la nova modernitat

Ja no som sis milions com deia el President Pujol. Ara som set milions i mig d'habitants a Catalunya. Un milió i mig, o sigui el 15% no són catalans. La majoria marroquins assentats de forma estable a Catalunya i una bona part procedents d'anèrica llatina, encara que mmolts d'ells amb passeport italià. Catalunya forma part de la globalitat i és plurilingüe. Al territori català es parlen uns 280 idiomes diferents segons descriu un informe sobre nultilingüísme de la Universitat Pompeu Fabra. La nova modernitat és doncs la globalitat. Les noves comunitats assentades a les terres catalanes, lligades a estrictes costums derivades de les seves creencesio vincles culturals i familiars que poden per davant de les lleis i cultura que els acull, no mostren voluntat ni interés per fer seu el català excepte alguna minoria que no viu apartada de la societat catalana. Són de pas a Catalunya per guanyar-se la vida i no els interessa ni el món català ni l'espanyol, en son indiferents. Desconeixen voluntàriament les esglésies, l'art, els museus, el cinema, el teatre, les botigues de moda. No llegeixen diaris, no veuen la televisió del territori, les dones africanes no surten soles al carrer. Molts viuen aferrats a les religions nacionals de la seva terra d'origen. Però reclamen totes les avantatges socials, educatives i sanitàries que pugui oferir la seguretat social. Som doncs davant una globalitat restringida, societats que coexisteixen sobre el mateix territori, sense diàleg. L'individualisme sembla ser la norma vital. Les lleis i la seva aplicaciò no consideren prou la nova situació produïnt un cost considerable tant sols per l'entesa oral entre persones i administracions. Podem concloure amb aquesta observació que la nova modernitat està per fer, la globalitat s'ha de construir d'una manera ben diferent de l'actual. Som encara en trànsit del passat al futur global. El que no hem de creure és que la nova modernitat la poguem construir a cop de llei. Les lleis no fan les societats.