allunyar els cacics del poder quan abans

El missatge que comunica el títol d'aquest post és prou clar. Fou també el títol de capçalera de El Socialista del dia 18 de març de 1979. El PSOE va fer una crida al vot de la gent per conseguir la derrota de les dretes en els municipis.Les dretes eren els hereus del règim anterior vinculats a la UCD guanyadora de les eleccions generals anteriors. Es volia renovar els pobles i ciutats i transformar la vida ciutadana en la perspectiva de les primeres eleccions municipals a la fi de la dictadura franquista. Aquest mes, un altre informatiu, Solidaridad Obrera, publica el debat celebrat sobre quin model econòmic, social i polític tindria la Catalunya independent amb la sola participació de representants de ERC, CUP i CNT. No van convidar al debat gent d'esquerres com ICV i nova Esquerra catalana. Però no fan un plantejament profond del que han sigut aquests darrers quaranta anys als municipis que controlen les dretes catalanes i als que controlen, vull dir governen algunes coalicions d'esquerres. La tímida participació informativa no vol dir que s'hagin obert els ajuntaments al poble. Els socialistes el 1979 es van comprometre a treballar per impedir un desenvolupament restrictiu i autoritari de la Constitució española, a més de defendre en el Congreso de los Diputados els interessos i reivindicacions dels treballadors, dels sectors populars, els aturats, la dona i la joventut. No veiem que s'en surtin i menys que ho defensin als ajuntamjents catalans on són govern o oposición. Es parlava en aquells temps d'administracions municipals corruptes que la participació ciutadana havia d'eliminar. Els msocialistes es queixaven de que la campanya electoral havia sigut monopolitzada per el vot de la por i per un cert monopoli de la dreta en els mitjans de comunicació de masses televisió i radio. També van denunciar aquell 1979 la ceguera del govern d'UCD, preludi de l'actual PP davant els probolemes preautonòmics amb el retard o discussió per l'aprovació de l'Estatut Basc. Es van manifestar llavors els socialistes en favor de la llibertat dels homes i dels pobles, comppromesos en impulsar les autonomies de les nacionalitats i regions d'Espanya contra la actitut antiautonòmica que sostenia el govern d'UCD en els llocs amb majoria socialista com Andalusia. El compromìs era lluitar contra la corrupción i el caciquisme imposat per la dreta denunciant que l'abstenciò tant sols afavoria els interessos reaccionaris. Quelcom ha canviat del que deia El Socialista el 18 de març de 1979. Ara els socialistes van contra la nació catalana i s'ajunten amb la dreta per negar a Catalunya el seu fet nacional i per impedir la celebraciò de la consulta aprovada per el Parlament de Catalunya per decidir el futur de Catalunya. Ara afronten també les seqüeles de la corrupció en la que també han aparegut involucrats des de temps del govern Felipe Gonzalez nombrosos dirigents socialistes. Alguns socialistes amb actes de corrupciò flagrgant van deshonorar la lluita política i social de les esquerres aprofitant en el seu favor les estructures i vicis del vell poder procedent dels sectors econòmics i socials vinculats al règim anterior. Finalment el socialismo català comença a desvincular-se del socialismo español per crear un agrupamemnt d'esquerres, la reortientacipò de l'esquerre i la reconstrucció del front social. La trobada de debat avui al centre cívic de La Farga al districte de Sant Andreu de Barcelona de gent d'ICV i gent del poble, jubilats i treballadors amb socialistes oberts al futur i militants de nova Esquerra catalana, és un bon començament. L'esquerra dialogant i defensora dels drets democràtics i socials es pot reconstruir a Catalunya amb la voluntat i ànim de fer que la direcciò de la política torni al poble i als moviments populars. Tant sols cal ara que la gent d'esquerres s'apunti a les files de l'esquerra nova i alternativa als models clàssics de partit, sense centralisme democràtic ni direccions tancades. La recomposició. regeneraciò i renovaciò de l'esquerra és posible a Catalunya.

la ficció del règim actual

L'augment de les desigualtats socials queda ben palesa amb el risc de pobresa d'una bona part dels infants espanyols. Pobresa és la porta de l'exclusió, la discriminació i les violacions de les legítimes llibertats individuals i la diognitat humana. El règim polític espanyol actual sembla que treballi únicament per contribuir a l'èxit de la política de l'Estat i determinats sectors empresarials. No es valoren prou els principis de la llibertat com a garantía dels drets humans i respecte a les nacionalitats històriques. Les institucions haurien de ser l'instrument més efectiu per garantir a Catalunya la llibertat i la igualtat d'oportunitats, individual i col·lectiva. Ha d'existir un equilibri entre autoritat i llibertat, els centres de poder i el desenvolupament de les diverses cultures que coexisteixen en el territori. L'Estat actual i el futur no es poden considerar perfectes i intocables, convertint la democràcia en una ficció, impedint als catalans anar a Europa tal com som. La desigualtat creixent ewns allunya de l'Europoa que ha acabat amnb el fals puritanisme i el conformisme social, convertint la democràcia en el millor instrument per la creació d'un món lliure. A Catalunya, amb la sola excepció dels que s'oposen al fet nacional català i no coneixen ni volen la història d'aquesta terra tant peculiar, el poble té posat en el dret a decidir grans esperances: satisfacciò d'un ideal de reconstrucció política i de renovació social, lluitar contra les desigualtats, satisfacció del desig de civilització intensa i extensió de la cultura arreu de Catalunya, permetent a la ciutadania definir lliurament la consciència interior d'unitat.

exigències ètiques contra l'obscurantisme

El Cardenal arquebisbe de Barcelona, Lluís Martínez Sistach escriu en el full dominical del 26 de gener que l'activitat pública, com ara la política, no pot quedar al marge de les exigències ètiques. El Cardenal parla d'uns principis que inspiren el compromís social i polìtic dels catòlics, i es refereix a la primera encíclica del Papa Francesc titulada laq llum de la fe. recorda la exietència de la dignitat única de cada persona. Denuncia el Papa l'existència de qui renuncia a la seva responsabilitat moral o bé pretén ser l'àrbitre absolut, atribuint-se un poder de manipular sense límits. Hi haj diu el Cardenal uns principis morals que es fonamenten en la dignjitat, la intanjgibilitat i la llibertat de la persona humana i en la salvaguardia de les exigències ètiques fonamentals, per el bé comú de la societat. Recorda el Cardenal que tots els ciutadans, i especialmente els polítics, han de ciontribuir a la vida social i política segons la concepció de la persona i del bé comú que considerin humanament veritable i justa, utilitzant tots els mitjans lícits que l'ordre juídic democràtic posa a disposició de tots els membres de la societat. Com diu el Cardenal els polítics están cridats a escollir per esercir el seu dret i el seu deure per participar en la construcció de la vida civil i democrática del seu país, en les opcions que millor s'ajustin a les exigències dels drets humans i del bé comú. L'obscurantisme actual de no voler publicar les balances fiscals, degradar la paraula nació per ressucitar la de regió en l'aspecte fiscal de l'Estat, i a mñés dir que lesw balances fiscal són un element mal interoretat per fomentar l'independentisme, és clara demostració d'ignorància de la realitat catalana i de l'obscuramtisme que recupera el Govern de l'Estat. El monopoli de Govern que llancen des de Madrid és un mal acolliment de la generositat i paciència catalanes. La manca de coherencia del Govern español amb el desig i sentiment de tot un poble que unes quantes persones sense gaires seguidors visibles ni electorals volen modificar a la força, és la demostració més clara de que ni es vol seguir una política democràtica ni adaptar la política a la realitat del canvi social i tecnològic. L'obscurantisme des de'l poder va contra les exigències de la ètica política, sens dubte. Dir el que no és i justificar amagar dades en mentides i infundis, és manca de moral política.

