quan la unitat és la barbàrie

Hi havia un temps en el que, seguint a D'ors es considerava que la superació de l'estat de barbàrie per un estat de cultura és l'adquïsició d'una clara consciència d'unitat i de continuïtat. Uhitat i continuïtat és la manifestació de la natura més racional, la suprema aspiració de la intel·ligència segons Ortega i Gasset, ambdós citats per José Mª Pemán en el seu llibre "Cartas a un escéptico en materia de formas de gobierno" (Ed. Cultura Española, 1937). Dir o defensar el contrari és manifestr-se irracional. La unitat és el màxim bé de les societats polìtiques, diu Pemán afegint que segons Sant Tomás, "la multitud se rige mejor por uno que por varios". I aquestes afirmacions, per venir de qui venen, es donen com veritats indiscutibles. El comandament de la societat el consideren incompatible amb el comandament democràtic de la pluralitat. No volen la pluralitat i menys el pluralisme. Ara els que manen tampoc. Pensen igual que els seus antecessors. Som encara en el postfranquisme?És ireeversible la democràcia plural? És possible un nacionalisme solidari? Per què han volgut frenar les autonomies argumentant desordre i caos en les que són més solidàries? La història com invenció humana, com deia José Luis Lopez Aranguren,és configurada pels historiadors. Però creure o defensar que Catalunya inundada de gent de parla castellana no pot fer reposar la seva identitar en un ésser nacional i una llengua no compartida per la majoria de la immigració arribada en forma massiva els anys 60 és un extraordinari error que la voluntat ciutadana actual de voler votar i decidir democràticament el futur polític, en pau i llibertat, en una societat multicultural demostren. Ha quedat demostrat i ho reconeix el Professor Gonzalez Casanova que cita Lopez Aranguren ("España una meditación política", Ariel, 1983) que Espanya no ha sigut mai una nació, sinó una monarquia que ha mantingut unides a diferent nacionalitats, encara que un Tribunal Constitucional amb origen polític digui el contrari. Es cerquen catalanistes heterodoxes que es troben sembla al Partit Socialista. Per+ò de catalanista s'en és o no s'en és. No existeixen figures híbrides. Cal fugir de la confusió encara que sigui creada de bona fé, en la convicció de que la realitat polìtica és diferents de la que és. El nacional catolicisme ha sigut l'error històric més gruixut de la postguerra. La falsa unitat, el fals continuïsme, l'arribisme i l'incens, negar tot dret a les minories nacionals vençudes. S'ha d'admetre l'evolució de les idees, el canvi social, la independència doctrinal, una cultura liberal, comunistes en actes religiosos, proletaris reformistes, la llunyania de les aspiracions revolucionàries de la nova societat que vol el benestar social per a tots. Una esquerra democràtica, acceptant el parlamentarisme, sense el marxisme revolucionari és possible. Serà la superació de l'estat de la barbàrie de la unitat que ha permés la corrupció, la bombolla i l'atur, i el continuïsme de les oligarquies financeres i els governs tecnòcrates controlant el sistema.

Jutges per aportar solucions

Es preocupant quan el funcionament de l'administració de Justícia no aporta solucions. Necessitem un govern per evitar que els problemes es produexin. Cal que la justícia no sigui una utopia més. Cal que la crisi no sigui la mort d'un vell quan el jove encara no està preparat per nèixer, segons deia Gramsci. Hem de pasar de la justícia delegada i inquisitorial a la justícia autòmoma del poder, una justícia que compleixi el seu paper de protegir la societat, de ser gasrant dels drets humans que inclou el Tractat de Lisboa per una Constitució Europea. Cal que la justícia sigui l'equivalent de la seguretat. La justícia és l'expressiò del sistema polític que l'organitza. En democràcia s'ha d'evaluar amb urgència el per què la delinqüència és nova per raó de la droga, la violència, la pornografia infantil, els robatoris, el frau fiscal. La vida social està excessivament penalitzada i deshumnitzada. Ha de desaparèixer el sentiment de diferències en el tracte entre delinqüents rics i pobres. També hem de evaluar el perquè les presons estan plenes d'estrangers i els menors són la població penal nova. És la fallida de la justícia repressiva. Han de canviar les perspectives. Cal no oiblidar que són els jutges més que les lleis els que protegeixen l'individu quan creixen els procediments dvant l'inexistència d'un projecte de polìtica judicial que no sigui cinvertir l'administració en una maquinària de la rutina del tràmit. El Jutge ha de poder fer llei, crear llei, crear dret. Ens calen humanistes com Beccaria, simplificar la justícia, posar-la en discussió com la Constitució i la cultura. La justícia ens dona la mida de la situació social, de les patologies socials, dels problemes reals. Pel futur, reconeixent que no existeix l'atzar, hem de passar de l'actual funcionament de la concepció declarativa a la pràctica dels drets del ciutadà, passar de la justícia del segle XIX a la d'internet, reformar procediments per la efectiva igualtat de drets, abandonar la concepció de la justícia repressiva. Però si lluitar contra el crim organitzat a tots els nivells. Ens cal una justícia indeoendent i imparcial, vinculada al dret abans que a la llei positiva injusta, afegir civisme a democràcia.

drets naturals malgrat la llei

Integrar la llei i la ètica amb la política és quelcom que borda la incomprensió en els temps del positivisme. Som en temps dels Drets Humans, de les converses per resoldre conflictes sense violència física ni moral. La proporcionalitat, el bé comú, la justícia raonable i comprensiva. Però el que més sobta i preocupa els positivistes amants de la llei interpretada amb poques paraules i sense comptar amb les circumstàncies socials i el desig de la ciutadania, és que hi hagi qui reclami drets com a naturals, els drets dels pobles que com Catalunya i Espanya han acceptat un pacte social per sortir pacíficament de la dictadura. Avui no es discuteixen els drets fonamentals per què són els de Europa. Tampoc es discuteix la part orgànica d'organització dels poders de l'Estat. Pr+o si que ha fracassat l'Estat autonòmic que no ha sigut capaç d'integrar en un Estat només dit plural El País Basc, Galicia i Catalunya malgrat el reconeixement constitucional de les nacions, la disposició de les nacions històriques que ara el Tribubnal Constitucional nega sorprenentment a Catalunya. Es volia una Espanya plural, una naciò de nacions. Però l'evoluciò ha sigut la de l'estat únic, la nació única volent fer derivar els demés drets de la mateixa Constitució, quelcom impossible quan existeixen nacions amb fets diferencials anteriors a la Constitució. S'ha volgut reduir a simples fets culturals les diferències nacionals existents al territori de l'Estat espanyol potenciant les Diputacions Provincials, però creant unes autonomies que es volien sense relleu jurídic, amjb caràctyer merament administratiu. S'ha volgut crear una igualtat institucional fent irrelevants eñs fets nacionals per què no puguin reclamar la sobirania. La matització demostra manca de confiança del p0poder de l'Estat envers les diferents nacions existents dins del territori. S'ha volgut préndre la sobirania nacional dels catalans que s'ha inclòs a l'Estat, negant-li els drets naturqals com a poble i com a nació a la que es va arrebassar la sobirania contra la voluntat de la ciutadania. La llei segueix anant avui contra el dret natural de Catalunya a la seva autodetedrminació.

