arraconament del president

La CUP ha decidit no investir president el candidat Artur Mas. La persona del president en funcions, excol·laborador de president Pujol i la seva mà dreta no agrada a l'esquerra radical. El puny de la mà esquerra alçat ahir a l'assemblea dela CUP a Manresa significa que el que es vol és el xoc entre pensaments polítics i maneres de fer. La coherència mantinguda de la CUP enfurisma el centredreta i tot pronostica una aturada del procés per celebrar noves eleccions. Allargament sine die de la convocatòria d'un referèndum sense demanar permís a l'Estat espanyol que és el que s'hauria de fer. Amb L'estat no val el diàleg, no serveix per res pensar en que hi haurà diàleg perquè els que es veuen guanyadors de les properes eleccions generals no volen dialogar. Només volen vèncer i doblegar els ànims de la gent catalana que vol la independència. L'Estat, fa poc em deia un amic, ens manté com una delegació amb un pressupost de despesa insuficient, reservant-se la decisió de pagar o no el deute d'aquesta delegació. La supr4essió de l'autonomia financera decretada des de la presidència del govern de l'Estat ha significat un pas més en aqwuesta direcció de limitaciò de recursos a una població que creix amb l'immigració amb un creixement calculat en un 8,95% sobre la mitjana de l'estat segons llegeixo en el blog d'Enric Figueres en el punt. La supressió de l'autonomia no ha sigut un acte de justìcia fiscal, sinò un acte polìtic per donar a entendre que Catalunya és un territori i un poble dependents del'Estat governat des de Madrid, un Estat clarament centralista sota el model napoleònic. Catalunya és un territori de bona recapta fiscal per l'Estat, doncs cada any surten de Catalunya envers la caixxa central de l'estat 16.000 milions d'euros, necessaris per satisfer la despesa pública catalana, però sense retorn. Catalunya a més aporta segons xifres reals un 20% al PIB espanyol i un 29% al fons de reserva de la seguretat social que, inverti ten deute de l'estat acabarà essent, segons diuen els sociaolistes, coberta amb nous impostos, per molt que el Sr. Rajoy digui que els baixarà. La proposta ja la tenen damunt la taula per aprovar, primer amb les pensions de viudetat, després amb la resta. Gràcies a la CUP, el govern de l'estat té una nova arma per no dialogar amb Catalunya, no escoltar les reivindicacions catalanes. Tots els improperis i desconsideracions estan de nou servits. Espanya Estat segueix en l'error històric de negar-se a reconèixer el fet nacional català reconegut per la Corona d'Aragó fa uns quans segles. Ara a més segueixen retardant les obres del corredor mediterrani acordades per l'Unió Europea sense aturar l'extracció de recursos fiscals. Amb independència de les seves idees de com ha de ser un règim democràtic absolut dirigit per la minoria política anomenada CUP, aquesta formació polìtica hauria d'entendre i veure que el primer problema per Catalunya és l'actuació de l'Estat espanyol que podem evaluar com depredadora i desdemocratitzadora. La CUP no pot ni hauria d'entrar en aquest joc tot discutint la persona del possible president de la Generalitat per conduir Catalunya a la independència de la dictadura del'Estat, a la ruptura amb l'absolutisme, la intolerància i l'estupidesa política. Mas com president de la República Catalana que ha de substituir l'estat autonòmic en fallida no es pot considerar com un representant ni servidor d'aquest Estat. TAmbé cal penar que la democràcia absoluta no existeix, excepte que es vulgui substituir en una dictadura de grup en nom de la democràcia. Això ja és vell. Abans es deia avantguarda proletària, però ara el nom no convé. Ara tot s'ha de vestir de nou, excepte els punys alçats que alguna significació deuen tenir també amb la idea de vèncer el contrari i establir una dominació de poder o dependència igual que la que critiquem de l'Estat espanyol.

