Puigdemont, investit amb honor

El President Puigdemont va treure ahir endavant amb el vot favorable de la majoria de diputats al Parlament de Catalunya la moció de confiança a la que havia decidit sotmetre el futur de la seva presidència i del propi Govern de la Generalitat. Tan sols la roda repetitiva de la demagògia anticatalana de Ciutadans i Partit Popular fou la oposició a quelcom tant a prop del dret a decidir que Catalunya vé reivindicant quinze vegades des de fa uns quans anys com és un referèndum. La novetat ha sigut la presentació de la proposta de celebrar un referèndum clar, vinculant i amb eficàcia jurídica sobre la independència de Catalunya. La resposta del Govern espanyool li ha arribat immediatament abans de demanar hora per anar a parlar-ne. Com sempre, un no a un referèndum que es considera il·legal per la Sra. Soraya Rodriguez de Santamaria ha sigut la resposta donada a un diàleg inexistent, en ocasió de la roda de premsa posterior al Consell de Ministres drels divendres. La premsa espanyola no s'en fa gairebé ressó. És més important el que passa al Partit Socialista on les ganivetades es reparteixen a dreta i esquerra sorprenent propis i estyrtanys, excepte el PP que ja esperava li aplanessin el camí a la investidura del Sr. Rajoy amb alguna història com aquesta. Trist favor el de l'esquerra tradicional espanyola a la democràcia amb temptatives de ressuscitar la tècnica del cop d'estat per apoderar-se de la direcció d'un partit que de socialista no cpmpromés amb la classe obrera ha passat a arrenglerar-se amb el neoconservadurisme. A Espanya, aquesta guerra interna en el PSOE per forçar l'esperada caiguda del lider, és el que més entusiasme els mitjans de comunicació que han trobat un bon element d'entreteniment. També els diaris. I els mitjans defugen i silencien parlar de Catalunya, quan en canvi la premsa internacional s'en fa ressó, tot i que sembla no impartar-lis perquè ja són tantes les vegades que Catalunya ha demanat fer un referèndum que no vé d'una més, sabent com sabem tots la resposta de Madrid que tampoc aquesta vegada s'ha fet esperar. El que està per veure és siel referèndum és il·legal com diu el Govern espanyol, perquè amb el dret internacional a la vista no ho és, i el que resultaria il·legal davant dels drets reconeguts per les Nacions Unides als pobles amb característiques identitàries seria precisament impedir la celebració del referèndum que Catalunya demana per resoldre el conflicte d'acord amb les regles del dret internacional. Espanya no hi guanya res oposant-se per sistema a la legítima reclamació del poble català que avui representa el President Puigdemont basat en el mandat democràtic rebut a les urnes. No s'entèn en una sana democràcia que es discuteixi per un Estat radial el dret dels pobles perifèrics a decidir per ells mateixos el seu futur polític, en pau i llibertat, si volen crear el seu propi Estat o si el que prefereixen és seguir sota la dominació de partits disposats a ressuscitar els cops d'Estat en qualsevol moment per tenir poder de domini i de coerció contra el somni dels pobles que reclamen el seu dret a la llibertat nacional perla via pacífica i mitjançant el que decideixin les urnes. Aquesta vegada doncs, el President Puigdemont ha sigut investit amb honor.

PSOE ressuscita l'Espanya del cop d'Estat

No era cap sorpresa quan ahir esclatava la crisi interna del PSOE. Feia molts mesos que es veia vindre la rebel·lia de l'anomenat sector crític amb Pedro Sánchez. Els rebels no amaguen que volen pactar amb el PP i Pedro Sánchez, que volen fer dimitir o enderrocar, molesta per què ell vol arribar a una entesa de progrés. També molesta a Ciudadanos perquè no segueix el joc que aquests volewn marcar amb el PP. És d'observar que ha sigut la dita federació influent andalusa la que ha dut a terme la rebel·lió que molts consideren un cop baix, un frau i antidemocràtic Uns pocs volen imposar la seva política de conveniència als demés, orquestada per vells dirigents socialistes.Han volgut donar un cop per accedit al poder del PP i eliminar el secretari general quan abans. El que ja no sorprèn és que el mateix González i en Bono beneixin la jugada que té com capdevantera la mateixa presidenta andalusa Susana Diaz. Crítics són ara els que discuteixen el socialisme progressista, doncs obrir pas a un govern conservador és arrenglarar-se com a neoconservador. Els rebels crític semblen ignorar que la legitimitat la donen els afiliats. I això passa quan a Catalunya és demana la independència per governar bé. Només els que sempre troben pegues a tot els sembla que és decebedor i feble el que diuen els partidaris de celebrar un referèndum per resoldre el conflicte Catalunya/Espanya. Rapidament es declara il·legal per part dels conservadors tota proposta de referèndum que saben és quelcom previst en el dret internacional que Espanya vol ignorar. De fet els espanta convocar un referèndum de veritat, com al PSOE beneficiat per càrrecs i per les empreses de l'Ibex espanta a alguns que la militància decideixi la política del partit i qui ha de dirigir-lo. Tampoc volen veure eols crítics que donar poder al PP és acceptar que un 47% de las gent gran és pobre i depenent d'una pensió de mil euros o menys, cada dia més curta amb l'apujada de preus de tot. Mantenir la gent en la pobresa pot ser una estratègia de distracció per aprofitar la por al demà, a allò descobegut que pot aportar una esquerra al poder. És el nacionalisme reaccionari de l'Estat el que està decidit a ensorrar tots els projectes democràtics dels pobles sense Estat, com Catalunya, que demanen poder governar-se en llibertat. El plantejament dels cr+itics socialistes que aprofiten per dir que el futur és un federalisme inconcret sota el principi d'igualtat amaguen als espanyols que els diners que surten de Catalunya per garantir el benestar de les regions espanyoles, perjudicant la sanitat i la situació social catalana en nom de la solidaritat, no tornen, la qual cosa vol dir que promouen la desigualtat i pensen seguir igual frenant amb la llei i el poder central el desenvolupament de l'autogovern català i el dret a l'autodeterminació. Els crítics socialistes units als conservadors del PP van camí d'afrontar una desafecció ciutadana més forta que l'actual per evitar l'identitari espanyol en marxa contra el pluralisme i les realitats nacionals que basen la seva força en la llibertat i el respecte als drets democràtics.

política entre malicia i ambició

Els resultats alectorals a Galiza i Euskadi han donat xifres, però també orientacions pel futur polític. S'han anotat abstencions superiors al 36% de l'electoral i nombrosos vots en blanc i nuls. L'abstenció i el vot en blanc com a vot de rebuig i protesta són l'avís d'un descontentament i desconfiança que els guanyadors ara no tenen en compte a l'hora de gaudir de l'èxit electoral. Els grans perdedors, el Partit vestit de liberal que volia ser frontissa centralista i impositiu de Ciudadanos que no ha conseguit entrar a cap cambra legislativa, i el PSOE, cada dia més escorat al neoconservadurisme, que ha vist aprimar-se la seva representació, reben el missatge de que les posicions que discuteixen els drets locals no són ben rebudes als territoris forals. Descobrim llavors a la política un cert tradicionalisme que frena les ambicions desestructurades i antipopulars. Descobrim també que els escàndols de corrupció no són l'element pèr determinar guanyar o perdre unes eleccions. Espanya, com diu Gregorio Morán en un article publicat a La Vanguardia el passat dissabte, és el país més corrupte d'Europa. La veritat és que molts han sapigut fer un ús positiu de la informació privilegiada a la que han accedit dres de la Transició. La política s'ha convertit en el negoci inapropiable d'uns quans. La ciutadania, il·luminada per la por a tot el que li és desconegut, s'ha acostumat a la corrupció, i la corrupció ja es va convertint en un mal menor assumible mentre la justícia fa la seva feina, davant d'altres problemes que centren ara la vida política de l'Estat. El joc més viu i dirigit a l'èxit, no hi ha dubte que és el del PP que especula amb la possibiitat de guanyar més vots en unes terceres eleccions. El PP ha sapigut esperar i dirigir els tempos de la seva actuació cremant l'adversari. Ara ha conseguit que el socialisme espanyol implosioni i els dubtes envers el seu actual Secretari general apareixin publicament. No fa cap servei al progressisme que Felipe Gonzalez antic president de govern espanyol es posicioni publicament contra Pedro Sanchez tractant-lo de informal. Però Gonzalez oblida que ell no fou formal amb Catalunya i incomplidor igual que Rodríguez Zapatero. Els catalans sabem que les ambicions de poder desfermades i incontenibles de Susana Diaz, apretada per un PP i Ciutadans a Andalusia, l'han dut a posar en dubte la capacitat de Pedro Sanchez. Els dos dirigents socialistes coincideixen en el pensament i en les linees vermelles contra Catalunya, però ara conscient o inconscientement li estan netejant la roba al PP mentre embruten la del PSOE. La política està encara a l'estadi de la lluita entre la malicia i l'ambició personal. En unes terceres eleccions si el PSOE no s'acaba plegant davant el PP veuren apujar l'abstencionisme entre l'ectorat d'esquerres, descontent i molest per l'actuació dels dirigents ara dit barons del PSOE, aquell vell partit republicà que ara no s'aparta dela via neoconservadora, l'abstenció i el vot en blanc. La situació no canviarà fins que la polpìtica no deixi de ser un plat d'ambicions i malicia i el negoci privat d'uns quans aspirants a seguir llaurant-se grans fortunes fent negocis pagats amb els de diners públics mentre els partits no es preocupen d'acabar amb aquesta delinqüència instal·lada en la política.

