Un món feliç amb ciutats globals

Aldous Huxley va escriure Un món feliç per a descriure, en forma irònica, la seva visió del futur de la societat. El que és cert és que hem destruït els déus del consum i la comoditat, de l'aparença de seguretat i de democràcia estable. Oblidem i neguem els valors humans, la dignitat de la persona. Sotmetem totes les decisions a les lleis del mercat: millor dit, a les lleis dels que dirigeixen els mercats. No sabem si som davant de ciutats en marxa o de ciutats en fase de destrucció. Com deia Toynbee, les ciutats són colònies i com a tals s'han organitzat. Uns, dominadors, i els altres, com a servents lligats voluntàriament a l'esclavatge. Podem estudiar diferents versions i visions de les concepcions del món. Wilhelm Dhiltey ens parlaria de la visió religiosa, de les diferents visions. Però també de la visió materialista. I hem de parlar també d'altres visions com la comunitarista, la que tracta als individus com a persones portadores d'una especial dignitat. Aquesta és la que més pateix l'egoisme dels dominadors. Apareix, sens dubte, un nou totalitarisme. No podem entendre que es pugui parlar de món feliç si la diferència entre uns i altres és cada dia més forta. Uns tenen el dret a parlar i a fabricar les notícies: són els elegits; els altres, han de guardar silenci i donar per bones i veraces les notícies que se’ls subministren. Seran feliços els que podran seguir fent el negoci dels toros amb un 10 per cent d'IVA mentre els metges, els advocats, els psiquiatres, els cinemes i els teatres hauran de cobrar i pagar el 21 per cent. Seran feliços els que han aconseguit que l'Estat espanyol degui un billió de milions d'euros, equivalent al cent per cent del PIB. Seran feliços els que seguiran evadint diners, treballant amb diner ocult, els que faran contraban o els que s'aprofitaran de les misèries dels altres. Com a conclusió, tornarem a escola. Ens cal aprendre a viure de nou. Els de sempre no parlen d'organitzar ciutats diferents en funció de les aglomeracions reals. Quan tenim quilòmetres i quilòmetres de costes construïdes, caldria unificar serveis i no esperar a que el ministeri de torn ens modifiqui la legislació municipal, fins i tot. Convertim el territori en la ciutat global amb alguns espais verds. Serà millor. Farem un món feliç. Sobretot qui tingui un balcó per a posar-hi testos amb plantetes.

Els dictadors cauen, les dictadures es transformen

Qui ho havia de dir?. El Txad tenia un cap d'Estat que avui viu de forma còmoda a Dakar. Mubarak sap que no se’n sortirà i ja li va bé que els seus fills siguin absolts. Els tribunals de Dakar investiguen ara les fortunes dels fills de l'expresident Wade. Ja hem descobert pels diaris els estalvis del president de Síria i també els de Gaddafi, de Líbia. Varem veure com era el palau de Saddam Hussein a l’Iraq abans de ser destruït. Teodorín Obiang, vicepresident del Govern de Guinea Ecuatorial, es troba en recerca i captura per ordre dels tribunals francesos, per blanqueig. És una llàstima que aquesta decisió no hagi estat presa abans per Espanya. Els radicals islàmics imposen la seva llei per la força a la recent república islàmica amb la que Al-Qaida vol dividir Mali, aprofitant-se de la revolució tuareg. A Qatar i a l’Aràbia Saudí sembla que els reis governants no faran concessions al poble per a implantar una democràcia formal. A l'Argentina, la presidenta segueix utilitzant la demagògia de l'anticolonialisme per a justificar la seva política contra Espanya. Ara, les dictadures es volen vestir de democràcies: representen la sobirania popular i la transformen segons convingui. Les pitjors dictadures són les hereditàries, les dels fills dels dictador que va instaurar la nissaga. Veurem com acaba el festival de Corea del Nord amb el comunisme amb líder hereditari. A Cuba, la república castrista es prepara per a una successió cap a la societat de l'abundància. Les dictadures han servit per a contenir la pobresa. Uruguai i Paraguai són dos exemples d'unes societats governades amb mà dura en nom de l'ordre i el respecte a la llei. La llei serveix sempre: recorda que està per damunt de la llibertat, també en una democràcia. Hongria ha vist no fa gaires mesos un gir ultradretà que la Unió Europea ha hagut de frenar. Espanya també ha sofert el mal de dretes que contamina la por al demà. Els col·laboradors de la dictadura, actius i passius, segueixen en els seus llocs la major part de les vegades. Un canvi de patró i d'uniforme arregla molts problemes i assegura un sou. El silenci és la millor salvaguarda dels seguidors dels vells règims sorpresos pels canvis cap el pluralisme. La llibertat ben entesa, la que -per oposició- varem conèixer nosaltres sota el franquisme, és la que es defineix des d’un poder absolut. Tant s’hi val que al poder s’hi hagi arribat per un cop d'Estat o per la via electoral. Una vegada assentats allà, com va fer Hitler, la democràcia és ràpidament destruïda. La llei es posa al servei del poder.

