exigeixen governar, ens volen vassalls

El candidat Mariano Rajoy, fallit a la primera votació d'avui, vol governar sigui com sigui, cremant qui faci falta com està fent amb Ciudadanos que no veu clar com s'en sortirà d'aquesta. El candidat no ha dit la veritat del que passa, ha amagat les males pràctiques del seu govern en funcions i no ha donat cap mena d'importància a la manca de planificació real dels canals de transports ferroviaris, per carretera i aeris. Tampoc dona solucions a la greu situació de la sanitat, ni a la manca d'ensenyants o als que acomiaden el juny per tornar-los a contractar el setembre. Així fem que l'atur pugi i baixi com èxit del govern. Rajoy està disposat a provocar una crisi institucional i segueix tapant la precarització del mercat laboral de que parlen els diaris que sembla no haver llegit. Parla de creixement de l'economia, però no aclareix els llocs i sectors, no li interessa que se sàpiga qui treballa per tirar endavant, qui reb inversions estrangeres i qui s'esforça per fer crèixer la riquesa. No valora la iniciativa privada i com a candidat de govern sortint s'atribueix tot el mèrit del que fan les empreses privades. Rajoy gaudeix, com escriu Carlos Elordi a El Periòdico, de la supèrbia de l'immobilisme i improvitza donant voltes i repetint tot el seu discurs de sempre, exigint poder i que els sociaolistes li facilitin sense més, per què ho diu ell. Són molts els joves que han hagut de marxar de casa seva patint allò de la mobilitat exterior per no trobar oportunitats de feina a la seva terra i cap possibilitat de regeneració ni de recuperació.I això passa en nom del'interès general i aquest jovent desapareix de les llistes de l'atur, la qual codsa permet presentar més bons resultats. El sou mitjà que permet a la gent marxar de vacances i no escoltar els discursos delspolìtics. El candidat Rajoy ha equivocat els seus càlculs com també diu Joan Tapia en la sevas crònica a El Periódico el passat 30 d'agost. Rajoy va contra la història i apel·la a la Constitució de 1812 oblidant que les Espanyes van desaparèixer amb el Tractat de pau signat amb els estats Units després de la guerra de Cuba. Espanya va deixar de traficar amb esclaus, però també cal recordar els liberals afusellats a Palma quan el rei tornat de França va implantar l'absolutisme monàrquic.La història d'Espanya és plena de contradiccions, doncs per exemple la Inquisició encara va sobreviure a la invasió napoleònica. Interessos dominants, repressió, manca de llibertats i societat del silenci imposat és la realitat que Rajoy oblida en el seu discurs. El candidat no ha parlat de les energies netes, les renovables, ni de les centrals nuclears. No analitza com conseguir una societat igualitària més enllà de la paraula, doncs permet el deteriorament democràtic amb formacions polítiques piramidals. La funció de Rajoy és posar un freals socialistes, culpabilitzar-los de la manca de govern i de la ben segura no presentació dels pressupostos ala UE. La regeneració democràtica, sens dubte, passa per lluitar contra les desigualtats, fer real la transparència, donar resposta a les necessitats socials més urgents. Rajoy no aporta cap solució constructiva i el pacte establert amb Ciudadanos per facilitar la seva investidura tots sabem que és paper mullat, que l'únic que li interessa és conseguirla seva consolidació en el poder sense explicar quines persones seran els futurs Ministres del seu nou govern ni quines polítiques seguiran. El secret ja és un mal auguri i impossibilita donar-li la confiança. Hauria de parlar més clar i donar més informació que es pugui contrastar i analitzar. Els catalans, a més veient com se serveix de una fractura política i l'asfixia financera de les institucions catalanes provocada desde l'Estat d'Espanya amb Catalunya. Per Rajoy el gran Problema és Catalunya que amenaça la Unitat d'unes Españas que no vol reconèixer ja no existeixen, com tampoc la Constitució de 1812. Elspruners a marxar foren els portuguesos, però no interessa parlar d'aquesta primera separació de territoris ibèrics. Podria haver aprofitat el seu discurs per parlar de les demés Constitucions fins la de 1876 i la Republicana de 1931 que tan bé analitzava el Professor Tierno Galvan en els seus cursos. És evident que Cuba com molts d'altres països es va emancipar d'Espanya, i d'aquestes realitats tampoc en parla, per allò de la farsa de los 300 millones ni de les dictadures llatinoamericanes amb les que Espanya no trencava relacions. És en definitiva una política que no té res d'estrany. És política conservadora que no afavoreix l'interès general per molt que el candidat Rajoy digui que la seva polpìtica és la bona menystenint les propostes d'esquerres també conegudes com progressistes. El neoconservador Sr. Rajoy ha deixat abandonada la llei de memòria històrica, sense demanar perdó ni reparar els danys morals soferts per les famílies que encara no han recuperat els seus morts des de la guerra civil. Un poble que abandona la seva pròpia història és un poble que ha de desaparèixer. El Sr. Rajoy, desmemoriat en allò que no li convé a ell ni als que li donen suport, no és el candidat apte doncs per parlar de regeneració ni de fer avenços en la nostra història moderna. El problema és saber quan s'adonarà de que el que ha de fer és plegar com a responsable polític màxim de les males pràctiques i de la corrupció destapada sota el seu règim de govern. Els catalans no volem ser vassalls del règim neoconservador espanyol. Tehnim il·lusió de futur en llibertat cpm el Xile de Salvador Allende.

estabilitat, moderació i eficàcia, on?