politització alternativa

Els sondejos electorals que fan uns i altres segueixen el mateix patrò, el clàssic dels partits convencionals. Aquests sondejos només medeixen la intenció de vot per els instal·lats als diferents Parlaments. No miren els agrupaments polìtics nous, els alternatius. Fan com la informaciò televisiva en temps electoral. Tot afavoreix els que ja hi eren. Primen el passat i no veuen el futur. Uns pocs vots suposen diputats i no importa la desafecció de la ciutadania. Que la gent s'abstingui d'anar a votar no suposa cap mena de problema per mantenir la legitimitat que es reflecteix en les xarxes social els partits veterans. Però l'error dels clàssics és creure que la gent passa de la política. El dia a dia del ciutadà descontent pot donar aquesta sensació. Existeix, però una creixent politització per vies alternatives. La participaciò de lña ciutadania es pronuncia en fets concrets com pot ser la privatització hospitalaria, la pujada del preu dels serveis de transport urtbà, les obres municipals amb finalitat estètica i suntuaria en temps de crisi. El sistema, la democràcia están en discussió. El paper ,omopolista dels partits perd sentit gràcies a la irrupció de les noves tecnologies. La gent pot dir ara el que pensa dels partits, exigir els canvis de les seves estructures internes, política de proximitat. Regenerar el sistema exigeix canvis substancials en la regulaciò de les incompatibilitats, limitaciò de càrrecs i mandats, transparencia i control en el finançament i les subvencions de les fundacions i entitats, llei electoral no piramidal. La qualitat democràtica exigeix dir no al caciquisme, a la immoralitat pública, a la insolidaritat, a la política barroera, als excloents. La politització alternativa, com diu Josep M. Balcells en un article publicat al diari El Punt el 25 de noviembre de 2013 sobre el dèficits democràtics, desbordarà el nostre envellit i anquilosat sistema democràtic forçant el canvi de les regles de joc que han evidenciat els déficits democràtics del sistema. La legitimitat democrática amb la que es construeix i mantenen els partits clàssics una legalitat dubtosament lícita per una nova societat democrática, per la immoralitat pública que permet, l'exclusió que produeix de la ciutadania activa en favor dels aparells de partit, i la política de grans declaracions dramàtiques sense diàleg. Polìtica, partits, democràcia i societat es mereixen un canvi real orientat al futur.

declaracions unilaterals, cap diàleg

El diputat d'ERC Alfred Bosch ha fet en català unes declaracions demanant que el Partit Popular s'expliqui fins quin extrem pensa arribar per impedir la consulta a Catalunya. Això vé de que el President del partit popular Sr. Rajoy va dir ahir en castellà que no pensava autoritzar la consulta mentres ell fos el President del Govern, la qual cosa no exclou que un altra president ho permeti. Sembla que el debat sigui entre partits i els dirigents no parlen. Però el que fa més fredor és que després de negar un dret democràtic i gens contradictori amb un estat de dret. És anormal que no vulguin deixar votar els catalans i que no vulguin deixar celebrare el referéndum a Catalunya. No serveix com excusa que ens diguin que els espanyols ens estimen. Seria més veritat aquesta afirmació del Sr. Rajoy si ens haguessin reconegut com a nació, doncs ens neguen la nostra personalitat col·lectiva. Tracten el clam pel referèndum com un disbarat i es neguen a dialogar sobre la consulta. No sabem el que dirà el Consell d'Europa d'aquests fet5s. Però la denuncia pública del poble català els ha d'arribar a travers les notícies de la prensa.La constant intolerància i intransigencia dels dirigents populars ens porta cap el passat. La involució política d'Espanya és preocupant. Un no parla l'idioma de l'altra. Els polítics espanyols desconeixen el català. Manca sentit democràtic. manca sensibilitat pel respecte dels drets de les minories. Novament un partit sense volum electoral apreciable a Catalunya vol definir un país sense comptar amb els ciutadans. Això té molt poc a veure amb una democràcia, excepte que la seva posició es quedi en simple proposta. Tot permet deduir que seguiran les provocacions verbals contra la consulta decidida pel govern de Catalunya i una campanya de descrèdit contra el President Artur Mas.No ofereixen alternatives. Volen la claudicació dels catalans. I això passa quan es compleix el 75 aniversari de l'entrada de les tropes franquistes a Barcelona el 26 de gener de 1939. No ens han dit si és una coincidencia o un mal presagi aquest desembarc de liders conservadors a Catalunya dient el que han arribat a dir. Una mostra de la seva moral absolutista és indubtable si a més el desembarc que no sabem qui l'ha pagat es seguit de bombardeitjos amb més violència verbal i ofec econòmic de la Generalitat democrática. Fent això demostren el que són i el que realment volen els conservadors espanyols seguint el guió unionista a la força.

