compromís amb la nació

La transició franquista que molt be descriu la professora de la UOC Marta Rovira és la memòria d'uns esdeveniments diversos que situen els límits de la política seguida per l'oposició democràtica que va acabar acceptant la via evolutiva i va rebutjar la ruptura. El franquisme no va desaparèixer de la polìtica i va arribar a tenir representants en les primeres Corts democràtiques. Criticant el canvi, el van consolidar i amb ell el bipartidisme. Però aquest bipartidisme pactat a la transició amb els franquistes que varen evolucionar cap a la democràcia per seguir controlant l'Estat, no ha sigut capaç de condemnar el mateix franquisme. Tampoc les Corts espanyoles que es diuen Parlamento Nacional si escoltem la Sra. Celia Villalobos han sigut capaços de resoldre demanar al Rei actual que demani perdó al poble per l'abandó i martiri dels milers de republicans i catalans internats al camp nazi de Mathausen que va permetre la dictadura del General Franco. Finalment el mateix Parlament nacional es nega a prohibir per llei els indults en casos de corrupció. Tampoc s'impulsa l'apertura de fosses comunes doncs ara es torna a parlar de crims de les dues parts del conflicte que va significar la guerra civil 36/39 qyue s'ha volgut minimitzar i silenciar. La situació revela que la transició no ha acabat, doncs menys encara es compta des de un poder absolut amb els moviments socials ni les reivindicacions laborals, ans al contrari. Tot es resolt a cop de llei i no es fa cap cas als moviments crítics. El 1977 varem voler combatre els feixistes de sempre, deiem, i el todo està atado y bien atado, frase amb la que molta gent creia que poc es podria fer en el nou règim que s'estrenava amb una monarquia designada pel dictador desaparegut no votada en referèndum. La transició inacabada és un relat en clau espanyola, amb una Catalunya pactista, però amb l'objectiu avui del 27 S s'ha desencadenat una estratègia que passa pel compromìs amb la nació i l'instauració de la República Catalana. No quedarà liquidat el procés com alguns pensen si els partits pro independència no reben la majoria de sufragis, perquè contra tot pronòstic sumaran majoria d'escons al Parlament de Catalunya com també els han de sumar a les eleccions al Parlament espanyol com a passat a la Gran Bretanya en que el SNP escocès ha arrasat en el seu territori escombrant socialistes i conservadors unionistes, convertint-se en la tercera força parlamentària a Westminster. La força parlamentària democràtica ha d'obligar al poder central a parlar i donar resposta a la demanda dels ciutadans expressada a travers els seus partits. En el futur comptarà més la força parlamentària procedent de les nacions no reconegudes i sense Estat que no pas qualsevol majoria que representi la voluntat contrària a Catalunya feta a la resta de l'Estat. El compromís amb la nació catalana que es doti ella mateixa d'institucions democràtiques amb una Europa sense fronteres, sense Estats enrocats, un país nou a Europa on tothom pugui prosperar en llibertat i es diposi a configurar el nou país amb el seu treball, capaç d'absorbir una immigració disposada a assumir la seva circumstància d'arribada a terra nova i a adaptar-se a la societat lliure d'una nació catalana que li ofereix una nació d'acullida amb esperit fraternal i generositat.