ara toca diluir-se?

L'aparent èxit de Barcelona en comú sembla que vulgui posar com exemple la necessitat de que les forces d'esquerres es diluexin dins d'un aglutinant sense denominació de partit. Podriem creure quew aquesta és la nova política hereva del 15 M. L'autoorganització, es a dir l'autogestió de la política amb prioritats socials és el que realment ha tingut èxit electoral, l'il·lusió de la gent jove menyspreada i marginada malgrat el seu talent i la reacció de la gent dels barris amb més atur i problemes socials d'atur, de pobresa, pèrdua de vivendes, més l'impossibilitat de promoció de la gent treballadora assalariada, subcontractada, contractada a hores o amb contractes de cap de setmana. I la nova política diluïda demostra que es poden fer les coses d'una altra manera, es podrà lluitar contra la desigualtat amb una redistribució social de bens i fer menys desagradable l'actuació dels mercats sobre les economies europees amb la conjunció de deute i benefici, i com diu Yanis Varoufakis, l'objecte de culte de la nova classe empresarial i de les bombolles financeres fent de l'Estat i els banquers una relació tòxica. Fins i tot un discutible Albert Rivera, en el seu llibre de converses "el canvio sensato" reconeix que Espanya és el segon país amb més desigualtat de la Unió Europea. Però cal trobar les eines de la reconstrucció social i del redressament de les polítiques econòmiques i empresarials. També a una Catalunya que es vol presentar com deprimida i anticonstitucional. Diluir-se les organitzacions polítiques en la mobilització de masses i la discussió en cercles de debat no és un fet cert, sinó una pretensió que ha produït la fragmentació i l'acumulació de forces i grups creadors d'un entramat que es pot disoldre per si mateix amb altres perspectives de futures eleccions. És propi de les esquerres dividir-se i escindir-se a qualsevol discussió, però no poden deixar de participar de l'entramat polític i social que garanteix l'Estat del benestar sobre principis democràtics. Ara caldrà redissenyar els ajuntaments i el de Barcelona el primer per reduir la inseguretat i garantir a la societat de la ciutat un mínim vital indispensable i els serveis socials que garanteixin la lluita contra les desigualtats. Estructurar una planificació adequada no es pot fer en assemblees, però les queixes fetes públiques, la veu dels ciutadans són necessàries per millorar l'entramat social i la cooperació dels fragments de l'esquerrisme. Serem llavors davant la governança de la complexitat amb l'objectiu d'un desenvolupament real dels serveis públics que superi les visions parcials i immobilistes. Projecte, debat, decisions democràtiques, respectar els drets de les minories són situacions que han d'enfortir el paper dels nous ajuntaments i afavorir la recomposició política seguint la veu de la ciutadania sense entrar en demagòogies ni populismes. És la democràcia la que guanya sense deixar-se desbordar pels problemes i exigències tècniques, sense trontollar en la pràctica de la gestió municipal. L'objectiu inicial ha de ser el millorament de la gestió de govern fent-la propera al ciutadà, el millorament social, el millorament urbà, els serveis públics i tot aquest plantejament posant ordre en la gestió, la contractació i la despesa, impedir la corrupció i la contaminació. No toca doncs diluir-se, sinó treballar pel millorament de la ciutadania i enfocar les solucions als problemes de la ciutat. Les organitzacions polìtiques i socials, fragments, grups, plataformes i qualsevol forma d'organització han de clarificar plantejaments i ideologies per l'acció de govern. La mobilització i el control total del poder ignorant les altres minories, també d'esquerres, no són la gran solució en un Estat democràtic. Les esquerres en el poder no poden passar per alt que els objectes de culte dels mercats empresarials avui per avui encara són incontrolables des de un ajuntament. La socialdemocràcia encara té el seu paper en aquesta nova etapa política. És ben clar que no toca diluir-se, sinó retrobar el pensament pels nous temps.

canvi tranquil i violència moral

Aquestes darreres eleccions han posat de relleu l'enfrontament entre conservadors i progressistes amb un vell problema profundament moral. Les eleccions a Barcelona han posat damunt la taula la pregunta de si tots els barcelonins i barcelonines han de disfrutar dels mateixos drets i oportunitats. Però també ha ressucitat la lluita de classes. Els barris pobres s'han volcat en proclamar com primera alcaldessa la activista i contestària Sra. Ada Colau. Els votants han prioritzat la lluita social. La contradictòria en si mateixa Barcelona en Comú, formada per independentistes com són la gent de Procés Constituent, constitucionalistes com són la gent de Podemos i federalistes com són la gent d'Iniciativa Verds,ha quedat la primera força amb un hemicicle municipal ben fragmentat i partits electoralment esmicolats. La diferència entre 11 regidors per Colau i 10 regidors per Trias ha sigut tan sols de 17.000 vots. No s'han votat formacions polítiques, sinó que s'han votat persones i actituds dels capdevanters. Crear ocupació és política d'Estat i iniciativa empresarial. L'independentisme també i era, però no en primera lonea com reivindicació electoral. El jovent a l'atur és un contingent important de la mà d'obra sense feina i sense formació adequada. Els joves preparats marxen a l'estranger i tots lluiten per trobar oportunitats de treball. Però la delinqüència jove existeix i amb més força que és un greu problema social consequència de l'atur al que cal trobar solucions. Els avenços tecnològics, necessaris per competir i progressar no han d'impedir trobar feina als treballadors i professionals desplaçats per aquests avenços. Que ningú es cregui que la reducció d'impostos generals per si mateixa donarà feina als treballadors no qualificats, als aturats de llarga durada, ni crearà indústria en zones deprimides. En política cal ser realistes i posar en marxa programes de formació i preparació per les noves feines, transmetre la nostra experiència al jovent. No hem de creure en el dèficit i en la ciaguda d'empreses bombolla com element destructor ni en els slogans com a causa eficient del poder. El sistema democràtic permet estimular les diferències i les discrepàncies, el canvi per via electoral. Però uns i altres estan obligats a respectar els drets dels ciutadans i a no voler fer una política d'imposicions. La victòria de la nova alcaldessa és el resultat d'aquest sistema que permet treballar la política en llibertat i defensa l'autogovern dels municipis. Com deia Kennedy a l'Independence Hall de Filadelfia el 4 de juliol de 1962 reconeixent que la teoria de la independència és tan antiga com l'home mateix, per què com deien els pares fundadors dels estats Units, "el mateix Déu que ens va concedir la vida ens va concedir la llibertat". Avui busquem a Europa, com deia el mateix Kennedy, la llibertat en la diversitat. Ara caldrà que el nou ajuntament de Barcelona no es separi d'aquesta linea que pot possibilitar el progrés a Barcelona. No són ara temps d'enfrontaments sinó de construir la ciutat de la Justícia Social, permetre a la ciutadania seguir el camí que ella mateixa ha triat, impulsar la inciativa privada que cooperi amb l'activitat pública per desenvolupar noves polítiques socials. No, és ara moment de dimissions, sinó d'afermar la democràcia i l'estabilitat en lloc de posar bastons a les rodes del nou govern. El dret a la independència és una qüestió moral que aviat votarem i no ens poden discutir en democràcia.