Progrés, justícia social i regeneració per al futur

Sembla que RCat i la CUP han arribat a un principi d'acord per a anar junts a les eleccions municipals de 2015. Vol dir que no han prosperat les negociacions amb ERC. Vol dir que la gent de SI també anirà pel seu cantó. Molts d'ells han sortit de famílies d'ERC. Han esmicolat ERC tant com han pogut per a enfortir-se tots ells, per a posar-se al lloc d'ERC. Les divisions, les escissions, el transvasament de militància... son una manera d'entendre la regeneració política i el pluralisme quan el diàleg es nega en una organització. De vegades és l'únic camí per a fer sentir una veu. A ERC tan sols li falta que ara l’hi aparegui una esquerra republicana independent. Al PSC apareixen, un darrere l'altre, els moviments de regeneració ideològica, del federalisme a l’independentisme. El socialisme apareix dividit i desunit, excepte a l'hora de votar al Parlament. Dóna un exemple del tot contrari al de CiU. A CiU conviuen molts pensaments, però la unitat com a grup no la desfà cap línia estratègica o organització de pensament. Faran falta partits nous per a obrir noves vies d'acció política. Encara creuen possible la regeneració unint velles forces desgastades i sense vocació majoritària, alguns?. Fiar el creixement de les forces polítiques a la crisi és tant nyap com creure's que apujant els impostos arreglaran l'economia pública en un Estat en fallida. Pot ser que la regeneració sigui fer fallida. Però el pluralisme no es troba en una societat política amb cotilles i tallagespes.

Govern i oposició, contra les minories nacionals

L'oposició, configurada pel PSOE a Madrid com diuen els mitjans de comunicació, és ara el respatller del Govern per a justificar les mesures imposades a fi de superar la crisi econòmica, diuen. Les minories nacionals no són considerades oposició, doncs sembla que són considerats grups residuals de parlamentaris, com també la mateixa Rosa Díez amb la seva UPyD. Els parlamentaris del partit conservador al Govern han aplaudit amb fervor religiós les mesures presentades pel senyor Rajoy. També hem sentit algun insult contra no se sap si els socialistes o els treballadors. Han aconseguit fer enfadar la Guàrdia Civil, vella guàrdia pretoriana del franquisme, avui reconvertida en cos policial. La retallada de pagues no ha agradat als funcionaris. Els han tocat la butxaca abans de les vacances. Els funcionaris poden fer fracassar un règim sencer i el Govern es pensa que podrà amb ells. Tenen lluny l'exemple del general De Gaulle, que va veure caure a França el seu règim els anys 70 quan va voler regionalitzar el país. Els funcionaris se li van posar a la contra i va acabar dimitint. Però aquest Govern es creu fort, en possessió de la veritat absoluta, i no dimitirà, no reconeixerà cap fracàs. Excepte que el poble sencer surti al carrer exigint la dimissió de Govern i diputats, tenim Govern i oposició units per tres anys i mig més.