El debat polític actual no es fixa en que la ciutadania és diàleg social i compartir els problemes de tots. Els polítics actuals haurien de saber que el talent ha d'estar al servei dels demés, no del clan governant. Cal veure que la gent se sent desmotivada pel trist espectacle que està donant un candidat que ja hauria d'haver plegat. La gent vol una vida tranquila i no té cap interès per la polìtica. Cada vegada menys. La desafecció és de la polìtica i dels actuals polìtics i això s'ha de veure i cercar les solucions. Rajoy no pot aportar cap estabilitat, cap moderació i cap eficàcia com no sigui en la retallada de les llibertats i dels medis econòmics dels ciutadans que vol convertir en vassalls sota un nou feudalisme econòmic. El candidat no amaga ésser un neoconservador acompanyat d'un equip que no aporta moderació ala vida polìtica excepte la seva autoafirmació. L'absolutisme no és forma de governar, doncs s'han servit del Reial Decret per legislar des del govern impedint el debat parlamentari. Espanya necessita un canvi profund i un alliberament de la paraula i les institucions dels controls i submissins. LA modrració es produeix quan s'escolten i s'atenen totes les causes. Excloure dela polìtica els que no pensen el mateix és discriminar a l'hora de voler trobar la manera de sortir de la crisi que encara fractura la societat. Però Rajoy ha preferit proclamar la ruptura amb Catalunya com a medi per guanyar-se el vot dels espanyols en una nova comptessa electoral. Més que discurs d'investidura sembla que ens hagi fet un miting electoral. La resposta ha sigut contundent, amb un estil directe i clar. La oportunitat és l'entesa de tota la oposició per canviar les coses. Ruptura amb la democràcia inspirada en el Tractat de la UE promoguda des de la capcelera de l'estat, és violència moral. Catalunya, com a conseqüència, te ara tot el dret a obtenir el seu reconeixement com estat lliure de l'espanyol. Rajoy, parlant com polític que porta anys al poder de l'Estat només genera desafecció i més desig d'indeoendència, sense angoixa, però desig ferm de recuperar drets i llibertats arrebassades per la força de les armes i ara a cop de Recurs davant el Tribunal Constitucional, començant pel mateix concepte de nació catalana que ens ha sigut negat.

els catalans, angoixa desatesa

El candidat Mariano Rajoy s'ha tornat a pronunciar demanant el vot per la seva investidura davant els diputats amb un discurs centrat en la unitat d'Espanya vista en forma d'un Estat dominant, contra la independència de Catalunya amb el seu discurs de sempre. Ha tornat a parlar de la sobirania nacional que diu es cosa de tots els espanyols i ha aclarit que no permetra la celebració d'un referèndum a Catalunya, doncs en tot cas s'hauria de fer a tota Espanya -ha dit-, per què tots som espanyols i els espanyols són els que tenen el dret de decidir. Nega el dret dels catalans a l'autodeterminació i sap que està entrant en l'incompliment dels Tractats internacionals de les Nacions Ubnides que el regulen. Per justificar-se diu que els cartalans sentim angoixai que aquesta està desatesa. Intenta culpabilitzar els polítics catalans quan ell no dialoga ni ha ofert cap solució, simplement el negacionisme als drets nacionals de Catalunya. Està disposat el candidat a seguir judicialitzant la justícia contra els dirigents polítics catalans. Catalunya és el gran problema d'Espanya segons sembla, més que la corrupció. Però Rajoy,msense discurs de reformesi limutant-se a defensarles seves polítiques celebra les seves reformes retalladores de tot. Salaris, llibertats, funcionament de la Justícia, compatencies de les administracions locals, i un seguit de reformes que sap no porten enlloc. Amb una pujada d'impostos a l'espera per cobrir el dèficit wure csl reduir per ordres de la UE no vol reconèixer que ha portat Espanya a la situació de deute més feixuga de la seva història, doncs tots els ciutadans som deutors per un any dels nostres guanys per cubrir el dèfict de l'estat, un dèficit que no para d'augmentar. El Pacte que ha signat el PP amb C's no ha servit de res per millora rla situació, doncs Rajoy no poensa més que en establir el seu absolutisme i no moodificar res. Per començar vol seguir controlant la televisió pública. No dona solucions per atacar la corrupció quan comencebn a circular notícies a travers el diario público de que fou ell qui va ordenar exigir al BPA infoirmació comprometedora del President Mas, la família Pujol i el mateix Oriol Junqueras per intentar desacreditar-los davant el seu electorat. Rajoy no vol posar-se a un costat i deixar passar un altra, un independent, per què no?. Té raó el socialista Pedro Sànchez quasn li diu que no té cap credibilitat i que de cap manera pot facilitar-li la investidura quan defensa posicions antagòniques a les proposade spel partit socialista. També li ha retret que no són capaços de retirar el recurs presentat al Tribunal Constitucional contra el dret de les dones a l'avortament. En síntesi, Rajoy, que ja va promoure amb els seus col·laboradorsel recurs d'inconstitucionalitat contra l'Estatut de Catalunya de 2006, és l'absolutisme i l'asfixia fiscal i econòmica per Catalunya, la misèria i la fam per les classes treballadores, la pobresa infantil i l'abandó dels dependents. Per Rajoy se seguiran creant llocs de treball, però no explica que seran de cambrers i a baixos salaris, treballant moltes més hores de les contratades sense cobrar la feina extra. Rajoy és al mirall del'explotació i de les mentides d'Estat. Fins quan?