Ha començat la primavera

Avui Ernest Maragall ha dit que en política ha començat la primavera. És la determinació catalana per fer que Europa ens entengui i vegi que ens necessita. Hem de demostrar que anem a votar com volem, més que a la resta d'Espanya, els que més hauran votat el dia 25 a tota la Unió. Sabem els ccatalans que votar és guanyar i que cal votar els candidats genuïnament catalans, els que no treballen contra Catalunya des de partits espanyols. Votant candidats de partits catalans guanyem doble. Cal anar a sorprendre. Hem, d'ajudar Europa a superar la croisi, a sortir de l'atzucat en que s'ha ficat, ajudar a acabar les institucions europees, fer que el Parlament europeu sigui més fort davant els Estats, que hi hagi un govern federal,. que Europa respecti la diversitat que no respecta Espanya. La campanya electoral ha començat. Per Catalunya, avui en una plaça pública, l'agora a la Vila lliure de Gràcia. Serà la campanya de la llibertat, per la llibertat, amb llibertat. A Espanya es creuaran els insults i retrets habituals entre conservadors i socialistes. Ja han començat els conservadors a criticar la gestió del darrer govern socialista, sense veure que la crisi segyueix i els treballadors a l'atur també. No veuen que ja han passat gairebé tres anys d'aquell govern, No diuen que ells, els conservadors han ensorrat més empreses petites i mitjanes i han deixat més gent sense feina, més gent sense llar, més avis sense residència i sense ajuts públics, més joves amb beques reduïdes, més immigrants sense inclusió, mentre dirigents de patronals diuen que hi han treballadors que nos ereveixen per res i es queixen de que els hagin de pagar un sou o l'atur. No cerquen solucions ni volen saber el per què. Els conservadors no ens porten llibertat no solucions clares. Els socialistes espanyols tampoc. Són amics dels conservadors per impedir la creació de l'Estat català i una democràcia de qualitat. No veuen que l'estat serveix per alguna cosa més que per repartir-se el poder i no clarir els comptes del diner públic que administren. El silenci de la Monarquia és preocupant, encara que ja sabem que mentre no es posi en perill la mateixa institució, la Monarquia no farà res per Catalunya ni per estabilitzar la política espanyola. La desmemòria és el seun joc. De totes maneres la primavera de la llibertat també ha arribat a Catalunya.

Marcel·lí Domingo, 130 anys

Aquell 25 d'abril de 1884 va nèixer a Tortosa Marcel·lí Domingo, polìtic que fou Ministre d'instrucció pública amb el Front Popular. Va morir a Tolosa de Llenguadoc el 1939, exiliat com tants d'altres personatges perseguits per la dictadura. Marcel·lí Domingo, com a radical socialista va assistir a l'acte de la signaturta de l'Estatut de Catalunya durant la Segona República. No fou un doctrinari, però si un home d'acció. Cal recordar avui el poil.pitic preocupat per l'ensenyament i l'educació. Caldria comparar els seus plans i resultats amb els del Ministeri d'educació actual. Cal també llegir el llibre d'en Ernest Maragall i Francesc Colomé publicat a RBA, "Escola Nova, Poble Lliure". Les idees hi són. Avui també és eñl 40 aniversari de la revolució dels clavells a Portugal, el dia que un exèrcit desitjós de democràcia va acabar amb la dictadura d'Oliveira Salazar i la guerra de les colonies a Àfrica.La flor com a símbol de la pau. La flor com a símbol de desig de progrés.La flor com a bandera de la democràcia.

enrocats amb el no al diàleg

Es neguen a tot diàleg amb Catalunya. Exigeixen que la Generalitat renuncii a la consulta. tenen por del que pugui decidir el poble català. Demanen que fem una proposta diferent, dins de la legalitat que ells volen. No tenen altra cosa que dir i proposar. Aïllar C atalunya ewn el seu paper reivindicatiu és el que creuen que poden conseguir. No volen veuire el rebuig de tot un poble al qwue fan i diuen els del Govern espanyol,. per jolt que enviin el missatge de la por, parlin de desastres i segueixin parlar de desafiament sobiranista. NO volen veure que som un poble que exigeix llibertat i que es respecti la seva dignitat nacional ofesa per una Magistratura, un Parlement i un Govern contraris a reconèixer el que és Catalunya. Cal que sàpiguen que amb aquestes amenaces no aniran més enllà dels murs dels seus palaus. Catalunya no és mourà de lloc. Si volen dialogar són convidats a venir i parlar. Portin propostes acceptables, no missatges de tancament de portes. No aporten cap via de diàleg, cap proposta. Tant sols l'ordeno i mando habituals. Ha vingut avui fins hi tot el President del Govern espanyol fugint de trobar-se amb el President de Catalunya. Gastar diners per fer-se notar pagant els ciutadans. Però què es pensen aquesta gent? Per fer aqwuests papers val més que estalviin i que no vinguin. Vinguin quan tinguin alguna cosa seriosa que dir i proposar als catalans.

què volia reventar la vicepresidenta?

Va venir per fer-se notar. Li vcan regalar un llibre sobre literatura catalana i dues roses. Però no va veure res, no va voler veure res de que és Catalunya. NO es podia mostrar en públic. La gent la hauria rebutjat. La seu de la delegaciò del Govern espanyol ben rodejada de cotxes policials per un si de cas que no hi hauria sigut, doncs el rebuig popular a Catalunya vol dir no fer ni cas, i si cerc ava l'escàndol també es van equivocar. Van demostrar que Catalunya no està per perdre el temps amb manifestacions i menys el dia de la festa del llibre i la rosa. Ella i els seus, però no comparteix. No va voler anar al Palau de la Generalitat a Trobar-se i parlar amb el President de la Generalitat. Només volia que es parlès d'ella, abanms que dels llibres i de la rosa. Volia prendre protagonisme al que és tradicional a Catalunya. No sé si en Paul Preston ha prés notes per el seu proper llibre, o que hauria escrit en Gabo que ens ha deixat sense fer soroll, ara viu els cent anys de soletat i s'escriu ell mateix on sigui el seu esperit. Segueix a Barcelona, es va fer barceloní. La marxosa Vicepresidenta ha vingut i ha marxat. Mai no serà barcelonina, no ho vol. Ella vé a marcar que és Madrid qui mana, i en castellà que es la lengua oficial de España, i s'equivoca, presenti l'excusa que vulgui, doncs qui mana i vol manar és la ciutadania, el poble, qui vol decidir i qui no vol que decideixin per ell. Només s'ha reventat a si mateixa. Ha conseguit el rebuig de molts empresaris i de la gent. Si torna que vingui a dialogar, no a voler imposar presència. Això a Catalunya no serveix per res ni porta en lloc, és un acte de supèrbia que tant sols costa diners als ciutadans. Que la celebrin els seus és una farsa d'autocomplaença que durarà mentre tinguin el poder, res més. Després passaran a l'oblit com tot el que no té el favor del poble. NO es mereix fent el que fa que li dediquem un llibre. No perdrem el temps criticant-la. Possiblement hauria fet millor anant a Sevilla amb la Espe a cantar gemio i tronio pels de la festa taurina, a fer identidad nacional amb mantilla i peineta. La Feria de Abril de Sevilla si és Espanya, la festa del llibre en canvi no es cultura de sang, dominació, violència, no va amb Espanya. Esperem que camimí de l'aeroport s'en hagi adonat de que les diferències són més profundes del que li havien dit els seus fidels.

cap el 9 de maig, dia d'Europa

La llibertat sempre ha sigut un ideal revolucionari. Rellegim "Els miserables" de Victor Hugo i totes aquelles obres que ens compten la noble tasca dels herois de la llibertat. Però defensem també la comunitat cultural com a pilar de les societats democràtiques progressistes. La persecució cruel i implacable dels mestres republicans pels franquistes és la millor demostraciò d'aquesta veritat. Cal denunciar les oligarquie per què la democràcia no sigui segrestada pels corruptes i els interessos creats, pels que no volen una democràcia participativa autèntica amb la corresponsabilització de la ciutadania, amb uns partits al servei del poble, uns partir que o serveixin altres interessos que els del poble. El 9 de maig és el dia d'Europa. El dia de la bandera blava amb els dotze estels, la de la nova identitat nacional de la ciutadania, la de l'harmonització, la dels nous valors i els principis d'una societat civilitzada, la que vol modificar la actual cultura conservadora de la misèria dels treballadors i la prepotència dels grups dominants.

per què serveix Europa?

