Espanya com Estat impossible per Catalunya

Encara s'alcen veus que proposen convertir Espanya en un Estat federal, o que Catalunya sigui un Estat associat a l'Estat espanyol o, per què no confederat? Però el que no es vol veure és que Espanya esdevé un Estat impossible per Catalunya a partir del moment en que el Govern central pren decisions de recentralitzáció de competències i de dificultar l'exercici dels drets democràtics dels pobles que composen el mosaic ibèric a l'exercici de la seva autodeterminació. És una utopia creure que l'Estat espanyol permetrà celebrar un referèndum a Catalunya per decidir el seu futur polític, doncs no ens reconeixen com subjecte jurídic ni com a nació. Espanya no s'ha volgut constituir com un nou Estat democràtic composat per una pluralitat de nacions diverses unides per la voluntat democràtica, la llibertat i el desig de progrés. La via possible per Catalunya és la democràtica fixada en el full de ruta cap la independència acordat per ERC, CiU, Omnium i ANC, ratificat per Avancem i Socialisme, Catalunya i llibertat. Aquesta via exigeix la presència de les forces polítiques catalanes amb les seves característiques peculiars. Una candidatura unitària equivaldria a una centralització de poder quan necessitem conèixer l'opinió de l'electorat català. La diversitat política és també la garantia del pluralisme i de l'identitat catalana que no vol situacions de domini ni produir confrontacions amb els que ens volen marginar del futur europeu, els que ens exigeixen el silenci. Catalunya no necessita de interpretacions, sinó que vol ser escoltada i compresa, sense patir més violències morals, ni legals, ni tenir que soportar la política de la por, ni amenaces que no porten en lloc, ni la negativa i processos assimilistes com a resposta de l'Estat espanyol a tota demanda d'afirmació nacional catalana. Voler descatalanitzar Catalunya ha sigut el pitjor insult amb el que ens han obsequiat alguns polítics de l'Espanya de la discòrdia com a demostració de la manca de voluntat de l'Estat de respectar un camí democràtic de concòrdia entre els diversos pobles peninsular. Ja no ens diuen "pujol, enano, habla c astellano", ni "hábleme en cristiano que no entiendo este lenguaje de perros", però de manera més elegant estan disoposats a tornar als temps de l'obscurantisme franquista, seguir tractant-nos com a ciutadams de segona. No ens concediran l'autodeterminació per què saben que som amants de la llibertat i de la concòrdia que ells neguen també als seu poble castellà i a Portugal, convertint Espanya en un Estat anacrònic. La ceguera política es inguarible tant als conservadors com als socialistes espanyols doncs no volen amollar-se a la realitat que exigeix la democràcia europea. Hem de tocar de peus a terra i seguir el full de ruta sense voler posar més bastons a les rodes de la democràcia que Catalunya defensa. Cal tenir clar que Espanya és un estat impossible per Catalunya

democràcia és llibertat

Cal recordar sovint que sense llibertat no hi ha democràcia. No n'hi ha prou en dur la gent a votar si no tenen llibertat per escollir com volen ser governats. La llibertat segons deia Mossén Josep Armengou, ni és de dretes ni d'esquerres, De llibertat només n'hi ha una i qui vol la llibertat només per ell es converteix en un tirà. Però que es retiri la llibertat de decidir a un sector de la ciutadania no vol dir que deixin de ser persones ni que les persones perdin la seva diginitat si interiorment no han renunciat a la seva llibertat. Com diria JOsep Armengou, s'intenta de nou dividir Catalunya en petits guetos closos i treurens la paraula en el diàleg mundial. Catalunya fou avançada de les conquestes obreres i socials i ara es queda endarrerida pel domini del centralisme de l'Estat espanyol convertit en un instrument de domini polític econòmic i social des de 1939. Unionistes i dretes catalanes, botiflers, corruptes i cacics han desacreditat la democràcia i impedeixen l'existència d'una democràcia autèntica a Catalunya per manca de resoldre la qüestió nacional. Com deia també Mossén Armengou, l'autodeterminació dels pobles no és res més que la transposició de la democràcia a l'esfera internacional. Per això no es pot negar l'autodeterminació sense negar la democràcia (Nacionalisme català. Idees i pensaments, obra pòstuma, L'Albí, 2006). I es evident que sense resoldre la qüestió nacional no farem realitat la democràcia social, fer la ciutat solidària, defensar els valors catalans concultats i destruïts, facilitar l'emancipació i la prosperitat de la gent que treballa, la qual cosa vol dir negar el capitalisme d'Estat i el capitalisme salvatge governant, la burocràcia servent de la direcció del poder del diner, la tirania de l'Estat en definitiva. Les nacionalitats no es cohesionen per la violència ni per l'imposició de l'Estat, sinó per la voluntat, l'afecte, el diàleg, la comunió espiritual de tot un poble que no vol ser apàtrida, vol fer respectar el seu pensament. les seves formes de vida. Espanya no és pas una pàtria de recanvi, tampoc ho és l'actual Constitució espanyola com pretenia el President Aznar, mernys encara després que la Constitució espanyola ha permès al Tribunal Constitucional fa cinc anys negar jurídicament el fet nacional català contra la realitat viva i demostrada pel poble català any rere any. Haig de concloure que Catalunya no vol ser una provincia espanyola més depauperada i proveïdora d'emigrants. Ser català en els nostres dies, vist el que fa l'Estat espanyol i com ens tracte el seu govern, sens dubte és ser heretge.

què fer amb les Diputacions provincials?

La Diputació, segons la legislació actual, és un òrgan polític i administratiu provincial de caràcter representatiu, dotat d'autonomia. És la institució determinant de les provincies que té un govern elegit en forma indirecta entre els càrrecs electes municipals i en forma proporcional als resultats dels grups polìtics. L'important de les provincies són les competències i els recursos tant tributaris propis com cedits per l'Estat sobre la seva recaptació com són una petita part de l'impost sobre la Renda, l'IVA i els impostos especials. També reben subvencions de l'Estat a travers el Fons complementari de Financiació. El govern de les Diputacions és presidencialista, el ple nomena el President i aquest nomena els vicepresidents, convoca i dirigeix els plens. Els plens poden aprovar plans generals de carreteres com els anys 20 del segle passat, plans de cooperació d'obres i serveis de competència municipal, informar expedients de creació o supressió de municipis, concedir subvencions. Les estructures de les Diputacions responen a la majoria de vots obtinguts per els partits en les eleccions municipals dins de l'àmbit provincial respectiu i als pactes polítics posteriors. Però avui, amb la nova normativa de racionalització i sostenibilitat municipal, igual que les cúpules dels partits guanyadors a l'hora de repartir-se el poder a les Diputacions, posen en pèrill l'autonomia municipal, doncs limiten el dret i la capacitat efectiva de les entitats locals, limiten la iniciativa i la llibertat dels Ajuntaments contradint la Carta Europea de l'Autonomia Local de 15 d'Octubre de 1985 que publica el BOE del 24 de febrer de 1989. Les Diputacions i les polítiques conservadores poden dificultar l'associació de municipis de diferents àmbits provincials i la cooperació entre Entitats locals de diferent Estats. Hi ha qui vol suprimir les Diputacions i fer dependere els Ajuntaments de la Generalitat seguint un model de govern piramidal. Hi ha qui vol suprimir les Diputacions i fer una distribució de competències entre Generalitat, Consells Comarcals i Vegueries accentuant les funcions administratives dels ens locals. En una nova Catalunya s'ha de decidir si aquests ens tenen lloc o hem d'estructurar l'administració local d'una manera nova, més representativa, transparent i amb el control directa de la gestió per la ciutadania.En una democràcia de nova planta no poden existir ens de dubtosa representativitat ni de gestió piramidal a l'abats dels lobbies i grups de pressió i d'interès de tota mena. Tampoc poden existir ens creats per dividir artificialment un territori i posar els Ajuntaments sota control d'ens intermitjos superiors arrabassant-lis la seva autonomia, és a dir ens que prenen i impedeixen la llibertat que els candidats i candidates a regidors i batlle prometen als seus pobles.