La Constitució no obliga, però reconeix drets

La Constitució no obliga a parlar els idiomes de les nacions no castellanes. Però tampoc obliga els catalans i els bascs a abandonar les seves llengües pròpies. El constant assetjament contra el català i allò que és català pot arribar a ser una activitat no constitucional. L'assetjament és la pràctica més ben organitzada pels seguidors del partit de Govern a Espanya i per tots aquells que, immersos en el castellà, tancats de cervell a qualsevol idioma diferent, no entenen la riquesa de la llengua i la cultura catalanes. Gent ignorant, que ha viscut anys i anys d'esquenes a la llengua i cultura catalanes tot vivint a Catalunya, terra que estimen -al menys ho diuen-, segueix sense voler acostar-se a la llengua del poble amb el que conviuen. Es veritat: la Constitució no obliga a parlar en terra estranya per a molts, un idioma diferent al castellà també dit espanyol. Però els catalans, com a minoria nacional dins del territori espanyol avui, tenim perfecte dret a ser reconeguts i respectats com aital minoria en lloc de ser perseguits i maltractats. Els drets humans protegeixen a Catalunya. Les garanties dels drets humans no protegeixen ni donen empara a l'insult, el maltractament, el genocidi cultural ni la contaminació lingüística. La Constitució tampoc ens obliga a seguir la política que dictin les conveniències dels banquers, a sacralitzar el bipartidisme, a reduir la representació política dels pobles plurals o a regalar a l'Estat els diners dels impostos que han de tornar a Catalunya.

Contra el comerç d’armes

Ho ha acordat avui, per unanimitat, la Comissió de Cooperació del Parlament de Catalunya. Es vol controlar l'excés d'armament. La diputada Dolors Camats s'ha pronunciat per l'abolició dels exèrcits com a preludi de la societat de la pau. Els diputats han acordat prohibir la transferència d'armes quan hi ha risc de violació dels drets humans i d’utilització de nens i nenes soldats, la qual cosa suposa desviament de fons públics, corrupció i destrucció social. No ha prosperat una proposta de resolució sobre les detencions de càrrecs kurds a Turquia. Han votat en contra PSC, CiU i PP. Hem vist diputats llegint el diari en ordinadors portàtils. També hem vist diputats llegint comunicacions rebudes als seus mòbils o parlant pel mòbil i entre ells, i aixecant-se de l'escó en plena sessió. I tot això, quan els diputats parlaven de la voluntat de que no hi hagi conflictes al món. Els diputats tenien l'aigua que volien, servida pels bidells de la sala de sessions. Els invitats havien de sortir de la sala per a poder veure aigua en una font al costat dels serveis. Els bidells no tenen, sembla, instruccions de servir res als convidats, excepte als que seuen a la taula de la presidència de la sessió. Finalment, amb l'abstenció de SI, els diputats han acordat una resolució proposada per ERC, amb esmenes del PSC, a favor de demanar el compliment efectiu de les resolucions de les Nacions Unides sobre el poble sahrauí i el referèndum d'autodeterminació, traslladant al Govern de l'Estat la preocupació per les reiterades violacions dels drets humans al dit territori. També s'han fet crítiques al bloqueig polític actual al poble sahrauí, en el que, sembla, intervé França a favor del Marroc. Parlaven del Marroc com del conflicte oblidat. Les contradiccions viscudes avui a la Comissió de Cooperació del Parlament de Catalunya en menys de dues hores aconsellen a tots els partits que, a més de l'escola d'estiu, organitzin, com a mínim, una escola de drets humans per a diputats i diputades. Abans de ser integrats a les llistes electorals, els futurs diputats haurien de conèixer el que són una democràcia constitucional, una democràcia plurinacional o el pluralisme democràtic i el règim democràtic de drets humans, a més de les convencions internacionals de drets humans de les Nacions Unides, la UNESCO i el Consell d'Europa. I també sobre drets socials, polítics i culturals.