Europa es troba en crisi, incapaç de prendre una decisió exterior eficaç i de ser àrbiotre de conflictes co mel de Siria o el d'Ukrania. Europa no disposa d'Insticucions acabades. És una democràcia insuficient, un model econòmic que reb ample contestació. La ciutadania europea viu descontenta, desencantadadel poder i pateiox una austeritat imposada per dificultats financeres dels estats. Europa es veu a nivell ciutadà com quelcom llunyà i complicat. Europa funciona amb polìtiques decidides fora dels mecanismes democràtics i els ciutadans no podem romandre passius mentre la història avança. La unió va nèixer per preservar la Pau, com les Nacions Unides, per instaurar una política fidel als drets humans, respectant els valors de la dignitat humana, la llibertat, la democràcia, la igualtat, l'estat de dret, el respecte dels drets humans, amb una societat caracteritzada pel pluralisme, la no discriminació, la tolerància, la justícia, la solidariotat, la igualtat entre homes i dones. La finalitat és promoure la pau, els valor d'Europpa i el benestar dels seus pobles. Ara Europa necessita un desenvolupament per la eradicació de la pobresa. Necessitem una unió que respecti la diversitat, una democrpàcia adequada a les aspiracions dels pobles com el català que demanen un tracte i unes relacions mnés justes entre les nacions. Europa soignifica la fi dels Estats autoritaris, permet corretgir les deficiències, controlar l'èlit tecnocràta.

ofenen la intel·ligència

Ser antitaurí és ser antiespanyol. Per ser bon espanyol s'ha de ser partidari de las corridas de toros. LA intel·ligència i la hispanitat és la força, el domini, el culte a la mort. És l'abolició de les cultures no taurines i de la fanfaria que acompanya las corridas. És anar contra la diversitat de cultures que protegeix i promou Europa., és anar contra els valors de la pau i la igualtat. El pregó de les festes a Sevilla no podia ser més aclaridor. Reconeixen que hi a gent que no és Espanya. La condemnen al silenci. És la guerra de l'anticultura contra la cultura racional. No accepten la plralitat, lña diversitat de cultures, no lluiten contra l'agressió de la misèria, ans al contrari, protegeixen els que més tenen i més volen. És un nou despotismne que ataca la llibertat. La festa taurina com a signe d'indentitat espanyola és una falàcia. No volen la comunitat cultural, sino la polìtica de la incertesa i la por, la cultura de la misèria.

quin poder pels jutges?

Si seguim Montesquieu descobrirem que hi han lleis que donen llibertat davant la Constitució. Lleis ofensives i lleis defensives. LLeis per tot. Com també trobarem governs de tota mena. I en cada societat cal preguntar-se quin és el poder dels jutges. Si són càrrecs administratius per resoldre més expedients dels que poden al llarg de l'any o si són cioutadans de mèrit i formaciò jurìdica, cineixedors de la realitat i mles circumstàncies de la vida que fan un dret amb la jurisprudència, orienten la llei més que aplicar-la o arribar a interpretar-la. Són persones que administren la sobirania del poble, treballen per restabvlirl'equilibri de les persones davant la llei. També controlen les lleis que prenen una dimensió transnacional com és el cas de la Unió Europea amb el Tribunal de Justícia amb seu a Luxemburg.Defensen una justícia constitucional per fer front al dany social de les dictadures passades. Apliquen el principi de la proporcionalitat per fer humanes les lleis. Cal llegir l'estudi del Professor de la Universitat de Florencia, Mauro Cappelletti, sobre el Poder dels Jutges publicat per Económica de Marseille el 1990, per adonar-se que la justícia constitucional també cal conèixer el procediment, veure que els juytges són l'element central de tot sistema jurídic en el temps del dret transnacional o supranacional que dona la mateixa categoría a la justícia. El dret comparat pren el seu lloc en laq comprensió internacional del que és la justícia i quin és el poder dels jutges. Cal estudiar a Espanya per què els jutges que lluitaren á fons contra la corrupció han sigut els primers a ser jutjats per altres jutges acusats de prevaricació mentre els seus investigats presumptament corruptes encara no ho han sigut. Alguna cosa no funciona en la mjustícia espanyola o els jutges amb facultats inquisitorialos no tenen prou poder ni empara legal i constitucional quan d'investigar el poder es tracta.

un nou paper per la justícia en la societat democràtica

Poden existior violacions de dret que siguin només polítiques? La revocació de Jutges culpables d'haver violat disposicions imperatives d'una constitució és possible. Podrien ser els Jutges de qualsevol tribunal. Aquesta possibilitat existeix als Estats Units amb l'impeachment i a Alemanya amb la Richteranklage. El dret dels electors de revocar els seus càrrecs electes és un els principis de tota democràcia. Igual ha de poder passar amb els jutges si no estan a l'alçada de la confiança que el poble ha depositat en ells. El poder de revocació s'ha de reconèixer també en partits, sindicats, cooperatives, plataformes, en virtut de la responsabilitat de l'electe envers la societat. La llibertat d'informació és un dels mitjans més importants de pressió per què els jutges ajustin la seva actuació al dret i justifiquin les seves decisions amb ple sentiment de responsabilitat. També els juristes han de tenir la facultat de criticar les resolucions judicials. La crítica lliure ajuda a obtenir un funcionament responsable. És inadmissible i hauria de ser cessat el jutge que imposa en sentència al lletrat la prohibició de crítiques al funcionament de la justícia. El Tribunal Europeu de Drets Humans en Sentència de 26 d'avril de 1979 va confirmar la llibertat de la paraula conra el slenci que va voler imposar un tribunal, admeten tanmateix el Tribunal d'Estrasburg la crítica a la funció judicial que no afectava a la independència dels jutges. El dret europeu està per damunt de les lleis nacionals i de les mateixes Constitucions dels Estats. Seria la base d'un tipus europeu de federalisme. La Convenció europea dels drets de l'home que amb la declaració de drets fonamentals del Tractat de Lisboa converteix els jutges en garants dels drets humans i tots els ciutadans dels estats membres de la Convenció poden actuar davant el Tribunal d'Estrasburg contra l'Estat corresponent per violacions dels drets reconeguts en la Convenció. El constitucionalisme vol el control de les lleis per protegir les drets reconeguts en cada Constitució, mentre que en el federalisme el control va fins a l'actuació dels mateixos Estats membres, i per damunt de tots els drets els drets humans que es consideren superiors. S'exigeix aixís als jutges una activitat creativa davant la constant activitat legislativa dels Estats que exigeix un poder judicial més fort per equilibrar els poders, en lloc de destinar la justícia a la resoluciò dels procediments tradicionals en la societat.