Postfranquisme i idea de progrés proporcional

Diuen que el progrés que és una paraula que agrada molt a molta gent vol dir també demanar l'intervenció de la divina providència que per alguns és l'Estat. Però els funcionaris ja saben que l'Estat no és cap divina providència i que per la nit no ens protegeixen els esperits dels avant passats. El progrés és sempre una idea de futur, i com diu el Professor Manuel Cruz és una idea que no ha deixat mai de funcionar per què les coses tendeixen sempre a anar millor. De fet es contradiu quan parla de la democràcia, donat que avui poden existir oganitzacions afins als partits discutint l'exercici del poder als mateixos partits tradicionalment mitjancers entre el poble i l'Estat. Alguns parlen de democràcia directa, però no han conseguit que als consells de direcció de les empreses seguin i participin activament i amb capacitat de decisió els representants dels treballadors. Aquest és el gran dèficit polític des de finals del franquisme. Les lleis han creat estructures formals i l'estructura plural de la societat de la que tant alardejem, però que en realitat a afeblit les reivindicacions obreres i la democràcia igualitària. La democràcia que hem inventat és la democràcia proporcional que ens fa creure que es correspon amb el poder igualitari. Aquesta construcció ha sigut clarament obra del pensament conservador separant igualtat de democràcia. La construcció del progrés el podrem fer si som capaços de donar el salt de la democràcia formal i simplement representativa del postfranquisme a una democràcia participativa activa que torni al poble la possibilitat de la crítica social, de decidir i de la mobilització social. La solució no radica en la competitivitat electoral entre partits, siníó en la construcció de la igualtat social que és el fonament de la democràcia mateixa. Tot projecte de canvi o transformador ha de portar com objectiu el procés igualitari, no sigui que passem de la democràcia tutelada a la democràcia en mans de la minoria que controla l'Estat. Seria seguir en l'esquema de poder franquista, però amb plantejaments més joves, una mica de participació política, una mica de transparència ben cuidada i l'engany permanent de les masses amb la idea de progrés i de que anem a millor mentre l'atur i els sense sostre van a pitjor, com els que es creuen encara que el sol gira al voltant de la terra o que allà on es perd a el disseny del mar hi ha un precipici ple de monstres. I és que el precipici ja no el pot estabilitzar l'Estat del postfranquisme.

massa dracs per Sant Jordi

Contrasta l'alegria i llargues passejades que hem vist avui de la gent entre llibres i recollint roses. Il·lusió en la distribució de flors, roses i més roses, nois i noies. Sentiment d'euforia. El nacionalisme català ha quedat evidenciat que no és una bombolla ni un souflé desinflats. El personal està a l'espera d'algun senyal, d'alguna cosa per donar la següent empenta al procés. I quan tenim aquest maravellós dia ple d'il·lusions difonen notícies d'enfado del President Mas amb el partit que li dona suport i li permet governar. L'excusa de dir ahir tarda que retardarà les eleccions previstes pel 27 de setembre si ERC no el complau no produeixen altra cosa que sorpresa i disgust, enuig a més d'indignació a la gent que recolza un govern tot sabent que retalla massa, privatitza el que no ha de privatitzar, no protegeix els febles, no reposa places de metges i funcionaris jubilats, i més i més. El que ha dit el ciutadà Mas donant la desagradable sorpresa, no ho esperavem i menys per celebrar aquest dia ni en aquests moments. Què pretén el President ara exigint vassallatge polític a ERC? S'ha proposat remenar en l'olla de l'electorat de l'esquerra a veure que hi troba? Si a més surt el Sr. Duran Lleida dient la seva sobre el full de ruta i presentant-se com el lligam europeu, sembla el conegut "apaga y vámonos". Ara, excepte ERC i el seu President Oriol Junqueras sembla que tothom vol canviar les coses. Li estem fent la feina de desgavell al Sr. Rajoy tal com volia? I és per protagonisme o per què volen servir-se del President Mas? Volen cremar el pal de paller del catalanisme d'esquerra? És aquesta la millor manera de fer política? Canviar propostes, fer esmenes al full de ruta proposat de comú acord per CDC, ERC, Omnium, ANC i AMI, ratificat per Avancem i Catalunya Socialisme i Llibertat, per modificar-lo i introduir previsions diferents a la independència que reclamen els primers signants a l'hora de decidir futures relacions i vinculacions de l'Estat Català, si s'arriba a fer un Estat Català, no es vist per analistes com estratègia política clara i adequada a l'estat actual de la política catalana. És moment de fer pinya al voltant del pinyol central i no voler marcar diferències tàctiques pensant en futures estratègies electorals. La política catalana necessita avui unitat i criteri racionalment orientat en el procés democràtic orientat a transformar el país reduït actualment a les quatre provincies catalanes i crear un nou model de democràcia que compti amb les persones, al servei de les persones i per aixecar una societat cohesionada amb polítiques de benestar social d'aplicació immediata i indubtables. Els partits han de decidir d'una vegada si la independència és o no una eina adequada per alliberar el poble català, tant les classes mitjanes com la gent senzilla i a l'atur, els pensionistes, els immigrants i el jovent que ha de marxar a l'estranger d'un patiment i sacrificis innecessaris si poden disposar de la recaptació fiscal que Catalunya no gestiona, no administra ni controla. Avui han aparegut massa dracs per llui8tar contra Sant Jordi. Però Sant Jordi té el poble al costat. La gent al carrer arreu ho ha demostrat una vegada més. Prop de set milions de roses enguany són la prova de que Sant Jordi és viu i reb la força del poble per lluitar contra tots els dracs que l'envolten. Els partits i els seus dirigents no poden desmontar ara el valor i l'efecte patriòtic de Sant Jordi. Millor que no l'ignorin com fan alguns escriptors i polítics crítics amb el nacionalisme català quan confonen Sant Jordi amb el mercat de Vic o el de Barcelona dels dissabtes si no és amb el mercat de Marrakech.

nova carta als candidats a regidor i batlle

Han passat molts anys des de que es va començar a donar una lectura democràtica a les lleis que regulaven el règim local durant el franquisme. Alguns dels primers municipis democràtics elegits durant la nova etapa municipal dels 80 van prendre l'acord de derogar la llei de 1955, acord molt democràtic, però contrari a la llei doncs els ajuntaments no tenien competències per derogar lleis. La competència corresponia i correspon a les cambres legislatives la qual cosa regidors i batlles no podien ignorar. Però la política i la forma de fer-la ha canviat poc amb la nova legislació dissenyada el 1985. Els alcaldes tenen la iniciativa als ajuntaments i el debat el decideixen els portaveus dels grups municipals. La vida municipal o es regula amb un ROM, Reglament d'Organització Municipal o ha de seguir el sistema marcat pels més de mil articles de lleis i regulacions que incideixen en la conducció de vida política i la gestió dels ajuntaments.Pwer tant els candiats han de llegir detingudament i analitzar tota la legislació estatal i autonòmica, més els reglaments de les hisendes fiscals per saber com han d'operar. La democràcia municipal ha sigut construída amb límits legals prou considerables com per pensar que ja és hora de fer una nova llei que potencii l'autonomia municipal. Els càrrecs polìtics s'han convertit en dependents de fet dels secretaris i dels interventors municipals, càrrecs externs no electes i els treballadors dels ajuntaments que tramiten expedients i tenen l'obligació d'impedir il·legalitats, decisions contra llei i donen fe del que passa en les sessions dels plens dels ajuntaments. La picaresca ha estat servida durant molts anys perquè hi havia alcaldes amb ansia de poder i de decidir el convenient a determinats interessos que convocaven plens extraordinaris per no fer-los ordinaris i no tenir que contestar preguntes dels grups de l'oposició i no admetre discussions ni debat, i n'hi havia que els convocaven amb caràcter d'urgència aprofitant un ple o per aprovar projectes discutibles que haurien tingut dificultats en un ple ordinari. La política municipal no és una política menor per disposar tant sols del pressupost municipal. És política amb paraules de gran alçada i més en els moments en que Catalunya es mobilitza per decidir electoralment quin camí vol seguir, tot i que les lleis municipals no permeten segons que i amb l'espectacle de les banderes com exemple, les que ens imposen i les que ens volen fer treure poders estranys als municipis, però poders amb força de llei. Democratitzar els ajuntaments vol dir inaugurar una nova manera de governar els municipis obrint la corporació a la ciutadania tot i les limitacions legals a la intervenció dels ciutadans en el debat i la presa de decisions en els plens, doncs la sola intervenció admesa és la d'escoltar en silenci el que voten els regidors o informar breument en aquells plens en que s'hagi aprovat alguna compareixença prèvia a la presa d'acords. Cal que els candidats ho sàpiguen i comencin a reflexionar com governar democràticament amb noves perspectives de transparència i participació ciutadana vista la situació legal real. Els assistents als actes de propaganda haurien de comunicar als candidats aquestes mateixes exigències populars. Tots han de saber que no n'hi ha prou en conseguir una cadira de regidor o arribar a batlle per aclamació, assentiment, votació nominal o en votació secreta un cop superades les exigències dels pactes per poder ser-hi i adaptar-se a la realitat del que es trobin. D'entrada cal desterrar els defectes i vicis del franquisme i dels interessos creats encara existents a molts ajuntaments de la democràcia. La temptació autoritària encara no ha desaparegut de la nostra política. Ara és l'hora de potenciar polítiques socials, de solidaritat i inclusió social i de defensa de la cultura catalana, a més de decidir de nou si s'exigeix més autonomia municipal, millor legislació i competències dins d'una República Catalana que respecti el principi de subsidiarietat.

i si refundessim la democràcia?

