rebuig a l'autonomisme feudal.

La gent torna a ser avui al carrer  reclamant el dret dels catalans a constituir una República.  El crit és "ara,  república". Són les entitats, no els partits els que mouen la ciutadania.  Tots sabem que la normalitat no tornarà en temps, que tornar al discurs autonòmic, com diu Clara Ponsati, és un pensament equivocat, per què la repressió no pararà. Haver-se desdit davant els Jutges de la Declaració de la República catalana, encara que no s'hagués implementat  no és normal en líders polítics que volen seguir sent-ho. Tampoc és normal ni coherent declarar la independència i poques hores desprès acceptar la jurisdicció de l'Audiència Nacional espanyola. i deixar-se empresonar. Hi ha ara una història per escriure que no se solucionarà amb moviments organitzats de dretes catalanes  forçant l'aparició d'un fals populisme  aprofitant la oportunitat de les eleccions municipals. Ara la peça clau és apoderar-se de la Ciutat de Barcelona, la Capital de Catalunya. Tots els partits ho saben. Els primers C's per què els sondeigs de vots els son favorables a novell de l'Estat per superar el PP i fer-se amb el poder. La dreta que s'anuncia, disfressada de centre esquerra també és electoralment parlant un element  creador de distorsió. No compta amb el vot dels treballadors ni de la gent d'esquerres, excepte els reconvertits.  Massa llistes optant pel mateix càrrec, per control·lar la ciutat, no és fer ciutat. Necessitem ser forts per impedir que la dreta monàrquica es faci amb la Capital de Catalunya, i alguns aspirants  s'ho haurien de pensar abans de tirar endavant una acció de dispersió i divisió del vot el mateix sector.   Seria un acte insolidari amb la història que volem escriure per què facilitaran i  permetran que l'escriguin des de Madrid. On no es practiquen els valors republicans  i es promou el populisme unipersonal i unidireccional, s'infla la pròpia realitat, sense preveure res si no resulta o si es fa mal a la causa catalana.  Cal tenir clar que l'Estat no dona garanties de construir el que volem i ho acaben de demostrar amb el programa per l'habitatge recentment aprovat pel govern espanyol  interferint.-se en el programa municipal de Barcelona. Ens hem d'aglutinar amb aquells que compartim els mateixos  eixos de la política catalana, noi em els que en volen introduir de nous  que són vells i no participen de les reivindicacions socials. Les unions d'esforços exigeixen obrir portes als que en ocasions no s'escoltarien els altres, per discrepàncies de tàctiques, estratègia i plantejaments prioritaris.   La política ha de servir per construir a més un nou Pacte Social que les dretes mai  voldran fer si no es veuen perdedores.   El règim del 78 s'aguanta per la força el poder de que disposa encara avui el PP, tot i que els pensionistes, les dones, els estudiants i els funcionaris se li rebel·len. Però el temps fuig més que passa i el temps per la nova construcció política de Catalunya i d'Espanya ensems, és ben a prop encara que no ho sembli. Ens cal Determinació, constància, tossudesa, esperança i confiança en nosaltres mateixos.