embolicar i fer la guitza amb provocacions

La convenció del partit popular a Catalunya no és cap sorpr4esa ni res que signifiqui un avenç en l'exercici democràtic. Fins ara només hem vist un passeig de dirigents dient cadascún la seva contra l'independentisme viu dels catalans. Diuen que no els deixem viure la seva vida, que els volem educar els fills d'una manera diferent i tot seguim ho vinculen tot al seu partit. Els populars de Catalunya diuen que són un partit que ha patit molt al País Basc. I ara pateixen a Catalunya amb l'exclusió i el rebuig social. Parlen del partit, no de les persones, i per arrodonir-ho diuen que no tenen llibertat a Catalunya i que no volen una Catalunya sense llibertat en la que només tenen dret a opinar els independentistes. No entenc com poden dir això en una terra de llibertats. El cop d'efecte només és un titular i apenes perceptible en la premsa espanyola. Tothom espera que avui parli el President Rajoy, a veure que dirà. si parlarà en positiu o també deixarà caure unes quantes pulles i provocaions dialèctiques contra els catalans abonant els parlaments ofensius i malsonants dels seus. Ha fet malament la Sra. Sánchez Camacho en prioritzar la vida de partit, doncs no veu que la partitocracia no la vol ningú. Si no creiem en els partits actuals, menys podem creure en una dirigent d'un partit que no diu la veritat. A Catalunya es parlen tots els idiomes i no pateix ningú. Tohom s'acaba entenent. Catalunya no és un país de violència. Nosaltres no volem partir Espanya amb un matxet, però si fer una consulta democràtica. Els catalans ens entenem amb tothom que vol entendre's amb nosaltres. Es fals el que diu aquesta senyora animada contra tot el que és català. No sap el que vol dir i és Catalunya. Es contradiou amb el que diuen a Montserrat. És fals que els catalans siguin radicals excloents. A Catalunya tothom és lliure de sentir-se com vulgui. Catalunya és un país de llibertats que respecte tothom que respecti la llibertat dels dem'es. La senyora Sánchez Camacho es pot sentir com vulgui i desitgi, per que Catalunya és un poble plural que admet tots els pensaments. No ha de confondre la crítica als seus plantejaments amb el rebuig social. El que volen é4s que només es parli d'ells, i això no és possible ni sota una dictadura.El que no ha agradat és com ha dut el tema de La Camarga i el suposat espionatge de la família Pujol que s'ha acabat amb la publicació d'un llibre molt sucós per part del director de Metodo 3 explicant el que voliem saber. El partit popular té els seus fidels i adictes. Per[o el poble de Catalunya no està obligat a seguir a ulls tancats el que diu aquesta senyora quan pensa que la millor de sentir-nos catalans 'es ser catalans i defensar la llibertat de la nació catalana contra la que el partit popular sempre s'ha pronunciat amb demandes judicials, judicialitzant la pol[itica, anant contra la voluntat democràtica del poble català. La Sra. Cospedal, la Sra. Montoro, el Sr. Rajoy i la Sra. Saenz de Santamaria, a més de la Sra. Blanco haurien de sortir a passejar per Barcelona i parlar amb la gent al centre i els barris. Veuran que están equivocats. Millor que no segueixin dient m'es falsetats. Només veuen el que els informen malament . I aquesta manera de conduir-se és lamentable. Millor que els catofols s'els organitzin a Madrid amb les seves coses de govern fins que perdin les properes eleccions a corts generals. Millor que haguessin aprofitat el temps i s'haguessin reunit amb el President Artur Mas i parlar del que convé a Catalunya i a Espanya. no venir a casa nostra a dir-nos quins contes hem de llegir. El mal és prioritzar els partits en lloc dels ciutadans, la dignitat de les persones és abans que la for\a sempre discutible de les organitzacions. Segueixen en l'error. Ja ens hem adonat que tant sols són provocacions de molt mal gust.

robem la història?

Ara diuen que volem robar la història de Catalunya i España en el precís moment en que dimiteix el president del Barça molest per les constant pressions i amenaces que diu reb i Oriol Junqueras trenca tota possibilitat d'entesa electoral catalanista rebutjant fer candidatura amb CiU i possiblement altres aglutinants catalanistes d'esquerres. Que jo sàpiga la història no es pot robar. Però es pot falsejar, silenciar dades i realitats viscudes per tots. Una redacció adeqüada pot donar satisfacció al governant i transmetre una veritat fictícia. Dir que ribem la historia és fals. El que volem és fer la nostra historia, no que ens vingui a fer-la ni a dir-.nos com l'hem de fer. La història no és promoure la submissió d'uns pocs als defensors d'un plantejament històric cruel disposats a fer desaparèxer una llengua i una cultura. Contra aquest atac i maltractament avui a casa hem d'aixecar la nostra veu dient-lis a aquests personatges que nosaltres no robem ni ens quedem res que no sigui nostra. El que volem és fer la nostra pròpia historia, no que ens la vulguin fer gent que ni és catalana, ni entèn ni parla el català ni ho farà mai per què la nostra cultura no els interessa. Encara confonen cultura amb una religió que foiu destructora de progrés feta en una llengua aliena al català. Lamentable, per no dir un altra cosa. És posible que Santa Teresa fos catalana com San Francesc Xavier basc, doncs quan morien en olor de santedat parlaven un idioma que no entenia ningú. Els dels que invoquen Santa Teresa l'entemen perfectament però té el defecte de ser la llançadera de qui no estima ni creu en la capacitat de Catalunya com a terra d'iniciatives i llibertat.

donen puntades sense fil

La decisió de suspendre al territori valencià la recepció de les emissions de Catalunya Radio i TV 3 produeix com primer efecte que la llengua catalana perdi audiència. El poble valencià ha perdut en pocs mesos l'accés ala seva propia televisió i ara la de Catalunya. Fer desaparèixer el català de l'escenari valencià vol dir que excepte alguns mitjans radiofònics tota la comunicació a València practicament estarà feta en castellà. És una manera precisa de substituir una llengua per un altra, sense competència pública. El fet de que la llengua catalana desapareixi dels mitjans no vol dir que desapareixi de les llars quelcom que es porta al cor i forma part de la idiosincràcia valenciana, amb independència de la ideología de cada persona. Suspendre a València les emissions tancant els repetidors de TV 3 i Catalunya Radio no impedirà que la gent i accedeixi per internet. El poble valencià, agradi o no, seguirà tenint la opció d'escoltar les notícies en català i llegir en català, parlar en català i aprendre el català. La resta és qüestió de temps. Les enquestes donen per segur que el poder absolutista caurà en les properes eleccions. La democràcia és un dels millors antidots contra l'absolutisme i permet rectificar els errors d'un vot donat de bona fe a qui un cop situat en el poder es dedica a practicar l'assimilacionisme destruir tot allò que li fa nosa. Ni les sancions econòmiques que pugui imposar ara el Ministeri d'Indústria contra els responsables dels repetidors instal·lats en territori de la Comunitat valenciana ofegaran el català i el sentiment del poble. Serà un exercici de poder demostratiu de la intolerància i la manca de respecte a les llengües minoritàries existents a l'Estat espanyol que es tracten en risc de desaparició. És lamentable que en lloc de forjar la convivencia de les diverses llengües i cultures que existeixen a l'Estat español, els responsables de la direcció del partit conservador hagin empres el camí de suprimir una llengua mil·lenària com l'espanyol i una cultura germana que forma part de la riquesa de l'anomenat mosaic espanyol. Novament qu instrueirà l'expedient sancionador contra l'associaciò cultural valenciana oblida que l'ànima d'un poble no es pot eliminar amb sancions i la política de la por.

la llibertat necessària

Explica el Talmud que Herodes era un tirà que assassinava gent inocent i se servia del Sanedrí per executar els seus actes indignes. Va fer perdre al Sanedrí tot el seu valor polític. Esprimia el poble amb tributs per construir sumptuosos palaus per agradar els romans. Tan forta era la pressió recaptatòria exercida per Herdodes i els seus fidels del Sanedrí que va convertir la paraula recaudador d'impostos en un insult. La llibertat no va tenir millor sort i va arribar també al poble la penúria económica. La autoritat despótica d'Herodes ho va sacrificar tot a les seves ambicions. Els homes honestos savien que la rebelió no conduiria més que a fer desaparèixer la nació jueva amb la repressió dels vencedors com explica Iser Guinzburg amb la seva traducció del Talmud. La existència de la nacionalitat jueva, els homes honestos es van adonar que depenia no de la independència, sinó de la cultura i de la religió. És característic d'aquesta realitat es va demostrar que la creaciò d'un centre cultural jueu a la ciutat de Iabne durant l'ocupació romana va presebar el proble jueu de la seva extinció. La qual cosa que la cultura és el refugi de les nacions en temps d'opressió i de despotisme del poder. Catalunya no fou tant distant d'aquesta situación que vé repetint-se des de'ls temps antics. No oblidem a Catalunya que quan les tropes borbòniques van entrar a Catalunya la primera cosa que van fer, suprimida la llengua catalana va ser suprimir les Universitats. Ara aquests temples de la llibertat i del coneixement que són les universitats se les ofegue amb retallades i s'aïlla la cultura amb la pressió fiscal, la manca de suport públic i els continguts obligatoris del règim dominant. El despotisme encara que es digui il·lustrat segueix viu. La cultura ha de trovar altres refugis per la supervivència de les nacions amenaçades.

