cap un nou escenari?

El breu missatge de deu minuts ha permès al President Mas demanar unitat als catalans parlant d'uns nous escenaris per vindre. Ha afegit el tema de la persecució judicial criminal de que és objecte. Però no ha aclarit res més, no ha anunciat eleccions, Tanquem doncs l'any amb els dubtes del que és farà.Les paraules del President Mas no han entusiasmat l'audiència, ans al contrari, ens han preocupat. La imatge que veiem era la d'un polític acorralat, una persona amb aire de cansanci. Sembla que intenti guanyar temps i no convoca eleccions. El nou escenari no serà precisament el que ens dibuixa el partit que disposa del govern a Catalunya. La irrupció de noves forces polítiques avui extraparlamentàries com la indefinida "Podemos" i el creixement de la parlamentària liberal i unionista "Ciutadans", més l'aparició de "Moviment d'Esquerres" sumant els socialdemòcrates de Nova Esquerra Catalana i els socialistes de Moviment Catalunya, permet anunciar una unitat impossible en el front electoral tenint en compte que ICV d'una banda i CUPS aliada amb Procés Constituent per un altra banda, aniran per lliure. La solució és com diu el President d'ERC Oriol Junqueres, convocar eleccions quan abans, unes eleccions constituents, amb decidida voluntat de que el poble esculli a l'hora de votar els diputats si vol les llistes que s'han pronunciat per declarar la independència i construir una Catalunya independent en relació del Regne d'Espanya, o les llistes dels diputats que no volen que Catalunya sigui un Estat independent i tot segueixi com fins ara sense donar a Catalunya la oportunitat de celebrar un referèndum per decidir el seu futur polític. El nou escenari es presenta amb veritables dificultats per posar-hi l'obra a interpretar, el decorat, i triar els actors. També s'ha de valorar l'audiència i l'interès del públic.Un dels problemes més importants és considerar si el públic, és a dir el poble, gaudirà d'una democràcia participativa o es quedarà en una democràcia representativa que és el que tenim ara i es considera com una democràcia consolidada. Cal que el poble no es cansi i s'apunti a l'abstenció com a forma consolidada de protestar contra el mal govern. En el nou escenari l'abstenció i posar-se d'esquena és una actitud errònia. La unitat ha de ser en la participació política activa i la defensa de la llibertat i la justícia social a travers els partits polítics. La unitat política en forma d'hivernació dels partits en lloc de plantejar un govern de concentració després d'unes eleccions, per construir unitariament les institucions del nou Estat és un error de plantejament que no pot considerar-se en l'actual escenari de la política catalana. Intentar desgastar l'esquerra catalanista amb la política d'anar passant a l'espera del miracle és un altra error vestit en nom de la unitat inexistent ni a dreta ni a esquerra. No, vulguin convertir la unitat en l'abraç de l'os. L'únic escenari viable són unes eleccions amb els partits amb nom i cognom.

una sobirana abraçada

Bon Nadal y Any Nou és un desig amb segona lectura. La gent catalanista es passa missatges de suport i confraternitat. Acabo de rebre una felicitació de Nadal d'un bon amic que em desitja que el 2015 representi un gran salt endavant per l'assoliment dels nostres somnis, un País sobirà, més just i més democràtic, amb una gran i "sobirana" abraçada. Una altra bona amiga em recomana no parlar més d'independència de Catalunya de l'Estat Espanyol, sinó que hem de reclamar la independència en relació de l'Estat Espanyol. Cal no fer mai més ús de la definició gramatical de la preposició "de" que té un sentit possessiu. I té raó, no volem sentir-nos posseïts per l'Estat Espanyol, ja estem prou embolicats amb els acords del Sr. Montoro i la Generalitat que asseguren la no necessitat de retallar ens públics a Catalunya per l'exercici 2015. Ara cal que els responsables de l'acció política dels dos grans partits catalans s'inspirin d'aquests missatges i es convoquin eleccions al Parlament de Catalunya. Que a aquestes eleccions es pugui presentar qui ho tingui per convenient, doncs seran constituents, i per molt que es queixin els partidaris de l'unionisme contraris a la independència de Catalunya, aquestes eleccions seran plebiscitàries si el poble ho decideix.

porros, alls i sebes

L'estil de vida catalana no es pot definir amb un pagès gras tocat amb una barretina ni amb una mostra de castellers esperant el moment del porró de vi i la butifarrada, convivint amb la indiferència de la cultura de molta gent procedent de països d'amèrica llatina o del magreb. Catalunya, com diria el mestre Isidre Molas, és un sol poble que no es pot dividir per raons de classe, llengua ni origen de les persones. Els catalans tenim també el dret a ser diferents. Fer el nostre estil propi de vida, cohesionar la diversitat avui dispersa al territori, exigeix una regularització política amb intervenció de la ciutadania, que vol dir amb responsabilitat. Si és necessari que els estudiants de tots els graus coneguin el territori, les formes de vida i de treball, les activitats agrícoles i ramaderes, les activitats no intel·lectuals, la biodiversitat, que aportin el seu criteri en la selecció i avaluació de l'ensenyament, la formació indispensable per la organització del futur polìtic d'un poble que creu en la democràcia com a forma de vida. L'estil de vida catalana no es troba en la forma de fer i ser dels senyors amos de les indústries o dels negocis que donen diners, especulin o no, sino que es troba en l'esperit de treball, de construir, de fer pinya, en la constància, en el manteniment de la paraula donada, en el respecte a la llei civil, en la generositat i crèdit per qui necessita ajut i cooperació per sortir de la pobresa o per aixecar-se d'una caiguda empresarial. Cal que el jovent es comprometi en la lluita per ajudar els infants de famílies sense recursos i en risc d'exclusió social. Cal trobar un estil de vida adient per una Catalunya nova, l'eliminació de les diferències socials, l'assignació de la riquesa a la construcció d'un país nou, la dedicació de la intel·ligència a trobar i formar les vies de progrés.

