com exèrcits medievals

Els analistes polìtics espanyols no han parlat  del que va passar fa un parell de dies al Parlament britànic. Ha passat gairebé desapercebut que una bona part dels diputats del partit del Govern hagi votat amb la oposició contra la proposta d'acció militar proposada pel Primer Ministre. No hi ha disciplina de vot. Els diputats tenen llibertat d'expressió i de vot, cosa que no passa als nostres Parlaments, ni l'espanyol ni el català. També m'arriben notícies que abans de prendre possessiò dels escons els nous diputats  d'algun partit que es diu d'esquerres, encara signen documents de renúncia anticipada al seu escó que és una bona manera d'assegurar la disciplina de vot del que ordeni el partit. Sigui o no sigui veritat el que em deien ahir nit uns joves queixosos del joc brut intern dels partits polìtics, després de la cadena humana de la Plaça de Sants, mentres comentavem la situació polìtica catalana, els diputats espanyols i catalans són com soldats, no polítics lliures com els britànics. I aquesta diferència és fonamental, com ho és també que al Parlament britànic hi hagin menys escons que diputats, la qua cosa fa que siguin puntuals i no s'allunyin a l'hora d'escoltar discursos i de votar. La democràcia té unes regles que no són les establertes a Espanya principalment per controlar la vida política, practicar la censura prèvia als partits limitant la llibertat d'expressió dels diputats al discurs preestablert, el que convé. Excepte els fanàtics, els votants no són soldats de partit. Poden canviar el seu vot,  criticar i manifestar-se contra les manifestacions i accions dels seus  liders. En una democràcia, els votants poden exigir dels diputats i governants que respectin el dret a decidir, el dret del poble a l'autodeterminació permanent. Les minories nacionals han de ser respectades en tot règim democràtic, cosa que tampoc passa a Espanya on un règim neocentralista fa tot el possible per anorrear legalment Catalunya amb lleis injustes, amb lectures restrictives i contradictòries amb l'esperit de la Constitució i del canvi polìtic ioniciat amb les eleccions generals de 1977. La Constitució, la llei de partits, els reglaments dels Parlaments ja no serveixen per garantir la llibertat dels ciutadans. Els nous exèrcits polítics l'han substituït amb la seva dictadura de grup. La política de la por a perdre el càrrec, el lloc de treball i la coacció permanent a la disciplina desvirtuen les bases i valors de la democràcia que voliem implantar a Espanya i a Catalunya aviat farà 40 anys. Els partits tampoc poden ser empreses jerarquitzades esdevenin el secretari el cap de recursos humans. Estem molt lluny del model britànic de democràcia liberal. No som un model de democràcia per la Unió Europea.

Pensar en el demà igualitari i no en l'abisme

Ara que ja sabem que el col·lectivisme no estimula el progrés social més que el neoliberalisme, cal plantejar,nos si hem de reorganitzar la democràcia amb reformes que permetin la evolució de la societat cap a la igualtat d'oportunitats, la igualtat davant la llei, la complerta realització de la justícia malgrat les jerarquies, les noves  aristocràcies, els aforats i la categoria de Rei o príncep. Fer una democràcia mediatitzada per l'absolutisme al poder és ferir la dignitat dels treballadors que pateixen les conseqüències dels errors i manca de visió dels governants. La Constitució és un instrument per a la cinvivència i la pau, però les llibertats constitucionals el resultat de la seva aplicació amb criteris democràtics es converteixi en un somni irrealitzable. Podem trobar-nos davant d'uns quants conjurats disposats a enderrocar l'obra catalana, Podem arribar a creure que patim una conspiració disposada a reventar la societat i consumir les nostres llibertats i drets. No permeten la llibertat de pensament ni la de consciència, menyspreant la crítica amb criteris anticonsticionals cinvençits de que el poder no tornarà als progressistes. Tal cim van no becessiten nova llei electoral, ni oarlar de la financiació dels partits ara que ja han esborrat el disc dur de l'ordinador prova. La centralització en serà mostra de les novescadenes amb l'excussa de presentar un nou sistema financer. Ara diran que la seva politica està feta per defensar els interessos dels ciutadans, incolora, amb l'aprovació de la Conferència episcopal espanyola.  L'abisme entre institucions governades per l'absolutisme  i la societat està obert ara per ara. Ens cal la recuperació civil de la consciència crítica.

malnutrició, desnutrició, fam i misèria

Rafael Ribó ha donat l'avís d'una emergència  social que comparteixo. No em puc creure que no tinguem gent  mal alimentada a la nostra terra quan ens diuen que apareixen més casos de tuberculosi. No em opuc creure que no hi hagin nens malnutrits o amb alimentació deficient quqn cada dia  son més les parròquies que demanen llet i ous per distribuir entre els necessitats. Sembla que els Diputats del Parlament, Govern i oposició col·laboradora, no vulguin veure el que està passant realment. Ja no es tracta tant sols dels nens blancs que tenim a Catalunya. També hem de comptar amb els immigrants de tiotes les nacionalitats que en temps electoral constin nacionalitzats i amb dret de vot, és quan els candidats els aniran a veure  i fent-se fotos amb ells prometen el benestar inimaginable i impossible. El probolema s'agreuja quan passa com a la planta Alstom de Sabnta Perpétua que perd la fabricació del metro de Ryad quan l'empresa exigeix la rebaixa de sous entre un 20% i un 30%. Menys sou vol dir menys aliments. Quantes empreses més seguiran aquesta conducta en el país que cobra menys per salari mínim, mentres la gent d'esquerres sembla no veure res? Els que ja no cobren l'atur i tenen fills es troben en aquesta situació d'insuficiència. No arriben a poder alimentar els fills i els vells en condicions.. Qui comptabilitza els pobres? Quina informació real tenen els nostres diputats? Com s'atreveixen a discutir l'informe del Defensor del Poble, el Síndic de Greujes? És que el que els metges no veuen no existeix? Encara som en aquestes maneres de fer pròpies  de la dictadura del passat? És hora de començar a pensar en fer una llei per obligar les institucions públiques a alimentar tots aquells infants i gent gran que es descobreixin malnutrits, desnutrits, passant gana i misèria.El servei públic és pot finançar imposant un impost sobre les benzineres marítimes dels ports esportius, els lloguers de botigues  i vivendes superiors a 4.000 euros mensuals, els espectacles amb preus de les enrades superiors a 10 euros perr persona, fitxatges  i sous esportius superiors a 20.000 euros anyals , festes i espectacles musicals de masses, discoteques i restaurants de luxe i per grups amb preus superiors als 30 euros menú, com també als vins, xampanys, liquors i caves amb preus superiors als 5 euros l'ampolla. On és la iniciativa dels polìtics que es diuen d'esquerres? No ens cal anar a fer reportatges  de la misèria infantil a terres africanes per veure que l'egoìsme i la misèria humana també són a casa nostra.