actualització i adeqüació democràtica dels municipis

El Parlament de Catalunya segueix el tràmit d'una nova llei de governs locals. Aquesta llei vol adaptar el règim local del nou Estatut de 2006. El text del projecte en discussió referma el paper del municipi com institució local básica i l'administració més propera al cioutadà. La reforma en tràmit es proposa eliminar duplicitats competencials, i seguir un funcionament amb els principis d'eficiència, qualitat i cooperació, a més d'impulsar la transparencia i la participaciò ciutadana amb l'anom mitjantçant el dret a la iniciativa popular, el dret d'accés, el govern obert que exigeix el diàleg permanent entre l'administració i els ciutadans i la participació en les polìtiques publiques amb suggeriments i opinions. Aquestes noves vies exigeixen unb paper més actiu del ciutadà, transparència i bon govern, de manera que el govern municipal haurà de difondre informaciò veraç i objectiva d'interés general sobre la organització i la gestió administrativa, les retribucions dels càrrecs i els llocs de treball, els convenis i els contractes, les convocatòries i atorgament de subvencions i ajuts públics. El projecte ha sigut ja criticat per grups parlamentaris d'esquerres que el coinsideren economicista i la manca de suficiencia financera per les actuacions socials. Experts en polìtiques socials han criticat el projecte igual que l'espanyol també en marxa. Aquesta reforma molt lligada a la situació econòmica i obligacions constitucionals ha adoptat solucions inicialment per minories vinculades als partits doncs la ciutadania no viu amb la preocupació constant de controlar la gestió municipal, sinó de rebre un bon servei a preus populars sobre tot en transports públics i l'assistència social necessària tant per la gent gran com també per les llars en dificultats econòmiques, en lloc d'anar suprimint serveis no rendibles i no lluitar contra les desigualtats cada dia més evidents i sagnants. La llei podria de fet haver millorat la participaciò ciutadana i la información de la gestió de govern. La llei catalanja ben segur que s'avançarà a l'espanyola. Ja s'han fet dues lleis catalanes de règim local. Aquesta nova llei podía haver superat l'estret marc formal de la partitoicracia de les anteriors. Però en la redacció del seu text s'ha deixat escapar una vegada més una bona oportunitat per reforçar el municipalisme democràtic amb una gestió social eficaç com exigencia de justicia i de dignitat humana, amb intervenció municipal per moderar els efectes de la crisi económica i una gest6iñ-o més democrática de la ciutat, activa i solidària amb els conflictes socials, progressista i a la vegada realista.

Espanya, una unitat que no ho és

El polític gallegista Alfons D. Rodríguez Castelao deia que un país solament és nació quan descansa sobre bases fermes i té un ànima comuna, diferent de les altres i incapaç de deixar-se asimilar. També deia que qualsevol violencia assimiladora exercida sobre pobles antics i civilitzats sempre será nècia. Denuncia Castella per haver trencat la unificació hispana que s'anava fent espontàniament creant ressentiments inguaribles a Portugal i a Catalunya, pretenen que tots siguem castellans amb la política espanyolitzadora també seguida a Euskadi i Galicia. La voluntat subyugadora de Castella s'ha convertit en l'ànima de l'Estat. La Reconquesta, deia també Rodríguez Castelao no significà el començament de la unitat española, sino la hegemonía de Castella que va propagar amb la seva expansió militar la seva llengua i domini ajudada per una intransigencia religiosa més dura que a Roma. Aquella Castella es feu gran a costa de la misèria. Van crear l'Estat, però no la nació. Confonen Estat amb nació. I en nom de la nació aixì vestida pretenen esterilitzar el geni de les nacions sotmeses militarment, imposar un idioma únic, una cultura única. No volen veure que l'Espanya d'avui és plural i diversa, composada per grups humans sense comunitat de tradicions, d'aspiracions i de necessitats. La sobirania catalana s'alça contra la creença de que l'Estat ho és tot sota l'hegemonia de l'Estat poder instal·lat a Madrid que es nega a assentar-se sobre les realitats nacionals ibèriques, admetre la pluraltat de personalitats nacionals i ètniques. L'Estat i el seu govern conservador volen imposar la tirania dels fets, intentant eliminar els fets diferencials sota l'hegemonia d'un Estat espanyolitzador. Amb aquesta política segueixen trencant la unitat i la voluntat de convivencia. La patria única saben sobradament que és una mentida. No poden seguir intentant posar l'Estat espanyol per damunt de les nacionalitats ofegant la democràcia. Sense diàleg no es poden trovar solucions. La intransigencia i la manca de diàleg són el camí per la ruptura. La Constitució ha esdevingut un corsé d'Estat per silenciar CAtalunya. Obliden que Catalunya no és cap nació morta.

exclusió de mitjans de comunicació

Els diaris catalans van ser exclosos de la conferència de prensa que va fer el President Rajoy des de'l depatx oval. Tampoc hi eren la Ser i el País, ni Catalunya Radio, ni TV3 ni Rac 1. No volien preguntes sobre la independència de Catalunya. Però Rajoy va dir la seva anunciant unilateralment que no hi haurà independencia de Catalunya, mentres el Sr. Gallardón, fent de Ministre de Justicia va dir a Madrid que portaría al Constitucional l'acord de la consulta al minut de ser aprovat. Abans parlava el President a travers pantalles de plasma. Ara tant sols pels mitjans que li convé, els que el posen a primera plana dient i repetint el que li convé.La Secretaria d'Estat de Comunicació. El que ha passat a la premsa española no es correspon amb el tracte de la prensa dels Estats Units. Molts diaris ni en parlen d'aquesta visita. No van fer una comunicació conjunta davant tota la premsa com les que es fan en ocasió de visites d'altres caps d'Estat. Cal destacar que el President Obama no va sortir a la porta per rebre el President español i que Rajoy va ser introduït a la Casa Blanca per una responsable de Protocol. Alguns diaris com La Mañana de Lleida van titular ahir l'editorial dient que "la censura evita incomoditats". Més que censura el que patim és un filtre de relacions. Altra cosa hauria sigut si els periodistes s'haguessin negat a entrar al despatx oval per fer de transmissors d'unes paraules negades als altres, si els diaris espanyols s'haguessin negat a publicar res de les paraules del President. La manca d'igualtat en el món de la informació tractant-se de viatges oficialsmereix una resposta profesional. La Secretaria d'Estat de Comunicació no té cap dret de limitar el dret a la informació dels periodistes que segueixen el viatge presidencial. Els periodistas tenen dret a la llibertat d'informaciò, que vol dir a accedir a la información, no a fer de lloros repetidors del que convé que diguin aprofitant l'avinentesa de que el President Obama no parla gairebé l'espanyol i possiblement no havia sigut informat del que pensava dir el President Rajoy durant la seva visita oficial. El President Obama va esquivar ficar-se en el tema parlant de la qüestió económica i la lluita contra l'atur. Les declaracions de Rajoy contra Catalunya no deixen de ser un incident o una imprudencia pere deixar anar l'atac contra Catalunya aprofitant el moment de la seva presència al despatx oval. El que no sabem es si el President Rajoy, sense saber-ho, va dur la corona de flors també pels brigadistes americans morts a Espanya durant la Guerra Civil defensant les llibertats i la democràcia que representava la Segona República. No ho creiem però vist com ha tractat a la llibertat de prensa.