enaltiment de la misèria

El Consell de Ministres d'ahir divendres ha acordat apujar el salari mínim a 648,6 euros mensuals i les pensions un 0,25%, o sia altres 2 euros mensuals de mitjana per pensionista. Prou s'en ha parlat del que signifiquen aquests ingressos per molta gent com per ara posar-se a celebrar-ho dient a més que l'economia es recupera. El President vol l'estabilitat dels dos grans partits espanyols en el moment que veu la irrupció de les notes discordants, Podemos i els partits nacionalistes catalans. Fia la recuperació a l'alternància. No amaga que el discurs del Rei de dimecres nit fou redactat per l'equip de Presidència. Han fet del Rei un presoner de la paraula i del poble uns adictes a la misèria vergonyant i a les notícies de la jet. Ara ens assebentem pel diari El Mundo d'avui que els joves de les famílies Botin i Morenés estan decidits a celebrar una festa de fi d'any a Gstaad, localitat dels alps suissos on només s'hi passegen els rics i corren rius de Dom Perignon. No sabem si preguntaran al jovent que anirà a la festa d'on han tret els diners per gastar durant aquestes festes i quines targetes de crèdit fan servir. De totes les maneres dificilment es trobarà aquest jovent fill de pares rics amb gent que només guanyi 648,67 euros mensuals que estan pewr sota del lindar de la pobresa de 2013. Les revistes del cor i els diaris sensacionalistes ens haurien de donar més notícies d'aquestes celebracions dels rics espanyols per ajudar els pobres a somniar amb un futur millor, sense enveges, amb la conformitat del penitent permanent o animant la movilització per substituir la casta governant per un govern del poble al servei del poble. L'enaltiment de la misèria malauradament, seguint els fets reals, ambn les imposicions de la poca feina que hi ha, és el discurs que la gent millor ha entès. Cal ser pobres per què uns quans visquin millor i protagonitzin ONG's i obres socials. Cobrar un salari encara que sigui miserable vol dir que l'economia esapanyola va be, els rics són més rics i els pobres segueixen igual de pobres, encara que són uns quans més, comparats amb les estadístiques de l'any passat. El canvi és cada dia més necessari per regenerar la moral de la societat. Cal canviar de discurs i fer el de l'enaltiment del progrés social. No és moral que els Governs i la societat trobin correcte i permetin que el problema social i la cooperació internacional l'hagin de resoldre Càritas, les parròquies, la caritat, els minvats Ajuntaments i l'obra social d'alguna Caixa d'Estalvis ara convertida en Banc.

ancorats al port del passat

Un Rei que es diu monarquia moderna ens diu que som una democràcia consolidada. Ho diu des de palau i amb una bandera espanyola al costat. No ha vist el que passa al carrer menys encara que els indignats ja son majoria al menys en les enquestes. Parla d'alternancia en el poder referint-se sense dir-ho als socialistes del PSOE i als populars del PP, i no veu que hi han altres forces polítiques a l'Estat que reclamen el seu lloc. No es clar el que entén per democràcia. No som una democràcia consolidada. No aclareix que entén per democràcia. Només es refereix a la constitució de 1978 que considera la guia de tot el sistema. No parla de participació ni de transparència en la gestió. Ataca la corrupció i l'atur de paraula tot defensant un hipotètic estat del benestar que avui és inexistent al Regne d'Espanya. Sembla que vagi de bona fe. Però no es pronuncia políticament. Semble que el seu discurs adhereix els plantejaments del govern central. Trobem frases buides en el discurs, desconeixement real del fet nacional català en la redacció. Nega com ha fet el Govern del PP i el Tribunal Constitucional l'existència d'una nació catalana mil·lenària que si coneix la història i es anterior a la mateixa Castella, i parla d'una Catalunya indefinida a l'Espanya actual recordant l'existència de diferències, demanant una estabilitat que tampoc existeix amb els atacts que reb Catalunya des de Espanya en les seves representacions institucionals, llengua, economia, cultura, societat. No marca un autèntic camí per la regeneració i es perd en la complexitat dels temps. Un discurs escenificant la continuïtat propera al continuísme del sistema i la creença oficial i de conveniència en l'esperit constitucional de 1978, i la falsa creença en una unitat històrica i política que ningú no va proclamar a Catalunya, ans al contrari del que ara diu aquest rei jove voliem i creiem en el reconeixement de Catalunya com a nació. Catalunya ha sigut la gran traïda per la Constitució de 1978 impulsada per una comissió a més amb participació catalana de dretes i d'esquerres. Per els catalans la Constitució de 1978 fou un frau històric si ara ens diuen que la menció de nacionalitat històrica no es va incloure a la Constitució referida a Catalunya, si ara a més ens diuen que no tenim dret, cap dret a decidir el nostre futur polític davant la negativa del Govern espanyol i del Tribunal Constitucional a reconèixer el fet nacional català i a fer a Catalunya un referèndum d'autodeterminació. Vist el començament d'un discurs ancorat en el port del passat, aquesta monarquia es converteix en inservible per Catalunya a la que es veu considera un territori incorporat constitucionalment com una part més del seu regne. Nega ara els drets polítics de la minoria catalana. Si el poble català que va votar si a la Constitució es va deixar enganyar el 1978 és una qüestió que ni pensa tocar. Ara cal interpretar el que convé al sistema que dona suport a la monarquia espanyola, no el que diuen el sentit de la democràcia moderna i les resolucions de les Nacions Unides sobre el dret d'autodeterminació dels pobles. Catalunya és per aquest rei jove un territori més que no pot decidir res per si mateix. Tant sols les competències administratives que diu la Constitució de 1978 i prou. La polpìtica queda per els grans partits d'Estat. Les minories nacionals no reconegudes com a tals són de caràcter decoratiu i no compten en la política espanyola. L'escenari queda ben dibuixat i no cal fer-se il·lusions amb una monarquia que demostra no tenir cap sentiment democràtic ni liberal envers Catalunya. No honorarà mai el President Macià, ni farà res per l'anul·lació de la condemna a mort del President LLuís Companys. Volen ignorar la història es creu o vol fer-nos creure que la nostra història comença el 1978. Ni els catalans afusellats fins els anys 50 per haver defensat la II República, ni els milers d'exiliats i represaliats a l'interior li diuen res. Millor ignorar-ho. Aquesta monarquia jove es vol construir reinventant la història a la seva conveniència. Cap gest, cap detall, Tot i tenint l'oportunitat aquesta monarquia jove no obra cap porta al diàleg ni a l'entesa democràtica per construir un futur per a tots dins del marc europeu.

és legal l'Estat?