L'Europa dels pobles per la millora social

L'Europa actual segueix sent l'Europa feta els anys 50 decidint les fronteres mundials deia aquest dissabte l'exeurodiputat Corse Sr. François Alfonsi a La Dintrada del partit occitanista celebrada a Port Leucate aquest cap de setmana. Països com França es creien que serien eterns i ara s'han de plegar al reconeixement de la diversitat, pobles amb característiques identitàries ofegats pel centralisme radial, com passa a Espanya. Quelcom similar passa Espanya en el moment en el que apareix a la dreta un fort sentiment antieuropeu. Curiosament són les noves esquerres les que entenen el significat del dret a decidir davant les situacions egoístes existents a cada Estat que impossibiliten la creació d'una Europa Social. La eurodiputada del BNG Sra Ana Miranda deia que som a Europa més de vuitanta milions d'habitants que pensem de la mateixa manera. Les institucions no donen solucions comunes malgrat la Carta Social Europea i les obligacions assumides amb el Tractat de 2007 de Funcionament de la Unió. Les institucions europees tampoc semblen estar disposades a entendre els grans problemes. A Espanya ja no dubten que segueix al poder el franquisme sociològic disposat a no retrocedir i no canviar res. El Rei també ha volgut ignorar en un recent discurs al plenari de les Nacions Unides com el Ministre Sr. Garcia Margallo, que Gibraltar va decidir en referèndum el 1967 seguir sent una colònia britànica, situació ratificada el 2002 en noves votacions, com recorda la periodista Gemma Aguilera en un article que publica el diari digital El Món.. Contra aquestes decisions democràtiques no tenen res a fer les reivindicacions esbombades pel govern espanyol i la actual Monarquia arrossegada al ridícul pels seus assessors. La Monarquia hauria de saber que és la democràcia la que permet definir les lleis i les llibertats, en lloc dels agris plantejaments antihistòrics. El veritable problema europeu i també espanyol en aquest context de devaluació i desentesa, és fer front als desafiaments de la dreta més conservadora que allà on opera practica el caciquisme i el poder oligàrquic més descarat que tant bé definia el pensador Joaquim Costa, permetent aquesta nova dreta concentrar el poder econòmic en unes poques mans en nom de l'ordre. Les dretes europees, com també l'espanyola, no hi ha cab dubte que no estan per una Europa política descentralitzada, l'Europa dels pobles, amb un millor repartiment de les riqueses. Els partits actuals no s'han de tancar en ells mateixos i han de desenvolupoar polítiques de millorament social i de l'entorn. Amb l'exemple del cooperativisme com procés de col·lectivisme voluntari per fer front al populisme de les dretes contràries a tot canvi de progrés i al populisme de les d esquerres irracionals. En aquest procés cal tenir cura d'acabar amb l'atomització política de les esquerres, doncs les dretes aparentment separades per qüestions personals acaben sempre unides i concentrades en una força tendent a conservar les avantatges del poder. Cal tenir compte que a la dreta, per mantenir-se com partit d'ordre, no li interessa desenvolupar la democràcia participativa i la transparència que exigeix el Tractat de la UE.

L'Europa dels pobles per la millora social

L'Europa actual segueix sent l'Europa feta els anys 50 decidint les fronteres mundials deia aquest dissabte l'exeurodiputat Corse Sr. François Alfonsi a La Dintrada del partit occitanista celebrada a Port Leucate aquest cap de setmana. Països com França es creien que serien eterns i ara s'han de plegar al reconeixement de la diversitat, pobles amb característiques identitàries ofegats pel centralisme radial, com passa a Espanya. Quelcom similar passa Espanya en el moment en el que apareix a la dreta un fort sentiment antieuropeu. Curiosament són les noves esquerres les que entenen el significat del dret a decidir davant les situacions egoístes existents a cada Estat que impossibiliten la creació d'una Europa Social. La eurodiputada del BNG Sra Ana Miranda deia que som a Europa més de vuitanta milions d'habitants que pensem de la mateixa manera. Les institucions no donen solucions comunes malgrat la Carta Social Europea i les obligacions assumides amb el Tractat de 2007 de Funcionament de la Unió. Les institucions europees tampoc semblen estar disposades a entendre els grans problemes. A Espanya ja no dubten que segueix al poder el franquisme sociològic disposat a no retrocedir i no canviar res. El Rei també ha volgut ignorar en un recent discurs al plenari de les Nacions Unides com el Ministre Sr. Garcia Margallo, que Gibraltar va decidir en referèndum el 1967 seguir sent una colònia britànica, situació ratificada el 2002 en noves votacions, com recorda la periodista Gemma Aguilera en un article que publica el diari digital El Món.. Contra aquestes decisions democràtiques no tenen res a fer les reivindicacions esbombades pel govern espanyol i la actual Monarquia arrossegada al ridícul pels seus assessors. La Monarquia hauria de saber que és la democràcia la que permet definir les lleis i les llibertats, en lloc dels agris plantejaments antihistòrics. El veritable problema europeu i també espanyol en aquest context de devaluació i desentesa, és fer front als desafiaments de la dreta més conservadora que allà on opera practica el caciquisme i el poder oligàrquic més descarat que tant bé definia el pensador Joaquim Costa, permetent aquesta nova dreta concentrar el poder econòmic en unes poques mans en nom de l'ordre. Les dretes europees, com també l'espanyola, no hi ha cab dubte que no estan per una Europa política descentralitzada, l'Europa dels pobles, amb un millor repartiment de les riqueses. Els partits actuals no s'han de tancar en ells mateixos i han de desenvolupoar polítiques de millorament social i de l'entorn. Amb l'exemple del cooperativisme com procés de col·lectivisme voluntari per fer front al populisme de les dretes contràries a tot canvi de progrés i al populisme de les d esquerres irracionals. En aquest procés cal tenir cura d'acabar amb l'atomització política de les esquerres, doncs les dretes aparentmentseparadesper qüestions personals acaqben sempre unides i coincentrades en una força tendent a conservar les avantatges del poder. Cal tenir compte que a la dreta, per mantenir-se com partit d'ordre, no li interessa desenvolupar la democràcia participativa i la transparència que exigeix el Tractat de la UE.

Euskal Herria, de la moderació a la traició.

No em podia imaginar la recent ingerència dels dirigents del PNV en la política catalana criticant el procés i el possible referèndum d'autodeterminació que cada dia consideren convenient realitzar més sectors polítics catalans. Un referèndum que forzosament haurà de ser convocat pel Parlament català i celebrat exclusivament al territori català, vinculant, amb igualtat d'oportunitats per totes les posicions en dscussió davant la independència de Catalunya. Si la finalitat del PNV és la independència dls set territoris bascs no és comprensible que donin per via impossible la unilateralitat del procés català que és totalment legal ajustada al Dret Internacional de les Nacions Unides com va definir el mateix ponent de la Constitució Professor Jordi Solé Tura. Guanyar quotes d'autogovern com a comunitat autònoma segons la Constitució de 1978 i el propi Estatut d'Autonomia, no és el camí cap a la independència, sinó la submissió a un règim i una governança contradictòris amb els més elementals drets de les nacions modernes sense Estat, com Catalunya, que assumeixen la Carta fundacional de les Nacions Unides. Aventurar-se a dir que ens quedarem fora de tots els circuits polítics i econòmics internacionals pel sol fet de proclamar un dia la independència de Catalunya, amb l'Estat espanyol en contra, és una visió descafeinada de qualsevol procés d'alliberament nacional, excepte que aquest alliberament no interessi en realitat per raons fiscals i de prestacions pactades o a pactar amb l'Estat. No s'ha de rebaixar el to de les reivindicacions nacionals per les esperades amenaces de l'Estat i la política de la por. A Catalunya sabem ben bé que la independència ens llença a la competitivitat global sense lligams enturpidors com ens està resultant amb un Estat com l'espanyol que no dialoga, no accepta llistats de greuges, raons i queixes, quan el seu propi govern intenta limitar les nostres competències i sentit de la democràcia, rebaixar l'autogovern assolit en definitiva. Erroni i desencertat ha sigut el discurs electoral del Sr.Urkullu contrari al procés. Dir això no li farà guanyar vots ni posar-lo en millor situació d'entesa amb el govern d'Espanya en funcions. Ni el mateix Anasagasti, en les seves declaracions publicades avui al diari digital El Món" s'atreveix a valorar la capacitat de resistència dels catalans davant de la repressió anunciada per la convocatòria i celebració d'un referèndum unilateral d'independència, per una lectura estrictament nacional, coercitiva i estreta de la legislació espanyola.

existeix l'esquerra autèntica?