tolerància esvaïda

L'Estat espanyol vol impedir que la democràcia faciliti a les persones, els grups d'interès, les sectes, els clans i els partits disoldre l'organització0 de l'Estat i la xarxa de lleis i rites de la societat organitzada. Com deia Paul Valérya tots els règims exieteixen errors, decepcions i abusos. Els resultats electorals deles dues darreres eleccions generals a Espanya han demostrat que la societat i l'opinió pública no s'ha mostrat excessivament emocionada i ferida pels casos de corrupció destapats en institucions controlacdes pel partit de govern actual. Sembla que aquestes situacvio0ns no comprometin el seu futur polìtici que la gent els tornarà a votar, possibolement recupoerant mésvots que es van decantar favorablement al partit dels joves Ciudadanos que s'arrengleren entre els liberals unionistes.Però arriba un moment que el ciutadà particular es troba que els assumptes particulars xoquen amb els vicis de l'Estat, afectant les vides privades. La manca d'atencions socials, les reduccions en l'assistència sanitària, les dificultats en donar suport econòmic als dependents sense mitjans, donar solucions reals i pragmàtiques a la gent sense llar i sense menjador social són prou inquietants com perquè no ens permeten creure cap dels acords establerts entre PP i Ciudadanos quan no passen d'enunciats generals que tindran diverses interpretacions i no aclareixen una veritable independència de la Justícia de l'Estat, ni ataquen frontalment la corrupció, parlen de reduir impostois quan s'han de pujar i no solucionen el problema dels recursos perduts pel fons de pensions de la seguretat social.Tampoc aclareixen com es repartiran les retallades que exigeix la Unió Europea ni la reversió a Catalunya dels impostos recaptats per l'Estat que l'Administració de Catalunya necessita pel seu funcionament ordinari i satisfer les obligacions compromeses. El pacte entre aquests dos partits conservadors, sense reformar res de fons ha incorporat un atac a la llengua catalana i a la política autonòmica reconeguda per l'actual Constitució, intentant saltar-se la legislació del Parlament de Catalunya on ambdós partits són minoria. De fet utilitzent el tema català per fer campanya electoral anticipada donent per fet que revelant-se units contra Catalunya tindran exit, mentre segueixen amenaçant amb la suspensió de l'actual autonomia. El règim es torna dictatorial cp, diria Valéry, dponcs té com a suport el desintrès de la gent, l'incertesa i la por a allò0 que no és conegut, l'absència d'una idea del que demà és possible. La idea dictatorial que es troba darrera aquesta manera de fer ha sigut possible per raó de l'abstenció que ha permès l'improvització de l'Estat sota la simple idea del poder concentrat en el govern. El punt final és, oblidant-se dels principis liberals que defensen la dignitat humana, tractar les persones com coses sota un model únic creat pel govern central.

les crisis de legitimitat

A molts països s'ha desenvolupat un procés de pèrdua de legitimitat a més d'una situació de desorganització que diu molt més de l'esgotament de les civilitzacions actuals, com denuncia Amin Maaluf en el seu llibre "Le dérèglement du monde", per manca de fidelitat als valors propis o per tancament i enrocament en situacions històriques contràries a l'evolució natural de l'humanitat. Un delsfenòmens que més ha contribuït a aquesta disfunció o disrupció de part de l'humanitat ha estat el fet de que una porció molt petita de la població del planeta hagi volgut fer el paper de conductor dels sistemes de vida dels demés. La gestió política de moltes nacions ha caigut en la gestió de la corrupció, la intolerància sense límit envers els opositors a la superpotència dominant. Ara som en el moment de la lluita entre les grans potències per les zones territorials d'influència i el control de les decisions i acords del Consell de Seguretat de les Nacions Unides. Fem societats insensibles al dolor dels altres, sense esperit de germanor en la desgràcia, cercant cadascú individualment la seva fortuna amb independència de les necessitats dels demés. No fa vergonya enriquir-se per molt immoral que sigui la forma de prosperar. S'ha descobert que és millor l'economia de mercat que l'economia burocratitzada i dirigida desde una cúpola. Les desigualtats formen part de l'escenari econòmic i social sense observar-se cap contestació ni pressió dels treballadors i menestrals per exigir una gestió econòmica i dels bens públics més eficaç i racional per reduir les desigualtats produïdes per l'actual sistema. Sense cap correcció el sistema degenera, segons Amin Maaluf, es torna a l'estat salvatge, és a dir a l'economia del liberalisme salvatge que converteix els treballadors en un cost de producció que cal reduir per obtenir més guanys. És finalment l'escala de valors la que està en crisi. Cal una reacció social adequada i una veu que faci entendre als que volen conduir que no estan sols al món ni els demés tenim l'obligació de deixar-nos clonificar, sinó que ells tenen l'obligaciò de dialogar, respectar i ajudar a trobar solucions als greus problemes actuals en lloc de diferenciar encara més les societats invertint tots els guanys en ells mateixos i intentar imposar els seus criteris destruint legitimitats o impedint la construcció democràtica de noves legitimitats.