ajuntaments contra les desigualtats

Després de les eleccions, la mateixa nit electoral ja es veia un ambient de preocupació pel difícil procés, el complexe procés que significaria constituir els nous ajuntaments amb sectors polítics fragmentats a dreta i esquerra. S'ha bastit una esquerra de vells i nous que no amaga vol ser hegemònica partint del seu bon resultat a Barcelona, però sense comptar l'abstenció real i el vot induït. Per les denúncies que apareixen en l'actuació d'alguns partits polítics hem vist que la llibertat d'elegir ha sigut dificultada a dreta i esquerra. A dreta per què es portaven a votar persones sense idea del que votaven i que no eren conscients de si havien votat o no ni del que volia significar anar a votar. A esquerra perquè algú havia donat consignes de "esto es lo que hay que votar". No hi ha hagut bona praxis i en canvi molta paciència en les taules electorals i els mateixos apoderats dels partits que s'han donat compte del que passava a l'hora de votar el passat diumenge. Ara els nous ajuntaments han de buscar l'harmonia o la confrontació continuada. Els conservadors sembla que ja han optat per cercar pactes contra el que qualifiquen a cegues de "radicals d'esquerres". Uns volen foragitar dels ajuntaments i Comunitats els caps del PP i els altres impedir que els nous alcaldes d'esquerres prenguin la vara del poder municipal. I en aquests moments s'ha de seguir donant de menjar als caballs de la Guardia Urbana, posant benzina als cotxes i motos policials, la qual cosa vol dir que s'han de signar contractes de subministrament i serveis. La activitat municipal no pot quedar interrumpuda bruscament per canvi electoral. Però també s'ha de fer un pla de xoc contra la fam, la misèria, l'abandó dels vells, la desintegració social, la política de la desqualificació sistemàtica. Seran necessaris com deia Angel Gabilondo a Madrid projectes viables i sostenibles, socialment responsables. El mateix Gabilondo afirmava en la seva campanya per Madrid que "reconstituir la democracia es una tarea decisiva y no es una cuestión lateral para ninguna comunidad". No s'ha de marginar ni desconsiderar ningú, i menys els que estiguin disposats a treballar per conseguir la transformació vers una societat més justa. Les majories de progrés han de servir per reduir les desigualtats sinó fer-les desaparèixer, coordinar serveis públics i privats, desprivatitzar, investigar concessions i negociets creats a l'empara dels pressupostos dels ajuntaments. En definitiva dotar a les institucions públiques de confiança i credibilitat, amb un servei adequat a les necessitats ciutadanes. El següent pas serà establir les prioritats de govern d'acord amb el pla de xoc. Es a dir, posar a treballar doncs els ajuntaments contra les desigualtats.

Nova política, nou model

El poble és intel·ligent. Ho ha demostrat una vegada més a l'hora de votar. El càstig pels socialistes clàssics vinculats al PSOE, el càstig pels conservadors del partit popular, el càstig per els socialistes que no sumen. Els resultats de les eleccions han obert la política a una concepció més democràtica i oberta. La fragmentació del poder municipal als ajuntaments ha trencat amb el model de societat patriarcal i capitalista a que CiU ens tenia acostumats. S'ha trencat amb la corrupció, corruptors i corruptes, les pràctiques discriminatòries, la privatització dels serveis públics, el fatalisme, una Catalunya només per vendre, per inversions estrangeres, polítiques al servei de les castes dominants també als vells partits. La nova política ha d'impulsar l'empresa nostra i l'exportació. S'han acabat els partits de dretes i d'esquerres per fer carrera política i per fer negocis amb la contractació i els serveis com també per fer de l'activitat política una professió rendible. Ara es podra donar vida al món veïnal i acabar amb el centralisme dels vells ajuntaments. També es podra atacar el problema de la fam continguda que veiem als menjadors socials i les parròquies que tenen cuina. Els serveis socials tindran nova feina a més de l'assistència als disminuïts i discapacitats. Els llocs de convivència ens han de permetre entendre la diversitat de la nostra societat podem llegir al llibre "tot un país per decidir. El llibre dels colors per la República Catalana Independent." Una república sense dominacions de cap mena, capaç de reconciliar democràcia i justícia social. La caiguda del partit popular també als països catalans, Castella la Manxa, Madrid, Extremadura, que significa la pèrdua del control dels grans aglomerats urbans obra noves perspectives de reconstrucció social, cap a una societat sense classes ni diferències. Ha començat també un procés de recomposició política que permeti una hegemonia social i política de futur, cap a una societat inclusiva, de pau, cooperació i solidaritat, posar la societat del benestar a l'abast del poble. El nou model és assumible mentres dreta i socialisme clàssic caminen cap el seu final polític per no haver servit els ideals democràtics, acceptant la moral d'un capitalisme decadent. És també el temps de la política ètica i l'aprofondiment de les llibertats. Ha aparegut també una nova esquerra jove disposada a sacsejar-ho tot. S'ha construït electoralment l'esquerra plural que en lloc de dispersa i fragmentada ha d'estar disposada a treballar conjuntament per decidir el nou país. L'objectiu de la independència és més a prop amb l'augment de les forces nacionalistes als diferents ajuntaments catalans. Npus processos democràtics dins dels partits permetran una àmplia llibertat pels seus poñsicionaments programàtics a l'hora de formar governs. No seran possibles en la nova política partits incompatibles amb els valors democràtics.

Constitució i Estat, qui va contra qui?

La identitat catalana ha estat i és forta malgrat els intents de l'Estat espanyol i els partits unionistes que fins ara es repartien el poder a Espanya de desenvolupar un estat depressiu amb les amenaces, la política de la por i l'ús de les lleis per anar controlant la vida política i administrativa catalana. La Constitució, segons Mar Gafarot i Antoni Abat s'ha convertit en una eina per limitar la voluntat democràtica, atiant les obligacions de no fer. L'administrador de la Constitució és l'Estat espanyol del que en formen part totes les institucions creades sota l'imperi de la Constitució. No es reeconeixen institucions amb existència anterior a la Constitució com està passant amb la Generalitat de Catalunya i el mateix Parlament que ja tenia capacitat legislativa. Fou la seva promulgació una mena de tall brusc amb el passat que és com ho ha entés qui ara l'administra des de una majoria parlamentària absoluta amb el suport del socialisme espanyol partidari del bipartidisme.El pensador català Xavier Rubert de Ventós amb el seu llibre "De la identitat a la independència", en la segona edició de 2014 publicada per editorial Empúries, explica que la constitució de la República Federal Alemanya fou imposada contra l'Estat un país que s'habia servit de l'Estat per desencadenar una cruenta guerra mundial i la pesecució i extermini d'un poble cult, religiós i treballador. Va néixer el concepte d'Estat modern, la nova pol[itica d'Estat, dialogant i tolerant, transparent i democràtica, contrària als totalitarismes del segle XX, superadora de les dictadures. El nou Estat creat per una nova Constitució democràtica havia de dur al món la llibertat, la justícia, la raó, la pau. En acabar la segona Guerra Mundial es va arraconar a Europa la teoria de l'Estat forjat per una ideologia de domini al servei d'una nació expansionista partidària de la violència per resoldre els conflictes i va néixer la Comunitat Europea formada pels abans enemics per homogeneïtzar i no dividir, crear una nova pàtria de valors, aspiracions col·lectives, posar la política i l'Estat al servei de la dignitat de la persona humana. En la nova etapa l'Estat centralista creat per la França borbònica avui ha de ser esponjós i mal·leable, com diu en Robert de Ventós, capaç d'assumir les formacions ja existents com van fer els Austries quew respectaven les lleis i drets que ja existien en lloc de fer la política assimilacionista de Ferran VII. La Constitució ha de ser doncs, segons Rubert de Ventós, l'antídot de l'estat. Catalunya necessita ara una nova Constitució per bastir noves institucions democràtiques i fer una societat desenvolupada no dependent de l-Estat, doncs també sabem que no hi ha democràcia veritable en un Estat de partits, com diu Juan Carlos Monedero, quan els partits no canvien les lleis que els beneficien, comen\ant per la electoral, impedeixen fer democràcies de qualitat, societats en las que cada persona tingui la mateixa capacitat que els demés, ser coresponsables del que fem tots plegats. Fer una Constitució que només legitima el poder de l'Estat dirigit pel partit que guanyi unes eleccions ens portaria a l-inrevés, a la submissió del poble a règims autoritaris que no escolten un cop tenen el poder. L'Estat acabaria amb totes les declaracions de drets contingudes a la Constitució com està passant ara a Espanya.