No s'entenen ni es miren, però es donen la mà

El President Rajoy ha conseguit la foto amb el President Obama. Els mitjans publiquen el momento que es donen la mà sense que Obama miri el President Rajoy. Aquest fa la pose de foto amb un somriure majestàtic i de gana. Rajoy ha aprofitat per dir que nbo hi haurà cap independència a Europa. La independncia de qualsevol territori va contra la Unió Europea, segons presenta el mateix Rajoy.Ha incluit Escòcia en el seu discurs, cosa que no faria ni el mateix Camerin parlant d'Espanya. Tots aquests plantejaments els President espanyol els segueix sense parlar amb el President de la Generalitat, sense escoltar el poble de Catalunya, sense oferir res més a Catalunya que l'acceptació del que decideix el govern central. Sense discrepar gaire, però, el President de la Caixa ha dit que el procés sobiranista no ha influït en la marxa de l'economia. Al menys una contradicció a les infules del President español, encara que el Senyor Fainé, per raons obvies de negoci i bon veinatge amb el poder actual no sigui partidari de la independència de Catalunya. Mentres tant a Toledo inventen el "cuevas" per substituir el cava, un vi escumós amb propietats diferents del cava, però que servirà per fer baixar el nivell de vendes actual del cava al territori comandant per la Senyora Cospedal. Si fan amb els bancs el mateix que amb el cava, de res li servirá al Sr. Fainé apostar pel Sr. Rajoy i la família reial quan el partit actualmente majoritari decideixi promoure i impulsar un altra banc sense directius catalans. Abans de seguir dient el que diu el senyor Rajoy, mentres l'Assemblea Nacional de Catalunya segueix recollint signatures per demanar la consulta, convindria que tinguès una reunió amb el President Artur Mas i parlin de la situació real encara que no li agradi escoltar el que li dirà el President Artur Mas. Rajoy hauria de saber que la política democràtica no és un ball de bastons ni de jocs de llestos. El Sr. Rajoy ha de saber que anar a Washington a buscar que li doni la mà el President Obama no significa res davant un poble que no s'atura, té una llengua i cultura pròpies diferent del castellà, ni es dona per vençut trescents anys després de perdre la guerra de successió contra les tropes combinades de Castella i França. Com diu el President Mas la nostra arma és la democracia. El President Rajoy sembla que ha optat per no respectar la minoría catalana, consolidar l'aïllament del territorio protestant, la conspiració, els muntatges teatrals i tenir botiflers al seu costat. Qui creu en la voluntat d'un poble que demana llibertat no pot fiar en la paraula d'un President que no escolta i dicta futur d'ofec i aïllament. Donar la mà per raons diplomàtiques i de cinveniència d'Estat, sense l'aprovació del pensament a travers la mirada d'els ulls no significa cap compromís per una política d'assimilació hispana destinada al fracàs.

Burgos com exigència de governança participativa

La indignació que ha demostrat el veinat de Gamonal de la ciutat de Burgos oposant-se radicalment a l'inici de les obres de transformaciò del carrer Vitoria, antiga carretera Nacional I, en una zona Boulevard i parking subterrani en règim de concessió de 350 places té dues raons clares. D'una banda la manca de diners públics per fer front a les obres que exigeix més endeutament i més tributs damunt les febles economies dels ciutadans. L'altra raó és la pèrdua d'una quantitat similar de places d'aparcament de vehicles a motor gratuïtes en ple carrer. Gamonal és un barri deprimit amb molta gent a l'atur i amb molt jubilat amb pensions baixes.La decisiómunicipal no ha tingut en compte els interessos de la ciutat ni l'opinió dels ciutadans que la exhibeixen amb fermesa davant els serveis policials. L'Alcalde es nega inicialment a dialogar tot seguint l'exemple del Sr. Rajoy i vol imposar per la força el seu criteri argumentant que el van votar i pot tirar endavant el projecte urbanístic aprovat pel consistori. És curiós que entre els socis de l'operaciò es trobin el propietari del Diari de Burgos i un dels accionistes de Televisió Castella la Manxa. En cap cas s'ha fet una proposta d'accionariat popular, de construcció en règim cooperatiu. Els veïns i veïnes segueixen manifestant la seva opinió contrària a l'alcalde de la ciutat. Volen guarderies, assistència social i menys despesa pública. Els veïns i veïnes saben que encara han de pagar l'Hoispìtal nou de Burgos que ha costat doscents milions més d'euros del pressupostat. És l'alcalde contra la ciutat. Els vots que va rebre en les passades eleccions no són un xèc en blanc per disposar de les butxaques dels ciutadans, ni per fer i desfer a plaer dels interessos que siguin, per molt imaginativa que pugui ser la proposta de modificaciò urbana. La veu del poble encara compte. ls drets socials exigeigen prioritat. L'alcalde d'una ciutat no es pot constituir en dictador temporal d'elecció en elecció. El municipalisme democràtic vol dir escoltar la veu del poble i no implantar cap caciquisme aprofitant el suport del partit majoritari, menys encara enviar la policia antidisturbis a disoldre una manifestaciò de protesta en la que resulten detinguts tant sols veïns del barri afectat contràriament a les informacions de ser vandalics i ultra radicals nòmadas. La governança participativa és ben clarament un altra cosa. Burgos és l'exemple de com no s'ha de governar una ciutat en democràcia. El problema és que la llei actual no contempla la possibilitat de destituir un alcalde per iniciativa popular. És d'una llògica aplastant que el poble li tregui els colors al Sr. alcalde i defensa el que creu qu'és propietat del poble. Pagar impostos, sembla, dona algún dret de propietat segons diuen els veïns del barri de Gamonal. Els diners públics són de tots, no dels qui gvernen.

