nacionalisme democràtic no és xenofòbia ni totalitarisme

Sorprèn que a aquestes alçades encara es digui que la política nacionalista catalana condueixi al totalitarisme i la xenofòbia. Ni a la dreta catalanista ni a esquerra es contempla aquesta idea d'aïllament social dels discrepants, doncs partim del fet de que Catalunya és una democràcia plural. Només és un obstacle la prolongació indefinida de la indefinició i l'ambigüitat d'una part de l'esquerra que parla d'un marc d'esquerres en el que volen tenir l'hegemonia representativa per introiduir els canvis socials i econòmics que proposen, però segueixen essent partidaris de "compartir sobirania amb un Estat plurinacional" del que no identifiquen el nom. Tant si val que es digui autonomia, estat federal o Estat català dins de la confederació ibèrica, doncs el penindsularisme que patim dirigit des de un Govern que no entén Catalunya ni accepta el seu dret al lliure desenvolupament social, econòmic i cultural. No voldriem que aquesta esquerra que reclama l'hegemonia a travès el vot popular entrés en el mateix joc que la dreta centralista. Catalunya està per la recatalanització, no per la espanyolització que han intentat PP i Ciudadanos que ni plantegen una Espanya nova, sinó el continuísme del sistema de la desigualtat social i la concentraciò de riquesa. El nacionalisme vist com voluntat i sentiment, creença i esperança. Independentisme no és un moviment isolador, ni el resultat d'un complexe, d'un separatisme. En nple segle XXI, independentisme, seguint els plantejaments de les meditacions de J.V. Foix, és voler deixar de ser una provincia imposada des del poder central, exterior a Catalunya que li nega l'entesa universal, la participació en el desenvolupament de la cultura universal, la plena realització com a país.

ni odi ni violència

Sembla difícil parlar de cultura de pau en el moment en que Estat i Generalitat estan en total desacord sobre el Referèndum que ha decidit convocar el President Puigdemont. Dona la sensació de que hi ha qui no entén que el poble vol el que és seu. Només s'oposa la partitocràcia instl·lada al poder. Només el conservadurisme parla contra la voluntat i demandes del poble. Només el conservadurisme del partit governant s'allunya dels plantejaments de justícia social. Demanar carreteres, millors comunicacions ferroviàries, hospitals, escoles, millores salarials és assimilat a populisme per la partitocràcia de Madrid. No volen veure que l'estat érs un organisme social que ha de vetllar pel bé de tots, una organització provident quer facilita la vida dels que es troben ascollits dins l'espai de la seva jurisdicció. L'Estat ha de respectar i escoltar les veus dels elegits per el sufragi popular dels ciutadans i que a Ajuntaments i Generalitat curen específicament dels interessos de la població. Voler paralitzar la vitalitat de la vida col·lectiva i desnivellar el funcionament social és anar contra un manament legal de respecte a les llibertats i la dignitat humana. Deixar de ser poder moderador per convertir-se en poder actiu del negacioniusme és allunyar-se de la funciò essencial de l'estat i permetre el boicot és anar contra la creació de riquesa que el país necessita. Vivim en societat i no podem defugor el viure-hi. Tampoc l'Estat. El Govern d'Espanya no pot anar contra l'esforç comú dels catalans per superar-se. L'Estat no és avui útil per el desenvolupament social i econòmic de la ciutadania i les empreses de nova planta. En la seva obsessió de paralitzar la pol`pitica caalana l'Estat ha perdut la cinsciència de la seva funció amb tota mena d'incompliments de les obligacions marcades per el mateix Tribunal Constitucional que pretén control·lar. Ha perdut l'Estat la seva base moral? Es creu el Govern d'Espanya que amb les seves amenaces, discursos, twits i comunicats contra el Referèndum que vol convocar el Govern de la Generalitat, crearà a Catalunya una "conveniència social" com el franquisme, l'amollament de la falsetat i el servilisme? No han vist encara que el poble català clama justícia en veure atacades les seves llibertats vulnerades? És hora de dialogar entre governs, sense odi ni violència.

política incontinent, polítics verbosos

Pere Quart, el poeta, havia escrit sobre la mentida històrica, la incontinència i dels que espremen d'ells mateixos suc celestes. Serà jactància o un excés verbal el que li ha succeït al Senador Vidal, però també ha sigut un fet demostratiu de que una política va a la deriva i genera decepció. El cas del Senador que desprès de dir el que ha dit comporometent el seu propi Govern, dimiteix com a Senador i tira enrera desmentint-se ell mateix, no deixa de ser manifestació d'un protagonisme que no lliga amb el funcionament racional i democràtic d'una organització política. La primera raó s'ha de trobar en el defecte tantes vegades e nunciat de la manca de democràcia interna dels partits a l'hora de fer llistes electorals, fent coalicions cntra natura, incorporant independents que no escolten els demés, candidats que pateixen de la vanitat de creure's importants i posseidors del dret absolut a definir actituds dels propis partits que el patrocinen. Aquests candidats acaben comprometen l'acció política, convertint-se en xerraires a canvi d'audiència i aplaudiments, quelcom de sofisme, quelcom de mentida, parlar sense mesurar les conseqüències del que diuen. El fet de la seva caiguda és demostratiu també de la manca de visió política dels que el van catapultar a un lloc de responsabilitat pública com és el de Senador que també va ocupar honorablement LLuís Mª Xirinacs. Vidal, amb els seus excessos verbals ha defraudat l'electorat català, donant carnassa als enemics de la Catalunya independent per llençar-se com llops sobre la Generalitat posada en entredit, per molt que ho desmenteixi. Com ex Jutge sabia que faria mal quan va dir el que va dir. Ha defraudat i decepcionat els que van creure en ell i li van donar el vot. ës un candiat resultat de la combinació de l'ambició i el marketing, amb la manca de democràcia interna de partit, a més de la manca de control dels candidats abans de ser incorporats a les llistes electorals. El que ha passat podria ser interpretat com un tema d'estraperlo discursiu, però és una lliçó de que no hauria d'haver passat en una ERC moderna que ha incorporat una gestió piramidal i un cert arribisme que li afecten per crear privilegiats sense serenor ni solidesa. Els partits són organitzacions durables, amb una vida que serà superior a la vida dels seus dirigents en cada moment. La seva finalitat és conseguir el poder i exercir-lo d'acord amb uns principis i uns programes que han rebutr el suport popular en unes eleccions. Els partits polítics no deixen de ser l'expressió politica de les diverses classes o fraccions de classes, doncs els partits exigeixen pluralitat de classes i de plantejaments polítics i socials. Són grups disciplinats politizant la alta funció pública, la qual consa no impideix la intrussió d'interessos particulars com diu el Professor francès Michel Offerlé en el seu estudi sobre els partits polítics. Els parlamentaris es converteixen en actors seleccionats oblidant moltes vegades la integritat, segons explica Simone Weil en el seu "assaig sobre la supressió dels partits polítics". Per Simone Weil la idea de partit polític no entrava en el concepte de política de 1789, doncs disposar de poder volia dir totalitarisme. Al menys era clar que el crim i la mentida no són legítims, doncs el poble viu l'ansia del bé i la justícia social que no es compleix amb la demagògia i el verticalisme polític. L'Estat espanyol ha aprofitat l'avinentesa del fet per aplicar ara a Catalunya una concepciò castellana vertical i autoritària del dret que designa com Estat de Dret, quan aquesta expressió no existeix en Dret català, ni equivalent, perquè el Dret a Catalunya fou concebut per protegir llibertats.

una nova democràcia és possible

Quan anavem a discutir la diferència entre dret i principis i la importància dels principis i els drets que estan per damunt de les lleis i que aquestes no poden contradir, excepte que hagin sigut dictades per donar empara a un règim jacobí autoritari, el President Rajoy ens diu que no ofereixen a Catalunya el concert econòmic, ni un Estatut nou o recuperar el del 2006 refrendat per els ciutadans catalans. Cap canvi constitucional forta del marc que ja tenim. Només ens ofereixen, i no ens enganyem, seguir tenint l'Estat espanyol el control dels diners públics que no inverteixen a Catalunya, menys inversió a Catalunya de diner públic per ciutadà que a altres territoris en nom de la igualtat inexistent. Rajoy ens ofereix fer de Catalunya un país de frustració ara que veu que l'atur baixa més ràpid al territori català. Però ens parlen de que es creen a Espanya llocs de treball, sense dir com ni en quines condicions.Els Governs sense obra pública no creen res. Són les empreses a les quwe volen escanyar amb més impostos per nodrir el deute i quedar bé amb la Unió Europea. Amaguen que el dret del treball s'ha convertit en el dret a la misèria, com quan no existia la seguretat social. Assimilen treball a dolor, misèria i corrupció, situació que els ciutadans perceben com preocupant, que ja havia denunciat Paul Lafargue el 1873 en el seu clam per un nou model de societat publicat a "El dret a la peresa". La crisi segueix existint, encara que ens vulguin fer creure que tot és flors i violes. L gent té serioses dificultats per arribar a fi de mes. Els joves han tingut una pèrdua d'ingressos calculada en un 22,5% entre 2011 i 2014, segons informava el diari El Pais el passat 24 de gener. i ara. Els jubilats segueixen perdent poder adquisitiu amb el que reben com a pensió, a més retallada per aplicaciò de l'impost sobre rendiments del treball personal quan ja es converteixen en pensonistes i no treballen. el moment en que reben el que els correspon com a mitjana per haver cotitzat anys i anys. Existeix una certa confusió de les circumstàncies públiques unida al desig de acabar amb el procés dels catalans cap a la independència. Es culpablitza els catalans intentangt enfrontar poble i govern, i s'intenta des de l'Estat central desviar empreses i inversions fora de Catalunya com a mostra artificial de que la independència espanta els inversors. La imatge d'aquestes accions i persecucions als polítics catalans, com tampoc s'ecolten les reivindicacions dels treballadors, és de dictadura. L'abús en els preus energètics unit a les indecisions del govern espanyol respecte dels grans problemes sense resoldre, la incertesa i la por al que és desconegut, les pressions dels grans Estats per desmembrar Europa i ensorrar l'euro, fan inevitable el mal tràngul del sistema, doncs els interesos particulars lligats a l'existència del règim units a l'absència d'una idea clara i precisa del demà. El sistema social sembla que vagi contra natura, una natura que treballa per reprendre els seus drets, com Catalunya. Les lleis i els ritus socials estan per la dissolució de l'Estat autoritari, sigui d'ordre limitat o internacional. Existeixen altres règims possibles, altres models que el poble pot definir supoerant els abusos, els errors i les defallences. La ideologia democràtica en el món actual exigeix objectius socials realistes i una revisió conceptual de la democràcia que s'ha demostrat insuficient a l'hora d'aplicar els principis fonamentals. Una vegada més es demostra que sense principis les lleis són mers instruments de poder.

