els nous valors de la societat catalana
by
Pau Miserachs
/
divendres, 30 de novembre del 2012 /
Posted in
democràcia imperfecta,
individualisme,
valors
Ho rercordava en Francesc-Marc Alvaro en un article publicat a La Vanguardoa del ´dia 23 de març de 2011. La Fundació Lluís Catulla i ESADE havien publicat un estudi sobre "valors en temps durs. La societat catalana a l'Enquesta Europea de Valors 2009" publicat per l'editorial Barcino. És important adonar-se ara de que menys d'un 57% dels catalans posen el treball com a centre de la seva existència. L'associacionisme és concret i amb data de caducitat, sense possibilitats de relleu. Ens hem apuntat a viure de les subvencions que tant hem criticat. El neoconservadurisme puja entrre la gent més gran de 55 anys. Un 25/30% desconfia dels partits i dels sindicats. Aquest 35% és el retrat de l'abstenció que estem acostumats a veure d'elecció en elecció. Ens hem tornat una societat individualista, poc solidària entre nosaltres mateixos, excepte qun s'irganitzen maratons solidàries. Ens diem d'esquerres i ni som sincers amb nosaltres mateixos a l'hiora de la veritat. La corrupció, l'enxufisme, les influències a dreta i esquerra en són una bona demostració. Tot plegat ens presenta una democràcia imperfecta com deia en Francesc-Marc Alvaro. Pero aquesta democràcia ens ha permés obrir un horitzó sobiranista ple d'esperances. Els catalans haurem ara en plena crisi posar-nos a recuperar l'esperit de treball i ser emprenedors més que mai. Haurem de tornar a fer aquests valors el centre de la nostra existència indivifual i col·lectiva, afegint el de la solidaritat social qu'enforteix els lligams i el patriotisme. CAl veure amb quin esperit es mouran ara els partits soibiranistes isi tindran en compte la realitat social catalana. Són els partits els primers que ha de donar exemple per animar els catalans a recuperar els valors tradicionals de la societat catalana.
minories insuficients, retallades a l'horitzó
by
Pau Miserachs
/
dijous, 29 de novembre del 2012 /
Posted in
democràcia liberal,
despesa,
devaluació,
retrocedim
Ens acaben de dir que hem de retallar a Catalunya quatre mil milions d'euros més. I ara cal trobar d'in treurem aquests diners. Ja es parla de tornar a posar l'impost de successions. I els tècnics començaran a la cerca dels impostos a apujar i els nous a crear. La realitat de tot això és que retrocedim al nivell de vida dels anys 80, que es devalua el poc que ja tenim i la capacitat de despesa. I el factor corrector són els impostos i les taxes. Les minories que s'han de trobar al Parlament de Catalunya hauran de resoldre aquest problema. No poden fer govern de concentració nacional per trobar-se totes dividides i a mñes algunes no reconèixer la nació catalana. La minoria majoritària ha volgut pactar un govern de coalició amb la segona minoria sobiranista més votada. Però qui pensa en una política d'esquerres ni vol assumir la problemàtica social derivada de les retallades. L'exemple francès no es vol reproduir a Catalunya. Però les retallades i aprimar les adminiustracions, evitar duplicitats de serveis s'haurà de fer, eliminar despesa innecessària és indispensable per donar compliment al que ens demanen. Seguir discutint i negociant amb el Govern d'Espanya, també. Catalunya necessita trobar solucions pel dia a dia de tot el poble. Per aribar-hi cal un Govern fort. Les minories mñes majoritàries han de formar aquest govern i assumir la realitat econòmica i social de tot un poble com el català. No voler participar els partits sobiranistes de les responsabilitats de govern en aquest moments és un mal servei a Cartalunya. Fer de cap de l'oposició no donarà més vots. Més aviat fugiran els vots préstec, i cal tenir present que el Parlament ja es troba prou fraccionat i dividit. Els temps actuals, la voluntat electoral del poble català, exigeixen un esforç d'unió i entesa que està per damuint de les ideologies. Cal fer una majoria suficient de lkes minories insuficients que ara trobem al Parlament de Catalunya. Al Parlament la força són les majories a l'hora de votar. I Catalunya necessita l'entesa de les forces polìtiques sobiranistes. La oposiciò són els unionistes, i els antisistema que han acceptat el joc democràtic per fer la revolució i destruir la democràcia liberal. No és gens bo que a Madrid diguin ara que Esquerra no ha volgut entrar a formar paert del Givern de la generalitat que Esquerra és un partit madur i assenyat. Mal auguri i clar avís del que ens espera amb un Parlament composat per minories insuficients.
la fallida és del sistema financer
A Europa ens donen un ajut per refinançar la Banca espanyola. Però responem tots. No es tracte d'un préstec als bancs, sinó d'un préstec a l'Estat. S'han acabat les caixes, el tracte familiar de les caixes d'estalvi de tota la vida. Ara tots som bancs. I el que ha fallat han sigut els crèdits als empresaris per guanyar força diners, les hipoteques sense mirar garanties ni peritatges segurs. Qui en rep les conseqüències és la gent treballadora de tota la vida. Pagarem per moure qualsevol paper, la correspondència que rebem del banc encara més cara i mecanitzarem tota la relació. Ens entendrem amb màquines. Els que treballen, els que lluiten per tenir obertes les portes de l'emprese no ho tindran gens fàcil. Res de demanar crèdits, ni esperar cobrar a temps els diners que els degui l'Estat i qualsevol administració. Les caixes són buides menys per la despesa oficial i els sous de diputats i càrrecs, i depenem de l'exterior, no dels capitals que han marxat, sinó dels diners que ens posin els inversors voltors, dels nostres propis estalvis i els de l'avi. Els bancs també ens cobraran per guardar-nos els diners. També ens acabaran posant un impost oficial o sagell per cobrar xécs i rebuts. Passarem encara un temps complicat i difícil. Però el que és cert és que els caps de setmana trobem ple arreu. Encara queden diners al menys per disfrutar un dia a la setmana, fer els ponts i anar de vacances. La desigualtat i les influències que semore han existit fa que la crisi sigui per segons qui, no per tothom. El que ñes iuncomoprensible és que el Givern no exigeixi als Bancs i Caixes rescatats que tornin els diners invertits pel rescat. Els prèstecvs s'han de tornar, i és la societat tota sencera la que fa el prèstec a les entitats nmal gestionades. Cal saber tambñe que n'han fet dels diners que han perdut i qui s'els ha emportat. En tractar-se ara de diners públics, l'obligació de transparència i és.
segueix la corrupció i la desigualtat creixent
Les dones maltractades no tindran cap mena de rebaixa de les taxes a pagar en cas de divorci del seu marit. Aixís ho ha decidit el Parlament espanyol amb els vots del PP. A Sabadell i a Montcada i Reixac segueixen apareixen casos de corrupció als Ajuntaments. Sembla que el tràfic d'infkuències no es nou ni novedòs. El cineixem en la democràcia constitucionalk de 1978 des de un bon començament: concursos arreglats per concedir càrrecs a dit, assessories per assegurar sous i un llarg rosari de maneres de repartir càrrecs per quüestions familiars o d'interessos de partit o per fer favors a qui es deuen, o per col·locar alliberats. Hi ha hagut un temps o el tot si val ha sigut la regle. La desigualtat ha sigut la regle que acompanya la corrupció. Llistes negres també als partits han generat desigualtats i la corrupció dels que manen a favor dels seus partidaris més sectaris. Es temps de començar a canviar o de crear una nova democràcia. Regenerar la corrupció sense justícia és un projecte il·lusori. Fer desaparèixer la desigualtat en la societat de les desigualats i la corrupció, poc menys que un somni kafkià.
ha guanyat el seny sobiranista
by
Pau Miserachs
/
dimarts, 27 de novembre del 2012 /
Posted in
esquerres,
sobiranisme,
trasvassament
Ja han passat les eleccions. Els caps de llista van trigar a sortir a dir la seva. Però la veritat és que ha guanyat el sobiranisme d'esquerres. Un vot de càstic ha protagonitzat el trasvassament de vost a ERC. El orestec ha sigut pels republicans d'esquerres que han fet una proposta més assenyada de canvi cap a l'Estat propi. En Junqueras ha guanyat en pedagogia catalanista. No s'ha deixat portar pel joc cridaner de la dreta espanyola. La gent del seu poble li fina la mida justa de com s'han de plantejar les coses amb un diàleg plural. Spequivoquen a Madrid quan es oensen que el problema ja està resolt. Com ha perdut en Mas perque no ha obtingut majoria absolkuta, doncs els catalans ja afluixen i amb uns petits ajustaments econòmics, tot arreglat i no s'en torni a parlar. Doncs no serà aixís. El desig de llibertat és viu. Que Mas no hagi conseguit la majoria absoluta no vol dir res. Hi és sumant ERC. Madrid ha desconegut ERC, no la valora, lamenysté, no serveix per les seves finalitats. A Mas no li han fet mal les amenaces ni les calumnies. A Mas li han fet mal les retallades i la crisi que s'ha trobat sense cmpetències per fer. És el preavís per el PP. Ara és el moment de que Catalunya comenci un debat col·lectiu d'enfortiment moral i ideològic. Coneixement de la nostra història i de la nostra cultura que no és la que surt per les TV espanyoles. També hem de preparar el jovent pr què puguin prendre el relleu. Haurem de parlar i molt de politica, una mica mñes que de futbol. Ara si que convé parlar de política. Ja no es l'hora deols qye xeien els polpìtics. Ara és l'hora del poble. Tots som els polítics, la política la fem i la farem entre tots. Ja no podrpà quedar mñes en mans d'uns quans. I per cert, es prendran amb serietat el canvi de la llei electoral? Quan tindrem llistes obertes? Ens podrem presentar a les eleccions lliurament exercint el nostre dret a ser elegits sense necessitat d'avals?