Ens costa fer-nos aquesta pregunta perquè estem, acostumats a veure l'Estat arreu. Hem nascuit amb unj Estat dionant instruccions i ordres del que s'ha de fer en tot. Ha sigut pert a tots un fenòmen integrador. A més l'Estat ha permés el funcionament de la Constitució. Estat i Constitució no han sigut elements discordants. L'Estat és ordre, ordre normatiu. Però quan es troba en procés de desintegració deixa de ser un ésser real, deixa de ser útil, deixa de ser un ordre ideal si seguim l'estudi de Hans Kelsen sobre "l'estat com integrador". Per poder trobar solucions cal separar l'ordre constitucional del dret. La Constitució enferma el dret quan la Constitució es converteix en font tancada. Però quan la Constitució se subordina a altres principis rectors supranacionals, la legislació pot arribar a ser un cos estrany a la Constitució. Noves formes d'integració jurídica apareixen en les formes de vida comunitària europea que poden impedir la desintegració de l'Estat fallit impedint la contradicció llei/Estat amb la aparició de nous àmbits, reintroduïnt l'administració al nou Estat. Cal impedir l'aparició de més dret inautèntic darrera la llei feta per l'administració de l'Estat. No hi ha doncs veritable vida jurídica si la llei no està presidida pel valor de la justícia a la que s'ha de sotmetre l'Estat. S'ha de fer aixís que la idea de justícia que és la ideologia del dret, sigui la ideologia de l'Estat i la seva administració. L'Estat s'ha de retrobar en l'assistència i el benestar de la ciutadania, fent més ample al idea de justícia que passa a ser distributiva en lloc de limitar-se a fer el paper d'Estat policia. L'Estat es pot trobar amb que tant la legislació com la jurisprudència en un estat social siguin fetes al marge de l'Estat, i que la integració social s'hagi de fer obrint les portes de l'administració al control ciutadà de la gestió pública, permetent la participació política sense enganys, donant contingut material de la democràcia. Hi haurà d'aquesta manera contingut integrador si la nova democràcia és viscuda i desenvolupada pel mateix ciutadà que gaudeix de les seves realitats, fer un dret autèntic, un Estat legal, una Constitució que no limiti la llei portadora dels valors de la justícia ni es contradigui amb la llei suopranacional.

com cadells, il·lusions trencades

Aquest matí el discurs de Pablo Iglesias no ens ha deixat bocabadats. Esperavemque diguès exactament el que ha dit. Dret a decidir, si. Però no a la independència de Catalunya. A Madrid avui els dirigents del PP i del PSOE dormiran tranquils. Pablo Iglesias no s'ha desmarcat de la doctrina oficial. El Rei Felip VI podrà fer el seu discurs repetint l'estrofa de la importància de la unitat d'Espanya. Els tres grans pàrtits espanyols ja s'han pronunciat respecte de la qüestió catalana. Tots coincideixen en que Catalunya no té dret a la seva independència de l'estat espanyol. Tampoc estan disposats a millorar l'autogovern de Catalunya. Això vol dir que els catalans ens hem d'espabilar i no fiar en els partits espanyols. JA només manca que caigui a Catalunya el premi major de la loteria nacional. La festa de la unitat seria indescriptible com també les envejes mal dissimulades per què Catalunya s'haguès emportat els diners del premi. Ara els convé crear un clima de concòrdia col·lectiva i que tot va bé com amb l'anunci de Freixenet que els ha donat la lliçó del que s'ha d'impulsar en la comunicació. Nadal és el millor moment. I Pot ser algú animat per l'esperit nadalenc deixarà en llibertat els joves anarquistes detinguts. No és moment de crear més malentesos ni donar més motius a la indignació del jovent sense feina ni futur. Les festes de Nadal han de ser vir també per la reflexió d'uns i altres. Els que no volen parlar que parlin. I els que no volen convocar eleccions que es decideixin a demanar a la ciutadania que digui la seva. El país català necessita més llibertat, més democràcia, més justícia social i més comprensió i tolerància. Això tampoc ho ha entés en Pablo Iglesias. El catalanisme d'esquerres acaba de guanyar el pols a Podemos a Catalunya. Les eleccions diran aviat qui té raó. L'espanyolisme avui no és la divisa de res a Catalunya, més aviat l'espanyolisme a Catalunya és la divisa del no res.

el pa dels angels

M'ha sonat a pa dels angels que em diguin les enquestes que Podemos avança posicions entre el futur electorat també a Catalunya. Em maravella a més la preocupació per l'aparició d'un nou moviment catalanista d'esquerres renovador i partidari de les llistes obertes que vol més sobiranisme, més democràcia, més justícia social davant els pactes de supervivencia amb la dreta governant a l'hora d'aprovar pressuposts municipals. La revolució democràtica que hi pot haver aviat per què una nova formació o coalició de formacions de nous grups polítics d'esquerra substitueixi l'actual nucli dirigent per via electoral, seria la millor demostració de que la democràcia és viva. Juan-José López Burniol ho escriu avui a La Vanguardia en un article que titula "La revolució democràtica". Parla de la possibilitat de que arribi una nova escala de prioritats molt diferent a la que ha estat vigent de forma compartida fins hores d'ara. L'atur, la denominada llei mordassa, els desnonaments imparables, el malestar de la justícia per les declaracions del Ministre d'Interior, la transpàrència que no acaba d'arribar, l'esforç per donar imatge amable a la monarquia, la desigualtat que permet percebre la realitat de la injustícia, l'aparició de yihaidistes voluntaris sortits de casa nostra, pressupostos per mantenir la despesa d'una administració central que no es vol cedir als territoris que demanen més autogovern, serveis públics que per retard en el seu funcionament burocratitzat obliguen a cercar solucions en la via privada, malalties que requereixen disposar de bons estalvis per adquirir les medicines guaridores. La manifestació d'avui demanant a més la llibertat dels anarquistes empresonats ha concentrat gent jove, la que ja no perd el temps a l'església que queda per la gent gran. És veritat que l'anarquisme no és terrorisme, sino desig de llibertat i de participació popular, expressió dels indignats, dels qui paguen els costos de la crisi, dels qui no volen la caiguda de les classes mitjanes i l'augment obscé de la desigualtat, com diu en López Burniol. L'anarquisme és lluitar contra un Estat incompetent que permet el poder dels rics i impedeix tot canvi per recuperar la millora social perduda amb els drets adquirits negats per l'empresariat que troba bona cosas un salari mínim antifamiliar. Amb tot el que passa, però, el pa dels angels és encara una utopia inabastable.

