manca practicar la cultura de la dimissió política

Baltasar Garzón ha publicat a Editorial Planeta una memòria autobiogràfica molt ben documentada de la seva cacera orquertada com ell defineix. És un jutge que ha mantingut la seva independència tot i haver passat pel PSOE pactant que anava a la llista, no per tenir un lloc al govern, sinó per regenerar. I el resultat és que va dimitir el 1994, fent l'espantada com el diu en moment de plenes investigacions endegades pel cas GAL i les implicacions del Ministeri de l'Interior. Plantar cara en política quan s'està en desacord amb els qui manen no sempre dona bon resultat. Qui vol ser fidel als seus porincipis, a la independència i imparcialitat en la seva feina, ha d'apartar-se de la corrupció i els vicis del poder. La coherència de la persona amb els princpis ètics contra la falsetat política no és ben acceptada en els partits verticalistes i amb disciplina del secret, com ell mateix denúncia en aquest llibre titolat "En el punto de mira". La doctrina de l'impuls democràtic promesa aplicar va quedar aturada en favor de la improvització, com ara, sense anar gaire lluny a l'hora d'establir comparacions. No es va combatre la corrupció ni es va practicarla transparència. Els mitjans de corrupció encara seguien abocats a parlar de la violència de ETA, la violència de gènere i algun escàndol que, com el de Filesa, començava a despertar-se. Moltes ONG's es retroalimentaven amb informes intrascendents per mantenir llocs de treball i ingressos no fonamentats. Garzçon va impulsar la neteja de les ONG's sense activitat real, la llei de bloqueig del diner procedent del tràfic de drogues, canviant la política de lluita contra la droga,sense oblidar la prevenció i la rehabilitació. Garzón va ser membre de Justícia democràtica i va veure l'ascens de persones poc adequades pel càrrec per les que es promocionaven. GArzón va retreure a Felipe Gonzalez la manca de dimissions pels escàndols que Estavem vivint a Espanya. Reclamava la instauració de la cultura de la dimissió en la política, referint-se als casos Roldan i Rubio. Obstruir les investigacions, no aclarir la veritat del diner i caixes negres i "fons de reptils" que circulava, és el primer pas per la desconfiança política, com ara també està passant amb el PP, tot i que mantenen vuit milions de vots. Els partis només coneixen la cirurgia per eliminar contestaris i no disciplinats, però de forma discreta i sense fer soroll. Cal recuperar les idees de l'impuls democràtic i la regeneració, que volen dir canvis, treballar per defensar i millorar els drets socials en lloc de permetre la imunitat de l'abús deles minories empresarials que pretenen aprofitar i dominar els interessos de l'Estat. Durant anys s'ha tapat i no voler veure la corrupció, fins que les noves policies i la nova justícia al servei de la llei i la justícia han desenvolupat la més important tasca de descobriment i persecució. Espanya no és Chile 1973 ni Argentina 1976, països en els que es perseguien les llibertats i la vida dels demòcrates. Ara ens quedem amb la manipulació de les veritats, l'oblit forçat dels abusos i la manca de la cultura de la dimissió política fins que la justícia imparcial i independent posa en evidència i al descobert les violacions de l'Estat de Dret desde el poder. Baltasar Garzón ens acaba de presentar una memòria històrica de la progressiva incorporació del neoconservadurisme en el Partit Socialista Espanyol. Perseguir Pinochet fou la seva gran defensa de la Justícia Universal que ara es nega per les víctimes de les barbaritats i judicis sumaríssims militars del franquisme que es va aixecar el 1936 amb hostilitat contra la forma de govern republicana savemt els governants actuals que aquesta justícia desde Nuremberg és imprescriptible i erga omnes. Només cal llegir el Codi Penal de 1932 per qualificar l'aixecament militar del General Franco seduïnt una part de l'exèrcit i la Guàrdia Civil que cesprés es va aplicar als que defensaven la legalitat, l'ordre republicà, la democràcia i les llibertats.