el món mira Catalunya
Renovar la democràcia no és l'objectiu d'aquestes eleccions. Aquesta renovació haurem de començar-la després. Avui és la memòria dels obstacles i entrebancs d'un règim absolutista contra l'esperança d'un poble mer la seva emancipació nacional. No han deixat altra opció. Hi ha qui diu que són unes eleccions com les altres. Jo no ho veig aixís. Molta gent vindrà a votar des de l'estranger. Exercir el dret al vot és avui una obligació per a tots els catalans. Som 5.400.000 amb dret a vot, uns 15 o 16 partits en competició electoral, dels quals els mitjans de comunicació han silenciat la meitatpot ser "per manca d'interés periodístic".Però les paperetes amb la llista de candidats són a les taules on es poden recollir encara que sigui per curiositat.I el món ens mira a travers dels mitjans de comunicació acreditats.Possiblement no parlin mai d'aquests partits amb misatges practicament desconeguts dels electors. La gent arriba als Col·legis electorals practicament tota amb el sobre a la mà i la papereta dins del sobre, tot llest per depositar a l'urna al moment de votar. Catalunya, pacíficament, segueix d'aquesta manera un camí democràtic indiscutible. Hauriem de celebrar els nadons que avui arribin: trobaran un país diferent. L'optimisme ha de superar la decepció d'alguns polítics que, en veirt caure les seves banderes,han acabat amenaçant Catalunya de suspendre el dret a l'autonomia quan es plantegi un referèndum. Les amenaces no ens faran deixar d'anar a votar, tampoc la indiferència d'alguns unionistes que no creuen que fem altre cosa que anar de rebaixes de Nadal passades les eleccions. Cap d'ells valora que Catalunya ha posat a prova si Europa és una comunitat madura i respectosa amb els drets històrics delsseus membres o una unió d'interessos continentals disposats a implantar com a molt una democràcia formal i poca cosa més, protegint el predomini dels Estats per damunt dels drets dels pobles i la dignitat de la persona humana. La informació instantànea permetrà que tots sapiguem a l'hora on som i qui és cadascú més enllà de les banderes amb que s'envoltin avui i demà. La informació demostra que Catalunya és al món global. Catalunya ni està ni es quedarà sola com al segle XVIII. Els traidors i les seves mentides avui aviat aspareixen a les xarxes. Fugim, però dels conversos que ja obren les sevess butxaques per rebre el que no han donat mai.
i els obrers on són? Final de campanya
by
Pau Miserachs
/
dissabte, 24 de novembre del 2012 /
Posted in
polítiques socials,
reconstruir l'esquerra,
treballadors,
utopia
Acabem la campanya electoral com la varem començar fa ja temps amb missatges dels partits demanant el vot. Uns per Catalunya, la llibertat i la democràcia a la catalana. Els altres per què Catalunya no es separi d'Espanya i tot segueixi més o menys igual. Però ningú parla dels obrers, la gent que no va al davant a les llistes com tampoc presideixen clubs de futbol. Professors universitaris, polítics professionals, funcionaris, i candidats descooneguts són els que llegim a les llistes que ja tenim i les que diumenge trobarem a les taules. Una esquerra dividida, amb propostes ben diferents i una dreta també dividida, centrada en l'unionisme o la independència. Les novetats que han aparegut han sigut les discutibles i fraudulentes denúncies de corrupció en documents aparentment no oficials contra les families Mas i Pujol des de 2003 com a mínim que la Vicepresidenta del Govern espanyol demana s'investiguin. S'Han sigut denunciats els fets com a calumnies i possible delicte electoral. Però no s'aclareix per part de ningú, si és veritat, quin és l'origen dels diners invertits a Miami, Acapulco, Puerto Madero i altres punts, i els que s'han trobat a Liechtenstein i van ser regularitzats fiscalment. La més gruixuda l'a dit finalment la Sra. Sanchez Camacho, del PP català, demanant la suspensió de la autonomia de Catalunya per l'article 155 de la Constitució. Tothom s'ha tret les caretes. Hi haurà sens dubte hegemonia convergent. Però desprès de les eleccions començarà la gran feina, la tasca de futur de reconstruir l'esquerra plural amb un nou pal de paller. Per recuperar l'hegemonia a Catalunya i canviar de política, fer democràcia social del poble al servei del poble, l'esquerra necessita unitat. Alguns partits d'esquerra, avui endogàmics i sectaris, amb poc més de set mil militants, com ja van fer el PSUC i en part el PSAN hauran de passar a la història. Necessitem noves formacions amplies, potents, obertes, engrescadores de la nova utopia, com ho fou la ERC de 1931 ara empobrida amb més funcionaris i classe mitjana que no pas treballadors, o una Iniciativa per Catalunya sense obrers autèntics que signin erls Manifestos de recolçament. Tampoc serveix un PSOE-PSC de senyorets i càrrecs i ex càrrecs proposant com a segur i sensat el que no votarà el Partit Popular al Parlament espanyol. Necessitem nous ponts joves entre el poble i el poder, forjadors de lleis justes al servei de la democràcia, que siguin capaces de canviar també la llei electoral, la llei de partits, la llei de financiació dels partits, la normativa de la Junta electoral, el Reglament del Parlament de Catalunya, suprimir les Diputacions provincials i les provincies, potenciar l'autonomia municipal, fer polítiques socials sense enganys ni promeses incomplertes, promocionar els treballadors a la feina política, eliminar els polìtics professionals o de carrera funcionarial característics dels sistemes conservadors. Polítics servidors del poble, de totes les classes socials, sense exclusions, nets de corrupció, sense sospites de favoritismes ni de nepotisme. La classe obrera també compta i no convé que els polítics que diumenge guanyaran i seuran al Parlament, oblidin que els obrers també voten i tenen drets socials. Obrin el diàleg des d'ara, pactin solucions per a tots i no esperin que els demanin els seus drets al carrer. El final de campanya és el començament de la nova utopia. El nou Estat català a proclamar ha de servir al poble català que és tothom que viu i treballa a Catalunya, l'estimi o no, pagui o no pagui els impostos. Que no s'equivoquin uns i altres.
Catalunya SÍ i revolució democràtica
by
Pau Miserachs
/
dijous, 22 de novembre del 2012 /
Posted in
Catalunya SI,
Espanya plural,
llibertat,
revolució democràtica.
Catalunya Sí és a la vegada l'eslogan principal del Partit Popular en aquestes elecions, acompanyat de Espanya també. Pero Catalunya Sí és també la denominació amb la que es coneix un grup de suposats independents o gent no afiliada a cap partit que formen coalició amb ERC. Les sigles SI precisament són les que identifiquen el partit coalició Solidaritat per la Independència. Tots defensen Catalunya dins de la seva particular visió. Elsdel PP, minoria política a Catalunya amb l'obligacipò de respegtar lavoluntat majoritària delpoble català, com ahir recordava el candidat de CiU Artur Mas al debat de TV8. Però el PP a Catalunya fonamenta ara la seva força per frenar l'impuls emancipador de CAtalunya a més de amb la Constitució espanyola i 500 anys d'història en com`pu sense parar-se a pensar ni voler dir com s'ha fet aquesta història i on han quedat les llibertats i la democràcia, amb el fet de pertànyer al partit popular europeu que és força majoritària a Europa, i en base a aquesta força polìtica diu que no aprovaran la incorporació de Catalunya a la Unió Europea com a Estat nou. És una manera molt curiossa de estimar Catalunya limitant tot un poble a dependre de la llei espanyola i dels acords d'un Parlament on el PP a Espanya governa per Reial decret LLei amb majoria absoluta. Aquesta forma de fer, calculada, estudiada i cinicament servidora del poder central, confirma el trencament del Pacte Constitucional de 1978 i una involució sense precedents, reforçada per les declaracionsdels dirigents socialistes espanyols actuals i històrics. Han destruït i impossibiliten l'existència de l'Espanya plural, encara que diguin que Espanya és plural. Ara ens llençaran la Constituciói el Tribunal Constitucional com noves armes contra Catalunya, amb l'amenaça permanent de prohibir-ho tot. Darrera l'aparent simpatia angelical s'amaga l'esperit més repressiu que poguem somniar. Atacs verbals, denúncies, recursos al Tribunal Constitucional contra els drets i lleis de Catalunya, recollir signatures a Espanya contra Catalunya i el seu Estatut, votar contra les propostes de les minories catalanes al Parlament espanyol, pretendre sotmetre Catalunya i la seva llibertat a un referendum a tota Espanya són elements que desqualifiquen l'aparent democràcia espanyola. Encara no hem superat l'absolutisme. La revolució democràtica està per fer. Necessitem altres pares fudadors del nou Estat reiniciat el 1978 i que Espanya també accepti pacíficament la llibertat dins d'una Europa unida i germana dels pobles que va unir per la força, com ja ho va acceptar fa segles amb França, Flandes i altres pobles.