Honorables dimissions com exemple

El Fiscal General de l'Estat ha dimitit amb honorabilitat, amb señorio com dirien a Madrid. La raó oficial no encaixa amb les interpretacions i comentaris polítics que llegim a la premsa. El Fiscal manten el silenci davant tot el que es diu. No parlarà a ben segur. És un professional i buscarà refugi en l'exercici de la seva professió de Fiscal. De fet la seva dimissió ha posat en entredit les institucions oficials una vegada més. Li ha tocat carregar contra la corrupció en el partit del govern, li ha tocat fer el paper de defensor de l'Estat en el tema del caso Nóos demanant conmtradictoriament el sobreseiment per la infanta Cristina. Li ha tocat començar el tema familia Pujol i la moguda querella contra el President de la Generalitat amb una objecció de consciència de la fiscalia catalana. Se li ha escapat la reorganització de la fiscalia per arribar als judicis contra el crim organitzat. Se li ha escapat el poder disposar les investigacions i instruccions de causes criminals que una llei no posada a tràmit li havia de conferir. La llei no ha facilitat la reforma de l'administració de Justícia que és la més sagrada de l'Estat democràtic Ha decidit defensar la seva independència com a Fiscal. Aquesta dimissió posa en entredit un sistema que no funciona i les intromissions del poder polític en la justícia. Aquesta honorable dimissió és un bon exemple de la independència que no interessa al govern conservador espanyol.

renovació política, candidats inclosos

La idea de la renovació política planeja amb el descrèdit dels polítics professionals que tenim. Anys i anys ocupant càrrecs sense obrir la porta a la renovació de cares ni a la formació e jovent amb consciència democràtica. És uyna v weritat que cada època requereix noves respostes com deien Willy Brandt i Joan Reventós. Es continua v alorant pertò la militància i l'obediència cega a la disciplina de partit.Renovar és una responsabilitat dels càrrecs i directius actuals dels partits. Les noves llistes electorals s'han de fer sense cops de colsa, sense segar l'herba als peus de ningú, sense sectarismes, no buscar la foto. Els candidats han de ser partidaris acèrrims de la llibertat, la igualtat i la tolerància. Han de ser capaços de deixar-se de individualismes, personalismes i culte a la personalitat i treballar en equip. Vivim en ple canvi social, en l'escala de valors, en l'ecologia, tecnològic. Ens juguem la supervivèncvia d'una civilització i continuem vivint sagnants guerres religioses que neguen per obscena la cultura occidental i volen destruir amb tota la violència l'ensenyament que no sigui del Al Corà. L'acció renovadora exigeix igualtat deia Reventós en el seu llibre sobre Renovació Socialista. Renovar la política exigeix liquidar les intrigues i conspiracions de grupets de poder dins dels partits i establir un clar nivell d'igualtat amb prima de la raó. Seguir amb la desigualtat les exclusions, les discriminacions de tot ordre en els partits, el dirigisme, portar a la gent a congressos on s'hi arriba amb tot decidit seria seguir amb la política actual, la que considerem vella política. La vella política ha de de desaparèixer junt amb els polítics que han negat el pa i la sal als polítics de pensament i de transparència. També deia Joan Reventós que cal renovar el concepte de militància dels partits. Vist des de fora la militància s'interpreta com un comportament mafiós i la disciplina interna com la pèrdua de llibertat que s'accepta per un decidit interès individual. Cal canviar la noció de militant, afiliat o adherit a un partit, cal modernitzar-la. Cal que sigui oberta i activa. Els afiliats no tenen cap superioritat moral sobre els altres ciutadans que no militen en cap partit. Ser militant o afiliat no dona cap dret, doncs és un acte lliure de generositat social i de compromís. El militant o afiliat grimpador acaba per tornar-se insensible als greus problemes socials, obrint pas a la supèrbia, el sectarisme i la crrence al dret a una recompensa. Els partits necessiten una ètica del comportament, progressista. Ha de quedar clar que un fi no justifica els mitjans aplicats i s'han de persegyuir les incoherències morals, que ningú s'aprofiti del patrimoni d'un partit.

violència i vandalisme és democràcia?

El Ministre de l'Interior Sr. Fernandez Diaz acaba de publicar un article a La Vanguardia parlant de la protecció de la seguretat ciutadana. I això passa després que ahir ens trobessim amb un desplegament inusual de serveis policials al carrer Roger de LLúria, al carrer Còrsega davant la seu de CDC i enfrontaments amb manifestants i crema de contenidors a Gràcia. El Ministre aprofita per dir que el que la llei sanciona són les conductes violentes, i no imposen cap restricció al dret de manifestació. Senyala que el vandalisme urbà porta un cost durant 2014 de 47 milions d'euros, 800 ciutadans ferits i altres 600 ferits de les forces de seguretat. A més de la violència el Ministre es proposa atacar l'ús senyals de senyals de llum als pilots d'avions, la fabricació i possessió d'explosius, la violència a l'esport i el racisme. El Ministre proposa altres mesures de regulació de l'activitat policial que diu s'ajusten a les resolucions internacionals. L'article del Ministre no ho diu tot, doncs la seva virtualitat estarà en la forma d'aplicar aquesta llei els serveis de seguretat pública. El Ministre parla de procés garantista i sota control judicial. La violència és l'objectiu, segons diuen. Està per veure, però com s'aplicarà la llei mentre governi el PP. Aquesta nova llei no farà cap favor a la societat per acxbar amb el vandalisme i la violència que ha generat el sistema. El que ha passat amb les baralles entre els ultres de l'Atlètic de Madrid i el Depor n'és una bona mostra. LA violència és una demostració de rebuig al sistema que es considera corrupte i es fa responsable de la situació paupèrrima en la que viu molta gent. LA violència també és una forma de degeneració. En tot cas, vingui d'on vingui, la violència i el vandalisme no es correspon amb una societat culta, respectuosa, dialogant, tolerant i democràtica de veritat.