La gran pregunta

Cap on va la democràcia és la gran pregunta que ens comencem a fer molts ciutadans que tenim vocació de ciutadania activa. Perdem la confiança en els nostres representants polítics. Cada cop, és més fort el sentiment de que no ens representen. Però ens impedeixen exercir el dret democràtic de revocar els electes. No reconeixen la crítica. Pitjor: no admeten la crítica. Aquest va ser un dels defectes de la dictadura que s'ha mantingut. Ara, cal preguntar-se si la democràcia és o no la culpable de tot el que ens passa. La pregunta agafa més força en els entorns on la cultura democràtica és feble. Forçosament, la moral pública està en entredit per la corrupció i activitats presumptament delictives descobertes en dirigents polítics i socials des dels primers moments. Pot ser que calgui un canvi de règim cap un radicalisme democràtic fins ara desconegut. La societat de la informació, amb els mitjans tècnics de que disposem, permet transmetre les idees, els debats i les realitats directa i instantàniament. Podem assegurar ‘on line’ una veritable batalla contra la desigualtat creixent. Podem fer avançar les institucions cap una nova dimensió, la del diàleg, i fugir de verbalismes, hipocresies i demagògies. El gran perill per la democràcia en aquesta nova etapa és obrir la porta a la hipocresia i la demagògia.

Encara més pobres

Ho ha dit aquest matí en Santiago Niño Becerra comentant per Catalunya Ràdio la presència del president del Govern al Parlament espanyol. El cap de l'oposició espanyola, senyor Pérez Rubalcaba, ha saludat des del seu escó com correspon l’excepcionalitat de la visita, aquesta aparició del president en seu parlamentària. Feia, sembla, quatre mesos que no hi compareixia el president a informar i a sotmetre's a un debat parlamentari. Mariano Rajoy ha dit que tenim la llibertat de decidir perduda. La incertesa i el marc inquietant realment apareixen darrere les paraules del president. El Govern espanyol ha estat vençut per les obligacions econòmiques. Europa ens ha acabat imposant les condicions per al rescat de l'economia espanyola i per a evitar l'ensorrament general: ens han desposseït de moltes funcions. Ara, en lloc de retallar segons què, que no toquen ni del que ni en parlen, comencen per dir-nos que es ficaran amb l'Administració. Els deixaran de pagar la paga extra de Nadal o, per què no, la del 18 de Juliol que va instaurar el franquisme en record de l'alçament de Franco, Mola, Cabanellas i Sanjurjo contra la República?. Volen lluitar contra els funcionaris que van entrar a l'Administració en temps de Felipe González i d'Aznar?. I diuen que reduiran a la brava, és a dir per llei, la representació electe dels ajuntaments en un 30 per cent. Volen consolidar el bipartidisme i fer desaparèixer els partits minoritaris i nacionalistes com a forces parlamentàries. Retiren sense cap consens ni debat el poder del poble. Perfeccionen la dictadura de la paraula. Suposem que ho hauran calculat amb la maquineta al costat. Mentrestant, els miners d'arreu es manifestaven per Madrid i el ministre d'Indústria no els ha volgut ni saludar. Els deixaran sense fons i ja es cansaran de protestar. Però, aquesta vegada, el poble de Madrid, que va votar majoritàriament al PP fa sis mesos, ha sortit al carrer solidaritzant-se amb els miners. Alguna cosa ha començat a canviar arreu de l'Estat. I el Govern segueix sense aclarir quines inversions, quines retallades exactes farà. A Catalunya, cada dia hi ha més gent que vol la independència d'aquest Estat que ens ofega econòmicament. A més, avui s'han carregat la Llei de Dependència amb la supressió de pagaments per a assistir a gent gran, discapacitats i minusvàlids. Ara el problema és com no fer més pobres els que ja ho són. Han destruït les classes mitjanes de Catalunya. Caldrà abstenir-se de moltes coses: menys d'anar a votar i manifestar la nostra protesta per aquesta política de servei al capitalisme salvatge i especulatiu. Demanem i exigim que el Rei, els ministres i alts càrrecs comencin a aprendre a anar en transports públics. Precisament el que no hem vist fer als membres del Consell General del Poder Judicial, que arriben tots amb cotxes individuals. Retallades també per a ells, sens dubte. Segueixen sense reconèixer les nacions no espanyoles que formen part de l'Estat espanyol.