la excusa de la legalitat

El Govern espanyol no s'ha pronunciat inicialment com FRança en el cas de Siria. La única explicació la ha donat el Ministre d'assumptes exteriors Sr. Garcia Margallo dient que Espanya s'atindrà a la legalitat que resideix en les Nacions Unides. I dit això mo movem fitxa i venem avions militars a Egipte malgrat l'acord de suspendre'ls tot subministrament d'armes. Altres països entenen que s'ha violat el Tractat de peobhibició d'armes químiques de 1993 que Siria no va voler signar. Però a més diuen que si no es fa res l'escalada pot seguir, doncs no ha sigut un cas aïllat. La prova de la responsabilitat del Govern sirià l'han donat els serveis secrets d'Israel interceptant una conversa entre militars de Siria, mentres el Govern de Siria nega tota responsabilitat en l'ús de bombes amb càrrega química en el bombardeig de la població civil als suburbis de Damasc. L'OTAN ja ha plantejat el que s'ha de fer, mentres la institució internacional de les Nacions Unides demana temps y acció diplomàtica en lloc de la força militar. La legalitat sembla trontollar segons els interessos dels Estats del Consell de Seguretat, el consell d'administració del món, el Consell de trobada de les grans potències. La legalitat segons el Govern espanyol que sembla ignorar els crims de guerra, estarà en els acords i desacords del Consell de Seguretat, amb indeoendència del Tractat de no ús d'armes químiques i dels Tractats Internacionals sobre els Drets Humans que Siria tampoc respecta. Com diu el Secretari d'Estat Sr. Jhon Kerry, la immoralitat està servida a Siria. Cal veure quin paper jugarà Espanya si finalment Siria no capitula i s'ha intervenir per crims de guerra. El paper de neutrals no ens ajudarà en res. Espanya no pot ignorar que forma part de la OTAN. On rau doncs la legalitat? O es que no tenim res a veure amb el Tractat de Versalles de 1919, els posteriors Protocol de Ginebra de 1920 i el Tractat de prohibició d'ús d'armes químiques de 1993?

Manning, Assange, Snowden, llibertat compromesa

El cas wikileaks ha posat en el nivell informatiu de primer ordre la transparència informativa a travers internet, posant en entredit les democràcies representatives  que manipulen les informacions en nom de la seguretat. Wikileaks significa ara la lluita per la transparència i lña desaparició de les informacions secretes i reservades. Internet ha construït un nou ciutadà vigilant de les institucions i dels actors de la llei. Com diu el Professor Ramón A. Feenstra de la Universitat  Jaume I de Castelló en el seu llibre <<democràcia mototoritzada>>, (Icaria editorial, Barcelona,2012) s'han produït canvis a la democràcia amb el flux d'informacions que circulen entre la ciutadania a casa fet trencant moltes vegades amb les versions oficials com està fent el Jutge de Santiago amb l'accident ferroviari d'Angrois, coim va passar en ocasió de l'atemptat de l'11 de març de 2004.Les noves tecnologies de la informació permeten qüestionar directamenmt el poder sense passar per les estretes organitzacions partidistes. El cas wikileaks filtrant informacions confidencials i secretes ha posat de relleu la possibilitat de que es formi una ciutadania amb opinió pública crítica i participativa, contra la opinió resyrictiva dels que creuen que tant sols va posar en perill la seguretat nacional i internacional. El poble ja pot seguir per mòbil els debats parlamentaris, les discussions polítiques. Feenstra apunta que la relació  directa entre galaxia mediàtica i democràcia monotoritzada apunta cap un reforçament de la societat civil i de la ciutadania emn els sistemes democràtics. Julian Assange per la seva banda en el llibre <<Cypherpunks. La libertat y el futuro de internet>> (Deusto, Barcelona 2013), dicutiendo que los recortes de los sistemas totalitarios a la información hayan pasado a las democràcias, señala la importancia de la mayor comunicación, combatir la vigilancia total con las leyes, poniendo en entredicho las informaciones quie se mantienen secretas de las antiguas agencias de seguridad de los estados totalitarios. Denunciando la vigilancia de los estados sobre el ciberespacio insiste en que podemos construir una nueva democracia con la ciencia y la tecnología que no son algo neutral y pueden suministrar estos derechos y libertades fundamentales tan anhelados  des de hace tiempo (pág. 159).

la informació del silenci

Ens pensavem que tot el problema de la informació està basat en la desinformació, les pressions, la informació construïda artificialment i la mentida. Però ara resulta que a més tenim la informació del silenci. Convé a molts grups d'interés que el regne del silenci guardi de les coses que no interessa se sàpiquen, es diguin o es comuniquin. El silenci permet la mentida. Però el silenci  comunica el missatge del que s'amaga darrera l'espai buit, el texte modificat, la imatge distorsionada. El silenci pot ser por a expressar-se o indiferència envers els individus i els fets que no convé es difonguin pels mitjans. El silenci orgaitzat dels mitjans també permet que un escritor sigui allunyat del lector, que no tingui públic ni possibilitat de seguidors. El silenci forçat o imposat incita a  la comunicació alternativa. Norbert Bilbeny en la seva <<ética del periodismo>>, (UB, Barcelona, 2012) defensant l'interés pùblic per mitjà d'una informació lliure, veraç i justa, recorda que sense informació no és pot accedir al coneixement. Per Bilbeny, el dret a la informació és el seu instrument de garantia, mentres que Alex Grijelmo en el seu estudi sobre <<la información del silencio>> (Taurus, Madrid, 2012), recorda que en la filosofia i en la literatura dels nostres temps s'ha produït una exaltació del silenci parlant de secrets. misteris, mons desconegutsl.  La  acció de callar o el mutisme de les realitats que no convé divulgar al gran públic donen peu a l'aparició de la informació del silenci introduïda en el periodisme actual com a nova forma d'omplir continguts que alguns volen mantenir en el secret o el desconeixement dels molts. Però silenci tampoc és equivalent d'impunitat, i la percepció de la veritat per part d'una societat informada des d'el silenci permet superar totes les limitacions del dret a rebre informació.

construir la democràcia sense rigorismes

És indubtable que existeix una esquerra quan existeix una dreta. Però des de que molts dirigents d'esquerres van renunciar al marxisme com a ideologia i com a mètode, és evident que  ja no hi han ideologies, sinó interessos. No és més d'esquerres qui defensa els febles que qui defensa les llibertats públiques amb determinades limitacions. La desfeta dels règims comunistes de l'est d'Europa no pot ser passada per alt en els moments actuals, transcorreguts uns quans anys des de que es va començar a parlar de <<glassnost>>, el que avui diem transparència. Cal preguntar-se que queda darrerament de l'esquerra dita progressista contraposada a la dreta conservadora quan aquesta dreta s'atribueix el poc progrés econòmic dels països en crisi com passa a Espanya. Norberto Bobbio deia que el que habia caigut era una esquerra  històricament delimitada, tirànica, obrint el debat sobre l'esquerra. doncs no existeix una única esquerra com preteneien els règims dictatorials de la dreta i de la mateixa esquerra en els països comunistes. Les democràcies occidentals han demostrat l'existència de  moltes esquerres amb diferent tendencies. Les primeres eleccions als països de l'est van fer-se amb normalitat. Els partits no es deien ni de dretes ni d'esquerres.  Fou una transició democràtica poc estudiada del totalitarisme a la democràcia. Finalment dretes i esquerres com passa a Espanya acaben dient les mateixes coses, fent desaparèixer la contraposició clàssica que passa a ser en tot cas artificial. Davant el poder les esquerres s'autoanulen més que les dretes defensant idees de la dreta amb l'excusa de renovar-se sense debat. La igualtat continua essent un ideal com ho és la llibertat El problema es planteja quan l'esquerra no troba solucions per corretgir les desigualtats. quan l'exercici de les llibertats genera desigualtats socials, quan a travers la llibertat s'imposen despotismes, quan igualtat i llibertat poden colisionar frontalment.