El President francès Sr. Hollande va dir a la Festa de l'Humanitat de 2014 que l'esquerra autèntica s'ha acabat. Què volia dir el president francés amb aquesta afirmació? La resposta podria ser dir que la esquerra democràtica no és la imatge de Che Guevara, ni la del maig de 1968, ni la que podria enviar postals al Sr. Rajoy dient-li "vull més salari i més hores lliures per viure la vida de família, educar els fills i gaudir de la cultural". L'acció plaussible és promoure el col·lectiu democràtic de ciutadans i ciutadanes a travers la participació institucional com recomana la Uniço EWuropea en el Tractat de Lisbona de 2007. El problema rau en que el socialisme actual no fa revisió de la seva ideologia mentre gira cap el neoconservadurisme, accepta la submissió al poder gran capital i es converteix en el partit de la petita burgesia oficial. El socialisme actual, també a Espanya, sap que la societat, la classe obrera, no esperen res dels seus polítics propers al poder. Sembla que tocar poder és recrear la inquisició per impedir l'accés dels treballadors al control de les empreses. La manca de visió qualitativa de la política que s'atribueix a Hollande també serveix per Espanya i per Catalunya.L'evolució de la democràcia cap el pluralisme real fugint del bipartidisme que tan convé al neoconservadurisme, ha creat minories que lluiten per accedir al poder. La minoria que arriba al govern se sent legitimada per decidir pels demés i desqualificar els que pensen diferent. Ni la dreta ni l'esquerra són les úniques polítiques possibles em el segle XXI de l'humanisme global. Ni la dreta ni l'esquerra són els àrbitres de la moralitat degradada per la corrupció i la mentida. La primeramentida és presentar-se com del partit dels febles al mateix temps que s'aferma en l'abandó dels drets socials de la ciutadania i el fet nacional català. El socialisme català, vinculat al socialisme neo-conservador espanyol sap que no podrà reconquerir l'electorat que l'ha abandonat per què ja no pot incarnar el bé a que aspira laclasse obrera i el nacionalisme català. Aquest socialisme desintegrador de les esquerres es troba en situació d'inferioritat moral davant les noves esquerres, tot i que en matèria econòmica sembla ésser menys sectari que la dreta. Cal preguntar-se ara si existeix imaginació renovadora a l'esquerra. També cal saber el perquè del fanatisme anticatalà dels dirigents de la dreta. Que ahir el Sr. Feijoo comparés avui el nacionalisme català pacífic i pacient, amb les pistoles del separatisme és demostració clara de la posició de la dreta a Espanya i de la voluntat de no dialogar ni de tractar de cercar l'entesa amb el poble catalàque es vol abdiqui de les seves reivindicacions sotmetent-se a principis constitucionals d'unitat propis del segle XIX quan no existien les Nacions Unides ni la Unió Europea ni el Tractat de la Organització Mundial de Comerç.

quin paper davant la història?

El nostra actual rei que constitucionalment no disposa de facultats per governar, ha dit a l'Assemblea General de les Nacions Unides davant la que s'ha presentat representant l'Estat espanyol, que som en una "conjuntura complexa". El rei parla d'acords, diàleg i responsabilitat quan sap que el govern en funcions no sols no vol parlar amb Catalunya sinó que a més es persegueix judicialmenty els seus càrrecs institucionals del 9N. Com si estigués programat, el PP va i proposa ara al Parlament espanyol un "Pacte per la Unitat d'Espanya". No podem considerar Espanya com un enigma històric com feia el Professor Claudio Sánchez-Albornoz. Espanya ha sigut una construcció de l'imperi de la dominació castellana. Espanya va marxar d'Europa en perdre les seves possessions de Flandes.Nàpols I Sardenya a més d'entrar sota el control de l'absolutisme dels Borbons. Espanya ha caigut sempre en el pragmatisme racionalista de censurar els altres, no acceptar la diversitat. La civilització imperial espanyola ha sobreviscut segles superant crisis, però també es va esgotar superada per la seva pròpia problemàtica, el que ara diu el Rei és una conjuntura complexa, la qual està mancada de diàleg i de respècte i tolerància a la diversitat nacional del seu territori. Catalunya a diferència d'Espanya, com diria en Manuel Serra i Moret, no va caure mai en el pecat de la subordinació, actuant amb instint democràtic. Catalunya, en paraules de Serra i Moret, ha tingut "una faisó pròpia de fer història. Catalunya amb el seu sentit d'expansió per la mediterrània, no ha sigut mai central i radial, realitat i comportament que no ha trobat reciprocitat a Espanya", tot i que era ben sabut el seu estatut confederal amb la Corona d'Aragó. El poble català sempre ha posat la seva força en arrelar institucionsn lloc d'enlairar homes i crear cabdills, segons deia Valentí Almirall en "Lo Catalanisme". El resorgiment català es troba en la inclinació igualitària i democràtica dels catalans i contra aquest resorgiment de res no valen els atacs impositius dels que fan de Catalunya l'enemic a abatre del que queda de les Espanyes. Catalunya és una comunitat lliure, pacífica i pacient, plural i oberta al món. Que el Rei ignori Catalunya pensant que només existeix la artificial nació espanyola és un greu error polìtic i històric que consisteix en la lluita per la supremacia que el PP, residual a Catalunya com el mateix PSOE, vol materialitzar en un pacte per la unitat d'Espanya contra el procés de la independència de Catalunya. Patrocinar pactes per la unitat d'Espanya i contra la independència de Catalunya és una demostració més de la manca de diàleg i de responsabilitat política que contradiu el discurs del Rei a les Nacions Unides. No hi ha altra pacte possible en ple segle XXI que el de facilitar fer a Catalunya un referèndum en exercici del dret a l'autodeterminació reconeguda per l'Estat espanyol en transició cap una democràcia formal ben abans de la Constitució i amb el reconeixement de la Generalitat històrica al exili.

Salvador Puig i Antich

Fa quaranta anys que un jove partidari del comunisme llibertari fou condemnat a mort i executat a Barcelona en un procés sense garanties jurídiques. Sense entrar en les motivacions de la seva execució conforme a la llei de la dictadura que fins al final i sense demanar perdó ni retornar la dignitat als executats, seguia aplicant la pena de mort per remprimir l'oposició, sobre tot la revolucionària, la dels treballadors contraris a seguir sotmesos als dictats de la dictadura econòmica i social. Ahir a l'Ateneu Barcelonès es va fer un acte de recordatori del jove revolucionari integrat al moviment obrer. També el judici de Burgos fou mostra de la crueltat del règim encara no desaparegut del tot, doncs quedaren intocables gràcies a una llei d'amnistia general els seus hereus i col·laboradors. La poesia de Josep Miquel Servià i la música il·luminaven la tarda del record. Varem poder sentir dels vells companys d'en Puig Antich les crítiques més dures a l'acció dels partits dits demòcrates nascuts sota la Constitució de 1978. Aquells lluitadors de la classe obrera volien un món nou, lliure de l'opressió. Reivindicaven els drets dels treballadors, els assalariats. Coneixem i recordaven les morts de treballadors enfrontats a la policia franquista en vagues a diferents indrets. Tan al Besós com a Galicia. La història dels vells lluitadors ens fa repensar la situasció de la societat capitalista avançada actual amb governs que decideixen el que els recomanen institucions no electes. Les reformes dutes a terme només han dilatat l'explosió de la crisi, la desintegració d'un sistema agònic. L'objectyiu és la submissi´ço dels treballadors al treball precari i baixos salaris són agressives amb les llibertats fonamentals i els drets col·lectius per crear un mur de contenció a les reivindicacions obreres. Les lleis impoedeixen l'aparició de models alternatius vinculats als principis d'emancipació social i igualtat. La solució no és l'abolició de l'Estat, però si que l'Estat perdi el centralisme econòmic i social.

ara no toca vergonyant.