Defensa de la democràcia catalana

Cada dia estic més convençut que hem de parlar d'una democràcia catalana, la de les llibertats, el pacte, el compromìs, la justícia i l'equitat fent front a la democràcia hipocrondríaca de l'Estat cada vegada que catalunya reivindica poder decidir el seu futur polític per la via electoral. La nostra democràcia, com totes les democràcies, és un règim polìtic imperfecte assetjat per la crítica negativa permanent de l'Estat que sembla esdevenir un enemic irreconciliable atacant tots els defectes que es pense produim o convertint en defectes els problemes tècnics que no ho són. També ens diran que estem falsificant la democràcia o que la fem a la nostra mida. És el millor argument que han trobat per desqualificaqr la democràcia catalana i condemnar-la abans de que hi entri el Tribunal Constitucional, Es proscriu el pensament i ataquen el règim democràtic català per fer pagar a la democràcia, com diria en Rovira i Virgili, tots els mals de la seva adulteració i no fer front als veritables problemes i conflictes polítics. Darrera la democràcia espanyola apareixen els instints de limitar la llibertat i la democràcia per obtenir la obediència forçada. Una opressió autoritària a cop' de llei es considera suficient per reduir els ànims i baixar la pressió de les proclames i declaracions polìtiques catalanes. Ara la Repùblica Catalana no té cap valor jurídic. Segons la Presidenta del Psrlament fou una senzilla declaració per obrir un debat, quan encara no tenim programa de lleis a debatre seriosament ni activitat legislativa de la nova legislatura. CAp de les parts s'adona de que la democràcia és un instrument de perfeccionament, no de perfecció, que necessita la cooperació de les foces nobles i no contaminades per posar fre a les passions de la baixa política, la vilesa, la barbàrie i la tirania. La democràcia permet constituir un compromís social i d'opinions diverses mitjançant el sistema de les majories i les minories, dincs permet coincidències entre partits aparentment enfrontatsi poermet la tria normal de solucions, formar majories d'opinió que és un dels aspectes que avui obliden els partits convertits en eines de participació de minories. CAl advertir la presència de partidaris del caudillisme i de règims antidemocràtics quan el que hem de fer és establitzar la democràcia catalana assumint el relativisme de la mateixa democràcia. CAl defugir les concepcions simplistes i localitzar les fòrmules que permeten el desenvolupament de les llibertats i fer democràcia.

la bogeria del poder per reprimir la voluntat democràtica

No acepten la dissidència sana. Produeixen inestabilitat. Imposen actes de prepotència i volen forçar la caiguda dels representants del poder polìtic català. El Govern central de l'estat ha ordenat que les finances de la Generalitat passin sota el control del Ministeri d'Hisenda. Mal pas de l'Estat central per intentar fer caure el govern de la Generalitat i silenciar les veus dels parlamentaris díscols. Es creuen que odran amb la democràcia catalana i que treuran rèdit electoral davant d'Espanya. Però es guanyen les antipaties i la desafecció de la gent demòcrata que veuen que el que fan està mal fet. Però no volen fer marxa enrera. L'important ara pel Govern de l'estat és vèncer a Catalunya. Els cal vèncer i afeblir les resistències dels demòcrates catalans. No volen dialogar, ni parlar, ni escoltar. Només guanyar. No coneixen altra via que la de la força del Poder, la seva llei. El que no compta és el sentiment del poble, ni la voluntat del poble. La defensa de la personalitat nacional de Catalunya no volen que tingui lloc a la polìtica espanyola. Tampoc la socialització de la riquesa i menys encara la igualtat d'oportunitats. La riquesa pels que manen ha de continuar en mans d'uns quants i només al servei dels seus interessos i el poble que es reparteixi la misèria sobrant demanant ajuts i subvencions.