Desintegrar els vicis de la dictadura

Encara ens sorprèn que el nou Govern conservador acordi una amnistia fiscal per als evasors i defraudadors, a més de permetre la regularització fiscal. Però no es veu que ataquin el problema de la ruïna de l’Administració central ni que acordin suprimir tota la despesa militar inútil ni la diplomàtica innecessària. No parlen de promoure l'exportació: això queda per a Catalunya i Euskal Herria, nacions a les que discuteixen les seves oficines comercials a l'exterior. Ens sorprèn que el president del Govern prefereixi anar a veure un partit de futbol en lloc d'anar a fer costat als ciutadans de València que han vist cremar el seu paisatge. Ja no ens sorprenen els silencis del president, que fa sortir a donar explicacions, les que convenen, als ministres del seu gabinet. Segueixen la mateixa línia informativa de la desapareguda dictadura. No acaben de dir les veritats, es contradiuen uns ministres amb els altres, prometen coses que saben no compliran, no volen dir que estem intervinguts per Europa, que hem perdut la nostra sobirania financera... El Govern es presenta, en realitat, com un desgavell organitzat. I aquesta vegada pretenen involucrar al Rei en el seu propi desgavell i llibertat de governar perduda, fent-lo presidir el Consell de Ministres del divendres on acabaran apujant els impostos que van prometre no apujar en el seu programa electoral. Ara, governen amb majoria absoluta, seguint els dictats dels interventors, com una companyia d’assegurances descapitalitzada i sense reserves, i ja no cal mantenir les promeses. Ja trobaran la manera de tornar a entusiasmar el personal. Pensen que el màrqueting i la publicitat poden fer miracles.

De nou, qui paga, mana

Ho veiem avui als diaris teòricament més ben informats: La Vanguardia i El País. Cap dels dos porta la notícia de la presentació al Parlament de Catalunya, ahir, de la proposta de destitució del Rei d'Espanya com a Comte de Barcelona, de la mateixa manera que entitats de la Catalunya Nord han demanat a les seves autoritats la destitució del mateix monarca com a Comte del Rosselló, avui territori francès. Aquest silenci informatiu és sospitós. Contrasta el buit d'aquesta premsa amb les notícies que publica: la primera, sobre la infanta Pilar, germana del Rei d'Espanya, que ha estat ingressada en una clínica de Madrid per una infecció, i l'altra, sobre l'entrevista amb la comtessa de Romanones que, a més de tornar a dir que feia d'espia de la CIA, diu que el Rei va a les caceres per a trobar caps d'Estat inversors i fa molt bé en fer-ho. Llavors, un es pregunta el perquè d'aquelles estudiades paraules: “Ho sento, m’he equivocat, no tornarà a passar”. És que el Rei ens va prendre el pèl a tots?. Pateix la llibertat d'informació. Ja no és la primera vegada que passa això. En temps electorals, els mitjans de comunicació segueixen el joc dels blocs electorals. Han estat el més bon ajudant i propagandista del règim bipartidista a Madrid. Han barrat el pas als grups no parlamentaris i als ‘indignats’, que tenen molt a dir. Només surt a la tele qui no molesta. Fan impossible que un independent pugui obtenir un escó. Els mitjans no han fet res per a defensar la RTV de Mallorca, la de Gandia, les connexions de TV3 a terres valencianes i tantes altres; allà on les limitacions i cops de timó de la dreta espanyolista van reduint i empetitint el món català. La nostra democràcia està en perill, doncs ho està la llibertat d'expressió, tan com la d'informació. Només cal veure com grans empreses tecnològiques fan el doble joc col·laborant amb règims dictatorials. Al nostre país, per ara, tan sols s'amaga informació: es dona l’oficial sense afegir-hi res i es retalla el que no convé al partit governant. El recent nomenament del nou director de RTVE, procedent de Telemadrid, és un clar presagi del futur tractament del sector d’informatius en la televisió pública. Els expresidents dits d'esquerres callen, el seu silenci és inadmissible.