malalts pels diners contra la cohesió social

Era ahir, al migdia. Dinavem a la terrassa d'un  restaurant de platja. La gent de la taula del costat parlava de diners. Parlaven i no deixaven de parlar de l'importàncoa de tenir diners i poder, fins que van posar els exemples de persones.Parlaven alt i fort, de manera que era molt fàcil escoltar-los sense esforçar-se massa. Ja es veia que no era un programa de tele 5, eren els de la taula del costat que criticaven la situació d'aquest país i d'Espanya en general per la corrupció que no s'acaba mai d'enxampar. Van començar a parlar d'en Bárcenas i després del Sr. Millet. Deien que ambdós són malats de diners que a més, també són testaferros d'algú que no vol donar la cara i els ha pagat bé per fer de testaferros i anar a la presó si convé. L'argument de la malaltia és per ells molt senzill doncs si els personatges comentats podien guanyar un o dos milions d'euros no tenien cap necessitat de començar a acumular diners, bens i aparença de nous rics oblidant-se d'ajudar els pobres, la gent sense mitjans econòmics ni recursos socials. No s'ha trobat cap apunt a les seves comptabilitats que reflexi alguna donació solidària ni consta que l'hagin fet cap programa d'ajut a l'educació i la investigació. Clarament han actuat com a malalts de diners, sense consideració per la misèria  d'una gran part de la societat de la que s'emportaven diners quan els cobraven de fons pùblics o d'empreses beneficiades per concessions públiques, carregats de complexes i desitjosos de participar  tant sols de lo bo i millor d'una societat classista, com el propi gendre del Rei, l'Iñaki Urdangarin que s'en va anar a sopar d'esmoking a un dels restaurants més cars de Barcelona el dia que el Jutge de Palma li va dir que havia de posar una fiança milionària, com per celebrar-ho. Altres casos de cognoms ben coneguts segueixen vius en els expedients judicials. La corrupció malaltissa s'ha extés com una epidèmia global. Ja no és una cosa anecdòtica dels països tercers, de les dictadures llatines i asiàtiques, ni de l'Africa postcolonial. Però l'antídot que és la honestadat, la transparència política i la llibertat d'informació exigeixen una diversitat que sembla no produïr.se en realitat. El que està passant anmb les informacions destruïdes per pressions polítiques als arxius del diari The Guardian és una demostració de la feblesa d'els principis de la llibertat de premsa en ple segle XXI. La corrupció i la manca de llibertat ataquen la cohesió social i l'entesa internacional. De Sénégal a Somàlia, encara que siguin Repúbliques la epidèmia pot amb les lleis i la bona voluntat dels treballadors socials voluntaris. La malaltia hsa prés fort a Catalunya i Espanya, sens dubte.

fugir del folklore, fer política responsable

De les coses dites per tweets per Francesc Marc Alvaro i Elisenda Paluzie que recull el diari Ara d'ahir, sembla que som davant actuacions folklòriques en la reivindicació del fet nacional català i del dret nacional a decidir el nostre futur. Caldria millorar el nivell i que a més de la paraula independència els nostres dirigents n'aprenguin algunes més com defensa dels drets dels 2.500 treballadors a punt de ser acomiadats de l'antiga Caixa de Catalunya amb indemnizacions miserables, obrir possibilitats de feina per els treballadors que es quedaran sense contracte quan acabin els contractes temporals d'estiu, exigir solucions per els estudiants que no podran seguir estudis universitaris per no poder pagar les taxes oficials, els impostos que majoritariament composen els rebuts de la llum i l'aigua, que el givern pagui les subvencions suspeses a les llars de gent gran que fan que molts avis siguin retirats per les families que no poden pagar el cost, els més de cinc cents mil llocs de treball destruïts a Catalunya, lluitar solidariament cintra la pobresa vergonyant que segueix augmentant com  també els suicidis. Que la realitat verginyant actual deixi de ser notícia de diari mentres els polpìticis estiuegen. Quan es parlava de construir Catalunya es van oblidar de dir que s'havia de construir una democràcia per Catalunya socialment adequada, la qual cosa es va voler resoldre amb una mica de benestar avui desaparegut. Cal deixar-se de folklorismes, repensar el que s'està fent i fer una reflexió seriosa de com es vol la democràcia catalana per a tots els ciutadans de Catalunya. Cal obrir un ampli debat a tota la societat. La política responsable passa per la transparència, la comunicació, el debat, el diàleg constant, la intervenció del poble en les tasques de govern, el treball constant. Aportar conceptes i definicions per una nova democràcia catalana és la tasca que s'han d'imposar els nostres actuals representants polìtics i els que aspiren a ser-ho. Millor no inventar conceptes com via catalana quan el que s'ha de fer és parlar de democràcia, i en lloc de fer xerrades sense debat, obrir un debat nacional, ben obert a tothom, sobre el tipus de futur que volem, si l'autogestiò polìtica u social és o no viable a Catalunya, per exemple. Cal que l'esquerra de Catalunya sigui l'esquerra.

catalanisme consistent o inconsistent?

