la renovació de la dreta i de l'esquerra

Ara que s'ha descobert que Susana Diaz ha entrat finalment de ple en el joc neoconservador per fer que el PSOE permeti la investidura de Mariano Rajoy, ha de quedar clar que els electors quan voten no signen xècs en blanc. La presentació d'una persona com a candidat i la seva elecció constitueixen un contracte que s'ha de complir. Quan s'ha rebut el vot socialista per lluitar contra el capitalisme especulatiu i salvatge, el dels senyorets terratinents, el de les bombolles, no es pot canviar de bàndol i defensar els artisans de la precarietat laboral per una qüestió de sobreviure en el poder. La credibilitat d'un polític està en relació, no als seus silencis i disciplina de partit, sinó a la validesa de les seves propostes i a la seva "mise en oeuvre". Queden exclosos de la dignitat els polítics corruptes que prefereixen abandonar el partit que els va col·locar en càrrecs institucionals a dimitir per intentar trobar empara en la immunitat parlamentària. Ja no s'accepta la sola paraula del que ho promet tot per engrescar la gent i desprès no mou res. Els presidents de govern i els seus ministres no creen -contra el que volen fer creure a Espanya- llocs de treball ni creixement econòmic, sinó que han de crear entorns favorables per el funcionament i internacionalització de les empreses, implantar un sistema educatiu apte pels nous mercats de treball, simplificar la legislació, eliminar traves administratives, promoure l'autoresponsabilitat i el diàleg. Cal descarregar la funció pública de càrrecs externs i comissaris polítics. El futur no reposa ni es fa sobre les paraules, sinó pels fets de la classe política que tots sabem no es vol deixar renovar. L'exigència avui és de no més llistes tancades, canvi de política electoral fent-la més propera al ciutadà, no acumulació de mandats, transparència, separació indubtable entre polítics electes i cos funcionarial del que puguin procedir alguns. El canvi passa primer per el ccanvi de la classe política. Un canvi veritable exigeix que no puguin seguir al poder els mateixos de forma permanent en el temps. Quan hi han dubtes sobre el futur de les pensions, no es plantegen de reduir els impostos als treballadors que guanyen poc, als pensionistes i als autònoms. En canvi s'ha d'apujar els impostos a les grans empreses i reduir-lo a les petites de menys de deu treballadors. Caldria respectar un principi d'estabilitat fiscal, doncs la competitivitatno és una qüestió fiscal, sinó de llibertat empresarial. Les empreses s'han d'entendre amb llurs treballadors i sindicats pel que fa als salaris, l'horari laboral, el millorament de les condicions de treball, les vacances, la formació, l'innovació. El que ha de desaparèixer de la nostra vida poklìticca és l'autoritarisme post franquista i a intolerància, les comunicacions entre polítics a travers dels mitjans de comunicació.