Franco, Estat totalitari en nom de Déu

Franco el General victoriós en la Guerra Civil que va desencadenar amb el seu alçament militar contra la 2ª República, alçament que ell definia com 'creuada contra el marxismo y el terror rojo' va traspassar a Madrid després d'una cruel agonia el 20 de novembre de 1975. La seva successió es va desenvolupar tal com havia sigut previst i el Príncep Joan Carles va ser designat el nou cap d'Estat a títol de Rei d'Espanya. La nova monarquia havia sigut concebuda com la continuació 'a la lettre' del règim totalitari imposat militarment pel General Franco l'any 1939. Però el nou rei ben aviat vacomençar a canviar les coses apartant-se del guió oficial. Franco s'havia servit de la força militar, de la seva aliança amb Hitler i Mussolini per enderrocar la democràcia republicana i la fe del poble en la justìcia social. Però el dictador també s'havia servit de Déu per convèncer els temorecs i la dreta de sempre de que imposaria un ordre convenient i obedient. Encara aquest 20 de novembre de 2015 hem vist com es continuen proclamant beats religiosos morts en les represalies incontrolades dels primers moments de la guerra. Els que proclamen beats obliden els milers de republicans morts als camps de concentració nazis com Mauthausen per no parlar del maltractament rebut pels soldats republicans fugits a l'exili internats al camp de la platja d'Argelés vigilats per soldats senegalesos al servei de l'exèrcit francès. Algú continua servint-se del nom de Déu per afavorir un bàndol de la guerra civil. Algú continua negant Déu i l'enterrament digne als contraris, els republicans de bona fe, també servidors de la pàtria històrica de cadascú. Franco és en realitat la prova, abans de l'actual Estat Islàmic, de com no s'ha de fer servir el nom de Déu per objectius polítics i aprofitar-se d'un bon nombre de bisbes disposats a passejar-lo sota pali, amb la butxaca ben plena, per honorar la seva crueltat i haver mantingut el territori dins d'un ordre sota control ideològic ranci, aïllat de la llibertat, la democràcia i del progrés europeu. Ens cal esborrar tot aquest passat de la nostra història i arribar quan abans al món de les llibertats i la diversitat social i política, el món que vol la potenciació d'una cultura de pau. El món que representa el Papa Francesc, el del Pare Jorge Bergoglio SI, no vol que el nom de Déu serveixi d'escut per la barbàrie i de nou per implantar règims totalitaris.

Catalunya dependent, Generalitat humiliada

La decisió de control·lar les finances de la Generalitat, la destinació dels pagaments, la gestió en definitiva, és la manifestació del poder central de la decisió de reduir Catalunya a una autonomia merament administrativa, un organisme de l'estat dependent de les decisions del Ministre d'Hisenda del Govern espanyol. La defensa de l'unitat d'Espanya exigida per el dictador Franco al rei, en el seu testament segons model franquista, exigeix la asfixia econòmica de Catalunya com a preludi de la demolició política. Les primeres mesures preses per el Govern Central després de portar al Tribunal Constitucional la declaració del 9N per aturar el procés tindran més seguiment, noves mesures si el procés continua endavant i seguim posant-nos fora de la llei segons ell i el seu govern interpreten. Així ho anunciava el Sr. Rajoy en un acte que va celebrar ahir a l'Hotel Princesa Sofia de Barcelona presentant els seus candidats. Va venir i va marxar. No va aprofitar per trobar-ser amb el President Mas i parlar. A Rajoy no li interessa el diàleg. Vol humiliar, rebaixar, ensorrar l'esperit de rebel·lia democràtica, intimidar el somni de llibertat nacional catalana. Sap que pot servir-se de la llei feta a mida i de les institucions de l'Estat que controla per parar, anant més ennlà de les intimidacions, el somni català. En Josep-LLuís Carod Rovira, home polític sense partit, com molts, i pensador català ho posa de relleu en el seu article que publica avui el diari el Punt Avui. Catalunya és davant un autèntic desafiament nacionalista contra la democràcia com mai. La única i veritable deriva fraccionadora de la societat és la nacionalista espanyola monolingüísta, afavorida pels mitjans de comunicació que controlen el pensament espanyol amb banalitats sense amagarse'n. Aquest desafiament amaga que disposen dels diners públics de tots els ciutadans per fer la seva política unitarista, permetent que als estadis voleint banderes nazis ifranquistes. Fomenten el fanatisme nacional espanyol amb la seva paraula, el primer el president Rajoy i amenacen la democràcia amb una dictadura de partit ara que saben que no perdran les eleccions de Desembre si no passa res d'extraordinaria. Defensen en tots els seus actes un totalitarisme postfranquista tronat, el centralisme radial com deia i segueix denunciant en Germà Bel. Fan de l'espanyolitat una escenificació malaltissa a les antípodes, com diu en Carod-Rovira, dels valors democràtics del diàleg i les urnes, disposats a servir-se de la força per les seves finalitats de poder, quelcom irreconciliable amb l'estat de dret i la democràcia participativa que recomana la Unió Europea. Pot ser que Espanya, rei inclòs, s'estigui allunyant d'Europa i no s'adoni de la seva pròpia realitat.