ordre democràtic no és disparitat injusta

En Salvador Giner defensa en el seu "La democràcia: carta oberta a un ciutadà", que la democràcia com quelcom que és, en principi, neutre i bo per a tothom, ha d'esdevenir el marc adequat que ens ajudi a superar o a pal·liar els inconvenients i disparitats injustes que sorgeixen pel fet de viure en societat. La democràcia és de fet quelcom més que un procediment i un conjunt de regles. La democràcia ha de fomentar i permetre la convivència entre persones i grups amb interessos diversos. També és divers el contingut dels ideals, sense excloure, doncs les democràcies inclouen perspectives que allunyen els mals agitats des del ppoder de la creença en la fatalitat o el càstic diví. Misèria, desocupació, desigualtat entre homes i dones, saturació sanitària, dèficit escolar i semianalfabetisme cultural, desatenció als minusvàlids i discapacitats, desestructuració familiar. O existeix l'autoritarisme oclusiu o la tolerància en els comportaments. O existeix l'acceptació de l'exercici dels drets reconeguts per les declaracions de Drets Humans i l'Estat posa els mitjans perquè l'exercici sigui possible com exigeix la Resolució de les Nacions Unides 2711, de 14 de Desembre de 1970, o apareixen les actituds negacionistes, repressores i opressores de tot allò que no convé al poder dominant. Pressions, amenaces, boicots i coaccions estaran a l'ordre del dia en nom de la aplicació unilateral de la llei imposada o interpretada conforme als interessos del poder. Quan no hi ha diàleg, sinó imposició i exigència de submissió a normes d'interpretació ambigüa o contràries al Dret Internacional, el xoc dialèctic i moral sempre és inevitable, i no és pot dir que defensar el contrari del poder oficial sigui populisme. Per parlar amb saviesa de la il·legalityat d'un referèndum d'autodeterminació s'ha de ponderar el Dret en vigor en el territori i les obligacions internacionals per l'Estat derivades dels Tractats i Acords internacionals ratificats per l'Estat, que aquest Estat i el seu Govern no poden legalment contradir ni incomplir. Ara que s'ha fet públic el pla de la Moncloa per aturar el Referèndum català amb coerció i coactivament, quan encara no ha sigut convocat, basant tota la legitimació en satanitzar el Govern català per evitar la independència de Catalunya. Aquesta actuació no dialkogant i de xoc potenciada pel Govern d'Espanya pot arribar a ser considerada com injusta internacionalment per atemptar contra els drets d'un poble que creu en la democràcia plural i no en la seva perversió, que creu en la via pacífica i democràtica mper recobrar el seu estat i llibertats anteriors a l'annexió forçosa per Espanya. Donar l'Est per bona la finalitat de les guerres de successió, dictadures i liquidació de la legalitat republicana per l'aixecament militar de 1936, partint de la base com fa el Tribunal Constitucional en la seva Sentència de 26 de maig de 1982, de que la llei imperant és la del règim que va guanyar la guerra civil que va superposar el seu ordinament jurídic considerat com a superior, avui transposada a la Constitució de 1978 simplement resultat de la reforma política de 1976 per adaptar el règim a la nova realitat d'una democràcia formal que no va invalidar el règim jurídic anterior. La distància entre Catalunya i Espanya és cada dia més gran, però no s'ha de considerar com a quelcom greu i antiespanyol qom pretenen, sinó com el resultat d'una evolució democràtica que se sabia es produiria amb el menyspreu, la mentida i ofegament amb que ha sigut tractada Catalunya per la dreta espanyola i els seus aliats del PSOE. La Carta fundacional de les Nacions Unides, com a Dret supraconstitucional no és respectada pel Govern espanyol en les seves relacions i no aceptació de negociar una solució democràtica per la sortida del conflicte amb Catalunya. El que queda clar és que L'Estat espanyol s'allunya de la democràcia amb les seves pretensions de mantenir, en ple segle XXI, Catalunya subjugada al poder espanyol.