aquí ha passat molt
by
Pau Miserachs
/
dimecres, 21 de novembre del 2012 /
Posted in
descrèdit,
destitució,
joc brut,
serveis policials
Fa uns dies que el diari EL MUNDO ha començat a publicar informacions que afecten directament a les persones del President de la Generalitat Artur Mas i l'expresident Jordi Pujol, les dos persones més actives del partit donat com a guanyador de les eleccions del dia 25 de novembre en la campanya electoral, en defensa del dret a decidir dels catalans i l'estat propi. Es diu que membres de la familia Pujol tenen fortunes a Suïssa i altres països, que s'han aprofitat de comissions per obres que han servit per finançar el partit que representen. També es diu que han convocat les eleccions per tapar els recents casos de corrupció destapats a Catalunya. Des de Madrid tracten el Govern de Catalunya d'ineptes i corruptes, presentant en canvi els polpìtics del PP com modèlics. Es denuncien ara les clavegueres de l'estat espanyol com a causants de l'escandol de les comissions irregulars que ha sortit a la llum mitjantçant un suposat informe policial fet públic en un diari de Madrid. I quatre dies després de la publicació ningú pot donar explicacions del dit informe i qui l'havia posat en marxa a les oficines de la policia especialitzada en fraus coneguda com UDEV. Ara diuen que no existeix el document. El fet comunicat a la opinió pública en plena campanya electoral té visos de joc brut, voler alterar la voluntat del poble ja manifestada el passat 11 de setembre. També acusen la Policia catalana, Mossos d'esquadra d'haver destruït documents provatoris en el cas Palau. La tentativa de desacreditar personalitats i institucions que ben segur no canviará el rumb de la marxa catalana, en canvi és un descrèdit clar dels serveis policials espanyols i del Ministre responsable. Una investigació judicial serà necessària per aclarir el què, el com i el perquè i els responsables del ara suposat fals informe fet públic com a contribució a la mala fé dels que volen joc brut contra Catalunya i les seves institucions. De no aclarir-se les coses immediatament, el Ministre espanyol de l'interior ha de dimitir, com també el Comissari en cap de la UDEV i el Director General de la Policia nacional. Es inadmisible que un document tant secret arribi a un diari en plena campanya electoral i quan s'investiga la procedència ni la policìa sab d'on ha sortit. Es fals? És un refregit d'altres documents? Passi ara el que passi han de caure caps. És el preu del joc brut i de fer servir - com diu Artur Mas- les clavegueres de l'Estat contra Catalunya. I si no dimiteixen voluntariament els responsables, cal la destitució. Què farà la Justícia en aquest cas?
barbaria i dia mundial de la TV
by
Pau Miserachs
/
/
Posted in
internet,
justícia social,
llibertat,
poble català,
televisió
Tal dia com avui les Nacions Unides van proclamar l'any 1996, el 21 de novembre com el dia mundial de la televisió. Aquest mitjà de comunicació a assolit una important força i posició en la vida de totes les persones. És difícil viure avui sense les imatges i les informacions difoses per les televisions de tot el món. Volem saber el que pasa arreu del món. L'èxit de la CNN fou la demostració d'aquest desig de saber de la gent. A travers la TV o d'Internet veiem la barbaria, les barbaritats polítiques i la violència que destroça països i societats. La barbaria sembla que es vol implantar a casa nostra. La defensen les persones que no creuen en la nació catalana. Contraposen la llei a la nació, la Constituciò a la democràcia. Diuen tot el que s'els ha acudit per oposar-se a les legítimes ambicions d'emancipació del poble català del domini i subordinació a l'Estat espanyol. Volen dividir la societat contraposant la vella immigració d'altres punts de la península contra la societat catalana de sempre, potenciant la fractura social que volen atribuir als catalans. I el més greu és que el mateix President del Govern espanyol ha vingut quatre vegades a Catalunya, en plena campanya electoral per sostenir aquesta campanya de confusió política i mentides generada pel seu propi partit que s'oposa al desig de llibertat del poble català, comprometent a més amb aquests plantejaments el partit popular europeo en una qüestió interna de l'estat espanyol. Ells volen Catalunya unida a Espanya com una regiò, negant la nació catalana i tot el que significa Catalunya pel món occidental. No cedeixen en res. Ni volen concedir el pacte fiscal aprovat pel Parlament de Catalunya. Volen quedar-se amb el plat gros de la recaptació fiscal a Catalunya, sense invertir a Catalunya el que s'ha d'invertir en infraestructures. Aixìs és impossible entendre's i donen la raó als candidats Artur Mas, Oriol Junqueras, Joan Herrera i Alfons Lopez Tena. El dret a decidir és prioritari. També ho és construir la Justìcia social i una nova democràcia equilibrada a partir d'una Catalunya europea lliure de pressions d'un sistema no pragmàtic, no pactista, propi de la barbaria monolítica i de pensament únic. Llàstima que la TV està convertint la política en un espectable com el futbol, el tenis o les maratons ciutadanes en lloc de presentar als espectadors una activitat noble i fomentar la participació ciutadana, el descobriment de nous valors, lluitar contra la endogamia dels actuals partits i la corrupció. És una autèntica indignitat que la TV es posi al servei del negoci de la telescombreria i la manca de rigor informatiu i històric, fugint amb l'esport de la seva missió de promoure les llibertats i la dignitat de la persona humana. Cal analitzar quins poders socials i econòmics i amb quines finalitats dirigeixen les TV a la nostra terra.
fronteres imaginàries
by
Pau Miserachs
/
dilluns, 19 de novembre del 2012 /
Posted in
mentida,
nació catalana,
sobirania,
successió d'estats
Diuen que hi han malalts imaginaris. S'ha arribat a escriure una obra de teatre amb el tìtol "le malade imaginaire"que ha tingut força èxit. Però ara la nova malaltia és el síndrome fronterer. Diuen que si esdevenim independents posarem fronteres, duanes i tancarem mercats arreu del món. Aquesta afirmació és una solemne mentida, doncs Catalunya no tancarà la porta a ningú si assoleix la independència. Menys encara separarem famílies. Tant sols als especuladors, els que vulguin destruir la nació catalana i els drets humans, i els delinqüents. No parlen de la successió d'estats. Sembla que no interessa voler explicar el que vol dir construir un estat nou sortint d'un altra. Existeix tota una doctrina internacional sobre la successió d'estats que es vol ignorar. Catalunya no marxa de l'euro, Catalunya no posa en perill cap inversió estrangera. La borsa puja i baixa sense la marxa de Catalunya cap a la plena sobirania com a referent. Els indicadors econòmics no tenen res a veure amb les eleccions catalanes. També és veritat que si Catalunya disposès dels 70.000 euros de recaptació fiscal a Catalunya i dels diners de les cotitzacions a la seguretat social a Catalunya que s'endu Espanya, ningú no s'hauria de preocupar per les seves pensions. El que no és comprensible és com, veient perduda la partida, encara continuen punxant des de Madrid la bombolla espanyolista, fent còrrer rumors contra Catalunya i els seus dirigents, explotant electoralment la política de la por i la mentida. No veig que sigui aquesta una bona manera d'estimar Catalunya, a més de negar-li el dret a decidir el seu futur a la nació catalana. Més aviat semblen actes d'imposició contra el desig de tot un poble que el seu President en funcions interpreta i condueix. Fou una llàstima que en el debat de TV3 ahir nit ningú no plantegés clarament a la representant del PP la pregunta de si accepta avui que Catalunya és una nació, malgrat que el TC hagi dit fa dos anys que Catalunya no és una nació acceptant el recurs plantejat pel Partit Popular. La resposta segurament pel que va dient en la campanya electoral, l'hauria acabat de retratar com tambñe el reoresentant de ciutadans que es serveix d'un nom que no li correspon amb el concepte de la paraula.