El senyor Duran Lleida demana que no es divideixi el catalanisme, mentres altres dirigents polítics catalans s'oposen a participar en la cadena humana prevista per la ANC per la diada o no hi pensen participar. Ahir a la Plaça de la Vila de Gràcia podiem veure com davant de la seu del Districte, antic Ajuntament de Gràcia es feia festa amb els dracs, les taules dels bars de la plaça plens a rebentar i en un carrer lateral es feia un assaig de la cadena amb participació de seguidors de diferents partits amb diferent visions del catalanisme que no va moure ningú de les cadires ni va atraure el públic que estava pendent de la festa davant la seu del districte. Cap aplaudiment de la gent. Pero si algunes fotografies i cròniques de periodistes que hi eren per l'acte de la foto. Activitat nacionalista minoritària a Gràcia doncs per entusiasmar el públic que veurà o escoltarà notícies. La programada cadena humana encara no uneix per molt que es vulguin enllaçar les mans de tots. Hi era gent de la ANC que semblava coordinar els llocs dels partits presents. Però la gent d'uns  passava de llarg ddavant la dels altres. El nacionalisme segueix divifit, diguin el que diguin. Uns cirren més que els altres, camí de la patacada? El catalanisme és quelcom més que cadenes, manifestacions i declaracions més o menys encertades. Va fallar el federalisme asimètric que significava l'Estatut de 2006, com també va fallar el pla Ibarretxe presentat a Les Cortes españolas. Bernat Joan, en el seu llibre << la nació inconsistent? >> publicat l'any 2007, feia algunes preguntes sobre les futures relacions entre Catalunya i la resta de pobles dels països catalans. En primer lloc cal respondre si formen o no part de la nació catalana les Illes Balears i el País Valencià. Cal aclarir quines relacions entre Catalunya com a naciò amb la resta de territoris de parla catalana avui governats per partits contraris a la independencia catalana. Són compatibles o no les nacions catalana i espanyola? Podem admetre la doble nacionalitat? Fer consistent la nació catalana, superar els localismes, internacionalitzar Catalunya, promoure la inclusió social i recuperar l'estat del benestar son objectius immediats que no poden quedar en els arxius i les carpetes dels oradors. Tampoc poden els polìtics catalans amb escó a Madrid desentendre's del que discuteixen Les Cortes doncs ens afecta i com a mìnim cal deixar constància de la nostra discrepància. La abstenció política no és bona mesura en cap front davant l'ofensiva espanyola que ha de ploure a Catalunya per intentar fer callar Catalunya. Ens hem d'unir amb més força i ganes de fer pinya. Tenim molta feina per fer una Catalunya consistent.

el deute i la perversió democràtica

El deute espanyol arriba al 90% del PIB, una xifra prou important com per començar a pensar que les administracions públiques han de seguir reduïnt despeses. No és comprensible que ara es dionin 200.000 euros al Monument funerari/Convent del Valle de los Caídos, Els diners han de sortir dels fidels o de les assignacions pressupostàries ordinàries. I això és vlàlid per totes les religions. Però el deute no s'acaba amb el de l'Estat. Els particulars també estan endeutats afegint-hi la pèrdua de diners en efectiu o estalvis. Alguna cosa doncs no és clara en la informació que ens arriba. D'una banda ems diuen que hi ha més gent contractada i per l'altra que hi ha menys gent pagant contitzacions a la seguretat social, Tampoc s'entèn. No sabem si som davant una crisi nova, si es malgasten els diners, si la corrupció no té fré, si tenim una doble moral segons convé, o si tot plegat és un joc de cara a posibles oves eleccions. En tot cas som davabt una nova perversió democràtica quan la informació no és pot traduïr per conèicxer la veritat del que passa i ion som, quan descobrim que nel salari mínim a l'Estat espanyol és practicament el més baix d'Europa. La ñunica veriutat amb crediblitat és que som un país pobre en el que guardar las apariencias encara és llei. A més cal afegir les mentides a la opinió pública sibre el perquè marxen empreses de Catalunya per domicioiar-se a Madrid, el perquè immigrants tornen als seus països, el perquè la gent es vol manifestar el dia 11 per fer veure el malestar general dels catalans malgrat les pressions en contra. CAl no pervertir més la democràcia i parlar clar del què passa i com ho podem resoldre entre persones civilitzades.

la dictadura dels secretariats

El títol és la frase que va dir ahir nit Javier Nart al programa de Jordi Gonzalez a la 5 criticant el funcionament dels partits nascuts al final del franquisme. Va explicar d'una manera prou clara que en la democràcia espanyola eren els secretariats dels partits els qui dirigeixen tot sense donar marge crític. De fet redueixen la societat a una societat d'adhesió, en el silenci de la desafecció ciutadana. Els que varem dedicar la nostra joventut a la lluita per la democràcia al final de la dictadura franquista no podem entendre que el nostre esforç tant sols hagi servit per crear formacions dictatorial, només interessades pel poder, amb una cinducta hipòcrita davant la democràcia, que no compten amb la sobirania popular d'una manera activa, només quan cal pels objectius que es marquen un cop fetes les eleccions en les que la ciutadania delega l'acció de govern. La dictadura del secretariat dels partits és lamentablement la primera mostra de la corrupció, doncs és la porta oberta a tot el que pugui distreure l'acció de govern del bé comú, de l'interés general. La dictadura dels secretariats enmascara la primera i més lamentable corrupciò, la de la selecció dels dirigents pels càrrecs electes i no electes, els que decideixen les llistes electorals. La dictadura dels secretariats desconeix la cultura de la honestedat, la ètica y la democràcia. És evident que som encara en la transició cap a la democràcia. Es evident que la Constitució de 1978 fou una Constitució provisional per preparar la implantaciò d'un veritable sistema democràtic amb partits basats en el diàleg, el debat, la reflexió i la tolerància interna, sense manipulacions ni voluntats conxavades davant cada votació. Fa temps ja vaig dir que els partits havien de canviar dincs són com tribus urbanes.

la nova modernitat

Ja no som sis milions com deia el President Pujol. Ara som set milions i mig d'habitants a Catalunya. Un milió i mig, o sigui el 15% no són catalans. La majoria marroquins assentats de forma estable a Catalunya i una bona part procedents d'anèrica llatina, encara que mmolts d'ells amb passeport italià. Catalunya forma part de la globalitat i és plurilingüe. Al territori català es parlen uns 280 idiomes diferents segons descriu un informe sobre nultilingüísme de la Universitat Pompeu Fabra. La nova modernitat és doncs la globalitat. Les noves comunitats assentades a les terres catalanes, lligades a estrictes costums derivades de les seves creencesio vincles culturals i familiars que poden per davant de les lleis i cultura que els acull, no mostren voluntat ni interés per fer seu el català excepte alguna minoria que no viu apartada de la societat catalana. Són de pas a Catalunya per guanyar-se la vida i no els interessa ni el món català ni l'espanyol, en son indiferents. Desconeixen voluntàriament les esglésies, l'art, els museus, el cinema, el teatre, les botigues de moda. No llegeixen diaris, no veuen la televisió del territori, les dones africanes no surten soles al carrer. Molts viuen aferrats a les religions nacionals de la seva terra d'origen. Però reclamen totes les avantatges socials, educatives i sanitàries que pugui oferir la seguretat social. Som doncs davant una globalitat restringida, societats que coexisteixen sobre el mateix territori, sense diàleg. L'individualisme sembla ser la norma vital. Les lleis i la seva aplicaciò no consideren prou la nova situació produïnt un cost considerable tant sols per l'entesa oral entre persones i administracions. Podem concloure amb aquesta observació que la nova modernitat està per fer, la globalitat s'ha de construir d'una manera ben diferent de l'actual. Som encara en trànsit del passat al futur global. El que no hem de creure és que la nova modernitat la poguem construir a cop de llei. Les lleis no fan les societats.

escrituras, litúrgia o amor fraterno?