Puigdemont, ara compromìs europeu

No deixa de sobtar que el President Rajoy hagi carregat amb paraules dissonants, marcant encara més distàncies amb Caralunya tot recordant que de referèndum no en vol ni sentir parlar, contra l'acte celebrat ahir a Brusselles amb paraules del President de la Generalitat Puigdemont, el Videpresident Oriol Junqueras i el responsable d'affairs exteriors Sr. Raul Romeva. La sala de conferències era plena de gom a gom. Més de 500 persones entre representants diplomàtics, funcionaris, diputats europeus i catalans residents a Brusselles. Els atacs i intents de desacreditar l'acte per part de la diplomacia espanyola i l'eurodiputat del PP. Sr. Gonzalez Pons no van surtir efecte. La premsa espanuola i les televions "nacionales" l'han amagat, no és notícia o l'han criticat dient que Puigdemont es va trobar sol i aïllat. Donen més importància a altres notícies com la del Brexit que passa al aprovació del Parlament Britànic per decisió judicial o la del mur que el president Trump ha decidit aixecar a la frontera amb Mèxic. A Espanya no li iunteressa donar notìcies ni parlar bé de Catalunya, encara que pugin les nostres exportacions i les inversions de capital estranger a Catalunya. S'ha qualificat l'acció espanyola de maldestre, però ha sigut en realitat d'un veruitable mal estil, un boicot i una mostra d'antidemocràcia. Equiparar la conferència amb actes d'ultradreta com la formació de Lepin a França o els austríacs, és fals i de molt mal gust per part de qui segueix actuacions pròpies de la dreta més radical empaitant judicialment càrrecs polítics electes que reivindiquen la independència de Catalunya, jutjant-los amb rapidesa per mostrar poder i atemorir el moviment català. No han fet el mateix amb la corrupciò que ha sigut descoberta al seu propi partit popular i que els ha situat com encausats. Però no volen dialogar, nomes volen mostrar domini i poder com a base de tota trobada. CAtalunya no volen veure que té voluntat d'entesa amb tot el món i capacitat de relacions exteriors. Però ERspanya es vol desentendre dels drets inalienables i imprescriptibles de Catalunya al recobrament del seu Estat i llibertats, amb el boicot i la conspiració, una política de repressió escalonada, intentant fer oblidar als catalans el que han sigut, són i volen ser. És cada dia més clar que el Govern d'Espanya fuig de la democràcia i de respectar els drets de la minoria nacional catalana, mentre no s'hagi de sotmetre a unes noves eleccions i disposi del control de l'opinió pública "nacional" i del favor dels mitjans dirigits per la oligarquia financera.

el poble pregunta. Puigdemont respon

Ahir fou dia gran a Manresa i a TV3. El President Puigdemont es va sotmetre a tota mena de preguntes que li va fer un ampli grup de persones que representaven, sense dir càrrecs i situacions, un ventall de diverses tendències i pensaments. Tots van actuar com a ciutadans. El President Puigdemont el primer contestant tot el que se li preguntava i acceptant totes les crítiques. El President va demostrar serenitat i tranquilitat, trobar-se en ambient, amb un veritable esperit conciliador de les posicions més contràries que se li van presentar. Fou un dia interessant que es va obrir amb l'eliminació del castellà a la web de la Casa Blanca, fet indicador de les intencions del nou President Trump respecte dels seus veÏns naturals. El debat, les preguntes i respostes davant el poble va començar al teatre de Manresa parlant de la reforma laboral a la que va donar suport CiU. La va encaixar. No va donar resposta. Se'n va anar cap a la manca d'infraestructures com el corredor mediterrani i el no desdoblament vies ferroviàries i de carreteres que frenen inversions i creació de llocs de treball. Va parlar de la industrialització i tecnologia, pero no dinava solució alsd quenno s'adapten a les noves feines "tecnològiques" i es queden a l'atur. Se li vas preeguntar si el model de sol i toxo compromet el futur del país. Va analitzar la manca d'un pla per convertir la recerca en indústria en tecnològica i fer diners, considerant que "la recerca bàsica és insuficient", doncs cal generar riquesa i treballs de qualitat, deia Puigdemont, però això queda clar que no és recerca. Es va dir que la precarietat laboral n permet tornar al jovent conforme a la seva titulació. Cada dia més tituloats universitaris sense feina. "No existeix transició entre món acadèmic i món professional". Es va posar de relleu la formació professional per tenir oortunitats a la vida. Però se li va retreure que la FP és o sembla la sortida dels obres i la dels tontos. La Universitat a Catalunya no és gratuita, és la més cara de l'estat. Se li va preguntar per què és tant car estudiar a Catalunya? I va sortir el tema de les retallades i les rendes. El President va dir que han preferit la sanitat abans que la Universitat. No poden gestionar les beques i encara que el TC va condemmnar l'Estat a retrornar la gestió de les beques a Catalunya, no o han fet. VA preguntar-se el President quin tipus de societat volem fent referència al model educatiu, doncs li deien que les escoles concertades creen segregació racial, doncs la gent obre no pot anar als centres concertats i els benestants no volen els pobres al costat. Se li va dir que tenim a les escoles gent no catalana i no castellana que per tant no tenen la mateixa disposició per accedir al coneixement. No seran escola inclusiva. El President va insistir en que ens manquen recursos, mentre una doctora de Bellvitge li recordava que tenim més de nou mil infermeres contractades com interines, sense garantia de futur a la sanitat, mil metges fora de la sanitat pública i més de mil llits tancats, llistes d'espera inebastables amb més de 3.000 persones a les que no saben que dir i va acabar demanant-li una solució. Puigdemont ha insistit en que no podem generar falses expectatives, i que en el pressupost es prioritzen nillores, allò que és més urgent intentar reduir, reforçant en paral·lel la qualoitat del servei, No està en risc el dret a la salut, va dir Puigdemont. Se li va parlar del malviure diari de la gent de la Mina pel cas de l'edifici Venus, amb llum i serveis tallats. Va reconèixer el President que és tristement més complexe que de diners. VA dir que les solucions han de ser segures i sòlides. Va sorir el tema de les llars ocupades i la emanda de lloguers socials pels pisos buits dels bancs. Puigdemont va explicar que l'Estat havia dut al Constitucional i paralitzat la normativa catalana i calia garantir el dret a l'habitatge de les famílies vulnerables, denunciant l'abús de les empreses que tallen subministraments i no compleixen la llei. Un ramader de Juneda li va dir que el pèrill del porcéds el temim ací, no allà. El 85% del territori es desertitza de persones. El camp no és atractiu pel jovent. Joves i grans vivim en dos mmons diferents. Li van demanar que diguès el que oensava fer al territrori per restablis població i connexió, valorar millor el sector primari. També li van demanar aclareixi si estem preparats per aque3st No al referèndum i que és el que tenen el Govern entre mans. VA dir que hem de ser optimistyes amb el país. Va afegir que governem amb una entelequia anomenada procés. VA insistir en la correccció del que està fent el Givern i va preguntar el perquè anaven a judici Mas i Conselleres. Va recomanar fwer les cosdes sense pressa. Va dir que teim més de 3.300 Tractats internacionasls per transposar. Se li va retreure el monolingüísme per part d'una senyora de Societat Civil Catalana, dient-li que distorsiona la vida social, recordant-li que milers de catalans tenen com a llengua materna el castellà. Però Puigdemont va recordar que "som un país multilingüe i l'oferta del català segueix essent minoritària a l'espai públic". Hi ha convivència lingüística. El sistema per Puigdemont garanteix el coneixement de les dues llengües, la catalana i la castellana. Parlant del procés, va dir que a l'estranger no entenen el que vfa l'Estat espanyol. Va afirmar que l'eina és el referèndum. Es fará el setembre de 2017. La immigració afriocana ha de tenir sentiment de pertinença i no discriminació per l'origen, doncs trenim una taxa d'immigració alta, i l'Estat català no pot ser identitari a la forma clàssica. S'ha de defugir la temptació identitària, per exemple dir que per ser espanyols un ha de deixar de ser català. La societat s'ha d'adaptar als canvis culturals i la diversitat. Va rebutjar la política de les autonomies i no s'han de barrejar els casos de corrupció amb la política que es vol fer associats a la política espanyola. Un país amb portes giratòries per càrrecs és precisament el que no volem a Catalunya, amb els perjudicis a la socoietat, ci el cost energètic, derivats de la connivència, poc transparent. És un frau va denunciar, afirmant que "no hem de repetir erros i vicis d'aquest sistema". Es va queixar Puigdemont de que les inversions de la UE passen per Madrid, doncs financien directament els estats i ni passen per Catalunya. A Catalunya concluia dependem de la voluntat polìtica d'un Govern, l'espanyol, que no en té prou. "No es tracta de desentendre'ns d'Espanya. Volem reentendre'ns", va dir solemnement per acabar el debat de pprograma "Jo pregunto". El President es va trobar amb el poble, gent de diverses procedències. Tothom li va parlar clar i directa. Li vanm recordar wue els peoblemes són per resoldre's ara per la gent que els pateix. Pot ser la gent, el poble li va parlar més clar i millor que molts delas que l'envolten com un sudari. No podrà trobar el President mai millor conseller que el poble que viu ael dia a dia dels problemes.

qui estima el món democràtic?

Avui el portaveu del Govern Espanyol, el Ministre Méndez de Vigo, reconeix en una entrevista que publica el diari El País que a Espanya falta la pedagogia de que en política no s'ha de guanyar per KO, i veure els pactes i els acords amb més naturalitat, tot i que recorda que "no es pot discutir la unitat d'Espanya, que el Govern no pot ni vol fer", i que convé deixar les coses clares i no enganyar ningú. Cap metamorfosi doncs del règim postfranquista que continua amb el seu itinerari institucional amb un cos electoral dividit i a punt de la descomposició per la desafecció en els dirigents dels partits i la política de portes tancades. La dreta que governa es defensa davant l'oposiciò nacionalista amb el seu concepte de la identitat espanyola que la platafoprma concòrdia cívica vol ajudar a construir acusant els catalans pro independència de nacionalisme excloent per voler recobrar l'Estat i llibertats anorreades per la Castella imperial. Ja ni serveix aquest tipus de plataforma de estratègia de simulació. La crisi de la identitat nacional que vol generalitzat com eficient la dreta espanyola vé malalt d'origen pel jacobinisme dels funcionaris de l'administració central i la recentralització de les competències que es proposa l'Estat central. No tornem als origens, perquè no és identitat les guerres contra Portugal i Catalunya. No és identitat de país la guerra civil. No és identitat de nació els milers de morts, empresonats i desapareguts per no pertànyer al bàndol nacional espanyol vencedor de la guerra civil 1936/39. Espanya és un país qaue sempre s'ha oposat a allò que hi ha més enllà dels Pirineus i les religions que no són la oficial que acompanyava les tropes franwquistes i presidia els afusellaments de soldats i ciutadans republicans. L'estranger ha sigut sempre considerat com la anti-Espanya. El laicisme i la qüestió social, la defensa de les llibertats i els Drets Humans contiuen éssent gairebé impossibles polítics quan la dreta disposa del poder, sigui guanyat o pactat. El Govern d'Espanya s'ha adonat que el nacionalisme espanyol agressiu no ofereix solucions democràtiques i no gaudeix d'admiració a Catalunya, com tampoc la va aconseguir la Inquisició, ni la censura franquista, ni la prohibició de l'ús de la llengua catalana. El Govern d'Espanya no ha encertat en la reconstrucció del discurs sobre la identitat nacional espanyola que saben inexistent, perquè Espanya és una construcció artificial de Castella, perquè fins ara tot es donava per fet i segur, sense reflexionar, ni pensar, sense escoltar crítiques. El tema és que del fracàs no pasin a l'irracional estigmatitzant els polítics catalans ascusant-los de pràctiques fanàtiques d'allò prohibit i pràctiques coercitives. Quan això fan els manca una lògica d'apertura i noves visions culturals de la realitat social, doncs continua vigent l'ambició d'eradicar de Catalunya la llengua i la cultura catalanes en nom de la igualtat dels espanyols i de la unitat d'Espanya. És doncs un fals debat parlar de la identitat nacional espanyola determinada. ideològicament des del franquisme i les èlits situades en el poder. No és precisament Catalunya qui ha conduït la refundació de les dretes espanyoles i seguir en el frontisme amb les reivindicacions catalanes per a recobrar l'Estat propi i les llibertats. No dubtem de que Espanya ha rebut tocs internacionals sobre la duresa amb la que tracta la qüestió catalana. La història catalana s'ha forjat tant al Parlament, abans Corts Generals, com a la vida social i empresarial, no amb les fantasies d'una esquerra que va perdre el seu mandat democràtic amb les ànsies de fer la revolució. A Espanya sempre hem patit del dèficit democràtic. Tant dir que no al que proposen els catalans vol dir que no els agrada el règim democràtic, el món de la democràcia, fer possible l'impossible.

Catalunya first, quan?