ciutats sense muralles

El tema municipal adquireix una sobtada importància quan es tracta de promoure una evolució enèrgica cap un futur més democràtic. L'urbanisme democràtic l'hem de veure ara com la transformació del medi natural de vida de l'aglomerat urbà que, a més de viverndes habitables exigeix transports col·lectius a preus raonables i combatre l'especulació del sol urbà. Els ajuntaments han de poder intervenir en la vida de la ciutat per moderar els efectes de la crisi i adoptar mesures en favor de les persones a l'atur i les seves famílies. Cal una gestió oberta, més democràtica que mai amb compromisos clars, informació i debats als barris. Els municipis han de veure reforçades les seves llibertats i garantits sense demagògia els drets socials. La feina dels demòcrates ara és construir les ciutats del futur, des de establir la proximitat de la política a la ciutadania a una gestió racional dels interessos públics, acceptar el repte de l es noves oportunitats per les democràcies locals. Aquestes democràcies no podran viure buides de contingut, sinó que hauran de donar vida a sistemes racionals realistes i amb lògica de les atribucions i funcions dels organismes municipals, per una distribució precisa dels recursos. Els organismes pùkblics han de donar el màxim rendiment a la ciutat, i aquest rendiment s'ha d'evaluar. L'objectiu ha de ser també el sanejament financer dels ajuntaments i l'alleujament de les càrregues tributàries. Els ajuntaments haurien de rebre els beneficis de l'impost sobre la renda generada al municipi. S'ha de fer doncs de l'espai urbà un espai de socialització reponsable. Cap regidor i cap batlle podran oblidar que la ciutat és un centre de cultura, finances, indústries, comunicacions i educació. Les ciutats representen totes les oporetunitats que ofereix la vida, però també tots els problemes que ara veiem en plena campanya electoral: la pobresa, la criminalitat, les diferències socials que desborden els límits del centre de la ciuitat. La ciutat manifesta el rebuig de la violència o d'entendre la polìtica com un negoci o una carrera professional. La ciutadania sap que el poder corromp i sent indiferència pels corruptes. La gran veritat és la necessitat de disposar d'un Estat propi per poder impulsar les transformacions necessàries i fer les reformes que serveixen als ideals de Catalunya, no una política de mala administració acompanyada de cants patriótics.

Municipalisme democràtic i dret a la diferència

El municipalisme democràtic exigeix autonomia dels municipis. Conquèrir l'autonomia exigeix que els ciutadans puguin ser els amos de les seves pròpies decisions malgrat que tots els municipis són avui presoners de l'apareill de l'Estat espanyol. A més els ajuntaments no gaudeixen de facultats per decidir la creació de llocs de treball ni l'utilització del sol. Les eleccions municipals serveixen per triar una o altra gestió municipal. Un model conservador i autoritari, un model progressista entre progressismes per impulsar una millora en la vida del conjunt dels ciutadans. L'objectiu hauria de ser construir cada vegada millor una democràcia al servei de la ciutadania sota els principis de llibertat, progrés, igualtat i justícia social. Dretes i esquerres es reclamen servidors d'aquests principis, però tant la legislació municipals com els partits són representacions d'una etapa històrica que ens endarrereix per l'excés de tuteles, per limitacions a la participació ciutadana, o perquè les tensions socials són resoltes per els poders establerts còmplices de les injustícies que les impulsen. Les hisendes municipals no han variat la situació de risc dels deutes municipals encadenant políticament la vida municipal a les instruccions de les administracions amb jerarquia superior per mantenir la plantilla laboral en funcionament. Són necessàries ara propostes de govern pel sanejament econòmic dels ajuntaments, ajuntaments que donin exemple d'honradesa i eficàcia, descentralització, plena autonomia de l'Estat i la Generalitat, total democratització dels ens municipals de decisió i gestió, amb participaciò de les organitzacions socials. Els futurs ajuntaments han de treballar culturalment per barrar el pas al neofeixisme que apareix a Europa amb una extrema dreta i lligat a la crisi econòmica i social. Cura amb el personalisme i l'individualisme derivats del postcomunisme que fan més important la personalització del joc polític com deia l' historiador polac i antic diputat de Solidarnosk Bronislaw Geremek que ja denunciava el retrocés democràtic fa vint anys tot i que comptabilitzava 60 repúbliques democràtiques a Europa. Les operacions electorals des de el final de la dictadura a Espanya han seguit aquesta linea amb un ascens de la dreta conservadora que ha precaritzat les institucions socials creant nacionalismes agressius en les antigues metropolis que van perdre els imperis colonials. Cal una unió per la democràcia a tots els nivells i fer front al neofeixisme emergent a Espanya vestit d'intolerància, beligerància, manca de diàleg i l'ús de la llei per doblegar la voluntat democràtica. El municipalisme democràtic precisa ajuntaments plenament responsables amb el dret d'intervenir en l'educació i la realitat econòmica, la desintegració social, la despoblació, les mancances sanitàries i de tor ordre, superant el passat amb un esforç democratitzador i de solidaritat social al costat dels febles. Llibertat, autonomia, participació ciutadana real, honradesa, eficàcia i responsabilitat és el que marca la diferència i és el que volem veure en els propers ajuntaments que surtin de les eleccions. Tot això fa necessari donar el vot a la candidatura encapçalada per Alfred Bosch que és la conjunció republicana independentista i socialista sobiranista com explica en Ernest Maragall en el seu blog.

És intel·ligent la política?

Aquestes eleccions municipals es plantegen a Catalunya en clau sobiranista. S'ha començat a parlar dels problemes municipals ben començada la campanya amb una part del pressupost gastada en obres, sous de funcionaris i serveis a més d'amortitzar el deute. L'important hauria sigut plantejar què fer i com fer els nous pressupostos municipals i adaptar els actuals a les necessitats que fixin els nous ajuntaments un cop constituïts. Ara es parla de la despesa i de les inversions. I ara es reconeix que l'antic consistori d'esquerres va deixar uns comptes sanejats a Barcelona que han permès a l'alcalde Trias fer obres i obres, i prometre encara més obres a la ciutat. Però no ha parlat de reduir la càrrega fiscal a la ciutadania. Uns prometen vivendes socials i els altres obres. Però l'important segueix essent l'atur i l'aixecament de les alfombres municipals a veure què passa en la contractació. Ara la ciutadania vol saber com s'administra el pressupost, la qual cosa no es satisfarà amb una web informativa ni amb un acte públic anyal per la presentació del pressupost en societat a l'espera de la crítica de l'oposició, governi qui governi. Ens caldran pressupostos intel·ligents i gestió eficaç. Ho vaig escriure en un article publicat a El Correo Catalán el 16 d'agost de 1979. No sé ara si se segueix la tècnica pressupostària de l'Estat en la formació dels pressupostos municipals. Però els pressupostos segueixen sent la traducció en xifres del pensament de govern adequat a les possibilitats reals d'acció. En cas contrari, si aquest pensament no existeix els pressupostos tendeixen a consolidar els interessos que governen l'administració amb independència dels polítics que guanyin les eleccions. Un cop constituïts els nous ajuntaments hauran d'aclarir on són on volen anar i el que es vol i pot fer, i com fer-ho. Qualsevol reforma pressupostària obliga a una reorganització dels serveis municipals i cumplir una finalitat de Justícia Social. Deia fa 36 anys que els pressupostos poden ser un factor per facilitar la construcció d'una democràcia moderna a Catalunya, socialment avançada i humanista, políticament liberal i participativa. Just el que podem llegir al Tractat de la Constitució Europea fet a Lisboa. Ara hem d'afegir que la política ha de ser decidida i feta per la ciutadania. Aquests 36 anys passats permeten dir que les coses han evolucionat cap un desig de canvi social garantint les llibertats democràtiques. Avui els partits polítics al govern i a l'oposició han de liberar els ajuntaments de la submissió al poder administratiu de l'Estat, i d'aquest objectiu no s'en parla a la campanya. Cal recordar-ho. Seguim necessitant pressupostos intel·ligents i gestió eficaç als ajuntaments en lloc d'experiments de cuina. Les eleccions municipals són polítiques. L'objectiu sobiranista camí del 27 de Setembre ha d'panar acompanyat d'un programa de transformació social i de participació ciutadana oberta en les decisions municipals i nacionals.