entren en campanya, política show

Els caps de llista dels dos principals partits de l'Estat espanyol ja han entrat en campanya. Han començat a fer campanya invocant la unitat i algun que altra canvi constitucional per seguir igual. El del PP diu que pot competir amb qualsevol i de qualsevol tema, que està preparat per tot, i els del PP diuen que és el millor preparat. El que no diuen és que a la Unió Europea la major part del pressupost és per subvencionar/ajudar l'agricultura, i el Sr. Arias Cañete que té fama de terratinent com la Duquesa de Alba, en realitat l'envien a Europa a defensar els interessos dels terratinents espanyols. El PP incorpora ara els propietaris agraris i no hi ha dubte quin és el millor candidat per ells. La Sra Valenciano ha començat a Paris, en un miting del PSF parlant de fer una troica social per compensar la troica econòmica i proposant que s'ha d'inclore a la Constitució espanyola un articlet o un paragraf sobre l'estabilitat social. I dient això ja ha fet la seva campanya. Ella es presenta com a defensora dels treballadors, amiga dels que a l'estranger dient-se socialistes defensen els treballadors. Ha quedat estèticament molt bé al miting de Paris dient que la França d'avui l'han fet milers d'emigrants espanyols. Ha oblidat els milers de republicans que van passar a França fugint de la repressió de l'exèrcit franquista i els que van caure en camps de concentració vigilats per soldats senegalesos quan Senegal era una colònia de la República francesa, o van acabar en camps de concentració nazis. Ha oblidat la candidata socialista que no és el mateix la unitat nacional dels francesos que la forçada unitat nacional espanyola que nega l'existència de les nacions catalana, basca i galega. França és el païs republicà per excel·lència, de la declaració dels drets de l'home i del ciutadà de 1789, mentre que Espanya és un territori sense aparent vocació republicana, sense incidència real, excepte l'idioma, en les seves antigues provincies d'ultramar, sense tradició de cultura democràtica, amb un partit socialista al que no voten els treballadors que diu defensar, un partit sempre disposat a pactar amb els conservadors espanyols per impedir als ciutadans de Catalunya decidir el seu futur polític com a nació. No sabem,, ni sabrem el què pensen els demés membres de la llista que encapçalen uns i altres. L'argumentari serà l'oficial, el guió del marketing polític de sempre.

llibres que cal llegir

Hi han llibres que han mogut consciències. Pensements creats en la soledat de l'escriptori han mogut i canviat l'humanitat. Guerra i Pau són manifestacions de l'activitat humana, com hon han sigut els invents de la roda, la màquina, l'electricitat, l'energia nuclear, la informàtica i la comunicació digital, les revolucions. Però davant de les tecnologies i el consumisme deixem de banda el pensament. Alguns llibres han generat més canvis i s'han convertit en llibres de referència. La Carta Magna de 1215, considerada la Biblia de la democràcia, Ars Magna, de Ramón Llull (1293), la traducció a l'alemany popular de l'Antic Testament sota la direcció de Lutero en 1546, el ingenioso hidalgo Don Quijote de la Mancha,de Cervantes (1605), escrits de Shakespeare (1623), els pincipis matemàtics, de Newton (1687), el espíritu de las leyes, de Montesquieu (1748), el contrato social, de J.J. Rousseau (1762), la riqueza de las naciones de Adam Smith (1776) la abolició del comerç de esclaus de William Wilbeforce (1789), Manifest del partit comunista, de Marx i Engels (1848), l'origen de les espècies de Darwin (1859),les miserables, de Victor Hugo (1862), los dioses tienen sed, de Anatole France (1912), Ulises, de James Joyce (1914), los cuatro jinetes del apocalipsis, de Vicente Blasco Ibañez, (1916), Tirano Banderas, novela de tierra caliente, de Ramon Mª Valle Inclan (1926), A farewell to arms, de Ernest Hemingway (1929), teoría general del empleo, el interés y el dinero, de Keynes (1936), the wind in the willows, de Kenneth Grahame (1945), requiem por un campesino español, de Ramon J. Sender (1956), la plaça del diamant, de Mercè Rodoreda (1962), Pour l'Europe, de Robert Schuman (1963), Carta Encíclica Pacem in Terris, del Papa Joan XXIII (1963),los versos satánicos, de Salman Rushdie (1988),the conscience of a liberal, de Paul Krugman (2007), i altres que el favor del lector situa en el tró de l'interès. Són llibres que no formen part del negoci editorial. Són difícils de trobar avui. Molts ni s'han tornat a editar. No són productes comercials. La ciència i la cultura no formen part del comerç ni de la indústria.

Monstruositats de la llei?

Hem vist a facebook fotografies de banderes nazis a la carpa lúdica del Real Madrid en ocasió del partitde futbol del dimecres de la final de copa del Rei a València. I els serveis policials d'ordre que saben que el Codi penal no permet aquest tipus de manifestacions. Els srveis policials no poden ignorar que la bandera nazi per la seva significació històrica que tots coneixem, no és una bandera admesa ni per carnaval per les autoritats europees. El nazisme va intentar exterminar el poble jueu, els gitans i molts militars republicans i catalans empresonats al camp de dachau. Però els policies fent-se els ignorants no van moure un dit per fer-la retirar. En canvi uns pocs policies dins de l'estadi del mestalla es van ficar amb un jove culé que anava al servei i portava una estelada, el van interferir en el seu camí, arraconar i el van maltractar i atuñinar desproporcionadament com es diu popularment. La seva fotografia i informe mèdic de lesions per agressió els varem veure per TV 8 ahir. El noi ha denunciat els fets per lesions per agressió i maltractaments, doncs li van dir segons diu "te vas a enterar catalan de mierda" i algunes coses més qualificades d'insult. També la policia va identificar barcelonistes. No els devia sentar bé als seus comandaments que es produís una pitada a l'himne nacional en presència del Rei. Tampoc els agradaven tantes estelades. Però s'ho podien esperar com a cosa normal tractant-se de gent catalana que està molesta amb la situació que viu Catalunya, si bé la cosa no va anar més enllà. Els policies no van tenir prudència ni contenció amb la gent catalana a la que van demostrar un despreci propi de gent d'afirmació totalitària. El fets són denunciables públicament, i els jutges de València i els serveis interns policials tenen ara la paraula. El Ministre d'interior també ha de prendre alguna decisió d'emergència. El cessament fulminant dels caps policials de València reponsables de la inacció policial dvant la bandera nazi i els reponsables del grup policial que va produir l'agressiò al jove barcelonista a l'estadi del Mestalla és indispensable per restablir la confiança en la seguretat ciutadana davant la monstruositat de l'aplicació i inaplicació voluntària de la llei. Contra el nazisme i la violència en les manifestacions públiques, tolerància zero, sigui qui sigui el responsable. Portar uniforme no és símbol d'impunitat.