desigualtats i divisió social, herència del PP

Els estats majors dels partits de dretes procedeixen a reunir-se per posar-se d'acord en cvom tractaran les classes menestrals i treballadores en cas de conseguir la investidura el candidat del Partit Popular a President del Govern d'Espanya. Saben que hi han fortes desigualtats, més pobresa i divisions socials. Antagonismes, diferències, manca de germanor d'una part de la societat amb l'altra, enveges i gelosies contingudes posen de relleu la actual decadència de la mentida que anunciava Oscar Wilde obrin debat sobre la capacitat humana de transformar la realitat de veritat en mentida. Ens adonem que uns quans ho volen tot i altres es queden sense res obligats a viure de la caritat pública. S'ha fomentat l'individualisme exacerbat per seguir amb els criteris del materialisme dels poderosos, dels que tenen el control de les xarxes de producció. La realitat és la falta de visió dels partits polítics lliurats a les seves conspiracions internes i no adonant-se de la situació real del carrer tot i que tenen accès a les estadístiques i moltes oficines d'atenció ciutadana a més de les webs oficials amb dret d'accès. Els partits no comparteixen l'elegància en l'ús de la paraula i el tracte, la claretat, la sinceritat. Tot és objecte de càlcul. La dreta entén que conviccions radicalment diferents poden escoltar-se, permetre aclarir pensaments i establir un veritable diàleg sobnre els grans problemes de l'Estat, sense deixar de ser fidels cadascún al seu pensament i negar-se a governar junts. La feblesa de la dreta ultraliberal espanyola és voler arrossegar l'esquerra socialdemòcrata moderada cap el neoconservadurisme i compartir la responsabilitat del deteriorament de la situació política provocat per la més que deficient gestió de la dreta governant que ha permès als seus el saqueig dels diners públics, inversions improductives inflades i innnecessàries, empobrir les classes assalariades, provocar l'inestabilitat laboral a baix cost, congelar pensions, paralitzar part de la sanitat, introduir el pensament únic a les escoles amb una formació a més individualista i de trepes en nom de la competitivitat abans que difondre el coneixement i preparar pèrsones amb sentit de la dignitat humana. Voler entabanar la ciutadania i enmascarar la mentida oficial culpabilitzant Catalunya, criminalitzant si fos necessari les seves demandes de reconeixement i llibertat com a poble, és la forma que ha disposat de dreta espanyola per distreure l'opinió pública per veure si treu millors resultats en unes properes eleccions imposant els seus criteris de gestió i legislació feta, sense necessitat de dialogar, escoltar, no reformar res ni admetre els seus errors. Un canvi polìtic és molt més que necessari, indispensable per sobreviure abans que acabin de buidar el fons de pensions i tornin a privatitzar els seveis sanitaris i l'educació en funció dels seus compromisos i interessos.

El RUI més a prop

Malgrat les declaracions en contra, amb l'excusa de la prudència, sembrant dubtes, que llegim de notables i prestigiosos personatges de la societat catalana i la política, la possibilitat d'incloure un RUI al full de ruta és cada dia més a prop, vista la vulnerabilitat jurídica de les lleis i actuacions del Parlament de Catalunya davant la interpretació desconstructiva de l'Estat central. La situació actual era d'esperar doncs era impossible cvreure que Espanya s'estaria de braços creuats sense reaccionar a les declaracions catalanes.El gran plantejament és trobar noves alternatives, pot ser les primeres que haurien d'haver decidit al Parlament de Catalunya en lloc de la consulta no vinculant del 9N. Som a temps de definir d'una vegada si és o no legal fer un RUI. La legalitat espanyola no el declara incompatible des del moment que no s'ha eliminat del BOE la ratificació del Pacte de Drets Civils i Polítics fet a les Nacions Unides el 1966 que admet la celebració d'un referèndumk d'autodeterminació dels pobles com un dret indestruible. És el dret a la dignitat humana que mencionaba el Professor Vilasojana de la UPF a la Universitat Catalana d'Estiu, defensant el perquè Espanya no pot decidir la independència de Catalunya.Tampoc la Constitució espanyola de 1978, feta després de la ratificació, es pronuncia contra el dret a l'autodeterminació de les nacions històriques. Seria doncs il·legal i contrari al dret de les Nacions Unides oposar-se l'Estat espanyol a la celebració d'aquest referèndum. Catalunya, agradi o no agradi és una nació. Joan Comorera, estudiant la definició de Lenin, la va considerar la més complerta coneguda: Nació és una comunitat històricament desenvolupada, estable de llenguatge, de territori, de vida econòmica, de formació psicològica manifestada en una comunitat de cultura, a la que si afegim el fet històric viscut al llarg dels segles des de l'existència de Catalunya i la resistència permanent a l'assimilació de l'actual Castella que s'ens vol imposar amb lleis, llengua i cultura de la manera que sigui, per llei, per via judicial, per aldarull al nostre propi territori de gent que es nega a acceptar, residint i treballant a Catalunya, que formen part de la societat catalana, fent adhesió als criteris de domini lingüístic, fiscal sense voler veure que són tan oprimits com els catalans perquè formen part de l'enemic a abatre que és el desig de llibertat del poble català. Han volgut separar el món del treball de la burgesia dirigent sabent que llur destí no és comú excepte que s'enderroquin els murs existents entre poders i cultures per construir un món nou basat en la igualtat i la llibertat, de veritable fraternitat entre tots els pobles residents al territori català. La cultura i la vida diària, el passat històric i la forma de ser del poble no permeten considerar que els interessos de partit són els interessos nacionals si els partits no interpreten els veritables interessos de reconstrucció social de la nació catalana suplint el dèficit de la manca de diàleg de l'Estat espanyol que ens impedeix decidir el nostre destí polític, imposant-nos per la força una unitat dirigida per una classe dominant que només els mateixos pobles hispànics poden enderrocar. L'autonomia actual és una concessió tan feble com ho fou l'Estatut del 32 que va impedir a Catalunya exercir el dret a l'autodeterminació, doncs no era l'expressió de la voluntat catalana, sinó -en paraules deJoan Comorera- el bon voler de les Corts espanyoles, com ha sigut amb l'Estatut de 1979 i amb el de 2006.

