocràtica i contrària a les llibertats promeses per les que fou votada.