Hace siglos que en Europa se debatían las dos religiones más extendidas en su territorio, protestantes y católicos, sobre la importancia de alcanzar la salvación por las escrituras o por la liturgia, la predicación y el catecismo. El resto no eran naciones civilizadas. Lo fueron con la aparición del humanismo salvando la ruptura fanática del mundo religioso a la que se glorificó con sangrantes guerras y miles de muertos, como hoy está ocurriendo en Egipto, Siria, Irak, Somalia o Afghanistán. Hoy la incivilización sigue siendo la violencia salvaje en nombre de quien sea, un Dios, el orden o el poder que se confunden con la idea de nación. Sabemos que la historia no es reversible. Pero si hemos de conocer la cultura que cimenta la nuestra actual,el laicismo,la honestidad como regla de conducta pública, la diversidad y el pluralismo que han permitido edificar la Europa Unida corrigiendo los excesos de los totalitarismos fascista, nazi y comunista. Europa, sin duda es el conjunto de los pueblos que dentro de ella han abrazado la democracia parlamentaria como forma de gobierno y la democracia completada por los derechos humanos como símbolo de fraternidad universal y forma de vida. Es pues la solidaridad, la democracia social, la fraternidad como ley decisiva la que guía las democracias frente a los excesos del presidencialismo autoritario. La ley como expresión genuina del Estado de Derecho debe seguir siendo la expresión de la voluntad general, no de la minoría política que se alza con el poder tras una contienda electoral. Sin solidaridad social en nuestros días no puede hablarse de democracia, las simples formas, las liturgias, no resuelven los problemas de lo cotidiano, como tampoco los resuelven las obras faraónicas y el dispendio incontrolado de obras públicas innecesarias, entre otras muchas acciones públicas deleznables más propias de una herencia dictatorial y una sociedad arribista que de un futuro democrático.

democratizar políticos, partidos y reglamentos

Que España es un Estado que evolucionó de la dictadura a la democracia tras la muerte del dictador Francisco Franco es una verdad incontrovertible. Pero la evolución fue promovida mediante una reforma legal hecha por los mismos actores de la dictadura que sobrevivieron al dictador. Procedentes de la dictadura fueron los primeros gobernantes de la neonata democracia española. España en definitiva se hizo democrática formalmente con muy pocos demócratas en la política. El régimen franquista ya se había ocupado de eliminar de todo posible acceso al poder a todos aquellos que querían la ruptura e instaurar una democracia dirigida por un consejo representativo de la oposición. El primer pacto entre régimen saliente y oposición democrática fue el mantenimiento de la Monarquía. Comunistas y socialistas renunciaron a sus reivindicaciones republicanas, se habló de una democracia de nuevo cuño y solo se impidió la legalización de Esquerra Republicana de Catalunya para las elecciones de 1977. Ahorta, pasados treinta años los medios informativos y los analistas descubren que se hizo una democracia sin demócratas porque los partidos no son demócratas, porque la mayoría de las personas que se incorporaron a la acción política o fueron representativas de las clases asentadas en el poder social o vieron una oportunidad única de disponer de poder y de medios de fortuna. Fueron estos novísimos políticos los que, ayudados por los tránsfugas del franquismo, se ocuparon de desplazar todas las vocaciones honestas posibles. Había que crear una democracia dirigida desde las cúpulas de los partidos, un sistema más presidencial que parlamentario, el Decreto Ley como forma habitual de dictar las Leyes. Un Reglamento parlamentario restrictivo de los derechos, comisiones, debates y acciones parlamentarias para evitar el debate real y profundo en base al uso del tiempo. Los partidos y los dirigentes ha huido de la transparencia democrática. Hay pues que proteger a la democracia de esos políticos, de líderes irresponsables y de políticos caza votos profesionales, los de la foto y la frase conveniente en el momento adecuado. iluministas, ineficientes, corruptos y autoritarios. Mantener organizaciones y dirigentes no democráticos en una democracia es mantener la corrupción y la herencia autoritaria que muchos quisimos ver desaparecer en 1977. Hay que acabar con la practica corrupta, el abuso de la impunidad y la intolerancia como practicas habituales de gobierno. Es inadmisible que en la actualidad puedan seguir existiendo partidos de práctica no democrática discutiendo espacios de poder y medidas de gobierno en nombre de un interés general que no representan una vez consolidado el resultado electoral pues incumplen sistemáticamente los programas electorales y de gobierno. Acabar con el desprestigio actual de la política exige que en la política operen políticos demócratas de verdad, responsables y honestos, transparentes en su gestión y contando con la intervención responsable del pueblo al que deben servir. El debate, el respeto, la tolerancia,. la comprensión y el diálogo deben ser la ley natural de la democracia a implantar en España

l'estat de la corrupció

Ja hem trobat la definició per l'Estat espanyol en el futurs llibres d'història contemporània. Han hagut de ser finalment el Professsor Joan Ridao i el periodista Manolo Milian els que han explicat on som en la nostra imperfecta democràcia. Lamentablement hem implantrat una democràcia que ha permés la corrupció, la manca d'honestedat en els polítics i governants, superant sembla la corrupció anterior. Està encara per aclarir el tema de les comissions pels milers de barrils de petroli que el Sr. Prado y Colón de Carvajal va negociar a l'Arabia Saudí l'any 1974. Sembla que per sdalvar la crisi del petroli, el General Franco va encomenar la missió al llavors Prìncep Joan Carles de Borbó. Però dels tractes i acords no ha trascendit gaire cosa com tampoc de tantes altres coses. Ara el diari El Punt/Avui recordant-nos la història del que ja passava en temps del franquisme viu, ens retorna als temps anteriors a la reforma democràtica. La corrupció sembla que no ha sigut un invent de la democràcia. També hi era durant la dictadura, però es veia menys per què no hi havia informació lliure. El cas Urdangarin en temps de la dictadura s'hauria tapat i tots tant feliços. Però la roba bruta ja no es renta a casa. El resultat ha sigut decebedor quan hem sapigut les mentides que han acompanyat la gestió dels diners en el Partit Popular. Discutint els comoptes interns no es parla dels marits endollats, ni de la nova feina de la Princesa Cristina de Borbó a Suissa. Finalment s'ha cinseguiot que el tema Gibraltar sigui la portada de tots els diaris junt amb la violència militar que acaba d'ensorrar Egipte, la terra dels faraons. Però aixís i tot la marca Espanya ha quedat fatalment tocada.Les campanyes antiespanyoles a Europa ja han començat de la mà dels britànics. El Giovern espanyol no ha tingut en compte els problemes que pot produïr al jovent que cerca feina a Anglaterra. Les posicions maximalistes en el temps actuals no condueixen a res i menys voler reintegrar al territori espanyol una base naval estratègica per la OTAN i el Regne Unit de la Gran Bretanya, abans conegut com Imperi Britànic. La pregunta que també ens hem de fer és quantes hores aguantaria l'exèrcit espanyol una invasió del sud d'Espanya per tropes africanes. Cal saber-ho abans de discutir tant el tema Gibraltar. La Otan és avui el nostre escut defensor. Cal que els nostres governant no es tornin a equivocar entusiasmats per la il·lusió de plantar la bandera espanyola al cim del penyal de Gibaltar. Que no oblidin el que va passar a Annual a principis del segle XX i com hem sortit de Ifni l'any 1975.