l'any indeterminat com a profecia

1974 fou l'any de la revolució dels clavells amagada als espanyols. Portugal va canviar de règim. Va arribar la llibertat. El Ministre d'Informació espanyol Sr. Pio Cabanillas es va preocupar de silenciar l'aconteixement en els mitjans de comunicació. Per Televisió espanyola no havia passat res a Portugal. Poc després apareixia a la República de Portugal, on vivia exiliat el considerat Rei d'Espanya Joan de Borbó, una nova Constitució que ni l'any 1978 forem capaços de copiar. Les profecies no es detallen en una escaleta de temps, sinó d'aconteixements que han de succeir, sense data prefixada. No hi capç profecia sobre si Espanya ha de ser una monarquia o una república, és quelcom que ha de decidir el poble espanyol quan el deixin decidir. Som una població cada dia més desacomplexada. Per Setmana Santa a les professons hi van els turistes que es retorben amb l'espectacle turístic d'una Espanya més propera al ku-klux clan que no pas a la d'una església ecumènica. Els diaris espanyols continuen dient que el catalanisme està "en fase de delirio" i ens comparen amb el nazisme demostrant que tenen un desconeixement complert del que és i significa el catalanisme polític que avui aposta per una societat democràtica, es fonamenta en la pau, germanor i bones relacions entre els pobles i la inclusió dels castellano parlants a Catalunya. Com diu Tian Riba en el seu "9-11-2014, crónica d'un trencament" qu'edita La Mansarda editorial, el procés és radicalment modern que respon entre d'altres a principis liberals, cívics i participatius, és propi d'una concepció avançada i cosmopolita de la democràcia. No he llegit profecies sobre la democràcia com a camí d'alliberament de Catalunya com a nació, però tinc la seguretat de que una societat civil potent, un moviment obert al món, un moviment regeneracionista, una idea transversal i un projecte actiu en cap moment frustraran les expectatives dels catalans i no serà necessària la profecia que ens porti a la nova terra. Ja hi som i ja la tenim. Hem de guanyar, però tant sols amb la llibertat sense murs i seguint el camí e la història dels pobles lliures i democrates allunyants del caciquisme i els interessos creats. Nosaltres hem de fer la revolució de la rosa i proclamar com a diada nacional de Catalunya el dia de Sant Jordi, el dia del llibre i la rosa, país amant de la cultura. Sant Jordi i Catalunya s'ho mereixen.

dret, llei, sentit comú, ètica.

El dret i la llei no viuen tems d'harmonia. Cada día trobem lleis noves, modificacions i correcions d'errors al BOE. Una veritable inflació de lleis i disposicions menors, Reglaments i Ordres. Sembla que encara estiguem en el periode de canvis legals en començar la democràcia sense ruptura. Algú comença a pensar que la llei va contra el dret, que es vol imposar la llei del poder absolut sobre el dret i els interessos generals, el bé comú, sense oblidar els principis generals. L'administració de l'Estat està sotmesa per disposició de l'article 103.1 de la Constitució a aquests mateixos principis que la llei pot destruir. l'Estat de dret no s'acaba doncs amb la llei coactiva que pugui imposar una majoria absoluta de govern que legisli i menysprei les minories i la oposició. Tothom sap que en el món actual es volen desregular situacions amb codis de bones pràctiques, reduir el positivisme, fiar més en la ètica, el sentit comú que predicava Thomas Paine amb el seu Common Sense del segle XVIII publicat abans de la independència i la Constitució dels Estats Units d'Amèrica que començava per diferenciar societat del govern, atribuint al govern la responsabilitat de la seguretat, exigint a més una consciència clara per no tenir governs amb l'inocència perduda, per no seguir sota poders externs a la nació. També explicava com els britànics rebutjaven el compromís i criticava que el poder de legislar i governar encara estigués en mans dels reis. Paine també deia que Amèrica era únicament un objecte secundari en el sistema de la política britànica que intentava a més reduir el creixement dels bens a Amèrica. El dret de ser lliures i tenir pau per comerciar fou una de les raons de la Declaració d'Independència i trobar una nova seguretat jurídica que impedís l'arbitrarietat. La democràcia no és un fenòmen mediàtic, la llei en una democràcia no pot fomentar l'arbitrari, anar contra el dret i el sentit comú.

una situació que esdevé permanent

Les societats industrials estan en crisi i l'autogovern català sabem la gent d'esquerres que no ha fet un bon ús del poder institucional en relació al benestar dels ciutadans. El nacionalisme democràtic i progressista no pot fer altra cosa que treballar per acoinseguir més poder per Catalunya com a nació. Cap Estatut, com tampoc la Constitució espanyola, es pot interpretar com a renúncia dels drets històrics. LOes emp4reses i la gent hyan anat e4ndavant durant anys, s'ha conseguit un nivell de progrés més lligat a l'esforç del treball i a l'assumpció de riscos pels empresaris que a la creativitat institucional. I si anem aixeccant la situació és mercé al sacrifici dels treballadors i als riscos empresarials. La Generalitat i l'activitat política s'han desprestigiat fins que la societat civil ha prés la iniciativa en el moment en que l'Estat central ha començat l'absorció de funcions que no ha transferit i l'aplicació del marc legislatiu espanyol en contra del català, disminuint a més els recursos públics de Catalunya. No es pensa en fer a Espanya una administració europea, dinàmica, eficient, menys burocràtica. Aquest dèficit es troba a Catalunya amb una administració perifèrica de l'Estat que ho sembla tot menys pròpia. Com ja deia Heribert Barrera el 13 de Desembre de 1989 en el debat dels deu anys d'Estatut, augmenta la marginació social, les discriminacions, les desatencions a la gent gran. La política social és gairebé inexistent sota aquesta administració.I ara seguim a pitjor. I tots sabem que hi ha problemes en la utilitació del català a les Universitats, la justícia, les emisores de radio. Catalunya segueix inundada de diferents cossos policials que depenen d'administracions diferentes quan tots haurien de dependre del Govern de la generalitat. Catalunya té poc pes a la Unió Europea, cap Comissari, pocs diputats, l'Estat no compta amb Catalunya per què la Generalitat defensi directament els legítims interessos dels catalans davant la Unió Europea. Tot continua passant per Madrid. El balanç és poc positiu, però menys l'anterior apatia. La il·lusió i l'engrescament en la consulta que exigim fer democraticament ens ha de dur a la llibertat per cionstruir un futur de progrés.

una mica de silenci si els plau

Agrairem una mica de silenci sobre la qüestió catalana. Els mitjans espanyols estan creant més confusió i estan exagerant arreu. A Espanya, diaris com El Norte de Castilla publiquen articles sobre l'independentisme que fan fredor. S'els amaga l'opinió dels catalans i de la gent que no diu el mateix que la versió oficial. La gent de Castella no llegeix diaris catalans i per tant no poden contrastar. Els redacta gent que no entén que Catalunya és una nació ben diferenciada de la Castella nascuda sota la reconquesta iniciada a Astúries. Dels catalans només s'han parla com a rebels a tot. En la història hem defensat el Papa Luna, els Albigesos, l'Occitània, l'entesa amb el món àrab, el republicanisme, els valors de la democràcia, el pacifisme, l'unió de països diferents, la mediterrània. Ara ens cal una mica de silenci de la cançoneta de cada dia. Cal que parlem del per què està morint més gent gran que mai, per què hi ha over booking als tanatoris, per què els estudiants becaris han de demanar emprèstits perquè no els paguen la beca a temps, per què l'Alcalde de Barcelona està empenyat en gastar diners i més diners fent obres ornamentals i sumptuoses al centre comercial i financer de la ciutat i no ataca la desnutrició infantil i la misèria manifesta de moltes llars de gent gran. Per què no acaben la linea 9 del metro i no arriba a l'aeroport? No es veu una política d'inclusió i si la creació a Barcelona de barris de població immigrant allunyats de la realitat ciutadana, autoexclosos. Hem de saber el per què això està passant a la nostra ciutat. Hem de saber el perquè no es dedica prou diners a reparar les carreteres locals i comarcals i augmenten els accidents de trànsit. Hem de saber el perquè gent de parla castellana crea problemes i incidents a les escoles catalanes intentant imposar criteris excloents de la llengua pròpia de Catalunya i la imposició del castellà. Hem de saber perquè els governs conservadors de Balears i València estan empenyats en enderrocar i esborrar, a tall de Decret a les seves terres de parla catalana i antics membres dels coneguts països catalans, tot allò que signifiqui lligams espirituals, lingüístics i culturals amb la Catalunya renaixent. Hem de saber el per què els inspectors d'hisenda de l'Estat espanyol no van d'acord amb l'inspecció de treball catalana per destapar fraus. També ens cal saber el per què els Governs espanyol i català no decideixen acabar amb les SICAV com a refugi fiscal de fortunes, i per què no es limiten les actuacions comercials dels fons voltor. També hem de saber perquè el Rei d'Espanya s'emporta per fer negocis les empreses sense opinió política aparent però molt interessades en farcir la seva compte de resultats. Han comprovat abans de convidar-los a anar a la cacera de negocis que no apareguin després comptes en paradisos fiscals? Repercutirà aquesta festa en les llars dels desnonats i empobrits? El silenci que demano es de respecte pels pobres, les empreses que cauen per manca de crèdit, els que passen fam, els malalts, i els morts. Deixin de parlar del que els convé, atemorir i enganyar, i parlin del que el poble vol saber sense enganys ni versions a mitges.