L'Estat espanyol decideix la intervenció de Catalunya

En acabar ahir la presentació del meu llibre 'L'Estat contra la democràcia' al plató de El Punt Avui TV, el presentador Sr. Berraondo em va recordar que el FLA fou creat un 12 de Juliol de 2012. És veritat, fou creat pel PP amb els vots favorables de CiU. Curiosament és el mateix dia en el que arrenca el meu relat de la memòria política que faig acabar amb la formació del Front Nacional contra Catalunya, una mena de col·locadora de monuments a los caídos por Dios y por España als que encara anima la creuada contra el marxisme, aliada de Hitler, confonent els catalans amb els enemics d'Espanya, los "rojos de siempre". Finalment han posat en marxa la política de represalies i han decidit controlar l'economia de la Generalitat fins el darrer cèntim. No volen, segons diuen que els diners es gastin en 'veleidades independentistas'. Això vol dir que el Sr. Mas haurà d'anar en metro o amb cotxe propi als actes polítics en els que parli de procés cap a la independència i pagar-se els àpats d'aquestes reunions com ahir la que va tenir amb els empresaris a Vic. Amb l'escenificació de la intervenció de les finances catalanes, l'Estat vol donar la impressió a la opinió pública catalana de que es preocupa perquè les farmàcies i els hospitals concertats rebin els diners que necessiten per pagar proveïdors i personal. Ara l'Estat hàbilment es presenta com 'salvador de l'economia malmesa per la Generalitat'. Ens tracten de malgastadors i necessitem una tutoria. Hi haurà qui s'ho creurà. Però la realitat és que Catalunya segueix asfixiada i bloquejada política i financerament. La reducció de la qualificació del crèdit català a crèdit deixalla és una maniobra política més per desacreditar el procés en el que saben no tindria mà el capitalisme salvatge i l'especulació que va animar els 90 la destrucció d'Irak i ha fet pujar les cotitzacions de les fàbriques d'armament amb la guerra contra l'Estat Islàmic que es dedica a matar cristians i infidels, i a fer contraban de petroli. Darrera la intervenció se situa el negociet de l'exèrcit de funcionaris per comprovar i verificar factures. Nous alts càreec i caps de negociat. Bons sous i treball per uns quans seleccionats. Caldrà veure què mes intervindran per anar forjant la nova dependència de Catalunya de l'Estat central que és el veritable objectiu de tota la política estatal en pre campanya electoral. Ens caldrà reaccionar a l'hora de votar, doncs votar partits espanyols el 20D i consolidar el Partit Popular al Poder quatre anys més serà posar un nou escull al procés de la independència de Catalunya i facilitar la via repressiva contra tot moviment intel·lectual que serà sens dubte allunyada de la cultura de pau que recomanen les Nacions Unides des de 1999. Tinguem la seguretat de que no ens diran fins on volen arribar. Catalunya i lo català no espanyolitzats són un estorb per l'Espanya de les oligarquies, no els interessa la nostra manera de veure i viure les llibertats, la justícia i l'equitat.