Cada dia hi ha més gent que pensa que si alguna cosa bona ha portat la crisi que encara patim és que ha produït l'enderroc d'opinions polítiques mal construïdes, sense constituir model alternatiu de la societat. El model capitalista ha transformat els reivindicadors d'una cultura lliure que han acabat per reorientar-se cap a la regeneració democràtica, segons explica David Garcia Aristegui en el seu llibre "¿Por què Marx no habló de copyright?" (Enclave del Libro, Madrid, 2014). Regenerar exigeix radicalitzar la mateixa vida democràtica. L'objectiu seria refundar la democràcia de bell antuvi l'actual sistema de representació política. Les lleis fetes pels representants no agraden als ciutadans que veuen que representativitat i possessió de majories parlamentàries no equival a Estat democràtic quan l'Estat organitza la democràcia segons li convé o en funció d'uns determinats inmteressos, quans els partits només sabent discutir-se el repartiment del poder. La situació analitzada pel professor de ciencia política desaparegut Maurice Duverger en el seu treball "La democràcia sense el poble" l'any 1967 i després, l'any 1982, amb "La República dels ciutadans" presentant la possibilitat de que els electors decideixin el programa polític en lloc de mantenir una democràcia com la que ara tenim en estat de necessitat permanent, un Estat en dèficit arriscat a una pujada d'interessos. Com molt bé explica el professor de dret constitucional de l'Universitat de Paris I (Pantheón-Sorbonne) Dominique Rousseau en el seu llibre "Radicalitzar la democràcia" (Seuil, 2015), l'allunyament entre governants i governats ha produït el trencament dels partits parlamentaris clàssics de manera que s'ha descobert que els Parlaments no són el lloc del debat real del debat polític. El veiem aquest debat en declaracions creuades dels dirigents de govern i oposició als mitjans, en els discursos que fan en els actes dels seus partits, més algun llibre que publiquen en moments electorals, la qual cosa vol dir que existeix una disfunció del sistema i que els dirigents acaben perdent la confiança dels ciutadans que no es retroven en les decisions dels seus governs i tampoc en els plantejaments de l'oposició, inclinant-se per l'abstenció com a forma de protesta col·lectiva. Les manifestacions de protesta d'un poble descontent en ocasió dels grans aconteixements polítics i socials són també la mostra d'aquesta disfunció i mala construcció de la democràcia sota la que vivim. Vivim entre una certa indiferència i l'engany de fer passar per digne el que és indigne. D'aquesta manera podem concloure que els fonaments de la democràcia són en pèrill per la degradació del sistema i la manca de model de renovació. És evident que ens hem de proposare refundar la democràcia, reconstruir el contracte social i l'equilibri de poders, sense deixar de banda la ciutadania com fins ara ha passat.

els monolits de la imperfecció en la vida urbana

Escolto dir coses a diferent organitzacions que jo també defensaria, la qual cosa em demostra que o som davant un problema de lideratges en discussió, d'exaltacions individuals per manca d'organitzacions reals, la realitat d'idees coincidents pel cansanci d'un model social i polític esgotat o som davant un criteri monolític de partit que no mira ni escolta els demés. Dona la sensació que molts no admeten que tot pot canviar. Es coneixen les infidelitats i les imperfeccions més visibles cada cop que s'apropen comtesses electorals. No volem admetre que uns poden inspirar-se en els altres encara que sigui veritat. Són els arqueòlegs de la política els que ho hauran de demostrar o hàbils usuaris de la lletra i la paraula com Ernest Gimenez Caballero que parlava de les influències del mag Miquel Escoto sobre Ramón Llull, o de la història del poble escocès de Warwick que va inspirar sembla el gran Tirant lo Blanch, com també en ple segle XVI el rite masònic escocès va arribar a Catalunya. No se sap si Robert Burns va influir sobre Mossén Cinto Verdaguer. Em manquen estudis filològics i històrics per afirmar-ho amb rotunditat. Però Walter Scott ens va portar Ivanhoe que, segons explica Gimenez Caballero fou la senyera del romanticisme a Catalunya i la inspiració d'altres treballs literaris posteriors. La història ens ha tret el romanticisme i ens ha situat en posicions contradictòries amb nosaltres mateixos. Ara tenim una Catalunya que vé, la que no es mou en l'obscurantisme, sinó amb el sol lluent, una cultura innovadora professionals que investiguen arreu per fer un nous país, tot un país per decidir com diu la gent d'esquerres partidària de la República Catalana, començant pels mecanismes electorals legitimadors dels representants polítics, seguint per les infraestructures de comunicació i transport interurbà de tot ordre, els serveis públics, la fiscalitat, l'urbanisme i tantes altres coses necessàries pel desenvolupament de la vida diaria, la que hem de millorar, crear estructures de comunicació en lloc de les barreres tradicionals entre classes i pobles. Cal considerar que el 70% del PIB català segons m'expliquen es genera en un 10% del territori que compte amb el 70% de la població. Dels quatre milions cent mil electors, en la gran aglomeració urbana de l'anomenada regió metropolitana, en trobarem, dos milions vuitcents setanta mil, 3.250 km/2 i 16 municipis. La macrocefàlia urbana de Barcelona que alguns denuncien és certa si es produeix en el caos i la decadència dels ideals catalans de la renovació urbana i social. Fer ciutat no consisteix en construir edificis alts i tallar arbres, sinó en ordenar un territori equilibrat amb espais pulmons verts i densitats de població equilibrades, doncs el model no el trobarem a Bombay, Ciutat de Mèxico ni a El Caire o Istambul ciutat en la que es reconeix que un 70% de la construcció és il·legal. El gran repte del futur és la lluita contra la desigualtat i la incultura o la cultura del desconeixement, l'obcecació en no voler assumir els reptes i canviar, resituar els límits i portar l'eficiència energètica i l'autosuficiència als edificis tant d'oficines, com industrials i residencials a més de planificar adequadament la lluita contra la polució. Treballar per fer realitats el que és necessari per la vida urbana no és cap imperfecció ni participar de doctrines monolítiques, ans al contrari preparar les zones urbanes i el territori pels temps nous i les noves societats a venir, la gran ciutat catalana.

singularitats i caricatures

Els nous candidats a regidors i batlles es trobaran amb els vells problemes del municipalisme que no s'han resolt durant aquests anys de legislació que els feia dependents de les diputacions provincials, els consells comarcals i l'area metropolitana en el cas d'una bona part de la població colindant a Barcelona. L'urbanisme seguirà sent un cavall de batalla de totes les candidatures amb solars per treballar i ordenar o requalificar. El primer gran problema que defineix una gestió és la de implantar la democràcia radical, de la comunicació, l'accés, la transparència i la participació en la governança dels ajuntaments. També hauran de treballar els ajuntaments per donar vida real a les hisendes municipals adaptant-les a les realitats socials de cada municipi. Hauran de decidir a més si es posen al costat de la identitat nacional i al mateix temps posen em marxa polítiques socials d'igualtat. No serà bona política confrontar afirmació nacional i igualtat social o posar-la abans de la identitat. L'excusa de parlar de serveis i ajuts socials prioritaris no és l'eina per obstruir el procés cap a la creació de la República Catalana. No fem de la política una caricatura de partits i llistes que no pensen complir els seus programes, uns programes que no són més que postulats de corta i pega no contrastats amb la realitat de la tresoreria dels ajuntaments que es volen renovar amb llistes fetes per candidats trànsfugues en molts casos. També veurem experiències en diferent municipis que ens diran quina ha de ser la política del futur, Girona amb llista unitària de diferents opcions, poblacions amb llistes fetes íntegrament per partits que es confronten entre ells, o una coalició d'ampli ventall qu'exclou la dreta catalana. I ens trobarem a més amb diputats que perdran possiblement la seva alcaldia o regiduria perquè l'electorat ha canviat d'opinió, com també ens trobarem amb una abstenció considerable fruit de la manca de credibilitat dels polítics actuals que van de cap de llista. Dels que van de farciment poc els coneixen més enllà dels seus cercles habituals. És una política de desconeguts la que tenim, i quan desconeixes et costa triar, desconeixent el gran públic el que proposen i ofereixen els candidats, la qual cosa justifica abstenció electoral alta de més del 40% viscudes en el passat. No hauran canviat en el moment electoral la llei que obligui a fer llistes obertes i que tots els candidats vagin porta per porta a demanar el vot i donar explicacions del que han fet i el que pensen fer. És evident que en les actuals circumstàncies moltes llistes seran caricatures de la política i que es vendran com qui col·loca productes de la neteja o fruita fresca i llustrosa amagant si el producte és transgènic, carregat de pesticides o porta mesos en frigorífics.