desencís de la paraula

Acabo de llegir l'article de César Nombela, Rector de la Universitat Internacional Menéndez Pelayo que sota el títol << EL ESPAÑOL, LENGUA INTERNACIONAL Y DEL CONOCIMIENTO>> publica el diari ABC del dia 14 d'agost. L'article defensa la tesi de que l'espanyol com a llengua del coneixement és molt més que un vehicle per la comunicació i expressió de les idees, doncs afirma com a conclusió que la llengua és el suport d'un oensament ben conformat. Reconeix que la llengua franca per comunicar la ciencia és l'anglès, en el moment en que el jovent de Gibraltar renbitja l'espanyol i es vol manifestar en anglès com a llengua internacional. L'idioma preferent avui és l'anglès i l'esforç fet per Espanya per mantenir l'espanyol a travers els Institutos Cervantes no ha donat el resultat que vol donar a entendre l'article que comento. Evidentment l'article ignora la transmissió limitada i reduïda a Monestirs i heretges dels coneixements formats sota el llatí, el grec i l'àrab que han sigut la base dels coneixements posteriors. Però que ningú no cregui que sense l'anglès pot avançar la ciència. La prova la trobem en l'informe publicat a Shanghai sobre les millors dues centes Universitats de tot el món en el que no apareix cap Universitat espanyola. També sembla no tenir en compte els coneixements de tot ordre que puguin presentar-se en llengues vives no espanyoles, com el català. Creure's que no parlar de les excel·lències dels coneixements continguts i coneguts en un idioma és la solució per fomentar les excel·lències d'idiomes competidors és ignorar l'ànima del poble que coneix i conserva viu l'idioma que es vol donar per inexistent i carent de continguts científics. Som davant d'un error de comprensió de la realitat històrica a travers la superposició artificical de llengües en la falsa creença que a travers la nova llengua es canviarà l'ànima del poble que veu com s'el vol apartar de la seva llengua històrica i diària.

jovent sense objectius de vida

M'he trobat a la plaça d'un poble de la costa jovent amb cara d'aburrits. Esqueixen de que l'Ajuntament no els organitza res dient-lis que no hi ha pressupost per a les festes. EWl que pugui àssar a Algeciras i Gibraltar no intreressa a aquest jogvent. Ells volen dibversi´`ó ara que som a l'estiu. Que el senyor Rajoy sigui desmentit pels seus propers tampoc interessa, és més importsnt l'arribada de Neymar Jr al Barça.Els vaig dir que organitzessin uba plataforma joveniul per reivindicar coses pel jovent, que vagin amb una pancarta devant de l'Ajuntament perquè l'alcalde o alcaldessa actual vegi que el jovent protesta. Els nois deien que no serveix de res anar a protestar, que no els fan cas. El conflicte és també generacional. Pot ser aue l'Ajuntament no sàpiga que fer amb els escassos mitjans de que disposa. A més sembla que La Caixa de tota la vida deixarà de ser la Caixa amb la nova legislació aprovada pel govern espanyol per via decret Llei. li deia a una amiga que caldrà orgfanitzar-se per fer el rescat públic de Catalunya Caixa a veure si podem conservar al menys una entitat ni inteervinguda ni governada des de Madrid. Caldrà trobar nous iobjectius de vida pel jovent, noves il·lusions, que poensin per si mateixos, que no vulguin dependre de l'ajut públic per anar passant la rutina de l'estiu, sentats de banc en banc, mirant l'horitzó intentant poujarse a les llàcrimes de anbnt Llorenç a la cerca d'un altra planeta sense Ajuntaments aburrits.

socialitzar la polìtica

La situació de descrèdit dels actuals dirigents polítics, de les formacions i de la manera de fer política em fa pensar que cal socialitzar la polìtica, tornar-la a la societat `perquè decideixi el que cal fer. Que el vell President de la Generalitat Jordi Pujol ens reconegui ara en les seves declaracions al diari ElPunt/Avui d'avui que la societat civil ha anat més enllà dels partits, els ha desbordat, és un clar reconeixement de mque els partits s'han constituït amb el temps com maquinàries electorals i de poder i no com veritables associacions. Les idees, el pensament, la reflexió, la reivindicaciò dels autèntics valors republicans que conformen la democràcia no interessen a les cúpules dirigents actuals, tant de dretes com d'esquerres. Només compotenm avui les directrius de les vanguardies dirigents dels partits. Els afiliats són elements de la maquinària per assolir els objectius marcats per la direcció. Però cap d'ells s'ha adonat de que aquesta no és la política que convé a la democràcia per construir Catalunya. En lloc de reforçar els vincles del diàleg intersocial, amb actituds sectàries han reforçat la direcció feixista i anticatalana que es respira arreu del territori de l'Estat. Els partits s'han de transformar quan abans en moviments de reconstrucció democràtica de la societat, de difussió dels valor republicans, de respecte a les idees i les minories, de diàleg polìtic i social, de construccio autèntica de la societat democràtica, acabant amb les manipulacions, les intrigues, les farses, i els pactes de conveniència com a forma habitual de vida polìtica. El resultat el tenim ara amb l'opinió pública rebutjan l'actual funcionament polític dels partits com si fossin ens satànics, amb una corrupció generalitzada que d'una forma o altra no s'escapa cap partit.

segueix el cercle de l'absurd

Un Ministre va dir que <> com si els drets signats amb un Tractat internacional es poguessin considerar com un joc de nens. La resposta ha sigiut immediata. Però ara el Govern i els espanyols ens hem guanyat més antipaties de l'¡estranger democràtic. Pacta sund servanda diu el dret i deien els antics. Però avui el millor és en una reflexió que fa un col·laborador del diari avui quan diu < i per què no reclamen Catalunya nord a França? L'error és creure encara en l'Espanya imperial a l'època de la fusió europea. Ja no són en temps de fronteres i ampliació de territoris nacionala per la força o cessiò de territoris i els seus pobladors per pagar deutes de guerra. Tamooc som en temps d'imposar la llengua del vencedor als vençuts. Som en temps de convivència i cooperació, sense fronteres ni complexes de classe, ni de religions úniques ni de grups inversors, ni de cercles de poder. La democràcia és a l'abast del poble. Cal no fer la política de l'absurd, del passat, ni del monopoli inadmissible dels que encara es creuen classes dominants i les èlits del poder, la font de la veritat ùnica. L'absurd és voler viuer en temps medieval.