els nous oligarques de temps passats
by
Pau Miserachs
/
dissabte, 17 de novembre del 2012 /
Posted in
dramatisme,
obscuritat,
sectarisme,
solidaritat transversal
Comença a ser preocupant que part de la campanya s'orienti a parlar d'un nou país , però sense posar clar com serà aquest nou país. Sembla que la gran solució que han trobat, més aviat a prop del vell lenisnisme, seria fer baixar de la piràmide del poder les 400 famílies qualificades com oligàrquiques que diuen controlen l'economia catalana i que els que estan a baix puguin pujar. Però ni expliquen com i de quina manera ho farien. Quan es tracti de nomenar càrrecs ben remunerats, cap partit amb poder tindrà problema ni escrúpols en fer-ho. Quan es tracta de escanyar els contraris, fer sectarisme, és evident que tampoc tindran manies a l'hora de redactar disposicions. Els nous aspirants a oligarques que volen substituir les 400 famílies poderoses la única cosa que fan és promoure la defensa dels castells dels actuals oligarques, que tanquin files per barrar el pas i no deixar passar els nous revolucionaris. No parlen de valors republicans ni de valors democràtics, sinó d'enderrocar part de la societat. Serveixen dramatisme, obscuritat i odi social. No som en temps de fomentar imposicions d'uns estaments socials contra els altres, ni de osar la democràcia en mans d'un petit grup que es vol imposar als demés, sinó en temps de promoure la solidaritat transversal de tots per salvar la situació de crisi que ens vé donada des de fora, des de Lehman Brothers, des de una banca espanyola que ha fet inversions fallides per no dir despilfarro a favor dels cercles empresarials i interessos polìtics vinculats, i les Caixes que s'han posat a fer política bancària de foment de la bombolla immobiliària, en lloc de la pròpia d'una Caixa d'estalvis. El problema no són 400 famílies, sinó els poders que han permès aquesta situació, la desinversió i l'evasió de capitals a Suissa i altres paradisos fiscals. Agradi o no. el tems de les revolucions i demolicions socials ja ha passat.
democracia para entronizar señores feudales
En la contraportada de La Vanguardia de hoy publican una entrevista sui generis cin el Profesor emérito de la Universidad de Heidelberg Dieter Nohlen. El profesor que por la foto aú no es tan mayor resulta que fue asesor de los redactores de la Constitució española. Ahora descubrimos a uno de sus asesores, Pudo haber y seguramente los hubo otros, aunque actuasen presionando a los redactores que aprobaron el texto final. El Profesor dice ahora que hay fallos en la cultura democràtica en España, que los defectos y la corrupción no los solucionan una reforma de la Ley electoral. También afirma que falta deocracia interna en los partidos. Yo estoy toalmente de acuerdo con su apreciacipon de la evolución política española desde 1978. No fuimos capaces de crear partidos democràticos. Pero nos servimos de la democracia para entronizar de hecho señores feudales y mantener castas con privilegios abusivos como el caso de los diputados del Parlament de Catalunya que cobran 20.000 euros cada uno por gastos de locomoción y siguen reteniendo sus teletacs para no pagar los peajes de autopista que pagamos los demás. Y no digamos de los diputados del PSOE valenciano que en plena manifestación del miércoles hicieron un alto y se fueron a almorzar al restaurante del Parlamento que les cobra tan solo 5 euros por el menú. Y hay muchos más casos. Lo que sí es cierto es que la democracia, como dice el veterano periodista Wifredo Espina, no es propiedad de nadie. Tampoco la democracia es un caos. La democracia es cosa de todos. Y el primer problema radica en los partidos que constituidos por una vanguardia dirigente, no ceden plaza ni integran el diálogo en sus filas, convirtiendo a los militantes o asociados en soldados fieles, guardianes de las esencias del mando que pasa las consignas del día a día.
hipocresia social
by
Pau Miserachs
/
dijous, 15 de novembre del 2012 /
Posted in
capitals,
crisi,
democràcia,
inverrsions
Seben perfectament quines són les causes de la crisi, les raons per la fugida de capitals i manca d'interés en invertir a Espanya. Saben que la gent suspira per marxar d'aquesta terra per trobar feina, com les ovelles troben on pasturar. No dona mala inatge una manifestació ni una vaga general. És una demostració de democràcia. Que no vulguin donar la culpa de la manca d'inversions estrangeres a la vaga general ni a les manifestacions que varem seguir arreu. Que ni diguin que la vaga és una frivolitat i que crea incertesa. El que és una frivolitat és permetre que la gent passi gana, no pugui pagar els lloguers, mantenir salaris de misèria, convertir el Govern en una dictadura amb un populisme rampant en la mentida. El que espanta els capitals i les iniciatives és la manca d'habillitat d'un Govern que permet les caixes tancades de bancs i caixes, que asfixia les comunitats autònomes, que segueix una política d'austeritat que genera cada dia més desigualtat entre rics i pobres, un Govern que no és capaç de apujar els impostos als més roics, als que viuen amparant les seves fortunes amb SICAVS, als que es fan els insolvents i tenen els diners a paradisos fiscals, als que han desinvertit i han reiniciat els negocis a llocs llunyans sense control fiscal.
de fet diferencial a autonomia diferencial.
by
Pau Miserachs
/
dimecres, 14 de novembre del 2012 /
Posted in
autonomia diferencial,
nació,
regió
La candidata del PP català Senyora Sanchez Camacho, que no vol catalanitzar-se, per allò de <<i també sóc espanyola>>, encara que no aclareix ben bé quin ordre segueix en les seves preferències, que donem per suposat és Espanya és primer el que ella entèn com a nació, i després la regió catalana a la que no reconeix res de nació. I com a tal regió que té unes característiques diferencials que no nega, les conegui o no, ara se li ha acudit dir que pot tenir Catalunya una autonomia diferencial sense sortir-se de la Constitució. La Constitució és per Alicia el guió insustituible i innegociable. Alicia vol modernitzar l'administració, que pel PP vol dir afeblir el poder de dispendi d'algunes autonomies i tornar a l'Estat competències, suprimir administracions i veure quin arranjament fiscal es fa amb Catalunya que no arribi a ser un pacte fiscal com el que volia el parlament de Catalunya. Pretèn que Catalunya vagi contra el que va aprovar el Parlament i gestiona el Govern català. De lluny bé que no reconeix el dret a l'autodeterminació. Tot abans que la independència de Cartalunya i sense sortir del guió oficial. Tampoc ens ha explicat com se li ha acufit la idea, si és un acord de partit o una proposta indirecte del Sr. Rajoy. El dia 25 veurem on queden les seves propostes.
creix la indignació social
Com sempre el desigual comptar de les xifres de la manifestació de Barcelona. Uns pocs per els estaments oficials, més d'un milió de manifestants per els sindicats. El que és evidents és que creix la indignació per la situació que vivim. No es tracta d'una vaga polìtica pel sol fet que s'hagin apuntat els partits de l'esquerra. La manifestaciò és de les classes treballadores i els demés ciutadans que es solidaritzen amb elles contra la austeritat forçada i la precarietat del món laboral. Els treballadors, la gent que ha sortit al carrer reivindica el progrés social, I ara des del Govern de Madrid volen reformar la llei de vaga del 77. Volen considerar polítiques a Espanya i poder prohibir les vagues generals com si tot el que és social no tingués u rerafons polític. Els empresaris diuen que les vagues van contra l'empresa i fan perdre competitivitat. Diuen a més que les vagues creen incertesa. També diuen que les vagues perjudiquen el PIB. Ràpidament els professors de l'IESE i els partits conservadors donaran la raó als empresaris. Però no volen veiue ni reconeixer que es tracta d'una vaga europea. No poden pretendre legislar a Espanya contra el que és normal a Europa anant camí d'una deriva autoritària a favor d'una dictadura dels empresaris i contra les manifestacions dels sindicats europeus. Mal camí porta el govern mentres creix la indignació social.
entre vaga, por i manca de solidaritat social
La federació espanyola de futbol cobrarà tres milions d'euros pel partit de la selecció espanyola a Panamà. No diuen on i quin repartiment faran dels diners rebuts. Els jugadors sembla que no faran vaga. Tampoc fan vaga els bancs que avui tenen venciments de cobrament de quotes hipotecàries. Els caminores que cirulen per l'autopista de Lleida a Saragossa truquen a les radios dient que ells no fan vaga. Senyores que truquen a les radios criticant els piquets informatius per què són als bars esmorsant. Bancs i caixes tenen les persianes baixades, però es veu personal dins de les oficines.Molts han anat als llocs de treball per ni perdre el salari i pagar la seva hipoteca. Fer vaga no redueix el cost de les hipoteques. Els responsables informatius del govern espanyol diuen que el mercat central de Barcelona està obert i sembla que no és veritat segoins ninformen els sindicats. Acusen el govern espanyol de mentir. Els periodistes no fan vaga, informen i els bars tenen obert per servir el que els demanin els vaguistes. Les botigues del Passeig de Gràcia no han obert i han reforçat els aparadors. Hi ha gent que diu que demà tot seguirà igual i que la vaga no arreglarà res. l'Esquerra al Parlament espanyol és minoritària. La dreta goverrna amb majoria absoluta. Però la mobilitzacio dels treballadors obre els ulls de molta gent. Parlar vol dir transmetre informació del que realment passa. Cap solució? No és una vaga estrictament espanyola. És una vaga europea. La informacipo que es diona per les emisores convecionals és incomopleta. No convé que se sàpiga massa que la vaga és europea, però si destacar el malestar i les molèsties característiques d'una vaga. Criticar els sindicats i kles subvencions que reben, els sous que cobren els funcionaris sindicals, desprestigiar i ridiculitzar els moviments de protesta contra els abusos, els acomiadaments i les retallades és un dels ibjectius dels governs cinservadors. Tant sols cal no deixar-se enganyar. A Catalunya també tenim clar el per què de tot el que passa. La vaga té una lectura més amplia quan de Catalunya es tracta. La patronal no és la total responsable de la mala situació de les empreses i els treballadors. Però de la manca de solidaritat amb els treballadors en atur i families vingudes a la misèria, sí. També veurem a la manifestació d'aquesta tarda partits que es diuen d'esquerres aproximant-se als sindicats i els treballadors a la pesca de votants pel dia 25. Anar a la mani també forma part de la campanya electoral.