dissidència sana i inestabilitat

A Catalunya preocupen les intromissions de l'Estat en les llibertats argumentant raons d'Estat. Se serveixen de mètodes inquisitorials intentant produir desconfiança contra tota activitat intel·lectual dels catalans amb la pretensió de crear una societat servil al poder del govern central i a la Corona. Només veuen a Madrid la llei, com el Decret de nova planta de 1716. El dret castellà, avui espanyol ha sigut imposat al dret públic català. Es tracta d'un dret que obeix a unes característiques de pensament diferents del català fonamentat en les llibertats, el costum i el pacte. El dret espanyol ha sigut per Catalunya un dret pertorbador que ha defensat la instal·lació de oligarquies financeres i cercles endogàmics de poder. L'esperit català sempre ha sigut individualista, defensant un dret que està per damunt de les prerrogatives del poder i del governant, doncs el poder no pot limitar allò que el dret natural garanteix i que està per sobre de la mateixa llei.Que a Catalunya no preval allò que plau al rei, autoritarisme de fet que és el que ens ha mostrat la sèrie de RTVE sobre Isabel la catòlica. El dret català històric difereix de l'espanyol substancialment. Són drets diametralment oposats. a Catalunya el poder que s'atorgava a l'autoritat no era per institurir el dret, sinó tan sols per convertir-lo en fòrmules legals que en siguin expressió, explicava l'historiador Ferran Soldevila citant fonts com els escrits dels juristes Tomàs de Mieres, Fontanella, Maspons Anglasell. La idea de costum i pacte apareix en els Usatges, la primera compilació catalana, permeten aquest dret considerat una antiqualla per l'absolutisme d'estil napoleònic el rebuig de la llei que falta o és contra els costums i contra l'equitat. Aquest dret és la proclamació d'un íntim esperit popular de justícia deia el jusrista Fontanella en ple segle XVI.Fou a partir del Decret de Nova planta de 1716 que ens regim a Catalunya per una altra mentalitat jurídica i una altra manera d'entendre el dret. La concepciò espanyola del dret, segons podem llegir a Las Partidas i la Novísima Recopilación és per manar, castigar, prohibir, fer d'aquesta manera sùbdits lleials. La llei serà d'aquesta manera la voluntat exclusiva del Rei o Emperador, l'absolutisme i el centralisme, oposant-se a la evolució dels temps i el dret de la persona a la seva dignitat. Aquesta antiqualla que tan s'ha criticat des de les Espanyes, resulta que, vigent als territoris anglosaxons, ha esdevingut el model d'una societat ben governada i eficaç davant els desastres dels països sotmesos al dret codificat i absolut imposat de manera autoritària. Hora seria ja que el poder central entengui que Catalunya ha de recuoewrar la seva manera de fer i la llei que té com finalitat salvaguardar les llibertats ciutadanes i feta en profit de la cosa pública, en lloc de crear inestabilitat social i política.