Gobierno de España, touché

El cas Rato, personatge que fou Vicepresident del primer govern del President Rajoy, deixa en entredit tota una política "d'estraperlo". 30.000 beneficiaris d'una amnistia fiscal que va permetre blanqueig a dojo, entre ells el Sr. Rato, no hi ha dubte que desqualifica una manera de fer, un sistema, una política sencera. Ara, quan ja han passat mesos, quan moltes proves ja hauran desaparegut intenten parlar d'investigacions i de persecució de presumptes delictes. No sabem quans càrrecs del PP es troben involucrats en aquesta nova singladura o creuada contra el delicte públic, contra la corrupció, tant repugnable com tirar a mar els cristians que viatgen en una pastera cap a la llibertat o imposar per via judicial una bandera que el poble no vol veure exposada en forma destacada a la façana del seu Ajuntament, fer un constant bloqueig del català a les ones fora del territori a l'empara d'una Constitucvió per dividir i impideix o no retirar els símbols franquistes de les poblacions tal com exigeix la llei de la memòria històrica ni desenterrar els ajusticiats de la guerra civil per motius polítics que es troben perduts en fosses comunes. L'actuació del govern espanyol a punt de començar una campanya electoral que pot ser decisiva per impulsar el seu desplaçament del poder a les generals no pot passar desapercebuda doncs la població té la clara sensació de que som davant un partit no seriós que ha proclamat moltes coses i ara s'ha tornat inútil i decebedor en tots els aspectes, perjudicant la democràcia amb les seves decisions legislatives, sense reconèixer que s'equivoquen, negant el dret del poble a decidir com vol ser governat en una democràcia pluralista mentre el partit segueix una vida interna plena de mètodes autocràtics. Fan ara un viatge en pastera sense saber a quin port anar.

la prudència de voler canviar polítiques

La revista "lluita obrera" de CCOO d'aquest mes planteja la pregunta de a qui volen enganyar quan des de un i altra govern diuen que tot va millor. Demana que canviem les polítiques. CCOO demana en el primer de maig polìtiques al servei de la ciutadania i que defensin i reconstrueixin el nostre malmès estat del benestar. Cal tenir en compte que la pobresa afecta cada dia a més persones com llegeixo a la revista que xifra en el 21% de les persones que tenen feina les que es troben en risc de pobresa laboral. Com CCOO cal reivindicar la renda mínima garantida, doncs ha de ser una prioritat de país establir una renda de subsistència a aquelles persones sense feina ni ingressos. Les dades questionen la dita recuperació econòmica que xoca amb una caiguda de la ocupació i un augment de l'emigració. Amaguen que el 40% de les baixes de l'atur es deuen a la disminució de la població activa com a conseqüència de la sortida d'Espanya de població treballadora estrangera, dels joves i els autònoms que busquen noves oportunitats laborals a l'estranger com a resultat del creixen desànim, segons llegeixo en un article que comença dient "es co El mateix article afirma que l'atur és cronificanfirma el manteniment de l'atur i l'ocupació insuficient i precària", tot parlant de les dades de l'EPA del darrer trimestre de 2014. El mateix article explica que l'atur es cronifica, afirmant que el 59,6% de les persones a l'atur fa més d'un any que no treballen i el 42% en fa més de dos, i l'atur de llarga durada s'ha incrementat en quasi set punts percentuals. I en aquest ambien es proposa incrementar els salaris en un 1% en convenis quan el que cal és recuperar el poder adquisitiu perdut dels salaris i les prestacions i aixecar el salari mínim a un nivell d'acord amb la mitjana europea. El plantejament és de prudència, doncs voler canviar polítiques per la via electoral és una demostració de voluntat democràtica i una demostració de que el sindicalisme de classe s'ha proposat reforçar la democràcia donant-li la dimensió necessària per portar Catalunya cap un àrea de subministrament ordenat de les primeres matèries i energia indispensables per el manteniment de la societat, l'indústria i les polítiques socials i de progrés i solidaritat pública amb els afectats per la crisi actual.

impasse socialista?

El partit socialista espanyol no treballa estratègies de futur, es belluga per mantenir-se en unes eleccions. Però el partit socialista no ha impedit que la política es converteixi en un espectacle "non stop". El PSOE no s'apropa de l'esquerra que li ha a aparegut despertant l'electorat cansat d'una política feble i pactista. No farà l'aproximació Rocard-Mitterand de la política francesa dels anys 70. Cal preguntar-se on va el PSOE i com pensa i amb qui conseguir els seus objectius. Andalusia n'és la mostra d'aquest impasse. PSOE i PODEMOS No aclareixen de quin socialisme es tracta la seva política, doncs els models que presenten a l'opinió pública no donen cap esperança de conquesta social. Hi han socialismes que consoliden el capitalisme, altres que exerciten el capitalisme d'Estat, altres que perden el llenguatge europeu, altres que no treballen per l'unió de l'esquerra, altres que veuen malament el reformisme socialdemòcrata. Som heretges a Espanya? Som europeus? Lluitar contra l'atur exigeix una Europa més social que la tecnoestructura que la caracteritza actualment i a l'Estat espanyol que les esquerres defineixin i diguin exactament on són i on volen anar. Europa és l'oportunitat de l'Estat espanyol i també de Catalunya, garantia de pau, apertura de fronteres, millorament de l'economia, superar les crisis de l'hipercapitalisme americà, model de civilització, potència entre potències en el nou ordre mundial. El marxisme va entrar en crisi i fa anys va ser arraconat pel mateix partit socialista com a mètode d'anàlisi. Però la nova esquerra de Podemos recorda velles tesis i plantejaments del socialisme anterior. Existeix un divorci entre els intelectuals i els partits? Un cet escepticisme s'ha apoderat de l'electorat i de molts militants que a Catalunya han canviat de partit a l'hora de fer llistes electorals per les municipals. La indignació contra l'actual estat de coses també ha aplanat el camí de la significativa sortida de militància d'un PSC que ha perdut prop de 200 llistes electorals a les municipals de Catalunya. No és parla de doctrina i cadascú aporta el socialisme del seu cor intentant superar una socialdemocràcia pactista i un socialisme autoritari definit per cúpules. El nihilisme resultant també als afiliats no facilita la formació d'una doctrina política adaptada als temps actuals que no oposi visions d'inspiració cristiana i visions d'inspiració areligiosa o també minoritàries, que no degradi la dignitat de la persona, que noi es quedi en declaracions abstractes ni en sistemes intemporals i fòrmules consagrades a promoure personalismes. Llibertat i benestar social no són imcompatibles, ans al contrari, reforçar les llibertats i l'economia social de la llibertat és reforçar el clam i tancar l'impasse actual, saber també si els catalans volem existir com a catalans o no i perquè el PSOE amb el seu delegat PSC a Catalunya entén igual que el PP i CIUDADANOS que Catalunya no pot marxar d'Espanya.