demà 14, dia de vaga general
by
Pau Miserachs
/
dimarts, 13 de novembre del 2012 /
Posted in
austeritat imposada,
especulaciò,
vaga
Eren dos funcionaris de justícia que pujaven a l'ascensor davant meu. Dien que el dia 14 pel matì aniran al lloc de treball per no perdre el sou i per la tarda a la manifestació. De fer vaga, res. En arribar a la porta de casa em trobo dos treballadors d'una empresa de serveis. Els conec i els dic que el dimecres han de fer vaga. Em contesta un que no poden fer vaga perquè l'empresari els acomiadarà si no van a treballar. <<Ens pot dir tranquil·lament que no tornem a l'empresa a treballar -em diu el xicot-, i jo tinc família que necessita el meu sou>>. L'altra noi em fa senyals amb l'ullet que tanca i obre. Però si a més escoltes les senyores que en castellà llencen els seus improperis contra els treballadors de la companyia d'autobusos perque fan vaga de 9 a 11, t'adones de que no tot el plantejament és ben entés. Amés ens trobem que ara, en plena campanya electoral els partits volen aparèixer a la manifestació. Fer vaga per alguns serà no fer mitings i cerquen la rendabilitat electoral anant a la manifestació, que s'els vegi i surtin a les telenotícies. Però la vaga és necessària. La dreta al poder practicament a tota la Unió Europea necessita un contrapés seriòs de les classes treballadores. El poble que pateix les conseqüències de l'especulació i una austeritat imposada que destrueix cada dia empreses i llocs de treball, que ha enderrocat la societat del benestar, té perfecte dret a plantar cara i dir a la dreta dirigent que ja n'hi ha prou de sacrificar generacions com sin sortíssiom d'una guerra. En tot cas, com sempre passa, aquesta no és la guerra del poble. Per axcabar.ho d'arreglar des de la CEOE diuen que s'ha de demostrar als mitjans de comunicacipo que som un país seriòs. Els emoresaris ja sabem que estan cinbtra la vaga general. Però que vulguin justificar la seva posició amb les polìtiques informatives dels mitjans i supeditarv la sort de les classes treballadores al que diran els mitjans i la imartge que això pot dinar a nuivell internacional és, i que em perdonin elsmembres de la CEOE, francament inacceptable. Cap polìtica s'ha de fer per què els diaris, les radios i les teles diguin el que convé a uns determinats interessos no coincidemnts amb els dels treballadors. La vaga i les manifestacions de demà 14 de novembre estan plenament justificades.
promesas irreales para frenar Catalunya
La militante del partido popular social cristiano de Luxemburgo, equivalente del partido popular español al que debe tener más simpatia seguramente que a CiU, y hoy alta funcionaria de la Unión Europea en su calidad de Comisaria de Justicia y derechos fundamentales, insiste en manifestar que Catalunya no formará automáticamente parte de la Unión Europea en caso de segregación de España. Mientras, desde el poder central del Estado nos dicen lo mismo, que nos quedaremos fuera de la UE y se dan instrucciones a los representantes diplomáticos españoles para que contrarresten toda la propaganda e información que salga de Catalunya. Y siguen los desembarcos de Ministros y altos cargos del PP en Catalunya para reforzar la campaña unionista de Alicia Sanchez Camacho. Es de esperar que en un descanso de su ajetreada misión también pasen por el teatro Victoria de Barcelona y asistan a una representación de la IRREAL FAMILIA, obra satírica, desengrasante y distraída que presenta una visión más humana del poder que la que nos ofrecen nuestros políticos españoles tanto de la oposición socialista como también los del gobierno conservador. Ahora, mientras nos dicen que un referéndum es un golpe de Estado, que el nacionalismo fue el causante de millones de muertos asimilando malintencionadamente el socialista Marcelino Iglesias catalanismo y nazismo, que nos harán el corredor mediterráneo, que suspenderán los lanzamientos de las ejecuciones hipotecarias, que seguirán privatizando la medicina, que ya les va bien que las decisiones en Europa se tomen principalmente en los dos más grandes Estados continentales y los otros 25 a votar que si lo que digan estos, que harán el tren del puerto de Barcelona, que seguirán controlando AENA y muchas más promesas a la espera de lo que ocurre en el momento electoral del 25 N.
contra l'acumulació de càrrecs
En aquestes eleccions al Parlament de Catalunya es presenta molta gent que ja ocupa càrrecs de representació a Ajuntaments, altres que porten repetint com a diputats varies legislatures. Dos leguislatures són suficients. Els representants han de sortir de la societat i han de tornar a ella a seguir fent la seva feina com a ciutadans normals un cop han esgotat el temps de representació obtinguda per via electoral. L'acumulació de càrrecs i de legislatures en la mateixa persona és un mal síntoma de l'ús excessiu del poder representatiu. A França, el socialista Lionel Jospin ha presentat un informe amb propostes ben concretes per evitar la corrupció del càrrec. Cal impedir aquesta desviació malaltissa en les democràcies amb partits de direcciò centralitzada. En aquests partits acumular poder és tenir poder.No pot ser que un Alcalde siguin a la vegada Senador, diputat o eurodiputat. Cal també modificar la leguislació que opermet a un expresidernt convertir-se en funcionari magníficament remunerat amb el títol Conseller d'Estat. Un diputat no hauria de poder seguir donant classes a la Universitat mentres sigui diputat, ni exercint una professió liberal, ni poder exer-cir-la després de plegar com a diputat si cobra una pensió de jubilació de càrrec públic. Cal evitar els negocis d'influències polítiques. També cal evitar aquests negocis i favoritismes a les entitats socials i esportives amb pressupostos superiors al milió d'euros, pel nomenament de càrrecs segons i assessors de designació directe. Tampoc haurien de poder formar part del Tribunal Constitucional els exdiputats. Més aviat caldria suprimir aquest Tribunal. Evitarem la corrupció ideològica i les posicions anti a les altes esferes de poder de l'Estat. La democràcia avui exigeix canvis radicals. Suprimir l'acumulació de càrrecs quan la democràcia no és prou partticipativa, és essencial per evitar la concentració del poder en uns pocs, la corrupciò en definitiva.
els Alba també contra Catalunya
by
Pau Miserachs
/
diumenge, 11 de novembre del 2012 /
Posted in
burocratisme,
Parlament,
tecnocràcia,
Unió europea
El diari ABC publica avui en portada la foto de la Duquesa de Alba, molt ben relacionada amb la Casa reial espanyola, que continua els atacs verbals contra Catalunya i el seu President Artur Mas que escoltem i llegim a diari. Ara ens diuen que Mas no és patriota. Serà del Cortijo de la Duquesa, però no ho poden dir del President referent a Catalunya. Artur Mas treballa i lluita per Catalunya, per fer-la lliure i forta dins d'Europa. Segueix amb la linea del President Rajoy que no ha dubtat en venir a Catalunya a fer campanya per l'unionisme quan encara no hem demanat al poble que es manifesti entre unió amb Espanya o segregaciò d'Espanya i demanar ser admesos a la Unió Europea com un nou Estat europeu. El problema d'Europa és el poder dels burocrates. No regeix Europa el poder polìtic d'un Parlament que elegim periodicament, sinó els interessos i la tecnocràcia burocratitzada de Bruseles. La Unió Europea és el paradís dels grups de pressió i cal exigir la seva recreació política per adequar-la a la nova realitat plural i dversa dels 27 actuals més els que puguin venir o nèixer en el mateix territori. La Duquesa de Alba no tè res a fer en aquest nou marc, la Duquesa no representa cap instància política, excepte les seves relacions amb la Monarquis espanyola que considera Catalunya nació i Catalunya Estat una quimera, pero sí representa uns interessos econòmics molt ben beneficiats dels fons de la Unió. Com a terratinent no creiem que tingui terres a Catalunya. Com empresària tampoc creiem que tingui interessos a Catalunya. Com a inversora tampoc se li coneix cap vinculació econòmica amb empreses catalanes o domiciliades a Catalunya. La seva intervenciò a ABC és prou folklòrica com per entendre que s'ha apuntat a figurar en el quadre que dia a dia teixeix la desprestigiada política espanyola. La Duquesa ha abandonat el seu tarannà liberal i obert que la feu famosa i estimada per tothom. No cal que vingui també a Catalunya a fer mitings al costat del Partit Popular. Millor que entengui que Catalunya i lo català són coses ben diferentes de lo espanyol i el seu folklore flamenco que com a marca exclusiva i patriòtica passeija Espanya arreu del món. No demanin que Catalunya es sumi a aquesa mena de patriotisme folklòric com en temps de la Lola Flores. Millor que li demani consell a Justo Molinero, segur que l'orientarà molt millor que els que lñi han fet dir el que ha dit a l'ABC. I esperem que no hagi sigut per afany de protagonisme.
