ser de dretes i dir-se d'esquerres

És conegut des de que va arribar la democràcia a l'Estat espanyol sota un règim de monarquia parlamentària que els partits volien situar-se per l'opinió pública al centre o al centre esquerra. Era l'orientació que seguien la majoria de grups inscrits al registre d'associacions polítiques. Un progressisme moderat pensat per obtenir el vot d'una societat cansada de la dreta que s'aprofitava de la dictadura imposada després de la guerra civil. Ser de dretes i dir-se d'esquerres era molt freqüent entre la gent jove "de bona família". Era una manifestació de contestació al règim i a les imposicions familiars. Com més alta era la posició de la família, més d'esquerres eren els fills. El jovent veia en ser d'esquerres l'alliberament dels vells costums. Calia ser dels "Pijoprogres", "gauche divine", tots imitadors de líders revolucionaris d'esquerre, enamorats del maig del 68 a Paris que va definir tota una generació que va acabar vinculada a la sort de la dreta. Els universitaris fills de la burgesia catalana eren els més adictes a l'esquerra testimonial, la clandestinitat i l'actitud de despreci a tot el franquisme. Però les coses han tornat a canviar. La gent de dretes que avui s'autoanomenat d'esquerres és la menys democràtica i respectuosa amb els estatuts i reglaments vista a l'escenari de la política. Han incorporat els vicis i defectes del franquisme. Són els artistes de la llei del caprici i no dubten en sacrificar els militants de base per els seus objectius personals, sacrifiquen pels seus interessos els que posen el poc que tenen, el seu temps. Es mouen amb promeses de lleialtats futures a canvi de servituds presents. Ara tenim a Catalunya dos partits partits nous que es reclamen un de la socialdemocracia i l'altra de l'esquerra. Tots dos no favorables a la independència de Catalunya, allunyats del full de ruta unitari del procés sobiranista català. Un aporta solucions conservadores favorable a un pacte amb la dreta espanyola i l'altra activista antidesnonaments amb una peculiar interpretació dels drets humans i solucions mal calculades. Altres que tenen representació parlamentària i també a molts ajuntaments, dits d'esquerres i no cal dir noms per situar-los a l'espai polític, ja s'han trobat amb l'aparició d'un corrent intern de compromís per la independència que reclama estudi i adhesió al full de ruta. Queda per veure encara que farà la resta de formacions dites transversals. S'hauria de fer un estudi sociològic per trobar partits amb base i direcció de treballadors. Els treballadors no creuen en els pijoprogres. La situació ens recorda que la política ha entrat en fase de recomposició que conduirà en el futura l'agrupament de les petites molecules aparegudes realment de centre acabant amb la fragmentaci'o actual, realment d-esquerres, realment de dretes, noves fòrmules, noves idees adaptades al segle XXI, temps postindustrial amb esgotament avisat d'energies fòssils, amb obligació de tenir cura per descontaminar el planeta i seguir els ensenyaments del polític Al Gore. L'esperança d'una nova societat sense classes segueix viva. A la nova societat les divinitats de la gauche divine o pijoprogres no tenen gaire lloc a l'escenari. Els capricis de la falsa intel·lectualitat i sense consciència democràtica no tindran lloc en una societat racional amb governança transparent i radicalment democràtica.El pensament de la dreta és inadaptable per una situació orientativa d'esquerres. La falsetat i les farses són avui inadmissibles en política.