Barcelona, capital de la cortesia

Han vingut a Barcelona molts ministres de països de la mediterrània per parlar del gihajisme i la seguretat, suposo que també de la cooperació nord/sud. El cap de govern espanyol senyor Rajoy ha dit només arribar que Barcelona és la capital espanyola de la mediterrània. El President de la Generalitat de Catalunya senyor Mas habia dit moments abans que Barcelona és una capital europea. No entrarem ara discutir si Europa i la Mediterrània són els referents. Ha oblidat Rajoy que Barcelona és la capital de la cortesia i se li ha respectat que digués el contrari del que pensen els catalans. De fet ja esperavem que tingués una sortida com aquesta per marcar el que pensa i contradir les paraules del President Mas. Ha donat prioritat a situar el context de Barcelona dins d'un ambien ofensiu. Algú parlaria de la hipocresia d'Espanya intentant rebaixar el President de la Generalitat de Catalunya a un darrer terme. Però BArcelona ha sigut complaent amb el poder establert que s'enalteix a si mateix, sense deixar-se violentar, sense sortides de to davant un discurs conservador que Europa no entén segons explicava ahir Marti Anglada, periodista en una conferència donada a Gràcia. BArcelona, la de la cortesia de sempre és una alternativa a la vella democràcia espanyola. Avui l'aglomerat urbà té un paper cultural i lúdic reconegut al món, amb una creativitat desbordant. Barcelona és amant de la pau i odia la violència de la paraula i de les lleis injustes. Espanya és una democràcia inestable quan Catalunya és una democràcia que treballa pel progrés social, la lluita contra la contaminació, promou l'alliberament de la dona, la internacionalització a més de la cohesió social. Els barcelonins saben que la ciuitat és un instrument adequat per regenrar, és a dir, renovar i recomposar la democràcia. La cortesia que sempre han descobert els visitants de la ciutat no es pot confondre amb el servilisme ni l'afebliment del principi catalanista que el govern central espanyol voldria llegir als ulls dels barcelonins. El discurs anticatalà amb que simultàniament també ens ha regalat el President del Tribunal Constitucional no fa més que refermar la voluntat dels catalans a seguir treballant en positiu per la construcció d'un país nou, europeu, progressista i demòcrata com el que més. No li calia al govern espanyol fer oposició identitària espanyola vantant-se del passat. A la conferència de la meditarrània el govern espanyol no, es jugava el poder que tant vol conservar combatent el catalanisme. No cal seguir confonent també a Catalunya el catalanisme amb la gihad. A la societat catalana saben bé a Espanya la gihad no hi té lloc.

llibertat paraula buida davant la repressió

En temps de la dictadura, com molt bé expliquen Nicolàs Sartorius i Javier Alfaya en el seu llibre "La memoria insumisa", hi havia la necessitat obsessiva de fer creure que a l'Espanya franquista fou posible un pensament i una literatura, un cinema i un teatre, malgrat la pressió de la censura. Luis Buñuel, però no va poder estrenar "Viridiana" a Espanya, el mateix Berlanga va veure destroçats projectes cinematogràfics com "los jueves, milagro". La censura també va prohibir el llibre de Juan Marsé "Si te dicen que caí". La censura mutilà obres de Buero Vallejo. Blas Otero havia de publicar a l'estranger com ja ho feia a l'exili Ramón J Sender i molts intel·lectuals. L'any 1966 es va arribar a prohibir la obra "los cuernos de don Friolera" de Valle-Inclan. En ple 1972 el Tribunal Suprem va donar per bona la Ordre Ministerial de 9 de febrer de 1963 tot ratificant la prohibició de "la dolce vita" de Federico Fellini. L'ordre públic i l'ordre moral de la nació espanyola era necessari mantenir-los i "la dolce vita" era un pèrill frontal per la moral pública del règim. No parlem del que succeia als diaris ni del control de la televisió sobretot als darrers temps de la dictadura. La censura fou un mecanisme de repressió que era utilitzat per aïllar la societat del contagi de les idees i models de vida dels països democràtics ens recorden Sartoriuys i Alfaya. Ara no s'ens aïlla, però amb una formació buida de pensament s'ens vol impedir ser lliures i exercir com a ciutadans amb llibertat. L'església vol tornar a controlar el pensament i la religió amb la recent reforma educativa del Ministre Wert. No hem esborrat el record el judici de Burgos dels anys 70 ni els morts del final de la dictadura. Tampoc hem oblidat el Cardenal Tarancon que va començar a posar el paper de l'església al seu lloc. El règim actual sembla tenir en contra i com enemiga tota concepció activa i nova de la vida política i social que no hagi censurat previament, qualsevol projecte transformador. El més greu és voler impedir que s'escriguin llibres i es digui la veritat del que realment passa. Ha sigut el mal durant el franquisme i és ara de nou a Espanya sota el govern conservador. L'activitat intel·lectual sembla a l'atur donant més importància a fer llistes electorals per interessos que per valors, oposant-se al realisme, desmotivant, descomposant les organitzacions, amb tractaments nihilistes dels crítics i dels que pregunten massa dins les organitzacions polítiques. Ara interessa un realisme sense esperances com difonia l'ex censor Camilo José Cela en la seva obra literària. No s'ha parlat més de convivencia i l'esperit de revenja segueix viu, sense fer-se mala consciència tots plegats. Mancats de consciència democràtica ens mantenim encara amb actituds nostàlgiques, de desconfiança envers la monarquia hereva del franquisme quan resulta que ja portem dos reis fent de caps d'Estat i unes quantes legislatures elegides democràticament. Portem malament el repartiment de responsabilitats amb comissions d'investigació de responsabilitats polítiques en les que els censors semblen ser els mateixos compareixents, que no acabem de treure l'entrellac de les coses. La repressió actual topa a més amb els nous problemes socials i manca d'inclusió d'una nova societat instal·lada al territori que no consumeix cultura ni cultiva el pensament i menys encara la ciència. S'ha volgut mantenir l'equilibri dels partits turnants com a la restauració borbònica del segle XIX, però no s'ha tocat políticament la corrupció ni les petites corrupteles tot lo que ha mogut la repressió contra els contestataris i els que finalment s'arrengleren contra el sistema que permet aquest estat de coses. Tot el que passa és revelador d'un Estat ineficient i d'uns partits tant ineficients com el mateix Estat.Un nou període electoral ha de permetre superar aquesta buidor i ineficiència.

a Catalunya hi cap tothom

Que a Catalunya hi cap tothom ho ha dit Carme Forcadell intentant parar l'escridassada amb que els afiliats a l'ANC assistents a l'acte de Lleida han rebut la presència de l'Alcalde Ros donant-lis la benvinguda. L'alcalde és considerat un botifler, com molts socialistes que vinculats al PSOE no són partidaris de la independència de Catalunya i per tant sense simpaties entre la gent que reclama la independència. Aquests ciutadans diuen que o serem federals o no serem, és la seva aposta de futur tot criticant en Zapatero que no va cumplir les seves promeses en el moment de debatre l'Estatut a les Corts espanyoles. Som avui també en un dia excepcional doncs la cimera de les amèriques acaba amb una mà estesa entre els gringos i els llatins. Raul Castro ja ho ha dit, diàleg, temps i paciència. Lesprofundes diferències entre USA i CUBA no ho impediran. Moltes coses han de canviar en el món i també a Espanya. Catalunya no serà una excepció en plé procés de canvi polìtic i recomposició. També molts plantejaments han de canviar a Catalunya. M'ha agradat molt l'article de Francesc Cabana que publica avui El Punt /Avui sobre el títol de fatxenda. La classe polìtica necessita una dosi d'humilitat i respecte pels demés. No ho han estudiat ni els han ensenyat a ser humils, sobre tot els que han viscut tota la vida dels diners públics ocupant càrrec rere càrrec. Tenim pñolìtics que com els fatxendes de l'economia no saben distinguir entre un país democràtic i una dictadura. Només miren els seus interessos i per conseguir-ho tot és vàlid, enganyar, mentir, trair, allunyar companys. I ho fan sense cap sanció social. Veiem alguns d'ells de nou en llistes, molts canviant de partit a l'hora de pujar-se a una llista per seguir en el càrrec. No volen acceptar que s'equivoquen i són insincers. Tampoc assumeixen els errors passats.L'egoísme i la supèrbia són la regla d'or d'aquesta gent que no escolta i va a la seva. José Antonio Zarzalejos ho diu també a la Vanguardia referint-se al govern espanyol quan afirma que "els falta humanisme cultural i polític per diagnosticar la situació". Der la crisi econòmica hem passat a la crisi sociopolítica desencadenada per la primera. També els actes d'escridassar i xiular un dirigent amb pensament contrari al teu que et dona la benvinguda es un fet demostratiu d'una societat que no vol entendre que la democràcia és cosa de tots i no podem allunyar-nos de la realitat creant una política irreal o és que veiem que la realitat ens depassa i no som capaços d'assumir-la. L'autoriotarisme sempre és a prop a l'espera d'imposar-se entrant a la polìtica per les organitzacions internes dels partits i amb el populisme. El que sobren en tot cas són els partits fantasmes que s'han dreçat com a murs de l'exercici democràtic que vol la ciutadania i només treballen en benefici d'uns interessos que mantenen ocults. Jo no veig clar que aquests tipus d'activitats tinguin lloc en la Catalunya del futur. Ens cal una democràcia més radical i tolerant per què hi càpiga tothom.