Pluralisme, llibertat, neutralitat, honestedat

El que passa al CAC, com denuncia Pilar Rahola en el seu article avui a La Vanguardia, és el que està passant a altres institucions. Veiem com s'ha configurat el Tribunal Constitucional des de la seva fundació, amb magistrats pactats al Parlament, i com s’ha fet, darrerament, amb persones de partits i exdiputats de partit promogudes a magistrats de la més alta instància de l'Estat. El CAC no és una excepció. Els partits ho pacten tot entre ells en funció de les seves conveniències, de les conveniències del moment. El que interessa és el poder. El servei al poble és ara el de menys, l'important és col·locar la gent en llocs de suposat control, amb bons sous, al servei dels interessos del partit: del que els marquin i ordenin des de la cúpula del partit. Ha passat pitjor al Consell d'Administració de Televisió Espanyola. Aquest Consell s'ha format a cop de decret. Les llistes de càrrecs i endolls de partit on no compten els millors, els més treballadors, els més honestos, són les que acaben, com molts recomanats, a les taules dels jutjats. Ara passa amb Bankia, des d’on surt a saludar un bon grup de vells i coneguts personatges polítics de la dreta espanyola. També comencen a desfilar els antics càrrecs designats pels socialistes. I llegim notícies interessants, com la de la senyora Leire Pajín, que s'en va a treballar a una institució del món llatí a la que, sent ministra de Sanitat socialista, va assignar 60 milions d'euros en subvencions. Com diu Pilar Rahola, la partitocràcia es consolida. Penso que es consolida verticalment, doncs un cop guanyat el poder en unes eleccions comença immediatament el repartiment de càrrecs als militants agraïts i els compromisos derivats dels pactes. Aquesta, realment, no és la democràcia en la que somniàvem i per la que varem lluitar en els darrers anys del franquisme viu. Ara tenim el neofranquisme instal·lat als partits, que és més fi.

Democràcia potes enlaire

Cada dia, estem tots més convençuts de que la democràcia és un instrument de dominació al servei de les minories que controlen el poder social. Han caigut els imperis de la vella Europa i el sol segueix sortint per a tots en funció del temps. Ara, ens preocupem per protegir la biodiversitat i fer ciutats i edificis equilibrats amb la natura, incorporant energies renovables i ‘green buildings’, i facilitant el reciclatge de les deixalles. Els arquitectes treballen per a canviar formes de vida, per adaptar la societat als temps nous de crisi energètica, d'aglomeració urbana, de macroedificis en alçada. S’ha d'organitzar la ciutat per sectors: el financer, el de l'habitatge, el de l'ensenyament, el de l'esport, l'hospitalari, el militar... La democràcia no s'adapta: s'estructura com una empresa sempre a punt de fer fallida. La corrupció va amunt. Del descrèdit no se’n escapa cap sector polític, ni les mateixes institucions, degut a la manca de control del finançament dels partits o els abusos en la captació de donacions i subvencions. El control del poder ha estat l'assignatura pendent de tots els temps. No s'explica a les universitats, massa preocupades per estudiar la política com a ciència i el constitucionalisme segons doctrines jurídiques. La democràcia és una realitat inesgotable. La implantació de la democràcia no s'acaba aprovant una constitució com la de 1978 a Espanya. Els polítics actuals no han après la lliçó de la destrucció violenta de la democràcia republicana de 1931, malgrat l'existència d'una constitució. Contra les crítiques de la massa, ja serveixen els antidisturbis. La noció d'ordre pùblic no ha canviat des del segle XIX. La gran estadística a fer és la de la ignorància que té el poble de les realitats del poder: si se li amaguen les veritats de la situació econòmica i social, si se’l desinforma, el perquè no s'informa al poble del què es fa amb els diners de reserva de la Seguretat Social, on i en què s'inverteixen... La societat, és clar, necessita una democràcia diferent, una democràcia que no deixi el ciutadà potes enlaire davant el poder.

Toros, futbol i ‘cremà’