improbables diàleg i Drets Humans

No cal donar-hi gaires voltes. Quan el President del govern central anuncia el seu desembarc a Barcelona pel proper 25 de gener per pronunciar-se contra el dret a decidir dels catalans. No dona cap mostra de misericordia com Ramon Llull ni de diàleg. No venen a proposar cap entesa posible. Ens vindran a dir una vegada més que marxar d'Espanya vol dir l'aïllament, la fam,el desastre econòmic pels catalans. La voluntat del centralisme espanyol és la de la submissió de la ciutadania a la llei española, a la recentralització, l'espanyolització. Ho presentaran com la millor vacuna contra l'aventurerisme d'un país en desaparició. Venen a terra de cristians de diferent creences, càtars, jueus i musulmans que conviuen per imposar el pensament únic en lloc de beneïr la diversitat pacífica. I ens seguirán parlant de lo perillós que pot arribar a ser seguir parlant de l'autodeterminació. No ens parlaran de llibertat ni de lliure desenvolupament de la personalitat nacional de Catalunya. Ens diran ara que la recuperació ha començat dissimulant els quatre milions i mig d'aturats o el sobredeute d'interessos que es balanceja sobre les economies populars amb el resultat de la obligada pujada de la contribució fiscal per recaptar més. Posaran per davant la malparada i malsonant marca España, nova senyera sense contingut del govern espanyol, verí d'una falsa unitat. Intereconomia seguirà atacant junt amb altres personatges com el Sr. Revilla l'actualment anomenada farsa democrática, potenciant el populisme. Tots són dolents, incompetents i corruptes excepte els que manen ens diran. Però podrem llegir als diaris les noticies sobre les investigacions dels negocis d'uns i altres situats al voltant del poder, els consells d'administració i càrrecs empresarials dels ex presidents, ex ministres i ex diputats, les operacions comercials que han pèrmès omplir les butxaques i comptes bancaris a paradisos fiscals als validos del poder. Diàleg i Drets Humans ara no interessen al poder central. Els diners de Catalunya, si, deslocalitzant empreses, potenciant la migració fscal apretant la pressió fiscal sobre els treballadors, les clases mitjanes i els autònoms. En cap cas es tocaran les grans fortunes ni se sabrà qui són i que ha passat amb els 700 evasors fiscals de la llista que coneix el govern espanyol. Aquesta visita podría ser una bona excusa per parlar-ne'n. Catalunya es mereix quelcom més que la paraula imposible.

tornar a la utopia

M'ha sorprès agradablement l'article del Professor Tamayo que publica avui El Periódico sobre la utopia. Compro el diari tenint a la mà el llibre de Caroline Fourest "La dernière Utopie".Fourest comença dient que està morint la utopia dels drets universals, la perspectiva d'un món en el que tots els essers serien lliures i iguals, sense cap mena de diferencia. En els països musulmans la charia permet l'esclavatge, de la mateixa manera que l'educaciòper a tots ermet imposar una educació islámica obligatoria. Els homosexuals són discriminats en nom de la llei islámica. La llibertat d'expressió és un valor atacat per protegir les religions de les ofenses i dels insults dels no creients. El Corán és la font de l'antisemitisme. Hi ha qui proposa lluitar contra el laïcisme i la banalització i difamació de les religions. La resoluciò del Consell dels Xreets de l'Home de 27 de mars de 2008, recolzada per Cuba, Rússia i China, favorable a lluitar contra la difamació de les religions, amb la oposició de la Unió Europea,és demostrativa de la nova estratègia per limitar la llibertat d'expressió. El multiculturalisme navega a la deriva entre turbulències i el retorn de la intolerancia, la integració per l'assimilació. Ens cal decididament tornar a les utopies. Sense les utopies no hi ha progrés posible, no hi haurà renovació ni regeneració de la vida política malmesa i desacreditada per la corrupció creixent. Com diun el Professor Tamayp, la utopia té carácter inconformista, subversiu i revolucionari,altera les consciències adormides i revoluciona les ments oinstal·lades a més de somniar un altre món possible. Cal segyir demanant l'impossibke del maig francés, rehabiliotar la utopia, sobretot en temps de crisi. Cal lluitar contra les raons d'Estat que s'utilitzen per justificar el que és més injustificable. Cal no oblidar que per els utòpics, el futur és la llibertat.

despropòsits i més despropòsits

Qui es qualifica com a demòcrata-cristià, tot un Ministre d'assumptes exteriors del Govern central español, antic funcionari d'Hisendda amb formació jurídica, presenta a Barcelona en el decurs del dinar de Tribuna Barcelona com impossible la reivindicaciò del dret a votar el futur polític als ciutadans de Catalunya, negant capacitat polìtica i sobirania al Parlament de Catalunya. Els que haurien de ser els primers en defensar les llibertats i la dignitat dels pobles, són els primers en dir que s'ha de parlar però dins d'uns lìmits fixats per ells no intentant l'impossible que és votar. I per acabar d'adobar l'espectacle quan La Comissió europea diu que no es competent per intervenir en affairs interns dels Estats membres, parlen a Madrid de fracàs de l'acció exterior de la Presidència de la Generalitat de Catalunya. Més aviat el fracàs és a Madrid que no sap fer altra cosa que intentar ridiculitzar internacionalment el fet català i les reivindicacions catalanes. Els despropòsits per la manda de diàleg estan servits. Els despropòsits tant sols agreugen la crisi política de l'estat espanyol. Els 340.000 milions de deute que ara vol col·locar l'estat espanyol avalen aquesta situació de crisi i de fiscalitat escura butxaques. NO convertim en més despropòsit demanar més crèdit per seguir subvencionant els que retallen els impostos. Catalunya segueix ferma sense aplaudir ni acceptar zquesta política desestructural de l'estat i del món del treball.

discrepància, boicot i unitat forçada

La gent normal, el ciutadà que està jubilat o viu i treballa a qualsevol indret d'Espanya per tirar endavant la seva familia i no es preocupa dels afers públics, no volen que Catalunya marxi d'Espanya. No veuen o no saben les raons que argumenten els catalans. No reben informació directe que els digui el que passa a Catalunya, el que diuen i defensen clarament els catalans. La premsa catalana no arriba als kioscs de diaris fora de Catalunya. I si arriba a algun punt, la gent no la compra. No interessa aquesta informaciò que no té res a veure amb la informació local. La majoria de la gent ni llegeix el diari ni s'interessa per les notícies a la televisió. A més la cultura catalana és inexistent a les televisions que emeten des de Madrid. El que podem sentir caminant entre la gent o prenent csafé en els bars és algun comentari de gent que parla malament dels catalans, l'expressió de "¡qué se han creído estos catalanes!". I hpo diuej cinvençuts de que és el correcte, doncs és el que diu el gobierno. També hi ha gent que mira en els envasos el lloc on estan fabricats els productes que compren als supermercats i no volen els que tenen la indicació d'una ciutat catalana com a lloc d'origen. Es com allò de "antes sidra que cava catalan". La discrepància, però la porten en silenci. Sempre parlaran de la família. El que importa diuen és la familia i no parlar de política. Però no doinen vives a Europa. Igual que en tempos de Franco, la gent no vol parlar del tema català ni de les reivindicacions catalanes. Molts diuen que no tornaran a votar cap partit. No volen discutir per què no saben ni entenen que parlar pacíficament no vol dir enfadar-se. No volen entendre els greuges que presenten els catalans. Avui mateix el Ministre Sr. Garcia Margallo que s'ha declarat demòcrata-cristià i monàrquic durant l'acte de Tribuna Barcelona ha aprofitat per oposar-se al dret a decidir, dient, sense dir-ho directament, amb respectuosa elegància i cordialitat que era cosa imposible. Ha deixat sense contestar moltes preguntes que se li han presentat sobre la qüestió catalana. Tampoc ha dit si Espanya seguirà oposant-se a la adhesiò de Catalunya a la Unió Europea un cop proclamada la independència. La resposta és clara, doncs el Ministre forma part d'un govern unionista que vol imposar la unitat de l'Espanya actual com sigui. Ha dit que les coses s'arreglaran parlant. El Ministre sap que la fugida de Catalunya posa en dificultats Espanya davant Europa, per molt que digui que Catalunya tindrà un important deute per pagar. I aixó ho diu després de dir que els Estats nació no tenen raó de ser en una Europa en la que perden les funcions nacionals i davant les organitzacions i companyies multinacionals que arriben a tenir més pressupost que els mateixos estats, la qual cos vol dir que només els estats forts poden afrontar aquests grups. Amb aquesta expposició ja ha dit el que pensa del futur de Catalunya i la seva posiciò davant el dret a decidir que reclama la societat civil catalana. La llei del silenci és la que volen imposar. El silenci negant drets democràtics no lliga amb la invitaciò a parlar dins de la legalitat. I un es pregunta si la legalitat actual serveix d'alguna cosa.