neofranquisme recent

Ens costa de creure que ens hagin de dir en ple segle XXI que el que passa al camp de Gibraktar y el que es diu ens transporta al temps del franquisme. Els britànics acusen ara Espanya de no ser un paìs amb giovernants demòcrates. A nosaltres catalans no ens sorpren pas que eñls britànics acabin dient això desprès de crdar l'Embaiuador espanyol perquè doni explicacions sobre el setge policial del territori britànic. A més avui apareix a El Mundo la notìcia de que el jove militant del partit popular espanyol Angel Carromero acusz a membres del partit camunista d'gaver provocat l'acciudent ern el queb va morir a Cuba l'opositor Oswaldo Payá quyan el cotxe que ell xcionduia va sortir de la cerretera i va anar a xocar amb un arbre. Ara diu el que no va dir durant el judici, i a sonre és primera plana de diari i es faerà pasaar com a víctima de seguiments i persecucions comunistes. Molta imaginaciò o acusaciò amb intenciuonalitat política anticastrista manifesta. Situen el partit popular al servei de les classes conservadores i de les dictadures que vsn provocar l'aixecament de Fidel Castro i de tot un poble contra l'abús i l'explotació, l'opressió i la misèria humana.La insuficiència democràtica i la manca de sinceritat pot sewr que es posi de relleu per el Tribunal d'Estrasburg. Els familiars de les víctimes del Yak 42 que es va estavellar han de tenir dret a seguir investigant els responsables del lamentable negoci d'un transport privat de tropes, coses tant sorprenents com Mossos d'Esquadra tingui una Comissaria a Barcelona protegida per Seguretat privada.

els silencis de les indecisions

Hem aribat als dies de la canícula. Per la gran ciutat nom´ñes veus turistes amunt i aval. Els polítics ja han desaparegut practicament del Parlament.  I ara ens diran els capdavanters si el pressupost continua sota forma de pròrroga, o sigui allargar de nou el no pagar el que es deu. Ara llegim que uns proposen als altres fer llista conjunta per les europees. Ara cap d'ells agrairà a l'Ernest Maragall que donés l'empenta amb la seva iniciativa <<junts a Europa>>. Però ja veurem com acaben fent les llistes, doncs les respostes no arriben. Els sopars de germanor previs a l'estiu més calurós no han resolt el tema. Veurem la tanda de dinars i sopars després de l'estiu el que donen de si. La gent dels partits seguirà sense saber el que es cuina a les direccions. No hi haurà transparència als partits tot i que la seguiran exigint a l'administració, el Govern i el Rei. La polìtica segueix igual. L'animaciò, fins el 10 de setembre. El Sr. Rajoy ja haurà contestat la carta del President Mas recordant-li la seva estreta interpretació de la Constitució espanyola i la democràcia.

cap a la fi del bipartidisme espanyol

Segons les enquestes i l'opinió dels lectors de diaris digitals l'actual model de bipartidisme espanyol i català està arribant a la fi. El relleu tranquil fins ara entre conservadors i progressistes dins d'un ordre marcat i cintrolat per ells mateixos acabarà segurament a les properes eleccions generals. Tindran veu i representació electoral Partits silenciats pels mitjans perquè avui no tenen escons, no existeixen o són de nova creació o erxtraparlamentaris. Algunes formacions de reduïda  força electoral, però constants a la oposició, la guanyaran. Els propers giverns hauran de complir el que prometin. El programa de givern s'haurà d'ajustar al programa electoral. No es podran fabricar més programes merament publicitaris. Després vindrà l'obligació de canviar immediatament les lleis de partits, electoral, de financiació de partits, de la Junta electoral, de publicitat electoral, de transparència, i acabar per fer una nova Constitució adaptada a la realitat dels temps actuals. També s'hauran de derogar amb urgència les lleis de reforma laboral, educació, privatitzaciò de serveis públics, adaptar la recaptació fiscal a la despesa, respectar les classes mitjanes i el sector laboral, no gravar les herències de bens adquirits amb l'estalvi. Els temps de canvi s'apropen sens dubte.Aviat passarem del bipartidisme al pluripartidisme i les societats plurinacionals.

més provincia, menys municipalisme

No es parla gaire en els mitjans de la qüestió municipal. El Papa obrint l'Església catòlica als homosexuals contrariament al que deien alguns bisbes espanyols, el cas Bárcenas que esquitxa el President Mariano Rajoy i la cúpula del Partit Popular, les retallades, la immediata negativa a celebrar el referèndum català que ja anuncia abans d'hora i a corre-cuita la Sra. Sanchez Camacho per no perdre el seu protagonisme , els escàndols internacionals i el que ara corretgirà ADIF després de l'accident de Santiago, deixen aparcat el tema. Sembla que vulguin aplicar als municipis el mateix criteri de la reforma laboral. Reformes legislatives seguides de retallades constants porten els municipis a la pèrdua de competències o a fer-les inassumibles per manca de diners.  Les Diputacions, o sigui els ens provincials, agafen el poder que es superposa als Ajuntamentsd. Els diners els té la Diputació i la Diputacipo decideix  com es disposen i per què. Qui mana a les Diputacions provincials té poder. El poble segeuix sent administrat, no vota les diputacions que tenen el poder ecinòmic i de gestiò per damunt dels municipis i els consells comarcals. Ara els consells comarcals quedaran reduïts a reunions d'Alcaldes. El municipi s'haurà d'entendre  amb la diputació per arribar on no pot arribar el municipi. Sempre ha sigut així. El problema segueix sent la lectura de la llei. Ja no tenim la de Règim local de 1955 que a partir de 1976  va servir per començar  a governar els municipis regits democràticament per molts nous demòcrates fugits del franquisme. Es va fer per Ajuntaments anomenats per la dictadura a una lectura democràtica de la llei de Règim local fins que es van fer eleccions i s'en van fer de noves a Espanya i a Catalunya. Però el poble ha seguit votant llistes tancades, sense dret a eliminar noms de les llistes, sense dret de participar, d'intervenir activament en la gestió en forma assemblearia. No interessa als càrrecs i electes l'assemblea, ni el debat ni el diàleg amb el poble, el que interessa són organismes representatius controlats des de el poder del partit. Mancomunitats de serveis, fusions de municipis, eliminació de funcionaris o empleats de serveis pùblics, privatitzaciò dels serveis sembla ser que és el que interessa més a la dreta que governa i els seus suports de govern.  No interessa canvbiar la llei electoral i obligar els partits a democratitzar-se internament. Tenim encara partits que no són democràtics ni practiquen la democràcia interna. EWs més important per molts controlar l'accés a les llistes electorals. Als partits actualment predemocràtics interessen soldats, no polìticsgent que pensi, .No es proposen lluitar a Catalunya per suprimir les provincies quan abans i traspassar poder, competencies i fons econòmics a la Generalitat. Ja no parlen de Catalunya provincia única entusiasmats amb una independència que encara és un somni utòpic si Europa no recolza Catalunya.disposi de bases fermes i fortes, no de núbols.   No recorden ara els que governen i l'oposició que els recolza que el President Tarradellas va començar les tasques de la Generalitat recobrada partint dels possibles de la Caixa de la Diputació de Barcelona. Podem concloure que queda molt  per fer per implantar una autèntica democràcia després de la dictadura franquista i reformar democràticament el món municipal. Encara som als començaments del canvi de sistema. S'ha acabat amb la crisi financera el creixement de les rendes fiscals als municipis basada la seva economia en la construcció, i ara cal ajustar tot en funció dels possibles, no dels desitjos dels partits que governen sols o amb coalició, ni dels seus amics interessats en la prestació de serveis.