Que en Quico Homs estigui dient i pensant que el Tribunal Suprem no forma part dela Justícia independent que defineix una democràcia, no deixa de ser un dubte del per què es van admetre a tràmit de les acusacions que es fan des de la Fiscalia de l'Estat vinculada a la política oficial del PP en el poder. En Quico Homs no està obligat a entendre el joc processal seguit per la Fiscalia, però un Magistrat no és un Fiscal ni està obligat a fer-li cas i menys a seguir el joc de judicialitzar la discussió política. Som a Europai les normes tenen una interpretació ben diferent a la de fa quaranta anys. El que destaca és el caràcter polític de tot el procediment pels fets i les persones, i l'actuació també política del Ministre de Justícia en funcions contestant a les queixes d'avui mateix d'en Quico Homs. Aquesta situació ens aproxima a la posició del president Rajoy que ara no vol parlar de la seva investidura ni d'altra cosa que Galicvia i elPP, doncs està volcat en les eleccions galegas. Vol que el seu candidat guanyi a Galicia per donar-se un bany d'èxit amb els vots rebuts. Ara fuig de parlar de Catalunya i dels polítics catalans declarant com investigats davant un Tribunal de Justícia. Rajoy necessita guanyar a la Galicia que ja es troba bé a Espanya per contrarestar la campanya dels catalans i els discursos dels encausats informant als mitjans a la sortida del Tribunal. Dir el Ministre de Justícia en funcions que la contaminació no existeix a la Justícia es tant com dir que no van existir els tribunals d'ordre públic ni jutges defensors de les lleis repressores franquistes. Amb el que estic d'acord és que les coses han sortit de mare a totes bandes. La Fiscalia de l'Estat, amb una dimissió del Fiscal en cap pel mig, no va fer cas de l'informe negatiu dels fiscals de Barcelona i va decidir tirar endavant, al meu entendre erròniament, una denuncia contra el President de la Generalitat i altres representants polítics catalans per la votació de la consulta que el poble demanava. Toits recordem el crit solemne de "volem votar". Tot això doncs per una manifestació en forma de consulta no vinculant com si fos un entrenament per un referèndum autèntic. A la consulta hi van participar milers de voluntaris, sense cap caràcter oficial presidint taules de votació. Els Magistrats hauran de valorar les responsabilitats per una consulta no oficial, no convocada per el Rei que ja sabem no la convocaria mai oficialment, però no prohib ida per la Constitució. Però és que les consultes polítiques en forma de votació no estan prohibides a la Constitució i tampoc les imoedeix el Pacte de Drets Civils i Polítics de Nova York de 1966 ratificat per Easpanya el 1977 sense cap reserva. Em costa creure que es vulgui declarar il·legal amb el Codi Penal a la mà el que a nivell internacional no ho es en un sistema democràtic que respecta els mandats de l'electorat d'un territori. El que és clar és la voluntat de la gent catalana de seguir endavant el procés de separació de Catalunya de l'Estat espanyol. L'atac de l'Estat via judicial contra la màxima autoritat catalana és una declaració més de la manca de voluntat de diàleg i de l'esperit de coerció que sempre ha caracteritzat la dreta espanyola. Cal que la Justícia no es deixi contaminar per aquest esperit contrari a resoldre els problemes polítics amb Catalunya a cop de denuncia. L'ara no toca d'en Rajoy el considero vergonyant davant la gravetat política de la crisi desintegradora d'institucions que ha promogut amb la seva política immobilista i negacionista.

ara no toca vergonyant.

Que en Quico Homs estigui dient i pensant que el Tribunal Suprem no forma part dela Justícia independent que defineix una democràcia, no deixa de ser un dubte del per què es van admetre a tràmit de les acusacions que es fan des de la Fiscalia de l'Estat vinculada a la política oficial del PP en el poder. En Quico Homs no està obligat a entendre el joc processal seguit per la Fiscalia, però un Magistrat no és un Fiscal ni està obligat a fer-li cas i menys a seguir el joc de judicialitzar la discussió política. Som a Europai les normes tenen una interpretació ben diferent a la de fa quaranta anys. El que destaca és el caràcter polític de tot el procediment pels fets i les persones, i l'actuació també política del Ministre de Justícia en funcions contestant a les queixes d'avui mateix d'en Quico Homs. Aquesta situació ens aproxima a la posició del president Rajoy que ara no vol parlar de la seva investidura ni d'altra cosa que Galicvia i elPP, doncs està volcat en les eleccions galegas. Vol que el seu candidat guanyi a Galicia per donar-se un bany d'èxit amb els vots rebuts. Ara fuig de parlar de Catalunya i dels polítics catalans declarant com investigats davant un Tribunal de Justícia. Rajoy necessita guanyar a la Galicia que ja es troba bé a Espanya per contrarestar la campanya dels catalans i els discursos dels encausats informant als mitjans a la sortida del Tribunal. Dir el Ministre de Justícia en funcions que la contaminació no existeix a la Justícia es tant com dir que no van existir els tribunals d'ordre públic ni jutges defensors de les lleis repressores franquistes. Amb el que estic d'acord és que les coses han sortit de mare a totes bandes. La Fiscalia de l'Estat, amb una dimissió del Fiscal en cap pel mig, no va fer cas de l'informe negatiu dels fiscals de Barcelona i va decidir tirar endavant, al meu entendre erròniament, una denuncia contra el President de la Generalitat i altres representants polítics catalans per la votació de la consulta que el poble demanava. Toits recordem el crit solemne de "volem votar". Tot això doncs per una manifestació en forma de consulta no vinculant com si fos un entrenament per un referèndum autèntic. A la consulta hi van participar milers de voluntaris, sense cap caràcter oficial presidint taules de votació. Els Magistrats hauran de valorar les responsabilitats per una consulta no oficial, no convocada per el Rei que ja sabem no la convocaria mai oficialment, però no prohib ida per la Constitució. Però és que les consultes polítiques en forma de votació no estan prohibides a la Constitució i tampoc les imoedeix el Pacte de Drets Civils i Polítics de Nova York de 1966 ratificat per Easpanya el 1977 sense cap reserva. Em costa creure que es vulgui declarar il·legal amb el Codi Penal a la mà el que a nivell internacional no ho es en un sistema democràtic que respecta els mandats de l'electorat d'un territori. El que és clar és la voluntat de la gent catalana de seguir endavant el procés de separació de Catalunya de l'Estat espanyol. L'atac de l'Estat via judicial contra la màxima autoritat catalana és una declaració més de la manca de voluntat de diàleg i de l'esperit de coerció que sempre ha caracteritzat la dreta espanyola. Cal que la Justícia no es deixi contaminar per aquest esperit contrari a resoldre els problemes polítics amb Catalunya a cop de denuncia. L'ara no toca d'en Rajoy el considero vergonyant davant la gravetat política de la crisi desintegradora d'institucions que ha promogut amb la seva política immobilista i negacionista.

llibertat, igualtat i Justícia, on són?

Diuen que la Constitució de 1978 havia de garantir aquests principis democràticsdela llibertat, la igualtat i la justícia, però la aplicació pràctica per part dels governs que l'administren ha sigut ben diferent del que havien somiat els votants i els que es creien que la Transició canviaria el sistema i les relacions socials. Alguns candidats a eleccions segueixen dient el mateix, però no s'atreveixen a analitzar on són les llibertats després de la llei mordassa i altres plantejaments involutius, ni la igualtat després de l'encariment de les taxes d'accés a les Universitats Públiques i les reformes laborals de la darrera legislatura que han potenciat l'increment de la pobresa i lamisèria social. La justícia és món apart, doncs els magistrats i molts fiscals volen ser independents de la política i la gestió de l'Estat i fer la seva feina que és la d'aplicar les lleis amb criteris d'equitat en un entorn canviant, socialment injust, fustigat per la corrupció i la deshonestedat política. A més s'ha d'aplicar un elemental principi de Justícia social que va des de una lluita aferrissada contra els productors de desigualtats fins la recuperació social dels exclosos per raons econòmiques i l'atur, a més de fer adoptar a les empreses, l'ensenyament, sanitat i a les administracions públiques millors condicions laborals i salaris. Ésmés que evident que la millora social i que els principis de la democràcia no es poden complir sota governs absoluts i menys si són de la dreta radicaldisposats a servir-sede la llei per imposar els seus propòsits.