lleis i actes que indignen Catalunya

El govern conservador espanyol ha tornat a ofendre la dignitat de la política i la societat catalanes. Ara han posat en marxa al Congreso de los Diputados una llei per convertir en patrimoni immaterial la cultura de la mort violenta que signifiquen "las corridas de toros". Converteixen en cultura el que és considerat en els ambienbts intel·lectuals mostra d'incultura i tradicional festa de celebració de poder. Però no n0han tingut prou amb aquesta llei. El mateix Ministre de cultura, educació i esports va despertar la indignació de milers de catalans, la qual cosa per ell no té cap mena d'importància, dient que el català era llengua perseguida al territori català. I el Ministre del govern espanyol sap que el que diu és mentida. El castellà no posterga ningú a Catalunya i que es demani que els nous jutges coneguin el català i el dret català és quelcom convenient i afegeixo necessari per qui té com a professió impartir justícia en un territori on un dret civil especial ben codificat regula les relacions entre persones amb amb els seus bens, amb una cultura jurídica ben definida que no coincideix amb la espanyola. Finalment, la Junta electoral central decideix fer retirar les estelades que es troben penjades a molts balcons municipals. Legalment un ajuntament no hauria de fer ostentació de símbols que no representen ni han sigut aprovats com oficials. Ha sigut de nou la contestació anticatalana la que ha mogut la prohibició judicial, perseguint i fent perseguir una ensenya símbol de la independència. L'objectiu és clarament fracturar la societat catalana, crear situacions de beligerància i enfrontaments, provocar la violència en temps electoral. Però la nació no reconeguda, la nació sense Estat, la nació democràtica que es Catalunya no està disposada a admetre incendis i no es deixarà fer per les provocacions. Les lleis i els actes que indignen i ofenen Catalunya queden registrats en els cors dels catalans vells i nous. La resposta a l'hora de votar, amb intervencions als Parlaments, amb recursos al Tribunal Constitucional. Alguns mitjans diuen que ens tracten com a l'època colonial, però el que passa es que es resisteixen a veure com Catalunya segueix un camí de llibertat i de progrés, pacífic i democràtic. No coincideix ni forma part la cultura de la pau i de la democràcia amb la cultura de la violència i l'atiament de l'odi. Els catalans veureiem honorable una dimissió del Ministre de cultura espanyol. L'esperem i l'exigim.

compromís amb la nació

La transició franquista que molt be descriu la professora de la UOC Marta Rovira és la memòria d'uns esdeveniments diversos que situen els límits de la política seguida per l'oposició democràtica que va acabar acceptant la via evolutiva i va rebutjar la ruptura. El franquisme no va desaparèixer de la polìtica i va arribar a tenir representants en les primeres Corts democràtiques. Criticant el canvi, el van consolidar i amb ell el bipartidisme. Però aquest bipartidisme pactat a la transició amb els franquistes que varen evolucionar cap a la democràcia per seguir controlant l'Estat, no ha sigut capaç de condemnar el mateix franquisme. Tampoc les Corts espanyoles que es diuen Parlamento Nacional si escoltem la Sra. Celia Villalobos han sigut capaços de resoldre demanar al Rei actual que demani perdó al poble per l'abandó i martiri dels milers de republicans i catalans internats al camp nazi de Mathausen que va permetre la dictadura del General Franco. Finalment el mateix Parlament nacional es nega a prohibir per llei els indults en casos de corrupció. Tampoc s'impulsa l'apertura de fosses comunes doncs ara es torna a parlar de crims de les dues parts del conflicte que va significar la guerra civil 36/39 qyue s'ha volgut minimitzar i silenciar. La situació revela que la transició no ha acabat, doncs menys encara es compta des de un poder absolut amb els moviments socials ni les reivindicacions laborals, ans al contrari. Tot es resolt a cop de llei i no es fa cap cas als moviments crítics. El 1977 varem voler combatre els feixistes de sempre, deiem, i el todo està atado y bien atado, frase amb la que molta gent creia que poc es podria fer en el nou règim que s'estrenava amb una monarquia designada pel dictador desaparegut no votada en referèndum. La transició inacabada és un relat en clau espanyola, amb una Catalunya pactista, però amb l'objectiu avui del 27 S s'ha desencadenat una estratègia que passa pel compromìs amb la nació i l'instauració de la República Catalana. No quedarà liquidat el procés com alguns pensen si els partits pro independència no reben la majoria de sufragis, perquè contra tot pronòstic sumaran majoria d'escons al Parlament de Catalunya com també els han de sumar a les eleccions al Parlament espanyol com a passat a la Gran Bretanya en que el SNP escocès ha arrasat en el seu territori escombrant socialistes i conservadors unionistes, convertint-se en la tercera força parlamentària a Westminster. La força parlamentària democràtica ha d'obligar al poder central a parlar i donar resposta a la demanda dels ciutadans expressada a travers els seus partits. En el futur comptarà més la força parlamentària procedent de les nacions no reconegudes i sense Estat que no pas qualsevol majoria que representi la voluntat contrària a Catalunya feta a la resta de l'Estat. El compromís amb la nació catalana que es doti ella mateixa d'institucions democràtiques amb una Europa sense fronteres, sense Estats enrocats, un país nou a Europa on tothom pugui prosperar en llibertat i es diposi a configurar el nou país amb el seu treball, capaç d'absorbir una immigració disposada a assumir la seva circumstància d'arribada a terra nova i a adaptar-se a la societat lliure d'una nació catalana que li ofereix una nació d'acullida amb esperit fraternal i generositat.

indecisos o abstenció? Primer la nació!