Rajoy, de l'enigma i la mentida al xantatge

Rajoy ha diti fet finalment la seva, saltant-se tot el que li va en contra. Queda confirmada la seva voluntat de només pensar en ell i de voler assegurar-se la continuïtat en el poder. Rajoy ens fa ara el xantatge de o m'elegiu o anireu a votar el dia de Nadal. Ha buscat un dia sagrat per la majoria de famílies que practiquen allò de "a casa pòr Navidad", per dir-nos que o surt investit President i pot fer el govern que li plagui o ens portarà a votar el dia de Nadal. I l'Església roman callada, quen totds sabem que unes eleccions pel dia 25 de Desembre deixarien les esglésies buides, més de l'habitual. La jugada Rajoy és de despreci a la ciutadania i els costums milenaris de la nostra societat. És una mesura de pressió envers el partit socialista obrero español i fer trpntollar la fermesa dels seus barons, és a dir el Comitè Executiu Federal del PSOE que vol rectifiqui la seva postura de votar no a la investidura d'un governant de dretes amb un programa antisocial immutable. RAjoy ha mentit vadries vegades. Va mentir quan va dir que les propostes de Ciudadanos les discutirien al Comité Ejecutivo Nacional del PP quan després de la reunió ho va negar a la premsa. I aquest home que canvia tant de veritats i amaga i no reconeix la veritat del que realment fa s'ha proposat fer-se de nou amb les regnes del'Estat. L'Estat és ell i no pot existir Estat fora d'ell, com ja ha fet amb el PP. Com deia Karl Rahner, és cert que la afirmació de principis morals no sempre expressa totsels imperatius morals d'una soituaci´`o dada. Però Rajoy sembla ignorar-los tots. No compleix la mìnima exigència ètica doncs segueix fent manipular l'opinió i les informacions distraient l'atenció dels problemes més greus fent que la gent senti cada dia més despreci cap la política i els polìtics en general.Rajoy ha contaminat la política fent exclusió del pluralisme d'opcions temporals a la recerca de l'unitat en les seves creences polítiques i en la manera d'orientar la política, rebutjant de nou el caràcter essencialment pluralista de la nostra societat que vol reduir a la unitat de pensament. Confondre Espanya amb Alemania, un territori eminentment agrícola i de serveis amb un estat industrialitzat, ja és un error, però voler fer tornar neoconservadors a la gent d'esquerres em sembla una bejanada impròpia d'un dirigent al que estem demanant que es retiri pel Bé Comú de quaranta cinc milions de ciutadans.

Rajoy contra l'Estat democràtic

Com diu el Professor de Ciència Polìtica Ferran Requejo, parlant de les democràcies, la democràcia exigeix una integració participativa dels ciutadans en el procés de formació de govern. La situació actual de les gestions del candidat a president Sr. Rajoy per assegurar-se la investidura com a president que van en sentit contrari a guanyar-se el favor dels ciutadans, han resultat un fracàs, de manera que no li queda més camí que el de la dictadura que ha endegat fent-se autoritzar pel Comité executiu del PP per negociar personalment amb el jove liberal i cap del partit C's Sr. Rivera. Parlaran de la imoortancia de no tocar les lleis podent arribar a fer incompatibles Estat democràtic i Estat de dret. Per poder exercir el poder li han demanat al Sr. Rajoy un seguit de condicions que serien normals en qualsevol democràcia europea tocada per la corrupció i les desigualtats.Però Rajoy encara president en funcions ha preferit posar en marxa una creisi insrtitucional. El socialista Pedro Sanchez ja ha dit que la democràcia espanya és captiva de les Institucions. De fet ha denunciat el dirigent socialista la manca de senyalament de data pel debat de l'investidura i les votacions a més de la paralització de l'activitat parlamentària per no enturpir els desitjos d'autoafirmació i glòria del candidat a president. Cal agrair a Pedro Sanchez aquesta afirmació doncs confirma la tesi de La Democràcia captiva que és precisament el títol del meu nou llibre que publica Llibres de l'índex a principis de setembre. Tots sabem que la afiliació dels partits és baixa i la financiació no pot dependre de les quotes de la militància, doncs són les subvencions públiques i les dàdives les que donen sosteniment al sistema partidista actual. Per acabar amb la corrupció calia comprovar l`´us i la destinació dels fons públics destinats als partits. També la procedència dels diners invertits en la despesa electoral i la de funcionament normal de partits i institucions vinculades, com les fundacions d'estudis. Són en moments en que la societat va més enllà de la indignació pel que està succeïnt.Gaudim d'una democràcia dèbil que molts ciutadans cansats d'abusos, corrupocions i injustícies estan abandonant com projecte comú i com model per construir un futur just i solidari. A més Espanya és un Estat en fallida tècnica per raó del deute públic acumulat superior al PIB d'un any. Frustració i desafecció van juntes. Viure d'esquena a la política oficial és un tot. El govern d'aquests darrers anys és el respoonsable plític del mal funcionament de la democràcia i de la crisi institucional que ha generat. Com deia Theodore Rooselvet, citat per els Professors Francisco Rubiales i Juan Jesús Mora en el seu llibre Democràcia Severa, més enllà de la indignació, "una democràcia ha de progressar o aviat deixarà de ser gran o democràcia", doncs l'ideal democràtic no és subyugar les veus dels ciutadans, fomentar l'indolència, prescindir del poble en la presa de decisions.