la dignitat nacional no és en venda

Diuen els avis que abans aconseguirà Catalunya ser un estat que l'estat espanyol una nació, com em recordava ahir l'amic i gran poeta Josep Miquel Servià. Li haig de donar la raó. És inimaginable que un Govern amenaci a un altra de no voler sentar-se a negociar si no es renúncia al que demana el poble. A Madrid es creuen que tot s'arreglaria amb unes píndoles de diners. I el tema no volen veure que és de dignitat nacional dels catalans. I ara no hi ha marxa enrrera. La dignitat nacional catalana no és en venda. La demanda de una consulta és el resultat d'un procés històric de reclamació d'un autogovern sòlid. A Madrid saben que l'estat Català és la culminació d'aquest procés. La democràcia exigeix acceptar el que el poble decideix. Madrid no ppot aturar la consulta que reclama el poble català. No és una pugna de partits ni una estratègia de govern. Dir el que diuen a Madrid, com si parlessin amb uns treballadors en vaga reclamant un augment de salari i millors condicions de treball, és demostrar que a Madrid ignoren que el poble català és qui empeny Parlament i Govern. Ignoren o volen ignorar a Madrid que la política com l'economia han d'estar al servei dels ciutadans, de la dignitat del poble. Recordem a Madrid que mai aconseguirà l'estat espanyol ser una nació única amb Catalunya. Negar el fet nacional català és sacralitzar la mentida, desconèixer la democràcia i els Drets Humans. A més a Madrid són coneixedors del Tractat de Lisboa pel qual s'estableix una Constitució per a Europa. L'article III-319 senyala que la Unió establirà acords de cooperació amb països tercers. l'article III-324 admet els acords d'associació amb països tercers. O sigui que si Espanya ens fa el boicot, la Unió Europea, no. La política de la por ja saben que no condueix a res i la inundació d'espanyolitat a Catalunya a travers emissores de radio i televisió, menys encara. El castellà és també quelcom nostra que no rebutgem, però que no admetem vulgui ser emprat com arma de guerra per substituir el català. Que no es pensin els polítics de Madrid que són Déus. La supèrbia no els conduirà més que al fracàs.

i ara què és el que va be?

El Sr. Pere Navarro diu que ni el President Mas ni el President Rajoy es volen entendre. SAp ellc el que li ha demanat Mas a Rajoy? Ha parlat amb la Srta. Sanchez Camacho per què li expliqui el que ha dit el President Mas? Sap el Sr. Navarro si la Sra. Sanchez Camacho ha fet l'encàrrec? Pel President Rajoy, el que va dir i fer durant la darrera sessió parlamentaria en la que PSOE i PP varen votar junts contra la petició del Parlament de Catalunya de rebre transferides les competències per convocar la consulta, li ha servit per començar la seva campanya per col·locar el Ministre d' Agricultura Sr. Arias Cañete a la llista europea dels candidats del PP, possible Comissari si les coses no canvien a Europa, si el Parlament Europeu no consegueix plenes competències legislatives, si no conseguim tenir un govern federal europeu. Hauriem de saber quin és el nostra dèficit comercial amb Xina, Alemanya i els Estats Units. Ens cal valorar la polìtica que es segueix i el que es proposen els conservadors a Europa. No tenim ministre de l'ecologia des d'el moment en que es sancionen amb tributs les energies renovables i es dona més vida a les centrals nuclears. Tampoc hi ha una polìtica xde la vivenda seriosa des d'el mom,ent que s'ha permés a Madrid la venda a un fons "buitre" de milers de vivendes socials pagades segurament amb diner dels ciutadans, però no adjudicades, que ara han doblat de preu en mans d'un fons d'inversiò privat. HA tornat al poder la política comercial especulativa i la socialització de les pèrdues que encara estem pagant amb els nostres estalvis. Tampooc veiem que el socialisme espanyol surti a la defensa de les energies renovables, la vivenda social, la sanitat sense retallades i de qualitat.

seguim parlant d'Europa

És molt clar que necessitem un nou país i una nova Europa. Hi han a Europa moltes coses que costa comprendre en el debat europeu actual, i més si aquest debat es dissimula i amaga amb un conflicte intern d'un Estat que rebutja el fet plural i no reconeix nacions existents al seu territori abans de fer la Constitució de 1978, com és ara el conflicte Catalunya/Espanya. Espanya és ara una idea en crisi. Però cal veure també si Europa és també una idea en crisi. Anem a unes eleccions europees sabent que Europa pot autodestruir-se si guanyen les eleccions europees partits de dreta reaccionària i antieuropeus que es serveixen de la democràcia per destruir-la. Funcionaran a Europa les seves institucions? Acabarem de construir Europa? Què s'ha de fer amb Europa? Què hi han de fer els nostres diputats? Hem de canviar Europa? Qui mana a Europa, els Estats, els lobys o els ciutadans? Què hi fan a les institucions europees els partits europeus? Estan desencantats els europeus de la seva Europa? Hem de seguir amb la austeritat econòmica i salarial? Han de seguir manant euròcrates en lloc de polítics? Com fer una Europa més democràtica? De quina manera? Quin model per Europa? És compatible la pluralitat lingüística i cultural? Ha de ser diversa Europa? Com passar de la eurocràcia a la democràcia europea? I la democràcia social? Com compatibilitzar prioritats nacionals amb política europea? Com conciliar identitat nacional amb identitat europea? Canviarem Europa o tot seguirà igual? Té futur Europa? Farem més Europa si fem més democràtica la gestió d'Europa. Instaurarem un model federal? Però quin tipus de federalisme? I els pobles sense Estat quin futur els espera a Europa? Farem una nova nació al servei dels seus ciutadans? Construirem una societat atractiva amb condicions de vida suficients pels ciutadans europeus? Serà Europa un espai de llibertat i justícia per a tots els que viuen i treballen a Europa? Serem un nou país àrbitre al món, la primerqa economia mundial? Farem revifar l'ambició europea? Sortirem de la decepció i la incertesa? Canviarem de model econòmic i social? Son aplicabes encara avui J. S. Mill i Keynes? Existeix una forma d'Europa social durable? Seran estables els preus? Hi haurà estabilitat financera als Estats amb rescat bancari?

