llibertat paraula buida davant la repressió

En temps de la dictadura, com molt bé expliquen Nicolàs Sartorius i Javier Alfaya en el seu llibre "La memoria insumisa", hi havia la necessitat obsessiva de fer creure que a l'Espanya franquista fou posible un pensament i una literatura, un cinema i un teatre, malgrat la pressió de la censura. Luis Buñuel, però no va poder estrenar "Viridiana" a Espanya, el mateix Berlanga va veure destroçats projectes cinematogràfics com "los jueves, milagro". La censura també va prohibir el llibre de Juan Marsé "Si te dicen que caí". La censura mutilà obres de Buero Vallejo. Blas Otero havia de publicar a l'estranger com ja ho feia a l'exili Ramón J Sender i molts intel·lectuals. L'any 1966 es va arribar a prohibir la obra "los cuernos de don Friolera" de Valle-Inclan. En ple 1972 el Tribunal Suprem va donar per bona la Ordre Ministerial de 9 de febrer de 1963 tot ratificant la prohibició de "la dolce vita" de Federico Fellini. L'ordre públic i l'ordre moral de la nació espanyola era necessari mantenir-los i "la dolce vita" era un pèrill frontal per la moral pública del règim. No parlem del que succeia als diaris ni del control de la televisió sobretot als darrers temps de la dictadura. La censura fou un mecanisme de repressió que era utilitzat per aïllar la societat del contagi de les idees i models de vida dels països democràtics ens recorden Sartoriuys i Alfaya. Ara no s'ens aïlla, però amb una formació buida de pensament s'ens vol impedir ser lliures i exercir com a ciutadans amb llibertat. L'església vol tornar a controlar el pensament i la religió amb la recent reforma educativa del Ministre Wert. No hem esborrat el record el judici de Burgos dels anys 70 ni els morts del final de la dictadura. Tampoc hem oblidat el Cardenal Tarancon que va començar a posar el paper de l'església al seu lloc. El règim actual sembla tenir en contra i com enemiga tota concepció activa i nova de la vida política i social que no hagi censurat previament, qualsevol projecte transformador. El més greu és voler impedir que s'escriguin llibres i es digui la veritat del que realment passa. Ha sigut el mal durant el franquisme i és ara de nou a Espanya sota el govern conservador. L'activitat intel·lectual sembla a l'atur donant més importància a fer llistes electorals per interessos que per valors, oposant-se al realisme, desmotivant, descomposant les organitzacions, amb tractaments nihilistes dels crítics i dels que pregunten massa dins les organitzacions polítiques. Ara interessa un realisme sense esperances com difonia l'ex censor Camilo José Cela en la seva obra literària. No s'ha parlat més de convivencia i l'esperit de revenja segueix viu, sense fer-se mala consciència tots plegats. Mancats de consciència democràtica ens mantenim encara amb actituds nostàlgiques, de desconfiança envers la monarquia hereva del franquisme quan resulta que ja portem dos reis fent de caps d'Estat i unes quantes legislatures elegides democràticament. Portem malament el repartiment de responsabilitats amb comissions d'investigació de responsabilitats polítiques en les que els censors semblen ser els mateixos compareixents, que no acabem de treure l'entrellac de les coses. La repressió actual topa a més amb els nous problemes socials i manca d'inclusió d'una nova societat instal·lada al territori que no consumeix cultura ni cultiva el pensament i menys encara la ciència. S'ha volgut mantenir l'equilibri dels partits turnants com a la restauració borbònica del segle XIX, però no s'ha tocat políticament la corrupció ni les petites corrupteles tot lo que ha mogut la repressió contra els contestataris i els que finalment s'arrengleren contra el sistema que permet aquest estat de coses. Tot el que passa és revelador d'un Estat ineficient i d'uns partits tant ineficients com el mateix Estat.Un nou període electoral ha de permetre superar aquesta buidor i ineficiència.