La desitjada República Catalana és una ànsia polÍtica que ens hem d'afanyar a aconseguir amb l'esforç de tots. Mentre en Lluís Llac diu que si no hi ha pressupostos, se'n va, aixecanbt la veu per renyar la gent de les CUPS, afegint que "no es pot tractar així als votants independentistes". També ha dit en Llach Diputat al Parlament de Catalunya: "la nostra feina és arribar a poder fer el referèndum i fer el camí cap a la independència". No em semnbla bé que hagi dit que si els de les CUPS posen més pegues, se'n va. Hi ha molt a fer en la política catalana i en les relacions amb Espanya. La celebració del referèndum d'autodeterminació per consolidar el recobrament de l'Estat Català i les llibertats arrebassades per l'absokutisme i les dictadures Encara cal vetllar per saber on són enterrats els milers de republicans morts, refugiats i refugiades que van pasaar per camps de concentració franquistes, com tanmateix on són els morts de las República per ser desafectes, malauradament i erròniament acusats de feixistes per anar a missa i no renunciar a Déu. Desordre i revolució a les fileres dels defensors de la IIª República davant el caos produït per l'aixecament feixista al territori magrebí, comandat pel General Franco, amb la col·laboració de Queipo de LLano, José Millan Astray, Jaime Milans del Bosch, Miguel Cabanellas, Mohammed ben Mizzian, Camilo Alonso Vega, Alfredo Kindelan, Emilio Mola Vidal, Carlos de Borbón y Orleans, Fidel Dávila Arrondo, Gonzalo Queipo de Llano, Nicolás Franco, Pablo Martin Alonso, JOsé Daniel Lacalle Lárraga, Tomás Garicano Goñi, José Moscardó, José Sanjurjo i molts altr5es que van produir molts errors i morts inútils. Errors a les dues bandes, uns amb afudsellament immediat sense judici, però presidit per un capellà, altres amb condemnes prefabricades, sense fonament. La memòria històrica és mal tractada per la dreta espanyola, a la que no interessa circulin les fotos dels capellans afusellant presoners republicans a la plaça de toros de Badajoz, o que el Cardenal Gomà beneís les barbaritats dels franquistes, com tampoc els avions italians bombardejant Barcelona i Lleida, els nens morts al carrer, els soldats marroquis de l'exèrcit nacional entrant a Barcelona els primers, per si de cas la resistència...La veritable memòria històrica està per fer. La llei ha sigut parcial i l'estan fent inexecutable. No volen parlar dels camps de concentració encara en marxa el 1947, com el de Miranda d'Ebro, on eren depurats i exterminats els fidels de la República, com explica Xavier Antich en el seu article "Memòria d'un oblit", publicat al diari ARA e propassat dilluns 19 de gener. Però els drets del poble a recobrar els morts no prescriuen. TAmpoc els delictes contra les mares a les que van robar els seus bebés a la presó, als camps de concentració o a l'hora de parir. Molts militars, policies, funcionaris, monges i metges ara han perdut la memòria del que no els convé confessar. Però el poble no ha passat les seves veritats a l'oblit. Ni el silenci dels nostres més grans que van viure la guerra civil i la immediata post guerra ho ha aconseguit. És una questió de dignitat nacional catalana que ens tornin els nostres morts i els nadons robats. Tots mereixen el seu lloc. uns al cementiri que diguin les seves famílies, amb sepultura digna, els altres el retorn, encara que sigui tardà, a la llar familiar. a polìtyica que se segueix des del Govern d'Espanya no tenim cap dubte que no vol la reconciliació entre els bàndols enfrontats el 1936. Se senten poderosos i hereis del vencedors de la guerra civil. Mai no demanaran perdó pel que va fer el bàndol nacional. L'Església que va col·laborar amb l'aixecament i la dictadura franquista hauria de donar el primer pas. Que li quedi clar a Lluís Llach que aixó de deixar el seu escó, res de res. Primer Catalunya i les seves llibertats. Ens hem d'encarar al nostri propi passat per ominós que sigui, segons diu en Xavier Antich, convertint els espais i llocs de memòria, en espais de cineixement i record del que va passar. Enderrocar totalment una presó com la de Barcelona per la que hi van passar i van ser enviats a la mort republicans i no republicans, seria un greu error per voler abandonar la història dels errors, les indignitats i les barbaritats dels dos bàndols. 130.000 esapareguts encara no trobats reclamen el seu dret a retrobar-se amb els seus. El Govern d'Espanya no pot ignorar-ho ni fer l'orni, i el de Catalunya ha d'exigir la devoluciño dels morts repuyblicans amb més fermesa.

nacionalisme de prepotència

Els analistes diuen que amb l'expressió contundent "American first", Donald Trump, el nou president dels estats Units d'Amèrica, ha marcat immediatament, amb la seva presa de possessió ahir de la presidència, rellevant Barack Obama, el punt, objectiu i finalitat del seu mandat presidencial. O sigui que el seu issatge és clar, sense els americans res, el món no existeix fora d'Amèrica. Fora dels Estats Units, encara menys a fer, i els de fora res a fer a Amèrica, sobretot els afectats per la hispanofòbia. Trump vol el poder anglés, no hispanos i més hispanos vinguts del sud intentant fer d'Amèrica el seu nou món sense deixar de ser hispanos. Trump vol un nou ordre clar i dur protegit per la llei, La nació forta, fiable, segura i rica per damunt de qualsevol consideració. Feina per a tothom. Immigrants il·legals fora de la nació i barrar el pas als que intentin entrar a Amèrica sense papers. Le Monde opina que amb Trump s'arriba a la fi de l'ordre tolerant americà, començant un nou món que no se sap si serà liberal o d'un populisme extrem de dretes, amb una democràcia aparent, amb un govern absolutista per fer front a la crisi econòmica, unificar el món anglosaxó un cop consumat el Brexit britànic, alliberant-se dels seus compromisos estratègics i carregar la màxima despesa als aliats militars de la OTAN. Un nou model de governança hostil a la Unió Europea, a l'igual que Rússia, en el moment que torna la inflació amb l'apujada del preu del petroli i l'augment dels preus energètics, la qual cosa significa carregar el deute dels Estats a nivells insostenibles, afeblint la butxaca dels ciutadans, Amèrica ara trenca amb la vella influència diplomàtica dels Estats Units al món per imposar una nova convergència d'interessos per la que no compta amb la Unió Europea que ben voldria, d'acord amb el president rus Vladímir Putin, s'en vagi en orris i es desfassi. És el despertar d'aquell 11 de setembre de foc i morts a les torres de Manhatan desprès de la caiguda del mur de Berlin i la reunificació alemanya. El nou ordre significa democràcia diferent, lleis al servei del poder, un horitzó de benestar sacrificant els demès. Tornarà la repressió i l'autarquia. No es veu previsible el manteniment de la pau mundial, ni la democràcia liberal davant el populisme que Trump vol fer global, però devaluant i portant al descrèdit els valors liberals tradicionals. És president per imposar els seus criteris de creixement i desigualtats nacionals de les que el mateix Trump en és un reflexe. La seva polìtica no serà la del discurs, sinó la dels fets amb uns criteris ètics peculiars, marcada també per la xenofòbia contra els hispans il·legals i l'obssessió per la seguretat d'Amèrica. Amèrica pels americans, és per tant la divisa per els que ja hi són. Els demès no hi tindran cap dret a intentar arribar-hi per prosperar si les coses no canvien. Confiem encara en que passats els efluvis de la presa de possessió i els discursos triomfals, Trump s'assenti al despatx i comenci a pensar que la vida política no és un miting permanent. Som davant un ultraconservador que ha enderrocar l'establishment dels pijoprogres instal·lats al poder. És el nou lideratge per superar la dreta escindida. HA reinventat el nacionalisme dur mobilitzant els radicals consrvadors com deia avui Fernando Onega en un article molt atinat a la Vanguardia. Veurem la islamofòbia en marxa mentre posa en marxa a Amèrica la recomposició ideològica de l'ultraliberalisme i el capitalisme salvatge.

apocalipsi polític i jurídic

Castella com a nació es va fer des de Astúries. Fou l'expansió cap al sud i la conquesta i repoblaciò de terres la que va eixamplar els dominis de la Monarquia absoluta instal·lada a Valladolid. VAn anar substituïnt el mossàrab i l'arab per el castellà cristià, castells i Catedrals catòliques, la cultura dels nobles i dels Pastors de l'església al servei de la Corona i dels nobles. CAstellà va implantar el sistema feudal, el catolicisme integrador amb el brça diciplinari de la Inquisició. Els fidels "a machamartillo", vassals i afectes a la Corona castellana, els vells nobles castellans, sempre esbarallats entre ells, no compartien els valors ni l'esperit dels pobles perifèrics com Lleó, POrtugal i Catalunya. Les Corts castellanes, a diferència de les catalanes, no eren altra cosa que renions dels nobles i bisbes amb la Reina dictadora o el Rei, per donar consentiment i ratificar, sense cap discussió, el que exigia el Rei. El dictat reial era la llei i els reis de Castella, mitificats per historiadors interessats, es creien posseir el poder d'origen diví, justificant la força de la creu i l'amor a la religió les operacions militars de "recuperació" i expansió per portar el catolicisme i el seu poder fins els confins de la terra. La conquesta de Granada, la conversió de la mesquita del sultanat àrab de Còrdoba en Catedral de Castella fou definitori d'una política i el poensament de futur d'aquella Monarquia històrica avui enterrada a Granada com a guardiana de la unitati integritat del territori guanyat als àrabs vuitcents anys desprès de la seva arribada a la península ibèrica. Amb el Regne de Castella, fora de la inquisició no podien e3xistir literatura ni art, ni formes de vida ocultes. Molts anys desprès d'aquesta realitat que ja no s'amaga, l'Espanya actual, desapareguda la Inquisició dels reis Catòlics i el dret a l'expoli, es debat entre el règim unitarista i uniforme i el model d'Estat descentralitzat. Amb cert retard, però, la Conferència de Presidents Autonòmics, amb l'absència de Catalunya i Euskalerria, ha arribat al zenit del seu apocalipsi polític i juurídic. Retrets més que acords; descobrir tots que Madrid és un paradís fiscal avantatjat, com finalment ha destapat l'inefable i incorruptible Revilla. La politica del Govern d'Espanya és el sumum de la pastisseria otrganitzada per la Moncloa. LLis i lleis omplen molts gigas impossibles de memoritzar i aplicar correctament per tots els ciutadans, tot i que el Codi Civil continua dient que la ignorància de la llei no excusa del seu compliment. Les bases de dades electròniques saturades d'informació legal amb la sola finalitat de mantenir l'entramat de la centralització i la força del poder i administració de l'estat. Aquest entramat a més fa intocable la Monarquia, limitant l'ús de la paraula "dins d'un ordre" que no desagradi la realesa ni cab oligarca o cacic vinculat al poder. Dir que el Rei ha anat a l'Aràbia Saudí a parlar de Derets Humans com ha fet algun diari queda molt bé en el paper, però no dir que ha anat per negocis d'Estat a vendre vaixells de guerra i armament ara que el Tractat contra el Comerç d'Armes de 2 abril 2013 està en vigor des de 24 de desembre de 2014, no ho considera com una bona acció, tot i que d'això en diuen obrir oportunitats empresarials i aprofondir en la germanor hispano-àrab inaugurada pel General Franco en el seu temps. En els nostres dies les lleis i acords oficials gaudeixen d'aquest tracte de favor, emparats per disposicions legals rígides a adinistrar pels jutjats penals. La llei acaba essent part de paocalipsi polpirtic del règim, cremant a més el President Rajoy els seus ministres a cada decisió impopular o mala i feta descoberta. L'estil de govern és fer que dels errors en responguin els subalterns, no admetent la veu en contrari. Segueixen decidint pels demés, com en temps dels Reis Catòlics, invocabnat l'interès general definit i interpretat per ells. És la polìtica apocalíptica per aplicar al fidel atemorit isense opinió, en base a un fals criteri d'igualtat en el que coincideixen els líders de la triple coalició, la sultana Susana Diaz, el jove Albert Rivera i el propi President Rajoy. CAtalunya, en canvi, no està per l'apocalipsi d'aquesta gent, sinó que segueix endavant amb la seva activitat emprenedora, fora dels discursos oficials. Catalunya està per la constrcció d'una política reductora de l'atur i les desigualtats, creadora de riquesa, per no tornar a la crisi i bombolles cròniques de l'economia espanyola. Els catalans sabem que la riquesa no es fa amb empreses subvencionades, negocis de favor, concessions administratives per explotar els errors de la contractació perdent diners l'Estat, ni amb la corrupció consentida i organitzada.