nova carta als candidats a regidors i batlles

El règim local català és regula bàsicament per l'Estatut d'Autonomia, una llei de bases de règim local i el texte refós de la llei municipal de Catalunya. La Generalitat disposa d'una Direcció General de l'Administració Local que assistirà els ajuntaments en la provisió dels Secretaris i Interventors de caràcter accidental o interí, nomenament que a més és de la seva competència i no la tenen els batlles, tot i sabent que aquests funcionaris formen part d'un cos estatal espanyol seleccionat per l'Instituto Nacional de Administración Pública, donat que Catalunya no disposa de la competència per proveïr Secretaris i Interventors de carrera. TAmpoc tenim costum a Catalunya de treballar les fusions i agrupacions de municipis per asssegurar una millor financiació i compliment més eficient de servei. Fussió i agrupació són expressions que no volen dir perdre la identitat de l'ens agrupat o fussionat, sinó racionalitzar la despesa. Cal tenir en compte la població de cada municipi i el pressupost de que disposa, realitats que definiran els serveis mínims obligatoris que la llei exigeix, les competències dites impròpies per les que ningú es vol mullar i tohom en el món municipal acaba interpretant el que l'interessa abandonant els discurs dels valors que diuen defensar, com trobarem batlles que ignoren les competències de la Direcció General d'Administració Local de la Generalitat. Altres competències arriben als municipis per delegació, moltes no hi ha dubte que les garanteix la Diputació Provincial en lloc d'assumir-les segons disposa la nova normativa de sostenibilitat. Cal examinar els municipis en funció de la població. Així classifiquem-los en els de menys de 500 habitants, més de 5.000, entre 5.000 i 20.000 i més de 50.000 habitants. Aquests hauran de tenir Biblioteca Pùblica, instal·lacions esportives, transports col·lectius i medi ambient urbà. Molts serveis pels municipis petits són resolts per els Consells Comarcals, sense perjudici de la possibilitat d'establir també mancomunitats de serveis. Els nous ajuntamnents hauran de treballar per mantenir i millorar el que ja tenen, doncs és cert que els municipis són el marc en el que s'ha de construir una societat equilibrada, cohesionada, justa i sense discriminacions, en la que les desigualtats reals no siguin els pitjors enemics de la democràcia. Els ajuntaments hauran de ser participatius i transparents, amb un govern municipal que parli amb el poble, expliqui el que fa i proposa fer, presenti els comptes públicament i exposi en que es gasta els diners dels pressupostos aprovats. El secretisme i l'endollisme han de desaparèixer de l'escenari municipal, com també el caciquisme i els interessos que mouen molts càrrecs institucionals. Un ajuntament català ha de treballar per construir un nou municipalisme democràtic al servei del poble, social, garant dels serveis bàsics de salut, educació, assistència social, llibertat empresarial i foment de l'economia cooperativa, urbanisme d'edificis doneguts com green buildings i espais sense contaminació per viure-hi, sense perjudici d'establir a Catalunya un pla de canvi de concepció política i legal dels municipis i els ajuntaments com a institucions radicalment democràtiques de govern dels municipis basades en el principi de subsidiarietat que ara nega l'Estat amb el seu intervencionisme..

Constitutions devolution ja!

He dinat avui amb uns amics liberals partidaris de la igualtat d'oportunitats i la defensa de la llibertat com a element de progrés. Tot dinant ens hem posat a discutir de la política actual i la primera cosa que han dit és que no creuen en els partits actuals ni en la política d'avui. Massa interessos, massa càrrec de despatx, secretària, cotxe oficial i lloc a la tribuna del barça, em deien, impedint que els polítics que treballen per donar servei puguin desenvolupar la seva feina. El problema no és per tant de valors confrontats, sinó d'interessos afirmaven. Quan hem arribat a l'independentisme m'han dit que no tenim memòria genètica de la llibertat, que uns i altres volen esborrar la història i qu'això ha sigut també quan el llavors honorable Pujol deia que l'endemà del 11 de setembre de 1714 els catalans es van llevar i van anar a treballar. En el relat oficial dels fets del 1714 s'ha volgut silenciar la veritat històrica de la repoblació amb gent no catalana i el voler fer desaparèixer també la parla catalana. Però el més greu, em deien, és que sabent que Catalunya és posseidora des de 1283 d'unes Constitucions modificades i aprovades també el 1704, que foren precursores d'altres constitucions com la dels Estats Units i la Suissa, mai no hem demanat la devolució de la nostra Constitució, la que acredita que erem un Estat abans de la guerra de successió. Aquesta Constitució és la que deia que no es poden reclamar els drets si abans no es compleixen els deures, cosa que no diu la Constitució espanyola ni la que ens volen presentar a aprovació si s'acaba declarant la independència. Ara ens demanaran que votem una constitució que no serà la que ens correspon reclamar, sinó una de nova que no sabem si acabarà sent una constitució catalana. La queixa dels meus contertulians anava pujant de to: Ens diran que hem de votar la constitució que ens presentaran feta per no sabrem qui per què sinó la votem, resulta que votem contra Catalunya. I no pensen que el que hem de fer és deixar-nos de romansos i reclamar la devolució ja de les nostres Constitucions i altres drets arrebassats per l'invasor castellà i francès del segle XVIII sota el comandament del Rei Felip Vé. Com exemple em deien també que a Catalunya es va declarar inviolable la correspondència el 1702, dret que ara incorporen practicament totes les constitucions democràtiques. I hem seguit la conversa sobre la conveniència de reclamar la devolució dels drets constitucionals que ens feien ser Estat independent, la qual cosa permetria fer entendre a nivell internacional, em deien els amics, que Catalunya era un Estat i té perfecte dret a tornar a ser Estat. Em sembla que algun polìtic en actiu hauria de reflexionar si és correcte o no el que estem fent tots plegats, si es tracta de presentar un full de ruta o per no interrompre el tracte històric reclamar directament la devolució de les Constitucions catalanes abolides per Felip Vé. Aquesta reclamació hauria de ser el gran interès nacional dels catalans per recuperar la seva llibertat.

carta als candidats a les eleccions municipals

Dins de poques setmanes molts ajuntaments canviaran de govern. Però no hauran canviat les lleis que regeixen el dret local amb un clar caràcxter recentralitzador i destructor de les escasses competències municipals. És molt recent en plena crisi encara la reforma de la llei del 2013 per establir un sistema més racional i dotar els municipis de funcionament racional i de sostenibilitat. La Llei limita les competències i ha sigut recorreguda pels ajuntaments al Tribunal Constitucional. Però està en vigor i qui hi està al damunt és el Ministeri d'Hisenda que envia formularis i formularis als ajuntaments, com a forma de control de l'Estat central. Una llei feta per altres temps que es troba fora de la realitat és la que es trobaran els nous càrrecs que es converteixin en regidors i alcaldes ara que diuen que s'acaba la crisi o resulta que per la llei municipal encara no s'ha acabat?. La nostra legislació municipal post franquista arrenca de 1985, sis anys després de les primeres eleccions municipals el 1979. Una primera reforma incorporà el dret de moció de censura el 1999 vint anys després, i va ser rematada per la llei de modernització de 2003. Però la Constitució espanyola encara vigent a Catalunya no resolt el problema. La regulació dels municipis viu en el silenci constitucional. La Constitució que configura un model d'Estat només presenta uns principis i no s'ajusta la normativa a la Carta Europea de l'Autonomia Local. La llei acompanyada per les sentencies del Tribunal Constitucional ha minimitzat l'autonomia municipal. No s'ha volgut tenir en compte que l'autonomia local és també una autonomia política. Tampoc s'ha respectat el model de l'Estatut català de 2006. Els municipis han hagut d'afrontar normatives amb caràcter bifrontal, unes procedents de l'Estat i altres del Parlament autonòmic, però sempre veient les seves competències limitades. Els ajuntaments no tenen autèntiques competències d'urbanisme i la Constitució no explicita el que pot fer un ajuntament. Els ajuntaments depenen finalment del poder normatiu de l'Estat i de les circulars d'obligat compliment que els envia el Ministeri d'Hisenda, la qual cosa no troba cap encaix en el nostre sistema constitucional. L'Estat es presenta com el garant institucional de l'autonomia local afectant el perfil polític dels ajuntaments. Ens manca una llei per enfortir el règim local, que disposi d'autogovern real en aplicació del principi de subsidiarietat, començant per deixar sense efecte una reforma que cal abolir quan abans, doncs en lloc de potenciar les provincies que només tenen competències de caràcter instrumental afegint-lis les competències reduïdes als ajuntaments, externalitzant serveis, el que s'ha de fer és disoldre o abolir les provincies; modernitzar l'organització municipal i d'arees comarcals i supracomarcals, dotant per llei els ajuntaments amb competències pròpies, i facilitar l'organització de serveis que avui són impropis o extraordinaris sense tenir que demostrar sostenibilitat financera, sinó perquè la ciutadania els necessita i democraticament foren aprovats amb dotació pressupostària. I a més cal que els pressupostos siguin aprovats per els plens dels consistoris, no en Juntes de govern, en capelletes de negociacions extrapolítiques que ara permet la llei. Els partits catalanistes haurien de fer una acció política més contundent davant l'Estat central en defensa de l'autonomia municipal. Els candidats hauran de revisar els seus programes i promeses electorals a la vista de la situació real dels ajuntaments i de la normativa que en limita les competències mentre estigui en vigor.

la llibertat, tradició o sistema?