Els diaris que publiquen sondejos, parlen d'uns hipotètics resultats, no parlen de l'abstenció possible. Parlen dels indecisos, els que no saben quina opció votar. Amaguen una veritat que es viscuda al carrer i a les tertúlies dels cafés. Hi ha molta gent que preferirà seguir jugant a cartes o al domino i fer una o dues cervesetes abans d-anar a votar. Els interessa només la seva pensió i la feina dels fills. Cal recordar que a Lleida a les darreres eleccions municipals l'abstenció fou superior al 50% dels electors que figuren al cens electoral. A Barcelona podrem trobar percentatges similars, i el mateix amb petites diferències a Girona i Tarragona. L'abstenció ha dificultat l'accés al poder de les esquerres fraccionades, com ara tornarà a passar, mentre les dretes i els que volen fer de centristes per tenir poder votaran el mateix i ho tindran més fàcil per oposar-se als que es diuen d'esquerres o no aclareixen el que volen fer si consegueixen poder, presentant només frases genèriques com promeses d'objectius electorals. Trobarem uns d'esquerres i els altres, nous a l'escenari polític, que volen estar lluny de les dretes i de les esquerres clàssiques que rebutgen, sempre pendents de remodelar i revisar el seu pensament i programes d'acció política, però formats amb el vell pensament crític. La població molesta amb els polítics corruptes que han desacreditat el noble art de la política, tant de dretes com d'esquerres, no vol anar a votar com a actitud de càstig a la política que no s'en va i no vol marxar. Molts repetiran en llistes tancades, triades sense democràcia interna, continuístes parlant de estabilitat, de compromís amb tothom, de transparència i eficàcia, parlant de futur i de governabilitat. Altres diuen que hi ha una sensació d'estafa generalitzada, herència del pensament d'aquell 15 M, que les institucions no ens representen i que les coses es poden fer d-una altra manera en lloc de quedar-nos a casa i no anar a votar. Aquesta nova opció assamblearia vol lluitar contra la precarietat, evitar desnonaments per motius econòmics, generar habitatge social, fer assequibles els serveis, posar fi als privilegis, preus socials al transport públic, sanitat i educació públiques, una ciutat diversa amb seguretat i justícia. Els partits però punxen. 3.000 assistents a un acte públic a nou barris destacats pels mitjans en un miting del Sr. Pablo Iglesias no s'on res comparats amb la gent del mateix barri que pot anar a votar o abstenir-se, molts d'ells a l'atur i arraconats a la misèria. Els candidats haurien de saber que Barcelona Poble, Catalunya ciutat és un concepte creat als anys 30, segons recordava Miquel Arimany en el seu llibre "I els catalans també", premi Josep Yxart 1964. És un concepte que correspon a un general esperit de ciutadania a la manera progressiva, culta europea les visions d'un món del segle XX que confiava després de la guerra 1914/1918 que l'ordre internacional havia acabat amb la barbàrie de les guerres. Fou la idea de l'oasi català mantingut per la dreta governant a Catalunya 1980/2004 que no implica renunciar a cap ideal. Catalunya, ara que recupera el seu dret privat propi, ha sigut governada durant segles per lleis que no són les seves, éssent el poble que ha donat les lleis a tota la mar deia en Arimany destacant també la paradoxa de que Catalunya s'anticipà al moviment codificador iniciat per Napoleó, la qual cosa no ha impedit la deplorable creença de l'Estat en deixar irresolt el constant renéixer català, d'un poble que no vol cedir més la direcció dels seus destins històrics perquè ha prés consciència de si mateix. Catalunya és un poble que espera avui construir la República Catalana amb il·lusi'o i confiança amb els altres catalans i els nous catalans encara que a vegades blasmen de Catalunya i a l'hora l'admiren, en expressió del mateix Arimany. És el desig de llibertat i progrés el que ha de moure la gent a anar a votar i no deixar a les urnes orfes o amb sobres sense papereta. Fer poble, fer ciutat, lluitar per Catalunya, exigir netedat i acabar amb la corrupció exigeix la participació electoral i fer net. L'abstenció o mostrar-se indecís és malbaratar la força política del vot, obrir la porta als que no tenen cap altra interès per la nació catalana i només volen pel poder per fer la seva política o la dels interessos que representen.

Catalanisme, de l'imaginari a la República Catalana

Cada dia és més clar que Catalunya no vol dependre de l'Estat ni de la seva Constitució. Els anys passats des de la proclamació de la Constitució de 1978 inaugurant un nou règim constitucional a Espanya no han significat que la raó fos el fonament de l'acció política d'una restauració monàrquica per la via constituicional convivint amb una democràcia parlamentària. Però l'opinió va ser immediatament pervertida i perdut l'interès per estudiar els constitucionalistes ni les doctrines filosòfiques. Hem mantigut la mateixa incapacitat que sota el franquisme per parlar de les institucions, dels principis de govern i les condiciuons de l'exercici de la llibertat que ha anat matitzant el Tribunal Constitucional partint de la jusrisprudència del Tribunal Europeu de Drets Humans. Hem elegits diputats durant varies legislatures pensant en els interessos que defensaven uns i altres pàrtits i la coincidència amb els personals dels votants. Els programes eren els interessos de posar fre a uns o als altres i veure quines ventatges ens portarien uns i altres. La història constitucional d'Espanya arrenca des de 1812, i variades han sigut les constitucions, unes monàrquiques i poques republicanes. La de la Segona República que va declarar que Espanya la constituien treballadors de totes classes obrint el pas a polítiques d'igualtat social no va poder impedir aixecaments i una guerra civil mentre altres somiaven amb una revolució. Una constitució pot matar la llibertat que sabem és la base de la democràcia i pot també crear sufriment a un poble, però vivint en l'antinomia, doncs no pot haver rei sense sùbdits, ni pot haver Estat sense unitat de poder i l¡'estat necessita potenciar un simbolisme superior inatacable per imposar l'obediència de la ciutadania que passa a ser administrada, fugint el poder del debat i tota dialèctica. La nació dels catalans fa temps que no troba encaix en un Estat que no entén ni promou internacionalment la seva cultura, ni desenvolupa al territori les inversions a que estaria obligat en circumstàncies normals, ni fomentañla cohesió, sinó la desestructuració lingüística, mutilacions desequilibradores de la veritat històrica i una concepció política contradictòria que mou un cert desordre polìtic. Sense entrar ara en la crítica de la forma de fer les constitucions que entenc han de ser participades per la població per no caure en el vici de fer que les comunitats naturals urbanes i rurals, pobles i ciutats, comarques i vegueries a Catalunya es converteixin en ens administrats des de un Estat que retalla les competències i el principi de subsidiarietat arbitrariament al servei dels interessos del poder. Catalunya pot presentar avui una manifesta i indubtable voluntat democràtica i les condicions per convertir-se en estat de dret social. Els principis i valors que vol el pobloe són els de la república. Catalunya surt ara de l'imaginari del desig per construir una República Catalana sense complexes. En democràcia és una qüestió que ha de decidir la ciutadania mitjançant el vot, agradi o no agradi a l'Estat espanyol.