la justícia no és un martiri

Que es digui pel Cap de la Casa Reial que el retard en l'administració de justícia és un martiri, em sembla una expressió ben desafortunada. Parlar en plenes festes i dies de descans de retard judicial i de martiti per manca de resolucions suposadament favorables als membres de la família reial segons esperaven, tenint en compte que la Fiscalia de l'Estat no acusa ni vol acusar la Infanta Cristina de cap suposat delicte, pot interpretar-se com una pressió injustificable cap el Jutge instructor d'una causa en la que sembla apareixen com a mínim, segons va valorar la Audiència Provincial de Palma resolent anterior recurs elements de frau fiscal i de blanqueig de capitals. La Justícia no pot ser valorada com un martiri quan la lentitud en el tràmit és deguda als recursos i joc processal de les defenses, inclosa la Fiscalia de l'Estat que sembla posar pegues a tot el que fa el Jutge d'Instrucció per aclarir els fets i determinar els responsables materials i directes d'allò que resulti punible. Ara sewria el moment de que la ciutat de Barcelona acordi retirar la medalla d'or en el seu dia concedidda a la Infante Cristina. No mereix portar aquesta medalla una Infanta directa o indirectament vinculada a casos de frau i abús de situació social aprofitant-se dels diners públics, sigui o no sigui delictiva la seva actuació depredadora i aprofitada. El martiri és portar al damunt la llosa de la veritat i no voler reconèixer ni demanar perdó a la societat pel mal fet. Pels fraus no existeix cap mena de martiri. Coneixent la manca d'exemplaritat de la casa reial no es pot pensar quie la Infanta o la Casa reial es mereixin el que en el món religiós es conegui com martiri. Defraudar i abusar del cognom i la vinculació familiar de privilegi inclús per conseguir feines ben remunerades no és el camí de la santedat. La resposta practicament immediata del Jutge a les queixes inadmisibles del cap administratiu de la casa reial mereix un aplaudiment. Digui el que digui la casa reial, la justícia no és un martiri. El que és un martiri és la injustícia de la manca d'exemplaritat i abús d'uns pocs privilegiats en la falsa creença de la impunitat i permetre l'augment de la desigualtat i la misèria en el poble que la casa reial hauria de protegir.

democràcia sense ideal

El que estem vivint a Espanya és una democràcia sense ideal. No es respecten les llibertats democràtiques definides per la Declaració dels drets humans. La llibertat no permet que el fort aplasti el feble, el boicot i la intolerància contra els que pensen diferent. Una moral no es pot imposar a tot un poble. S'ha de respectar la dignitat i el valor humà de tots, el dret de tot poble i de les minories al lliure desenvolupament de la seva personalitat. No existeix doncs una definició única, sinó el coneixement de les condicions perquè existeixi una democràcia que són la informaciò i la educació del poble. La moral i la ètica en canvi en els periodes d'autocràcia s'utilitzen contra el poble per fer que el poble vagi contra el seu propi interés. És la societat de la perversió de la moral, és la ètica capgirada contra el no res. L'ideal es vesteix d'una marca que es converteix en depositària de les consciències. La consciència democràtica és inexistent. El boicot dels uns contra els altres és tornar una part del poble contra els altres. Ni l'Església acdepta que un govern pugui disposar del poder absolut sobre els seus sùbdits, l'autocràcia. No regulaciò no vol dir ambigüitat. Tota reestructuració política ha de lluitar contra la desigualtat social i la misèria creixent. L'autocrítica constant és la pràctica de la democràcia, doncs la democràcia és tant fràgil com la vida mateixa i tant sols la poden guarir el respecte a les llibertats i no considerar la sobirania com el principi rector, doncs en democràcia no hi poden haver sobirans ni senyors absoluts. La utilitat de la democràcia és finalment donar a la societat un ideal, un règim polìtic, una filosofia de la vida humana i de la vida política. La veritable democràcia reconcilia llibertat i igualtat, converteix el poble en l'element decisori i control de l'Estat i els governant elegits per una funció determinada. Encara som a temps de construir una democràcia amb ideal al servei del poble.

separadors amb cólico miserere

Mentres les famílies de catalans i no catalans es troben i es reuneixen aquestes festes per restar junts, recordar els traspassats, donar-se els obsequis de nadal, desitjar-nos tots un millor 2014 malgrat la política del Govern central i parlar fraternalment de la situació, un enfurismat Ministre de l'Interior apareixia per televisió donant mostra d'intolerància blasmant contra les persones dels presos legalment sortits de la presó que participaran en un acte públic avui dissabte. Sembla voler partitipar de l'esperit de revenja més ennlà de la presó en lloc de fer vots per la recuperació i reinserció social dels que han complert el seu deute amb la llei i l'Estat. També va parlar del cas català atribuïnt a les reivindicacions catalanes un objectiu separador de les famílies que no es limiten al territori català. Res més trist que escoltar aquest fals missatge d'un Ministre que hauria de vetllar per la pau i l'armonia de les families amb independència del lloc de residènciax i de la nacionalitat que voluntariament hagin escollit. Aquest Ministre sembla no saber que a tota Espanya hi ha un respecte per els catalans vinculats a famílies no catalanes. Les famílies no es barallen per qüestions polìtiques ni esportives aquests dies. La inteligència natural és més savia que la racional, sembla. En ple segle XX La família està per damunt de les pugnes ideològiques que promou el Ministre de l'Interior. La única cosa que ha conseguit el Ministre ha sigut un augment del despreci ciutadà a la seva política fatalment depressiva i manca d'esperit de pau i bons desitjos per els ciutadans durant aquestes festes. Les seves paraules han arribat a sentir-se com ofensives, una agressivitat fora de to. Una vegada més el Govern central demostra una voluntat separadora i excloent que no és la seva funció constitucional ni la seva finalitat com a governant d'un poble divers i plural. Aquest Ministre que és eficaç contra la criminalitat organitzada, en canvi és un mal polític i un mal visionari d'infraccions per totes bandes. Li caldrien uns dies de vacances lluny del seu Ministeri i una visita al Papa Francesc al Vaticà per començar a entendre que les coses reals i humanes són diferents a com ens les vol fer veure amb les seves crítiques sortides de to. Llegir les encícliques Papals sobre la pau i el progrés li vindria molt bé per adonar-se de que ha de moderar el seu vocabulari pensant que governa a molta gent que no pensa conm ell. L'esperit fraternal i de pau és necessari al Govern.