canvis i retocs necessaris
by
Pau Miserachs
/
dissabte, 10 de novembre del 2012 /
Posted in
dignitat persones,
expansió,
nacions
S'acaba de publicar un llibre recull dels articles publicats en diverses épocas des de 1977 per en Santiago Carrillo al diari El País. Carrillo parla de la integraciò a Espanya d'uns pobles minoritaris, excepte Portugal que es va independitzar després de guanyar una guerra. Carrillo no valora que la unió dinàstica de Isabel de Castella i Ferran d'Aragó no genera unitat dels pobles sotmesos a les monarquies respectives. Eren temps de monarquies absolutes beneïdes per l'església. Els drets dels súbdits no contaven, tant sols la opinió dels reis, els nobles i els representants de l'església. L'expansipo dels regnes era per via militar o per aliances matrimonials. La llibertat no existia. Ferran d'Aragó va implantar la inquisició per assegurar-se la fidelitat imposada per la ortodoxia oficial.Catalunya era la rebel, doncs tenia llengua pròpia, dret propi, corts pròpies, regnes i territoris exteriors vinculats al territori, mentres que Espanya tenia que mirar a l'Oest i descubrir la nueva España, el Nuevo Santander, Nuevo Laredo i enviar en Fray Juníper Serra a predicar i establir missions evangelitzadores. Espanya fou un país fet per absorció de nacions i territoris. Els Reis de Castella i Aragó van ocupar els califats de Còrdoba i Granada, acabant amb vuit segles de dominaciò àrab a la península anomenant l'operació militar com la reconquesta. Ells són enterrats a Granada, territori de frontera amb el sud. L'enemic era a Argel. El Marroc no existia. Feta la Reconquesta, l'expansió va seguir a Amèrica i Filipines i més tard els Austrias regnants la van extendre fins Flandes fins el desastre marítim de la nomenada Armada Invencible. Els abusos, intolerància i corrupció a les provincies d'ultramar van començar a provocar els alçaments i desmembrament del territori per la independència promoguda per Bolivar i altres patriotes amants de la llibertat. Espanya, governada per la supèrbia, el dogmatisme i governs i militars cabuts, mai no ha volgut dialogar fins veure's davant els fets consumats de la derrota. Temps és de que les coses vagin de diferent manera. El Concili Vaticà II ho recomana des de fa 50 anys, Les Nacions Unides des de 1948. Europa com a Uniò fou creada el 1957 per defensar la Pau entre els seus pobles. La Constitució de 1978 que no és irreformable, parla de la dignitat de les persones i els drets de les nacionalitats històriques.
no volen que marxem
by
Pau Miserachs
/
divendres, 9 de novembre del 2012 /
Posted in
llibertat de fer,
oasi,
pau social,
progrés
Ha començat ñacampanya electoral a Catalunya per les elecions del 25 N, i ja comencem a sentir declaracions d'amor arreu. No volen que marxem. Ens diuen que junts som més forts, que ens estimen, que ens volen. Però en cap cas ens diuen que l'administraciò espanyola cooperarà amb el comerç i la indústria catalanes. En cap cas ens diuen que podrem tenir sobirania foscal y legislativa. En cap cas ens diuen que podrem obrir oficines comercials on veiem possibilitats de creixement del nostre comerç exterior. En cap cas ens diuen que l'Instituto Cervantes farà seu el català. En cap cas ens diuen que no contraposaran els 300 milions d'hispanoparlantes als poquets milions de catalans. En cap cas ens diuen que deixaran de promoure el corredor central i finalment es posaran a fer el mediterràni. En cap cas ens diuen que faran les inversions d'obra pública indispensables per el millorament de les comunicacions a Caalunya. En cap c as ens diuen que ens pagaran el que ens deuen. En cap cas ens diuen que corretgiran els desequilibrios i la disbauxa de la despesa pública espanyola. En cap cas diuen que reconeixeran Catalunya com a nació.En cap cas diuen que no cintraposaran els 300 milions d'hispanoparlants contra els catalans i la llengua i cultura catalanes. Rn cap cas veiem que la televisiò pública esoanyola incorpori en els seus programes l'art, la músicca i el geni literari dels catalans. En cap cas veiem que les ambaixades espanyoles deixin de marginar lo català. En cap cas veiem que el funcionariat espanyolcanvi de criteri en el tracte de despreci als catalans. Catalunya vol ser lliure, necessita la llibertat per ser. Catalunya vol ser l'oasi de pau social i progrés al Sud d'Europa. Catalunya vol participar en la cooperaciò Sud/Sud. Catalunya vol que Espanya respecti la iniciativa i creativitat dels catalans. Catalunya vol que Espanya es deixi de activar irrealitats i rais històrics per intentar imposar el seu domini sobre Catalunya. Catalunya vol ser un poble germà d'Espanya a Europa, no un poble subordinat i expoliat per donar autopistes gratuites als espanyols, aeroports sense avions i càrrecs milionaris a polítics i banquers de fortuna.
celebren un compromís discutible, sense reconciliaciò entre pobles germans
by
Pau Miserachs
/
dijous, 8 de novembre del 2012 /
Posted in
Compromís,
frau,
pobles germans,
reconciliaciò
El Príncep Felip va anar ahir a Alcañiz i a Casp per commemorar el 600 aniversari del pacte d'Alcañiz entre Catalunya i Aragó i el Compromís de Casp de 1412 que va atorgar la corona de Cartalunya als Trastamara. Però han passat 600 anys. No ha parlat el Príncep dels fets de 1462, ni de les guerrees posteriors i la de successió que va acabar el 1714 amb l'assalt a Barcelona per tropes castellanes i franceses amb la missió de <<delenda est catalonia>>. Ara volen aprofitar la bona acollida del programa ISABEL de la 1ª cadena per fer propaganda dels princeps buscant paralel·lismes d'unió i fer creure als catalans que la uniò amb Espanya és indestructible. Volen fer-nos creure que el que van decidir uns mandataris amb frau de la realitat històrica sigui intocable, que unos pocs podien decidir er tot un poboe sense demanar-lu ion volien anar després. Aquest tipus de decisions acaben amb violències i aquest no és el camni el compromìsí que pot celebrar un país com Catalunya amant de les seves llibertats. La injustícia històrica no potpesar eternament sobre el poble català. LA monarquia espanyola no hauria de voler aprofitar-se dels fets discutibles del Compromís de Casp per donar una imatge del que no és. Primer que proposin la reconciliaciò històrica, que renuncii Espanya a l'ús de les armes, amenaces i boicots comercials contra Catalunya. El Príncep hereu de la Corona espanyola hauria de fer seva aquesta missió de reconciliar pobles germans i deixar-se de commemorar errors i fraus històrics. La Corona hauria de denunciar la violència patida per Catalunya sota la dictadura franquista i la política de la por que practiquen des de un Govern central que cada dia té una lectura més antidemocràtica, poc partidari de l'autèntic diàleg. Aquesta monarquia hauria de defensar les llibertats dels pobles sobre els que ha fundat el seu regne. No ha de fer servir la Constituciò com un intstrument de dominació més.
continua l'hostilitat a Espanya
by
Pau Miserachs
/
dimecres, 7 de novembre del 2012 /
Posted in
Catalunya,
democràcia,
diàleg,
discriminació
Semblava que en anunciar el Presidenmt Rajoy que està disposat a dialogar, baixaria l'intens foc obert dialècticament contra Catalunya. Però no ha sigut aixìs. LA Vicepresidenta Soraya Saenz de Santamaria ha aprofitat avui un acte amb la trobada iberoamericana de Cadis per carregar novament contra Catalunya davant els representants de les antigues provincies d'ultranar que es vcan independitzar d'Espanya a sang i foc. Parlen els espanyols d'unitat política als d' amèrica llatina basats com sempre en l'idioma castellà del'Institoto Cervantes, negant i oblidant la minoria catalana que fou acollida a l'Amèrica llatina en acabar la guerra civil 1936/39 amb la victòria dels militars alçats contra la 2ª República espanyola amb l'excusa de posar-hi ordre. Parlen de grans espais tot i sabent que cada dia els països d'Amèrica llatina adictes són més reduïts pel govern conservador espanyol. PArlen d'Iberoamèrica, quan aquest és un concepte poc estimat a països que abraçaren la democràcia molt abans que Espanya. I encara ho enreden més els del PP intentant anul·lar el passeport diplomàtic de que gaudeix en Josep A. Duran Lleida com a President de la Comissió d'Exteriors del Congreso de los Diputados. No és aquesta la forma elegant, diplomàtica i pacìfica de resoldre el problema intern surgit a l'Estat espanyol, i no per què si. Val més que no parlin tant de democràcia i la practiquin una mica més. Val més que deixin de ser hostils i comencin a entendre que els catalans també parlem idiomes, tenim cultura, religions i no anem mig despullats ni desconeixem qui és el Déu dels cristians com el 12 d'Octubre de 1492 quan Colon va arribar a l'illa "la española". No fa falta que ens recordin que Espanya és qui mana. Saben que discriminant Catalunya i els catalans s'allunyen de l'Europa democràtica.