Fer Catalunya decisiva

La governabilitat de Catalunya i l'esdevenidor d'una Catalunya sense els tentacles de l'Estat espanyol són dos objectius que no es poden amagar ni dissimular en aquestes eleccions municipals en la perspectiva d'unes properes autonòmiques en clau plebiscitària i unes generals al Congrés dels diputats d'Espanya qu'e3xigiran diputats en clau diplomàtica. La capacitat de governar no l'obtindrem oferint llocs de treball que després no es compleixen, ni pagaments sigui quin sigui el concepte amb el que es prometi repartir diners a la gent sense ingressos, en lloc de fer un pla de recuperació i d'assistència social municipal. Governar comprant poder no equival al consentiment de tots els governats. Aquesta manera de fer confon les prestacions socials i serveis assistencials amb una font de poder, tot i que erosiona la legitimitat del poder. Afavorir dialècticament com ha fet una candidata a alcaldessa la okupació de bens immobles d'altres persones obre un interrogant sobre l'eficàcia d'una acció de govern disposada a no respectar les propietats alienes que essent personals no s'han expropiat als seus legítims propietaris. Estarem d'acord en canviar l'statu quo i l'stablishment social, el poder de les oligarquies financeres és a dir, eliminar les accions de govern negatives per la ciutadania vestides d'un cert autoritarisme a més sectari. No es pot utilitzar la ciutat contra el poder estatal per servir un canvi polític que la ciutadania no hagi aprovat. El fals liberalisme que tot ho arregla manifestant-se contrari a l'Estat pensant que la societat s'autoregula ella mateixa, opera precisament en el moment en que les desigualtats creiexent com mai. Un cert reformisme social, la socialització de la riquesa, treballar amb visió crítica, impedir que el poder permeti una explotació que beneficii a un nucli reduït de la societat coneguda com l'èlit del poder, promoure l'assistència pèr corretgir les desigualtats generades per l'economia de mercat i evitar la crisi del sistema democràtic i l'implantació de solucions autoritàries, el poder sense programa de govern. Qualsevol grupo ha de tenir en compte que les eleccions nno són d'alcalde, sinó de consells municipals i un candidat a alcalde i també que s'ha produït un canvi tecnològic que permet accés a la informaciò i documentació municipal i transparència en la gestió. També és important que els candidats pensin en la participació ciutadana en la gestió i administració del pressupost. La governabilitat presenta noves dimensions que van més enllà d'unes eleccions. Legitimitat democràtica i eficàcia pressuposen capacitat amb mandat que és el programa i limitacions que són els drets de la ciutadania reconeguts en la Carta Municipal. L'estabilitat en el govern municipal és necessària per afrontar els problemes de l'Estat i les reformes dels drets en forma de retallada. Els ajuntaments han de posar fré a les interferències de la burocràcia estatal. Caldrà treb allar per la transformació de la societat civil per acabar amb la desigualtat de classes i la societat de la incultura i la desinformació, evitar la corporatització que acaba convertint-se en sectarismes i discriminacions. Ara que tenim societat civil que ha superat l'individualisme i parla de justícia social i independència. La cultura s'ha convertit en una crònica d'aquesta societat i de les dissidències que es perden en la nit de l'oblit. La ciutadania de Catalunya vol participar. Participar activament en la governança és la gran diferència amb els que a Espanya prefereixen votar i delegar la gestió política i social en nom de la legitimitat democràtica o esperar la pagueta extra. També a Catalunya les institucions polítiques tradicionals que són el parlament i els partits no són les úniques que canalitzen les demandes socials. Catalunya s'ha manifestat massivament per la seva llibertat com a poble i el reconeixement del seu fet nacional. La mobilització pacífica i massivament testimonial és una nova força i forma d'expressió política que deslegitima l'autoritarisme de l'Estat empenyat en negar una i altra vegada els drets nacionals de Catalunya, no admetent la rigidesa amb la que actúa cap flexibilitat política en el tracte amb Catalunya i els seus representants polítics. Cal ara guanyar els ajuntaments per la política catalana i després guanyar Catalunya, fer una Catalunya decisiva.

més del mateix, candidats contra l'abstenció

Ha començat oficialment la campanya electoral per les municipals i moltes autonomies del Regne d'REspanya quan ja fa mesos que som en campanya. Les notícies que ens arriben pels mitjans de comunicació són les que ens fan pensar que una vegada més tenim davant nostre més del mateix. Festes, pòsters, banderoles, vermuts, enviament de paperetes per correu no veient que tenim davant una recessió en portes a Europa, un salari mínim que ja és subterrani a Espanya que ha perdut un 2,6 per la crisi, molta gent cobra la remuneració de la seva feina amb diner negre, es mentida que Grècia degui a Espanya 26.000 milions d'euros, segons ens han dit per televisió espanyola, doncs l'Estat espanyol només ha desembolsat uns 6.650 segons informa "La vostra veu" de Comisions Obreres per pagar deutes de Gràcia amb la banca francesa i alemanya, i es tracta d'un prèstec al 5% s'interés. La resta fins 26.000 milions d'euros, o sigui 18.150 euros aproximadament, són una garantia creditícia donada per l'Estat espanyol que haurem de pagar al European Financial Stability Facility si Grècia deixa impagades les seves obligacions financeres per l'asfixia financera de Grècia en la que participa el regne d'Espanya. Les pensions de jubilació, incapacitat i viudetat han quedat desprotegides per l'evolució a la baixa que les ha fet perdre poder adquisitiu. I comencen a fer-se discursos pels caps de llista dels partits demanant el vot dels indecisos tot i sabent que a Catalunya tenim 1.282.000 persones de més de 65 anys i només 8.722 places residencials públiques més unes 43.591 de privades, que són insuficients traslladant la responsabilitat de l'assistència de la gent gran a les famílies, a més de que la pensió mitjana de jubilació és de 899 euros mensuals pels 1.243.000 jubilats i la de viudetat a Catalunya per 394.000 persones és de 643 euros mensuals. Veiem doncs on es demostra la situació de pobresa que es deteriora amb la desestructuració de la llei de dependència i amb la reducció de pressupostos a sanitat, tancament de llits als hospitals públics quan ja estavem el 2010 molt per sota de la mitjana europea, increment de les llistes d'espera quirúrgica, la qual cosa permet tant la congestió dels serveis d'urgències, altes que no corresoponen, la discriminació i condicions laborals que exigeixen abolir el Reial Decret Llei 16/2012, de 20 d'abril de mesures urgents per garantir la sostenibilitat del Sistema Nacional de Salut i millorar la qualitat i seguretat de les seves prestacions. Ha començat la campanya oficial i encara no hem sentit els candidats pronunciar-se d'una manera clara contra el malestar de professionals sanitaris i pacients davant la possible fallida del sistema. Aquestes eleccions les podem ja interpretar només començar la campanya oficial com més del mateix, excepte l'interés independentista de convertir-les en un assaig de les del 27 de Setembre quan ja sabem, que a Barcelona sondejos diuen que guanyaran candidatures no vinculades al sobiranisme. O tenim molts indecisos, o molta gent que es vol abstenir com a forma de protesta, o resulta que el que s'està mobilitzant és l'anticatalanisme.

ètica i trepes i vandarres en política

Es parla de la sanció de 19 milions d'euros imposada per la Unió Europea a Espanya per l'aprimamenta artificial de la comptabilitat que s'ha descobert a la Generalitat Valenciana. TAmbé són notíciade l'Alcalde de LLeida Sr. Ros, l'Alcaldessa de València Sra. Barberà, el cas Innova que ha fet saltar polítics i polítiques a Reus i municipis del territori descobrint-se facturació de subministraments dubtosos, el president de la Diputació de València Sr. Rus que comptava comissions al seu cotxe, els casos Noos, Granados, Naseiro, Bárcenas, Fabra de Castelló, Millet a Barcelona, diputats provincials de Girona que cobraven dietes sense anar a les reunions, diputats a les Corts espanyoles amb pis a Madrid que cobren dietes per residència i desplaçaments, i un no parar d'actes de corrupció. Recordem també aquells Jutges com el Sr. Estivill que cobraven en col·laboració amb advocats de consciència distreta amb el blanqueig del narcotràfic, per decidir segons quins actes. Avui el magistral periodista i ex diputat del PP Manuel Milian presentava per la cadena SER la paraula catalana "vandarres· per definir aquesta gent que s'ha aprofitrat i continua aprofintat-se de la política i bona fe de la gent per omplir les seves butxaquesles dels seus amics. Acumulació de càrrecs, manca de democràcia interna als partits, sous de partits complementant les remuneracions dels càrrecs com a compra de voluntats. La corrupció ha sigut vista com les clavegueres del poder i és un refugi per trepes i poca vergonyes. També per corrompre els que es troben en necessitat. Molts treballadors són empesos a cobrar en negre o a quedar-se sense feina. Molta gent cobra sense IVA per guanyar més diner opac i pagar menys impostos. Moltes obres públiques tenen sobre costos i factures alterades . Renfe ha venut bitllets a meitat de preu per anar a una manifestació espanyolista a Tarragona. Bitllets per polítics en classe bussines a càrrec dels contribuents. Parents i amistats de conveniència col·locats a corre cuita en càrrecs a l'administració o en empreses. Decisions per pagar favors. La corrupció manifesta i la desconeguda són demostració de la manca de llibertat. Amb llibertat ètica i política existeixen, són una pràctica d'un mateix fenòmen per la honestedad i la consciència democràtica. Sense ètica, sense honestedat la llibertat serà malmesa com ara ho és en la mentida col·lectiva. La corrupció és l'escletxa de la dictadura en la democràcia, la destrucció de la llibertat de pensament i de reflexió. En el futur que és el present la política ha de ser practicada i vista com una ètica, fer impacient la llibertat per lluitar contra la corrupció en tots els ordres de poder. Les bones pràctiques han de ser introduïdes en la política i els trepes i vandarres foragitats. Les noves relacions de poder exigeixen una neteja social. Malaguanyats els partits que no posin en marxa aquesta neteja ara mateix en les seves pròpies fileres de membres, direccions i llistes electorals. Hi ha molt a revisar. Hi ha molt a fer.