abolir el presidencialisme encobert

Ningú ens podrà discutir que el que estem vivint són moments de presidencialisme absolut aprofitant l'existència d'una societat vulnerable. No ens parlen encara d'austeritat, la de les retallades d'altres deu mil milions d'euros del dèficit, és a dir de la nova supressió de despesa pública que exigeix la Comissió de la UE que segurament no afectarà el Ministeri de Defensa ni la banda de música de la Guàrdia reial. Serà selectiva?, de què i per qui? El que és segur per què tampoc en parlen és que no reclamaran les pèrdues de diners de Caixes i Bancs que van ser rescatats de la fallida i venuts per no-res. Amb aquests diners podriem salvar l'actual situació. Però a més no parlen dels baixos salaris de 400 euros o menys per treballar 10 hores diàries. Estan disposats a seguir generant treballadors pobres amb salaris baixos, tornant a l'edat mitjana, mentre els nous nobles, els empresaris més enriquits amb la crisi, disfruten dels seus baixells, bons restaurants i maravelloses vacances amb els seus nous vehícles. Aquest episodi no ha sigut previst en el paper que C'S ha presentat al Sr. Rajoy. Estan empenyats en suprimir les diputacions i el Senat la qual cosa vol dir fulminar les possibilitats dels municipis que precisen financiació i serveis, però no parlen d'una llei electoral justa, la de les llistes obertes, la de districtes electorals en lloc de provincies, la del sistema majoritari a dues voltes en lloc del proporcional actual que prima més els llocs menys poblats que les grans capìtals. Només els mou fulminar l'oposició d'esquerres i els independentistes catalans, als que hauran d'afegir els del país Basc que també s'han posat en marxa. Amb enunciats de propostes de les que no aclareixen el contingut, tampoc valoren el principi de l'igualtat que reconeix l'existència de diferències. No parlen del mal repartiment fiscal qu'afavoreix unes regions empenyades en crear força places de funcionaris i en perjudica els territoris que més paguen i reben menys inversió de l'Estat. Regeneració dit així a seques, queda molt bé a les orelles dels que no volen deixar càrrecs, quan del que es tracta és de renovar els quadres i la forma de fer política. Santi Vila, Lluís Foix i Toni Aira, entre altres, reconeixen que els partits de la transició estan esgotats. Cap proposta per facilitar la investidura del candidat Rajoy permetrà dignificar la política si no s'assegura una mínima preparació professional i cultural dels elegibles, amb una administració amb càrrecs pensats en horizontal en lloc de en vertical per premiar fidelitats, i es deixa de potenciar funcionaris de partit o funcionaris de l'Estat en excedència fent inatacable l'aparell de que se serveixen per imposar la seva polìtica que no sintonitza amb les conviccions qwue el ciutadà té i espera. Com diu L'Honorable Santi Vila,l actual Conseller de Cultura de la Generalitat, el que volenels actuals titulars del Poder de l'Estat és mantenir el nonopoli de l'activitat política aprofitant l'arribisme de Ciudadanos. La proposta doncs del candidat no és renovar, sinó evolucionar sense obrir-se a la transparència, la participació i l'aprofondiment democràtic. No volen ciutadanas lliures, cultes i fraternals com Catalunya, gent que treballi per preservar i construir un futur millor.

nacionalisme espanyol com antídot

Hi ha encara qui planteja que el nacionalisme secessioniste és el radicalisme del catalanisme de poca volada. Per conseguir l'objectiu secessionista diuen que cal afeblir la consciència nacional espanyola amb el desenvolupament d'altres consciències nacionals. El catedràtic de Teoria de l'Estat de la UNED Sr. Andrés de Blas, en un article que publicava ahir el diari el País sobre les causes de l'independentisme, considera que la societat espanyola en el seu conjunt, incloent la catalana, ha fet una valoració deficient dels instruments que té a la seva disposició per tractar les tensions nacionalistes. Proposa sense amagar-ho el nacionalisme espanyol com antídot al independentisme democràtic. Intenta dir que l'independentisme no és un fenòmen democràtic i no gaudeix de legitimitat. Contraposa dret d'autodeteminació i dret a decidir a pluralisme, tolerància i lleialtats compartides. L'autor considera que s'ha donat valor a prejudicis del segle XIX paral·lels a la lluita de raçes, de religions o de classes, sense adonar-se que aquesta lluita mai ha desaparegut del teritori espanyol i fou impulsada pel règim franquista sense cap pietat creanbt èlits entre la burgesia acomodada a la dictadura i la nova burgesia nascuda entre els servidors de la mateixa. Trioba a faltyar els partits nacionalistes actuant com agents de representació dels interessos econòmics i socials dominants en les seves societats. Assimila d'aquesta manera nacionalisme a la burgesia dominant, el que ha sigut la minoria catalana al Parlament espanyol. Afirma que el radicalisme es depenent de personal alliberat dels seus vincles socials tradicionals, de manera que no creu en la formació en llibertat d'un ideal renovador que no creu en el paper de la burgesia ni dels seus representants polítics. També diu que la crisi que viu Espanya és un estímul per les actituds independentistes, quan resulta que l'estímul ha sigut l'ofegament econòmic de Catalunya, el radicalisme radial i centralista dels governs tant de dretes com d'esquerres que han passat per Govern de l'Estat, la catalanofobia fomentada desde un llocs de governs amb poder per eliminar qualsevol menció o notícia, acte cultural o expressió en llengua diferent de l'espanyola als mitjans públics. Encara no s'ha oblidat allò de "Hábleme en cristiano" que tantes vegades ens havien dit quan començamem en català alguna comunicació amb funcionaris de l'Estat espanyol. L'error és creure que catalans i bascos ens dediquem a afeblir la legitimació de l'ordre polític espanyol i afavoror les tesis independentistes, quan resulta que el que fem és defensar la nostra identitat nacional davant l'acorralament judicial a que es troba sotmesa la nostra política i fer els impossibles perquè la legitimitat democràtica històrica de Catalunya no es vegi més malmesa. No veu que l'independentisme avui és l'expressió del desig nacional majoritari, i Catalunya no accepta avuio sotmetre's a una consciència nacional espanyola, doncs no creiem en cap promesa de l'Estat governant qui gpoverna i sabedors que res no podem esperar ni der socialistes ni de conservadors espanyols que tantes vegades enes han negat. Es diuen liberal demòcrates quan en realitat són negacionistes de tot el que reclama Catalunya, generant unes tensions i més problemàtica social que el poble català no mereix. No veuen els polítics espanyols i tampoc l'autor de l'article comentat que és el poble qui reclama una regeneració democràtica i el dret d'exercitar la democràcia psarticipativa que Europa ens reconeix a tots els europeus i les Nacions Unides als pobles que volen decidir el seu futur polític. Més aviat caldria que els Catedràtics de Teoria de l'estat parlessin de solucions democràtiques d'acord amb el Dret de les Nacions Unides i els principis del Consell d'Europa. Millor que els polìtics de Madrid parlin de consciència democràtica abans que de consciència nacional, seria molt millor.