Del silenci a la realitat

Quan ens plantegem anar més enllà de la política de declaracions sobre els Drets Humans per defensar les llibertats i el dret a l'autogovern de persones i comunitats topem amb la inversió reaccionària dels principis i valors que són reinterpretats en forma reaccionària, com està passant a Polònia i a Hungria, per no dir també a Turkia. Apateix a l'horitzó polític el neofeixisme mal definit en populisme, un reaccionairsme intolerant que s'ha introduit en els partits conservadors, disposat a reventar la democràcia. Són multiples les iniciatives que es queden a mig camí o sense efectes en una Unió Europea actualment en crisi interna i externa per la pèrdua de credibilitat internacional. Tot passa com si pretenguessim que fossin homenatjats i venerats personatjes desapareguts com Victor Hugo, Anatole France, Adenauer, De Gasperi, el socialista Gaston Deferre, el centrista Jean Lecanuet, els laboristas britànics Ramsay MacDonals i Harold Wilson, els presidents americans Andrew Jacson i Lyndon B. Johnson, el Senador català Carles Barral que va impulsar la nova Llei de Propietat Intelectual de 1807 a Espanya,el Diputat aragonès José Antonio Labordeta, Gandhi, Mandela, Vicens Ferrer, el bisbe Casaldàliga i tot un seguit de personalitats que han passat a la República del silenci. Ens hem de posar a replantejar on som, q el so uiina democràcia tenim i qyina volem, repensar clarament la democràcia i sortir del pesimisme que ens imposen els mitjans amb les seves notícies continuades de tragèdies i violacions. No ens hem de deixar portar per la impaciència i la desil·lusió, la decepció i la desesperamça que molts voldrien despertar en els nostres esperits. Com la llei no és la Biblia, tampoc podem donar per bona i fiable la paraula dels polítics que enganyen i amaguen les veritats. La democràcia ha de funcionar perquè la llibertat permet la informació veraç i el diàleg sense discriminacions ni exclusions. Com diu el President de la Generalitat Honorable Carles Puigdemont no és gens bo que es faci servir la llei per trepitjar els Drets Humans, impedint la seva rezalització i la evolució vers una societat avançada. És evident que amb lleis transposades del franquisme no podrem fer de la llibertat i la solidaritat social la poesia del demà. Aquestes lleis d'origen dictatorial obren les portes al neofeixisme com està passant a altres països d'Europa. Ens cal ser realistes i fer una política esperançadora que faci que les lleis serveixin per el compliment dels drets humans i l'exercici de les llibertats públiques

Populisme de dretes contra la democràcia

Sempre havien dit que el nacionalisme català era un factor de la modernització d'Espanya. El nacionalisme democràtic català no és gens agressiu com ho van ser altres nacionalismes no democràtics a Europa, com ho està sent el nacionalisme espanyol impulsant l'Estat contra Catalunya, fracturant les relacions socials, generant més desigualtats. La anul·lació pel Tribunal Constitucional de la llei d'igualtat de la dona que reprodueix la llei republicana de 1934 és un altra fet demostratiu de que a Espanya noi li interessen els avenços democràtics. El 1976, a la mort del dictador, el govern de transició d'Adoilfo Suárez es va limitar a implantar una democràcia formal homologable a Europa i poca cosa més. Un cop acabats els efluvis i emocions del retorn a la democràcia calia afirmar i fer veure que el nacionalisme català era quelcom regressiu, desestabilitzador, una ideologia a extinguir mijantçant la espanyolització dels nens catalans i eliminar tota representació internacional catalana, a més de provocar deslocalització sense èxit d'empreses catalanes en favor de Madrid amb ofertes fiscals. Però no n'han tingut prou. Ara fan que s'obrin procediments judicials penals contra els alts càrrecs de la Generalitat, com el 1934, sense que s'hagi proclamat la República Catalana. Els governants espanyols no accepten la crítica, no dialoguen, imposen la integració per la coerció. Semblen desconèixer les obligacions d'un demòcrata. Però una vegada ·Europa els va acullir, ja tenen el diploma d'europeus, pensen que no és necessari ser demòcrata. Havien aprovat l'examen i ara tocava viure com Franco va convertir Espanya en el seu Cortijo. Saben que Catalunya és una societat democr+aticx en constant desenvolupament modernitzador de les empreses i el comerç i búsqueda del progrés, no discriminadora, practicant i defensora de les llibertats i la democràcia. La força dels partits d'esquerres a Catalunya han demostrat que el món obrer és capaç d'organitzar-se políticament per assolir una societat de benestar per a tots, donant exemple decinvivència amb les dretes demòcrates. Pero la situació política a Espanya no ha prés exemple de la catalana i ha basculkat cap a l'autoritarisme de dretes, una mena de populisme per classes mitjanes i funcionaris destrossant per l'excessiva ambició de dominació les linees del sistema polític creat el 1978. La dreta ha cinquerit electoralment les regions d'Espanya en les que té menys influència el món obrer, presentance com la força natural de cada regióespanyola que dominen polìticament, com han sabut fer els dirigents del PP a Galicia. El PP s'ha situat d'aquesta manera a les portes del poder, esperant la desfeta, fragmentació i desunió de les esquerres. El nacionalisme democràtic català, majoritari al Parlament català i amb una bona representació parlamentària a Madrid s'havia coinvertir en un escull que calia destroçar. Però resuklta qyue a Catalunya dretes i esquerres modernes s'han posat d'acord per defensar la democràcia i fer les coses d'acord amb el mandat democràtic de la ciutadania, acció que no convé als interessos que representen i serveixen el Partit Popùlar espanyol i els seus aliats Ciudadanos. Han conseguit fer perdre credibilitat a tot allò que es diu Espanya, dotar-se d'incoherències, fer la polìtica de la mentida, agravar extraordinàriament la crisi del poble vingut a menys, mantenir la societat del malestar per disposar de treballadors a baix preu. Han fet nèixerel populisme de dretes i no els importa acabar amb la democràcia tot dient-se demòcrates. La seva força ha sigut la corrupció i la Fiscalis de l'Estat. No compten amb la simpatia dels treballadors i una bona part de les classes mitjanes. Catalunya i Espanya, després de 40 anys d'obscurantisme sota Franco no es merexien que tornessin a manar els que se serveixen de la democràcia per imposar un fals nacionalisme espanyol d'abús i destrucció de tot allò que els fa nosa, entre altres coses, a més del poder dels sectors industrial i comercial catalans, la llengua i la cultura catalanes.Per fer Espanya prolongació del regne de Castella necessiten fer desaparèixer el fet nacional de Catalunya. Aquesta és la terrible veritat que cal explicar a la població i que la Sentencia del TC de 2010 contra l'Estatut de Catalunya de 2006 va demostrar.