ètica sense murs ni paraigües

Tornem a parlar de qualitat democràtica, de la particuipació ciutadana en les decisions, del dret de veto de la ciutadania. Deia unh amic d'esquerres aquesta trarda que la ciutadania ha de controlar tota constitució. Cada idea ha de significar el poder de la gent i no pot caure en mans de cap partit. Cal que a Catalunya ens preguntam ara mateix quina república volem, i que ho preguntem a la gent em deia un altra amic. Es ben clar que nno ens hem de deixar portar per l'inercia de les coses fetes. Ara estem en fase de diàleg permanent iniciant un possible procés participatiu de caràcter constituent. Els partits d'esquerres hem d'assumir el compromís de ser una eina social activa de la nació catalana per contribuir a construir una societat més justa, més lliure i més democràtica dins del marc de la Unió Europea. Seran necessaris partits que defensin la cultura de la pau, els Drets Humans, el progressisme, el pluralisme, la transparencia informativa de la gestió pública, implantar una democràcia real i una ètica de la vida pública que defineixi un nou règim amb els valors tradicionals del republicanisme i la socialdemocràcia. Els partits partidaris de la nova política hauran de lluitar contra tota corrupció, la degradació de territoris i el medi ambient. També hauran de defensar el laicisme com a forma de relació entre partits i institucions. La ètica permet enderrocar murs artificials, sectarismes, discriminacions, interessos creats, endogamia, nepotisme. La ètica també permet aixecar els paraigües i descobrir el que s'amaga sota. Els partitds han de reconèixer i valorar la vida plural, complexe i creativa que permet la forja d'un gran país, amb independència de la superficie geogràfica del territori. .

Forjar el destí de Catalunya

Forjar nosaltres mateixos el destí de Catalunya fou un dels missatges que ens va deixar Josep Pallach amb el seu llibre LA DEMOCRÀCIA PER FER QUÈ? publicat l'any 1975. Les llibertats polítiques no es poden excloure per cap règim a Europa. És inadmissible el menys preu per les formes democràtiques de govern. Certs adjectius aplicats a la democràcia com "popular" o "orgànica" impliquen normalment manca de confiança en la ciutadania, un cert autoritarisme i una situació de crisi en un sistema inadequat per a governar països industrials. LA nostra poblaci8ó avui augmenta gràcies a la immighració legal i la il·legal, estrangers que tenen distintes formes de viure i entendre la vida, amb creences i religions diferents de les tradicionals als nostres territoris. Ha aparegut una nova delinqüència i manteni8m una justícia obsoleta pels temps que vivim. Però descobrim tots que la democràcia no és un règim de facilitats ni de virtuts. Els sistemes es volen valorar per el continuisme en la pau i el creixement industrial que vol dir feina i diners, sense voler acceptar l'evolucionisme que Darwin va demostrar existeix. La democràcia, com diu Pallach en el seu llibre, es feta per mostrar regularment l'acord general d'àmplies coincidencies col·lectives per sobre de les discrepàncies, damunt del qual cal bastir la polìtica del país. Ara Catalunya, utilitzant la llibertat, ha de decidir si vol construir un Estat nou i forjar el seu destí sense intervenció de tercers o limitarse a demanar la reforma de la Constitució del regne d'Espanya. És l'esdevenidor el que està en joc per bastir noves formes de convivència i construir una nova societat més justa i més democràtica. Cap democràcia no és hostil a priori als reagrupaments polítics de distintes tendències d'un mateix corrent que també permeten modernitzar una part de l'opinió tant la conservadora com la progressista i preocupar-se en aquest cas de l'orientació d'un gran corrent de l'esquerra sobiranisme dispers encara avui a Catalunya per discussions tàctiques i matissos personalistes a més d'una bàsica i fonamental diferència identitària consistent en creure o no en el fet nacional català i el dret del poble que viu i treballa a Catalunya a decidir la construcció o no d'un nou Estat.

nosaltres som el somni

Nosaltres som el somni. Amb aquesta expressió el candidat Alfred Bosch,. professor universitari i polític en actiu ha presentat formalment la seva candidatura com alcaldable de Barcelona, avui a l'auditori del centre cívic de les cotxeres de Sans. Amb un auditori ple ha dit que vol proclamar la Barcelona republicana, la qual cosa vol dir una ciutat lliure de por, de fam, desnonaments, de gent que no arriba a final de mes, que no troba feina, de fracàs escolar. Ha dit també que vol la capital del benestar, de la justícia social, del talent, de la igualtat d'oportunitats, de la creació, de l'èxit. L'alcaldable vol millorar i transformar la ciutat. Es nega a residir en el pesimisme. Veu una ciutat amb una governança diferent, amb moltes consultes sobre tot i normalitzar la independència. És hereu de Barcelona decideix i vol que Barcelona segueixi decidint places, carrers, turisme. Proposa lluitar contra l'atur sense queixar-se de la manca de competències. La proposta concreta és crear l'agència d'ocupació i desenvolupament com a Nova York, potenciar la formació, professional i els oficis que s'estan perdent. Senyala que si hi ha feina hi ha benestar. Assegura que Barcelona com a capital de la república tindrà l'Estat a favor i no a la contra com fins ara. Vol escoltar a tothom i veure els problemes dels barris, fer més vivenda protegida social acabar amb les diferències de tracte i despeses de l'Ajuntament als barris. Declara que no es poden descuidar els 350.000 ciutadans majors de 65 anys que viuen a Barcelona i ajuden als nets amb les seves pensions. Vol lluitar contra la corrupció per què la gent no es creu els polítics. Considera que transparència voil dir posar parets de vidre i canviar moltes coses entre les quals el sistema de dietes per què no siguin un complement del sou. I amb el públic dempeus ha acabat dient: "nosaltres som el somni". Amb un discurs d'ampli espectre, obert a altres formacions d'esquerra que eren presents a l'acte tots l'hem aplaudit. L'alcaldable d'ERC i professor d'història Sr. Bosch comença bé la precampanya "Ara Barcelona".