decepció per la manca d'habilitat

La dignitat d'una de les principals institucions històriques de Catalunya, la seva presidència de la Generalitat ha quedat en entredit per la negociació de la distribució del poder. Es vol eliminar l'actual president de l'escenari polític impulsat per ell mateix. Però d'altra banda també se'l culpabilitza de la corrupció descoberta al seu partit i ningú es creu que no en sàpiga res, una persona que ha passat per multiples càrrecs públics i dofí del corrupte expresident de la Generalitat que tots coneixem. És molt difícil creure que l'home de confiança de qui ens va governar durant 23 anys sense renovació, rodejat de corruptes, no en sàpiga res. Ha aparegut de nou la política iconoclasta pròpia dels anarquistes, però ara veiem també de molts catalans. Destruir en lloc de construir. El dia 9, fatídic dia de la declaració precipitada sota lluna plena, com tants altres actes que han acabat com autèntics desastres, un govern en funcions i un agrupament polític transversal es veien ja incapaços de animar la investidura del candidat proposat, fruit del pacte entre els dos partits i representants de les entitats no governamentals aliades. Calia primer investir un president de consens i fer govern. Les declaracions i l'acció política havien de quedar per després. Els guanyadors han caigut en un mal parany que està reduint la seva capacitat de resposta a la radicalitat que vol donar la volta a tota la política catalana, condicionant-la als seus plantejaments, començant per l'investidura d'un president que no sigui de la CDC tacada per la corrupció, l'endollisme i la col·laboració amb els governs Aznar,Gonzalez, Zapatero i Rajoy comprementent els drets socials. No volen entendre però que són una minoria i volen imposar el que han decidit, agradi o no als que van guanyar les eleccions plebiscitàries. L'esquerra clàsica, la vella esquerra acostumada a les democràcies liberals, massa vinculats al centralisme dels seus partits amb seu central fora de Catalunya, pateix esquerdes per raó dels objectius marcats per via ideològica i estratègica. Es hora de pragmatisme i via positiva, no d'enfrontaments per raons ideològiques i de posicionaments per desmoralitzar i desmuntar el nacionalisme democràtic que necessita la independència per transformar el país. No es pot fer una política social oberta i renovadora si no es té poder i mitjans econòmics. Sacrificar més la població mitjana amb pujades d'impostos i limitacions de les propietats immobiliaries sense tancar piscines, casernes clubs d'èlit, és avui l'antipolítica. Negar-se a investir president i impedir la formació d'un govern provisional amb cara i ulls, també. Si el problema és una persona, ha de quedar clar que la nació catalana no es pot supeditar a l'investidura d'una persona per molt important i celebrada que sigui, aquesta persona ha de deixar pas a la que senyali democràticament el parlament de Catalunya. Cap procés pot dependre d'una persona, quan l'alternativa és l'opinió del poble. La sortida possiblement serien unes noves eleccions i de la resta ja en tornarem a parlar després de les eleccions generals. I per damunt de tot no posar-se neguitosos cap de les parts. El pacte nacional contra la corrupció continua essent necessari i prioritari, caigui qui caigui. És la porimera qüestió que havia d'abordar el president en funcions candidat a la investidura.

greuges entre aparences i intimidacions

La vanitat del poder impideix tota política de neutralitat. Emperadors, Papes, Presidents de govern i caps d'estat han volgut sempre centralitzar les decisions fins anar cap el desastre. Som davant una situació difícil de recuperar, però no impossible si la democràcia que vol dir diàleg i respecte a les minories nacionals com la catalana entra finalment en joc davant la incapacitat certa davant la força de la vanitat i l'estètica del títol de les persones que es posa davant la història de l'estat, que no acaba coincidint amb la història del poble i del conglomerat de nacions dels territoris ibèrics. Es fa des de Madrid una política excloent de la democràcia els que pensen diferent i volen solucions noves, lleis creatives per desenvolupar la seva llibertat. Es refusen ara en nom de l'ordre i la llei els principis liberals i s'implanten restriccions de les llibertats. La diversitat cultural, esdevé inexistent a cop de Decret. Tot el que està fent el Parlament de Catalunya s'interpreta des de l'Estat com una crida a la desobediència de les lleis, un acte de rebel·lia i de despreci a la Constitució. Les acusacions estan servides. No s'admet la crítica, ni la denúncia que dona fe de les violacions de drets. Ningú dela cúpula de l'Estat agafa el telèfon per parlar amb el president dela Generalitat en funcions, però esmolen les eines del poder i les intimidacions es llencen a l'opinió pública amb una descripció pròpia de decisions predeterminades per l'obssessió del poder. Cal no obsessionar-se amb el poder, sinó amb la gestió del poder. Cal fer entendre que els gestors de la política han acabar amb la política de bunkers i les èlits que no permet treballar per transformar la democràcia en una eina de combat contra les desigualtats, la pobresa, les privatitzacions especulatives, la corrupció i la destrucció del model de societat del benestar i de les lleis socials. La solució és possible que no estigui en la linea de l'enfrontament del poder de la llei contra la denominada insurgència de paper. Caldrà trobar nous punts de partida i no voler fer política d'aparença ni a Madrid ni a la Generalitat. La política no consisteix en crear aparences, sinó en treballar per millorar les realitats i fer política de pogrés. No se solucionen els problemes del dia a dia noi es millora la democràcia a cop de llei impositiva o prohibitiva ni amb advertencies amb to intimidatori, menys encara servint-se de la qüestió catalana per fer campanya electoral de partit. És greu que els dos grans partits no reconeguin que la Constitució de 1978 ha esgotat un model i no es pot viure en la improvització de la repressió. La manca de diàleg, la manca de reconeixement i respecte als drets de les nacions sense estat com Catalunya a més de l'immobilisme del poder de l'estat contrari a les reivindicacions i greuges dels legítims representants de la nació catalana deslegitimen els que es volen servir del poder de la llei de l'Estat central per silenciar el nacionaisme democràtic de Catalunya. Cap on va doncs la democràcia a l'estat espanyol?