Ni diners, ni llibertats

Ara que ja sabem que la llibertat d'expressió, segons el Reial Decret LLei 24/1977, de 1r d'abril, anterior a la Constitució de 1978, sobre la llibertat d'expressió està limitada a no manifestar-se contra la unitat d'Espanya i les forces armades, dir coses que es puguin valorar pels Tribunals, en demèrit o menyspreu de la Institució Monàrquica o de les persones de la família Reial, la obscenitat, les injúries o calumnies, afegint la norma que els delictes dirigits contra la Autoritat Pública seguiran essent delictes públics, qualificació i acció pública que no llegim en el Codi Penal de 1965, encara que manté els anomenats ultratges a Espanya i delictes contras la Corona, entre les que se citen les injúries. També inclou aquest Coodi nque es deiz protector de les llibertats, la desobediència a l'autoritat. Amb totes les reformes que ha sofert aquest Codi, inclosa la llei mordassa i els procediments iniciats per perseguir criminalment actes polítics considerats punibles, ens queda clar que la aquesta llei de caire reaccionari no ha sigut més que un aperitiu del que el Govern d'Espanya tenia preparat pels contestaris i també pels catalans rebels i desobedients dels seus dictats. La penalització de conductes no obeix a situacions formals, sinó a valoracions, moltes preestablertes predeterminades, que comencen per qui obra d'expedient d'investigació per un fet que considera rutinariament és un delicte públic. Però en canvi, no és delicte en democràcia la pobresa constitucional, les diferències entre rics i pobres. La desigualtat es considera el preu de la recuperació econòmica. LA misèria és el resultat del desequilibri de la demagògia que impidex la lluita per la dignitat obrera, doncs és el ciutadà qui ha d'imposar les condicions de la seva existència, no l'Estat a l'home i la dona. Es pot considerar legal una irrupció de la desigualtat en la vida social per la desigualtat en les rendes, l'aïllament i la discriminació per procedències? De fet només veiem una part de la societat a l'oci i el lleure. Molts que no veiem pels carrers en dies festius, no coneixen el cinema, ni el teatre, ni els concerts de rock, menys encara la música clàssica, ni visiten museus per posar-se al dia de la cultura que els ha admès. No veiem cap iniciativa insitucional en la lluita per reduir la desigualtat i per reduir la pobresa que analitza el Catedràtic de Sociologia de la Univeritat Complutense de Madrid Julio Carabaña en el seu llibre "Ricos y Pobres". Per molta gent, la cultura fiable és la del televisor, amb programes espanyols o estrangers en funció de l'antena de cada casa. Uns s'estratifiquen en el castell de la opulència, mentre que els altres en el de la servitud, la incultura i l'esclavatge per la manca de llibertat real i l'abandó, com difria . Perquè tantes deficiències. Perquè s'admet en democràcia la societat desigual? Uns pocs pressionen les consciències de las gent feble, aprofitant que l'esperit és moldejable per la paraula de l'autoritat, sigui civil o religiosa. L'objectiu és separar abans d'hora l'ánima del cos de la gent que perd la força, sovint el jovent sense feina, l'estudiant sense futur a la seva terra. Ara des de les esglésies, a més de pregar per la unitat, es torna a parlar amb estridència de terrorisme, genocidi i maldat, com si els problemes socials no fossin els importants. Són els qualificatius que alguns bisbes catòlics a València i Barcelona deixen caure en els seus sermons i deeclaracions públiques, parlant malament de l'avortament confonent el dret a la vida com el dret a la integritat pels no nats en lloc de condemnar els atacs tyerroristes i matança de cristians a països islamofòbics, del món divers de la sexualitat i de les formes de vida, dissimulant la inacció de l'organització parroquial i de les insitucions públiques a l'hora de donar serveis socials i foment educacional. Parlen amb veu més alta del pecat que assimilen a delicte per atemorir i fidelitzar creients, sense rellegir abans les conclusions del Concili Vaticà II, el dels anys 60, començat pel Papa que deien socialista del poble, Joan XXIII, com tampoc segueixen, pel que es veu, les orientacions de "miseriòrdia i humilitat" del Papa negre que ara tenim, el jesuíta Jorge Bergoglio. Condemnen quan no som en temps de condemnes morals dels problemes de la vida diària, sense apropar-se a la veritat de la vida de les persones que defensen la seva llibertat i dignitat com poden. Poder religiós del vell règim, oposat a l'actual Papa i poder civil han creat un cercle acció/repressió aliat a les classes conservadores, feta pública la voluntat del Govern Català de conduir el poble cap a la independència per la via pacífica i democràtica, sota l'empara del Dret Internacional que el Govern d'Espanya vol desconèixer i no considerar. El Govern d'Espanya que ara no té diners per finançar les autonomies, no presenta altra règim per aturar protestes que el de la Constitució i la acció protectora del Codi Penal que interpreten des de una Fiscalia a les ordres del Govern d'Espanya, amb lectura restrictiva i molt discutible de les lleis, donant per inexistents els Tractats internacionals que Espanya vulnera sistemàticament. L'objectiu és assegurar una vida sense democràcia, a la castellana preconstitucional, ben diferent de la Catalunya plural. Tanta cridòria i ús presencial dels mitjans de comnicació estatals, no espanten Puigdemont ni el poble català. Saben que no els tenim por per molt que ens vulguin presentar davant els Tribunals de Justícia posant-nos querelles. Els catalans veiem en cada acusació per fets i opinions polítiques una flama de la llibertat de tot el poble. La maldat no és en el cor dels catalans, ben segur. Els catalans creiem en la societat de llibertats i el diàleg honest. Parlant de llibertats com a l'Estat que volem recobrar, hauriem donat un altra redactat al Reial Decret de 1977, com també al nou Codi Penal, doncs la paraula és quelcom sagrat que mai l'Estat pot interferir, molesti o desaagradi a qui li toqui davant la crítica.

cimera o trobada de virreis?

Avui 17 de gener farà trescents anys que el Rei Felip Vé de Castella promulgà el Decret de Nova Planta anul·lant les Constitucions de les terres de parla catalana, pprohibint a més l'ús del català. Això és el que consideraven estimar el poble i fer el bé al poble català annexionat que els invasors volien sotmís i subjugat a la Castella imperial que se degradava dia a dia per l'abús i la corrupció del servidors de la Corona, una Castella que començava la seva decadència amb la perspectiva de la pèrdua de les Espanyes disperses, intentant arrossegar sense èxit, com ara, el poble de la Catalunya que constituien Mallorca, Menorca, València i la Catalunya continental, els països catalans. Estimar és fer el bé i la pau, acceptar el reconeixement sincer i honest dels drets de la persona humana i de la independència de cada nació, com proclamava el Papa Pau VIé en el missatge papal de 8 de Desembre de 1967. Avui, començant amb un esmorçar de germanor amb el Rei, s'ha produït la primera trobada de virreis estatutaris des de 2012, que és la única qualificació política actualitzada que es pot donar als presidents de comunitats autònomes governades per un PP i un PSOE coaligats en la governança de l'Estat, que accepten sense dir paraula la supeditació a la presidència del govern espanyol i la monarquia, a l'espera del repartiment favorable de fons per poder-ne disposar a plaer, aprofitant que gaudeixen del poder autonòmic limitat a les seves respectives comunitats. Però la primera sorpresa l'han tingut quan els han dit que hi hauran menys diners per repartir peruqùe Hisenda ha ingressat vint mil milions menys del previst, las qual cosa vol dir reduir despesa i subvencions a les que ja hi estavben acostumats com el cas de Extremadura i el mateix d'Andalusia. En sentir aquesta notícia, a algun president autonomic li haurà sentat malament l'esmorçà i també el dinar del migdia del que no ens han explicat el menú. La trobada, pensant en la absència de Catalunya que exigeix relacions bilaterals nació nació, i parin d'intentar impedir i prohibir el procés per la independència de la naciò catalana, ha sigut precedida de declaracions del President Rajoy, com avís, publicades a La Razón el diumenge 15, disparant el to contra el que en diuen utopies fracassades. La seva afirmació clau respecte de Catalunya: "El referèndum no se va a celebrar. Eso lo sabe todo el mundo", aprofitant per demanar que no donem més passes en la mala direcció en aquest discurs. Darrera d'ell, la Vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaria aparexia dilluns 16 per RTVE dient que "el referèndum de independència de Catalunya ni se negociará ni se celebrará", presentant el referèndum, com una anomalia democràtica. Poc ha trigat el PSC per veu del seu primer secretari Miquel Iceta en afegir-se al front antireferèndum i manifestar que no col·laboraran en un referèndum unilateral. La posició del Govern d'Espanya és molt clara i no l'amaguen, doncs disposen de tots els mecanismes jurídics - no se'n amaguen de dir-ho- per imposar la subjugació dels catalans amb els actes hostils necessaris, inhabilitant càrrecs. suprimint competències i dwestituint càrrecs si cal. El poder del Govern sobre l'activitat judicial constitucional li permet activar procediments d'inhabilitació dels càrrecs polítics institucionals perquè no puguin exercir llurs mandats ni el poble català arribar a determinar lliurament les seves lleis i règim econòmic i social. TAm,bépoden arribar a suspendre l'autonomia. Però no poden paralitzar la democràcia i les llibertats emparades per la Convenció del C onsell d'Europa dels Drets Humans de 1950. Per Madrid el referèndum és una utopia sense futur, generadora d'inestabilitat i incertesa, massa tolerant amb els antisistema, que segons ells pot perjudicar Espanya. No volen que ralitzem la utopia de le independència en ujn país plural, ni entenen que referèndum i república catalana, per les esquerres, és la veritable revolució democràtica, pel poble català, el retrobament amb si mateix i les llibertats recobrades. El Govern d'Espanya no variarà la seva política d'aplicar fermesa i fortalesa envers Catalunya perquè és el que el justifica davant els seus interessos, els seus aliats i els virreis del café para todos. Catalunya seguirà, pacífica i democràticament, el seu camí abraçada a les Resolucions i Tractats de les Nacions Unides, la OSCE i el Consell d'Europa que l'Estat espanyol es proposa ignorar i vulnerar obertament amb el seu negacionisme contra el que consideren destructor, antinacional i il·legal. La Resolució 26/25 de les Nacions Unides, del 24 d'Octubre de 1970, junt amb la Carta Fundacional de 1945, el Pacte de Drets Civils i Polítics de 1966 i els acords de la Conferència de Viena de 1993 deixen l'Estat espanyol fora de la llei en el moment que es disposen a impedir ara si. arbitràriament a l'espanyola, el referèndum català per la via que sigui. Queda molt per escriure en la història de la democràcia. El gran pèrill per la pau i el futur del conflicte Catalunya Espanya, és la autoafirmació espanyola del coratge bèlic i heroísme patriòtic d'una EDspanya artificial, que encara no ha superat el resultat negatiu i pessimista de la guerra de Cuba amb els Estats Units d'Amèrica i la desfeta de les Españas per la independència guanyada amb la rebel·lia corresponent pels territoris de l'Amèrica llatina i Filipines on abans deien no es posava el sol davant les banderes dels conqueridors castellans, destruint la gran nació confederal catalana que definia i identificava la Catalunya de les Corts Generals, de les llibertats ui la independència, des de'l segle XI, Constitucions i pactes, fins l'invasió militar franco castellana del segle XVIII esborrant els vencedors tots els drets i llibertats existents al territori en favor dels ciutadans catalans, que havien sigut sistematitzats pels juristes catalans al segle XVII, fent Catalunya singular dins d'Europa. Els catalans no estem obligats a assumir i fer nostres els errors històrics de la Corona de Castella i les arbitrarietas de les decisions el Govern d'Espanya vulneradores dels principis democràtics i dels drets imprescriptibles de les minories nacionals al seu autogovern complert.