La selecció nacional espanyola va tornar del campionat, fent una desfilada per Madrid després d'anar a veure al Rei. El poble de Madrid era al carrer. La gent es manifestava celebrant l'èxit de la selecció guanyadora del campionat per tercera vegada. Però els jugadors es van presentar davant el públic mostrant els símptomes d'una borratxera. L'espectacle va ser transmès per televisió. Va caure, de cop, la imatge seriosa dels guanyadors. Els pares, desesperats per la mala imatge i mal exemple, no podien apartar dels televisors als seus nens. Les cadenes seguien oferint l'espectacle dels estralls de l'alcohol entre els jugadors. El mateix dia, apareixien el ministre de Cultura i una infanta a la plaça de toros de Madrid parlant de la festa nacional que són els toros, que promouen com a bé d'interès cultural. Les televisions difonien als telenotícies les imatges per tot el país. Algú ha pensat que presentar la infanta Elena i el ministre de Cultura junts podia prestigiar la festa?. Com si la cultura de la violència i de la mort tingués alguna mena de prestigi. A més, resulta que, mentre es cremaven unes cinquanta mil hectàrees de terreny a la comunitat valenciana, el president del Govern i el príncep Felip van preferir anar, primer, a veure la final del campionat europeu de futbol que es jugava a Kíev, país governat per un dictador, com si l'incendi esperés la seva tornada. Sembla que encara no han tingut temps d'anar-hi, a veure la ‘cremà’ des boscos valencians. Ja hi passen ministres... Però es que tampoc hi ha anat l’oposició. I sembla que ha estat un dels pitjors incendis dels últims temps. Ara caldria investigar el perquè  de la manca de mitjans, descoordinació i poca prevenció. O és que els boscos es cuiden sols i els diners s'han de destinar a construir circuits de carreres?.

Democràcia contra cobdícia

Aquest és el títol del llibre que vull publicar com a memòria crítica de la democràcia de transició nacional cap a la plena sobirania de Catalunya que estem intentant construir. A Catalunya, tenim partits parlamentaris i partits extraparlamentaris. Uns i altres acaben per presentar-se a les eleccions. Uns surten per televisió, quan s’emeten els blocs d’informació electoral, perquè tenen representació parlamentària; els altres, en no tenir la representació parlamentaria anterior, és com si no existissin. Normalment, els extraparlamentaris no fan mítings, no publiquen anuncis o articles ni fan manifestos. Ara, en lloc de grups extraparlamentaris, veiem a diari entitats de la societat civil mobilitzant les idees i la gent. Partits i entitats estan obligats a conviure. Les entitats viuen el problema immediat. Els partits treballen i sospiren per guanyar poder. La democràcia a vegades és un joc de cobdícia. Com ho és la suposada lluita contra la corrupció per l’obligada transparència de la gestió pública: el que són l’objecte de cobdícia són els vots que defineixen poder, coalicions o anys d'oposició. Els vots poden arribar per simpatia, per confiança ben guanyada, per convenciment, per conveniència o per corrupció. L'electorat es mobilitza realment el dia de les eleccions. L'abstenció pot arribar a un 50 per cent dels electors com ha passat a Senegal. L'abstenció i el vot nul són un vot de càstig al Govern, que veiem guanyador en els sondejos. Però el poder és qui dóna la legitimitat de Govern. Les tècniques per a aconseguir vots són nombroses. No parlem d'ètica. En el moment electoral, hem de parlar de la cobdícia del poder, del voler dirigir la democràcia. Són les malalties de la democràcia les que revelen un mal ús de les llibertats. La revisió crítica de les democràcies permet conèixer els mals i trobar els antídots dels verins.

Cap pacte amb els enemics de Catalunya

De nou, a Catalunya mateix, els partidaris de l'Espanya unitària i amb una democràcia de paper s'esforcen per a portar al jutjat tot el que pertany a la identitat del poble català. Portar la política catalana als jutges forma part del setge permanent a Catalunya. Celebrem que l'alcalde Trias, en unes declaracions que publica avui el diari El Punt Avui, hagi dit que no pactarà res de Govern amb qui porta el català al jutjat. Aquesta manera de fer política judicialitzant tot el que no es pot guanyar per majoria parlamentària, sigui en un ajuntament o en un parlament -com la identitat catalana-, practicant la política de la por i d’atemorir l'opinió pública, és una praxi destructora de la democràcia, desequilibradora d'una societat de llibertats. Tot es posa en entredit, tot es discuteix, tot el que proposa el contrari és objecte d'un atac sistemàtic: tot està mal fet. És una mena de paranoia de l'acció política, que ultrapassa l'imaginari d'una lluita política normalitzada en una democràcia moderna i actual. Celebrem, també, que militants del Partit Socialista de Catalunya s'arrengleren amb el dret a decidir, ja no veuen la independència de Catalunya com una aventura dissortada. La independència només molesta i fa por als que viuen dels diners de Catalunya. Ja no podran seguir buidant les caixes dels catalans.