La rebel·lió dels individualistes que no accepten jerarquies en nom de la llibertat és coneguda a la nostra història. Una perquè creuen que la llibertat es fonamenta en la propietat privada i altres en el enriquiment pel treball. En un i altra cas veurem com es confronten constitucionalistes i radicals demòcrates, els revolucionaris, unes vegades dits liberals i altres progressistes, com si la llibertat no fos la gran lluita de l'esquerra davant la situació d'opressió suportada per les classes treballadores. Defensar la llibertat sempre ha sigut considerat pels historiadors ser d'esquerres, quelcom mal vist entre les classes conservadores. El liberalisme polític que ha permés l'aparició de l'esquerrisme sempre ha siguit vist com a quelcom diferent del liberalisme econòmic que no és cap posició intel·lectual, doncs liberalisme polític compagina ésser permissiu i tolerant amb l'intervencionisme econòmic. En política no es poden imitar les matemàtiques, però si el treball dels conceptes. Liberalisme polític no és una teoria de la llibertat, sinó tot el contrari del determinisme de la llei rígida. L'Estat, la persona i la propietat ens definiran les perspectives de la llibertat segons els conceptes i criteris jurídics i la capacitat de les relacions socials. La consideració de l'individu i l'individualisme, jutjar sense raonar o limitar la llibertat a una teoria de l'Estat són situacions que permeten aclarir els fonaments ideològics de la formulació dels valors que fugen del dogmatisme. Defensar la llibertat és també lluitar contra l'individualisme possessiu i l'acumulació il.limitada de la terra i els diners que justifiquen el despotisme de l'Estat protector dels que volen imposar costums i formes de vida sense respectar la llibertat dels que treballen sense acumular riqueses perquè s'aferren a la llibertat der ser i desenvoluparse sense jerarquies i practicant la solidaritat i la cooperació.

política de fragments per les municipals

Fer llistes per les eleccions municipals és l'important. Poc importa com es facin. Si convé amb transvassament de gent d'altres partits, canvis accelerats de militància que ara no es volen dir transfugues, i també cal fer pactes amb uns i altres, quans més millor, serà sentir-se forts. Sembla que hagi de guanyar les eleccions el que consegueixi fer més llistes. Poc importen les idees i els programes, cal fer llistes i quantes més millor i posar gent del grup' més selecte als millors llocs de cada llista. A l'hora de la veritat tots parlaran contra les desigualtats socials i econòmiques, del dret a una vivenda digna, de lluitar contra l'atur i per la recuperació econòmica. Alguns parlana de sobirania incloent la possible federació dins l'estat espanyol. Cap voldrà passar per ser de dretes o d'esquerres. Ara no es porta ser de dretes, tampoc el centrisme signat pels mateixos que feien el paper de les dretes, els que s'oposaren a les manifestacions obreres i reivindicacions socials. La idea de la república de treballadors de totes classes segueix viva, doncs les classes socials existeixen i totes defensen el seu espai, encara que el proletariat no és vol reconèixer com a tal perquè molts conmsideren que dir-se proletari és donar-se de menys. Diumenge de Pasqua, avui no és troben persones que hagin baixat del Guinardó o de nou barris o de Trinitat Vella passejant per la nova avinguda de la diagonal. Els que passejen per l'avinguda diagonal o són del barri que han sortit a prendre el sol o són turistes que miren vitrines de botigues i també passegen admirant les façanes dels barris benestants de la ciutat que amaguen la misèria interior. Les eleccions municipals no són com les nacionals catalanes ni les estatals. La diferència és i seguirà essent notable. Les candidatures canviaran de signe a l'hora de presentar-se a les eleccions dites plebiscitàries si el PP les deixa fer i no les porta abans al Tribunal Constitucional, i canviaran encara més en el moment de les eleccions estatals. A més a l'escenari polìtic apareixen partits satèlit i marques blanques. Partits per les eleccions autonòmiques i generals i partits per les eleccions municipals. La Cohesió social per construir un nou estat es complica a Catalunya, doncs la fragmentació i les forces no sobiranistes van en augment setmana per setmana. La dispersió política de les mateixes idees recollides en diferentes organitzacions separades per matissos no és bona en un estat de perfil democràtic baix. Els personalismes exagerats tampoc són bons, fomenten la fragmentació. Es fan partits al voltantg de personalitats com al principi de la transició. Seguim repetin els mateixos defectes de partits supeditats a la paraula del lider en lloc de crear organitzacions democràtiques on se segueix la voluntat de la majoria formada democràticament. La recomposició política que esperem molts ha de començar passades les eleccions municipals, quan la ciutadania haurà dictat la seva llei inapel·lable a travers el vot acceptant i rebutjant uns o altres.

activar la protecció de patrimonios de la gent gran

El cas de la fundació AFAL que feien públic ahir nit els reporters de la Sexta posa de relleu i reclama la importància que cal reconèixer a la proteció dels patrimonis de la gent gran que perd físicament pr malaltia o edat la capacitat de disposar i decidir. El desconeixement de les possibilitats de fer del que arriba a la demència senil o l'aparició de l'alzheimer condueix a la dependència de l'afectat. La legislació no preveu amb prouta energia ni garantia les mesures a aplicar quan un patrimoni passa a ser administrat per tercers sota règim de tutela, siguin familiars o no. No es té en compte a l'hora de decidir la voluntat de destinació dels bens abans manifestada per el propi interessat, ni el que pugui haver deixat disposat en el seu testament que no se sabrà fins després de la mort del causant. No es preveu cap control dels administradors designats ni dels assessors dels administradors ni dels col·laboradors dels administradors. No és comprensible que es separi el deficient o discapacitat psíquic de l'entorn familiar si l'afectat no ha manifestat vitalment aquesta voluntat. El malbaratament i l'apropiació de bens aliens ha sigut una malahurada constant en institucions de tot ordre i cuidadors que han volgut enriquir-se buidant les butxaques del malalt o de l'avi indefens. La tendència denunciada sobre l'aparent cuidador ha sigut quedar-se els bens del tutelat. La realitat demostra l'existencia d'un desordre legal que permet els abusos i les apropiacions amb documents discutibles, amb captació de voluntats, amb enganys, amb falsetats i sobrepreus. La legislació hauria de preveure aquests casos i facilitar fiscalment la protecció de patrimonis destinats a finalitats socials i culturals. També s'haurien de crear i promoure les institucions professionals adients sotmeses a lleis de l'honestedat, honradesa, claredat i transparència de la gestió dels bens de l'administrat, sota controls públics. El tema fiscal no s'ha resolt amb els dels discapacitats que els pares volen tinguin la finalitat de mantenir-los i vetllar per la seva educació i seguretat d'acord amb la llei de protecció de patrimonis. El cost fiscal actual impedeix peró trobar la fòrmula viable. Destinar patrimonis amb finalitats culturals i socials no obliga a la seva liquidació i conversió ràpida en diners, doncs una bona administració pot assegurar una rendabilitat permanent i una seguretat viable pel compliment de les finalitats disposades per el propi interessat abans de perdre el seu propi control. Hisenda hauria d-eximir de tributaci'o aquests patrimonis amb finalitats socials. Responsabilitats i exigències de tractament virtuós hauran de ser les regles a crear per una legislació específica com podrien ser els trusts britànics, respectuosa de la voluntat vital de la disposició dels patrimonis a crear documentalment amb força per imposar-se. Una protecció legal d'aquests patrimonis amb exempcions fiscals és possible per acabar amb l'abús i l'espoli dels que ens adverteixen els mitjans de comunicació. Una investigació més a fons del que ha pogut passar durant els darrers 25 anys en tota mena de centres i la destinació dels bens dels internats o residents seria desitjable l'obrís la Fiscalia de l'Estat sense més dilació exigint les responsabilitats adequades de tot el que es descobreixi.