desmesures polítiques

El nacionalisme sembla una paraula maleïda, més maleïda encara en els nostres dies si el nacionalisme és democràtic. El catedràtix Xosé M. Núñez explica en el seu llibre sobre les utopies pendents que en acabar el 1945, el nacionalisme era com ideologia i com a concepte una mena de pària intel·lectual, una paraula associada a ansies de dominació i a l'assassinat de milions de persones innocents. Nacionalisme era vist després d'aquella Guerra Mundial com quelcom propi del segle XIX, promotor d'odis, rivalitats, sobrevaloració de les qualitats de la nació pròpia, expansió per la força. S'ha identificat modernament el nacionalisme amb el feixisme, essent deslegitimat per l'opinió pública europea a l'hora de construir espais de llibertat, benestar social i drets humans. Molts polítics que volen ser anacionals no s'han parat a pensar que el Québec dels 60, La reunificació alemana, l'Escòcia dels nostres dies, les petites nacions separades de la Unió Soviètica,no són un moviment egoísta ni antidemocràtic, ans al contrari. S'ha volgut confondre el nacionalisme creat pel feixisme amb el nacionalisme democràtic d'afirmació pacífica d'una realitat identitària. Mentre als Estats dits democràtics veiem un ascens polìtic de la ultradreta antieuropea, l'antifeixisme ha fet la seva feina generant nous grups ultradretans que no tenen res a veure amb les reivindicacions nacionals democràtiques de pobles com el catal'a i l'escocès. Es vol condemnar el nacionalisme democràtic català com violador de la llei amb el rebuig manifest de les seves reivindicacions pel nacionalisme castellà.La constant temptativa de voler imposar la bandera única com a símbol d'unitat de la nació, la única que reconeix el govern absolut del Partit Popular ha significat la acceleració del procés de demolició legal, sicològica i mediàtica de la nació catalana. La manipulació informativa és el fenòmen més extraordinari vist per modelar una opinió pública que es desentengui de la independència somiada, doncs L'Estat espanyol no reconeix la identitat nacional catalana com un fonament sòlid de la legitimitat a un autogovern propi, passant l'Estat espanyol a mostrar la seva força i dominació de les estructures polítiques catalanes, barrant el pas a la afirmació democràtica del nacionalisme català que vol construir la seva república i desconnectar de l'Estat espanyol. Catalunya vol definitivament el seu reconeixement jurídic com a poble històric, dotat de dret, llengua i cultura pròpies que demostra ser una minoria viva, sense ambicions de domini, sinó de reconeixement del que el sistema dictatorial li va prendre assumint el seu fet multiracial i multicultural del seu territori que exigeix un respecte real i una vinculació asimètrica a Europa. A la fi de la dictadura es bva obrir un període de renéixement del nacionalisme democràtic que no ha vist un límit a les tendències secessionistes fins l'absolutisme del Partit Popular que ha portat la situació social al malestar, la corrupció, l'empobriment, la recentralització i l'absolutisme del poder mobilitzant la població castellano parlant a Catalunya, radicalitzant la situació política al negar la pluralitat identitària existent, sense tenir en compte la flexibilització que recomana el Consell d'Europa, doncs no es pot limitar la capacitat de decidir i d'influir de la ciutadania, sense tornar al passat, ni servir-se dels instruments de dominaci´ño del passat. Calen projectes democràtics, civisme i pluralitat indentitària per no repetir errors del passat. Prerpò també per evitar la desmesura de la polìtica de l'Estat que vol impedir l'accés d'un poble ben identificat com és el català a la seva lliure realització nacional. Cal veure ara amb quin nacionalisme s'identifica el Govern Central de l'Estat espanyol. El futur no és servir-se de la llei i la força del poder per imposar silencis i obediència. Les nacions no es construeixen a cop de bandera única, llengua única, pensament únic, destruir la multiculturalitat i reprimir les minories nacionals discrepants.