reivindicant espai unionista sense greuges ni ruptura

Era d'esperar que el discurs d'ahir del sector unionista del socialisme que representa a Catalunya el Sr. Iceta es posés a guanyar temps intentant defensar a Catalunya assolir una posició més que transigent amb l'Estat a l'espera del resultat d'unes eleccions generals. Sense reconèixer el nacionalisme, ben disciplinat amb el socialisme espanyol, l'actual PSC/PSOE s'apunta com a molt al federalisme de l'estat de les autonomies que és el moviment que aportarà segons pensa el conferenciant Sr. Iceta la renovació del catalanisme. Al Museu Marítim, davant una bona audiència separa Iceta aquest catalanisme del sobiranisme. Accepta el constitucionalisme espanyol i es presenta com catalanista no independentista amb l'empara de la senyera que l'acompanyava durant l'acte celebrat ahir tarda. No li feia falta exhibir la bandera espanyola, ja és a la taulada de la Generalitat complint estricta obligació legal. Consequent amb la idea dels conservadors de que amb diners tot troba solució, proposa que s'ens alleugeri el deute amb quitaments. S'apunta a no pagar el deute com si la idea de no pagar el que es deu pogués ser acceptada per la ètica d'una política democràtica realista. No pagar deutes en aquest cas vol dir vincular-se més amb els creditors, generar un fals paternalisme, fer la vista grossa en la despesa i no mirar el per què de les coses, queixes i greuges.Cal estudiar ara si som davant una nova intrusió del centralisme per guanyar temps i mantenir-se.És comprensible que el socialisme espanyolista necessiti recuperar-se a Catalunya si el PSOE vol arribar al govern de l'Estat amb certa comoditat i resoldre el contenciós català sense ruptures. El seu virrei a Catalunya ha ofert amb tota la ingenuïtat el que els sembla agrada més als catalans, diners, no pagar deutes. Amb aquesta oferta volen guanyar representativitat. Però no els pot creure qui està a l'atur, qui ha vist i patit les conseqüències d'una LOAPA, d'una Constitució llegida en clau restrictiva, d'unes Sewntències d'un Tribunal Constitucional a extingir operant en clau política, d'un govern central que només representa amb deu milions de vots conservadors, una part petita de l'electorat espanyol, per molt que disposi d'una majoria parlamentària gràcies a la llei electoral. La política actual no es fa amb ofertes econòmiques i elucubracions, sinó amb valors, amb solucions a la greu problemàticaq social, amb fidelitat a la nació catalana. El PSC no representa avui, com va dir el diputat díscol Elena abans de dimitir, més que un sector polític contradictori amb el seu programa. Ha oblidat el dret dels catalans a decidir democràticament el seu futur. Es van abstenir el 9N. Després del discurs del senyor Iceta els polítics que segueixen al PSC s'han apartat del nacionalisme català i de l'esquerrisme de base popular al servei del poble. No aporten solidesa. No són inclusius. Fugen dels crítics i els critiquen com a díscols. S'an convertit en un partit verticalista. Es converteixen en una mostra del sectarisme polític discrepant amb el catalanisme de progrés des d'el moment que han donat recolzament al pressupost municipal del govern conservador a l'Ajuntament de Barcelona i siguin capaços d'acceptar abstenir-se a l'hora de votar al Parlament de Catalunya el pressupost de la Generalitat. Els pressupostos són el fet demostratiu de la política que es vol seguir. Són conciliadors amb el conservadurisme. Són també capaços de renunciar a les seves pròpies conviccions per no perdre més espais de poder i per això no s'han pronunciat contra la desigualtat social, els contractes laborals abusius, ni contra la pobresa energètica, ni la misèria de les pensions devaluades i del salari mínim de supervivència. No ha aportat el discurs cap solució acceptable. Per què han de guanyar temps s'apuntaran a no convocar eleccions a Catalunya fins finals del 2015. Però els vents del poble van en una altra direcció, al menys els de l'esquerra sobiranista.

llei, ètica i justícia contra la corrupció

El 31 d'Octubre de 2003 les Nacions Unides van aprovar la Convenció contra la corrupció que ara administra la Oficina de les Nacions Unides contra la droga i el delicte (UNODC). El dia 9 de Desembre se celebra el dia internacional de la lluita contra la corrupció. L'Estat Espanyol va ratificar el Tractat per instrument de 9 de juny de 2006 publicat al BOE el 19 de juliol del mateix 2006. La Convenció es va fer per protegir les institucions i els valors de la democràcia, la ètica i la justícia a més d'impedir que pugui comprometre el desenvolupament sostenible de l'imperi de la llei diu el preàmbul del Conveni. El Conveni estableix cooperació internacional per l'intercanvi d'informació depràctiques i experiències en la lluita contra la corrupció. També cooperació per l'embargament i recuperació de bens. El Conveni exigeix als Estats que s'han adherit i l'han ratificat transparència i informació pública sobre el procés d'aiopciò de resolucions i decisions de l'administració pública. Exigeix també informació periòdica incloent els riscos de corrupció, detall d'ingressos i despeses i mesures per impedir el blanqueig.La Convenció s'adreça a la lluita contra el suborn de funcionaris, la malversació, l'apropiació indeguda, el blanqueig de diners, el tràfic d'influències, l'enriquiment ilicit i la obstrucció a la justícia, entre d'altres punts. El Regne d'Espanya va arribar tard a la Convenció. Part del mal ja estava fet, i tot i aixís va seguir desenvolupant-se fins al punt de que som un dels Estats amb més corrupció descoberta a l'ouest europeu. Ha semblat coincidencia amb aquest dia internacional contra la corrupció que el mateix 9 de Desembre el Fiscal del cas Urdangarin hagi presentat i fet públic a Palma de Mallorca el seu escrit d'acusació exculpant de tot delicte una de les persones implicades de família reial. La lluita contra la corrupció, el frau, el blanqueig i l'abús de càrrec, situació i parentiu no s'hauria de deixar influir per doctrines que ni la mateixa Audiència provincial de Balears considera en aquest mateix assumpte. La llei, la ètica i els mateixos principis de la justícia no poden permetre que algú fugi de la llum i de la civilització cap el silenci i la foscor del poble solitari sortint-ne amb un senzill pagament de responsabilitat civil. La desproporció de tractes no es bona consellera de la justícia ni de l'aplicació de la llei.Són els jutges els que haurien de decidir les implicacions que són punibles, no una fiscalia.