fi de l'encanteri del diàleg inexistent

El que s'ha acabat és l'esperit de la transició com deia fa una estona a la 8 la nostra estimada escriptora i polemista Pilar Rahola. Ens diuen que la sobirania nacional és de tots els espanyols i en nom d'aquesta sobirania ens neguen competència pèr convocar un referèndum sobre el futur polític de Catalunya, i quan en Bosch diu que ens proposin fer-lo a tot Espanya, llavors callen i no diuen res. Diuen també que estan oberts al diàleg. Però no queden en res, voten i marxen. Ells voten i no ens volen deixar votar als ciutadans de Catalunya. És cert que tenen por del vot de la ciutadania. No escolten, es limiten a rebatre tot el que els diuen els representants del Parlament de Catalunya seguint sempre el mateix discurs. La nació són ells, els demés formen part d'aquesta nació qu'ells dirigeixen ens agradi o no. No som més que una regió territorial. I la conclusió de tot el que diuen és que els nacionalistes impositius són ells. Un debat per sortir com hem entrat amb els arguments dels contraris coneguts a travers la premsa. Tot eren posicions preses abans de començar el debat, sense escoltar la paraula dels altres. Una farsa autèntica, un tràmit més per portar Catalunya cap a la declaració unilateral d'independència que a Madrid es pensen és la millor manera d'acabar amb Catalunya com a nació. Però no voolen veure que si Catalunya diu prou i marxa d'Espanya, els agradi o no, la legalitat aplicable a Catalunya ja no serà l'espanyola. Espanya va camí de no tenir res més a fer a Catalunya. El cop de porta a l'entesa ja l'han donat els diputats dels grans partits espanyols. Manquen polítics, sobren soldats de partit. I això ho fan dient que estimen Catalunya. Però en cap cas reconeixen que Catalunya és una nació. Tot menys reconèixer que la democràcia a Catalunya és anterior a Espanya. Negar la història els és molt senzill, jugant amb la ignorància de la gent que només coneix el que se'ls ha dit oficialment. I que no pensin que marxem per posar fronteres; serem tots ciutadans europeus. Viurem en una Europa a la que cedirem sobirania i reconeixerem la llibertat de circulació de persones, capitals i mercaderies. Però serem Estat, amb idioma propi reconegut i respectat, amb dignitat com a poble lliure. Hi ha alguna cosa millor?

dia de la quimera dedocràtica

Els deixaran dir, però la decisió ja està presa. Tots sabem el resultat del debat parlamentari al Congreso de los Diputados previst per avui tarda. I diuen que el President de la Generalitat és un covard per què no ha volgut deixar-se humiliar a Madrid. Com diu l'article que avui publica El Matí, la resposta és a Catalunya. I Catalunya haurà de fer les corresponents declaracions d'acord amb les seves institucions i normatives, amb un exercici democràtic homologable a Europa. No podem pretendre decidir els polítics espanyols quins són els drets e Catalunya, nació a la que no pertanyen. Identifiquen la sobirania nacional amb un poble plural que no la comparteix més per què viu sota el mateix Estat. Saben que la sobirania que no compartim fou imposada després d'una invasió militar a Catalunya que va arrebasssar governança, lleis, llengua i cultura. Aquesta és la manera que tenen de castellanitzar Catalunya si, com diuen, no ens bombardegen periodicament. Creuen que poden governar imposant el que volen i que callarem i baixarem el cap. Ens ofenen constantment, ataquen deliberada i conscientment la nostra dignitat com a poble. Ens neguen la llibertat de decidir. Neguen la democràcia en nom d'una anomenada sobirania nacional imposada que ara nega el fet nacional català tot i que la Constitució parla de nacionalitats històriques. La naciò catalana nbo té lloc a l'Estat espanyol hereu de l'Imperi caducat de Castella. Però fins i tot la història ens neguen judicialment.Han posat en marxa la quimera dedocràtica, la dictadura de l'Estat que es diu democràtic perquè està dirigit per un partit nque va guanyar unes eleccions generals amb majoria absoluta de diputats, malgrat que segueix tenint minoria a les nacions Catalana i Euskalerria. No s'adonen que Europa està pendent del que fan. Els defensors de l'Estat espanyol no volen veure més enllà del seu propi nas. Viuen en la quimera dedocràtica. La nació catalana existeix sociologicament encara que ens diguin que no existeix jurídicament. Espanya saben ben bé és la transformació global i expansiva de la nació castellana, però fracassada en l'assimilació de pobles que s'en van desfer del Regne d'Espanya i del seu Estat durant el segle XIX tot i que els pobles que s'independitzaven a territori americà parlaven castellà. Ni el castellà els va servir com a vincle d'unió. Fou el fracàs de la cultura dominant i no saber pactar a temps. La quimera o engany de l'Estat espanyol d'oferir diàleg inexistent segueix igual que fa dos segles.

i ara la llei contra la Justícia

Diuen que no pot haver-hi democràcia sense l'imperi de la llei, però no diuen si la llei ha de ser justa o no cal que ho sigui. En els temps actuals els països que es diuen lliures són molt poquets, doncs els sistemes autoritaris fets amb democràcia i tot cada vegada són més. Ho acabo de veure en un reportatge sobre "el auge de las dictaduras democràticas" a La Vanguardia d'ahir. Espanya apareix en el mapa com a regió amb llibertats, sense qualificar-ne el grau. El procés s'assimila amb l'existència de països dits democràtics sense oposiciò o sense una premsa lliure. S'haurà de reconèixer un deteriorament progressiu dels sistemes democràtics. El deteriorament es descobreix amb les manipoulacions de la llei i el control de les institucions. Ara a Espanya li toca rebre a la Justícia. No sols serà la nova llei de planta que pretén suprimir jutjats, a més dels nomenaments de Magistrats ideològicament afins al Govern de la majoria absoluta conservadora per composar el Tribunal Constitucional, sinó a més imposar el silenci per llei dels Jutges. Clarament ara a l'Estat espanyol la llei es posa en marxa contra la Justícia i deteriora un dels tres pilars de la democràcia segons Montesquieu. No podrem en el futur dir que la llei és democràtica i constitucional si va contra la justícia quen l'ha d'aplicar obligadament.