fallit cop d'estat, afirmació de l' autoritarisme

El fallit cop d'estat de Turquia ha reforçat l'autoritarisme presidencial. Milersde detencions, destitucions de Jutges, repressió popular. Poder basat en el populisme fàcil reclamant la recuperació de la pena de mort, la que es necessita per eliminar enemics en massa. La co0ndemna a mort com el gran argument pacificador. L'islamisme de revenja venç a Turquia a costa dels drets humans. No hi ha més veu que la del ara dictador Erdogan. Un país dividit i abocat a la violència. Enfrontament induït del poble amb l'exèrcit regular. Creixement del poder religiós, defalliment de la societat laica. El vel com senyal d'identitat. La religió com arma de victòria. La pugna entre militars guardians de l'Estat laic i els servidors del nou dictador, la manca de diàleg i de sentit democràtic és el que ha trastornat Turquia. El populisme que dona suport al nou dictador que ha liquidat la defensa del'Estat laic ve acompanyat de la ignorància, la informació tendenciosa i manipulada, la paranoia del poder, la submissió al poder religiós que esperava el seu moment. Turquia camina cap a la involució, la falsa democràcia, la inseguretat, la manca de credibilitat política, la mostra del poder de la força, la violència al servei del poder. Turquia camina cap el capdillisme del poder personal i obra una etapa política incerta, allunyada dels valors i principis europeus. El parlamentarisme i la democràcia han mort a Turquia. El dret a la llibertat de fer i desfer del President d'un país no justifica la purga i detenció de milers de funcionaris, policies, militars i Jutges que ja formaven part d'una llista previament preparada per si de cas convenia desfer-se d'opositorsi desafectes.