afirmacions, imposicions, cap diàleg

Diuen que a Catalunya hi ha violència i odi. Però a Catalunya no és així. Ho em vist en canvi a Madrid amb un enfrontament entre partidaris de diferents equips de futbol que ha produït un mort i bastants ferits. Celebren l'aniversari de la Constitució de 1978 dient que la unitat d'Espanya és garantia del progrés i de la igualtat, i mentre això diuen a Madrid els responsables del govern, cada dia hi ha més gent sense recursos per haver exhaurit les prestacions de l'atur, més gent sense vivenda per no poder pagar les hipoteques o els lloguers, més infants que passen gana, més graduats universitaris que han d'emigrar a Europa a la cerca de feina, baixen els salaris, les feines són temporals i les pensions de jubilació perden poder adquisitiu. Aquesta és la idea que tenen del progrés i de la igualtat. No parlen de pluralisme que vol dir diversitat social i asseguren que la nació espanyola és la pàtria comuna i indivisible. No volen admetre que els catalans no estan d'acord amb l'actual constitució, el President del Govern espanyol tanca la porta a qualsevol reforma i la majoria dels espanyols, segons les enquestes, són contraris a reconèixer el fet diferencial català a més de mostrar-se partidaris de reduir les competències autonòmiques. Ens demanen que seguim el model de tolerància que marca el Partit Popular i com a mostra volen destruir el Consell Audiovisual de Catalunya. No reconeixen el dret de rèplica, no donen veu a la oposició no parlamentària, involucren el PSOE en les pràctiques del no diàleg del PP. Per què hem de parlar amb qui vol marxar d'Espanya?, - diu el President Rajoy. La solució que han trobat és endurir la repressió judicial de les reivindicacions catalanes. Volen ara una justícia a mida dels seus interessos. Un rei que vé a Catalunya a celebrar un aniversari d'un cotxe de fabricació espanyola venut a tot el mon, ve a fer-se la foto, donar-se imatge amb una certa banalitat, però rebutja la oportunitat de parlar amb el President de la Generalitat, veure i escoltar, intentar entendre el que vol el poble de Catalunya, tasca mínima incomplerta que es pot demanar a un rei que vol ser-ho de tots els catalans. Obren la porta als cenobios de la conspiració, les intrigues de la cambra política de govern espanyol i la Faes, la desconfiança dels inversors, no fiar la industrialització en les terres de l'Espanya autoritària, la que encara vol que parlem en cristiano, la que aplaudeix el frau fiscal, viu en el frau i la política econòmica especulativa, la que segueix considerant herois els més grans conseguidors de negocis a comissió a travers el poder del partit en el govern i les influències dels seus càrrecs.

iconoclastes, però no cainians ni autodestructius

He llegit les manifestacions d'un antic dirigent socialista que tracta els catalans de cainians i autodestructius. El vell polític tracta els catalans d'amants de tot allò reprovat per Déu, d'adoradors de la perversió i de gent negativa de cara al seu futur, si hem de fer cas de les definicions dels Diccionaris de la llengua catalana i castellana que he consultat. El que són en realitat els ciutadans immersos en una societat definida per lleis portadores dels valors de la dreta conservadora, impulsats per un erroni esperit de competir, d'enveja i d'afany d'adquirir bens i posicions, és iconoclastes, és ésser partidaris de enderrocar tot allò que ens fa nosa en el camí per fer-se amb un espai. No, ens mou majoritariament el desig de confluència i cooperació, trobar-nos en un punt nou qu'exigeix compartir, crear, ésser tolerants, dialogants i comprensius els uns amb els altres. Ens hem deixat portar moltes vegades a la nostra societat per impostures i falsetats, i ja no acceptem les imatges com a símbols per qué hem patit l'imatge del règim de la persecució i la repressió de les llibertats beneït per institucions religioses. És molt clar que preferirien els ciutadans actuals adorar allò reprovat, llegir els llibres de l'índex i els que retirava la censura franquista, Pot ser que encara es confongui la situació actual amb l'anterior. En política encara parlem d'enderrocar règims per la via electoral. Volem que el futur polític acabi amb la ella política que impedia la democràcia interna als partits, la figurada en els estatuts, la que dels afiliats en feia soldats. S'ha d'acabar que la societat la moguin a dreta i a esquerra les minories autoproclamades excel·lents, que els sense títols universitaris no trobin lloc a les llistes electorals ni s'els escolti, que la societat polìtica actual els doni l'esquena quan reclamin el seu dret de participar el el debat i presa de decisions. Una política d'esquerres no es pot fer als despatxos com qui reparteix dinars i paquets d'aliments a la gent necessitada. La política d'esquerres fuig del silenci i vol la responsabilitat compartida i la veritat del que passa, on som i del que disposem per decidir on s'ha d'aplicar. Dretes i esquerres parlen de justícia social, però no aclareixen que fer amb la fam al món, doncs després del discurs segueixen morint milers de nens mal alimentats, no acabem amb les diferències entre els treball manual i el treball intel·lectual, no canvia la concepció del sector públic com a instrument de l'Estat, l'esquerra no promou la igualtat dins de la complexitat social actual, no treballa per recuperar els valors de la justícia social, alliberar els pensionistes de l'esclavatge de les seves míseres pensions i els treballadºors dels seus salaris de supervivència. L'esquerra actual, com la dreta gopvernant, no es renova per què segueix permeten l'existència d'una societat dividida en classes que no facilitat la igualtat d'oportunitats, amb una desigualtat creixent. Aquesta seria la única iconoclàssia permesa per recuperar la seguretat i renovar els espais de llibertat corretgint els dèficits democràtics.Només és permesa en una esquerra democràtica la iconoclassia de les minories socials que amb manca d'honradesa s'autoproclamen gent selecta i patrons del lideratge social i veuen la democràcia com la finestra de sortida de les seves ambicions personals. Cohesió i confluència exigeix consens en la defensa de la renovació del contingut dels valors del reformisme social, de les polítiques fonamentals. No és moment de destruir, sinó de confluir, que les urnes parlin a Catalunya i crear las bases de la nova cohesió política i social.