Obama, símbol de l'esperança
Obama ha guanyat les eleccions als Estats Units d'Amèrica. La democràcia segrestada pel poder del diner que es considera el millor país del món, al menys en l'aspecte plural i de respecte a la diversitat, ha posat Espanya com exemple de mal govern durant tota la campanya electoral, mentres Europa ens pregunta quan pensa demanar el rescat el Govern espanyol enfrascat en dur la contra al President Artur Mas i el seu recent independentisme derivat del no al pacte fiscal. Fins i tot la Sra. Viviane Redding ara fa marxa enrera i diu que el problema català és un tema intern de l'Estat espanyol i Europa -ha dit- no es fica en els problemes interns dels estats. Els temps no venen bons. La caiguda empresarial és certa i la baixada de la feina també. El diàleg serà necesssari. Ni Espanya ni Catalunya el poden defugir. La manca d'escrupols d'alguns empresaris ha produït un tancament de caixes dels bancs qu'ara volen fer net i tornar a començar a oferir financiació. Però el país no s'aixecarà pensant amb la financiació, tornar a fer pilotes de crèdits o esperant que l'Estat ho arregli tot. El que perd la casa per un sinistre s'ha de preguntar per què no va fer una assegurança amb valor real de continent quan diu <<ho he perdut tot>> i plora <<que em donin una casa. Jo tinc dret a un habitatge. Ho diu la Constitució>>. Si la democràcia ja té prous problemes per ser, menys serà encara si el poble la confia a l'Estat. L'esperança i el futur l'hem de trobar en l'esforç individual, la iniciativa privada, la creativitat, l'emprenta empresarial, l'esperit de sacrifici, el treball honest i seriòs. L'especulació, la corrupció i l'abús mai no seràn fadrins d'una democràcia, sempre aniran contra el diàleg social.
desigualtat com a norma social
by
Pau Miserachs
/
dimarts, 6 de novembre del 2012 /
Posted in
desgovern,
desigualtat,
redistribució
Sembla poc difícil derogar les lleis anteriors o modificar-les de manera que tinguin un contingut i direcció diferents. Tampoc és gens complicat interpretar i aplicar lleis amb una lectura restrictiva, conservadora fins i tot contrària als Drets Humans. La desigualtat és cada dia més considerable. Amb perspectives de creixement econòmic nul·les a Europa i negatives a Espanya. Els pobres, cada dia més, fan cua als bancs d'aliments a l'espera de trobar els bens que necessiten per seguir sobrevivint. Els suicidis comencen a ser comentats als sermons dominicals de les esglésies. El neoliberalisme econòmic imperant a Europa no ha donat lloc a l'estabilitat i redistribució del benestar que tots esperavem, en canvi a pujat la desigualtat i la misèria amb la desaparició de les classes mitjanes arrossegades per la crisi, amb els acomiadaments constants de treballadors desubicats del mercat de la feina. Aquesta situació genera populisme a dreta i esquerra, generacions partidaries del poder totalitari i l'eliminació dels partits considerats com els pares de la cultura del diner, la corrupció i el desgovern que ha permès la crisi actual i la destrucció de la competència amb l'enxufisme, les maquinacions i les bones relacions. Joseph Stiglitz ha publicat a l'editorial Taurus <<El precio de la desigualdad>>, recordant que l'1% de la població té el que l'altre 99% necessita: educació, seguretat, sanitat, vivenda comfortable, esperança de vida. El lliure mercat que genera la desigualtat i la concentraciò de poder com a norma bàsica, no es pot deixar tant lliure quan perd la sensatesa i la injustícia social, quan la política es posa de genolls davant l'economia i els interessos creats.
hegemonia perduda per una esquerra dividida
L'esquerra catalana ha perdut la hegemonia fa molt de temps. La necessitat de donar vida a una nova esquerra és la conclusió de la reflexió que s'ha fet aquest matí al Col·legi de periodistes en un acte amb l'ntervenció de Pau Romeva, Josep LLuís Carod, Ernest Maragall i Josep Ramoneda. L'esquerra plural catalana parlant de llibertats, progrés social, catalanisme, divisió de la societat entre dretes i esquerres, el desig de recuperar la hegemonia perduda, construir una esquerra amb vocació de poder, amb cultura de poder, que puguin reclamar la independència no nacionalistes i nacionalistes conjuntament, són els temes que s'han de treballar l'endemà del 25 de novembre. Les concidències hi eren. Cap discrepància en lo fonamental. Alguna crítica s'ha sentit també pels polìtics. En Maragall ha parlat de l'hora de la trobada com apta per jubilats i periodistes. En Romeva ha parlat d'una cultura política amb perspectiva global. En Ramoneda ha situat l'Esquerra Republicana a la dreta, doncs per ell ja no és tant esquerra. A l'acte celebrat puntualment a les 12 del migdia hi eren representants de partits nacionalistes d'esquerres, federalistes i independents. No era un acte electoral. Però han demanat que la gent vagi a votar el 25 N. Caldrà que no es deixin arrossegar per el que diuen les enquestes. La sala era plena de gom a gom i gent dempeus. Els mitjans de comunicacipo han recollit la importància de l'acte conjunt de gent d'esquerres. És una esperança per després. Ara cal veure com es desenvolupen els partits catalanistes competint entre ells i a la vegada competint amb els unionistes.
populars contra Catalunya
by
Pau Miserachs
/
diumenge, 4 de novembre del 2012 /
Posted in
Europa,
nacionalitats històriques,
països lliures
El President del Consell Europeu Van Rompuy que es manifesta contra el drets de les nacionalitats històriques a constituir-se com a països lliures a Europa, resulta que fou primer ministre belga abans d'arribar a la Unió Europea, dins del partit popular europeu, com a polític democristià. És una pena que la pollítica de partit influexi les decisions anticipades dels representants de les institucions europees, quan encara no saben com aniran les coses a Catalunya ni quin plantejament segueix Catalunya. Massa foc d'encenalls. Es que és clar és que els populars europeus influenciats pel partit popular espanyol es mobilitzen contra Catalunya, trencant la unitat democristiana amb Uniò Democràtica de Catalunya. Però no hem d'oblidar que Europa vol estats units per lluitar contra la crisi i els problemes globals i no veu clar l'aparició de petits estats dins d'Europa, malgrat que en té funcionant positivament com Dinamarca, Suecia, Finlandia, Holanda, Austria o la mateixa Bèlgica. La Uniò Europea vol que Espanya i Catalunya s'entenguin, dialoguin i arribin a acords. La diplomàcia tindrà molta feina.
democràcia. Però, quina democràcia?
by
Pau Miserachs
/
/
Posted in
contestaciò social,
noves relacions,
parlamentarisme,
repensar
Que el concepte de democràcia a aplicar segueix no estant clar a l'Estat espanyol més de 30 anys desprès de la Constituciò de 1978, ho demostra la situació contradictòria en la que ens trobem tots plegats. El model polític de la Europa occidental no és exactament el que es segueix a Espanya, doncs la democràcia pateix a Espanya i a Catalunya nombroses deficiències i dèficits, el benestar desapareix avui ràpidament amb la destrucció de les classes mitjanes i el creixement del nombre de llars abocades a la misèria. La democràcia segueix essent a Espanya una democràcia formal, poc participativa, amb un parlamentarisme d'apariència, amb el poder que dona una majoria absoluta i un poble desorientat amb un 26% de la població laboral a l'atur, uns milions de pensionistes tremolant per la possible fallida del sistema espanyol de seguretat social, amb un jovent més preocupat per marxar d'Espanya i trobar feina a altres terres que per lluitar per crear empreses per les que no troben financiació. S'ha perdut l'empenta i el risc per dur a terme un nou desenvolupament econòmic, la qual cosa frena qualsevol política social. La democràcia a la vista de la contestació social no s'ha consolidad. L'esperit de la Transició s'ha perdut. Si no fem un país modern, socialment just, capaç de crear riquesa dins i fora de Catalunya, fortament integrat a Europa, és evident que ens hem de posar a repensar la democràcia per fer-ne una que respecti les minories, la diversitat cultural i social, la pluralitat política i lingüìstica. No es tracte de fer projectes homogenis amb el nom de federalisme com ja foren les autonomies fins la recentralització, sinó de construir unes noves relacions entre pobles i territoris que superin les anteriors conteses bèliques i els crims i ofenses de la dictadura i els seus servidors, recuperant Catalunya la llibertat perduda amb la victòria militar del general Franco i els seus aliats a la guerra civil de 1936/1939. La reconciliació exigeix aquests canvis.