què no és la ciutat

Escolto candidats i candidates a regidors i batlle que parlen de la ciutat com si fossim davant unes eleccions generals. Poc importa ara discutir si exèrcit si o exèrcit no. El que la gent vol és seguretat i la seguretat no és tan sols posar més policia al carrer o perseguir els clubs de cannabis dels que no volen anar a fumar a Amsterdam. Seguretat és preparar un pressupost municipal que ataqui de front els problemes socials que l'Estat no resolt i està deixant penjats una Generalitat sense fons econòmics. Importa molt resoldre el problemes dels sense sostre i constants desnonaments hipotecaris de bancs que segueixen perseguint el deutor tot i que li ha prés el pis, impossibilitant-li refer la seva vida, convertint-lo en un no res apte pel millor suïcidi. L'altra problema avui amb una recessió anunciada i un retorn a l'atur és la fam. Acabem de donar milers de litres de llet, portem menjar al banc dels aliments, a Caritas, a les pàrroquies, a qui faci falta. I no n'hi ha prou. La iniciativa privada resolt els problemes que hauria de resoldre l'ajuntament amb una política social ben planificada. I no parlem de la gent gran que o no pot sortir de casa o no té on anar ni qui els porti ni poden pagar qui els vingui a ajudar a casa. L'ajuntament que governa una ciutat avui amb la llei actual hauria de promoure un ordre ètic i impedir una nova bombolla immobiliaria en forma de hostels i apartaments turístics o revenda de pisos embargats i desnonats. No s'ha de veure el passat com un referent del futur. Noves actituds segons de3manen els temps i amb una política gestionada amb participació ciutadana, de corresponsabilitat ha de fer surgir noves actituds i nous referents. Si seguim encorats en el passat de governs anteriors de partits que volen tornar a ser al govern dels ajuntaments no hi haurà canvi de valors ni nous paradigmes. Repetir el passat i les velles fòrmules és permetre tiranies, el retorn de vells cacics locals i parar el rellotge del progrés. Es necessiten alcaldes amb visió de futur que preparin nous llegats amb models de renovació social i democràticarbanisme de rehabilitaciò de xapuces, ni construccions municipals egòlatres que només venen fum. L'ajuntament no ha de ser prés com un negoci per organitzar empreses mixtes i de tota mena per obtenir rèdits amb subvencions i crèdits locals. Compte doncs els elegits amb els pactes de ciutat i models indefinits que no suposen innovació, ans al contrari ens retornen a situacions predefinides anys enrera. La ciutat necessita racionalització i democratització del seu govern que vol dir promoure canvis legals de manera que la part activa sigui la ciutadania fins ara convertida en societat d'administrats i sotmesa al dret administratiu. La ciutat no és un món aïllat, sinó un espai interconectat, dependent de l'exterior pels serveis i subministraments. La ciutat també és un lloc de treball i un centre de tràfic i comerç, a diferèncisa dels petits nuclis rurals. La ciutat és un aglomerat urbà en dispersió per raó de les comunicacions digitals. Però la ciutat per si mateixa adquireix funcions noves en el món global, com poden ser les finances, els serveis especialitzats, llocs estratègics de comunicació, to el que fa desaparèixer la ciutat dormitori o residència benestant que tan va agrair el socialisme burgés fins mitjans del segle XX. La ciutat és avui lleugera i artificial, multicultural i lliure, diversa i anònima, una tipologia ample que estudien els sociòlegs que no impideix unir cosmopolitisme i progressisme, nova edificació renovant la façana urbana i la redistribució d'edificis recuperats i gratacels de nova construcció combinats amb espais i zones verdes, amb el cioncepote de green bulding, lluitant contra el cost energètic malgrat la manca de cooperació de l'Estat, facilitant sense restriccions la vida dels habitants del nucli urbà. Hem de fer ara ciutats especialitzades en cada sector industrial com encara es recorden Los Angeles, Detroit, Atlanta, Silicon Valley, Singapur Paris, Lyon, Barcelona, Marsella, Milano, Amsterdam Hamburg, Manchester Londres, Zurich? Hem de fer ciutats indiferents sense cap control? Ciutats culturals o aculturals? Mers aglomerats urbans? Ciutats intel·ligents o ciutats clàssiques repetint l'arquitectura del segle XIX que s'han de "posar guapes" quan la pedra de les façanes envelleix, es a dir rehabilitacions a dojo sota control arquitectònic que no impediran la desigualtat i la corrupció en la gestió i adjudicació d'obres que soscava la democràcia urbana i com diria el politòleg americà Benjamin Barber "es burla de l'imperi de la llei", doncs moltes vegades trobem governants que obliden que el poder i l'autoritat emanen del poble.

municipalisme democràtic pel futur

El municipalisme democràtic ha de treballar per salvaguardar el pluralisme i construir la democràcia social. I una de les primeres coses que s'ha de canviar és el sistema electoral que permet elegir alcaldes en lloc de consells municipals que al seu torn elegeixin l'alcalde. I en una societat democràtica oberta no caldria que l'alcalde fos el primer candidat de llista. A les darreres eleccions a Catalunya els partits d'esquerra van suportar perdues importants que han portat a la situació actual del multipartidisme que ha aparegut en les properes eleccions municipals. El fraccionament de l'esquerra és clarament visible amb el conjunt de llistes que es presenten la qual cosa pot impedir reconquerir la capital de Catalunya avui en mans de la dreta conservadora catalana. Candidates que diuen que volen ser alcaldesses perquè el alcalde que vol repetir com alcalde diuen ho fa malament. I ja som el el diuen, diem i diran. Les disputes entre la gent d'esquerra seran ben visibles discutint les prioritats de govern, mentre la dreta tan sols es diferenciarà en el fet nacionalista català o en la defensa de l'unionisme present en la campanya. Cap partit o agrupament d'electors farà regals ni concessions als contraris com ja s'està veient amb ciutadans que vol impedir la manifestació de l11 de setembre a l'Avinguda Meridiana. L'electorat farà neteja una vegada més de les llistes que no es considerin vàlides o no signifiquin cap alternativa. Avui la ciutadania vol saber quina classe de món li espera amb uns o altres, si tindrem o no una societat on la solidaritat social la veurem junt amb reformes durables per transformar la societat progressivament. La ciutadania vol saber si els futurs governants treballaran per reduir les desigualtats a tots els nivells, instaurant una democràcia social des de l'ensenyament fins a l'accés a la vivenda, la protecció social i la justícia fiscal. Els nous consells municipals hauran de decidir si transformen o no les institucions polítiques i incorporen els ciutadans als centres de decisió. Deixar clar que la tecnocràcia i la democràcia són realitats incompatibles. Una democràcia municipal de futur no pot prescindir dels treballadors ni dels immigrants que fan possible el desenvolupament econòmic del país amb el seu esforç no compensat. No pot haver-hi passivitat davant aquest fet i els municipis han de treballar per fer derogar les legislacions repressives en vigor que limiten la llibertat i els drets de manifestació i expressió, protesta davant la situació de càrrecs desprestigiats i buits de contingut i esperit social que poden ser ocupats per gent de la mateixa categoria. La política ha canviat des de la caiguda de Lehman Brothers el 2008. La crisi financera ha trasvalsat totes les anàlisi i ha encès la lluita contra el capitalisme salvatge. Fer front a l'abús en lloc d'acomodar-se és un dels reptes de l'esquerra, doncs també en el municipalisme democràtic caldrà enfrontar-se als poders establerts quan s'han produït governances conservadores continuades, conservadurisme que es troba en els grups polítics, encara que es diguin d'esquerra, que treballen per mantenir-se en el poder amb un clientelisme acusat intentant evitar tota desfeta electoral sense desenvolupar un discurs clar i radicalment democràtic en defensa de les classes populars que avui són les mitjanes i les treballadores empobrides per la crisi financera. El municipalisme de futur s'ha de convertir en una realitat política alternativa amb un discurs directa, trencador i rupturista sense complexes amb el passat, amb exemplaritat i honestedat. En el municipalisme del futur la ètica ha d'anar per davant en totes les relacions polítiques. Fer consells i elegir alcaldes no és un joc de combinacions maquiavèliques per raons de poder amb el pensament posat en que sense poder no es fa política. El municipalisme democràtic té unes exigències que els nous polítics hauran de respectar.