el desafiament a la veritat

El encara candidat a President Mariano Rajoy ha dit avui que els socialistes són antipatriotes perquè no el deixen governar. L'expressió és falsa doncs no votar Rajoy no es pot considerar antipatriota, ans al contrari en les circumstàncies en les que som. També diu Rajoy, sense dir-ho tan obertament, que una autoritat socialista seria il·legítima per què el seu partit va conseguir més vots i escons que els socialistes en les darreres eleccions i si convé ho tornarà a repetir a la cerca de la majoria absoluta. Però no acaba de dir el candidat la veritat de la política que pensa seguir que sap estarà conduïdaper la Comissió de la Unió Europea. Tracta d'antipatriotes els que no el secunden i ara converteix el conservadurisme en nova pàtria. Primer ho va ser la Constitució. Ara la pàtria és el partit conservador i el seu president. Ara la pàtria és el poder. Rajoy sap que viu en la'ambigüitat, per+ò també sap que com a dirigent polìtic de la dreta espanyola té unes responsabilitats que utilitza per dividir la ciutadania. Ara els antipatriotes no som els catalans. Ara els antipatriotes són els socialistes que no mli cedeixen el vot perminvestir-se com nou President del Govern. Provoca, amb violència verbal com un demagog més, a travers els mitjans contra un suposat immobilisme socialista per conseguir la legitimitat del poder. El candidat no vol veure que la ciutadania rebutja tan la mentida política com el pensament únic. Vol traduir en raonaments simplistes el que és la seva pretensió sense donar alternativa ni estar disposat a acceptar-la. Desprès de dues eleccions sense guanyar amb majoria suficient, Rajoy segueix sense reconèixer que la millor política és la del diàleg sense reserves ni tripijocs. Rajoy es nega a reconèixer que el model democràtic espanyol està en crisi,. des de les divisions entre la mateixa esquerra a una ciutadania que està decebuda i cansada del desgovern actual, de la democràcia en trànsit ccap no se sap on. LA crisi ens obliga a sortir del retard en la renovació política. La renovació exigeix viurela realitat i dir la veritat del que passa. L'esquerra ha d'assumir la seva funció en la societat política, com també la dreta i els partits pèndul i penell. L'esquerra ha de denunciar el treball reduït i precari, la política neoconservadora dels baixos salaris. L'esquerra no pot trair les seves obligacions de defensa de les classes treballadores i la ciutadania empobrida pels abusos i les desigualtats dels beneficiaris de la polìtica de la dreta espanyola. L'esquerra ha de denunciar sense por el desafiament a la veritat que segueix la dreta espanyola que només vol assegurar-sela qualitat de vida i les millores pels seus. El poble és la carn d'olla per produir.

la renovació de la dreta i de l'esquerra

Ara que s'ha descobert que Susana Diaz ha entrat finalment de ple en el joc neoconservador per fer que el PSOE permeti la investidura de Mariano Rajoy, ha de quedar clar que els electors quan voten no signen xècs en blanc. La presentació d'una persona com a candidat i la seva elecció constitueixen un contracte que s'ha de complir. Quan s'ha rebut el vot socialista per lluitar contra el capitalisme especulatiu i salvatge, el dels senyorets terratinents, el de les bombolles, no es pot canviar de bàndol i defensar els artisans de la precarietat laboral per una qüestió de sobreviure en el poder. La credibilitat d'un polític està en relació, no als seus silencis i disciplina de partit, sinó a la validesa de les seves propostes i a la seva "mise en oeuvre". Queden exclosos de la dignitat els polítics corruptes que prefereixen abandonar el partit que els va col·locar en càrrecs institucionals a dimitir per intentar trobar empara en la immunitat parlamentària. Ja no s'accepta la sola paraula del que ho promet tot per engrescar la gent i desprès no mou res. Els presidents de govern i els seus ministres no creen -contra el que volen fer creure a Espanya- llocs de treball ni creixement econòmic, sinó que han de crear entorns favorables per el funcionament i internacionalització de les empreses, implantar un sistema educatiu apte pels nous mercats de treball, simplificar la legislació, eliminar traves administratives, promoure l'autoresponsabilitat i el diàleg. Cal descarregar la funció pública de càrrecs externs i comissaris polítics. El futur no reposa ni es fa sobre les paraules, sinó pels fets de la classe política que tots sabem no es vol deixar renovar. L'exigència avui és de no més llistes tancades, canvi de política electoral fent-la més propera al ciutadà, no acumulació de mandats, transparència, separació indubtable entre polítics electes i cos funcionarial del que puguin procedir alguns. El canvi passa primer per el ccanvi de la classe política. Un canvi veritable exigeix que no puguin seguir al poder els mateixos de forma permanent en el temps. Quan hi han dubtes sobre el futur de les pensions, no es plantegen de reduir els impostos als treballadors que guanyen poc, als pensionistes i als autònoms. En canvi s'ha d'apujar els impostos a les grans empreses i reduir-lo a les petites de menys de deu treballadors. Caldria respectar un principi d'estabilitat fiscal, doncs la competitivitatno és una qüestió fiscal, sinó de llibertat empresarial. Les empreses s'han d'entendre amb llurs treballadors i sindicats pel que fa als salaris, l'horari laboral, el millorament de les condicions de treball, les vacances, la formació, l'innovació. El que ha de desaparèixer de la nostra vida poklìticca és l'autoritarisme post franquista i a intolerància, les comunicacions entre polítics a travers dels mitjans de comunicació.

qui és il·legal?

Els dirigents més coneguts i televisius del PP exploten ara el victimisme i fan la demagògia característica dels episodis de la por al desgovern, del que passarà demà si no hi són, a més de seguir la seva política de fractura social sense atacar les bases de la desigualtat social, la precarietat laboral i l'exclusió, posant els espanyols contra els catalans per justificar la seva posició i intentant posar tots els entrebancspossibles a la política parlamentària catalana i crear enfrontaments a la societat catalana posant en contra dels nacionalistes demòcrates catalans la posició repetitivament negacionista dels partits espanyols que han conseguit representació parlamentària a Catalunya i el nacionalisme espanyol i amor per la bandera d'Espanya. No els importa que fruit de la seva accció la gent senzilla se senti amenaçada pels explotadors empresaris catalans. La formulació final és la no acceptació i rebelió contra la independència de Catalunya si es produeix després de que el poble català hagi votat a favor. Aquesta qualifico de desafortunada afirmació dels nacionalistes espanyols és demostrativa de gent que no vol dialogar, sinó que està políticament situada per imposar i exigir que es faci el que ells diuen encara que el poble digui o decideixi el contrari. Contradieuen els altres catalans que representava i significava Paco Candel atiant la fractura i l'anticatalanisme a Catalunya i a Espanya. Mirant una mica més, descobrirem que els que ho neguem tot o s'oposen a tot el que planteja la majoria parlamentària al Parlament de Catalunya i no van més enllà. La realitat és que els partidaris del nacionalisme espanyol neguen la diversitat reconeguda per les Nacions Unides a la Conferència de Viena de 1993 i per la UNESCO el 2005 en un Tractat com també el dret dels catalans a decidir la seva nacionalitat que li reconeix la Declaració Universal dels Drets Humans de 1948, feta quan Espanya estava absent de les dites Nacions Unides.El victimisme és una farsa organitzada des del per conseguir el vot a les properes eleccions generals de desembre presentant l'oposició com el caos. Dit això, cal preguntar-se si no és l'il·legal el que persegueixz la política de la dominació i l'ofegament financer del que no se li sotmet a les seves banderes. Recordem qui va estar recollint signatures contra l'Estatut català de 2006, qui va presentar el recurs d'inconstitucionalitat, qui va decidir unilateralment, sense l'acord del poble català, que catalunya no és una nació malgrat ser històricament i abans de la Constitució una nació que no necessita justificació de la seva existència.

fer política per construir més democràcia

Hi ha molta gent que es creu que sense poder no es fa política. Necessiren tenir poder per fer la seva política, el que ells han pensat i decidit. No deixen pensar a la gent i de fet exclouen la participació crítica. S'ha creat la categoria de receptors de la política que només pot votar. Però la democràcia és una pràctica diaria i obliga a treballar constanment per corretgir o evitar errors. Ara pertoca, com pensava en Michel Rocard, fer-nos algunes preguntes i buscar respostes clares i pragmàtiques. Per exemple, vist que tornem a tenir recessió, alguna bombolla nova i atur estructural sostingut que no va de baixa: Podem creure que la crisi s'ha acabat? Estem al 2016 o al 2012? Quan temps durarà el creixement zero a la zona euro? Quina és la situació real? Quines conseqüències per la gent jove i els aturats? Podem seguir a Espanya amb una economia capitalista que desregula el mercat, recompensa la corrupció, els fraus i l'especulació? Com conseguir la reducció del dèfict públic sense imposar més autoritat? Podem construir un nou model de desenvolupament per lluitar contra la crisi? I Europa, quan i com la canviarem? Hem d'esperar la seva implossió? Evitarem la degradació de les consdicions de treball malgrat la política social dissenyada per la Unió Europea? Liquidarem la precarietat? farem política econòmica i social amb un nou estil més humanitari? Segueix sent vàlid el missatge de Henry Ford de 1926 amb la seva decisió de fer la setmana laboral de cinc dies i augmentar els salaris¿? És Europa un nou Estat coercitiu sobre els Estats del continent? És l'expedient d'expulsió d'Hungria un avís per l'Espanya neo-conservadora en plena involució legislativa? Són el Front Nacional francés, com també la dreta radical espanyola instal·lada al Partit Popular i les dretes radicals d'altres països europeus, un pèrill insuperable per la cohesió europea? És solució pensar en destruir l'Europa de la Unió dels Pobles o una maniobra pwr debilitar la posició Europea al món davant la força de les potències tradicionals. És viable l'aliança comercial i tolerància polìtica entre el capitalisme d'Estat i l'economia capitalista especulativa tradicional? De la resposte en dependrà la construcció d'un futur més democràtic i humanitari o el creixement de les desigualtats socials amb l'empara dels estats.

