Pluralisme, llibertat, neutralitat, honestedat

El que passa al CAC, com denuncia Pilar Rahola en el seu article avui a La Vanguardia, és el que està passant a altres institucions. Veiem com s'ha configurat el Tribunal Constitucional des de la seva fundació, amb magistrats pactats al Parlament, i com s’ha fet, darrerament, amb persones de partits i exdiputats de partit promogudes a magistrats de la més alta instància de l'Estat. El CAC no és una excepció. Els partits ho pacten tot entre ells en funció de les seves conveniències, de les conveniències del moment. El que interessa és el poder. El servei al poble és ara el de menys, l'important és col·locar la gent en llocs de suposat control, amb bons sous, al servei dels interessos del partit: del que els marquin i ordenin des de la cúpula del partit. Ha passat pitjor al Consell d'Administració de Televisió Espanyola. Aquest Consell s'ha format a cop de decret. Les llistes de càrrecs i endolls de partit on no compten els millors, els més treballadors, els més honestos, són les que acaben, com molts recomanats, a les taules dels jutjats. Ara passa amb Bankia, des d’on surt a saludar un bon grup de vells i coneguts personatges polítics de la dreta espanyola. També comencen a desfilar els antics càrrecs designats pels socialistes. I llegim notícies interessants, com la de la senyora Leire Pajín, que s'en va a treballar a una institució del món llatí a la que, sent ministra de Sanitat socialista, va assignar 60 milions d'euros en subvencions. Com diu Pilar Rahola, la partitocràcia es consolida. Penso que es consolida verticalment, doncs un cop guanyat el poder en unes eleccions comença immediatament el repartiment de càrrecs als militants agraïts i els compromisos derivats dels pactes. Aquesta, realment, no és la democràcia en la que somniàvem i per la que varem lluitar en els darrers anys del franquisme viu. Ara tenim el neofranquisme instal·lat als partits, que és més fi.