Postfranquisme i idea de progrés proporcional

Diuen que el progrés que és una paraula que agrada molt a molta gent vol dir també demanar l'intervenció de la divina providència que per alguns és l'Estat. Però els funcionaris ja saben que l'Estat no és cap divina providència i que per la nit no ens protegeixen els esperits dels avant passats. El progrés és sempre una idea de futur, i com diu el Professor Manuel Cruz és una idea que no ha deixat mai de funcionar per què les coses tendeixen sempre a anar millor. De fet es contradiu quan parla de la democràcia, donat que avui poden existir oganitzacions afins als partits discutint l'exercici del poder als mateixos partits tradicionalment mitjancers entre el poble i l'Estat. Alguns parlen de democràcia directa, però no han conseguit que als consells de direcció de les empreses seguin i participin activament i amb capacitat de decisió els representants dels treballadors. Aquest és el gran dèficit polític des de finals del franquisme. Les lleis han creat estructures formals i l'estructura plural de la societat de la que tant alardejem, però que en realitat a afeblit les reivindicacions obreres i la democràcia igualitària. La democràcia que hem inventat és la democràcia proporcional que ens fa creure que es correspon amb el poder igualitari. Aquesta construcció ha sigut clarament obra del pensament conservador separant igualtat de democràcia. La construcció del progrés el podrem fer si som capaços de donar el salt de la democràcia formal i simplement representativa del postfranquisme a una democràcia participativa activa que torni al poble la possibilitat de la crítica social, de decidir i de la mobilització social. La solució no radica en la competitivitat electoral entre partits, siníó en la construcció de la igualtat social que és el fonament de la democràcia mateixa. Tot projecte de canvi o transformador ha de portar com objectiu el procés igualitari, no sigui que passem de la democràcia tutelada a la democràcia en mans de la minoria que controla l'Estat. Seria seguir en l'esquema de poder franquista, però amb plantejaments més joves, una mica de participació política, una mica de transparència ben cuidada i l'engany permanent de les masses amb la idea de progrés i de que anem a millor mentre l'atur i els sense sostre van a pitjor, com els que es creuen encara que el sol gira al voltant de la terra o que allà on es perd a el disseny del mar hi ha un precipici ple de monstres. I és que el precipici ja no el pot estabilitzar l'Estat del postfranquisme.