Espanya carregada de deute

Mentres el Ministre d'economia va dient que la crisi serà superada i la recuperació comença, l'Estat va camí d'endeutar-se com mai. Els diaris parlen ja de 244.000 milions d'euros per 2014, dels quals una bona part servirà per pagar venciments de deute. Està per veure què farà davant d'aquest nou repte de l'Estat la banca espanyola que ja ha rebut sense obligació de retorn una bona injecció de diner públic per sanejar els seus comptes i morositat. Però fa uns dies deia el Ministre d0Hisenda que haurà de pujar la recaptació fiscal. És cert que els impostos recaptats no són suficients per pagar tot el que consumeix l'Estat. SDeguim pagant més les persones físiques que les societats, segueix donant més guanys a l'Estat la recaptació de l'IVA, els impostos indirectes i els impostos especials. Però el total de la recaptació tributària no passa de 155.000 milions d'euros, recaptació insuficient per oagar la despesa del funcionament de l'aparell de l'Estat, comunitats autònomes incloses. Les previsions de recaptació són molt inferiors a les presspostades. La situació demostra que Hisenda i economia no van d'acord. Un Ministre diu una cosa i l'altre una de diferent. La realitat és també contradictòria. El que és rigorosament cert és que l'atur continuarà, que Hisenda no recaptarà allò previst per manca de pagadors, que el PIB, o sigui la riquessa de la ciutadania quedarà compromesa per pagar el deute de l'Estat si l'Estat falla. El café para todos ha sigut una enganyifa, i que ara ens parlin de desigualtat i privilegis per imppedir una millor justícia tributària, reindustrialitzar i innovar, promoure el progrés on sigui possible, millorar les comunicacions internacionals i adaptar-se a la globalització, és un parany neocentralitzador propi de gent sense pràctica democràtica, acostumada a "l'ordeno y mando por què lo digo yo que estoy poseido de la verdad". Menteixen els que parlen com posseïts per la veritat absoluta sense saber, sense escoltar, sense veure, sense parlar, sense dialogar, sense assumir els errors i els defectes de funcionament de l'Estat. És injust carregar als catalans el deute que no els correspón i obligar-los a pagar més tributs encara per salvar el deute de l'Estat. Per Catalunya ña desigualtat és manifesta, encara que diguin el contrari o ens vulguin enganyar inventant fons per la liquiditat de les comunitats autònomes que no serien necessaris si la fiscalitat estigués millor organitzada. No existeixen motius per l'optimisme que comunica el Ministre Sr. Guindos. Pel que fa a l'Estat espanyol, cap motiu d'optimisme, més aviat malestar i pèrdua de serveis i qualitat. Cal fiar en els empresaris i els autònoms, els lluitadors amants del risc, els treballadors que són capqaços d'aixecar empreses quan cauen els empresaris de tota la vida. El geni de la recuperació estrà en el poble, no a les faldilles de l'Estat. Cal que els Ministres responsables ho vegij i ho diguin ben clar. Cal que l'Estat faci costat als que arrisquen feina, bens i joventut per obrir i cintinuar emprenent, per crear llocs de treball. Molts exemples són vius i presents en el mercat. Cal que l'Estat estimuli el comerç electrònic. Internacionalitar l'economia i actuar en el mercat global no exigeix obrir botiguetes. El que cal és adaptar el món del treball, de les finances i la fiscalitat a un món sense fronteres. Cal que l'Estat es posi al servei del poble, sense limitacions ni reserves.

avui com ahir, el cinisme del silenci

M'ha sorprés tenir que sentir la queixa en forma de comentari d'un bon ciutadà de fora de Catalunya a l'hora de felicitar-nos l'any nou i desitjar-nos un any millor que el que deiem enrera. El bon home em deia veient ahir les notícies de la primera cadena, la de RTVE que no entenia per què el president de Catalunya parlava en català als espanyols. Li he explicat que es tracte d'un missatge del President de Catalunya als catalans que la televisió espanyola ha retransmés en la llengua en que ha sigut pronunciat amb subtítols en castellà. L'home continuava dient que per què ho feia en català si molta gent parla castellà i seria millor que ho fés en castellà. Li he explicat de nou que és un missatge original en una llengua oficial a Catalunya que és la lengua pròpia dels catalans, emés a Catalunya per la televisió catalana i per la població de Catalunya que es dona com a notícia, com ho és el missatge del President de Madrid oposant-se a la política fiscal del Govern Central. La preocupació del bon home castellà és el per què aquest President català diu que els catalans tenen dret a decidir el seu futur polític, si ja han votat en successives eleccions els partits que han volgut i també van votar els catalans la Constitució de 1978, que no hi ha cap motiu per canviar-la, doncs el Rei tampoc ho veu necessari. Novament li explico que el problema no són les eleccions passades, sinó el rebuig general de la societat civil catalana des de 2010 a l'actitud del Govern central i els partits espanyols intentant la destrucció de tot el que significa ser català per acabar d'arrodonir l'obra anticatalana dels franquistes. Li he explicat que som una nació que demana un Estat propi per governar-se sense dependre de l'Estat espanyol, que no podem suportar més l'ofec i el maltractament de l'Estat espanyol a Catalunya, el setge internacional impulsat i acció de cínic silenci i despreci com a resposta a les reivindicacions catalanes. El problema és polític, clarament polític encara que ens posin la llei, la que sigui, i l'horitzó dels Tribunals per davant, a més de l'amenaça de suspensió de l'autonomia catalana, la prohibició del català, la prohibició de les concentracions i manifestacions de protesta, la supressió de la llibertat de la paraulaamb noves lleis limitadores de la llibertat per raons d'un ordre públic només comparable amb sistemes autoritaris. Li he preguntat també al bon home amb el que parlava d'aquesta qüestió si no ha advertit que les televisions espanyoles i regionals ignoren la cultura, la música i els artistes catalans, que segueixen una pràctica d'aïllament cultural i informatiu de tot lo català. Es pensen que omplint programes amb la cançó espanyola i el flamenc ja no hi ha res més a Espanya. Tracten Catalunya de la mateixa manera que ocultaran als espanyols el que és Europa i el que Europa espera dels espanyols. També li he explicat que els diaris espanyols no donen notícies sobre els avenços de Catalunya en els ordres socials, culturals i científics. Li he desitjat finalment que tingui esperança d'una possible entesa si el Govern central manifesta una bona voluntat, en lloc de criticar el que diem i demanem els catalans. El diàleg és la última oportunitat que no poden perdre. El cinisme del silenci i el negar-se a parlar per trobar un punt d'entesa en el que s'ha de fer, no és la política que correspondria seguir a un poble i uns dirigents vinculats als desitjos de les jerarquies eclesiàstiques espanyoles avui en el poder que sempre s'han reivindicat com defensors de les doctrines cristianes per ells interpretades restrictivament. Un Govern tan cínicament humanista com l'espanyol que marxa de vacances i deixa a la caritat dels ciutadans la solució dels greus problemes de la misèria que pateix un bon gruix social i fa la vista grossa a molts corruptes demostrats ja demostra quina sensibilitat humana i de servei al poble pot tenir. És la polìtica del cinisme del silenci i no contesrtar allò que no convé ni interessa.