la llei com excusa

Com diu José Antonio Zarzalejos en el seu llibre 'Mañana será tarde', la tensió existent enrre Catalunya i l'Estat que representa la resta d'Espanya, no és sostenible ni política ni socialment. Semblava que el Govern Central anava a fer com en temps del bieni negre del 34. Però han tingut l'oportunitat de vincular a la unitat d'Espanya el PSOE i Ciudadanos. La convergència per l'unitat ha dinat força al PP en una suposada convergència temporal amb l'oposició que té el mateix objectiu d'impedir la independència de Catalunya de l'Estat espanyol. Es parla de que la temptativa de secessió de Catalunya que estan disposats a fer fracassar per ser considerada una secessió, un desacatament, una desobediència, una irresponsabilitat, una actuació esborrajada, irresponsable, una barrabassada inacceptable, doncs tot plegat suposa una alteració de l'Estat de dret, una violació de la llei. Govern i oposició espanyola unida valoren el desafiament del Govern i la majoria dela diputats catalans com un moment crític, un atac a l'ordre constitucional. El mateix Ministre d'Exteriors Sr. Garcia margallo ha dit que som davant un estat de rebel·lió i aquesta s'ha de sufocar. Prenen la llei com excusa per posar fre a les reivindicacions catalanes, com si les prohibicions fonamentades en la llei posada al servei del poder poguessin justificar l'autoestima del poder i assolir la lleialtat forçada del poble català. Com diu en Pere Grau en la seva carta oberta a Mariano Rajoy que publica El Matí digital del primer de novembre, com diu la mateixa Biblia, no és l'home qui està fet per les lleis, sinó aquestes estan fetes per l'home, i aquestes són les que tenen a veure amb la situació històrica i política del poble que les promulga, essent hostils per una comunitat ben definida, convertint-se en un dogall. La manca de respecte, de diàleg i de comprensió sabent que la llei del poder no és aplicable a la situació, sinó que la solució és i ha de ser política, converteixen Espanya en un projecte impossible per la manca d'esperit reformista de la concepció territorial unitària i la involució repressiva dels grans partits espanyols. Que la qüestió catalana s'havia de tractar per altres vies que la judicial ja ho va dir el mateix Tribunal Constitucional tan criticat en més d'una resolució l'any passat. El problema també rau en l'obcecació del Govern Central en forçar les lleis, funcionariat i autoritats judicials per imposar als catalans díscols el silenci sobre la llibertat d'opinió, d'expressió i de decisió que reclamen.