dijous de barbaritats i barbàrie

147 estudiants assassinats a Kenia per un sol motiu: odi i afirmació islàmica. Amenaces yihaidistes arreu per desequilibrar l'aparent tranquilitat del món occidental. Guerra civil internacionalitzada al Yemen. Violència electoral a Nigèria el motor econòmic d'Africa. Militars morts a Egipte. Camp palestí de refugiats de la seva guerra civil assaltat a Siria pels armats de l'Estat Islàmic. Violència al món musulmà contra les dones que volen conduir, vestir a l'europea, anar a la Universitat no corànica. Però hi han altres actes de barbàrie com són la violència domèstica, els insults per portar mocadors al cap en senyal de respecte a una religió, la violència moral amb la mirada als jueus que vesteixen de negre i porten barret negre. També és violència moral maltractar laboralment els immigrants que fan treball domèstic o acompanyen gent gran a passejar, la cuiden i netejen, pagar en negre, no donar-los d'alta a la seguretat social. Agredir una persona per què ens cau malament. Assetjament sexual, pederastia. Saloufest d'excessos. Els informatius no ens diuen quans suïcidis s'han produït aquest dijous, ni quans han mort per sobredosi de drogues o fàrmacs tranquilitzants. No ens diuen quans suïcidis es produeixen amb accidents de trànsit, com se sap passa al Japó. Tampoc ens diuen els joves que prefereixen morir abans que viure la gran aventura de la vida i lluitar per ser millors. Les esglésies viuen tancades al seu entorn mentre lo religiós per setmana santa es converteix en un espactacle de masses per moure el turisme. Passos de passió moguts per gent que no trepitja una esglèsia durant tot l'any. Cofradies i germandats organitzades com les falles valencianes on tot acaba en fum i vi del porró festiu.La llei d'economia sostenible del Govern Zapatero, la llei d'emprenedors de 2013, la llei mordassa, les successives reformes laborals, les retallades sanitàries que endarrereixen mesos vitals proves d'urgència induïnt les privatitzacions encobertes per desviament de serveis hospitalaris a centres privats, una llei de segona oportunitat que destroça patrimonis en lloc de protegir-los. UNa Llei d'habitatge insuficient i incompleta a l'hora de determinar l'ús social dels patrimonis ocults. Lleis que mantenen acreedors privilegiats a favor de les hisendes públiques i estaments bancaris abans que que els petits acreedors que acostumen a ser els més perjudicats. Estudiants abandonant les Universitats per no poder pagar les taxes la qual cosa ens torna a la societat classista de la cultura per els rics. Concentració de riquesa en mans d'uns quans. L'apagada de 3/24, 3.33 i TV3 a les Balears allunyant el català de ses Illes. Societat irreflexiva i sense consciència. Més accidentes de treball i retallades en prevenció. Progrés de l'autoritarisme a l'Estat. Dissabte de glòria demanem Convivència democràtica, abolir privilegis, Estat govern civil, recuperació del principi d'igualtat davant la llei, formació cívica, pau social, primacía dret internacional.

ser de dretes i dir-se d'esquerres

És conegut des de que va arribar la democràcia a l'Estat espanyol sota un règim de monarquia parlamentària que els partits volien situar-se per l'opinió pública al centre o al centre esquerra. Era l'orientació que seguien la majoria de grups inscrits al registre d'associacions polítiques. Un progressisme moderat pensat per obtenir el vot d'una societat cansada de la dreta que s'aprofitava de la dictadura imposada després de la guerra civil. Ser de dretes i dir-se d'esquerres era molt freqüent entre la gent jove "de bona família". Era una manifestació de contestació al règim i a les imposicions familiars. Com més alta era la posició de la família, més d'esquerres eren els fills. El jovent veia en ser d'esquerres l'alliberament dels vells costums. Calia ser dels "Pijoprogres", "gauche divine", tots imitadors de líders revolucionaris d'esquerre, enamorats del maig del 68 a Paris que va definir tota una generació que va acabar vinculada a la sort de la dreta. Els universitaris fills de la burgesia catalana eren els més adictes a l'esquerra testimonial, la clandestinitat i l'actitud de despreci a tot el franquisme. Però les coses han tornat a canviar. La gent de dretes que avui s'autoanomenat d'esquerres és la menys democràtica i respectuosa amb els estatuts i reglaments vista a l'escenari de la política. Han incorporat els vicis i defectes del franquisme. Són els artistes de la llei del caprici i no dubten en sacrificar els militants de base per els seus objectius personals, sacrifiquen pels seus interessos els que posen el poc que tenen, el seu temps. Es mouen amb promeses de lleialtats futures a canvi de servituds presents. Ara tenim a Catalunya dos partits partits nous que es reclamen un de la socialdemocracia i l'altra de l'esquerra. Tots dos no favorables a la independència de Catalunya, allunyats del full de ruta unitari del procés sobiranista català. Un aporta solucions conservadores favorable a un pacte amb la dreta espanyola i l'altra activista antidesnonaments amb una peculiar interpretació dels drets humans i solucions mal calculades. Altres que tenen representació parlamentària i també a molts ajuntaments, dits d'esquerres i no cal dir noms per situar-los a l'espai polític, ja s'han trobat amb l'aparició d'un corrent intern de compromís per la independència que reclama estudi i adhesió al full de ruta. Queda per veure encara que farà la resta de formacions dites transversals. S'hauria de fer un estudi sociològic per trobar partits amb base i direcció de treballadors. Els treballadors no creuen en els pijoprogres. La situació ens recorda que la política ha entrat en fase de recomposició que conduirà en el futura l'agrupament de les petites molecules aparegudes realment de centre acabant amb la fragmentaci'o actual, realment d-esquerres, realment de dretes, noves fòrmules, noves idees adaptades al segle XXI, temps postindustrial amb esgotament avisat d'energies fòssils, amb obligació de tenir cura per descontaminar el planeta i seguir els ensenyaments del polític Al Gore. L'esperança d'una nova societat sense classes segueix viva. A la nova societat les divinitats de la gauche divine o pijoprogres no tenen gaire lloc a l'escenari. Els capricis de la falsa intel·lectualitat i sense consciència democràtica no tindran lloc en una societat racional amb governança transparent i radicalment democràtica.El pensament de la dreta és inadaptable per una situació orientativa d'esquerres. La falsetat i les farses són avui inadmissibles en política.

també les eleccions al Constitucional?

Que el President Mariano Rajoy hagi decidit portar el full de ruta unitari del procés sobiranista català a l'advocacia de l'Estat espanyol és un avís de que vol anar de nou al Tribunal Constiutucional per impedir que se celebrin les eleccions amb clau sobiranista. El President Rajoy no vol que la llibertat s'utilitzi per iniciar a Catalunya un procés de transició democràtica cap un estat independent. S'estreny el cercle format al voltant de la llibertat de Catalunya. La memòria òptica em recorda la Barcelona sitiada del 1714, el darrer baluart de Catalunya. En aquesta situació ens hem de preguntar amb què s'identifica la llibertat, que no és precisament amb la indeterminació ni el determinisme del que presumeix el Govern d'Espanya, el matgeix govern que no accepta l'evolució natural de les coses. Progresa a l'Estat la moral prohibitiva i concentra la capacitat de establir la distinció entre el bé i el mal. L'Estat no dona, sinó que exigeix i fa temps que ha trencat la reciprocitat, doncs ja no protegeix els dretsque li marca l'ordre jurídic internacional. No eduquem a les escoles per fer persones lliures, sinó gent adaptada al mercat de treball, obedient i indiferent a la cosa pública. Es vol fer creure que les institucions i el dret no necessiten persones lliures que és el que fa viure millor per l'afany de progrés. Volen obediència dictant amnb les lleis normes de conducta de compliment obligatori. L'automatisme es vol estendre als cervells. Ja no educarem per la llibertat ni en la llibertat, sinó en la comptatibilitat de les relacions determinades des d'el poder. Per tant, les plebiscitàries no volen que serveixin per conèixer la voluntat del poble català sobre el seu futur polític substituïnt el referèndum que es va impedir realitzar oficialment el dia 9 de novembre passat. D'aquestes eleccions s'en vol treure un mandat que el govern espanyol vol negar i impedir judicialment de nou. L'objectiu de l'Estat és impedir a Catalunya desenvolupar el procés cap a la proclamació del nou Estat o República Catalana. L'alternativa espanyola és l'immobilisme i la no reforma de la Constitució com no sigui per recentralitzar competència. No rotund al dret de l'autodeterminació de Catalunya. No hi haurà cap millora financera de Catalunya. L'horitzó es presenta políticament turbulent. Tornem al Constitucional. Com ja vaig dir fa temps, possiblement abans seran les eleccions generals espanyoles que les catalanes. Rajoy és manifesta inflexible i amb un caire determinista com molt bé defineix en portada el diari El Punt avui. Defionitivament, tornem al Constitucional. Catalunya, malgrat totes les previsions del Govern espanyol es prepara per sortir de la legalitat espanyola.