Cap on va el PP?

Rajoy té la pretensió de conservar el poder en qualitat de monarca absolut destruint la separació de poders entre un legislatiu i un executiu. Ha intentat controlar la Justícia, però els jutges, en la seva majoria, defensen la independència del poder polìtic en la seva feina. La justícia volser neutral i no deixar-se arossegar per consignes polítiques que passaran. Rajoy només demostra i confirma que el PP segueix el camí de la transició que fou piramidal i feta per ex servidors del franquisme a més d'intentar frenar el pluralisme i les reivindicacions nacionalistes, com per exemple no legalitzant el govern de 1976 ERC abans de les eleccions de 1977. No voler republicans és una confirmació de que es volia protegir per damunt de tot la recuperació de la monarquia enderrocada per la República de 1931. Rajoy ens confirma que la Constitució s'ha convertit en un instrument polític de poder per drestruir drets i llibertats, incumplint els Tractats internacionals que reconeixen el dret a l'autodeterminació dels pobles i el dret fonamental de qualsevol persona a la seva nacionalitat. No han sabut ni volgut addaptar l'Espanya postfranquista a la nova realitat internacional posterior a la Carta fundacional de les Nacions Unides de 1945. Rajoy amb la seva ambició de poder no pot dissimular una temptació totalitària en base a l'absolutisme que vol fruir encara que ja no disposa de majoria parlamentària absoluta.No pensa qwuer s'ha de recomposarla polìtica i els partits, convertint-los en entitats democràtiques de debat i de cooperació representativa institucional. Cal allunyar dels partits i de la polìtiqua els intrigants, els corrupotes, els trepes i tots aquells que han intentat aprofitar-se servir-se de la bona fé de la gent per les seves finalitats egoístes. Cal recuperar la honestedat i la dignitat de la funció pública a més d'acabar amb el despotisme dels clans que impedeixen la regeneració pública sense el Sr.Rajoy i sense el PP. Els ciutadans podem viure sense el PP. Hem de consolidar les llibertats que sigmifiquen la garantia d'una opinió pública vinculada al pluralisme polític. Cal reconèixer que sense llibertat ideològica no serien possibles els valors superiors del nostre ordinament jur´`idic vinculat a la Declaració Universal de Drets Humans i al Tractat de la Unió Europea, doncs la promoció dela democràcia i dels drets humans vinculants per qualsevol activitat no es pot deixar al calaix com està fent el PP.

Catalunya se'n va i Espanya no es dissolt.

El Sr. Garcia Margallo no ha dit la veritat afirmant que la dissolució d'Espanya amb la separació de Catalunya és irreversible. Ens ha atribuït mals majors que el terrorisme i segueix anunciant que no ens voldran a la ONU perquè el Consell de Seguretat on és ell representant Espanya no ho aprovarà, i tampoc Europa on posarà el veto. Amb la declaració unilateral d'independència, segons un Garcia Margallo que no veu altra figura i amaga el que és possible fer per defensar el dret internacional i la mateixa Carta de les Nacions Unides que va inspirar la creació de la Unió Europea. L'economista Sr. MiquelPuig ahir ho explicava clarament en un extens article al diari ARA, doncs és veritat que per molta independència que declarem, si no ens reconeix ningú com a nou Estat, segim essent espanyols i seguim a la Unió Europeaamb els mateixos drets i obligacions que la resta dels espanyols. Garcia Margallo vol ignorar i calla que la via del referèndum Unilateral amb pregunta inequívoca és la correcta, és la via democràtica i pacífica que atorga plena legitimitat internacional a un nou Estat. I per fer aquest Referèndum, el poble representat per un Parlament democràtic que vol saber si la ciutadania vol ser un nou Estat com a poble, no cal demanar permís a l'Estat del qaue es voldria marxar. Els ciutadans i pobles del'Estat que no reconeix la nació catalana en aquest cas, no tenen dret a pronunciar-se sobre la independència o no del poble català, doncs la decisió és i serà sempre del poble que vol decidir el seu futur. Si el problema per Espanya és pagar el deute públic, sap que amb un aco5rd de traasferència d'actius i passius Catalunya assumirà el pagament de la seva part de la mateixa manera que Espanya ha de transferir a Catalunya tot allò que li correspon. I si aquest és el dany que veu irreversible l'actual Ministre d'Exteriors, hauria de pensar que Catalunya no és un poble vassall obigat a posar la seva riquesa a disposició del Govern de l'Estat espanyol per anar pagant la despesa que l'Estat genera mentre a Catalunya se'n ressenteixen els serveis pùblics, les infraestructures, les beques i tantas i tantes coses que l'Estat està obligat a protegir, començant per la llengua i la cultura catalanes en lloc de proposar-se espantar la gent i espanyolitzar Catalunya. Només el trencament de relacions i ruptura provocada des de l'Estat faria que ens possessim d'esquena uns als altres. Malgrat que el Govern de l'Estat ja ho ha fetenvers Catalunya. En canvi, a Catalunya, segueix viu l'esperit de germanor i solidaritat amb els altres pobles d'Espanya sotmesos al poser de l'Estat, Castella inclosa. Però un cop fet el trànsit, els espanyols han de saber que ells decideixen el seu propi futur, no el govern de torn que pensa per ells i els fa la propaganda que convé als interessos que representa.

Catalunya se'n va i Espanya no es dissolt.

El Sr. Garcia Margallo no ha dit la veritat afirmant que la dissolució d'Espanya amb la separació de Catalunya és irreversible. Ens ha atribuït mals majors que el terrorisme i segueix anunciant que no ens voldran a la ONU perquè el Consell de Seguretat on és ell no ho aprovarà, i tampoc Europa. Amb la declaració unilateral d'indepoendència, segons un Garcia Margallo que no veu altra figura i amaga el que és possible fer per defensar el dret internacional i la mateixa Carta de les Nacions Unides que va inspirar la creació de la Unió Europea. L'enginyer Sr.Puig ahir ho explicava clarament al diari ARA, doincs és veritat que per molta independència que declarem, si no ens reconeix ningú com a nou Estat, segim essent espanyols i seguim a la Unió Europeaamb els mateixos drets i obligacions que la resta dels espanyols. Garcia Margallo vol ignorar i calla que la via del referèndum Unilateral amb pregunta inequívoca és la correcta, és la via democràtica i pacífica que atorga plena legitimitat internacional a un nou Estat. I per fer aquest Referèndum, el poble representat per un Parlament democràtic que vol saber si la ciutadania vol ser un nou Estat com a poble, no cal demanar permís a l'Estat del qaue es voldria marxar. Els ciutadans i pobles del'Estat que no reconeix la nació catalana en aquest cas, no tenen dret a pronunciar-se sobre la independència o no del poble català, doncs la decisió és i serà sempre del poble que vol decidir el seu futur. Si el problema per Espanya és pagar el deute públic, sap que amb un aco5rd de traasferència d'actius i passius Catalunya assumirà el pagament de la seva part dela mateixa manera que4 Espanya ha de transferir a Catalunya tot allò que li correspon. I si aquest és el dany que veu irreversible l'actual Ministre d'Exteriors, hauria de pensar que Catalunya no és un poble vassall obigat a posarla seva riquesa a disposició del Govern de l'Estat espanyol per anar pagant la despesa que l'Estat genera mentre a Catalunya se'n ressenteixen els serveis pùblics, les infraestructures, les beques i tantas i tantes coses que l'Estat està obligat a protegir, començant per la llengua i la cultura catalanes en lloc de proposar-se espantar la gent i espanyolitzar Catalunya. Només el trencament de relacions i ruptura provocada des de l'Estat faria que ens possessim d'esquena uns als altres. Malgrat que el Govern de l'Estat ja ho ha fet, a Catalunya segyueix viu l'esperit de germanor i solidaritat amb els altres pobles d'Espanya sotmesos al poser de l'Estat, Castella inclosa. Però un cop fet el trànsit, els espanyols han de saber que ells decideixen el seu propi futur, no el govern de torn que pensa per ells i els fa la propaganda que convé als interessos que representa.