desafecció i manca de confiança
Pilar Rahola ho deia clar en el darrer programa "el gran debate" de tele 5 quan es referia a la rotunda oposició del Govern espanyol a permetre fer una consulta als ciutadans de Catalunya sobre la independència que demanen algus partits i una bona part de la societat civil: << Tenen por de la democràcia>> . En realitat hi ha una creixent desafecció entre Catalunya i Espanya que ens recorda l'expresident de la Generalitat Jordi Pujol en el seu darrer llibre "El caminant davant del congost" que no s'arregla amb espots de publicitat on els principals dirigents del Partit Popular que ens ho nega tot apareixen dient: <<Catalunya me gusta>>. Però cap d'ells per la brevetat de la frase no explica com ni el perquè. Diuen això i segueixen practicant una actitud destructiva, la política de la por, a més de dir que no ens necessiten per sortir de la crisi i que els immigrants sens menjaran amb la natalitat superior a la catalana, imposant la seva llengua i costums, rebutjant els nostres, de manera que a Espanya creuen, igual que Franco als anys 60, que Catalunya, amb o sense la independència, camina cap a l'autodestrucció ella soleta. Jo comparteixo l'opinió de que la política espanyola segueix un total desencert envers Catalunya, tot i que ens condiciona, però el desencert i mala gestió espanyols de la decebedora crisi oberta entre Catalunya i Espanya, no ens poden impedir ser nosaltres com a país, tenir un bon govern, enfortir-nos interiorment com diu en Jordi Pujol, treballar per ser menys dependents, alliberar-nos de la subordinació econòmica i social a uns interessos que no són els catalans ni els europeus. Creure en el nostre esforç i creativitat. Treballar per el bé comú nacional, ser més europeus que mai..
pateixen ceguera absolutista
Els Ministres espanyols no venen a Catalunya a pactar, sinó a ordenar. Només vindran a pactar quan existirem com a nació, com va passar durant la 2ª República que va reconèixer la personalitat de Caralunya. Avui no es cansen de dir des de l'estat que l'Espanya plural fou un concepte impulsat per Rodriguez Zapatero, però que no refusen dins de la Constitució que consideren intocable, que no té per què modificar-se. Pontifiquen i parlen dient que tenen la veritat amb ells. Però disposar d'una majoria absoluta parlamentària nol vol dir que tingin la veritat, que diguin la veritat dels seus plantejaments i projectes. Quan informen fan propaganda. Transformen la informaciò en propaganda i segueixen donant la culpa de tot el que passa a les autonomies. Malgrat tot acaben reconeixent que s'han produït desequilibris per l'aplicació de la legislació actual. Encara hi ha gent que no veu la realitat de les mentides i els infundis, les contradiccions i els muntatges. Però malgrat els atacs contra l'administració autonòmica, els fets demostren que a Catalunya malgrat tot durant aquests darrers anys hi ha hagut llibertat, pau social i progrés. davant una ceguera absolutista i polítics passats de rosca. Caldria que estudiin el que ha passat a l'Àfrica colonial dels anys 60, doncs les antigues colònies són estats independents que volen sortir de la classificació PMA. amb tractats de cooperació preferencial amb la Unió Europea. Pot ser des de Madrid ens volen dir que no volen competir amb Catalunya a la Unió, posant totes les pegues possibles, però sí que podrem fer tractats de lliure circulació de persones, capitals i mercaderies dins el territori geogràfic de la Unió Europea i la AELC. Seria el mateix i no hauriem de pagar la nostra aportació al pressupost comunitari que seguiria pagant Espanya sense Catalunya. Valdria més que en lloc de negar-se a dialogar, vinguin a pactar i es deixin d'atacar el sobiranisme sistemàticament i es posin a treballar contra la corrupció, l'enxufisme i l'evasió de capitals.
catalan saussage
by
Pau Miserachs
/
divendres, 2 de novembre del 2012 /
Posted in
experiència,
negociació,
pacte,
poder
Wifredo Espina, el periodista de ploma clara, neta i directa, li ha dedicat una píndola amb càrrega al President Artur Mas., criticant el plantejament de Catalunya nou estat europeu. El President de la CEOE aposta per la negociació d'un pacte fiscal i que Catalunya no marxi d'Espanya. Junqueras segueix dient que té pressa per marxar d'Espanya, els socialistes no s'entenen i Alicia del PP aposta per la unitat i millorar el finançament de Catalunya. En cap cas diuen què faran si Catalunya decideix emancipar-se de l'administració espanyola, i tampoc reflexionen sobre els diners que Catalunya no reb després d'haver pagat els impostos, diners que Catalunya necessita per pagar i millorar els serveis pùblics. Catalunya no està per la privatització dels serveis amb els diners pùblics. Però la campanya perquè els catalans fem marxa enrrera està arribant massa aviat, ben abans de la campanya electoral i ben abans de que Parlament i Poble hagin decidit el proper pas després de les eleccions al Parlament de Catalunya. El que sembla assegurat és que hi haurà més participació que altres vegades. Les eleccions es tornen plebiscitàries. Els partits petits sense vocació de poder tenen poc a fer en el futur com no sigui amb el desgast etern. Voler marxar si Espanya no ens deixa per les bones, pot ser ingenu. No gaire lluny tenim el cas de Macedònia enverinada amb Grècia. L'experiència ens hauria d'ajudar a cercar les solucions i no trobarnos en un carreró sense sortida per no endinsar-nos en una tempesta. Tampoc és acceptable que Espanya digui no a Catalunya i aillant Catalunya de les inversions estatals no vulgui establir la cooperació indispensable.
spanish omelette
Que la banca no exerceix de moralitat ja ho saviem per la forma de donar crèdits, de captar diners i d'executar inmpagats, tant com quan les caixes en fallida es van desviar de les seves activitats tradicionals per entrar en el negoci de la bombolla immobiliaria, amb empresaris sense escrupols com el del Halloween de Madrid que va amagar la veritat dels nois i noies que havien entrat al recinte abans del tràgic sinistre. És immoral abusar de la gent i és immoral viure del diner públic sense compromís de retornar-lo. És immoral que els responsables de l'ensorrament de la nostra economia segueixin cobrant uns magnífics sous i pensions garantides, mentres la majoria de ciutadans tremolem a cada consell de ministres per les decisions que puguin comunicar-nos. Menys mal que el Wall Street Journal i el The Guardian ens aclareix amb plena llibertat de ploma el que passa i senyalen responsables, menys mal que els Jutges grecs, acceptant el dret de l'interés públic, han absolt el periodista que va publicar la llista d'evasors a la que hi trobem tota mena de gent, dirigents polítics inclosos. I a Espanya?
democràcia en pèrill
L'anunci de una nova modificació del Codi Penal per incloure la responsabilitat dels capdevanters dels partits i sindicats en tota mena de delictes llistats al dit codi, lligat amb els avisos que llença el Ministeri de l'Interior a Bildu de possibles il·legalitzacions d'acord amb la llei de partits, són el síntoma més clar de la involuciò del règim cap una situació autocràtica. Duresa al poder en moments de crisi per frenar l'oposició i eliminar els radicals o presumptes delinqüents. No valorarem si els perseguits volen utilitzar la democràcia per destruir la democràcia. Abans haurem destruït la llibertat d'expressió, la llibertat de ls organitzacions polítiques, les persones que representen els diferents moviments socials. haurem implantat la política de la por, la repressió social. El personal i contestació que no eliminin les urnes ho farà el Codi Penal a travers l'administració de Justícia impulsada per els Fiscals de l'Estat. La llei s'haurà d'aplicar, sigui justa o injusta fins que es pugui canviar. Sens dubte la democràcia a Espanya està en pèrill. Canviar del franquisme a una democràcia de Transició ens va costar 40 anys. Ara, entre poder lesgislatiu absolut de la dreta reaccionaria en perfecte armonia amb la Conferència episcopal espanyola, il·legalitzacions, Codis i un renovat esperit imperial, la recuperació dels drets i llibertats dels ciutadans i la nació catalana, tal com estan definits per el Consell d'Europa, serà un altra larg camí de sacrificis i patiments col·lectius.
Catalunya com a realitat prejurídica
Tornem a la discussió de si Catalunya és una regió més d'Espanya o una nació incorporada a Espanya fa segles per la força de les armes. Tornem a discutir si Catalunya posseix o no elements diferencials com a poble, si es pot considerar o no com una nació amb dret a estat propi. Tornem a discutir si el sobiranisme és o no necessari per la Catalunya del 2012. L'abril de 2009, l'avui eurodiputat Ramon Tremosa publicava a edicions malhiven un llibre sobre el sobiranisme necessari on plantejava qie l'Estatut de 2006 seria possiblement el darrer. Efectivament, com apuntava en Tremosa, el marc legal és deficient, suficientment deficient com per plantejar-se la creació d'un nou marc que resolgui els problemes reals a la base del país. El canvi de model és necessari per garantir ña continuïtat de la nació catalana. La naciò catalana ja existia abans del marc legal imposat per els vencedors de la guerra del 1714 i com és lògic abans de la Constitució de 1978.Catalunya és una realitat prejurídica indiscutible com pot ser-ho l'Església, i els governs de l'Estat, en un marc de dret com el de l'estat social de dret, estan obligats a respectar aquesta realitat, de manera que no poden aplicar o interpretar la Constitució contra la nació catalana, restringint, limitant o suprimint els seus drets individuals i col·lectius, naturals, humans i fonamentalment constitucionals, escrits o no. Ni l'Església amb tot el seu poder pot pretendre suprimir els drets naturals dels catalans, els de l'ànima col·lectiva del poble català, llengua, cultura, espiritualitat en català, pregària en català, Biblia en català, senyera i llar moral dels catalans.