l'enigme del pesimisme dels clans

És enigmàtic el pesimisme dels clans. Es fan avui moltes preguntes sobre els dubtes de qualsevol plantejament fet per els conservadors per seguir en el poder. Les preguntes com els enigmes es queden sense resposta. Però la situació no permet interpretacions diverses ni oposades. Era tard, aquest migdia quan Rajoy s'ha presentat davant la premsa explicant una llarga història per dissimular els acords de la Junta del PP. Del sí a les propostes de C'S que anunciaven els diaris, avui el PP ha passat de nou al "ja veurem". N9 diuen quin dia debat i votació d'investidura, ni diuen si amb claredat a les propostes d'aquest jove partit. N'han de seguir parlant, com si el temps no comptès per treballar per reconèixer la veritat social i acabar amb la falsetat de la que es vol escapulir la dreta espanyola. No sabem si serà cert que viuen en la mentida, mentre baixen els sous i molta gent de més de 40 anys no troba feina. Passar gana, perdre el pis, no fer res davant la creixent injustícia social, sacvrificar el benestar del poble per pagar deutes públics, són actuacions que no justifiquen aquest enigma. Pewr`po els clans segueixen manant a la política i no escolten les veus dels que els adverteixen de la desigualtat social i la polìtica regressiva actual. El pesimisme és exactament el que transmeten amb informacions com avui feien els informatius televisius del migdia i el President Rajoy començant una roda premsa parlant de la seva història i d'eleccions passades sense concretar el que havien acordat al carrer Genova en una curta reunió de dues hores de la que no faran pública l'acta, si havien fet debat o els assistents a la reunió s'han limitat a aprovar per unanimitat tot el que ha dit i plantejat el President candidat assumkint el paper de lider en cap. Tampoc ha dit res de les absències a la reunió de persones vinculades amb activitats senyalades com corruptes, si ha sigut a iniciativa d'elles mateixes o per què algú els ha dit de no presentar-se per apaigavar les notícies de la premsa. El que ha quedat clar és que Rajoy no fa marxa enrera ni pensa dimitir excepte que fracassi en l'encàrrec del Rei, i al PP no volen fer reformes per millorar els mecanismes de selecció dels liders que no renovaran. Aquests seran criteris no discutibles com també l'exigència d'obediència al lider de la dreta espanyola candidat a President del Govern de l'estat. RAjoy segyueix guanyant temps o perdent-lo segons com es miri la seva actuació.

defensa de la democràcia o regressió

Ara que ja està decidit que desacato són les notícies que no interessen i l'absolució de les activistes del FEMEN mentre seguim preguntant on són els capitals opacs desapareguts de bancs i caixes, no es parla de simplificar els Reglaments i la polìtica mateixa. Tot el que contradiu les opinions del govern en funcions, és irresponsable, vergonyant i antidemocràtic. Seguim amb les dues visions antagòniques de la democràcia, la d'una Catalunya Catalunya on 910 Ajuntaments que han votat majoritariament diputats independentistes i la d'Espanya enrocada en una ideologia regressiva en crisi. Les èlits polítiques espanyoles estan professionalitzades i no es caracteritzen per evolucionar cap una ideologia social nova. Canviaran de nou si és necessari el vocabulari, com ja estan fent desdeque han vist ques'apropen noves eleccions, per aparentar valors i principis que no es compleixen ni compliran. Els mou la política del poder i el rebuig del decliu del conservadurisme al que volen arrossegar un sector de l'esquerra. Parlen en llurs actes d'unitat d'Espanya abans que parlar de respecte a la diversitat i parlaran de defensa de la vida per no parlar d'ecologia. També ens voldran fer creure ara que venen eleccions autonòmiques a Galicia i el Paìs Basc que la regressió és la modernitat. Els neoconservadors diran de nou que fora d'ells anem, cap una restauració d'autoritats no legítimes, la dictadura i l'autoritarisme. El seu pas és desestabilitzarla polìtica des del poder per assegurar-se el control de la vida polìtica i social. El procés constituent català que consideren inviable despreciant la voluntat democràtica del poble català, creient que el procés va nèixer un 20 de gener i va culminar un 27 de juliol amb la sentencia del TC de 2 Desembre 2015 i l'interlocutòria del 19 de Juliol, dictant l'acord de suspensió del full de ruta el dilluns 1r d'agost.La defensa de la democràcia davant la crisi actual esdevé quelcom complexe quan el responsable de dues eleccions generals i possiblement d'unes terceres endureix l'aplicació de les lleis i no està disposat a donar un pas al costat per reequilibrar la situació. Molt bé, de manera clara i contundent ha plantejat avui Miquel Iceta la necessitat de que Mariano Rajoy abandoni la seva candidatura i doni pas a un altra persona, doncs Rajoy oblida que la democràcia és una pràctica diaria i no es poden forçar ni monopolitzar sense límit les responsabilitats quan l'Estat no ajuda a construir una societat política plural i s'enroca en la concentració de poders, la restricció de les llibertatsi la contaminació de la desorientació.

