Gobierno encès. Parlament esvalutat

Més de 400 periodistes   ocupaven avui 6 de setembre, sales i passadissos del Parlament de Catalunya. El desafiament  del Govern  de Catalunya al Govern de Madrid  amb la votació de la LLei del Referèndum i el posterior Decret de la convocatòria del Referèndum pel proper dia 1 d'Octubre. Amb la  publicació0 de les disposicions al Butlletí Oficial de la Generalitat de Catalunya,. s'han complert  els tràmits legals parlamentaris per la posta en marxa dels actes normatius  aprovats avui al Parlament de Catalunya, seguint el Reglament  parlamentari vigent, actes normatius als que seguirà la Llei de Transitorietat.  Les dues lleis eren  ja ampliament conegudes per haver sigut presentades i al mateix Parlament ja fa setmanes publicades als mitjans per què el poble català en prenguès coneixement. La jornada ha transcorregut amb incidents,   anuncis de recursos,..  mentre que la Presidenta el Parlament presentava aquest matí un escrit de recusació de tots els Magistrats que composen el Tribunal Constitucional. Curiosament aquest Tribunal no té previst com ha de resoldre les recusacions. Mai no s'havien produït. El  problema per Madrid, em deia aquesta tarda un amic periodista, és que  sacralitzen tot, Espanya, el Rei i la Constitució. La Constitució, fou el gran engany, la van fer intocable, com el Rei. Algú ha arrivat a dir que seria preferible  trencar Catalunya en lloc de que Catalunya marxi d'Espanya. I en això estan els partits unionistes que es diuen constitucionalistes, afirmant constantment que defienden i representan a todos los catalanes, quan a Madrid no piulen per Catalunya enganxats al carro del PP, que governa com li sembla,  sense posar-se a fons contra la corrupoció  descoberta  de membres del PP que ja supera els mil imputats, i a Catalunya van de defensors de los catalanes de bien y del seny. Al marxar de la Sala de Plens, la portaveu de Ciutadans, Inés Arrimadas ha ditn que pensa presentar una moció de censura contra el President Puigdemont. Busca el seu moment de glòria i consolidar nCiutadans ara que PSC cau en rodó i el PP es perd en les amenaces de sempre. Arrimadas tindrà moció de censura  si mentrestant  no inhabiliten Puigdemont. Arrimades deia  fa dies en una intervenció televisiva que no estava d'acord  amb això de portar els polìtics als tribunals. Però ja veurem com es mou demà la Fiscalia i que resolen els Magistrats del Tribunal Constitucional. L'expectació és molt important entre polítics,  informadors de premsa, mitjans, cancilleries estrangeres, i sobretot en el poble català. La ciutadania aviat es manifestarà i donarà la seva opinió. Primer assaig, l'11 de setembre o abans. Segur. Les espades estan alçades a Madrid. Catalunya segueix treballant, amb educació i sense paraules malsonants com la d'atropellament de la democràcia que se li ha escapat aquest migdia per televisió. Avui també hem descobert que alguns partits parlen de nova política, però el que han fet fins ara ha sigut ressuscitar els vells partits com el PSC i ICV.  També hem vist que gent amb banderes espanyoles a la porta del Parlament es volia enfrontar amb gent que duia la senyera i l'estelada. Mossos ha posat pau, separant els grups. L'espanyolisme a Catalunya no és nombrós, llevat dels col·laboradors del franquisme que encara sobrevieuen ells i/o les seves empreses, funcionaris de les administracions espanyoles que només  son castellans, el funcionaris que van jurar la Constitució per poder accedir als seus llocs de treball guanyades oposicions o designats, i els que s'han beneficiat de la corrupció, a dretes i a esquerres.  El Govern espanyol sembla que segueix aferrat a les velles pràctiques repressives del franquisme amb el Tribunal d'Ordre Públic. En tot cas el TC no hauria de fer aquest paper i apuntar-se a interpretar la llei d'acord amb la democràcia europea i el dret internacional. Avui ha calgut que Marta Rovira, portaveu de JuntsxSi, tornés a recordar que existeix un Tractat, fet a New York el 1966 sobre drets econòmics, socials i culturals ratificat per Espanya l'any 1977 que reconeix en els seus primers articles, el Dret a l'Autodeterminació dels pobles i  estableix l'obligació dels Estats a implementar-la. El dret dee secessió d'un Estat predecessor està reconegut també en dret internacional. Pero una part de la Magistratura, molts funcionaris traslladats a Catalunya  als que no interesdsa res més de Catalunya, que el sou que  reben cada mes i el Gobierno de España,  els seus diputats, els del PSOE i els de Ciudadanos, fent causa comuna i defensant que el referèndum català és il·legal i il·legítim, negant  el dret d'autodeterminació, malgrat estar reconegut en la legislació espanyola, maulen per   obrir el conflicte ara ja contra les persones. Amenaces del Ministre  d'Hisenda  pel tema fiscal, impugnació de l'Agència Tributària catalana, amenaces de perseguir com criminals els que col·laborin  pert la celebració de referèndum. El Dret de les Nacions Unides, la paraula ètica i el dret a una votació lliure i democràtica no serveixen per res davant de qui està entossudit a negar tot futur català fora d'Espanya. Un lideratge del PP, ignorant dels drets històrics   de Catalunha com a poble que s'ha volgut destruir i liquidar  servint-se de la llei, però  sense èxit. Però Rajoy, si és  capaç de trencar Espanya. De fet ja ho està fent  amb Catalunya negant-se a tot diàleg, fent mal a la via econòmica, creant problemes socials de tot ordre amb les polítiques fiscals i de recentralització, retallades en ajuts i serveis necessaris, privatitzant serveis públics com la seguretat dels aeroports  en moments d'alerta terrorista 4,  empobrint les classes mitjanes, mantenint la precarietat en el treball i els baixos salaris per enriquir els propers a les licitacions avantatjoses, permetent l'encariment de la vivenda i els problemes d'habitatge, tota mena d'especulacions i negocis tolerats,  que poden acabar amb dipòsita a paradisos fiscals, com alguns bancs espanyols. De fet Espanya ja està trencada. Tothom va per lliure per què cal buscar-se la vida com diuen els treballadors a l'atur que ja no cobren pensió. El gran taló d'Aquiles del PP, és clar que és la manca d'una veritable transparència, respecte democràtic a la voluntat popular  i no fer polítiques socials per la seva dependència dels rics que sempre volen guanyar. És clar que el govern espanyol s'encén i els grups parlamentaris estan esvalutats.