corrupció facilitada per la impunitat

Els càrrecs corruptes es produeixen per la sensació que tenen de la impunitat amb la que es mouen i troben adictes que els fan de claca. La impunitat és el gran facilitador de la corrupció. A la impunitat hi va acompanyada la manca de transpàrència i de democràcia interna de les organitzacions. Tot el que es fa a dit i per conspiracions secretes obra la porta a situacions de corrupció. La corrupció és un dels fenòmens negatius que s'ha associat a tots els règims polítics i l'economia de mercat. Tant si val que siguin democràcies, dictadures o democràcies dirigides per poders diferents als tradicionals creats per Montesquieu. L'abundància de bens i de fons públics ha interconectat la cobdicia dels càrrecs públics sense ètica ni escrupols amb els interessos privats. S'han conegut casos com el de l'ex president de Venezuela Sr. Carlos Andrés Pérez que fou destituït per malversació de fons públics. El mateix President Mao va començar la seva revolució amb diners de l'Unió Soviètica. Però l'enriquiment amb diner públic obtingut mitjançant la gestió pública sota el control de les oligarquies financeres apareix en tots els règims polítics, sistemes i institucions. Trobarem actes de corrupció en la creença de la impunitat des de l'Unió Soviètica fins els moviments antiglobalització, el narcotràfic, el terrorisme islàmic i a les mateixes Nacions Unides. A Espanya el cas Bankia ara descobert n'és una bona mostra, a més de la concessió d'obres amb sobrepreus com es va descubrir no fa gaire a les obres ferroviàries de La Sagrera a Barcelona, cobrament de comissions per adjudicacions d'obres i serveis que han produït la responsabilitat civil subsidiaria del partit CDC a Barcelona, donacions a partits polítics no comptabilitzades com s'ha descobert a la comptabilitat del Partit Popular espanyol, aprofitament dels fons per desplaçaments de feina dels Parlaments i institucions per fer viatges de plaer com va passar amb Diputats i algun membre de les institucions judicials. La lluita contra la corrupció exigeix eliminar la impunitat amb que es creuen poden actuar els càrrecs. La impunitat s'acaba amb la transparència real, una informació no mediatitzada, una justícia ràpida i eficient basada en un sistema jurídic suficient i ben dotat de mitjans. Cal lluitar contra la indisciplina dels sistemes bancaris, el frau fiscal, el mercat negre, les comptabilitats inadequades o falsejades a més auditades de favor, impulsar el sentit de responsabilitat social i el comportament ètic. Cal lluitar com deia Gandhi contra els negocis sense moral, la política sense principis i la riquesa obtinguda sense treball. Aquesta veritat ens confirma la necessitat de la lluita per la sobirania com a eina per resoldre el problema social, doncs la democràcia per implantar-se i sobreviure precisa d'unes determinades condicions, des de l'idea de benestar social a formes econòmiques que no variin, com proposa el Professor Giovanni Sartori, el principi de l'economia de mercat que han acceptat tots els sistemes.

culte de país

Ens recorden els polìtics que Catalunya és una causa pública que interessa tothom. Les campanyes preelectorals, els discursos en forma de conferència davant molt de públic tenen un component de revisió del que s'ha estat fent. El debat el seguim de conferència en cionferència, de declaracions en declaracions. Hi ha més de4bat als mitjans i a travers els mitjans que al Parlament. Les figures dels partits es transformen per què poden canviar-se o seguir el mateix ritme, repetir el mateix missatge i cerimonial abans de guanyar o perdre unes eleccions. Molts han intentat definir i defensar un model de catalanisme polític, des de Valentí Almirall a Ernest Maragall, aplicant les idees que es troben en l'ambient de cada temps. Molts van defensar el federalisme en forma de particularisme, de regionalisme o d'autogovern en forma d'autonomia com va fer el mateix President de la Generalitat Pasqual Maragall i el Senador socialista canari Luis Fajardo. Amb la definició de regió el mateix Almirall ja fa una definició de nació. La nació catalana, segons Guimerà <> com explicava Prat de la Riba en el seu compendi de doctrina catalanista. Per donar curs a aquesta causa, cal una visió política ample i generosa, construir un estat, la qual cosa requereix avui una política coherent amb aquesta voluntat, per fer progressar el país. I els catalans ho hem de conseguir malgrat la radicalitzaciói anticatalana de l'Estat que és a més un pèrill per la estabilitat democràtica. El retorn d'Espanya a la nostalgia de l'Imperi perdut i el colonialisme no és més que una mostra del fenòmen involucionista que ha fet perdre tota la credibilitat de l'Estat espanyol.

cap un nou règim polític

El règim inaugurat el 1978 es troba en crisi. La crisi és profonda doncs afecta el bipartidisme, la constitució, la monarquia i els mateixos grans partits que s'han repartit el poder a Espanya des de 1978. La corrupció ha pogut amb tots ells, s'ha convertit en una forma de govern en la que manen els que no es presenten a les eleccions. El que acabo d'escriure ho diu en Pablo Iglesias en el seu llibre "Disputar la democracia. Política para tiempos de crisis". El mateix Iglesias explica com després del 23 F la mnonarquia es va reforçar, es va posar fre al desenvolupament de l'Estat autonòmic i el PSOE va arribar al poder. No es va aprimar l'administració central. Va començar la política de pactes de subsistència entgfre els grans amb la devallada electoral dels partits tradicionals, la pèrdua de credibilitat i confiança, el retorn al centralisme i la limitació constitucional de la despesa social. La constitució va començar a ser emprada contra els interessos generals del poble. El procés antisobiranista català ha acabat per esgotar la constitució. Ni la llei de transparència ha facilitat canvis de creença. Encara no sabem de quans diners disposen realment la monarquia, alguns ministeri i la caixa negre del govern espanyol. La llei de transparència no ha impedit la continuïtat de la magnitud corruptora, el nepotisme i l'enxufisme. Una vegada més s'ha demostrat que no es fan ni s'apliquen les lleis amb igualtat per a tots, se segueix tapant al màxim els origens de la corrupció i els privilegis de que gaudeixen els corruptes i els afectes al règim. Els síntomes són de retorn a les formes autoritàries, desproporció en el tracte i manca de llibertat informativa per els periodistes. Si alguna cosa s'ha de dir és que segueix la lluita dialèctica entre els que creuen que cal destruir l'Estat i els que consideren que cal apoderar-se de l'Estat, encara que tots saben que s'acabarà reformant-lo i fent una nova constitució. El que és un fet és que les coses en el futur electoral no continuaran com fins ara. La ciutadania que ja es mobilitza podrà triar entre plantejaments continuïstes o el canvi real cap el reconeixement de nous subjectes polítics i una societat amb veritable justícia social. Per arribar-hi el poble sap que ens cal una nova democràcia, millor, més democràcia, més llibertat, més participació ciutadana, més dignitat, més justícia social.