Rajoy o la unitat neoconservadora

Rajoy, després de fer l'abraç de l'os a Ciudadanos és ara l'empeny de forçar la unitat del destí dels interessos que representa amb l'evolució neoconservadora dels dirigents històrics del PSOE. Volen convertir el socialkisme espanyol en una força polìtica neoconservadora allunyada de la política d'esquerres. Volen aprofitar la irrupció del neoconservadurisme a l'esquerra. El Candidat a President del govern espanyol sap que haurà de donar moltes explicacions sobre l'augment pendent dels impostos per poder complir els compromisos amb la UE. Per aquesta raó RAjoy té pressa per formar govern sense tenir que discutir cap programa i afiança la política del poder fort i centralitzat i el rebuig del decliu de l'excel·lència del conservadurisme que defineix el Partit Popular. El Govern espanyol paralitza pagaments de l'administració no compromesos, però no parla de tallar les subvencions excessives a fundacions de clara inutilitat. Es criminalitza la pobresa per raons d'ordre i de defensa dels valors occidentals i la propietat, i d'altra banda es tolera l'economia submergida dels sense papers, molts professionals i discos de moda estiuenca i restaurants. Continuem fent de les relacions Catalunya/Espanya dues visions antagòniques de la democràcia. Gent coneguda i dirigents conservadors catalans encara assumeixen el paper de victimisme per la por d'incomplir la llei quan parlem de Referèndum Unilateral per l'Independència. No volen saber que el referèndum està reconegut com a legal per les Nacionas Unides en un Tractat ratificat pèr Espanya i del que l'Estat no va fer reserva alguna en relació al seu exercici a Catalunya. Segueixen dient que el referèndum es cosa de tots els espanyols i Catalunya no pot decidir per si mateixa, a més de recordar-nos a cada moment que la independència de Catalunya és inviable. Tot s'arregola dient no sense preguntar-nos quina societat volem. Saben que volem una clara defensa de la democràcia davant la crisi de la mateixa democràcia política actual.La volem reequilibrada, lluitant contra la apatia i l'allunyament de la gent dela vida política. Saben que existeix solució a tots els problemes, però els interessa que el poble segueixi sense distingir alternatives i es deixi atemorir. La dreta, no ens enganyem, està contaminant l'esquerra guanyant la guerra de les idees i seguint el mateix sistema econòmic, supoerant el debat de les esquerres. És el camí necessari per un nou absolutisme compartit entre conservadors i neoconservadors, el de la restricció de les llibertats fonamentals.

Rajoy o la unitat neoconservadora

Rajoy, després de fer l'abraç de l'os a Ciudadanos és ara l'empeny de forçar la unitat del destí dels interessos que representa amb l'evolució neoconservadora dels dirigents històrics del PSOE. Volen convertir el socialkisme espanyol en una força polìtica neoconservadora allunyada de la política d'esquerres. Volen aprofitar la irrupció del neoconservadurisme a l'esquerra. El Candidat a President del govern espanyol sap que haurà de donar moltes explicacions sobre l'augment pendent dels impostos per poder complir els compromisos amb la UE. Per aquesta raó RAjoy té pressa per formar govern sense tenir que discutir cap programa i afiança la política del poder fort i centralitzat i el rebuig del decliu de l'excel·lència del conservadurisme que defineix el Partit Popular. El Govern espanyol paralitza pagaments de l'administració no compromesos, però no parla de tallar les subvencions excessives a fundacions de clara inutilitat. Es criminalitza la pobresa per raons d'ordre i de defensa dels valors occidentals i la propietat, i d'altra banda es tolera l'economia submergida dels sense papers, molts professionals i discos de moda estiuenca i restaurants. Continuem fent de les relacions Catalunya/Espanya dues visions antagòniques de la democràcia. Gent coneguda i dirigents conservadors catalans encara assumeixen el paper de victimisme per la por d'incomplir la llei quan parlem de Referèndum Unilateral per l'Independència. No volen saber que el referèndum està reconegut com a legal per les Nacionas Unides en un Tractat ratificat pèr Espanya i del que l'Estat no va fer reserva alguna en relació al seu exercici a Catalunya. Segueixen dient que el referèndum es cosa de tots els espanyols i Catalunya no pot decidir per si mateixa, a més de recordar-nos a cada moment que la independència de Catalunya és inviable. Tot s'arregola dient no sense preguntar-nos quina societat volem. Saben que volem una clara defensa de la democràcia davant la crisi de la mateixa democràcia política actual.La volem reequilibrada, lluitant contra la apatia i l'allunyament de la gent dela vida política. Saben que existeix solució a tots els problemes, però els interessa que el poble segueixi sense distingir alternatives i es deixi atemorir. La dreta, no ens enganyem, està contaminant l'esquerra guanyant la guerra de les idees i seguint el mateix sistema econòmic, supoerant el debat de les esquerres. És el camí necessari per un nou absolutisme compartit entre conservadors i neoconservadors, el de la restricció de les llibertats fonamentals.