el valor de la paraula

Ara uns parlen de celebrar el referèndum i els altres insisteixen en dir que no hi haurà referèndum. S'ha arribat a proposar que el referèndum es faci a tot l'Estat espanyol però que només serveixin per validar els resultats amb efectes vinculants les votacions fetes a Catalunya. Ja som a la guerra de paraules, les favorables a una cosa i les contràries. Pels partidaris de la paraula contrària al referèndum, el tracte és la desconsideració i el rebuig. Uns es tanquen en idees fixades en quatre veritats que creuen intocables perquè són de la seva collita, la que cadascú creu és la bona i la millor segons el seu pensament. L'evolució de les idees, el capteniment del progrés del pensament, la necessària renovació dels temps actuals, exigeix que la paraula vegi respectat el seu valor, sobretot la paraula contrària que permet reflexió i revisió de criteris i punts de vista a més de les creences en tots els ordres. La mera repetició de la paraula, com un rite, no construeix la veritat, com tampoc la seva tergiversació o dir les coses incompletes o a mitges. De la paraula pot nèixer la gran mentida, la intolerància i la contradicció entre fets i pensament, sense cap crítica. La paraula imposada sense discusió, no contrastada, ens retorna als temps de l'obediència servil, cega a una fe marcada pel rite, donant per bona i eterna la creença, assegurada exacte i indubtable, en el que diu el líder. La paraula arriba a esser utilitzada per accentuar el culte a la personalitat o obrir un foro social. De la paraula considerada i disposada a rebre la crítica i l'anàlisi en sorgirà el camí de la renovació efectiva de la persona i del col·lectiu humà que la reb. Tots sabem que les veritats absolutes són inexistents malgrat que hi ha gent que s'empenya en sotmetre la societat a la veritat imposada des de cercles de poder o per les oligarquies informatives. La imposició de les idees i pensaments no admet la llibertat del debat i de decidir la creença en la realitat que significa l'exercici de la llibertat de paraula. Alguns pretenen controlar la condició social sense respectar la paraula contrària. La honestedat en els plantejaments, la tolerància, la comprensió, el respecte, són els principis que han d'acompanyar l'ús de la paraula. Imposició, vassallatge, la paraula com a instrumentt de domini acaben essent antihumanes. Walter Lippmann, parlant de l'opinió pública, deia que no existeixen defensors absoluts de la llibertat, que sempre tindrà relació amb un ideal, afegint, però, seguint a John Stuart Mill que "els éssers humans han der ser lliures per formar les seves ppinions i per expressar-les sense reserves". Respecte del totalitarisme, Lippmann afirmava que "és la mentalitat totalitària la que pensa quer només existeix una sola i única imatge, el que per gent amb tarannà liberal és presumptuós i fals, doncs el futur no està predeterminat en cap llibre escrit per l'home". Per l'església avui, la paraula màgica és "misericòrdia"; per la política, "poder". Per a la societat del treball, "salari i "condicions laborals dignes". La paraula es converteix en infiable si no compte amb la possibilitat de trobada i debat, si el diàleg no existeix en les reunions de polítics. La paraula pot ser dirigida al rentat de cervells amb finalitats assimilacionistes i de creació de gregarisme, just el que no correspon a la dignitat humana. La millor democràcia no és la que ho diu i se'n vanaglòria de dir-ho, sinhó la que ho és. No cal que consti en una Constitucvió que un país esdevé democràtic, doncs és el poble el que s'ha de constituir en democràcia. L'important és que la democràcia no siguo de paper, sinó que la practiquin tots els ciutadans, actius o abstencionistes o inmdoiferents al curs polític. Igual passa amb l'Estat de Dret. El món del Dret exigeix un respecte generós a uns principis generals, la bona en l'exercici dels drets, usatges i costums, la moral basada en les tradicions religioses europees, regles de conducte per la resolució dels conflictes amb criteris de protecciò a les llibertats i el dret de fer i ser. Sense llibertats no hi ha democràcia, perquè no hi hauria llibertat d'expressió, no hi podrien haver projectes i propostes o plantejaments que arrelin a l'opinió pública lliurament. Seriem davant la veritat absoluta feta des de'l poder, la que no crea opinió, sinó que la dona i emet feta, la orienta o l'amaga o la destrueix segons convé. LLibertats i democràcia són posicions contràries a la imposiciò i el domini de les idees, les ments i la destrucció del pensament, és a dir, contràries a la involució politica i social, el populisme gregari, l'autoritarisme i la lluita engyre oligarwquies i cacics per contrilar el Bé Comú privatitzat. La política democràtica plena de pessimisme i incertesa, bloquejada per l'actitud d'un Estat espanyol que desconsidera el dret dels catalans a autodeterminar-se, fruit del transfranquisme i dels errors dels governants, també construït artificialment des de'l poder per allunyar la gent de la vida política, ha arribat a un grau important de descrèdit a les nostres terres que, com diu el Professor, exconseller de cultura de la Generalitat i president de la Fundació Irla J.M. Tresserras, cal rehabillitar la democràcia i que no es converteixi en una política mercat. Manuel Vázquez Montalban, en el seu "informe sobre la información" compara la informació com propaganda diluïda al igual que el bromur utilitzat a les presons i a les casernes, tendent a crear masses amoltonades, sense altra possibilitat cultural que les informacions de premsa, allunytanmt la ciiutadania dels problemes públics, passant de ser el quart poder a un poder control·lat i integrat pel cinquè poder, l'economic i els grups de pressió propietaris o influenciant l'orientació dels mitjans de comunicació. És d'aquesta manera que la informació de masses convertida avui en una activitat industrial no parla obertament de les arbirarietats del poder, excepte les que convenen al poder mateix.

eleccions autonòmiques per fer boicot a la democràcia

Els patriotes constitucionalistes que creuen en l'hegemonia de l'estat espanyol com a solució coherent pels seus interessos, partidaris de que segueixi l'expoli polític de Catalunya, els que volen mantenir el domini d'Espanya damunt Catalunya, la unitat forçada dels territoris i pobles no castellans sota la idea de la Castella imperial, amb l'annexió del poble català a la sort d'Espanya i la Unió monàrquica. No han tingut altra ocurrència que exigir eleccions autonòmiques anticipades al Parlament de Catalunya per fer booicot al Referèndum d'Autodeterminació i impedir-lo per aqwuesta visa, en la creença de que canviarà la moajoria parlamentària o en tot cas els independentistes perdran la majoria d'escons actual. Aquestes eleccions autonòmiques que proposen a la una amb criteri plebiscitari, ben segur posats d'acord en alguna reunió de la que no han donat notícia, PP, CS i PSC, amb els afegits del grup de Podemos a Catalunya que es desdiuen del dret al referèndum, té per objectiu paralitzar el cami de Catalunya cap a la independència. Uns quans càrrecs eklectes i els seus assessors volen destruioir la democràcia catalana, plural i avançada amb un acte electoral, llençant la democràcia contra la democràcia, una lluita d'idees fratricida. La proposta unionista és clarament imaginativa, pròpia de les conspiracions d'una dreta anticatalana que segueix disposant del poder de l'Estat, no disposada a fer cap reforma constitucional. La prioritat i gran argument davant la ciutadania espanyola és acabar amb el problema creat per Catalunya torpedinant des de dins, fer que els catalans es barallin i si convé arribin a esbatussar-se que és el que cal provocar per qwuè "cunda el desànimo", "se olviden de la independència", deixem de ser independentistes. Però de diàleg, res de res; tot ha de seguir igual, no vindrem ara els catalans a canviar l'estat de coses de sempre. CAtalunya continua essent l'enemic a vèncer i que seguyixi essent un paìs dependent amb la lengua i la cultura anestessiades per la castellana ben imposada, amb el que idealment significa aquesta realitat que no ens és nova. No volem parlar de com ens posem d'acord per cointribuir fins a la indeoendència i quina part assumirem els catalans del deute espanyol en el moment de la separació. Ens volen sense sobirania legal. Però no voken veure que els catalans no som ingenus davant les promeses i propostes del Govern d'Espanya, doncs ja no ens els creiem, ni els seus votants vist el tracta que donen a la precarietat laboral i la desigualtat, el malestar social i la privatització del Bé Comú. Els partits espanyolistes amb la seva actitud ens ajuden a reescriure el gran llibre per la independència de l'historiador en Francesc Ferrer Gironés. Millor doncs intentar ara enderrocar electoralment el Govern de la Generalitat, han pensat, abans de seguir amb inhabilitacions impopulars. Tot per no voler acceptar el que dirien les urnes, que ho diran, en el moment del Referèndum. La maniobra executada amb la col·laboració de tot l'aparell de comunicació estatal, com diria Joan Estelricch, es proposa i té com prioritari lliurar en definitiva la pàtria catalana als que no la volen, als d'una pàtria constitucional que no és catalana. Aquiests falsos patriotes el que volen és arrencar-nos l'ànima, empobrir-nos espiritualment i patrimonialment. No veuen a Madrid que els immigrants no s'apunten a l'anticatalanisme de l'aliança constritucional que segueix fiant en el desmantellament institucional català per la Justóicia a instàncies de la Fiscalia de l'Estat, dient que el Govern català ha fracassat i el Parlament no compleix amb la seva tasca legislativa en el moment en que el PSOE per veu de la seva gestora ens demana que siguem ciutadans de l'estat espanyol encara que no tinguem sentiment nacional. Han esborrat allò de "nación de naciones" i s'oposen frontalment al referèndum amb un Miquel Iceta que sap que PSOE i PSC no són cap alternativa fiable i el que proposen mai arribarà a port. Ens volen fer dependre de v ariables incoherents provocant el conflicte contra l'esperit antiestatal català. Ens porten des del Govern d'Espanya al xoc de models amb mètodes impolits per fer-nos desistir com sigui del que diuen és una rebel·lia i una ilegalitat. Els unionistes no volen reconèixer que Catalunya a diferència d'Espanya és un sol poble que no existeix per miracle, sinó per la voluntat de ser Catalunya i vèncer el menysteniment, l'odi i la denigració, l'expoli polític de les institucions i democràcia catalanes, la persecució tractats com delinqüents dels càrrecs electes i l'annexió forçada a una manera de ser i de fer no catalanes de les que només és possible sortir-ne en els temps actuals per la via democràtica, amb les conviccions nacionalistes arrelades en la nostra fe i esperança en el futur de Catalunya, sense recular un pas i imbatibles, com diria Rovira i Virgili, doncs Catalunya no és un invent retòric, ni un poble que es vol deixar sotmetre a la prepotència perjudicial de l'estat espanyol que l'actual Govern d'Espanya partiddari del transfranquisme actiu pretén consolidar contra la raó i la història de les democràcies europees.