sobren dos milions

Algú ha fet els números i ara resulta que sobren dos milions de treballadors sense feina. Cal que segueixin marxant a l'exterior joves i no tant joves, i que molts immigrants decideixin tornar als seus llocs d'origen o marxin cap altres països. Descarregar dos milions de comptes a pagar de la seguretat social podria alleugerar slobradament el dèficit que posa en risc el fons de garantía. El Govern espanyol, intentant crear un clima de confiança segueix fent disbarats de no facilitar el creixement de les economies perifèriques que més castiga disposant que les inversions en infraestructures es facin en llocs innecessaris. Així per exemple, a més de descuidar el port de Barcelona, deixen d'invertir en la línea de ferrocarril Barcelona aeroport i en l'estaciò de l'AVE al barri de la Sagrera de Barcelona, ciutat que necesita millorar comunicacions i transports, i s'empenyen en fer prioritariament una estació d'Ave a Zamora, zona amb una incidència urbana no superior a les 30.000 persones. I mentres tant les diferències entre pobrs i rics s'aguditzen dia a dia. L'editorial del diari Ara d'avui ja parla d'abisme entre rics i pobres tot dient que la sortida de la crisi queda lluny.És parla d'aparences de benestar, segueix el mercat laboral amb feines poc qualificades i a baix nivel salarial, manca de planificació d'infraestructures amb criteris socials o econòmics. El turisme segueix sent el nostre futur i pot tornar la temptació de la bombolla immobiliaria. Però el que és més real de tot és que per equilibrar els comptes sobren dos milions de ciutadans i que cal que marxin quan abans a l'estranger. Ara la bombolla és la de la gent sense feina i la del fals estat del benestar. El gran error dels governs espanyols segueix sent confondres Madrid amb España, voler fer de Madrid un centre radial pese a quien pese, no escoltar ni voler aceptar com a real ni resoldre els problemas que se li presenten constantment com la qüestiò catalana, la conveniencia i necessitat de construir de veritat la realitat plurinacional o deixar lliures dins d'Europa les necions que majoritàriament ho manifestin.