partits democràtics o senyors feudals

Molta gent dubte sobre quin tracte s'ha de donar a la dreta radical instal·lada en el Partit Popular, Molta gent a Espanya prefereix seguir en la ignorància de les coses i no entrar en discussions amb gent extranya als valors republicans, és a dir els principis i valors democràtics.LA dreta a Espanya es pensa conseguir millors posicions en unes terceres eleccions vist el resultat de les segones i que les esquerres no s'entenen. Els partits però són com senyors feudals que tenen vassalls que canvien de senyor qquan els desagrada qualsevol cosa que no serveixi llurs interessos. Aquests vassalls desprès s'enfronten com explicava Maquiavel amb els anteriors senyors feudals, ara partits. S'han combatur els cabdills, però no les formes de fer, les idees. Ens hem quedat tots amb la denuncia de la corrupció i eols lligams dels cabdills amb la dilapidació i desaparició del diner públic. La oposició a la dreta conservadora no domna una resposta clara i eficaç a les propostes dels conservadors. La població dubte de la capacitat de l'Estat en els moments que baixa la producció industrial i comença una lleugera recessió, amb precarietat laboral, atur creixent de nou, un deute pùblic desbordat a més d'haver buidat el fons de pensions de jubilats i aturats que l'Estat, seguint les indicacions del Govern espanyol ha destinat a la compra del seu propi deute. Els ciutadans hem de decidir en qauè creiem, si en el progressisme o en el neoconservadurisme, i de quina manera el progressisme no acabi amb la identitat catalana i el nostre Estat de dret segons com vagin les terceres o quartes eleccions. Ha quedat molt clar que les solucions no es trobaran avui a la dreta que amaga la veritat i no sap com sortir-ne dela mentida p´`ublica i els silencis informatius imposats. El futur no es trobarà en elpopulisme, sinó en una polìtica organitzada, planificació dels recursos, llibertat pels emprenedors, crèdit als empresaris, estudiar per què cauen les empreses quan presenten concurs de creditors i perquè s'hi ha arribat a la caiguda. Cal que la ciutadania sàpiga que la dreta radical controla el conservadurisme que encara governa impedint la renovació política i el desenvolupament de lleis noves per fugir de la demagògia d'unes lleis que no són mñes que el reflexe d'una cultura verbalment violenta i, amb l'excusa de defensar valors contra l'esquerra sense valors. Aquest conservadurisme cada dia més radical i dominant es presenta com l'èlit salvadora i intocable de l'unitat d'Espanya que ja no volen plural, però no dialogant amb les nacions històriques com la Catalunya milenària que reivindiquen la seva llibertat i autogovern com a poble dins d'Europa i Estat propi. El president candidat del Partit Popular encara no ha entés que Catalunya va nèixer abans que Castella, que la Confederació del Regne d'Aragó i el Comtat de Catalunya es respectaven llibertats tradicionals, drets i institucions fins que la revenja per la guerra de successió en ple segle XVIII va mal aconsellar a la nova monarquia espanyola incarnada en la dinastia dels Borbons destruir Catalunya. Tres segles després CAt5alunya segueix viva i indestructible. La Constitució de 1978 s'ha utilitzat com estri de combat contra Catalunya sense llegir-la d'acord amb el dret internacional superior a l'espanyol al que aquest s'ha de sotmetre. El que Espanya està conseguin és no destruir Catalunya, però si allunyar-se de les democràcies europees a diferència del Regne Unit de la Gran Bretanya que amb Brexit i tot segueix en el seu lloc internacional. En política sobren les mentides, els eslogans i manquen solucions a més de dir la veritat al poble del que passa. Els partits, el del govern espanyol el primer, han d'abraçar la democràcia participativa i deixar de ser senyors feudals dels vassalls que se'ls apunten.

de delators i confidents

M'ha deixat preocupat que l'Alcaldessa de Barcelona demani delators i confidents per justificar la seva política contra irregularitats administratives i en canvi no s'ataca la seguretat al carrer i llocs d'oci, l'abús en els horaris laborals, la feina mal pagada, la sanitat endarrerida, i un llarg etzètera. El cas dels delators m'ha recordat Dr. Zhivago quan el 1917 va aparèixer la figura del delator a la revolució soviètica i també la del comissari polític a la caçera d'espais vivenda per obrers amb la constant persecució urbana d'una part de la burgesia que volia intentar viure com sota l'antic règim enderrocat a la que ràpidament s'acusava de feixista. Crear delators per interessos generals tot i així és mala cosa. També el règim franquista se servia de delators i de confidents. I en temps de la guerra civil, uns denunciaven els altres i moltes vegades per envejes o per no pagar deutes o qualsevol altra història. La delació contra els desafectes a perseguir era establir una meritocràcia falsa. Les idees polítiques, tenir consciència i pensament desafectes no és perseguible. Perseguir els pisos turístics il·legals sense un previ control de les xarxes i webs que els ofereixen, esperant la denuncia, em sembla rocambolesc i un mal precedent. Quina feina fan doncs els funcionaris municipals i la guàrdia urbana per menester detectius aficionats i gratuits? JA no som en règims autoritaris i el delator, fundat o no, obra pas a l'autoritarisme. Va passar el mateix a l'alemania nazi. La persecució dels jueus en fou una mostra del que poden arribar a fer els delators. I els confidents que busquen avantatges per altres interessos a canvi d'informació? Mal començament si privatitzem la seguretat per fer-la piramidal i verticalitzar la població o en la delació o en el silenci, com abans. Mal futur per aquest tipus de règims. Que treballin amb més eficàcia i rapidesa els funcionaris i la guàrdia urbana que per això cobren un salari públic i llocs de treball permanents pagat per tots els ciutadans. Servim-nos de la feina dels funcionaris i no volguem construir una societat de delators per no sabem quin ús demà passat.

El Rei Felip VIè és Felip Vé d'Espanya

Discutia ahir tarda amb una amiga la cronologia dels monarques catalans i el perquè de Felip com a nom de l'actual rei. Mirant la cronologia oficial dels noms dels reis de Castella i els d'Espanya que consta a la wikipedia vaig descobrir que va existir al regne de Castella, de naixement posterior al català, un rei Felip I. Aquest rei que va durar un any fou Felip el formós enfrontat amb el rei Ferran d'Aragó, el vidu de Isabel la Catòlica de Castella i pare de Joanna dita la boja. Seguin aquesta nomenclatura castellana arribem avui a un felip VIé si considerem Espanya com prolongació del regne de Castella. Però la monarquia actual incarnada en la família dels Borbó, fou creada per el dictador Franco. És una monarquia de noiva planta que trenca amb la dinastía espanyola històrica i segueix la cronologia castellana. és de nova planta i va trencar la dinastia històrica. Cal observar que a Espanya no existeix un Felip Ié que justifiqui el nom de l'actual felip VIé. Felip Ir el formós fou rei de Castella quan Aragó a la que es6tva unit el Comtat de Catalunya tenia el seu propi rei. El rei Felip de l'Espanya actual seria en tot cas felip Vé si ens agafem tant sols a la cronologia Espanyola posterior a la unió dels regnes. Aquesta realitat històrica que sembla vol amagar-se, diuen que la va imposar Franco per deixar venir la reina vidua Victòria Eugènia de l'exili a Suissa pel bateig del fill del aleshores Prínceo Joan Carles que fou proclamat per les corts franquistes el rei Joan Carles I en aplicació delallei de successió a la mort del dictador. Franco es va voler assegurar amb el bateig del princep Felip que hi hauria un nou Felip Vé per seguir parant els peus a les reivindicacions catalanes. La monarquia espanyola va seguir aquest joc del franquisme de trist record pels catalans programant la repressió en el futur esperant que el nou Felip Vé actuaria amb la mateixa mà dura contra Catalunya de l'anterior Felip Vé del segle XVIII. A la monarquia actual no li fa cap be aquest més que possible frau històric, excepte que es cregui que Catalunya és un poble absorbit per Castella ara dita Espanya, cosa que no van conseguir els seus antecessors amb Portugal, regne apart i defensor de les seves llibertats com a poble davant les ambicions de domini i imposicions del regne de Castella. Al rei actual correspon demostrar que accepta la democràcia, els drets humans i entre ells, el dret a l'autodeterminació de Catalunya, com obligació del dret internacional modern al segle XXI.