tornar a la utopia

M'ha sorprès agradablement l'article del Professor Tamayo que publica avui El Periódico sobre la utopia. Compro el diari tenint a la mà el llibre de Caroline Fourest "La dernière Utopie".Fourest comença dient que està morint la utopia dels drets universals, la perspectiva d'un món en el que tots els essers serien lliures i iguals, sense cap mena de diferencia. En els països musulmans la charia permet l'esclavatge, de la mateixa manera que l'educaciòper a tots ermet imposar una educació islámica obligatoria. Els homosexuals són discriminats en nom de la llei islámica. La llibertat d'expressió és un valor atacat per protegir les religions de les ofenses i dels insults dels no creients. El Corán és la font de l'antisemitisme. Hi ha qui proposa lluitar contra el laïcisme i la banalització i difamació de les religions. La resoluciò del Consell dels Xreets de l'Home de 27 de mars de 2008, recolzada per Cuba, Rússia i China, favorable a lluitar contra la difamació de les religions, amb la oposició de la Unió Europea,és demostrativa de la nova estratègia per limitar la llibertat d'expressió. El multiculturalisme navega a la deriva entre turbulències i el retorn de la intolerancia, la integració per l'assimilació. Ens cal decididament tornar a les utopies. Sense les utopies no hi ha progrés posible, no hi haurà renovació ni regeneració de la vida política malmesa i desacreditada per la corrupció creixent. Com diun el Professor Tamayp, la utopia té carácter inconformista, subversiu i revolucionari,altera les consciències adormides i revoluciona les ments oinstal·lades a més de somniar un altre món possible. Cal segyir demanant l'impossibke del maig francés, rehabiliotar la utopia, sobretot en temps de crisi. Cal lluitar contra les raons d'Estat que s'utilitzen per justificar el que és més injustificable. Cal no oblidar que per els utòpics, el futur és la llibertat.

res no és veritat, res no és mentida. Segueix la farsa democràtica

Som un poble sense revolució de la llibertat com França i els estats Units, amb una democràcia feble i molt vulnerable en mans de l'absolutisme neofranquista. Ens podriem creure fàcilment que no s'ha de fer altra cosa que el que ens manen des de Madrid i el que decideixen els empresaris enquadrats a la CEOE. Ja han passat alguns anys des de la Popularum Progressio i la situació social empitjora, mentres els Ministres d'Hisenda i d'Economia parlen de recuperaciò de la crisi. Un es pregunta quin tipus de recuperació i per aquí, doncs el món segueix repartit entre un 15% de rics i la resta són els pobres que donen a guanyar els seus diners als rics. Alguns rics són ara els Estats emergents, els nous milionaris de vells països socialistes com Xina i Rússia. Hem de concloure que res no és veritat i res no és mentida, com a les televisions quen es preparen els programes. La democràcia que permet aquest estat de coses és una farsa, un engany ben programat pels que depenen dels nous rics. La democràcia que permet l'impposicipò de l'absolutisme de partit, dels sectarismes de la direcció, és una democràcia malalta, contaminada, incapaç de renovar-se, de regeneració impossible partint de les mateixes institucions i partits que es reparteixen el poder. La revolució de la llibertat ha d'arribar un dia o altra encara que sigui amb segles de retard. No podem creure, avui, 38 anys després del canvi, que allò que et diuen quan estàs a punt de entrar en un plató de televisió de que res no és veritat i res no és mentida pugui aplicar-se a la democràcia post franquista. És hora de fer que la veritat sigui la veritat i la mentida la mentida.