El risc dels poders clandestins i la intolerància

Acabo de llegir la notícia: girafes electrocutades a Sud-àfrica en topar amb un cable d'alta tensió. Van passar amb el cap més alt que el cable que tenien al davant. No van intuir el perill. Aquesta mort recorda la del príncep esquiador Alfons de Borbó que va tenir un accident similar amb un cable d'acer baixant per una pista d'esquí. Però qui està en risc és el poble. El cable és com el límit a la tolerància. La tolerància, més que un principi filosòfic, és una pràctica política, com planteja el professor Michael Walzer, partidari del multiculturalisme, en el seu Tractat sobre la tolerància. El liberal Julio Senador, convençut de que el liberalisme era inexistent a Espanya, publicava el 1928 a Valladolid un treball sobre la democràcia, les classes socials i el que ell anomenava els poders clandestins, sota el títol Los derechos del hombre y los del hambre. Explica Senador que totes les nacions presumeixen de cultes i es regeixen per normes legals inventades a la Mediterrània. Senador denunciava la fal·làcia de la política de l'época feta sota les lleis democràtiques. Les conquestes democràtiques han avançat amb molta lentitud. Però la democràcia encara permet que els rics es vegin saturats de riqueses i els pobres segueixin en la misèria. El cost de l'ensenyament superior allunya les classes treballadores dels temples del coneixement, de la formació que els pot permetre ser lliures. Es va abolir l'esclavatge i resulta que n'hem creat un nou de més dur: el financer, el dels serveis i el de l'alimentació. Aquesta realitat porta la gent a la desesperació i al suïcidi polític: als braços de l'extrema dreta, com acaba de passar a França a la primera volta de les eleccions presidencials. De manera que la democràcia liberal acaba sent una joguina en mans dels poders fàctics, fent inútil el dret electoral. Les eleccions són com les guerres antigues, sembla que no tinguin altra finalitat que produir un canvi de fortunes. Però el despotisme anònim que, segons el liberal Senador, ens nega el dret de poder ser lliures, vol que la paraula llibertat no sigui més que una paraula buida de contingut real. Hem d'evitar, doncs, que tota declaració de llibertat política no esdevingui una farsa, que la democràcia no sigui més que una il·lusió, que els conceptes morals i filosòfics dels pensadors clàssics que van inspirar els racionalistes no es quedin en la utopia. Les diferències existeixen entre uns grups humans i uns altres, apareix la intolerància quan les diferències culturals, ètniques i lingüístiques coincideixen amb les diferències de classe. Té més perill la minoria que genera riquesa que la majoria que viu en la pobresa i la misèria, abaixant els ulls al pas dels cotxes oficials dels poderosos que ni parlen amb ells. La intolerància en les relacions humanes està servida. Uns tindran permesa la seva existència, altres tindran tot el poder. Instaurar l'equilibri i la tolerància en un règim modern pot exigir separar política i Estat, doncs els programes dels partits no són cap religió ni una secta. No poden els partits que governen amb majoria absoluta, com no sigui forçant la moral, convertir en festa nacional el dia que varen guanyar les eleccions. El control total que pretenen alguns no serveix la llibertat ni garanteix la redistribució de la riquesa entre el poble, l'alliberament de la misèria que controlen els poders clandestins.