Barcelona, debat permanent

Fa quaranta anys l'advocat Eduard Moreno i l'arqueòleg i investigador Francesc Martí, van escriure un llibre sobre Barcelona amb la pregunta directa als ciutadans "Barcelona, ¿a donde vas?". Volien i van dir amb visió de futur la veritat sobre el que és i passava a Barcelona, acabar amb l'apatia, el desentendre's els ciutadans de la cosa pública, volien que els ciutadans deixessin d'alienar-se en el futbol, la televisió i el consumisme i el jovent en les discoteques. La realitat urbana i social de Barcelona s'anava posant en marxa i el detonant fou els moviments veïnals, l'Assemblea de Catalunya i la mort del dictador l'any 1975 que va obrir la possibilitat de sortir a la llum els partits que s'anaven fent a la clandestinitat. Barcelona havia crescut sota un pla comarcal de recuperació del dèficit de vivendes destruïdes per la guerra civil i l'arribada de nova població provinent de zones deprimides d'Espanya. L'autarquia espanyola i la manca d'inversions feien arribar a Barcelona cada dia més gent sense sostre, el neixement del barraquisme, viure en comunitat, en pensions i com rellogats. Sobre una població de 1.280.000 persones es calculaven 400.000 habitants en condicions anormals de vivenda i allotjament. El drama social va crear els entorns de Montjuich, el Somorrostro, Torre Baró, el Carmel, zones sense equipaments ni control sanitari. Aquest entorn va desaparèixer amb la Barcelona dels jocs olímpics dels anys 90. Però va seguir el drama social amb la crisi posterior, l'arribada de nova immigració aquesta vegada de diverses procedències, l'augment de la delinqüència amb el narcotràfic i els grups organitzats. Nou Barris, Trinitat Vella, i el més enllà de Barcelona camí de la carretera de Montcada conegut com Ciutat Meridiana van construint la macrocefalia d'una Barcelona ofegada pel creixement humà del seu entorn que es va voler convertir en metropolitana, una Ciutat Estat de 3.297 km/2 aglutinant el 70% de la població de Catalunya, però que va deixar caure una gran part de la seva gestió en mans privades i l'especulació immobiliaria des de el seu començament. L'àrea metropolitana inventada per llei el 2010 era una Barcelona utòpica, creada per tècnics que carregava contra la identitat de les poblacions veínes amb el dèficit públic exigit pel desenvolupament econòmic del monent de les empreses instal·lades al cinturó de la gran ciutat. Avui es parla de la metropòlis i no és veu que el passat segueix essent un referent del futur. Sense noves actituds i nous referents no hi haurà canvi autèntic, sinó que seguirem encorats en el caos del passat, pot ser amb millors façanes urbanes, però discutint competències i generant recels entre poblacions. L'Àrea Metropolitana va acabar convertint-se en una necessitat provocada pel creixement de Barcelona i pel desenvolupament dels municipis del seu entorn com concentracions urbanes sense cap mena de planificació. No s'estandaritza la ciutat ni l'àrea i no es pot racionalitzar el creixement per l'especulació urbanística que desencadena el govern conservador del President Pujol a Catalunya i el govern Aznar a Espanya que permet l'aglomeració humana sense vida social i les diferències de classe dins de les mateixes poblacions. La única novetat fou els 90 la remodelació de la façana urbana, la recuperació de barris i la creació de vies ràpides de cintura amb nou model arquitectònic gràcies a l'esforç de l'Ajuntament de Barcelona i la seva hàbil gestió compromesa amb els jocs olímpics i l'oportunitat de les empreses i joves urbanistes per obrir noves vies de promoció internacional de la ciutat. Però la pregunta de on va Barcelona segueix flotant a l'ambient polític quan es proposa com capital d'Estat. Cal seguir treballant per trobar la definició de Barcelona com a ciutat del futur. Ens preocuparem de la façana mediterrània o del desenvolupament de la ciutat i una nova remodelació urbanística? El debat segueix obert.

llocs de treball, convenis i salari més alt

Més ocupació laboral, convenis col·lectius i salaris més alts són les reivindicacions que avui plantejen els sindicats en la seva tradicional manifestació del dia del treball. El Govern espanyol alardeja de recuperació econòmica i parlen d'assoliment dels objectius que tenien marcats i que tot va bé i baixarà el nombre d'aturats. Però no volen veure que l'inici de la recuperació s'ha produït `per l'esforç exportador dels empresaris. Tampoc reconeixen que l'atur ha baixat per la quantitat de gent jove i no tan jove que ha emigrat per buscar feina a d'altres països. Treuen també de les estadístiques de l'atur els prejubilats i pensionistes. Fien en les feines temporals de l'estiu i els contractes de mitja jornada o en dies alterns per parlar de la reducció de l'atur. És a dir que o acceptes baixos salaris o no tens feina i perds prestacions. És la dictadura del capital que significa ésser mal pagat i allunyar la classe obrera i el que queda de les classes mitjanes de tota possibilitat de promoció. La banca que fou objecte de rescat amb els diners dels ciutadans, el prèstec que hem de tornar a Europa, ja donen beneficis i bankia diu que pagarà dividends als seus accionistes, però no parlen aquests bancs recuperats de la fallida de pagar el cost del rescat. El més important pel govern ha sigut vendre'ls procurant no pagar obligacions preferents ni subordinades servint-se del FROB, és a dir, posar-los en mans de bancs amb solvència professional per recuperar-los i fer-los funcionar sense criteris polítics. La reclamació continúa i els treballadors necessiten rebre millors salaris per homologar-se a Europa on es doblen o tripliquen els salaris que reben els espanyols. Ha quedat clar que caldrà foragitar aquest Govern del poder per tornar-lo al poble, aturar l'abús dels cacics empresarials i recuperar la negociació col·lectiva, aprofitar la intel·ligència viva, els treballadors qualificats acomiadats, millorar salaris i condicions laborals, revitalitzar la formació professional i l'accés dels treballadors als estudis universitaris, agilitzar a més la justícia social fent-la més efectiva per aturar abusos laborals. També caldrà promoure una política bancària i industrial que permeti la recuperació i creació d'empreses petites i mitjanes per competir en tots els mercats amb la vista posada en l'exportació i la coperació internacional, doncs som i treballem en el mercat global.