Catalunya camí de la independència

La història de Catalunya ens ofereix el coneixement de divereses proclames de sobirania del poble català. La revolució dels Segadors de 1640 que va donar lloc a una guerra de 12 anys amb el suport de França a Catalunya, en convertir-se en una guerra de separació de Castella. La guerra de successió durant 14 anys a la mort del Re3i Carles II i el final tràgic de la resistència de Barcelona l'11 de setembre de 1714, fins la guerra napoleònica 1808/1814 en que Napoleó annexionà Catalunya a França separant-la d'Espanya amb la seva invasió militar i ocupació del territori, sense conseguir-ho per l'aferrissada resistència deels catalans en els que la situació va despertar el desig de llibertat,; la proclamació de l'Estat Català el 9 de març de 1873, la República catalana proclamada per Francesc Macià el 14 d'abril de 1931, amb una duració de tres dies, transformada per raó del pacte establert entre Govern Generalitat i Govern espanyol en regió autonòmica, amb un estatut de 1932 retallat per les Corts republicanes i derogat pel dictador en entrar a LLeida l'abril de 1938, segons explica Oriol Junqueras en una breu introducció al llibre "Les proclames de sobirania de Catalunya", editat el 2009, no ens han permès aprendre les terribles lliçons de la història. L'error de creure que tots els mals de Catalunya no venien de l'absolutisme, sinó de la Monarquia borbònica. Rovira i Virgili en el seu "Resum d'història del catalanisme" publicada el 1936, refereix que en el camp polìtic modern, els primers corrents favorables a la llibertat de Catalunya es manifestaren en els partits extrems: el carlí i el republicà, demanant aquests l'establiment del sistema federatiu d'Estats autònoms, seguint els plantejaments de Francesc Pi i Margall, President de la Iª República espanyola l'any 1873. És el 1922 que Francesc Macià fa públic el seu projecte d'Estat Català que trigaria en proclamar fins el 1931, doncs el 1923 es constituí un directori militar sota el comandament del general Primo de Rivera per encàrrec del Rei Alfons XIII, i fou suspesa la Constitució de 1876, començant un període de dictadura i decadència i descomposició política de la política espanyola que va acabar amb la victòria electoral republicana de 1931 i la renúncia del Rei que va marxar a l'exili, essent proclamada la IIª República espanyola. Xavier Ferré, doctor en sociologia i història, en la seva tesi doctoral publicada amb el títol "Per l'Autodeterminació", fent una anàlisi de l'evolució ideològica del nacionalisme català, fet en "un poble liberal que vol ésser lliure, deia, d'un poble democràtic que vol ésser liure, d'un poble democràtic que vol governar-se ell mateix, d'un poble nacional que vol encarnar el seu esperit en la forma material d'un Estat que sigui instrument i garantia de la llibertat pròpia", mostrant l'esforç constant dels catalans per recobrar l'Estat perdut a partir de la renaixença patriòtica del segle XIX. Rovira i Virgili destacava, analitza Isidre Molas en nocasió del centenari del naixement de Rovoira, citat pel Dr. Ferré en el seu estudi, "la concepció del catalanisme com a negació d'un "tot tancat" i que com a moviment nacional català, és patrimoni de tots i des d'ell sorgeixen les grans opcions polìtiques", apareixent el nacionalisme republicà en oposició al Catalanisme conservador que representava la lliga regionalista dirigida per Francesc Cambó. La qüestió nacional per tant no és un invent de la dreta catalana, sinó un fet que té també un sustent cultural que li dona força a diferència dels nacional socialismes inculturals i agressius, genocides i antidemocràtics. La idea de nació liberal i democràtica apareix en ple segle XVIII amb la creació i independència dels Estats Units d'Amèrica que descriu Alexis de Tocqueville, obrint una nova era mundial segons defineix l'historiador Gordon S. Wood en "La revolución americana", en la que hi hauria benevolència i comprensió, trencant amb la tirania el 1776 amb la declaració d'independència, que una vegada arriba a Europa es cinverteix en una de las bases de la Declaració dels Drets de l'Home i del Ciutadà de 1789 que inaugura la Revolusió francesa liquidant l'absolutisme de la Monarquia. Maspons i Anglasell, en el seu "La crisi de l'edad moderna" publicat a Mallorca el 1956, desprès de p'osar dee relleu les "falles del constitucionalisme que afectaven al fons en voler substituir cada constitució la concepció de l'Estat que es proposaven anul·lar per una altra que no tingués els seus inconvenients, doncs la tendència de falsificar continguts creant divorci entre el pa´`is que constiueixen i la llei, doncs les constitucions polítiques estan fonamentades en doctrines polítiques; no són constitucions nacionals, donat que no parteixen de la realitat i es proposen organitzar un sistema polític que en la majoria de casos no coincideix amb la noció de país, perquè els redactros buisquen solucionar el seu problema polític com va passar amb la Constitució de 1978 que dona continuïtat a un Estat que es proposà dirigir d'una manera constant tots els moviments dels pobles incorporats a l'Estat, amb independència de la diversitat de caràcters regionals o nacionals existents en el territori. Els Estats han mantingut el principi d'inviolabilitat dels representants electes, que s'han apoderat constitucionalment de la sobirania del poble, obrant amb la mateixa amplitud de decisió que s'atribuien els reis en ple segle XVIII, sense que els electors ho pugui impedir per molt que en discrepin, a diferència del que passava a Catalunya amb unes Corts, que avui en dirien assemblea nacional, pactant la governança i el respecte als furs catalans, compilant els usatges i forjant les lleis amb equitat i la tradició jurídica catalana, avui negada per l'estrat que vol suprimir la nació catalana com si es tractés d'una heretgia a eradicar radicalment. En els monents actuals, quan ens hem proposat construir la nova Catalunya sobre les bases de la democràcia i les llibertats que sempre ens han caracteritzat, recobrant l'Estat Català arrebassat, mitjantçant la pràctica de l'autodeterminació reconeguda com a dret fonamental per les Nacions Unides en diverses resolucions que aixequen les mentides històriques a que ens volen sotmetre per fer-nos perdre tota esperança quan el que han de fer és difondre una cultura de pau i respecte inventada i practicada a Europa el segle XI en que es va conèixer el primer reglament acordat en el Synode d'Elna del 16 de maig de 1927, a prop de Tolosa, que l'Estat espanyol ha tingut l'oportunitat de contrastar amb la seva política negacionista i obstruccionista envers les reivindicacions i exigències democràtiques catalanes. Eñl Dr. Moisès Broggi d'indubtable patriotisme català, en les converses amb Carles Brasó publicades el 2011, afirmava que "la democràcia és el millor sistema, però s'ha de perfeccionar", reconeixent que la gent té motíus suficients per estar indignada, que la democràcia no significa que la majoria tingui la raó, doncs "la democràcia, és per Broggi, el respecte a totes les opinions",..., preferint la diversitat a la uniformitat..., i cal evitar el pensament únic i que qualsevol líder o ideologia proclami un pensament inqüestionable, perquè voldria convertir la societat en un rusc igualitari". Parlant del camí de la vida Broggi es va mostrar partidari ds'un nacionalisme constructiu en el seu llibre "Reflexions d'un vell centenari", presentat com a vinculació del poble a una firma e cultura."..., en ,loc de mantenir una convivència forçada amb dominadors i dominats, quan la relació no es basa en la col·laboració sinó en el domini i l'explotació, contiuant Espanya posant tots els obstacles que pot al lliure desenvolupament de Catalunya, conflicte absurd en una democràcia europea, que resoldrà finalment la victòria de la democràcia i un referèndum d'autodeterminació vinculant, celebrat a Catalunya amb totes les garanties i observadors internacionals, fins que Espanya entengui que la independència és legal davant el Dret internacional com ja va admetre el Tribunal Internacional de Justícia en 2010 en el cas Kosovo.

Noves èlits. Nova inestabilitat

Hem tastat hipocresia, la mentida, la indignació d'un ample sector de la població que veu que els canvis i la manera de fer la política generant més crisi de la que ja tenim ens condueixen a una nova inestabilitat polìtica i social. Només cal escoltar la veu dels taxistes en conversa informal per adonar-se de l'ambient i la mala maror de la gent. L'actuació de l'Ajuntament de BArcelona provoca descontentament. Refer, però la política municipal fora de la foto de l'episodi del moment es converteuix en una tasca gairebé impossible per l'equip municipal i l'alcaldessa de Barcelona. La PAH en que militava no pot imopedir l'aplicació de la llei. Las veui de l'Alcaldessa, abans activista subvencionada, no pot imposar-se a una justícia a la que aquesta manera de moure's no respecte la seva independència funcional. No tenen alternatives altres que buscar pisos, mentre romandran a l'escenari polític de l'ambiugüitat contradint l'actual majoria parlamentària i el Govern de la Generalitat al que van reclamar paguès els deutes a l'Ajuntament. LA direcció de l'Ajuntament forma part d'una minoria formada per una coalició electoral diversa que ara un dels grups vol transformar en partit i cercar un espai de poder a la Generalitat on es faci el seu dictat de desregulació social i econòmica en nom de la democràcia social i l'Estat providència. Parlen d'una ciutat solidària i sostenible, però no de ser Barcelona el casal de Catalunya. El tràmit cap un règim nou fet perquè uns pocs decideixin pels demés com ja estant fent, com diria en David Abril antic coordinadoir d'Esquerra Unida i actual diputat del grup parlamentari balear MES, en una terra en la que el turisme, els serveis, l'hosteleria i el comerç tenen creixement pretenen fer-la més popular amb locals dormitoris "low cost" també dits d'acollida turistica. Negant llicències a hotels nous i rebaixar la qualitat de l'hospederia catalana mentre les estadístiques engreixen la caiguda de les classes mitjanwes, es porodueix la desigualtat amb l'augment de la pobresa amb treballadors sense qualificació aq ,l'atur i l'exclusió de la vida social normal de minories ètniques com els magrebíes, els africans i part dels asiàtics amb els que no hi ha coimunicació ni possiblitats d'inclusió eficaç, resistents al català i al castellà en molts dels casos. La paraula de l'Alcaldessa Colau que se sap feble davant els aconteixements socials i polítics no pot esdevenir una norma, en lloc de promoure el trrànsit democràtic, equitatiu i pactat com mana la tradició catalana que recorda Maspons i Anglasell en els seus treballs. Acaba doncs essent lamentable que l'actual consistori faci un ús polític qualificable de pervers de les mancances i del poc arrelament de la democràcia en les classes poderoses a les que no intreressa altra cosa que el seu negoci i acumular riquesa on sigui. Els primers representants municipals no donen exemple, confonent la agitació social amb democràcia participativa, menyspreant la veu i els consells de l'oposició, generant incertesa, reducció de llocs de treball, pèrdua d'inversions a la ciutat, intentant desfer la identitat catalana a la Ciutat i la Metrópolis. L'Ajuntament acaba la seva tasca negativa frenant la prosperitat compartida a que tenen dret els ciutadans emprenedors, deslluïnt el pressupost municipal que sembla no aconsegueix fer aprovar. Treballen com si fossin un oligopoli. Sembla que es proposin la desconstrucció de la dignitat ciutadana, tolerar l'abús i l'especulaciò del poder al servei de l'activisme i la movilització permanent, acabant per cooperar amb l'operació antireferèndum per impedir la seva celebració reclamant fer eleccions anticipades al Parlament de Catalunya aprofitant la situació d'ofec creada per l'Estat. Dona la sensaciò que qui hauria de fer una política d'esquerres s'agafa a les contradiccions dels interessos de la dreta i parla el seu mateix llenguatge, servint-se dels mateixos mitjans, portant els nous aliats del PSC a votar el que no votaven abans. Voler compaginar democràcia i autoritarisme és viure en el dèfici democràtic, limitanht la política, oblidant que la legitimitat democràtica es guanya dia a dia o es perd quan l'acció política està en contrats amb els valors de la llibertat i la democràcia, els veritables valors republicans, generant creixent contestació msociasl a la seva gestió.