un fals presidencialisme

Gaudim d'eleccions que diuen lliures i es respecte el sufragi universal. Però els ciutadans no elegeixen el President del Govern ni els Ministres. Això passa tant a Espanya com a Catalunya. La separació o distància entre la sobirania popular i la representació política és cada vegada més àmplia. Existeix una no visibilitat de la direcció dels negocis polítics. Sembla que d'esquenes del poble es produeixi un mercat on cada elegit mira de treure el màxim profit personal de la situación. Els nom,enaments de Ministres o Consellers es converteixen en sorpresas pel públic que s'assebenta pels diaris i els mitjans de comunicación. Sembla que es oensin que la política està reservada a unes minories selectes. Volen el vot del poble i acaben fomentant el populisme i la demagògia. Els eslogans i frases simplificadores és tota la informació que reben els ciutadans amb una propaganda electoral mediatitzada i limitada als que ja hi són. Protegint el poder constituït intenten barrar el pas als alternatius, als contestataris, als crítics del sistema. Reconeixen el drfet de vot, però no el dret a la paraula i a la comunicació en igualtat de condicions.El populisme es antiparlamentari. Prò qui més interès ha tingut per desmongar el Senat ha sigut sempre la dreta. No li interessen a la dreta els drets territorials ni les nacionalitats històriques. Per això no reconeixen al Parlament español el dret d'autodeterminació que demanen els partits nacionalistes de Catalunya, Galicia i País Basc oposant-lis el nacionalisme español que consisteix en la unió forçada i l'amenaça constant, la dels matrimonis eterns mal avinguts. De defugir el racionalisme es pot passar a la passió i les reaccions ilògiques. El conservadorisme elitista pot aflorar plantejaments d'extrema dreta. Però será una dreta nacionalista, xenòfoba, falsament anticapitalista i antijueva. Es presenten com antirevolucionaris, antinacionalistes, i amb esperit autoritari peruè ells es pensen que ja saben el que s'ha de fer. El poble no, es deixa portar, creuen. Volen l'hegemonia, el poder absolut per imposar la seva dominació, no per servir el poble. L'exigència de les llistes obertes i llibertat de presentacio de llistes i propaganda electoral seria un bon remei per pulsar la realitat del que vol el poble. Sobren les enquestes que ignoren les noves forces polítiques que no es deixen fer. Sobre l'autoritarisme en política.

Antieuropeísme com a feixisme encobert

Comencem a veure manifestacions de gent que diu que els terroristes tenen immunitat davant la justícia. Aquesta expressió no té ni cap ni peus quan resulta que els condemnats amb penes de privació de llibertat són a la presó i es compleix la legalitat, que és el que correspon fer a un país on es respecta l'imperi de la llei. El mateix moviment el veiem en polítics i organitzacions, tant a Espanya com a Europa, que ara es queixen d'Europa. Caps rapatanis no volen homologar l'IVA espanyol al que es paga als països europeus. No volen una Hisenda europea. No volen donar més diners a l'Estat i tampoc aclareixen com substituir aquests diners que no volen pagar. No volen comprendre que l’abans rica Espanya, l'Espanya de l'especulació, la bombolla i la corrupció, depèn del rescat financer europeu. La democràcia viu moments difícils a Espanya. Ara, a Alcorcón demanen feina al magnat americà que ha anunciat que hi farà un macrocomplex de joc, congressos i ‘entertainment’ com a Las Vegas. Però no expliquen que no vol sindicats de treballadors, que vol vacances fiscals durant deu anys o que deixin fumar arreu; és a dir, fer el que li doni la gana i imposar les lleis que li semblin al senyor. Serà, per concessió del Govern conservador de Madrid, un nou senyor feudal que, sembla, compta amb les simpaties de la presidenta de la Comunitat de Madrid i de la senyora alcaldessa del municipi de Madrid. Limitar els drets dels treballadors, que reconeixen els tractats internacionals i la mateixa Constitució espanyola, i viure dels privilegis pot arribar a ser quelcom il·legal i discriminador. Millor que els terrenys que pugui adquirir es cedeixin a la ciutat de Las Vegas i a l'Estat americà, doncs el que no pot fer aquest senyor és derogar pel seu compte la legislació del Regne d'Espanya. Els ultres s'apunten ara a tot el que sigui potenciar bandera i patriotisme de la vella Espanya. Espanya abans que Europa: comencem a escoltar-ho dels grups populistes i, a la vegada, ultres. Espanya sí, Catalunya no és un altre crit de guerra del populisme. El problema s'agreuja quan els desitjos i somnis passen a ser realitat. Veurem com ens intenta donar la volta el senyor Rajoy, el dia 20, quan el president Mas li reclami el reconeixement per part de l'Estat espanyol i del Govern central del pacte fiscal aprovat pel Parlament de Catalunya. Ens trauran, també, banderes espanyoles per a dir-nos que senyera, Govern i Parlament catalans no serveixen més que per al que ens deixen fer, i que hem de ser bons xicots i no crear més problemes ni deixar-nos dur per les temptacions del nacionalisme?.