abolir el presidencialisme encobert

Ningú ens podrà discutir que el que estem vivint són moments de presidencialisme absolut aprofitant l'existència d'una societat vulnerable. No ens parlen encara d'austeritat, la de les retallades d'altres deu mil milions d'euros del dèficit, és a dir de la nova supressió de despesa pública que exigeix la Comissió de la UE que segurament no afectarà el Ministeri de Defensa ni la banda de música de la Guàrdia reial. Serà selectiva?, de què i per qui? El que és segur per què tampoc en parlen és que no reclamaran les pèrdues de diners de Caixes i Bancs que van ser rescatats de la fallida i venuts per no-res. Amb aquests diners podriem salvar l'actual situació. Però a més no parlen dels baixos salaris de 400 euros o menys per treballar 10 hores diàries. Estan disposats a seguir generant treballadors pobres amb salaris baixos, tornant a l'edat mitjana, mentre els nous nobles, els empresaris més enriquits amb la crisi, disfruten dels seus baixells, bons restaurants i maravelloses vacances amb els seus nous vehícles. Aquest episodi no ha sigut previst en el paper que C'S ha presentat al Sr. Rajoy. Estan empenyats en suprimir les diputacions i el Senat la qual cosa vol dir fulminar les possibilitats dels municipis que precisen financiació i serveis, però no parlen d'una llei electoral justa, la de les llistes obertes, la de districtes electorals en lloc de provincies, la del sistema majoritari a dues voltes en lloc del proporcional actual que prima més els llocs menys poblats que les grans capìtals. Només els mou fulminar l'oposició d'esquerres i els independentistes catalans, als que hauran d'afegir els del país Basc que també s'han posat en marxa. Amb enunciats de propostes de les que no aclareixen el contingut, tampoc valoren el principi de l'igualtat que reconeix l'existència de diferències. No parlen del mal repartiment fiscal qu'afavoreix unes regions empenyades en crear força places de funcionaris i en perjudica els territoris que més paguen i reben menys inversió de l'Estat. Regeneració dit així a seques, queda molt bé a les orelles dels que no volen deixar càrrecs, quan del que es tracta és de renovar els quadres i la forma de fer política. Santi Vila, Lluís Foix i Toni Aira, entre altres, reconeixen que els partits de la transició estan esgotats. Cap proposta per facilitar la investidura del candidat Rajoy permetrà dignificar la política si no s'assegura una mínima preparació professional i cultural dels elegibles, amb una administració amb càrrecs pensats en horizontal en lloc de en vertical per premiar fidelitats, i es deixa de potenciar funcionaris de partit o funcionaris de l'Estat en excedència fent inatacable l'aparell de que se serveixen per imposar la seva polìtica que no sintonitza amb les conviccions qwue el ciutadà té i espera. Com diu L'Honorable Santi Vila,l actual Conseller de Cultura de la Generalitat, el que volenels actuals titulars del Poder de l'Estat és mantenir el nonopoli de l'activitat política aprofitant l'arribisme de Ciudadanos. La proposta doncs del candidat no és renovar, sinó evolucionar sense obrir-se a la transparència, la participació i l'aprofondiment democràtic. No volen ciutadanas lliures, cultes i fraternals com Catalunya, gent que treballi per preservar i construir un futur millor.

Rajoy no vol plegar

El Sr. Rajoy ja no pot amagar que la governabilitat serà a costa del poble, de la llibertat, de la Justícia i del progrés social. Enrocat en si mateix no vol donar cap pas al costat i deixar passar una altra persona a la Presidència del Govern d'Espanya. Rajoy parla d'aliança amb els partits constitucionalistes per fer govern. No li interessa res més. El seu constitucionalisme és el de no canviar res i mantenir una política absolutista a cop de llei. Rajoy diu que vol proposar una reforma del sistema de financiació de les autonomies sense compta5r amb l'opinió de les autonomies com és naturtal en el seu estil de forma de governar. Diu qure vol fer un govern per complir amb els seus compromisos i fert front al desafiament separatista, doncs el que més li interessa és la unitat d'Espanya. Es resisteix de nou d'anar a la investidura tot i que es qualifica entre els moderats. Vol unir constitucionalistes per tirar endavant el mandat del rei de formar gpovern. Totes les pressions van contra Pedro Sanchez, el dirigent socialista que diu no a Rajoy. Però Rajoy no escolta Miguel Angel Revilla que en el programa "al rojo vivo" del passat 2 d'agost va declarar que Espanya no depèn d'una sola persona, que una persona no pot estar per damunt d'un país. Al final Rajoy queda com un enigma ple de vanitat personal que fa que els focs els apaguin altres. Seria molt senzill canviar de candidat que no precisament ha de ser socialista. Ara diran que el poble està cansat de polìtica, que ningú no vol unes terceres eleccions, com també ningú es vol rtesponsabilitzar del bloqueig actual. En cap cas es parlarà d'un arbitratge de la ciutadania. No es pregunten que s'ha de fer amb la llei electoral, ni amb la Constitució que s'ha quedat curta i amb una visió històricament endarrerida. No es pregunten ni aclareixen com s'ha de consolidar una democràcia representativa que segons el Tractat de la UE tamnbé ha de ser participativa. El poble no està esperant un pacte d'Estat contra l'independentisme, doncs el que està esperant el poble es que no segueixin buidant la caixa de la Seguretat Social per tapar forats, no tallin la despesa pública indispensable pel funcionament de la sanitat, obrin un període de col·laboració social i de socialització de la riquesa, acabin amb els fraus i la corrupció. No plantegen cap altra pregunta. Sembla que ens trobem entre botiguers i firaires venen un reformisme de paper. Com poden parlar de pacte social i enfortir les institucions sense concretar continguts?. Presenten enunciats sense desenvolupament en propostes clares i concretes. Propostes buides de contingut no justificaran mai cap govern, doncs s'exigeix una democràcia radical que posi en marxa una alternativa racional i pragmàtica, allunyada de teixits d'interessos, de clientelismes, no renovació de dirigents. La nova democràcia exigirà que els treballadors a l'atur també puguin seure a un escó del Parlament, que els estudiants de families amb dificultats econòmiques no hagin d'anar a la brema a Françaper pagar-se la matrícula mentre els senyorets espassegen per les platges de moda amb el cotxe nou. L'apatia de tot pensament, el consumisme i la forma de vida burgesa atrau els treballadors fent inexistents i inútils les propostes de qualsevol esquerra. Tenim molt a aprendre encara de les crisis del passat per superar la crisi d'aquest règim i fer una autèntica defensa de la democràcia davant la crisi de la democràcia política actual a Espanya. Comencem per preguntar-nos a qui hem de responsabilitzar de les desigualtats socials, si als empresaris, si a l'Estat, si a la forma de vida de la ciutadania.