Autoritarisme,, populisme i demagògia sursum corda

A la capital de la futura República Catalana voiem democràcia. No autoritarisme municipal. Autoritarisme i democràcia són actituds ben oposades en la moderna Europa que molt bé defineix el Professor de l'Institut d'Alts Estudis Internacionals de Ginebra Guy Hermet en el seu llibre d'aquest títol publicat a Paris el 2012. Tot el que passa a la ciutat de Barcelona ens dona la sensació de que finalment s'ha imposat l'autoritarisme reductor de les llibertats a la cultura de la cervesa, el vermut i els Green Shots. No és una versió jove de la democràcia el que vivim; és la versió empírica de la cintradicció permanent. Voliem capgirar l'estructura municipal franquista de la Carta Municipal de Barcelona encara vigent. Voliem superar les cacicades de l'equyip de CiU i la prepotència socialista del PSC amb Alcaldes que se succeïen per herència política sense passar per unes eleccions democràtiques. El PSOE ha practicat el genocidi polític del PSC. Miquel Iceta i Meritxell Borràs, desprès de viiure la defenestració de Pedro Sánchez, defensen encara al PSC la tesi de la germanor amb un PSOE partidari de "l'autoritas centralitzada en el Comité Federal del partit espanyol", sense poder pactar lliurament el PSC a Catalunya amb qui els sembli, diguin el que diguin, donats els dictats de l'actual Gestora del PSOE. El PSC, carregat de deutes, no s'atreveix a donar el pas de la independència corporativa tot i que han pactat col·laboració amb l'Alcaldessa Ada Colau recol·locant gent socialista a l'Ajuntament en que participa el Regidor Collboni, actualment segon Tinent d'Alcalde. El que és més curiós és que el nou Tinent d'Alcalde socialista no hagi dit res quan la Alcaldessa ha decidit reordenar la Diagona, tot i que un referèndum ciutadà va permetre al ciuitadà manifestar-se majoritàriament contra la reordenacio de la Diagonal l'any 2010, provocant la caiguda del regidor Jordi Martí i al darrera l'Alcalde Hereu. L'Alcalde de CiU Sr. Trias va ordenar obres sense encomanar-se a ningú, sense respectar el vot democràtic, com ara pretén Ada Colau. La decisió de l'Alcaldesa la podem valorar com una traició a l'acte democràtic del referèndum del comú de 2010. d4cidir unilateralment, decidir, manar i ordenar actuacions sense comptar amb l'opinió del comú, refusar el resultat de la participaciò democràtica del ciutadà anterior a l'actual congestió urbana, contrària al creixement econòmic de la ciutat i reductor de llocs de treball i iniciatives de l'empresa privada, sense canviar mitjanss de trasnsport que polueixen, significa que l'acció de govern de reordenar ha sigut un acte de govern "sursum corda" dels que tenen el poder. ës estar al costat de la dictadura per sobreviure. Cap aprofondiment en les llibertats ciutadanes. Més burocràcia, mentre el PSC, mig en fallida per deutes electorals, busca nou local més ample a l'eixample de Barcelona per fer-se veure més, tenir presència i respirar més CO2 sense donar solucions viables per desfer la capa d'aire brut que tenim cubrint la ciutat amorosament amb partícules malignes, com la mort. Els barcelonins neixem, vivim i morim sota la polució que ja s'extèn a l'àrea metropolitana. Aquesta nova vanguàrdia proletària ben pagada amb sous municipals no sembla fer seves les queixes dels treballadors municipals, ni les dels restauradors, hostelers, comerciants, petits tallers i propietaris de finques antigues amb lloguers baixos que no permeten fer obres de restaufració adequades. L'Alcaldessa Colau ha iniciat una manera de fer que no respecta les minories ni la igualotat d'oportunitats, el dret a prosperar. No s'ha implicat de manera activa en la construcció social d'una Barcelona equilibrada, fomentant la iniciativa emporesarial que crea loocs de treball. Però ha ampliat el teixit funcionaruial de l'Ajuntament, com si fer funcionaris fos la gran slució per l'atur. NO és exemple el que han fet a la Comunitat Autònoma Extremeña convertint en funcionaris tres de cada quatre habitants. La gestió no pot acabar en infoirmacions de premsa i comunicats o en la "open democracy" informativa electrònica. No veiem que l'Alcaldessa abans activista es reuneixi amb el poble que la va votar, mantenint la desordenació urbana que barreja sectors financer, comercial, industrial, de lleure i residencial amb el corresponent caos circulatori a diari. No sabem el que ha fet l'equip de l'Alcaldessa per reduir la taxa de pobresa i exclusió social. Las burocràcia municipal, els desencerts der l'equip de govern i la visió tancada del que és la Capital de Catalunya, deixa el ,poble decebut per activar-lo només en moment electoral, quan el necessiti per renovar el poder de manar i disoposar del pressupost municipal. Ada Colau amb totes les seves coses, poses i actituds ja forma part de l'establishment: càrrecs, sous, relacions i futur resolt mentre duri la nova casta de poder, ignorant a més el diàleg i el debat obert amb la oposició. El poble seguirà igual, l'hagi votat o no, sense llar, sense energia i l'Alcakldessa encobrint l'autoritarisme que se li ha despertat tenint poder amb un fals populisme que degrada la democràcia participativa "made in Europe" que pot ser no li interessa per què no li convé. Obliden a l'Ajuntament que el benestar social in econòmic són els objectius fonamentals de tota política que vulgui promoure el respecte a la dignitat humana. La desafecció del poble va in crescendo entre les classes populars a les que ha decebut les esperançes que van posar en ella votant-la. Barris degradats, amb alt nivell de gent sense feina, comunitats estrangeres vivim aïllades més els que es cfreien que 'Alcaldessa repartiria pisos a càrrec de l'Ajuntament per viure-hi sense pagar res, la qual cosa xoca frontalment amb el tarannà català que és precisament del que no gaudeix la primera ni la segona autoritat municipal. De l'activisme a la paraula contrària només ha permès fer nèixer el "sursum corda municipal" sense voler saber on són el món veïnal que la va impulsar cap el poder, sense reconciliar l'ideal democràtic amb els bens primordials en equilibri, creant un marc institucional cada dia més estret. El que és per tots més clar és que Afda Colau no és teràpia activa ni reeducadora de la democràcia catalana. No li interessa la República Catalana que no pugui manar ella i la seva gent.

Recuperar Estat i Llibertats

Ara que diuen que Catalunya no serà sobirana, que no hi haurà referèndum, que Puigdemont convocarà eleccions anticipades per fer balanç de la seva força, que Catalunya no marxarà d'Espanya perquè l'independentisme està en "via morta", segons afirma l'exdiputat d'ICV Joan Herrera situat professionalment a CCOO, que el proper president de la Generalitat autonòmica serà en Oriol Junqueras, cal recordar que Castalunya és una realitat fàctica que no necessita justificació de la seva existència. La implicació dels ciutadans és el gran mètode per donar vida politica a la nació catalana no reconeguda per l'Estat espanyol. La implicació ciutadana en els assumptes públics fou un invent català de fa segles, quan Catalunya era un païs confederal lliure que ara cal reinventar. No s'ha de reinventar Catalunya, sinó recuperar l'Estat que teniem i les llibertats que definien la vida catalana. Catalunya mai fou un Estat deependent sotmès a l'autoritat de Castella i desprès a Espanya quan CAstella ampliada va canviar de denominació internacional. Dependència vol dir que existeix un Estat superior quie pot imposar legalment la seva voluntat a un poble legalment obligat a assumir aquesta imlosició i dependència, tal com explicava Maspons i Anglasell en el seu Dictamen jurídic sobre la personalitat jurídica i facultats de la Generalitat de Catalunya i la força d'obligar de les disposicions de l'Estat espanyol i dels seus òrgans en territori català. En el pr`+oleg que Maspons i Anglasell va escriure l'any 1935 per el llibre "La nit del 6 d'octubre a Barcelona", de Joan Costa i Deu i Modest Sabaté, comença dient que "mig any és ben poca cosa en la història d'un poble". Del que diu el notablke jurista, en treiem la conseqüència de que els rebels catalans encarnen organismes nascuts d'una llei vigent, sancionada com llei espanyola, però trasbalsades les normes i els organismes torpedinasnt la política catalana amb recursos d'inconstitucionalitat i repressió judicial amb la clara intencionalitat d'asfixiar amb tota mena de mesures preses per l'actual Estat espanyol. La República catalana reconeix Maspons fou proclamada per Macià el 14 d'abril de 1931, malgrat la saturació de política i la violència d'antic estil que arribaven a un estat de coses que feia insostenibla qualsevol projecte. Maspons afirmava el 1935 que "l'espanyolisme és inepte amb relació a Catalunya perquè recolza en una sèrie de negacions i confusions, identificant la pàtria amb la seva unitat. Ara no teniom República catalana i el Govern d'Espanya no vol que la tinguem fent aparença de solidesa negacionista davant la qüestió nacional catalana intentant que Catalunya vagi a remolc dels partits no catalans, tant si val que siguin de dreta o d'esquerra, es diguin liberals, conservadors, comunistes o socialdemòcrates. Ens segueixen negant tots les llibertats ciutadanes característiques de la nostra força històrica i progrés social, gairbé fent delicte de noreconèixer la supremacia de l'Estat. Catalunya no poot seguir en posicions equívoques que perjudiquen la causa catalana. "Ens van deixar tenir Estatut, però negant-nos la personalitat", deia Maspons i Anglasell. Els partitas espanyolistes s'han presentat com catalanitzats sense ser-ho, però amb la seva supèrbia no amagada, no han pogut aturar la presa de consciència nacional del poble català, el desig de alliberar-se de l'Estat, l'enfortiment de las personalitat catalana, el camí cap a la unió social i cívica per la independència. L'assoliment de drets i llibertats, fer una política honesta, sense corruptes i resolent els problemes socials greus dels 1.500 ciutadans sense llar, 325.000 infants en risc d'exclusió, 1.500.000 ciutadans en situació de pobresa, 552.000 a l'atur i 800.000 afectats per la pobresa energètica, exigeix disposar d'Estat propi, és a dir recuperar el que ja teniem i les llibertats que ens duren al progrés.

Defensa dels Furs de Catalunya

Sovint fem arrencar les reivindicacions catalanes a partir de la mort del General Franco. La independència activa ha agafat força a partir de la Sentència del TC de 2010 retallant l'Estatut aprovat en referèndum el 2006. Parlem de proclamar la República Catalana. S'han fet projectes de Constitució per aquesta nova República per part de personalitats i entitats. Tota la política de defensa de l'ofensiva i les agressions de l'estat la basem en arribar a la independència i tenir una república que podrem definir de moltes maneres. No ens parem a pensar que Catalunya existeix des de temps molt anteriors a la victòria militar de les tropes comandades pel General Francisco Franco, alçat militarment el 18 de juliol de 1936, que va conseguir enderrocar la IIª República espanyola i va derogar tot el Dret Públic català vigent fins l'ocupació militar de Catalunya el 1938. Segons els historiadors com el Professor Francisco Elias de Tejada, que fou Catedràtic de Dret a les Universitats de Murcia, Salamanca, Sevilla i Madrid, autor de la obra d'investigació "Las doctrinas políticas en la Catalunya medieval a la que integra Mallorca, Menorca i València, extesa a SArdenya, el Fosseló i l'Aran, la ordinació constitucional de Catalunya va arribar en ple segle XIV a una modernitat que és motíu d'admiració i sorprèn pel repecte a la llibertat que molts països voldriem pel nostre segle. A Catalunya no hi hvia la corrupció que tenim ara amb centenars d'imputats començant per la saga de l'expresident Pujol. Es més, històricament es considera que Suissa, per constituir-se partint de pobles .lliures que volien veure la seva llibartat i drets respectats, va copiar i fer seu el sistema confederal aplicat per Catalunya en tots els seus territoris. Crear un nou Estat separat d'Espanya és una il·lusió i una esperança, però el que la història exigeix inexcusablemenet a la nostra Generalitat és que Catalunya recuperi el seu Estat i sistema organitzatiu i manera de legislar pel pacte i el costum que tenia fins l'ànnexió forçada a Castella. No es tracta doncs de fer un estat nou, sinó de recuperar el que ja teniem abans de l'ocupació militar i progressiva castellanització dels habitants del territori. Aquesta realitat ha sigut silenciada per uns i altres. Cultura i Educació no han fet res perquè estudiants i gent gran coneguin com eren i es governaven els catalans abans de 1714. Un Museu d'història de Catalunya no és una eina suficient. CAl passar de lo etnogràfic a la veritat històrica i promoure, difondre i publicar resultats de les investigacions a fer amb la cura que l'empresa exigeix. Pels catalans la justícia va lligada a la equitat i permetia discernir enre el sentit de justícia basat en la equitat i la iniquitat. L'important sempre foren les circomstàncies del fet, doncs els fets posen en evidència la veritat abans que la llei. En dret català anterior a la guerra de successió del 1714, la veu del jutge era a Catalunya la veu de la llei. En l'actual comtessa hem d'inspirar-nos en els nostres avantpassats com defensava Maspons i Anglasell. El poble gaudia d'immunitat davant qualsevol autoritat, fins i tot del mateix Rei. Les Constitucions protegien la "Immunitas plebis", garantint lesw llibertats i prevenir o sancionar abusos d'autoritat. Francesc Eiximenis, autor el 1383 de "Regiment de la cosa pública", senyalava tres normes dels governants a Catalunya<. 1) demanar a tothom consell; 2) manteniment de la cosa pública amb bons costums i no amb armes; i 3) Cadascú en la comunitat ha de tenir ocupació, sigui gran o petit, dret o contret, home o dona. Aquest era el criteri i sentit del diàleg i del govern democràtic català que van venir a destruir les ocupacions i desmembrament repressiu forçat del territori. Dit això, podem cmençar a pensar, sense pel perill d'equivocar-nos, que el problema no és totalmant de la pol`pitica espanyola feta a M;Adrid, sinó que a Catalunya molts dirigents catalans actuals acceptenm que Espanya és un Estat plural, una nació de nacions amagant la realitat de la veritable actuació de domini i imposicions de l'estat espanyol, abans castella, en les successives ocupacions de Catalunya que els van permetre liquidar per la força la libertat nacional del poble català, el seu dret públic i institucions, i l'imposició a la Catalunya annexionada a Castella, d'una Monarquia, de l'administració castellana, les lleis i l'idioma espanyol. Ni es tracta de crear quelcom, nou basat en el dret castellà, ni en l'experiència política espanyola de més de cuatre cents anys de dominació hostil a Catalunya que ara es defensa amb la llei espanyola ñperquè no poden fer ús de l'exercit ni de les detencions arbitràries d'abans. Es tracta de reconstruir, recuperar les nstres Constitucions, llibertats tradicionals i Dret, no de fer quelcom nou en el Dret Públoc català i les llibertats es vegin compromeses. Cal tenir present que un poble que no és lliure no és poble, ckm diu l¡el meu amic Botinas, i cau facilment en la utopia i l'autoengany de falses esperances que ens farien més sotmesos amb normalitat aparent que amaga la situació real de sometiment i destrucció polpitruica i social de Catalunya com a poble. No podem caure més en la trampa extesa de la uniformització que pretèn el Govern d'Espanya amb els nous repartiments de financiació autonòmica previstos seguit de recursos i més recursos contra la tasca legislativa del Parlament de Catalunya bloquejant la capacitat legislativa de l'institució democràtica per excel·lència. No podem caure més en l'autoodi que Bartomeu Mestre de Palma defineix en el seu llibre "La identitat reixida" dient que no és altra cosa que assumir com a propi el discurs de l'adversaari en lloc de fer el nostre discurs. Ens cal tornar sobre la veritat del ostre passat sense retrocedir men el temps i dotar-nos d'un discurs propi adequat a les nostres tradicions modernitzades. Com deia Gweorges Orwell en el seu "1984", "el qui controla el passat controla el futur; el qui controla el present controla el passat". Cal treballar seriosament doncs per recuperar els nostres Furs, Constitucions i Dret, el nostre Estat, en loc de parlar de desobediència, estripar fotografies del Rei d'Espanya i exposar-se a la repressió per activar la rebelió que mai no arribarà de la mà del poble català, pacífic i demòcrata, que creu i confia en la democràcia i el veredicte del vot. No oblidem que el català com a llengua oficial d'Estat es va perdre amb l'arribada de la Inquisició a Catalunya en ple segle XV, afegint-hi la pèrdua de les Corts el segle XVIII i el projecte de substituir el català pel castellà. Catalunya va caure en la rutina de la luita per la supervivència individual amb les immigracions i repoblació posterior a les guerres que han patit els catalans en el seu propi territori, aixecant com deia el poeta, banderes de foc i sang en defensa de la pàtria ocupada. Rendint-se Barcelona el 1714, el darrer baluart de les llibertats, desapareixia la reunió dels pobles que parlen l'idioma català, confederats entre ells i amb el Regne d'Aragó, com a país lliure i independent, havent de senyalar que les lleis les feia el Rei juntament amb les Corts Generals a diferència de Castella on regnava l'absolutisme. A Catalunya, en canvi fins el moment de la rendició de Barcelona, tota autoritat s'exercia mitjançant el pacte jurat entre governants i governats de fer complir les Constitucions i Usatges que emparaven la propietat, les llibertats i els demés drets dels catalans, segons estava escrit en la Constitució política de Catalunya de 1702 estudiada per el juristes Coroleu i Pella i Pella i Forgas. El 26 d'Octubre de 2015, l'Honorable Carme Forcadell, presidenta del Parlament de Catalunya va aixecar la portada de les darreres Constitucions Catalanes que vam tenir, dient en veu alta "i ara volem recuperar-les...,deixem d'emmirallar-nos en altres i poguem ser nosaltres el mirall i model a seguir". "Fem un país lliure, ple de ciutadans lliures" va afegir. Ésd l'opciò que esperen molts ciutadans del Govern de la Generalitat i del Parlament de Catalunya. Com deien els juristes Coroleu Pella i Pella i Forgas, les Constitucions catalanes són quelcom més que una curiosa, però arraconada antiqualla, són un conjunt de drets suspesos per el dret de conquesta, que és precisament el que ens hem d'apressar en recuperar iaturar la plorgressiva espanyolització de Catalunya i l'aplicació en territori català de lleis no fetes ni aprovades pels catalans.