xarxes, trames i corrupció, mostra d'indignitat

Desde Filesa al cas Bárcernas no han deixat d'operar en el terreny polític tota mena de trames, xarxes, intrigants, conspiradors, vividors i palanganers. Fa més de trenta anys que la corrupció es passeja pels mons financers amb la  impunitat conseguida per l'aixopluc del poder. Cauen uns, pugen uns altres, però sempre trobem el niu de corruptes a punt i al servei del poder de torn. Trobem mostres de les amistats corruptes a canvi de no sabem què exactament, a quelsevol recó del territori: que si la concessió de l'abastiment de l'aigua del poble ha de passar per..., que si la recollida de les deixalles l'ha de fer..., que si la contrata de les obres de...,  s'ha de donar a l'empresa... ,que farà una donació a..., de la que ens arribarà un 4%, que els diners que... ha donat al tresorer del partit ens permetran... Som davant de donatius desinteressats? Es tractava de generositat sense cap mena d' interés d'obtenirr ventatges per alguna cosa. S'han conseguit llocs a una llista electoral a cop de talonari?  Són comissions a compte de beneficis? S'han descabalgat polítics honestos per obrir la porta a gent corrupta partidaria dels sistemes de poder  absolut? D'on han sortit els diners del cas Bárcenas? Quans són beneficis o guanys del Sr. Bárcenas i quans diners figuren a nom d'ell i no són d'ell, és a dir està fent de testaferro o fiduciari de noms secrets? Podran anar a fins els jutges que investiguin els casos Gurtel i Bárcenas? Sabrem d'on han sortit els diners que manegava el Sr. Bárcenas a Suissa, a Espanya i on sigui, tots els diners? A qui donava compte el Sr. Bárcenas dels diners que rebia d'empresaris agraïts? QuinAmb quin era el preu del silenci i el secret de les donacions? Amb quins diners es financien els partits polìtics? Que s'expliqui per què serveixen les fundacions paralel·les de les associacions polìtiques dites partits. Què ha passat amb els diners que van rebre els partits republicans amb bens expoliats pel franquisme? Qui va dur a terme els pactes i amb qui? Què van negociar? I els diners concedits en forma de drèdits per bancs i caixes d'estalvi durant aquests  trenta anys perquè puguin viure les maquinàries administratives dels partits, com han sortit i qui els a avalat? S'han tornat alguna vegada? Quantes vegades s'han perdonat els deutes  dels partits per fer-los passar com a compensació de pèrdues i pagar menys impostos? Com i de quina manera s'han renovat els crèdits als partits? Ha servit d'alguna cosa tractar bé financerament els partits més que els particulars i les empreses? Què entenen tots plegats per dignitat i respecte a la persona humana dels votants? Hi ha alguna explicació comprensible, clara i neta a tot el procés  de corrupció magnificada finalment amb la bombolla immobiliaria que hem viscut des de la mort del dictador? En tenen la culpa les esquerres de les ambicions i supèrbia d'alguns  més de 600 empresaris i banquers que han evadit els diners a l'estranger? En té la culpa el poble de la disbauxa de la dreta conservadora? La conclusió és que tothom s'ha d'explicar i demanar perdó al poble, a més de dimitir i apartar-se de la polìtica tots els corruptes que per una o altra raó  es vagin descobrint, doncs no tot és qüestió de diners. També són corruptes els que organitzen farses electorals dins dels partits. Són els nous conservadors, els nous absolutistes disfressats d'anyells de la democràcia. És la reflexió que em sembla més adequada després d'escoltar els discursos i intervencions d'uns i altres a l'acte parlamentari d'ahir a Madrid. L'avenç de Barcelona no està gaire més lluny del mateix.

dret a l'error, continuïtat i estabilitat

Acabo d'escoltar el discurs del President Rajoy al Congrés dels Diputats. Ha deixat ben clar que es recolza en una majoria parlamentària i que la oposició no pot utilitzar la moció de censura com una amenaça. Ha repassat els actes de corrupció des de Joan guerra que han  obligat a donar explicacions en seu parlamentària. Ha reconegut que es va equivocar en confiar en el Sr. Bàrcenas, que ha qualificat com algú que no s'ho merexia, però segueix dient que es fals tot el que diu el Sr. Barcenas respecte d'ell i del partit popular, que té dret a defensar-se com li sembli, no dir la veritat i a intentar desviar les seves culpes cap altres. Ha dit que no creu en el totalitarisme i que cal frenar el deteriorament del clima poíìtic. Ha reconegut el seu error i ha afirmat el rebuig a les aformacions del Sr. Bàrcenas. Ha dit que cal deixar treballar a la justícia. Ha dit que ningú no els desviarà de la feina de transformar el país i treure'l de la crisi. Però no ha tingut en compte la realitat plurinacional de l'Estat. Ha complert donant explicacions. Però parlant de la evolució econòmica ha ratificat un camí de la democràcia reduïnt les possibilitats de les comunitats autònomes i la capacitat econòmica de les comunitats autònimes mentres mantenen un elevat nivell de dèficit per l'Estat central, silenciant a més els drets de les nacionalitats i no respectant el dret de les minories. Ha donat el President poques explicacions i no ha adoptat una actitud liberal. No ha concretat quines transformacions vol fer quan les classes mitjanes i les petites empreses tenen problemes de liquiditat, quan la propietat privada està amenaçada, quan  la reforma polìtica no arriba als partits i la seva estructura, ni al sistema electoral, ni al sistema de finançament dels partits. Ni n'ha parlat, limitant-se a dir que s'ha aprovat una llei de transparència, evidentment, una llei de la que  Ningú es creu ningú.encara no cineixem totes les limitacions ni que aixequi les prohibicions de la llei sobre informacions  i materies reservades. No s'ha mostyrat com un polìtic d'un partit d'ideals ni d'ideoloogia que tampoc aclareix, Ha quedat molt per dir. Ha sigut una sessió decebedora més. El Sr. Rubalcaba, sense sortir del discurs centralista, s'ha esforçat per explicar que el President Rajoy  no ha explicat el que havia d'explicar i tothom esperava.  Ha fet una explicació històrica del que ha anat pasant i de la trama quie s'atribueix a la organització del partit popular. I ha seguit insistint en la existència d'una comptabilitat B elaborada pel Sr. Bàrcenas en la que consten entrades d'empreses i dinacions. Es pot dir que tot això és fals i que la comptabilitat és falsa? I això inventat durant vint anys pel Sr. Bàrcenas? Ha explicat que entre el 2003 i el 2007 el Sr. Bàrcenas passava diners de la comptabilitat B a la A segons ha informat la Policia.  I els sobresous que apareixen el 1997? Llavors, per què no ho explica tot això el Sr. Rajoy? Ha defensat que no podien desconèixer la realitat perquè cobraven els sobresous. En resum, que hem seguit igual. Ningú es creu ningú des de molt abans que el President Aznar ens fiqués a la guerra de l'Irak , també dita del petroli, amb el fals argument de les armes de destrucció massiva. Ara l'argument és  la salvació dels sis milions d'aturats. Ha quedat clar que no hi haurà dimissió ni eleccions generals anticipades.