La llei no és la Biblia

Creure's com ha fet la Fiascal general de l'Estat davant el President del TS i del propi rei que amb la seva mirada ho desaprovaven, que la llei actual és com la paraula sagrada de la Biblia, és l'error antidemocràtic més gruixut mai vist al conjunt de vells regnes de la Peninsula ibèrica de de la creació de l'Inquisició pels Reis catòlics. En la moderna societat democràtica global les lleis dels pobles que es creuen dominants no es poden utilitzar contra els pobles amb identitat pròpia. Aqu4ests pobles estan protegit per diversos Tractats internacionals que la Fiscalia espanyola ha de respectar de la mateixa manera que els acords de la Conferència de Viena de 1993 i les resolucions de les Nacions Unides, a més del Tractat UNESCO sobre la diversitat. Per damunt de la Constitució espanyola està la Carta fundacional de les Nacions Unides de 1945 de la que Espanya no en va formar part fins anys després quan ja es parlava a la nova Europa feta sense l'Espanya dictatorial dels Drets Humans i de la Convenció del Consell d'Europa per la protecció dels drets fonamentals del que Espanya en va estar absent fins el començament del retorn a la democràcia. Els Pactes de les Nacions Unides sobre drets polítics de Nova York de 1966, forten ratificats per Espanya ipublicats al BOE l'any 1977, de manera que són previs a la Constitució i de previ respecte. L'article primer parla del dret dels pobles a l'autodeterminació. Ara Espanya, sense denunciar el Tractat no reconeix aquest dret i la fiscalia general s'hi llença en contra com un kamikaze. Posades així les coses la única solució serà el Referendum Unilateral per la Independència que podria coincidir amb el nou referèndum a fer a Escòcia. Els dos amb observància internacional i amb participació clara a favor del si i a favor del no. El que imporrtarà per establir les noves relacions i marc europeu seran els resultats. Les velles polìtiques unitaristes no se sostenen davant l'Europa dels pobles que es volen fondre dins d'Europa sense renunciar a les seves identitats com pretén Espanya intentant ofegar antidemocraticament al seu propi territori les cultures no castellanes.

el dia després

S'ha complert l'acte electoral múltiple de preparació de la campanya electoral del 25 D que volia el candidat conservador destinat al fracàs. Van amagar informar que han designat l'exministre Soria, el que va dimitir pels papers de Panamà, com a candidat per representar Espanya al Banc Mundial. També va passar per alt el debat que l'atur a Espanya torna a pujar. Però si s'han preocupat de llençar el missatge dels salaris dels funcionaris i de les pensions congelades amagant que els pressupostos si no es renoven es perllonguen i els salaris no baixen ni es perden. Ha quedat a l'aire la construcció d'alternatives de govern a l'espera del test de Setembre a les terres gallegues i a Euskalherria. Rajoy fa de cabdill i no cedeix perquè es pensa obtenir millors resultats pel cansanci de la gent després de tantes vegades dient que li correspon governar no volent reconèixer que no va guanyar les eleccions i no està disposat a cedir en res, no vol canviar res que no li convingui. Rajoy s'ha posat la corona del dictador de partit on tot ho decideix ell i té molts palmeros fent-li de ministres i altres càrrecs. Hora és ja de que els dictadors s'en vagin a casa i deixin funcionar el país que volen portar al desastre. Sense govern l'economia creix superant les espectatives previstes i les empreses funcionen. Donada la capacitat d'auto organització del poble, està demostrant-se que sense govern la vida segueix sense afectar a la vida i els problemes dels ciutadans. L'exigència de voler imposar un govern desconegut amb l'amenaça dela intervenció europea i sancions econòmiques que haurem de pagar tots a més de les retallades penso que seria un indicador suficient per canviar de candidat. I per què no, de proposta. Pot ser Ciutadans s'ha adonat tard de l'error de recolzar Rajoy. Havien d'haver recolzat el canvi, l'esquerra en llibertat. Per molt que la vida funcioni, les institucions precisen reformes urgents que s'han de fer per via legal, com la mateixa Constitució. Mal camí porten els polítics espanyols que no volen parlar amb Catalunya i intenten destruir l'eficàcia catalana presentant Catalunya com la responsable de tot el que passa a Espanya quan saben que és mentida, que Catalunya és un país que té representants lliurament elegits amb sobirania plena al Parlament de Catalunya segons l'Estatut d'Autonomia de 2006.

eliminar la brossa política

Pels vells partits constitucionalistes PP i PSOE, sembla que el bipartidisme o la política unitària de les forces homòlogues és la única possibilitat de fer possible la estabilitat dins d'un marce conòmic desestabilitzador. El partit neoconservador espanyol que vol seguir en el poder ho sap molt bé i promociona la violència moral amb tot el joc brut possible perconseguir el seu objectiu. Cansar l'elector, promoure la desafecció abstencionista és el que interessa als conservadors, quan l'esquerra i els nacionalismes saben que la mobiolització general serà necessària a les properes eleccions si no prospera una candidatura alternativa que reconegui el dret a decidir dels pobles dela Península Ibèrica que són i se senten europeus des dela seva propia identitat nacional despreciada i menystinguda pels actuals governants conservadors.Fa temps que han obert ferides que no es tanquen i no són capaços de crear un model que consolidi les formes polítiques participatives i representatives que recomana la Unió Europea. Amb les seves provocacions i amenaces constants no entenen que la via pacífica, la del diàleg, la del vot és la facilita el canvi polític o el país corre el ris d'una implosió o crisi institucional, la paràlisi de les insitucions. El candidat fracassat a President de govern espanyol que es nega a retirar-se o donar un pas al costat, sap que tot canvi polític adquireix el caràcter de ruptura i que moltes decisions i activitats passaran a ser brossa com a conseqüència d'una reforma evolutiva que només precisa en aquest moment de transició d'una lectura diferent i renovada de la legalitat vigent supeditant-la al concepte de la dignitat humana i el dret públic de la Unió Europea que està per damunt de la nostra Constitució i tot el dret intern. Cal no oblidar, però, que en tot procés de canvi no existeix un Estat neutre, la qual cosa obliga a no tractar els canvis amb visions simplistes ni banals. El PP però, aposta per unes noves eleccions a l'espera d'absorbir els vots i escons que ara té ciudadanos. Tot elque hamn dit i fet fins ara ja forma part de la seva campanya electoral. Els discursos al Congreso de los Diputados els facilita l'aparició als canals informatius sense cost. Però no compten amb la pobresa creixent, la deflacció, elretorn del'atur acabades lesfeines temporals i la caixa buida de les pensions ales que han d'afegirles retallades exigides per la UE. Fins i tot en Felipe Gonzalez reconeix ara que s'ha de netejar la brossa política del mateix PPper evitar el risc de la contaminacií i la generalització de la malaltia que pateix el no voler reconèixer que el joc del poder se'ls ha acabat...

temps d'indignació

No ens podem creure que la polìtica sigui només una forma de fer coses amb paraules. La retòrica i l'escenografia sense debat ni escoltar uns als altres és una demostració d'aculturalitat política. Seguim veient que quan parlen els de l'esquerra i els indeoendentistes despareixen de llurs escons els diputats comntraris. Per què han d'escoltar el que no acceptaran ni votaran? És més profitòs sortir a fumar una cigarreta o prendre un café o esturar una mica les cames quan esporten moltes hores de sessió parlamentària. La política no és polèmica fosca, és d'escandols i de desprotecció de les institucions democràtiques amb una legalitat forçada per donar empara efectiva als que exerceixen el poder. No volen que els seus canviin d'opinió. Ells tampoc canviaran a més de no escoltar els contraris. El que diguin els altres no interessa, el que escriguin els contraris que ho llegeixi qualsevol altra. Els pensaments, les opinións, les reflexions crítiques queden per els articulistes i el periodisme. No volen veure que la política no serveix per justificar qualsevol cosa, sinó que és una activitat noble i generosa si es treballa pensant en el bé comú. I l'interès general. Un partit que no té majoria d'escons no ha guanyat les eleccions. Ha de pactar amb altres per poder formar govern. Si el pacte no és possible els seus dirigents s'han de retirar i deixar pas a altres en lloc d'anar estirant el temps de que disposen d'acord amb el Reglament. Posen la seva actuació sota sospita i generen desconfiança en el ciutadà normal que no es vol complicar la vida amb tan sentir parlar del mateix cadadia. Malmeten l'opinió pública i sembla que vulguin provocar l'abstenció.La política deixa de ser racional quan es converteix en un escàndol permanent de ganivetades i joc brut per fer-se amb el poder. Amb aquestes males pràctiques no és fa política i esconfòn l'opinió pública. Alguns espreocupen de no parlar d'ideologies i arriben a celebrar la seva mort, i no pensen que són mitjans d'integraciódela societat i dels seus grups pèr configurar la voluntat política. No es tracta de parlar de veritats o presentar les ideologies com veritats absolutes i intocables, sinó que donen pas als dubtes, proporcionen sentiments de pertinència a identitats polítiques, com diu el professor Daniel Innerarity, doncs es refereixen a questions pràctiques. Han de tenir una funció de simplificació i esquematització del món social. Pervertir la informació, amagar les realitats a l'hora de presentar propostes i silenciar el que no convé dir és senzillament crear més dubtes i confusió de la que ja patim dirigida a desordenarla vida política catalana i augmentar els desafectes a l'exercici del dret d'autodeterminació abans que descobreixin les mentides difoses i reaccionin fen cospolìtic amb el govern català assetjat per la polìtica espanyola per què representa vot, voluntat i decisió política basats en els valors democràtics que reconeixen i garanteixen els Tractats Internacionals que estan per damunt de les antigues constitucions individuals dels Estats.