temps de trencadissa i nou Estat de Dret

Les relacions Catalunya Espanya són cada dia més tenses. També la indignació de molts catalans. Veiem que mentre oferien un diàleg que no ho ha sigut mai el Govern activava nous procediments criminals contra els càrrecs electes catalans. Fer pol`pitica a Catalunya és fer oposicions a ser tractat com un presumpte delinqüent. Ha sigut vergonyant que ens diguin que el TC alemany ha tumbat la petició de referèndum a BAviera, sense aclarir res, ni qui, ni com ni de quina manera s'ha tramitat. El diari digital El Món publica avui un article del Professor Joan J. Queralt amb el títol "Bayern is nicht Katalonien", on explica que no hi hagut sentència, sinó una simple inadmissió per resolució del 16 de desembre, sense argumentació ni fonaments de dret, que ha fet servir la Vicepresidenta espanyola que va de llesta, amb mentida deshonorant, per pontificar des de l'ignorància, doncs volen sotmetre "políticament" el cas català a una jurisdicció extrangera com exemple quan saben que no és poden crear aquests paral·lelismes amb tanta alegria. Inadmetre a tràmit no és cosa jutjada i lsa mateixa qüestió es pot tornar a plantejar en un altra moment, realitat jurídica processal que un Advocat de l'Estat amb alta categoria i preparació, com és la Vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaria, no pot ignorar ni tractar amb banalitat demagògica com va fer ahir parlant amb Oriol Junqueras, per dir de nou "No al Referèndum" que farà Catalunya. La Vicepresidenta sap que el peticionari de Baviera és extraparlamentari, individual. També sap que tant per història, com diu el Professor Queralt, com per situació actual dins dels respectius sistemes polítics i constituicionals, és inexistent la identitat bavaressa amb Catalunya quer ha imaginat la Vicepresidenta espanyola. Tampoc era la petició fruit d'una decisió parlamentària. Som davant de situacions diferents amb diferent tractament, doncs entre Baviera i la Rep´`ublica Feeral Alemanya no hi ha cap conflicte que impoulsi voler celebrar un referèndum d'autodeterminació. La Sra Vicepresidenta fuig de parlar de la Sentència del Tribunal Suprem del Canadà de 20 d'agost de 1998 que va conjuminar els principis de legalitat i de democràcia en el cas Quèbec. Tampoc li interessa el cas dp'Erscòcia, ni els referèndums celebrats a Montenegro i altres pobles, avui Estats i membres de les Nacions Unides. Espanya ni vol aplicar aquesta visió jurídica i doctrina, i farà un pas més endavant requerint els funcionaris de Catalunya perquè no col·laborin en el referèndum. Les ànimes dels notres predecessors Bisbe Feliu d'Urgell, Sant Pacià teòleg, Puig i Cadalach, Prat de la Riba, Eduard Toda, Gaudí, Santiago Rusiñol, Àngel Guimerà, Joan Maragall, Mossèn Cinto Verdaguer, Francesc Macià, Rafael Campalans, Joan Comorera, Rovira i Virgili, Gabriel Alomar, Josep Tarradellas, Heribert Barrera, Lluís Mª Xirinachs, Jordi Carbonell, Mossèn Armengou, Josep Trueta, Josep Pallach, Joan Reventós, Mossèn Dalmau, Paco Candel, Mossèn Josep Mª Rovira Belloso, Joan Fuster, Joaquim Ruyra, Salvat Papasseit, Salvador Espriu, Francesc Pujols, Mercé Rodoreda, Montserrat Roig, Modest Cuixart, Antoni Tapies, i Pau Casals i tants d'altres literats, artistes, professionals, industrials, dirigents polítics i socials, que han aixecat honorablement el nom de Catalunya i l'han fet universal, sempre veien que el fet identitari és una qüestió de democràcia, trencar idees preconcebudes, refer projectes, rectificar errors, fer bon ús de les llibertats. És ben clar que volen desqualificar el secessionisme, la desmembració de l'estat, sense voler reconèixer que una Espanya agressiva contra Catalunya no convenç ni entusiasme. CAtalunya porta temps desconectada emocional i socialment, de manera transversal. La catalanofobia que respiren les accions dels unionistes fracturant la societat espanyola i creant dubtes i mala maror a la catalana, és una resposta del Govern d'Espanya a les legítimes aspiracions catalanes i una mostra de manca de generositat i germanor. José Maria Carrascal escrivia a ABC sobre la qüestió catalana el passat 5 de gener. El seu article era clarament dirigit contra la celebració del referèndum anunciat per el President Puigdemont. Carrascal, en el seu escrit va declarar il·legal el referèndum perquè contradiu la unitat d'Espanya disposada a la Constitució i segueix ironitzant sobre una possible il·luminació del President de la Generalitat recriminant-li tanta insistència en el referèndum si sap que és il·legal. Però la oferta de diàleg de Rajoy tampoc arriba a res i dona per fet que l'independentisme fa marxa enrera, com està nfent l'Alcaldessa de Barcelona Ada Colau exigint les seves condicions, sense mullar-se per Catalunya com sempre ha fet, per veure si dona o no suport a la nova comtessa. Carrascal diu que ens movem en la utopia, no en la realitat. Coincideix asmb els partits unionistes als que hem d'afegir el encara no nat partit liberal de Catalunya que lidera l'exdiputat i Conseller convergent Fernandez Teixidó. L'auguri és d'autodestrucció i seguir en els núvols, mentre l'Estat, parlant de diàleg i de solucionar el tema financer, incompleix totes les obligacions envers Catalunya, seguinbt amb la pol`pitica de "puedo prometer i prometo" que deixa les deficiències com una simple informalitat de la que els Ministres no en són responsables. Sense abaixar el sostre de despesa pública real, ans al cntrari inhcrementant-la en armament i defensa,fent política econòmica de desvaloritzar les pensions amb la passivitat vista dels sindicats bde treballadors, no aclarir com acabarà el sou dels funcioanris en no haver presentat un pressupost 2017 a debat parlamentari, diferències fiscals entre Comunitats en lloc de promoure criteris pe descarregar la pressió fiscal dels catalans, apujar l'IBI que grava la propietat per no tenir que subvencionar els Ajuntaments i deixar sota mínims la financiació autonòmica actual, tolerant que els amnistiats per frau fiscal s'escapin de pagar el tipus correcte i legal, deixant la red sanitària en condicions de treball i asistència al ciutadà inadmissibles. Com diu Daniel Laspra en el seu article del 10 de gener a Nació Digital, "la subjecció a texts sagrats implica interpretacioins diferents i sovint contradictòries, essent mutable la realitat. La llei pot dur al trencament de la convivència quan un col·lectiu imposa la seva hegemonia o ho pretén, sobre la resta de ciutadans". Aquest afany acaba sent pervers i destrueix l'Estat de Dret perquè com diu Laspra, mai la llei pot estar per damunt del Demos del que deriva la seva legitimitat i expressament la seva efectivitat. La llibertat xoca amb l'ordre contituït i l'abslutisme legal que s'aplica als dissidents, donant empara als criminals de guerra afavorint la impunitat dels crims del franquisme mentre es persegueix els demòcrates catalans. La política espanyola s'ha basat en el despropòsit, la manca d'ètica i la mentida maliciosa, a més de l'anticatalanisme militant. Ens van enganyar amb la Constitució, han desvirtuat l'esperit amb què es redactà el nou Estatut de 2006, com molt bé explica Wifredo Espina en el seu "Tmps de Rauxa". En ben poca cosa ha valorat el Govern d'Espanya la personalitat nacional de Catalunya, esborrant el 2010 el Tribunal Constitucional el reconeixement de Catalunya com a nació aprovat per el Parlament de Catalunya i votat per el poble català en referèndum. Ens han intentat mantenir en lo confús i difuminat món autonòmic del café para todos que reparteix el Govern Central, millorant el filtre i la quantitat segons convé als seus interessos. El resultat és que 40 anys després de la llei per la reforma política de 1976, la democràcia està amenaçada en lloc de consolidar-se i evolucionar. Les desigualtats, les discriminacions, les exclusions, l'aïllament dels rebels i dissidents, la judicalització criminal de la activitat política que exigeix més democràcia i llibertats, la jerarquització del món polìtic, l'oportunisme que ha aparegut a En Com´ñu Podem, i l'afebliment dels valors que defineixen la democràcia encorsetada ara per una Constitució de conveniència que recull la doctrina franquista del concepte i definició d'Espanya, ´són prou motiu d'inquietud sobre la sort de l'estat de Dret, per què la trencadissa ja està consumada amb la intolerància i el no diàleg espanyol amb el Govern de Catalunya que finakment només podrà parlar davant els tribunals de n canviar l'escenari actual. L'Estat espanyol ens ha dut a un temps de trencadissa i cap un nou Estat de Dret democràtic i social, equitatiu i adaptat a la realitat de les circumstàncies socials del poble català.