De la Mancomunitat i altres invents polítics

La mancomunitat fou creada com a eina de construcció de país. Va permetre crear consciència com a virtut, com deia Ramon Llull, que "consella ab temor fer bé i esquivar el mal". Es van practicar també altres virtuts també com la de la paciència, la humilitat, la prudència i l'esperança que descriu Ramon Llull en el seu llibre sobre l'arbre de la ciència. L'enveja la veu acompanyada de la ira. Són vicis contra la caritat com la injúria contra la justícia. Indiscreció és el vici per excel·lència contra la prudència, amb l'enteniment ofuscat negant-se a cercar la veritat de les coses. Contra la lleialtat s'aixeca la traició, fruit de l'avaricia. Només la saviesa ajuda a la lleialtat contra la traició. Abans és la infidelitat que va contra la fe amb falses semblances que semblen veritables segons el curs natural de les coses. La Mancomunitat de la que celebrem els 100 anys de la seva creació a Catalunya fou un exemple de confiança en el poble que es manifestà lleial amb les institucions catalanes i l'esperança d'un futur socialment més just, fent visibles i tangibles drets creats per la intel·ligència, els fruits de l'arbre humà formats en la virtut de la justícia basada en l'enteniment, el coneixement de les coses, "la virtut per raó de la qual los homens reten les coses degudes a aquells de qui son". Amb la prudència "los homes savis eligen les bones coses e esquiven les males, e amen més los bens majors quels menors, e temen més los mals majors que els menors". La Mancomunitat ens va donar la virtut de la fortalesa per guanyar més virtuts i fer-nos forts contra els vicis de la violència i l'ambició de poder sense fe ni justícia, sense temprança ni prudència, sense caritat en la victòria. La Mancomunitat ens va permetre guardonar i honrar la terra amb els fruits de l'arbre moral i preparar el poble contra els vicis conseguents de la indiscreció, la ira i la injúria interns i externs.

canviar mentalitats com a solució

La dignitat humana és un dels valors indivisibles i universals en que està basada la Unió Europea,junt amb la llibertat, la igualtat i la solidaritat, a més dels principis de la democràcia i l'Estat de dret. Però apareixen avui moviments contraris a l'aplicaciò dels porincipis io valors de la Uniò en les seves institucions i en les dels Estats que la formen. La cultura ciutadana no es reclama en manifestacions, però existeix una cultura molt amplia i difosa de centres comercials i menjar ràpid com a millor concepte dels que les conseqüències comencen a ser evidents. Caminem cap un món de desigualtats injustificables i de manca d'equitat en les relacions intersocials. El model d'atenciò social com el cultural són de consum i no resolen els problemes de la pobresa ni ataca la desigualtat creixent. S'ha de promoure un nivell mínim d'ingressos per una vida digna de les persones. Cal garantir la societat del benestar amb nous criteris, nous models d'equitat social, lluitar aferrissadament contra l'abús, el frau i l'economia submergida, el falsejament actual del mercat de treball. La soluciò possiblement la trobarem en la informació i la cultura, però necessariament en el canvi de mentalitats d'una societat malformada pels interessos del mercat de treball i desorientada, envellida per la inactivitat i l'ineficàcia de les institucions i de la gent expulsada del mercat de treball, sigui per malaltia, jubilació o atur. El canvi de mentalitats és el discurs necessari.

La Generalitat contra el 15 J

Avui se seguia celebrant a Madrid el judici contra els manifestants del 15 J 2011 policialment identificats. Cal recordar que fou el dia en que un nombrós grup de ciutadans es va conmcentrar davant el Parlament per protestar contra les retallades i intentar desconvèncer els diputats catalans d'aprovar el pressupost presentat pel Govern. S'els acusa d'un delicte contra les institucions. Els demanen 3 anys de presó. Es vol justificar actes de violència, insults, coaccions, és a dir, el que faci falta. No fou un segret dels diputats ni de la democràcia. Fou un acte prolongaciò del 15 M, socialment justificable, democràticament admissible com a acte de protesta ciutadana en moments de greu crisi, després d'actes de violència policial a la Plaça Catalunya. L'acusació per delicte declarava el Sr. Ernest Maragall és desproporcionada, desmesurada. Ha mancat comprensiño i diàleg. El sistema es segueix desqualificanmt a si mateix per no voler trobar projectes alternatius ni voler construir-los.

parlem de canviar Europa

El conformnisme i la passivitat ha sigut el principi rector de la normalitat. Pels conservadors convé no fer res per no fer-ho malament, no dir el que es pensa per què la gent noi mal interpreti. Però per damunt de tot als conservadors convé que l'establishment segueixi enriquint-se. La societat de la conspiració permanent des de la dreta amagant la realitat, és la resposta a la sortida de la crisi que ens anuncien tots els ministres del govern Rajoy. L'audacia del silenci del que no convé que la gent sàpiga. La política de progrés no la representa ningú, i ens cal una veu progressista, una veu que defineixi les prioritats de tota política social, i la reforma de la política, la reforma més important que tots els partits parlamentaris sembla vulguin anar endarrerint. No canviarem Catalunya ni Espanya sense canviar Europa. Cal un nou model polític i social, nous objectius d'una política econòmica que estimuli la demanda, no castigar més el creixement amb la reducció dels dèficits. Cal doncs que parlem ara de canviar Europa,crear una ciutadania europea i sortir del conservadurisme fonamentat en una falsa austeritat que només afecta a les classes mitjanes i treballadores.

La concòrdia fou cosa de Tarancón, no de Rouco

No van bé les coses en el moment en que el Partit Popular segueix amb tossudesa la seva política de impedir la consulta catalana. El Bisbe Rouco no té altra idea que parlar com una avispa boja d'una guerra civil a punt en el moment del funeral d'Estat de l'ex President Adolfo Suarez. Ens hem quedat bocabadats en escoltar aquest discurs fals i demagògic d'un representahnt de l¡església católica que hauria de parlar de concòrdia, respecte, amor., germanor, comprensió de la diversitat, generositat i per damunt de tot, llibertat. La església catòlica ha celebrat les seves víctimes i s'ha negat a reconèixer les de les forces polítiques d'esquerres que foren empresonades anys i anys o nafusellades pels franquistes. L'església de Rouco es va situar darrera el franquisme per mno perdre els seus privilegis, per aprofitar qualsevol escletxa legal per ampliar la seva base de bens immobiliaris exempts de pagar impostos. No els interessa la problemàtica social, tant sols el poder, viure del poder. No nha perdut pistonada per recolzar i aprovar les mesures repressives de tots els governs des de'l primer de la monarquia amb Arias Navarro. Ara el Bisbe Rouco ens dedica una bona frase acusant de immoral demanar els catalans la independència d'Espanya sense veure que la gran majoria de catalans ens trobem feliços amb aquesta immoralitat inventada per ments sense consciència social, desconeixedors de la realitat o disposats a interferir abusivament en un Estat laic en la consciència religiosa dels demés. No ha sigut capaç de separar el que és temporal d'allò espiritual. La política no és cosa de l'església, de cap església. Desafortunada intervenció sense oblidar la idea de model d'Estat adoptada pel partit popular en la seva conferència de 2007 per posar fre a les "cessions" del govern als nacionalismes radicals. Garantir un Estat viable amb el text de la Constitució i augmentar les competències de l'Estat instransferibles, un nou ajust entre les funcions que corresponen a cada administració, incloses les autonòmiques. Per el Partit Popular, la catalana és una administració que forma part de l'Estat encara que sigui remunerada amb el pressupost de la corresponent comunitat autònoma. Al PP pensen que els catalans volem destruir la idea d'Espanya com a nació. L'objectiu és fer lleis comunes per a tots pensades des de Madrid. Catalunya no compte ni té cap mena de pes. No oensen escoltar els nostres greuges ni cedir-nos res.No volen reconèixer queel tema català no és de diners, sinó de dignitat nacional per molt immoral que li sembli al Bisbe Rouco. El Papa Francesc hauria dit segurament una cosa ben diferent. Bisbe Rouco i Govern i FAES necessiten d'urgència uns cursos sobere dignitat de la persona humana i la veritat de la gestió democràtica i transparent. La concòrdia no es cosa de Rouco, sinó de Tarancón. Que respectin la història, non sigui que haguem de tornar a dir que no fou possible la pau per l'egoísme de l'establishment, inclosa l'església catòlica que presiona l'Estat.